by

Ignasi Blanch dona vida als personatges d’Àngel Guimerà

El centenari “Àngel Guimerà” està farcit d’actes arreu de Catalunya però el passat dimecres 31 de juliol, a El Vendrell, es va celebrar un de ben emotiu.

L’Ignasi Blanch va presentar un mural, que va anomenar “Homenatge a Guimerà”, que és una meravella i que permetrà a tothom que visiti la ciutat i passi pel carrer Progrés on està la casa museu d’en Guimerà gaudir-ne i entendre una mica més el perquè de la importància d’aquest autor.

En aquell carrer estret, a la façana lateral de l’edifici, l’Ignasi va començar fa mesos a imaginar què i com havia de ser el mural. El resultat és espectacular i molt didàctic perquè parteix de la idea que va explicar ell mateix de donar vida als personatges de les obres i treure-les al carrer per a gaudi dels veïns que passin pel seu davant i s’aturin a recordar als protagonistes de Terra Baixa, de Mar i Cel i de La Filla del Mar.

De la presentació de dimecres destaco un parell de moments: la intervenció de l’Ignasi i el tastet teatral del final.

Primer es van succeir els diversos parlaments inevitables del món polític i cultural del país que són protocol·laris però donen rellevància i sensació de “cosa seriosa”.

Després, l’Ignasi va fer una dissertació explicant com va idear el mural, com el va anar elaborant i els canvis que es van produir respecte als primers esbossos i va anar anomenant les persones que el van ajudar fent observacions sobre els vestits o les fesomies dels protagonistes. Va ser una intervenció molt didàctica perquè vam entendre el perquè dels colors triats, el perquè de la cara del llop, els canvis de la posició de les mans de la Blanca i en Saïd, la presència d’un arbre al pit d’en Manelic i altres idees que van ser molt celebrades.

Per acabar, la companyia Teia Teatre, va representar a peu de carrer alguns fragments de les tres obres esmentades amb un final apoteòsic interpretant “l’himne dels pirates” que ens va rememorar l’obra de Dagoll Dagom.

Si aneu a “El Vendrell” no ho dubteu i passeu a disfrutar d’aquest mural i segur que li trobareu moltes possibilitats de relacionar l’art amb la lectura.

Si voleu saber més de l’Any Guimerà, trobareu tota la informació a:
https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2024/anyguimera/inici/index.html

by

«El grill silenciós» en català

L’editorial Beascoa acaba de publicar en català aquest clàssic d’Eric Carle.

En el seu moment, fa 30 anys, l’editorial Kókinos el va publicar en castellà i, encara que el mecanisme que hi ha al girar la darrera pàgina ja no funciona, encara el conservo i, quan l’explico faig cric-cric amb la veu, esclar!

Eric Carle (1929–2021) és un dels il·lustradors més coneguts sobretot pels seus collages i la seva manera particular de composar els llibres. El seu estil ens ha servit d’inspiració plàstica a l’escola, especialment amb els infants de cicle infantil i cicle inicial.

D’en Carle sabem que va tenir una infantesa i joventut força complicades amb viatges des d’Alemanya a Nova York, tornada i novament cap a Amèrica, sempre fugint de les guerres.

«El grill silenciós» ens conta que un dia neix un grill petit i es troba amb un gran grill que li fa un xiulet de benvinguda. El petit grill intenta respondre, però no emet cap so.

Després, el grill silenciós començar a caminar i explorar el món, trobant-se un insecte rere l’altre, cadascun dels quals saluda el petit grill amb una alegre salutació: el brunzit d’una abella, el xiuxiueig d’una libèl·lula, el xiuxiueig d’una mantis religiosa. El grill es frega les ales cada cop, però no passa res, ni un so. Fins que el dia que coneix un altre grill, una femella, passa alguna cosa diferent…

El grill silenciós té un text repetitiu, suau, que convida a llegir-lo en veu alta.

D’Eric Carle es recorda especialment el seu llibre «L’erugueta goluda».

A Massachussets (EUA) hi ha un museu dedicat a la seva obra. Eric Carle i la seva dona, Barbara, el van fundar fa vint-i quatre anys i si aquest estiu feu una escapada als EEUU i esteu per la costa est podeu acostar-vos i gaudir veient els originals de les seves obres.

Podeu veure tot el que fan al seu web (https://carlemuseum.org/) i també trobareu un petit vídeo que es va fer el 2022 amb motiu del vintè aniversari del museu. Resulta inquietant, vist ara, amb les persones amb mascareta.

by

Gràcies!

Hi ha números rodons que marquen un canvi. Quan fas anys i comences una nova dècada, per exemple, sol ser una data assenyalada i hi ha qui ho celebra de manera extraordinària. No sé per què però ens ajuda a recordar que el temps avança. No m’agrada gaire mirar enrere i segueixo la màxima del Chico Ocaña quan cantava (l’any 2010, precisament) allò dels avions que no tenen retrovisors. De tant en tant, però, toca aturar-se i recordar d’on venim i on ens hem equivocat.

Fa catorze anys, el 5 de juliol del 2010 vaig pujar una primera entrada al blog. Des d’aquell dia, han estat 1595 més. En aquest temps he anat incorporant seccions (l’il·lustrador el mes, biblioteques de pel·lícula, etc.) que després han desaparegut i han estat substituïdes per altres.

De tots aquests anys hi algunes dades que potser no coneixeu perquè estan al darrera i indiquen quins han estat els any amb més visites (els de la pandèmia, com podeu imaginar), quina va ser l’entrada més comentada, quin dia de la setmana sol ser el més freqüentat, etc. No té més importància, però divendres passat, el comptador de visites va arribar al milió i em va fer content.

Durant aquest període de temps, hi va haver un parell de decisions que em van amoïnar (relativament).

Una va ser la publicitat que apareixia quan es visitava el blog. Em molestava i vaig contactar amb l’empresa que gestiona wordpress perquè no volia que hi hagués cap mena d’anunci. Es va poder resoldre, lògicament amb diners que cada any he d’abonar perquè no us destorbin amb anuncis de roba, mobles o altres productes que diuen que ens fan la vida més fàcil. És, mes o menys, com la ràbia que ens fa quan paguem per usar el transport públic i ens hem d’empassar anuncis institucionals, esportius, cinematogràfics, etc. a les andanes, mentre esperem l’arribada del metro.

L’altra va ser, la insistència d’alguns amics que em deien que escrivís en castellà i arribaria a més lectors. Doncs, probablement hagués estat així. De fet, tota la meva escolarització va ser en castellà i recordo que la primera vegada que vaig tenir una assignatura de llengua catalana va ser a la “normal” (així es deia l’escola de mestres, ara facultat de pedagogia, crec). Ho vaig resoldre amb els traductors que hi ha a la banda dreta on, a més del castellà, es pot llegir en èuscar, gallec, anglès i francès.

També hi ha qui em pregunta per les hores que em suposa mantenir el blog al dia (o bloc, que hi ha qui ho escriu així) i no són tantes. Hi dedico un dia a la setmana i prou. Programo les habituals tres entrades i els dies assenyalats es pugen automàticament.

«La invitació a la lectura» em serveix de diari de les coses que em van passant i les notícies que envolten aquest fantàstic món de la literatura infantil, la biblioteca i l’escola. També m’ha permès conèixer un munt de gent amb qui comparteixo idees, recursos i vivències. Són persones que m’ajuden molt amb els seus comentaris, sempre positius. Bé, també hi ha gent amb la “pell fina” que s’ha molestat per alguna omissió o opinió contrària, però no es pot evitar i de la conversa sol sortir l’entesa.

A tots vosaltres, especialment als 2586 subscriptors, moltíssimes gràcies per ser-hi!

by

Un llibre premiat a l’Atrapallibres del 2023, censurat!

El grup musical «Golpes bajos» ens va deixar una cançó amb una frase que es pot extrapolar a moltes situacions. Deien que venien “malos tiempos para la lírica” i, com si fossin endevins, la realitat s’entesta en confirmar-ho.

Us expliquem la última sobre prohibicions de llibres.

Que la novel·la «L’Amy i la biblioteca secreta» és molt potent ho sabem des del moment que la vam llegir i la vam aplaudir com una obra «valenta» que vol dir que obre moltes possibilitats de conversa amb els alumnes, sobre com està escrita però especialment pel missatge que ens envia. De fet, a l’Espai LLamps i Centelles li hem dedicat un lloc principal on, gràcies a amics que tenen molta traça, vam reproduir l’armariet de l’Amy i hem anant ampliant el volum de llibres prohibits que es mencionen al relat. La idea era que algun dia, quedés buit però, el que no podíem sospitar, ni de bon tros, és que «L’Amy i la biblioteca secreta» acabaria també dins de l’armariet, al costat de la Matilda, el Capità Calçotets, la Pippi i altres.

La Marta Torra de l’editorial Takatuka ens fa saber la mala notícia amb la nota de premsa següent:

L’Amy i la biblioteca secreta, premi Atrapallibres 2023, censurada als Estats Units

Els membres de la Junta Escolar del comtat d’Indian River (Florida) han prohibit la novel·la Ban this book d’Alan Gratz, editada en català i castellà per Takatuka el 2021 amb el títol L’Amy i la biblioteca secreta. Per una banda van argumentar que no els agradava que fes referència a altres llibres que ja havien estat retirats de les escoles i, d’altra banda, la van acusar d’ensenyar als nens a revelar-se contra l’autoritat de la Junta Escolar.

La novel·la juvenil explica la història d’una estudiant de quart de primària, apassionada lectora, que veu com el seu llibre favorit (Pippi Calcesllargues, a l’edició en català) així com altres títols desapareixen de la biblioteca perquè uns quants pares els han considerat inapropiats pels seus fills. Per fer front a la situació, l’Amy i els seus amics decideixen crear la Biblioteca dels Llibres Prohibits l’Armariet i viuran una aventura protagonitzada per tots aquests llibres.

Aquesta novel·la, que inicialment s’havia considerat adequada per part del propi comitè de revisió de llibres del districte escolar, va ser qüestionada per Jennifer Pippin, presidenta del capítol local de Moms for Liberty, Mares per la Llibertat. Estem parlant d’un grup ultraconservador, recolzat pel governador Ron DeSantis, que s’ha convertit en un dels defensors més acèrrims de la prohibició de llibres que s’ha estès pels Estats Units durant els darrers anys. DeSantis aplica a l’escola i a les universitats una censura molt restrictiva i està bloquejant l’accés d’infants i adolescents als llibres que tracten sobre sexualitat, identitat de gènere, religió o crítica racial.

Alan Gratz, autor de L’Amy i la biblioteca secreta, ha qualificat la decisió del comptat d’Indian River d’increïblement irònica. «Van prohibir el llibre perquè parla dels llibres que han prohibit i perquè parla de la prohibició de llibres», va dir en una entrevista amb Usa Today Network-Florida. «Dona la sensació de que saben exactament el que fan i de que, d’alguna manera estan avergonyits del seu comportament i per això no volen que hi hagi un llibre a les estanteries que els ho recordi».

L’Amy i la biblioteca secreta no és el primer llibre que es retira de les escoles públiques del comtat d’Indian River. Segons una llista obtinguda a través d’una sol·licitud de registres públics, han estat retirats més de 140 llibres de les prestatgeries de les escoles del comtat. De fet, les prohibicions de llibres han agafat força els darrers anys als Estats Units. Segons dades de principi de 2024 publicades per l’Associació Americana de Biblioteques, hi ha hagut un augment exponencial dels títols censurats a les biblioteques públiques dels EUA el 2023 fins arribar als 4240 llibres. Això representa un augment del 92% respecte al l’any anterior (2022) i suposa al voltant del 46% de tots els llibres impugnats el 2023.

L’any 2023 L’Amy i la biblioteca secreta va guanyar el premi Atrapallibres en la categoria d’11 anys.

Aquest premi, convocat pel Consell Català del Llibre infantil i Juvenil (Ibbycat) és una activitat de foment de la lectura que convida els joves lectors catalans entre 9 i 12 anys a convertir-se en jurat. Cada any hi participen gairebé 11.000 infants i joves de Catalunya, que llegeixen tres llibres de la categoria que els hi correspon segons l’edat i, amb la seva puntuació, acaben decidint quina és la guanyadora. A Takatuka ens fa molta il·lusió que els participants de l’Atrapallibres 2023 escollissin L’Amy i la biblioteca secreta com a guanyadora, ja que el considerem un llibre perfecte per fomentar la lectura i el debat sobre la llibertat de llegir i el dret a formar-se un criteri propi.


Fonts:

by

«¡Flores! Celebrar la primavera amb Hervé Tullet»

A la nova revista GRAO 0-6, les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz, de l’Institut de la Infància de Sant Cugat presenten un llibre que segons elles “té màgia”.

La màgia ve donada pel contingut, pel format, per les possibilitats a l’aula 0-3… i pel seu autor, Hervé Tullet, un artista gràfic únic, original, creatiu i proper a la infància.

En aquest article expliquen, entre altres coses, que:

“¡Flores! (publicat per l’editorial Kókinos l’any 2019) proposa una descoberta de formes, figures i colors jugant amb la llum; tot incitant a una exploració a través de les mans, dels ulls, de tots els sentits. Es tracta d’un llibre especial: per la seva mida i presentació (dins d’un estoig), pel seu format leporello, per les seves imatges de colors amb transparències i encunys… És difícil d’explicar com un conte, però tampoc és necessari. Perquè es tracta d’un llibre silent de cartró, amb les puntes arrodonides i en forma d’acordió: això el converteix en un objecte manipulable, que té molt més sentit en les mans dels infants que en la veu d’un adult. El simple gest de desplegar-lo i deixar-lo al terra convida a la visualització, la comparació, la descoberta i el diàleg.”

A la segona part (la Pràctica) expliquen com es pot treballar amb els infants.

La revista ha canviat de nom i ha passat de ser “GUIX D’INFANTIL” A GRAÓ 0-6 i una part es pot trobar en format paper però la resta d’articles (molts més que abans) es poden adquirir digitalment. És una aposta per reduir el consum de paper i avançar en la digitalització.

A la presentació de «GRAÓ 0-6: El teu lloc de referència en Educació Infantil» podem llegir:

Descobreix GRAÓ 0-6, un entorn amb el qual podràs conèixer una gran varietat de recursos i experiències per a la primera infància (0-6 anys), dirigit al professorat d’infantil, estudiants i famílies, així com totes les persones interessades en aquesta etapa.

Una eina útil i indispensable amb tot el que necessites saber per a acompanyar i potenciar el desenvolupament integral dels nens i nenes en aquesta etapa crucial, a partir de temes com les rutines a l’aula, la importància del joc en l’aprenentatge, la relació amb les famílies o activitats per a desenvolupar la seva creativitat.

I si us voleu subscriure, la subscripció a GRAÓ 0-6 inclou:

• Accés a tot el fons de Guix d’Infantil des del seu inici.
• Trobaràs evidències, experiències, recursos, reflexions… i molt més!
• Nous continguts digitals setmanals.
• Amb autors/es de prestigi internacional.
• Accés senzill i pràctic a través de l’apartat 0-6 a la web.
• A través del cercador o filtrant segons els teus interessos.
• Contingut disponible des de qualsevol dispositiu en tot moment.
• Inclou 4 exemplars en paper de la revista al llarg de l’any. (Només a l’opció subscripció paper + digital)

by

Nathalie Parain, pionera de la il·lustració per a infants

Sovint recordem a il·lustradors que anomenem “clàssics” com Lionni, Sendak, Ungerer o Carle perquè van obrir nous camins en el món de la literatura infantil i juvenil. Hi altres que no són tan coneguts però que molts anys abans van experimentar amb aquest art adreçat als infants i, d’alguna manera, podríem considerar-los els pioners.

Fa cosa d’un mes, les companyes del grup de treball em van regalar la biografia de la Nathalie Parain, de la que tenia només coneixement d’un llibre que porta per títol “Faites votre marché” publicat el 2012 però que originalment es va publicar per primera vegada l’any 1935. És un àlbum on una mare i una filla passegen pel mercat i van anomenant amb precisió cada objecte, botiga, fruita, peix, etc que troben, enriquint el vocabulari dels joves lectors.

El llibre del que us parlo és la biografia dedicada a Nathalie Parain.

Qui va ser Nathalie Parain?

(Natalia – Natacha Tchelpanova) (nascuda el 1897 a Kíev, i morta el 1958) va ser una dissenyadora d’origen rus, que va arribar a París el 1928. La seva carrera com a il·lustradora va començar l’any 1930, amb la publicació de l’àlbum “Mon Chat”, un exemple d’estètica constructivista per la geometrització de les formes i els jocs de provinents de l’avantguarda russa de la època.

A la contracoberta de la seva biografia llegim:

“Aquesta gran artista va deixar la seva empremta en la història del llibre infantil d’una manera decisiva. Formada a l’escola de l’avantguarda russa, va emigrar a França amb el seu marit, Brice Parain. Aleshores va començar una llarga i fructífera col·laboració amb Paul Faucher per als àlbums de Père Castor”

El llibre té tres parts. La primera és una entrevista de la Michèle Cochet a la filla de Nathalie, la Tatiana Mailliard-Parain, que ens explica un bon grapat d’anècdotes i mostra documents inèdits, conservats per la família.

La segona i la tercera són dos extensos articles de Michel Defourny i Claude-Anne Parmegiani que presenten respectivament els àlbums de Père Castor i les il·lustracions de Contes du chat perché.

L’entrevista val molt la pena perquè veiem que la relació entre mare i fila no va ser del tot com ens podem imaginar. Llegim que segons la filla, la N. Parain no tenia gaire interès pels infants i la feia servir com a model. Només cal veure aquesta imatge de “Faites votre marché” per entendreu. Mireu:

És un volum de 228 pàgines on he aprés molt de com treballava aquesta dona i m’ha agradat com estan explicades i analitzades les diferents obres i etapes per les que va anar passant com a artista. M’ha impressionat entendre l’ús de les diagonals en les seves il·lustracions. Per exemple quan analitzen la coberta de “Ja fais més masques”, veiem que Nathalie Parain dissenya la portada amb un nen i una nena que sostenen cadascun una màscara: les quatre “cares” formen així una diagonal Est (Japó) – Oest (continent africà), simbolitzant els pobles del planeta.


O la imatge que encapçala aqeusta entrada i que correspon al conte popular Baba Yaga, que ens mostra una diagonal formada pel riu i una segona on veiem la nena protagonista fugint per l’angle oposat dels animals. Tot el relat està farcit de diagonals que afegeixen dinamisme i a cada pàgina podem observar aquesta manera de presentar els personatges.

Mireu, per exemple, aquestes dues il·lustracions:

Però de tot el que conté aquest assaig em va semblar brillant la part on parla de la relació de la N. Parain amb la pedagogia de l’època i les referències a l’escola Decroly belga, al suís Ferrière i a l’Education Nouvelle francesa, que ens recorda la tasca de Ferrer i Guàrdia.

L’obra de Nathalie Parain va preparar el terreny per a les futures generacions d’il·lustradors que no haurien existit sense la tasca admirable que va dur a terme en aquell moment.

Un llibre per als estudiosos de la història de la il·lustració infantil que val molt la pena. L’editorial MeMo ha fet una bona feina i el llibre com a objecte és bonic, bonic.

Gràcies pel regal, companyes estimades!

LES DADES:
Títol: Nathalie Parain
Autors: Michèle Cochet, Michel Defourny i Claude-Anne Parmegiani
Editorial: MeMo
Pàgines: 228
Nantes, 2019
Idioma: Francès

by

“Bufallums”, la màgia dels titelles

A l’escola, a la rotllana, en converses de grup amb els infants, o a la biblioteca quan expliquem contes, de vegades usem un recurs infal·lible: el titella.

De tots els que he usat, n’hi ha un al que li tinc una estima especial i que em va acompanyar durant més de vint anys a la biblioteca de l’escola. S’estava en un raconet, envoltat de minillibres i es relacionava amb els infants (i amb els adults) mitjançant unes notes i uns regals que repartia en algunes sessions. També es va jubilar (o el vam jubilar) perquè estava força atrotinat. El “Sentadillu” forma part de la història de l’Escola Sant Josep – El Pi.

El titelles tenen molta màgia i anar a veure un espectacle és garantia de passar una bona estona. Assistir a una representació de titelles de companyies com l’Estaquirot, l’Estenedor, Cacauet teatre o altres, és meravellós perquè ens embadaleixen amb les seves històries inventades o tradicionals.

A Catalunya, hem tingut companyies mítiques que han anat marcant el camí. Recordo especialment els Putxinel·lis Claca, Marduix i el Centre de titelles de Lleida, i fora d’aquí resulten infal·libles els Titiriteros de Binefar o en Rodorín que no fa gaire va publicar un llibre on explica el seu mètode treball (Hagamos títeres de cachiporra).

Vaig tenir la possibilitat de visitar el taller de les “Bufallums”, dues dones que fan una aposta ferma pels titelles relacionats amb la rondallística popular i em va semblar admirable la feina que fan. Anem a pams.

Fa uns dies, vaig rebre un regal molt especial: un “ninot” personalitzat, fet a partir d’algunes de les meves vivències i relacions amb la literatura infantil. Em va agradar molt i vaig demanar per les persones que l’havien fet. Així vaig conèixer les “Bufallums”. Vam concertar una visita al seu taller, a Tona (Osona).

Quan arribes, puges per una escala que fa un petit recorregut encerclant l’edifici i et trobes davant la porta. Mentre puges, notes l’energia positiva que desprèn aquell indret. Plantes, arbres, un hotel d’insectes, tot ben cuidat i agradable a la vista i l’olfacte.

Ens reben l’Assumpta i la Dolors i ens conviden a passar. Semblem l’Alícia en Terra de Meravelles caient pel pou i arribant a espais preciosos que ben bé podrien ser la casa del barreter o el castell de la Reina de Cors. Titelles per tot arreu, de totes mides, de diferents èpoques, amb una característica comuna: fets amb paper maixé. N’hi ha que recorden personatges de quadres famosos com “Les Menines”, altres són bruixes, també hi ha alguns capgrossos de les trobades geganteres, etc.

En una petita habitació, titelles de guant i de dit que emplenen lleixes i armaris.

Pugem les escales i ens mostren el seu taller ple de titelles a mig fer, capses plenes de robes, sacs de papers trinxats, pots de pinzells, etc.

Vam tenir una conversa distesa parlant de tot i més, recordant els titelles clàssics i també ens van explicar el seu mètode de treball, les visites que fan a les escoles, les fires on participen (Santa Llúcia a BCN, per exemple, quan arriba el Nadal), els ninots personalitzats, i altres anècdotes personals que guardem en un nou calaixet que hem obert als nostres cors i on desem els sentiments i les connexions que acabem d’establir.

Us recomano, si voleu saber què fan, que seguiu el seu Instagram on són molt actives: @bufallums.titelles.i.ninots

També trobareu molta informació al seu web: https://www.bufallums.com/

M’ha agradat, especialment, l’aposta que fan pel conte tradicional i per una manera de fer artesanal que, a les escoles, ajuda a fomentar l’expressió oral.

by

Un matí amb la Noemí Villamuza

Pels qui seguiu aquest blog des de fa temps, recordareu que durant vuit anys (del 2013 al 2021) hi havia una secció on presentàvem un il·lustrador i comentàvem el seu estil, la seva biografia, així com els llibres més destacats de la seva obra. Aquella informació, com altres que han anat apareixent durant els catorze anys del blog, està en privat, que vol dir que no la podeu veure però encara hi és. Bé, aquest és un tema per a una propera entrada perquè aviat, molt aviat, celebrarem el milió de visites i us explicarem anècdotes d’aquests anys i el perquè de tot plegat.

El cas és que el desembre del 2018 presentàvem la Noemí Villamuza com a il·lustradora del mes i circumstàncies (meravelloses) de la vida han fet que haguem coincidit en algunes ocasions, en diferents esdeveniments. Em sento afortunat, però no voldria fer un “Senyor Lobo”, i passo a comentar-vos el darrer encontre i un dels darrers llibres que ha publicat amb text d’en Ricardo Alcántara, Els regals de l’avi.

Els regals de l’avi narra la relació d’un avi amb el seu net a través del pas del temps i dels diferents regals que li fa, alguns sense gaire èxit, tot s’ha de dir. És un relat intimista, tendre, un cant a l’estimació entre les persones que ens toca perquè és una sensació que hem tingut molts de nosaltres amb els nostres avis i àvies.

El que sorprèn del llibre és la manera com està il·lustrat. Dos colors, fons blancs i imatges emotives. Repassant cada imatge amb explicacions de la Noemí, tot pren un altre sentit i ens adonem de detalls que no havíem vist. De vegades penso que tenim una mirada poc educada i no veiem més enllà del que es mostra. Ens quedem a la primera capa sense saber que hi ha moltes més (metàfores, insinuacions, emocions a través del color, aturades, evocacions).

Fa uns dies, vaig anar al taller de la Noemí perquè, com l’avi del relat, volia fer-li un regal a la Nora, la meva neta i volia que conegués la Noemí, compartissin un matí parlant d’il·lustració i aprengués alguns trucs a l’hora de dibuixar. Vam anar amb un parell de bones amigues, la Mafi i la Mara. Crec que recordaran durant molt de temps aquella trobada.

Arriba un dia que, no se sap perquè, la frescor dels dibuixos dels infants passa a ser la frase repetida de “no sé dibuixar”. Segurament us sona, oi? Aquesta frustració m’ha fet pensar que a les escoles dediquem moltes hores a la plàstica (Àrea d’Educació Artística es diu ara) però poques a dibuixar. Sabem retallar i fer murals ben bonics, fem composicions reeixides que fan patxoca, molt acolorides, amb volum, pestanyetes, etc. però practiquem poc el dibuix per poder fer les expressions de la cara, les perspectives, un detall d’una part del cos, una panoràmica, un pla americà i altres tècniques que es poden aprendre i que ajuden a orientar com s’ha de fer per produir una imatge més o menys reeixida.

La Noemí ens va fer una primera presentació d’alguns llibres i ens va explicar perquè determinats dibuixos eren com eren. També ens va mostrar els esbossos, els “story boards”, el seu treball amb el color a la pantalla, i va respondre a un bon grapat de preguntes.

Com a la dita gallega “paso a pasiño, faise o camiño” vam dedicar la darrera estona a fer algunes activitats pràctiques i ens va sorprendre com, veient els nostres traços, la Noemí ens va fer una dissecció de la nostra personalitat. Ho va clavar.

Va ser un matí molt ben aprofitat, amb moltes complicitats, riures i que ens va servir per treure la por al traç, al deixar-nos anar i gaudir mentre expressem amb el llapis el que volem dir. Una sessió terapèutica, podríem dir. Gràcies, amiga!

by

«La literatura a Educació Primària» a l’APPEC

El pòdcast cultural de les revistes i digitals en català el presenta l’Estel Solé i cada setmana pugen dues gravacions amb episodis dedicats a la cultura i relacionats amb una revista especialitzada en qualsevol tema cultural. Es parla d’història, cultura, lectura, música, temes d’actualitat, periodisme, educació, excursionisme, teatre, economia i més.

El 25 de juny vaig anar com a convidat de la revista Graó amb qui col·laboro i vam parlar de lectura, contes i el que va anar sortint en una conversa prou animada.

El programa queda gravat i penjat i es pot escoltar a https://www.lesrevistes.cat/podcast
i també a les plataformes d’Spotify, Apple music, Google Podcast i Amazon Podcast.

El Podcast de les Revistes és una iniciativa de l’APPEC, l’associació d’Editors de Revistes i Premsa en Català, amb l’objectiu de donar a conèixer els continguts de les revistes i digitals a través de nous formats i apropar-les a nou públic.

Podeu recuperar el programa clicant a:
https://open.spotify.com/episode/50Uu3WMFQIE4b6dt8QX50E

by

«Un, dos, tres, pica paret!» El joc i les joguines a la LIJ

Amb els contes, les mares i les àvies transmeten els coneixements del món, de la vida, de les relacions entre les persones i dels perills que ens envolten. Ho feien i ho fan, emprant el món simbòlic i aquesta experiència, que va passant de pares a fills, ens ajuda a avançar sense cometre els mateixos errors. El conte és l’element que té a veure amb el coneixement.

El joc, en canvi, ens ajuda a experimentar. Ric, rac, casa! I ens permet equivocar-nos una i altra vegada fins que assolim l’objectiu. Com el conte, ens fa passar molt bones estones, compartint el fet amb els companys i amics, aprenent a guanyar i a perdre, a trobar estratègies per anar avançant.

El joc està al nostre voltant perquè és una característica pròpiament humana (també s’ha descobert que alguns animals juguen). Si ens hi fixem veiem infants, joves, adults i gent gran jugant. A la pilota, a cartes, amb monopatins, al mòbil, fent sudokus, mots encreuats, disfressant-nos quan arriba el carnaval, passejant amb bicicleta, etc.

En el seu magnífic assaig «¿Jugamos?» (Paidos educación) l’Imma Marin cita a l’historiador Johan Huizinga, autor del llibre «Homo ludens» (Alianza) el qual defensa que les grans ocupacions dels éssers humans estan impregnades de joc. Hi estem d’acord.

Per jugar no cal gran cosa. D’entrada es delimita l’espai on es juga i es pacta amb la resta de jugadors. Aquest espai “màgic” pot ser imaginari o delimitat físicament. Pot ser un taulell, la plaça del poble o el parc, l’aula de psicomotricitat, el pati de l’escola, el poliesportiu, etc.

Després, s’expliquen les normes que cal seguir i es recorda el “fair play” o respecte a l’altre jugador. I poca cosa més.

El joc està present a les nostre vides i les empreses publicitàries ho saben i se n’aprofiten d’aquest fet. També ho saben les editorials i els autors que ens ofereixen un bon grapat de literatura relacionada. Per aquest motiu i per treure’n l’entrellat a tot plegat, el grup de treball “Passió per la lectura” hem dedicat el curs 2023-2024 a seleccionar els millors llibres per a infants on el joc formi part principal del relat.

En el dossier d’enguany hem modificat la presentació i hem ordenat les fitxes per cicles educatius i al final de cada fitxa trobarem els documents annexos, de manera que no haurem d’anar al final del document per trobar-los. Creiem que resulta més pràctic.

Han col·laborat en l’elaboració del treball sobre “el joc i les joguines” durant el curs 2023-2024:

Maribel Alarcón, Cristina Alcaraz, Núria Bello, Viky Bertran, Maria Bote, Mercè Carner, Esther Carrascal, Jaume Centelles, Bet Clapés, Ignasi Corral, Pilar Férriz, Sheila García, Désirée Grifé, Laura Lagunas, Montse marcet, Maria José Martínez, Maria Montobbio, Maria del Mar Piera, Montse Riart i Amàlia Ramoneda.

A continuació trobareu quatre dossiers que corresponen a cadascun dels cicles educatius d’Infantil i Primària. A cada dossier hi ha els llibre que hem considerat i les seves propostes didàctiques.

També podeu anar a la pestanya superior d’aquest blog (propostes didàctiques) i veureu que “Un, dos, tres, pica paret!” conté tot el dossier en un sol arxiu pdf.

Els relats que trobareu són aquests:

educació infantil Jocs i joguinesBaixa
Cicle Inicial. El joc i les joguinesBaixa
Cicle Mitjà El joc i les joguinesBaixa
Cicle superior. El joc i les joguinesBaixa