4 Novembre 2016 by jcentell

la Biblioteca Artur Martorell s’està deixant morir

Les companyes del grup Bibbotó han fet una de les seves habituals visites a una biblioteca i el que han vist no els ha agradat gaire. Ho expliquen al seu blog. La visita en qüestió l’han realitzat a la biblioteca Artur Martorell, situada a la Plaça Espanya de Barcelona, i que forma part de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB), del qual en depèn.

Segons expliquen al seu blog:

“La Biblioteca Artur Martorell va ser inaugurada l’any 1953, tot i que des de llavors ha estat situada en diferents espais fins arribar a la seva ubicació actual. Es tracta, com us dèiem, d’una biblioteca pública (això vol dir que ofereix els seus serveis gratuïtament a tots els usuaris que ho sol·licitin), però especialitzada en temàtiques relacionades amb l’educació, la pedagogia, la biblioteconomia, els llibres per a infants i joves tant de ficció com de coneixements, la psicopedagogia, el foment de la lectura, els llibres de text, etc… És a dir, tot tipus de documents que puguin ser d’interès a mestres, bibliotecaris, pedagogs, i altres professionals del sector educatiu. Disposa d’un fons de gairebé 78.000 documents, on hi són presents tant les últimes novetats com un impressionant fons històric de gran valor patrimonial, una veritable joia de la història de l’educació a la ciutat de Barcelona i de la literatura infantil i juvenil catalana i d’arreu del món.

A més de posar el seu fons a disposició tant de les persones com institucions que ho sol·licitin, des de la Biblioteca Artur Martorell es dóna suport a la xarxa de 77 biblioteques escolars i 96 escoles bressol municipals de la ciutat de Barcelona, ajudant en l’organització de les biblioteques i proporcionant serveis de préstec i assessorament als professionals encarregats de gestionar-les. La biblioteca organitza xerrades, disposa de maletes temàtiques i elabora materials de suport com ara guies de lectura. A més, realitza una tasca exhaustiva en la catalogació dels documents dels quals disposa, amb un profund anàlisis del contingut i una classificació i indexació acurades, fet que ha estat de gran utilitat per a bibliotecaris d’altres institucions.”

A dalt, exemple del catàleg Aladí, de les biblioteques de la XBM. A baix, el mateix llibre catalogat per la Biblioteca Artur Martorell.

I després constaten una trista evidència: la Biblioteca Artur Martorell s’està deixant morir.

En el capítol de personal, actualment només hi treballen dues persones, una de les quals es troba en una baixa de llarga durada i no ha estat substituïda. Quan es va jubilar la seva última directora, no es va nomenar a ningú que ocupés el seu càrrec, passant la direcció a dependre del director de Promoció Educativa de l’IMEB (un càrrec amb dedicació no exclusiva a la biblioteca). Pel que fa a l’horari, i després de diverses reduccions, actualment es limita a sis hores setmanals, repartides en dos matins (dimecres i divendres de 10 a 13 h). Aquest no és un horari especialment favorable per als professionals de l’educació, probablement els usuaris que més partit podrien treure dels serveis de la biblioteca.
No existeix a Barcelona una biblioteca que disposi d’un fons públic tan interessant i necessari per al món educatiu com el de la Biblioteca Artur Martorell. El fons de llibres infantils i juvenils potser es pot trobar repartit entre les biblioteques públiques de la ciutat, i el fons especialitzat en biblioteques que no són d’accés públic i universal com poden ser la de Rosa Sensat o la de la facultat de magisteri de la UB. Ens dol veure com aquesta biblioteca de biblioteques és oblidada i maltractada per les institucions, començant pels propis responsables de l’IMEB, enlloc de ser promoguda com un recurs de gran valor, especialment si tenim en compte la situació més que precària de les biblioteques escolars.

L’article complet el podeu llegir si aneu al seu blog. A més, agrairan unes paraules de suport. Ho podeu fer entrant a http://bibboto.blogspot.com.es/
Són tan bones professionals i tan educades que en cap moment es pregunten de qui n’és la culpa ni critiquen als responsables culturals ni fan pujades de to en el seu discurs. Senzillament deixen constància d’una trista realitat. Les recolzem en el seu anàlisi, fil per randa.

Aquesta foto del magatzem i la resta de fotografies les he agafat del blog Bibbotó

3 Novembre 2016 by jcentell

Ni princeses ni pirates

L’Editorial Eumo acaba de publicar Ni princeses ni pirates (Per educar nenes i nens en llibertat) de la Núria Solsona Pairó, professora i investigadora, experta en coeducació.
El proper dilluns dia 7 de novembre a les 7 de la tarda el presenten a la llibreria Al·lots (http://www.llibreriaallots.com/) i crec que valdrà la pena assistir-hi perquè el tema és, encara, d’actualitat.

Als fulls de presentació podem llegir:
Tenir una ﬁlla o tenir un ﬁll són fets equivalents: no sabem del cert com seran ni l’una ni l’altre. Haurem d’intentar no limitar-los, no imposar una manera de fer que impedeixi el seu ple desenvolupament. Sigui nen o nena, ha de tenir al seu abast totes les possibilitats que li ha donat la natura.
I com que no podrem evitar que els arribin missatges sexistes, els hem d’ensenyar a tenir arguments per compensar-ho.

I al pròleg de la Marina Subirats es pot llegir:
Amb l’ajut d’aquest llibre podreu anar descobrint com educar unes nenes i uns nens més lliures i més feliços, sense les traves del passat i amb totes les portes obertes perquè construeixin la meravellosa vida que tenen al seu davant.

3 Novembre 2016 by jcentell

6è Premi de poesia PISSIGANYA

El premi Pissiganya 2017 ja està en marxa!
Els alumnes de primària o secundària a qui agradi la poesia, ja poden consultar les bases del Premi Pissiganya i participa en la sisena edició d’aquest premi.
Poden participar en dues categories: poesia i/o poesia visual, i s’ha de fer a través del web http://www.pissiganya.cat. (trobareu el formulari de participació que s’ha d’emplenar)
El termini acaba el 21 d’abril de 2017
El premi consisteix en un lot de llibres patrocinat per la col·lecció Vagó de versos, d’Andana Editorial, per als guanyadors, així com una entrada conjunta al Museu de la vida rural, de l’Espluga de Francolí, per a tots els premiats i els seus pares. Afanyeu-vos!
Els guanyadors, a més a més, podran recollir el seu premi durant la cerimònia de lliurament, que tindrà lloc la segona quinzena de maig a la festa conjunta dels premis Sambori Òmnium, de narrativa, i Pissiganya, de poesia.
Totes les bases les podeu consultar al tríptic següent:

La notícia de la darrera edició a l’InfoK:

http://www.ccma.cat/tv3/super3/infok/qui-ha-guanyat-els-premis-el-tinter/video/5604069/

1 Novembre 2016 by jcentell

Un viatge per l’univers dels llibres amb la Marta Roig

Segons la Marta Roig “l’abordatge d’un conjunt de lectures en el marc d’una proposta que permeti teixir relacions entre elles és una oportunitat poderosa per accedir de forma profunda a l’essència d’un autor, per comprendre un personatge o prendre consciència de la diversitat de fórmules possibles per viure, interpretar i representar la vida”

A la revista Guix núm. 429 del mes de novembre de 2016 podem llegir un article d’aquesta fantàstica bibliotecària freelance on explica un Laboratori de lectura al voltant dels contes on el llop n’és protagonista.

En aquest article inclou una pràctica que anomena Expedient Panxa Plena, el cas del llop ferotge del que transcrivim algunes frases:

L’equip d’investigació és cridat a col·laborar amb la policia del Regne de la Literatura Infantil en un dels casos més complexos de les darreres dècades: anàlisi de proves, entrevistes a testimonis, escorcolls, … tot és a punt per atrapar al personatge més buscat de tots els temps.

Panxa Plena és el nom que la policia dóna al llop més ferotge de tota la LIJ. De moment se’n desconeix el nom veritable i se l’ha vist amb múltiples cares.

Comencem repassant les diferents il·lustracions del llop que hi ha una paret sota el rètol “sospitós” i anem recollint algunes de les seves característiques i variants. Després presentarem un gran el mapa on hi apareixen alguns dels llocs on ha estat vist. També els cartellets amb els delictes dels quals la policia creu que és responsable.

Davant de tota aquesta informació sembla evident que és important:
1. Organitzar tota la informació de la que disposem.
2. Capturar-lo per poder-lo interrogar.
3. Aconseguir proves dels seus delictes.

Proposarem als infants que llegeixin l’informe de cadascun dels casos (llibres seleccionats) i que, de cadascun, identifiquin: quins dels llocs que apareixen al mapa estan relacionats amb el seu cas, si comet algun dels delictes que la policia té anotats i si hi ha una imatge del llop que pugui correspondre a la seva història.

Un cop tenim la informació de tots els casos organitzada, sentim sonar un telèfon. El cap de la policia ens informa que fa uns minuts han capturat en Panxa Plena. Llavors algú entra amb un gran llop anestesiat i el deixa damunt d’una taula. Repartim guants de làtex i bosses transparents i poc a poc els anem convidant a posar la mà per algun dels talls i a treure’n algun objecte que haurem de vincular amb els diversos casos (llibres) investigats.

Al web de l’autora (http://www.martaroig.com/laboratoris/expedient-panxa-plena-el-cas-del-llop-ferotge/) trobareu fotos de l’activitat (com les que hi ha en aquesta entrada) i l’opció de descarregar la fitxa amb la descripció completa, la bibliografia i tot el material necessari.

Per a més informació sobre els laboratoris podeu consultar les revistes Guix 422 (Febrer 2016) i la 425 (Juny 2016)

29 Octubre 2016 by jcentell

VIII Concurs internacional de literatura ràpida 2016. L’Exprés

Un any més, des de la biblioteca Vapor Vell, s’organitza aquest concurs de literatura exprés. Tant el tema, com la seva realització i el veredicte es fan al llarg del mateix dia. Serà el proper dissabte 5 de novembre. Les inscripcions ja estan obertes i les places són limitades, per qüestió d’espai, a 55 participants.
És una festassa literari increïble i val molt la pena perquè tothom s’ho passa prou bé.

Les BASES són les de cada any. N’apunto algunes però teniu tota la informació al web de la biblioteca i al cartell que adjunto.

L’activitat es durà a terme en una única sessió a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge del Vapor Vell, s/n), el dissabte 5 de novembre a partir de les 10.30 h del matí. Es concediran 90 minuts de temps per a la redacció dels textos.
Els textos hauran de ser en català o en castellà, i hauran d’ocupar un màxim, dos fulls de 30 línies escrits per una sola cara (unes 3.000 lletres). Seran escrits en fulls pautats que facilitarà la pròpia biblioteca.
El mateix dia 5 de novembre, a les 17 h. es farà públic el veredicte final a la mateixa biblioteca.
Els premis consistiran en:
200 € i una cafetera pel guanyador
100 € i una cafetera pel finalista
Ambdós rebran un diploma acreditatiu.
Per participar cal inscriure’s a la biblioteca. El termini finalitza 15 minuts abans del començament del concurs. La inscripció és gratuïta, i s’ha de fer en persona a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge del Vapor Vell s/n), o bé telefònicament trucant al telèfon 93 409.72.31. El període d’inscripció serà de l’1 d’octubre al 5 de novembre a les 10.15 h.

Guanyadors de L’exprés 2015 amb la cia de Teatre La Casona

27 Octubre 2016 by jcentell

Iela Mari, la il·lustradora del mes (octubre 2016)

En alguna ocasió m’han preguntat pel millor àlbum il·lustrat que conec i sempre he contestat el mateix: El petit globus vermell. És el que més vegades he regalat i el que m’enduria a l’illa deserta.

Es tracta d’un àlbum il·lustrat sense text en el que a partir d’anar enllaçant unes formes amb d’altres de similars ens anem preguntant què vindrà després. És com un joc i resulta curiós com, en les nombroses ocasions en què l’he explicat a diferents grups d’alumnes les possibilitats s’han anat multiplicant i no he trobat respostes coincidents. Vol dir que el llibre, a més a més d’estimular la imaginació i la percepció del món que ens envolta, també ens ensenya a mirar amb nous ulls. Bé, això ja ens ha passat amb altres àlbums il·lustrats, com per exemple els d’en Bruno Munari.
El globus vermell també permet copsar la força dels primers plans. Amb una simple línia negra i una taca vermella aconsegueix, de manera audaç, generar una història meravellosa. No necessita ni plans americans ni plans generals ni text que ho especifiqui. Un primer pla i llestos!
En tota l’obra de na Iela Mari es nota un acostament al minimalisme i al pop art (pels colors i per la claredat expressiva del missatge).
A més, a El petit globus vermell no li sobra res: Fins i tot les guardes, elles mateixes, formen part del conte. El color verd (mescla de groc i blau) en contraposició del vermell, ambdós colors plans, sense degradats, juntament amb el blanc de les pàgines i el negre de les línies… tot el llibre és com un poema visual, una successió de formes que deriven envers unes altres en una metamorfosi que es tanca amb la mà que recull el globus en forma de paraigües.
També és interessant el tractament del temps narratiu que només es trenca cap al final amb el pla zenital per allunyar-nos de la metàfora onírica i endinsar-nos en el món real de nen.

En aquest mateix bloc ja vam explicar l’any 2014 (Iela Mari, sense paraules) que lamentàvem que cap diari ni revista especialitzada es fes ressò de la mort d’aquesta dona que va obrir un món de noves oportunitats als àlbums il·lustrats. La Iela Mari va ser una artista italiana (nom de soltera Gabriela Ferrano) que va néixer el 1931 a Milà on va morir el 2014. Va estudiar Belles Arts però sempre deia que era autodidacta. Alguns dels seus llibres els va fer juntament amb el seu marit l’Enzo Mari. Va exercir de professora a l’Escola de Disseny de Milà.

https://vimeo.com/12772228

Aquest preciós muntatge l’ha crear en Guillermo Vázquez.

Amb el llibre “el petit globus vermell” sovint he fet una activitat amb els alumnes consistent en imaginar quines altres coses poden ser un cercle vermell. Amb totes les idees hem fet uns magnífics llibres col·lectius.

Altres llibres seus, tots recomanat per a infants a partir de tres anys, són:

Historias sin fin (Storie senza fine, 1969-1980)
Conté dos relats que són il·lustracions successives que van mostrant el cicle de l’alimentació i el cicle de l’ou i la gallina.
Editat per Anaya.

La manzana y la mariposa (La Mela i la Farfalla, 1969)
En col·laboració amb l’Enzo Mari.
Editat per Kalandraka.
A partir de les tres primeres il·lustracions, en què es veu un tall transversal d’una poma dins de la qual un ou es transforma en cuc i abandona la fruita, se segueix tot el procés de la seva evolució fins a esdevenir una papallona que torna a deixar un altre ouet.

Las estaciones (L’albero, 1973)
Kalandraka
La mateixa escena en totes les dobles pàgines. A la primera, un arbre sense fulles en un paisatge nevat. Després, el mateix arbre amb diferent colors segons el transcurs de les estacions. Un esquirol hiverna, treu el cap, puja a l’arbre i al final torna al seu cau. Uns ocells vénen, s’instal·len en l’arbre i després se’n van amb les seves cries. Al voltant, l’herba i els arbustos creixen primer i després minven.

El erizo de mar (Il Riccio di mare, 1983)
Anaya
La forma circular i punxeguda d’un eriçó de mar es transforma un cop i un altre fins que torna al final a ser la mateixa.

Els àlbums de Iela Mari són històries amb la mateixa estructura circular, en què la il·lustració d’una pàgina condueix a la següent. Són àlbums amb disseny i edició acurades, basats en estudis sobre la percepció visual dels infants petits. Les seqüències són perfectes, amb uns canvis de proporció molt mesurats.
Són llibres de lectura fàcil per als nois als quals van destinats per la seva economia de traços i perquè les figures se solen presentar aïllades sobre fons blancs.

24 Octubre 2016 by jcentell

Connexions, d’Elizabeth Stewart

Us presento el llibre Connexions, una lectura que m’ha creat certa incomoditat però que, alhora, considero necessària perquè ens remou la consciència i ens fa pensar en l’ús que en fem dels telèfons mòbils, de la tecnologia en general.

El llibre pivota al voltant del coltan, un mineral rar que s’utilitza en la fabricació de telèfons mòbils i ordinadors, i ho fa seguint la vida de tres noies adolescents que, en certa manera, estan “connectades”.

Una és la Sylvie que va fugir de la República Democràtica del Congo després que el seu pare va ser assassinat durant el conflicte pel control del coltan. Ara viu en un camp de refugiats, un lloc deplorable, on ha de cuidar dels seus germans. Amb quinze anys ha de fer de mare d’en Pascal de nou anys i de la Lucie de sis. Té un altre germà de catorze , l’Olivier, però a aquest ja no el pot controlar i desapareix durant dies i dies fora del camp de refugiats de Tanzània on viuen, fent encàrrecs per a un perdonavides que s’està enriquint al mercat negre de l’or blau, com anomenen al coltan.

Si heu llegit alguna cosa sobre la situació a la República Democràtica del Congo, ja sabreu que no hi ha infraestructures socials i els líders polítics no són gaire honestos, per dir-ho suaument. Segurament haureu sentit a parlar dels nens de la guerra, dels assassinats i violacions constants, etc.

Uns altres capítols ens presenten la Laiping, una noia que treballa en una fàbrica xinesa, soldant components per als telèfons mòbils, amb les mans plenes de butllofes. Després de deixar el seu petit poble buscant la seva fortuna, s’adona que la fàbrica i les condicions de treball inhumanes l’estan aixafant: passa hores i més hores muntant telèfons mòbils, dormint poc i malament en un lloc, on fins i tot hi ha xarxes a les façanes per evitar els suïcidis. En algun moment la noia intentarà rebel·lar-se però veurà el que passa amb els que s’atreveixen a qüestionar les polítiques de l’empresa electrònica.

Elizabeth Stewart

La tercera noia és la Fiona, una noia canadenca, de Vancouver, de família benestant que un dia, sense pensar-s’ho gaire, envia una autofoto (selfie, en diuen ara) comprometedora, pujada de to, a un amic i això li crea molt de neguit per si la imatge s’escampa per les xarxes socials.

L’he llegit amb un cert aclaparament. Quan el text s’acosta al drama de les noies l’he trobat ben escrit, molt encertat però, en canvi, en algun moment, m’ha sobrat un cert didactisme.
Una història sobre la supervivència… molt en la línia de les denúncies d’en Jordi Évole. Molt recomanable.

El llibre l’ha editat Cruïla i està adreçat a joves a partir de quinze anys.

El booktrailer, a continuació:

21 Octubre 2016 by jcentell

L’Il·lustríssim Leonardo Rodríguez

Comparteixo la información de l’exposició IL.LUSTRISSIM que s’inaugura avui divendres dia 21 a l’espai d’Art La Claraboia, al carrer Sant Miquel, 9 de Rubí. Es tracta d’una acció que promou la Montse Marcet (lectors al tren!), una entusiasta convençuda del valor de la literatura infantil i juvenil com a transformadora dels pensaments i valors dels nostres infants i joves.

En aquesta ocasió l’artista que ha convidat és en Leonardo Rodríguez, un il·lustrador independent que viu i treballa a Barcelona.
El seu treball ha aparegut a la revista MAD, Nova York, Barcanova Editors, Barcelona, RBA Editors, Barcelona, i en El Diari universal, Caracas, Veneçuela. També ha treballat com a director d’art per a Dancing Diable Studio, Nova York, on va treballar en la producció de la campanya Go Wild per al zoològic del Bronx. Col·labora com a dibuixant per a diverses seccions de la revista MAD, com ara pàgines “Fundallini” i “Històries d’inspiració”, entre d’altres tasques. Va publicar el llibre Home-field advantage amb Simon &Schuster.

Una de les seves últimes creacions, forma part de l‘exposició Il·lustrant l’ultima frontera, amb motiu del 50 aniversari de Star Trek, al Palau MariCel a Sitges, en el marc del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Ha il·lustrat diversos llibres d’Enric Larreula i d’en Jordi Folck que hi seran presents a la inauguració i donaran el seu parer del treball que ha fet pels seus llibres.

Les il·lustracions originals i els llibres en els que ha treballat, estaran a la venda des del divendres 21 fins el diumenge dia 30 d’octubre.

Algunes de les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’autor.

19 Octubre 2016 by jcentell

Alícia en Realitat Augmentada

Tal com ja vam avançar fa uns dies, a la darrera edició de la fira del llibre Liber’16 les editorials Parramon i Paidotribo van presentar una versió del clàssic Alícia en terra de meravelles amb el suport de la Realitat Augmentada (RA) i la Realitat Virtual (RV), una tecnologia que experimenten des de fa tres anys tant en llibres de coneixement com de ficció.

La presentació, cuidada al detall, ens va permetre als assistents assistir a una demostració pràctica per entendre què és la Realitat Augmentada, una tecnologia que fa que els personatges i els escenaris dels llibres cobrin vida i així faciliten als lectors la interacció amb ells i que participin de la història. De fet, es passa de les dues dimensions que ens ofereixen les pàgines d’un llibre a les 3D amb l’ajuda dels dispositius adequats. Segons ens van informar, es requereix una connexió a internet per descarregar gratuïtament l’app (Alicia AR, per a sistema Android) i després amb un telèfon mòbil o una tauleta ja no cal connexió.

En el cas concret d’Alícia en terra de meravelles vam aprendre que, a més de llegir-lo de la manera tradicional, si enfoquem el llibre amb el telèfon intel·ligent la història cobra vida per què se li afegeix so, música, cançons, veus, elements en 3D, profunditat, moviment, etc.

En acabar l’excel·lent explicació se’ns van plantejar alguns dubtes:

Un primer interrogant ens va recordar que en les últimes estadístiques conegudes, corresponents a l’any 2015, les vendes de llibres en format paper havien augmentat gairebé en la mateixa proporció que havia disminuït el consum de llibres en ebooks, el que ens porta a pensar que el futur apocalíptic a què alguns condemnaven al paper no està tan clar.

Una segona pregunta és si l’esforç econòmic, de temps i de personal que suposa una inversió d’aquest tipus compensa el resultat. A més, es requereix disposar d’un telèfon o tauleta i l’app corresponent, quelcom potser massa complex per a determinades famílies.

Finalment, ens van intentar convèncer que per jugar cal llegir el llibre primer però els jocs que van plantejar no estaven molt relacionats amb la comprensió lectora i, a més, van ser d’un nivell de complexitat senzill, més propi d’un videojoc, i allunyats de la profunditat de pensament que suposa el text de Lewis Carroll. Es notava un decalage entre allò que el lector llegeix i el que juga.

Probablement en un futur pròxim la RA serà molt útil en camps concrets del coneixement com pugui ser la medicina o l’arquitectura, per exemple, però de moment, per a la literatura de ficció caldrà donar-li temps, suposo, esperar que aquest tipus d’experiències es normalitzin i veurm si realment estimulen el desig de llegir.

Us deixo una petita demo de “El gran libro de los exploradores”, també de Parramón editorial.

17 Octubre 2016 by jcentell

Dia de la Biblioteca, 24 d’octubre 2016

Franco Mattichio

Algú m’han contat que el proper dilluns 24 d’octubre és el Dia de la Biblioteca. Seria fantàstic organitzar una festa amb confeti i bombolles de sabó i m’encantaria vestir-me per a l’ocasió com el personatge d’algun llibre, seure a la taula d’una biblioteca de la ciutat on visc i esperar que vinguin a visitar-me. A les biblioteques pots ser qui tu vulguis. Des de Mary Poppins fins a Matilda, Atreyu, Dràcula o fins i tot Pippilotta Viktualia Rullgardina Krusmynta Efraimsdotter Långstrump. Pots posar-te botes de pèl, plomes, xanques i barrets.

Aquest és un fragment del pregó d’enguany que ha escrit la Ledicia Costas amb motiu de la commemoració del Dia de la Biblioteca, una iniciativa de l’Associació Espanyola d’Amics del Llibre Infantil i Juvenil, amb el suport del Ministeri de Cultura, en record de la destrucció de la Biblioteca de Sarajevo incendiada el 1992 durant la Guerra dels Balcans. La festa se celebra des de l’any 1997.

Cada any un escriptor i un il·lustrador redacten el pregó i el disseny del cartell que es difon entre totes les biblioteques d’Espanya. Aquest any les escollides han estat la Ledicia Costas, darrera guanyadora del Premi Nacional i del Premi Lazarillo i la il·lustradora Elena Odriozola, també guardonada amb el Premi Nacional d’Il·lustració el 2015.
Si no us arriba el cartell a l’escola, el podeu imprimir, ampliar i repartir a les classes per llegir-lo el proper dilluns. El trobareu al web de Amigos del libro: http://www.amigosdelibro.com/

El text, molt bonic, diu així:

Jacek Yerka

Una luciérnaga es una isla perdida en la noche más densa. Cien luciérnagas, una constelación misteriosa que marca el rumbo hacia otros universos. Así, con esa estrategia de luz, se organizan los libros que moran en las bibliotecas. Son caricias fosforescentes que incendian los sueños y recomponen los corazones grises hasta hacerlos recobrar su color rojo brillante. Cualquier individuo que padezca el síndrome del corazón gris, debería ponerse en manos de un experto y visitar una biblioteca.
Para escribir un libro, además de hacer malabarismos con las palabras hay que ser una desvergonzada o un loco. Un atrevido, una excéntrica descontrolada. Llevar un calcetín de lunares, otro de rayas y los pelos de punta. Una cresta como las que lucen las cacatúas sería un peinado muy interesante para un escritor. Solo las mentes más disparatadas son aptas para escribir libros. Pero para custodiarlas no es suficiente con tener un desajuste en los cables cerebrales. Es indispensable ser de fuera. Un extraterrestre. Las bibliotecas albergan seres con antenas giratorias, cerebros millométricos que memorizan títulos rebuscados, rimbombantes, campanudos. Las personas que custodian libros siempre me han parecido criaturas singulares. Están dotadas de extremidades retráctiles que estiran y estiran hasta alcanzar aquel volumen al que parecía imposible acceder. A continuación, como si nada, se recomponen y todo vuelve a su posición natural. Parecen seres humanos, pero a poco que les observes percibirás que no son de aquí. Una de las cosas que más me fascina de los bibliotecarios es su cerebro. ¡Me parecen tan listos! Los libros fabrican pensamientos. Pasar tantas horas dentro de una factoría de ideas es bueno para tener un corazón rojo y brillante y una cabeza repleta de planes fantásticos.
Alguien me han contado que el 24 de octubre es el Día de la Biblioteca. Sería genial organizar una fiesta con confeti y pompas de jabón. Celebrarla por todo lo alto. Me encantaría vestirme para tal ocasión como el personaje de algún libro, sentarme en la mesa de una biblioteca de la ciudad donde vivo y esperar a que fueran a visitarme. En las bibliotecas puedes ser quien tú quieras. Desde Mary Poppins hasta Matilda, Atreyu, Drácula o incluso Pippilotta Viktualia Rullgardina Krusmynta Efraimsdotter Långstrump. Puedes ponerte botas de pelo, plumas, zancos y sombreros. ¡Sombreros! ¡Eso es! Imagino a una pequeña lectora acercándose a mí discretamente, atraída por los colores y formas de mi sombrero:
—Sombrerera loca, ¡qué fiesta más maravillosa! ¿Sería tan amable de servirme una taza de té?
Yo se la serviría con mucho gusto, poniendo cara de mujer refinada, y luego ambas haríamos ruido al tragar. Sonaría algo parecido a glup glup glup. Y antes de que nos diese tiempo de romper a reír de forma desenfrenada, aparecería el bibliotecario, como surgido de la nada, que para eso poseen la facultad de materializarse delante de ti en el momento más inoportuno, y nos advertiría de que las bibliotecas no son merenderos. Hay que reconocer que son únicos custodiando tesoros. Extraterrestres con el corazón rojo y brillante. Qué cosa tan extraordinaria. ¡Feliz Día de la Biblioteca!
Ledicia Costas