Els lectors de poesia saben que no es tracta només de «paraules boniques ben ordenades» que sonen bé quan les llegim. Els lectors saben que poesia és el vent, la remor del mar, el vol d’una papallona, el repic dels dits sobre el teclat del piano. Saben que poesia és quan llisquem pel tobogan, quan sentim la joie de vivre, quan comprenem com funciona la rentadora, quan ens mengem un tall de síndria, quan coneixem gent d’altres països, quant ens coneixem a nosaltres mateixos. La poesia és a tot arreu! Només cal mirar el món que ens envolta amb uns altres ulls. La gràcia dels poemes és aquesta precisament, que es tracta d’un llenguatge diferent però que està fet amb les mateixes paraules que usem cada dia a casa, a l’escola, quan anem a comprar el pa, quan juguem amb els amics. Les mateixes paraules ordenades d’una forma diferent, però els mateixos mots.

De vegades, però, alguns poemes tenen un plus afegit. És el cas del poemari «La gent de la meva escala». Perquè, a més de les emocions i les imatges mental (i reals, en aquest cas) hi ha, en cada poema, una història. Són com petits relats, contes, protagonitzats la majoria per infants, dels que podem estirar i aprendre per extrapolar-los a les persones que coneixem o als infants de la família o l’escola.

Estic molt content que la Roser m’hagi convidat a participar de la presentació el proper dijous. La Roser és persona sàvia, a qui admiro pels seus coneixements d’etnografia i de la tradició oral i també per la manera que té de connectar-ho tot amb la música, les arts, el teatre. No sé si us passa com a mi, que faig connexions de la gent que conec amb els personatges de l’imaginari àlbum de cromos on guardem els nostres referents. En el cas de la Roser (això ella no ho sap) sempre m’ha recordat a aquell escriptor que vivia a Iàsnaia Poliana i que tenia una gran preocupació per la pedagogia. Sí, definitivament, la Roser és Tolstoi.

La presentació del llibre serà molt bonica perquè serà presencial, la llum del dia s’anirà apagant i llegirem poemes al pati de Casa Anita, que serà com estar enmig del bosc. Quina paradoxa: Enmig del bosc llegint poemes de ciutat… hahaha, memorable!

No voldria avançar com anirà la cosa, només us puc dir que si veniu segur que ho xalareu. Però com que l’aforament és limitat (coses de la pandèmia) cal que us inscriviu enviant una sol·licitud a catalunya@kalandraka.com

A la «promo» que ha fet l’editorial podem llegir, entre altres, aquestes paraules:

Un veïnat imaginari protagonitza aquest original llibre de poemes que es forja en un edifici qualsevol d’un poble o ciutat.
A cadascuna de les cinc plantes hi viu gent molt curiosa.
Des del carrer fins al terrat, tot passant per cada replà, les pàgines d’aquesta obra ens permeten traspassar cada porta.
Roser Ros, pren el títol de «Els nens de la meva escala», una secció de la revista infantil La Mainada on el poeta Joan Salvat-Papasseit (pioner del futurisme en la literatura catalana d’avantguarda) va escriure petits contes durant 1921. L’autora explica algunes de les coses que passen en una comunitat de veïns de manera poètica. Així és com Roser Ros ens presenta a un nen dormilega, un altre de ben petitó, una nina, una àvia amb la seva neta, una nena que va al mercat… i altres pintorescos habitants. Els jocs de paraules i sons, les repeticions i les tornades, les estructures dialogades, les cantarelles, moixaines i cançons de bressol inspirats en la tradició oral i altres recursos literaris són algunes de les propostes d’aquest poemari pensat per llegir i mirar, per gaudir escoltant i per recitar.

Les il·lustracions són de la María Girón, que té la capacitat de canviar de paleta segons el tipus de lectura del que es tracta. En aquest cas és una delícia, usa tonalitats suaus per crear atmosferes càlides i figures expressives.

LES DADES:
Títol: La gent de la meva escala
Autora: Roser Ros
Il·lustradora: Maria Girón
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 44
Barcelona, 2021