L’erugueta goluda està d’aniversari!

S’acaba de publicar la revista “GUIX D’INFANTIL”. És la número 109 i correspon als mesos de maig i juny. El lema d’aquesta revista és “conversar, dialogar per comprendre el món“.

A l’editorial podem llegir unes reflexions molt actuals sobre la pandèmia i les pantalles. M’ha agradat especialment una frase que comparteixo i que diu:

En el cas de l’educació infantil és ben clar que no hi ha cap solució digital substitutiva de la vivència del temps escolar. Per més meravelles tècniques que pugui fer la mestra, res que provingui del món virtual pot suplir el contacte, la calidesa, la complicitat, la compartició de vivències. Criatures de fins a 6 anys no gaudeixen del contacte síncron virtual ni necessiten més temps de pantalla, sinó que la majoria de vegades, tenint en compte la societat urbana en què vivim, és més important que l’escola proporcioni a la mainada riques experiències de contacte amb la realitat en interacció amb companyes, companys i persones adultes.

A la revista trobareu el segon articlet sobre literatura infantil. L’han escrit les companyes de l’Institut de la Infància, la Diana Comes i la Núria Vouillamoz i fa referència a un personatge mític: L’erugeta goluda.

Un parell de frases:

Us heu preguntat mai com pot ser que una erugueta tan goluda no tingui boca? No deixa de sorprendre’ns aquest petit insecte que menja i menja, i creix i creix, i mai veiem com. Aquesta llicència artística de l’autor Eric Carle també condueix a altres reflexions: sense boca, no sabem si somriu o està trista, i per tant obre una porta a la imaginació dels infants que tan acostumats estan a que els protagonistes dels contes expressin d’una manera clara les seves emocions.

Quan tenim entre les mans L’erugueta goluda, ens adonem que hem entrat a l’univers 0-3. Les seves pàgines de cartró gruixudes acabades en rodó, els forats que ens conviden a passar d’una pàgina a una altra, la simplicitat de la història que ens evoca els processos vitals… Tot això atrapa ràpidament al petit lector.


I més endavant es poden llegir propostes per presentar el llibre als infants.

La vida «En un pot de vidre»

Seguint amb la idea del conte «No sin mis cosas preferidas» que comentàvem fa uns dies, un altre llibre que ens parla de canvis de població i de deixar enrere amistats i moments únics és «En un pot de vidre».

Aquest àlbum ens parla d’en Liam, un conill blanc amb unes llargues orelles a qui agrada col·leccionar tota mena d’objectes. Tot el que troba ho guarda en pots. Són coses petites, normals i corrents, com ara plomes, pedres o flors.
Un dia el cel es tenyeix de color pastís de cirera i en Liam baixa al moll carregat de pots de vidre. Allà coneix a l’Evelyn i quan té tots els pots plens de llum color de cirera li’n regala un.

A partir d’aquell moment, en Liam i l’Evelyn es fan amics i recullen tota mena de tresors al bosc. Passen junts algunes temporades fins que un dia l’Evelyn li diu que ella i la seva família se’n va a viure lluny, a un altre lloc. Llegim: «El Liam va sentir una buidor al cor tan profunda com un pot de vidre sense res a dins»

Aleshores en Liam té una idea…

«En un pot de vidre» és un llibre que ens parla de les coses intangibles, de moments que podem visualitzar com si fossin estels fugaços que il·luminen la nostra vida per uns instants. Són metàfores que ens parlen de les amistats que perduren al llarg dels anys.

Les il·lustracions són boniques i sobretot ens magnetitzen els pots plens dels objectes més estranys i curiosos que el conill va guardant: Petites meravelles de vivències extraordinàries, com postes de sol, tulipes, boles de neu, xocolata calent, meteorits, etc.

Estem davant d’un llibre que ens parla de records i d’amistats perdurables. Recomanable a partir de quatre anys.

Al web de l’editorial Astronave podem llegir que la Deborah Marcero és una autora i il·lustradora de diversos llibres infantils que han guanyat el reconeixement de la crítica. Després d’ensenyar en escoles públiques de Chicago com a professora de literatura, la Deborah va adonar-se que la seva gran passió era escriure i il·lustrar llibres.

LES DADES:
Títol: En un pot de vidre
Autora: Deborah Marcero
Il·lustradora: Deborah Marcero
Traductora: Isabel Rosell
Editorial: Astronave
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

«L’abecedari entremaliat», un joc en forma de llibre

Hi ha jocs de taula que es basen en l’observació i l’agilitat visual. Els preferits dels infants són el «Piktureka» i el «Kaleidos». Tenen moltes possibilitats i es poden fer normes adaptades a les diferents edats. En algunes escoles els tenen i també en biblioteques que promouen el préstec de jocs de taula.

Si un joc té les normes fàcils de comprendre, té l’èxit assegurat. No sempre passa, però. Penso en el «Joc de les famílies» on, abans de jugar, has de dedicar molta estona a explicar les normes.

Ara, l’editorial Takatuka ens sorprèn amb una publicació que està a camí de la lectura d’imatges i el joc: L’abecedari entremaliat.

Com es juga? A cada doble pàgina trobem a l’esquerra una lletra en diversos formats (majúscula, minúscula, lletra d’impremta, lletra lligada, en codi Morse, en l’alfabet Braille) i a la dreta una pila d’il·lustracions d’objectes diversos que comencen per aquesta lletra. Es tracta de trobar la paraula intrusa, la que no comença per la proposada.

Sembla fàcil oi? Aparentment sí, però hi ha un parell de dificultats que fan del joc quelcom enginyós. D’una banda, l’idioma. Mireu aquestes imatges. Són a la pàgina de les que comencen per la lletra “R”. Alguns nois no s’adonen de la solució perquè interpreten la granota com a “rana”.

De l’altra, un vocabulari de nivell elevat. Algunes imatges requereixen uns coneixements previs (culturals, històrics, etc.) que els infants menors de vuit anys no tenen i caldrà ajudar-los. Potser és bona idea, abans de jugar, presentar les diferents pàgines i anar anomenant el que veiem. Per exemple, a la primera pàgina és possible que no sàpiguen que és «armadillo», «ant» o «alfil».

Les il·lustracions són divertides i el llibre està ben editat, és resistent i segur que se us acudeixen moltes altres possibilitats de joc.

Un encert són les pàgines annexes que hi ha al final, amb el solucionari i informacions sobre el codi Morse i l’alfabet Braille.

Llibre-joc recomanat a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: L’abecedari entremaliat
Autora: Anna Aparicio Català
Il·lustradora: Anna Aparicio català
Traductora: Txell Freixinet
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2021

Al web de Takatuka podem llegir:
Aquest llibre de cantells roms i atractives il·lustracions a tot color té una estructura de doble pàgina. A l’esquerra apareixen de forma elegant els diferents tipus de representació possible de cada lletra (majúscula i minúscula, lletra d’impremta i lletra lligada), així com les seves equivalències en codi Morse i alfabet Braille, i a la dreta apareix una divertida i variada selecció d’imatges d’objectes, espais, animals, plantes, accions o personatges de la literatura i el cinema.
L’abecedari il·lustrat de Takatuka representa tot un repte per als nostres petits lectors i lectores: per identificar la imatge-paraula intrusa, caldrà que esbrinin a quina paraula correspon cada imatge i descartar aquells sinònims que no comencin per la lletra seleccionada. Al final del llibre hi trobaran les solucions, a més de divertides propostes de jocs per aprendre a utilitzar el codi Morse i l’alfabet Braille

El booktrailer:
https://www.youtube.com/watch?v=WF7mfq5hSII&t=4s

«No sin mis cosas preferidas». Tot allò que hi cap en una maleta.

L’àlbum de la Sepideh Sarihi, amb il·lustracions de la Julie Völk comença amb les frases següents:

Cuando me estaba peinando,
papá dijo que pronto nos iríamos.
Mamá se alegro. También papá.

A la imatge que ocupa les dues pàgines veiem a la nena que és la que explica la història enmig d’una habitació dibuixada de manera exquisida, a llapis i amb uns tocs de color (només els primaris: vermell, groc i blau) que destaquen els aspectes més singulars. Després d’una bona estona mirant i remirant, descobreixes, per exemple, les marques que hi ha al marc de la porta que són els que molts tenim en algun lloc de la casa i que assenyalen com van creixent els fills. També veiem una peixera i una cadira que seran rellevants en les pàgines següents. I si esteu alerta veureu un autobús petit de color groc a tocar de la casa de nines. L’anireu veient més endavant. I més enllà de la porta, la taula parada amb l’esmorzar, un detall delicadíssim.

La il·lustració té línies fines, és dolça, emotiva, i ens permet imaginar què passarà a continuació. També l’acompanya un text breu, capaç de sintetitzar en unes poques paraules tranquil·les una història potent, que ens permet imaginar una sortida al dilema que viu la nena.

El relat explica com una nena i la seva família han d’anar a viure a un altre lloc. El viatge en avió no permet endur-se gaires coses i per això la mare li diu que només pot agafar el que hi càpiga dins la maleta. Això significa deixar moltes de les seves coses preferides com la peixera, la cadira de fusta que li havia fet l’avi, l’arbre, el conductor de l’autobús i el seu millor amic. Un dilema gran.

Però a mesura que anem passant pàgines veiem com ho resol de manera poètica i imaginativa permetent-nos als lectors investigar sobre els nostres pensaments i sentiments.

M’ha agradat com dibuixa la Julie Völk i com ens fa imaginar les cases com maletes i els símbols que acompanyen el relat com el mar i les botelles enviades al nou país.

Veurem, a les darreres il·lustracions, a la nena anant cap a la platja, muntada en una bicicleta, i fent noves amistats. Ah! I el mar com a símbol del pas del temps i d’acceptació de la pèrdua.

Un relat sobre les migracions i els records. Us agradarà si teniu més de sis anys.

Deia Conrad que els silencis també formen part del relat i que és el lector qui els ha d’emplenar de contingut. En aquest “No sin mis cosas preferidas” es fa evident.

Fan de Lóguez!!!

LES DADES:
Títol: No sin mis cosas preferidas
Autora: Sepideh Sarihi
Il·lustradora: Julie Völk
Traductora: L. Rodríguez López
Editorial: Lóguez
Pàgines: 32
Salamanca, 2020

El viatge dels veïns al voltant del món en dotze dobles pàgines

Si vau disfrutar amb «Meravellosos veïns», esteu de sort perquè el tercer llibre de la sèrie («El viatge dels veïns») és una meravella.
La Hélène Lasserre i en Gilles Bonotaux han imaginat un viatge que fan una bona colla dels coneguts veïns, al voltant del mon. Es desplacen a bord d’una mena d’artefacte que anomenen “Aspiranou” que sembla una aspiradora gegant molt divertida.


En el seu recorregut fan nou parades a llocs emblemàtics de tots els continents. Així, la primera parada és Venècia. A doble pàgina veiem els veïns passejant (amb gòndola) pel canal que hi ha darrera del Palau Ducal i fent noves amistats. Podem veure el Pont dels Sospirs i si ens aturem en els diferents personatges segur que podrem reconèixer als de la Comèdia de l’Arte i també al Pinotxo…

A la pàgina següent l’Aspiranou ens porta a Atenes, i després a Kènia, l’Índia, el Japó, al Fons del mar, a Perú, als Estats Units, al Pol Nord i de retorn a casa.

La gràcia del llibre és doble. Per una banda ens permet gaudir de les aventures dels coneguts veïns i veure com es van relacionant amb els personatges que van trobant. D’aquesta manera podem triar-ne un a l’atzar i pàgina a pàgina anar resseguint la seva peripècia. Després en triem un altre i tornem a començar. Resulta un joc divertit que ens permet escriure o viure mil aventures.
Hi ha un altre aspecte curiós. A cada doble pàgina hi ha un escenari i dins d’aquest escenari trobem els trets característics, històrics o actuals del lloc on ens trobem. Per exemple, si us hi fixeu en la parada als Estats Units que reproduïm a continuació…

…potser sereu capaços de trobar superherois cinematogràfics (Superman, Batman), l’hipopòtam fent de Gene Kelly (Singing in the rain), personatges de cinema (Charlot, Dumbo, King Kong, ET); també podreu localitzar a l’ànec Donald al costat d’un altre Donald (Trump) i intuir referències a Marilyn Monroe, Easy rider, l’Oncle Sam, les hamburgueses, en Woody Allen, James Dean, etc. Mil i una possibilitats de conversa que també trobareu a les altres pàgines.

El text va a la part de sota de cada pàgina i ens aporta pistes per no deixar d’observar els aspectes més significatius. Senzillet i molt útil.

«El viatge dels veïns», un llibre a camí de l’aventura i del coneixement que està il·lustrat de manera precisa, amb línia blanca, amb molts detalls i que agradarà als infants a partir de set anys. Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: El viatge dels veïns
Autora: Hélène Lasserre
Il·lustrador: Gilles Bonotaux
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Barcelona, 2021

A les set, dos conills amb un barret

Quan recomanem llibres per a infants més petits de cinc anys, estem atents a les característiques que han de tenir, especialment pel que fa al seu contingut. Ens fixem en si les il·lustracions són predominants, si són boniques i innovadores. És convenient que el decorat, el fons, no sigui distorsionador i així el nen o la nena que llegeix centra la seva mirada en els personatges.
Encara que aquest infant encara no sap llegir, té la seu costat el pare o la mare que sí en sap i li pot anar llegint les paraules, resseguint-les amb el dit. És convenient que el text sigui bonic, poètic, entenedor. La «lectura de falda» és una manera molt propera de transmetre sensacions i benestar.
També recomanem que es triï un moment del dia per mirar o llegir els llibres junts. Convé mostrar històries protagonitzades per animals, humanitzats o no. Amb repeticions i rimes senzilles.
Pel que fa a l’aspecte físic, l’aparença, van bé els libres que els hi càpiguen a les seves mans. També que tinguin les pàgines de cartró i els cantons arrodonits (això no és imprescindible).
Bé, el sentit comú també ajuda i allà on estem perduts sempre podem anar a la llibreria més propera, a la biblioteca del barri o a la mestra del vostre fill o filla i segur, segur, que us podrà aconsellar sobre si tal conte o tal altre és adequat.

Un dels darrers bonics libres per a infants de tres anys que he vist és «Què veus, eriçó?».

Es tracta d’un enfilall de rimes senzilles, consonàntiques, que van acumulant les hores del dia, de la una fins a les dotze. Sota la mirada curiosa d’un eriçó, acompanyem el que ell veu. A la banda esquerra, a les pàgines parells, sempre es situa l’eriçó en actitud observadora i a la dreta, la que primer veiem en passar pàgina, trobem el que està veien.
Per exemple, els primers versets fan:

A LA UNA,
MIRO EL CEL I VEIG LA LLUNA

I les imatges que acompanyen són aquestes:

I així fins arribar a les dotze.

Les imatges estan ben aconseguides, són divertides i amb força detalls.

Una bona lectura per intentar recordar els rodolins. És relativament fàcil de cantar i es pot acompanyar amb algun instrument casolà que marqui el ritme.

L’autor, en Ramon Besora, ens proposa algunes petites accions a fer, després de la lectura. Diu:

Si després d’observar atentament cada doble pàgina convidem l’infant a tancar els ulls i li demanem que intenti recordar el que ha vist, potenciarem les habilitats de memòria i la seva capacitat d’observació. I un infant observador és, per regla general, aquell que té interès d’aprendre, d’assimilar tot allò que l’envolta.

Podeu:
– Llegir el text i observar atentament què veu l’eriçó.
– Ampliar la mirada: I tu, què hi veus?
– Tancar el ulls i intentar recordar tot el que s’ha vist.
– Descriure l’escena compartint el que s’ha observat.

LES DADES:
Títol: Què veus, eriçó?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Nandibú
Col·lecció: Petit Nandibú, 13
Pàgines: 24
Lleida, 2021

La princesa no riu… Qui la farà riure?

Feia tant de temps que la princesa no reia que ja ningú no se’n recordava, de com es fa per riure. I, és clar, el rei la reina estaven molt amoïnats.
Així que se’ls va ocórrer convocar a palau a mags, bruixes, follets, fades, etc. per veure qui aconseguia fer riure a la princesa. (Si us hi fixeu, a la portada de l’àlbum apareixen tots els actors del relat).

Van acudir, primer, els bufons i van fer una pila de ximpleries, caigudes i patacades gracioses, però a la princesa no se li escapava ni un petit riure.

Tampoc ho van aconseguir la resta de personatges (tots coneguts) que ho van intentar.

Ja us podeu imaginar que el conte acaba bé i algú serà capaç de fer que la princesa es peti de riure, ella i tothom.

L’Olga Cercós és una molt bona narradora de contes i en aquesta història es nota perquè és com si seguissim el fil d’una narració tradicional, amb personatges arquetípics, les repeticions indispensables i un final sorprenent que de ben segur també us farà riure a vosaltres, lectors.

La història s’acompanya de les il·lustracions d’en Subi que es centren en els personatges i no s’estan per detalls que puguin desviar la mirada de l’essencial. Com a molt, veiem una finestra, una cortina i poca cosa més. Les imatges divideixen bé les dobles pàgines: d’una banda el rei, la reina, la princesa i de l’altra els convidats que fan la seva actuació per mirar de fer riure la noia.

Les cares dels personatges són molt expressives i els colors suaus, passats per l’ordinador, recreen perfectament l’ambient esperat.

Una bona lectura per als infants de cicle infantil.

LES DADES:
Títol: Qui farà riure a la princesa?
Autora: Olga Cercós
Il·lustrador: Subi
Editorial: El Cep i la Nansa
Pàgines: 32
Vilanova i la Geltrú, 2021

Poesia a l’Anuari

A l’Anuari de Biblioteques, Llibres i Lectures 2020 s’acaba de publicar un nou article sobre poesia. L’estudi l’ha fet la Margarida Prats amb el títol “Edició de llibres infantils i juvenils a Catalunya (2018-2019): la poesia”.

En aquest article l’autora destaca els trets més rellevants de l’edició de llibres infantils i juvenils de poesia durant el bienni 2018-2019 i observa un lleuger augment d’obres publicades, algunes de les quals contenen imatges poètiques que contribueixen a projectar una mirada estètica sobre el món; també comenta que es manté el nombre de creadors del període anterior i que s’afegeix alguna nova incorporació, sobretot en el camp de les versions d’altres cultures.

D’altra banda, destaca la recuperació de dues obres cabdals de la nostra tradició literària; la vitalitat de les col·leccions «Vagó de versos» i «Olívia» de les editorials Andana i El Cep i la Nansa, respectivament, i l’aparició de «Poesia», nova col·lecció de l’editorial Kalandraka. Amb relació a les publicacions per a diverses d’edats lectores, s’observa un augment de llibres adreçats als més petits, i un percentatge similar a anys anteriors en les obres per a la resta de lectors i d’obres interdisciplinàries.

Podeu llegir l’article sencer a https://revistes.ub.edu/index.php/Anuari-BLL/article/view/014

«La gent de la meva escala», més que un poemari

Els lectors de poesia saben que no es tracta només de «paraules boniques ben ordenades» que sonen bé quan les llegim. Els lectors saben que poesia és el vent, la remor del mar, el vol d’una papallona, el repic dels dits sobre el teclat del piano. Saben que poesia és quan llisquem pel tobogan, quan sentim la joie de vivre, quan comprenem com funciona la rentadora, quan ens mengem un tall de síndria, quan coneixem gent d’altres països, quant ens coneixem a nosaltres mateixos. La poesia és a tot arreu! Només cal mirar el món que ens envolta amb uns altres ulls. La gràcia dels poemes és aquesta precisament, que es tracta d’un llenguatge diferent però que està fet amb les mateixes paraules que usem cada dia a casa, a l’escola, quan anem a comprar el pa, quan juguem amb els amics. Les mateixes paraules ordenades d’una forma diferent, però els mateixos mots.

De vegades, però, alguns poemes tenen un plus afegit. És el cas del poemari «La gent de la meva escala». Perquè, a més de les emocions i les imatges mental (i reals, en aquest cas) hi ha, en cada poema, una història. Són com petits relats, contes, protagonitzats la majoria per infants, dels que podem estirar i aprendre per extrapolar-los a les persones que coneixem o als infants de la família o l’escola.

Estic molt content que la Roser m’hagi convidat a participar de la presentació el proper dijous. La Roser és persona sàvia, a qui admiro pels seus coneixements d’etnografia i de la tradició oral i també per la manera que té de connectar-ho tot amb la música, les arts, el teatre. No sé si us passa com a mi, que faig connexions de la gent que conec amb els personatges de l’imaginari àlbum de cromos on guardem els nostres referents. En el cas de la Roser (això ella no ho sap) sempre m’ha recordat a aquell escriptor que vivia a Iàsnaia Poliana i que tenia una gran preocupació per la pedagogia. Sí, definitivament, la Roser és Tolstoi.

La presentació del llibre serà molt bonica perquè serà presencial, la llum del dia s’anirà apagant i llegirem poemes al pati de Casa Anita, que serà com estar enmig del bosc. Quina paradoxa: Enmig del bosc llegint poemes de ciutat… hahaha, memorable!

No voldria avançar com anirà la cosa, només us puc dir que si veniu segur que ho xalareu. Però com que l’aforament és limitat (coses de la pandèmia) cal que us inscriviu enviant una sol·licitud a catalunya@kalandraka.com

A la «promo» que ha fet l’editorial podem llegir, entre altres, aquestes paraules:

Un veïnat imaginari protagonitza aquest original llibre de poemes que es forja en un edifici qualsevol d’un poble o ciutat.
A cadascuna de les cinc plantes hi viu gent molt curiosa.
Des del carrer fins al terrat, tot passant per cada replà, les pàgines d’aquesta obra ens permeten traspassar cada porta.
Roser Ros, pren el títol de «Els nens de la meva escala», una secció de la revista infantil La Mainada on el poeta Joan Salvat-Papasseit (pioner del futurisme en la literatura catalana d’avantguarda) va escriure petits contes durant 1921. L’autora explica algunes de les coses que passen en una comunitat de veïns de manera poètica. Així és com Roser Ros ens presenta a un nen dormilega, un altre de ben petitó, una nina, una àvia amb la seva neta, una nena que va al mercat… i altres pintorescos habitants. Els jocs de paraules i sons, les repeticions i les tornades, les estructures dialogades, les cantarelles, moixaines i cançons de bressol inspirats en la tradició oral i altres recursos literaris són algunes de les propostes d’aquest poemari pensat per llegir i mirar, per gaudir escoltant i per recitar.

Les il·lustracions són de la María Girón, que té la capacitat de canviar de paleta segons el tipus de lectura del que es tracta. En aquest cas és una delícia, usa tonalitats suaus per crear atmosferes càlides i figures expressives.

LES DADES:
Títol: La gent de la meva escala
Autora: Roser Ros
Il·lustradora: Maria Girón
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 44
Barcelona, 2021

Estels als ulls

Fa une setmanes vaig seguir per televisió, a la plataforma Netflix, la minisèrie Unorthodox. Està basada en l’autobiografia de Deborah Feldman, una noia que va abandonar el moviment satmar, una comunitat hassídica de la ciutat de Nova York. He conegut molts aspectes curiosos d’aquesta comunitat.

Casualment, dies després, vaig conèixer una novetat que ha publicat l’editorial Joventut amb el títol «Els estels». En mirar la portada vaig veure un personatge caminant amb una mena de barret com els que apareixen a la sèrie mencionada. Quines coses, oi? Bé, la portada ens dona moltes pistes sobre el contingut. Veiem un noi jueu menjant bagel, una mena de pa que té l’origen a Israel, acompanyat d’una noia amb un mocador al cap que ens indica que és musulmana. Passen pel davant d’una llibreria i assenyalen llibres i objectes relacionats amb l’espai. Els ulls se’ls il·luminen. Reconeixem un coet rus i un altre americà i també el d’en Tintin. Amb aquestes pistes gràfiques ja intuïm de què pot anar la història.

De què va «Els estels»? En Jacob, el noi jueu, ens explica que no té temps de fer allò que més li agrada, mirar els estels, perquè ha de cuidar a les seves germanes petites. A més, el seu pare vol que continuï amb el negoci familiar, una botiga de queviures i deixi de somiar amb els estels, el cosmos i els viatges espacials. Les poques estones que té són quan acompanya les petites al parc i llavors ell s’entafora entre les pàgines dels llibres que expliquen els misteris de l’espai. De fet, el seu somni és ser astronauta o treballar a la NASA.

Un dia, però, coneix a l’Aisha, una noia que tampoc té temps de pensar en les estrelles perquè ha de cuidar als seus tres germans petits. En Jacop i l’Aisha es troben al parc i així s’inicia una aventura, una amistat que va teixint uns vincles molt forts entre ells.

La passió per l’espai i les converses entre el noi jueu i la noia musulmana no seran ben vistes per la comunitat, la seva amistat no s’adapta als que s’espera d’ells. I, a partir d’aquí, comencen els problemes. Però no patiu, perquè hi ha retrobament, anys després, i un final feliç.

Aquest llibre és una mena de Romeu i Julieta que ens recorda les barreres culturals que aixequem pels nostre prejudicis. M’ha agradat l’enfocament que es dona al tema. Les il·lustracions estan molt aconseguides i ajuden a entendre el relat d’una manera extraordinària.

L’autor aborda el tema de les religions d’una manera delicada, sense ofendre, amb humor i valorant les coses que ens uneixen, més que les que ens separen.
Algunes escenes són antològiques, com quan el noi descobreix els dits dels peus de l’Aisha.

Bé, també hi ha una escena que no m’ha agradat. A la biblioteca es presenta una bibliotecària malcarada i un rètol enorme de “SILENCI” que ens fa mal.


Un àlbum amb un relat intel·ligent, que recomanem per a infant de cicle mitjà. Es poden estirar molts fils: Astronomia, història, religions, etc.
Preneu nota per aquest proper Sant Jordi.

LES DADES:
Títol: Els estels
Autor: Jacques Goldstyn
Il·lustrador: Jacques Goldstyn
Traductora: Susana Tornero
Editorial: Joventut
Pàgines: 68
Barcelona, 2021