«El gegant des Vedrà» al festival de cinema fantàstic de Sitges

Fa uns dies, el 7 d’octubre, es va presentar al festival de Sitges una pel·lícula basada en tres rondalles eivissenques recollides per Joan Castellò i Guasch cap als voltants de la dècada dels 40 i 50 del segle passat i que van veure la llum al llibre Rondaies eivissenques, publicat per l’Institut d’Estudis Eivissencs.

L’estructura de la pel·li recorda a la mítica “La princesa prometida” i en Joan Pera —interpreta al folklorista Joan Castelló— fa de narrador dels relats. M’ha fet gràcia veure entre els actors al conegut youtuber Miquel Montoro.

La pel·lícula està rodada en eivissenc de tradició oral i incorpora paraules i expressions en desús. Tant de bo, tinguem l’oportunitat de veure-la ben aviat en sales comercials.

Una de les rondalles que es poden veure és la del gegant des Vedrà, un conte molt popular a Eivissa que he tingut ocasió d’explicar nombroses vegades gràcies a un material que va editar l’any 2005 el Consorci per al Foment de la Llengua catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, amb el suport del Govern de les Illes Balears.

El material que conservo per explicar la rondalla consta d’un llibre amb activitats i entreteniments sobre el tema, dos escenaris en ziga-zaga, amb decorats dels llocs on es desenvolupa la història (l’illa des Vedrà, la costa d’e l’illa d’Eivissa, la casa dels protagonistes, el fons matí) i sis personatges amb dos forats a la part de sota, per ficar-hi els dits i així es converteixen en titelletes que es van movent. També l’acompanyo de tres objectes que apareixen: un llaüt, el fonoll marí i pops.

Pels qui no coneixíeu la rondalla, us passo un resum força aproximat a l’original que he extret del web ESCENAVEGANTCAT. Mar, navegació i contes mariners.

https://escenavegantcat.wordpress.com/2018/01/01/el-gegant-des-vedra-conte-mariner/

El text diu així:
Fa un bon grapat d’anys allà a l’illa d’Eivissa, un pescador i la seva muller tenien dos fills en Jan, el major, i en Pep. Aquell home sortia cada dia amb el seu llaüt a pescar i bon coneixedor d’aquelles aigües, pocs dies tornava sense peix al cabàs. Això els permetia de dur una bona vida. La dona i els fills es cuidaven d’un petit hort i quatre animals, així podien menjar verdures i carn a més del peix. Tots visqueren feliços molts anys. Però un dia el pare de sobte es posà malalt. Anaren a cercar al senyor metge i aquest no va saber quina malaltia tenia. Cercaren un altre metge, i un altre i un quart. Però cap d’ells els sabia donar solució. Els dies i les setmanes passaven i tota la família ja patia la manca de diners perquè el pare no podia. Finalment avisaren una remeiera que vivia en una cova en una vall perduda. Malgrat que la mare la considerava una bruixa,. Aquesta demanà de quedar-se sola amb el pacient i desprès de molta estona sortí fora de la casa i li digué a la dona:
– En Pep està greu. Aquest mal al pit fa de molt mal curar. Només conec un remei però jo no us el puc donar, doncs cal anar a l’illa d’Es Vidrà a cercar fonoll marí.
L’esposa del pescador es quedà blanca de cop i es desmaià. Els fills l’estiraren a terra,li aixecaren les cames i poc a poc s’anà refent. En Jan preguntà a la remeiera:
– Aquí a vora de casa se’n troba de fonoll marí. No us serveix aquest?
– No, noi. No. Només aquell que s’arrenca a l’illa té el poder de curar aquest mal.
– Però, a Es Vidrà hi viu un gegant que es menja a tothom que hi posa els peus en aquella illa! -digué la mare asseguda a terra i mig refeta.
– Bé que ho sé. Per aquest motiu no en tinc ni en puc anar a recollir. Però aquell fonoll és aquell l’únic que pot salvar el seu marit d’una mort lenta i dolorosa.
La mare i els dos fills s’abraçaren i ploraren plegats davant un futur tant trist que els preveia la remeiera. Aquesta desprès d’haver cobrat la darrera moneda de plata que els quedava marxà per on havia vingut.
En Jan s’eixugà les llàgrimes veient com la darrera esperança de salvació del seu pare marxava sense curar-lo. Entre sanglots estira al seu germà dels braços de la mare i, drets al seu davant, digué:
– Mare, nosaltres anirem a cercar el fonoll. No volem que el pare es mori.
– Però que no veieu que el gegant se us menjarà? -cridà la mare.
– No patiu. Encara no sé com però entre els dos ho farem.
I ràpidament es dirigiren cap a la barca del pare que era plena d’estris de pesca. Armaren els quatre rems i poc a poc s’allunyaren de la platja, de la casa i dels pares.
En Jan sentia com li petaven les dents de tremolor de por al seu germà Pep.
– Què tens Pep?
– Tinc por que el gegant ens descobreixi i se’ns mengi.
– Doncs jo he pensat un pla. Anirem directes a l’illa sense amagar-nos ni esperar que es faci de nit. El gegant ens veurà. Però quan ens hi acostem li proposaré un pacte.
– Quin pacte vols fer amb un gegant?
– Tu no pateixis i deixa’m fer.
Just tocar la sorra amb la barca. El Gegant aparegué per sobre d’uns arbres. La seva veu semblava un tro, la seva barba li arribava més avall del melic i cadascuna de les seves mans era més gran que la barca que els havia portat fins allà.
– Què hi feu aquí? No heu sentit que em menjo a tot aquell que trepitja la meva illa?
En Jan s’empassà la por. Es posà les mans a la cintura i digué:
– Gegant, vull fer un pacte amb tu. Nosaltres només necessitem un grapat de fonoll per curar el nostre pare. Tu ens pots demanar que vols que et pesquem i t’ho portarem.
El gegant somrigué. Aquell vailet li proposava un tracte perquè no se’l mengés. Ves per on, li va agradar el joc.
– Doncs voldria un cabàs de pops… seràs capaç de portar-me’ls?
– I tant! Ara mateix marxem a pescar-los -respongué en Jan.
Però el gegant no volia ser enganyat, de manera que prengué amb una d’aquelles manotes en Pep.
– Tu te’n vas a pescar. Ell es queda amb mi.
En Jan agafà els rems i prop d’una punta de l’illa escà unes poteres i les calà. Poques hores desprès portava no un, sinó dos cabassos ben plens de pops ben lluents. En arribar a la platja li donà els pops promesos al gegant que deixà anar en Pep. Però alhora i amb l’altre mà agafà la barca de la platja i l’enfilà al capdamunt d’un turó proper. Deixà als germans a la platja i s’endugué el seu sopar cap a l’altra costat de l’illa.
l’endemà tornà el gegant i tornà a exigir una panera de pops. Els baixà la barca i la posà sobre l’aigua. En Pep no feu cap intenció de pujar a la barca, per estalviar-se ser pres pel gegant. En Jan tornà a pescar pops. Arribà a la platja. El gegant posà de nou la barca sobre el turó i així durant una setmana sencera. Tant li agradaven aquells pops que ja en volia per dinar i per sopar. Aquell vespre , sols a la platja, els germans parlaven sobre el seu pare. Si el trobarien viu de tants dies que havien passat. I parlant, parlant, a en Jan se li acudí un nou pla.
– Demà marxarem ja ho veuràs. Tu Pep, mentre jo sóc a pescar mira de trobar el fonoll per les roques que hi ha a banda i banda de la platja i estigués a punt per marxar quan t’ho digui.
Al matí quan aparegué el gegant en Pep li digué:
– Gegant aquest migdia quan torni de pescar et demano que no treguis la barca de la platja, perquè vull reparar-hi un petit forat que té i pel qual me’n entra més cada dia més aigua.
– D’acord! Però ara fes via que ja tinc gana.
El germà gran sortí remant ben fort i aquell dia anà a pescar una mica més enllà del cap. Un lloc prou arrecerat perquè el gegant no el veiés des de la platja. Allà a més de les poteres pels pops hi calà unes nanses per llagostes. Unes hores més tard i abans de tornar a la platja, farcí els pops més grossos amb les pinces i els caps de les llagostes que són molt durs. Quan arribà a la platja li digué al gegant.
– Avui la pesquera ha estat millor que mai. Els pops són més grossos.
El gegant prengué els pops content i marxà a menjar-se’ls cap a l’altre costat de l’illa. Així que desaparegué els dos nois s’enfilaren a la barca i a força dels quatre rems ben compassats enfilaren cap a casa seva. Des de lluny sentien els crits del gegant que amb la golafreria s’havia empassat sencers els pops i se li clavaven les pinces i els caps de la llagosta a l’estómac amb gran dolor.
Arribaren a la platja just al migdia i corregueren fins a la casa amb el fonoll marí que aplicaren ràpidament sobre el pit de son pare. Diuen que a mitja tarda ja es llevà del llit. I que a l’endemà volgué sortir a pescar, aquest cop però, acompanyat dels seus fills que serien a partir d’aquell moment grans pescadors i uns herois de l’illa d’Eivissa, perquè des d’aquell dia ningú a tornat a veure mai més al gegant de l’illa d’Es Vedrà.

El tràiler oficial:

https://www.youtube.com/watch?v=vj6GPnDN6Vo

«El bandit i les bessones Mataquín» a l’Ofici d’Educar

Als “llibres per somiar” vam presentar aquesta novel·la que ens parla de com l’estiu del 1927 l’illa de Samala va ser l’escenari d’un dels segrests més curiosos de la història. Paula Mataquín, una nena d’onze anys neboda de la marquesa de Carabàs, va desaparèixer durant la revetlla de Sant Joan. Darrere d’aquest succés hi havia el bandit Grigori Mihailovitx. La història hauria quedat en l’oblit si no fos perquè a les golfes del Palau de Carabàs es va trobar una capsa amb informes policials del cas, diaris, cartes, rebuts, tiquets… Gràcies a tota aquesta documentació, ara podem conèixer amb tota mena de detalls què van viure exactament les bessones Mataquín.

Es tracta d’un divertit llibre escrit en forma de pistes que ens condueixen a la resolució d’un segrest. No cal ni dir que el llibre té un final feliç i que empattizarem amb el bandit Grigori.

Una lectura ideal per als infants a partir de deu anys. És un dels tres llibre que opten al premi Atrapallibres d’enguany.

I la pregunta del Concurs dels llibres per somiar és:

Quin l’instrument musical toca el bandit a la bessona Paula quan està segrestada?

Podeu enviar un correu amb la resposta a loficideducar@ccma.cat fins diumenge 15 d’octubre i entrareu al sorteix del llibre.

Al darrer concurs, la Patricia Escober va resultar guanyadora i s’emporta el llibre “Tortuga versus llebre, la revenja“. L’Enhorabona!

El podcast de la secció:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-bandit-i-les-bessones-mataquin-doriol-canosa/audio/1184126/

……………

Al mateix programa es va parlar dels infants que necessiten cures pal·liatives pediàtriques


Tres mil infants necessitarien cures pal·liatives pediàtriques a Catalunya, però l’any passat només en van rebre prop de nou-cents. El diagnòstic d’una malaltia greu infantil que amenaça o limita la vida de manera crònica és un tsunami per a una família, que ha d’assumir el rol de cuidadors 24 hores al dia, i que s’enfronta a un fet antinatural i devastador, com és la mort d’un fill o filla.

A “L’ofici d’educar” van parlar en Sergi Navarro, pediatre, responsable de la Unitat de Cures Pal·liatives Pediàtriques de l’Hospital de Sant Joan de Déu i coordinador de les cures pal·liatives pediàtriques a Catalunya, l’ Anna Varderi, llicenciada en Psicologia i gerent de la Fundació Enriqueta Villavecchia i la Gemma Gómez, infermera de la Unitat de Pal·liatius Pediàtrics de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell.
Podeu escoltar el programa al podcast següent:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/palliatius-pediatrics-treballem-perque-el-final-vida-de-linfant-sigui-com-mes-ple-de-vida-millor/audio/1184128/

24 d’octubre: Dia de les biblioteques

El Dia de les Biblioteques se celebra cada 24 d’octubre. El lema d’aquest any, “Teixint comunitats”, pretén destacar el paper fonamental que exerceixen les biblioteques en la construcció de llaços forts dins les nostres comunitats. Aquestes institucions són centres de connexió i aprenentatge, on les històries, les experiències i els coneixements són els fils que uneixen els ciutadans.

Una biblioteca no és només un edifici ple de llibres: són cors palpitants dins de les nostres comunitats, són espais de trobada i de diàleg. El Dia de les Biblioteques posa en valor el treball que fan totes les biblioteques espanyoles, de totes les tipologies (públiques, escolars, universitàries, especialitzades i nacionals/regionals), per connectar els usuaris, crear xarxes de suport i col·laboració, fomentar la participació i el diàleg ciutadà, fer accessible la cultura i el coneixement a tota la població, independentment de la seva edat, gènere, raça o lloc de residència.

Imaginem les biblioteques com uns telers on s’embalen relacions i coneixements, on es nua el sentit de pertinença. “Teixint comunitats” emfatitza aquesta important funció social de les biblioteques. Donen forma a la nostra comprensió col·lectiva, faciliten l’intercanvi d’idees diferents i proporcionen un espai segur per al creixement personal i col·lectiu. Cada visita, cada lectura, cada conversa aporta el seu fil únic a aquest teixit comunitari. A través d’aquests intercanvis i connexions, les nostres diferències i similituds s’uneixen, mostrant la diversitat i la riquesa de les nostres comunitats.

L’autora del cartell és la Nuria Riaza i ella mateixa defineix el seu estil:

Puedo hablar de cualquier cosa usando un bolígrafo y un papel como medios de expresión, poniendo mis propias reglas, siempre cambiantes. Dibujo con bolígrafo porque así aprendo a aceptar que el error es parte de cualquier proceso. El hilo suele estar presente en la mayoría de mis dibujos, funcionando como un nexo que nos une a nuestras raíces y tradiciones.
Creo que la imagen que atrae, la que atrapa, nos cuenta una historia. Funciona como un portal que une lo tangible y lo imaginado con un hilo muy leve, de un color azul profundo.

A l’Espai Llamps i Centelles ens avançarem i ho celebrarem el dijous 19 aprofitant la tertúlia clandestina “El poder de la paraula”.

Sobre la comprensió lectora

La Nati Bergadà, impulsora de DOCENTS, ha organitzat unes xerrades (setze) per parlar de lectura i educació. És un cicle que arriba en un moment en que el tema és notícia a la premsa i a les xarxes socials.

El proper dimarts 10 d’octubre m’ha convidat a explicar algunes estratègies que afavoreixen la comprensió lectora. Serà on line, mitjançant la plataforma ZOOM, i tot i que no soc gaire amant de les formacions en pantalla, m’ha semblat interessant i m’he apuntat amb l’esperança que pugui ser profitosa.

La xerrada és en línia, gratuïta i oberta a tothom. De fet, totes les 16 xerrades del cicle ho són.

La idea del cicle gira al voltant de compartir propostes útils per impulsar la lectura i millorar les pràctiques lectores que duem a terme a l’aula.

Per accedir a les xerrades no cal fer cap inscripció, només cal connectar-s’hi el dia i hora a les que us interessin.

Les xerrades es faran durant el 1r i el 2n trimestre, els dimarts i dijous a les 18h.

Trobareu tota la informació a https://docents.cat/

«El caragol amb el cor a l’inrevés», la força de la diversitat

«Situs inversus», així es com es coneixen les persones que tenen el cos com un mirall, un fenomen poc freqüent. El cor està a la part dreta, la contrària de l’habitual.

Més freqüent és ser esquerrà. Un de cada deu persones ho som i ens adaptem a viure en un món pensat per a dretans. En algunes escoles tenen tisores per a esquerrans però no ho veig clar perquè la vida et porta a usar les que trobes a tot arreu, a la cuina o a l’oficina, per exemple. Els esquerrans tenim dificultats amb les claus, els botons o els tornavisos però ens en sortim més o menys prou bé, quin remei!

La Maria Popova ens presenta un llibre força poètic. Ho planteja com un viatge en el temps, que comença amb l’aparició d’animals unicel·lulars que van mutant i fruit d’aquesta mutació apareix un cargol de jardí amb una rara closca en espiral cap a l’esquerra, al contrari dels altres.

Un dia de tardor, fa un tancar i obrir d’ulls còsmic, un científic jubilat del Museu d’Història Natural de Londres anava passejant quan es va aturar davant d’una pila de compost on hi havia un caragol bover molt in. Era més petit que els altres bovers. També tenia la closca més fosca. A més, li costava allargar un dels tentacles… i, com que els tentacles són alhora els dits i els ulls dels caragols, aquell caragolet no veia ni sentia el món com els altres.

Però la cosa més estranya de totes era una altra: l’espiral de la seva closca no s’enroscava com les de la majoria dels caragols, sinó que ho feia en sentit contrari.

A partir d’aquí hi ha una sèrie d’esdeveniments que ens fan reflexionar sobre la política humana, sobre el concepte de gènere (els cargols són hermafrodites) i aprenem molt de genètica.

Un llibre de mida gran que reforça la petitesa del cargol. Les perspectives i sobretot el desplegable central, generen una mena de por, però és una por divertida.

Un llibre que ens parla, també, de l’atzar, del pas del temps, de la vida i de la mort, de l’infinit i ens explica la diferència entre el que podem considerar un defecte i la diversitat entesa com a resistència de la natura i font de bellesa. La diversitat és sempre més encantadora que la igualtat perquè fa que les comunitats siguin més fortes i més capaces d’adaptar-se als canvis.

Recomanat a partir de vuit anys

TÍTOL: El caragol amb el cor a l’inrevés. Una història real
Autora: Maria Popova
Il·lustradora: Ping Zhu
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: A fin de cuentos
Pàgines: 56
Bilbao, 2023

Explorant les expressions de la cara amb “Cuc i conill”

A la secció “Menjallibres” de la revista GUIX D’INFANTIL d’aquest mes de setembre hem explicat algunes de les possibilitats que ens ofereix aquest divertit llibre d’en Ramon. G. Veiga.

La secció l’anem combinant juntament amb les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz de l’Institut de la Infància de Sant Cugat que s’encarreguen del 0-3. Un número el fan elles i el següent nosaltres.

Com que no soc d’explicar activitats que no s’han provat abans amb els infants, la Laura és la mestra del cicle 3-6 que ho porta a terme amb els seus alumnes i confirma o no que les prediccions són encertades.

Agraïm molt a la Cinta Vidal i l’equip de Graó que ens assessorin i ens permetin publicar aquestes petites píndoles que podeu anar llegint i aplicant, si és el cas, amb els vostres alumnes.

Al blog, vaig informant i apunto de què va l’article però en aquesta ocasió especial ens agradarà compartir-lo sencer. Nosaltres sabem perquè, oi Cinta?

Tertúlia clandestina #9: El poder de la paraula

Narrar és una manera d’expressar-nos, de crear, d’estimar, d’establir vincles, de conèixer-nos millor, de compartir amb els altres. S’estableix una comunicació satisfactòria i ens fa sentir més feliços.

A l’escola, a més, obre un camí a la creativitat, ajuda a millorar el llenguatge dels infants i els apropa a la literatura. Una sessió de contes és el millor recurs per impulsar l’expressió oral.

Per contra, la vida accelerada i tecnificada està empobrint la capacitat de comunicació i veiem com els infants tenen dificultats per expressar els seus pensaments.

D’oralitat i literatura en parlarem a la primera tertúlia clandestina d’aquest curs. El convidat ens farà una sessió pràctica de com narrar i segur que la conversa ens portarà a conclusions interessants.

Ens veiem el dijous 19 d’octubre a les sis de la tarda a l’Espai Llamps i Centelles.

AQUESTA TERTÚLIA ESTÀ OBERTA TAMBÉ A INFANTS A PARTIR DE CINC ANYS. Si teniu algun parent o conegut que vulgui venir, estarem encantats de conèixer-lo. Li reservem lloc a la catifa, a primera fila.

RECORDEU:
Tertúlia clandestina “El poder de la paraula. Oralitat i literatura”
Data: dijous 19 d’octubre de 2023
Hora d’inici: 18:00
Hora d’acabament: 19:30
Contrasenya per accedir: en aquesta ocasió és BONNY, però si mostreu el carnet VIP podeu entrar directament.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.
Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)

Us hi esperem!

«Tortuga vs Llebre. La revenja» a l’Ofici d’Educar

Ahir vam presentar aquest àlbum molt ben escrit i il·lustrat per en David Pintor.

La faula de la llebre i la tortuga té diverses variants i, en aquest conte, l’autor juga de manera enginyosa amb l’inici d’Isop i ho acaba de manera similar a una de les diverses variants que proposava La Fontaine. Entremig, afegeix diverses possibilitats que ens fan riure molt veient l’enginy de la tortuga, i com la llebre a cada fracàs s’enfada més.

La idea principal girà la voltant de la pregunta: Què passaria si la llebre no es quedés adormida?

Les primeres pàgines mostren la faula clàssica (la cursa, la llebre dormint i l’arribada de la tortuga al final, la primera) A partir d’aquí, la llebre demana una revenja, una segona cursa. La tortuga se les empesca per tornar a guanyar i encara faran una tercera, una quarta, una cinquena, etc.

El detall del barret vermell al cap de la tortuga és la clau de tot plegat.

A Catalunya tenim diferents cicles d’animals en els quals l’astúcia sempre guanya a la força. El més conegut potser és el de la guineu i el llop.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre. Són preguntes fàcils i només cal escoltar el podcast per encertar-la. Després, podeu enviar un correu electrònic amb la resposta a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 1 d’octubre. Entre els participants farem el sorteig i algú s’endurà el llibre en qüestió, gentilesa de l’editorial Kalandraka.

La pregunta del llibre “Tortuga contra Llebre. LA REVENJA” és:

Qui guanya la cursa, la tortuga o la llebre?

I la guanyadora del darrer concurs s’emporta el llibre «La meravellosa granja d’en McBroom». És la Laura Lagunas. L’enhorabona!

El podcast de la secció “llibres per somiar”: https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/tortuga-versus-llebre-la-revenja-de-david-pintor/audio/1182657/

«A la vora» un àlbum sobre límits que separen i marges que apropen

Viatjar en tren té la seva gràcia, sobretot si vas amb l’AVE, còmodament assegut i amb seient a la finestra. Res que s’assembli a Rodalies.

Dimarts passat vaig anar a Saragossa a la presentació del llibre “A la vora” una altra joia de l’Alfredo Soderguit, un autor uruguaià que ja ens va deixar entreveure la seva sensibilitat envers els temes socials a “Els capibares”.

Anavem mirant el paisatge, veient els núvols amb formes curioses, i en silenci perquè no hi ha xivarri en aquests cotxes i tothom s’està tranquil llegint als ordinadors portàtils o veient la pel·lícula a les pantalles del vagó (subtitulades i sense veu). M’acompanyava la Laura, mestra del grup de treball. Al nostre voltant hi havia, sobretot, homes amb corbata i dones amb vestits Armani que conviden a pensar en feines relacionades amb els negocis. Turistes, pocs. Els noranta minuts que separen l’estació de Sants de la de Delicias els vam ocupar tornant a llegir i analitzant l’exemplar de “A la vora”, fent un parell de Sudokus i comentant la novel·la Patina de Jason Reynolds.

Després, un taxi i cap a la llibreria Antígona on ens esperava l’Araya, editora d’Ekaré, acompanyada de l’Alfredo i la Mariale. Com que faltava una bona estona per a l’inici de la presentació ens vam asseure a la terrasseta d’un bar adjacent i li vam demanar a l’Alfredo que signes un exemplar per a la Mafalda, una nena de deu anys, alumna de la Laura, que ha muntat un club de fans d’“Els capibares”.

I després, a la feina. La sorpresa va ser que no van fer una presentació com les que estem acostumats a veure. No! El que van fer va ser un masterclass. Amb una generositat espaterrant van anar desgranant tot de detalls de la gestació del llibre, des del germen de la idea inicial, un viatge a Bogotà que va suposar l’espurna que va empènyer la imaginació per crear una història amb contingut i amb missatge potent.

Van explicar aspectes de cadascuna de les pàgines, el perquè de la opció de la perspectiva isomètrica, fent-nos adonar de detalls que van eliminar i de les incorporacions que s’anaven produint a mesura que la història anava creixent.

Em va agradar molt que recordessin la feina de l’equip d’Ekaré, sobretot de l’Alejandra Varela, perquè van fer una feina extraordinària acompanyant, suggerint o fent-los adonar com determinades idees milloren o entorpeixen el relat. Per exemple, la presència dels homes que inicialment apareixien i no aportaven res a la història, o la inclusió d’un gos que donava un toc de proximitat i empatia envers el lector. Bé, i altres detalls gràfics que complementen de manera precisa i acoten la mirada envers allò que és notable.

Aquest llibre té una lectura en capes. Cal provar-lo amb infants per veure la seva reacció. Segons l’edat és probable que es quedin amb una primera mirada del que significa l’amistat (temporal, d’estiueig en aquest cas) i els més grans podran fer una anàlisi social més profunda perquè el final no és feliç, precisament, i entra dins del que anomenaríem “realisme”.

De què va “A la vora”?

És un àlbum que té diverses parts ben marcades.

A la primera se’ns presenta la trobada, l’aproximació que fan dues noies de deu anys quan una d’elles, la Francisca, de família benestant, arriba a la casa d’estiueig i allà coneix l’Antònia que té la mateixa edat i viu a l’altra banda de la bardissa, juntament amb seva mare que és qui fa de masovera, si és pot dir així, i cuida del jardí i la casa de la família de la Francesca.

Són unes primeres pàgines amb poc text i unes il·lustracions que cal observar i analitzar per anar comprenent el relat. A la banda esquerra veiem la Francisca i a la pàgina de la dreta l’Antonia, cadascuna al seu món fins que arriba un moment que una d’elles creua la bardissa i es produeix la trobada.

La segona part ens mostra els dies següents i com “cada dia era una nova aventura” amb les dues noies jugant a tota mena de jocs i explicant-se secrets. És quan s’arriba a una doble pàgina que és l’expressió màxima d’amistat i de llibertat.

La tercera part es centra quan les dues noies fan la celebració del seu aniversari i ens mostra de quina forma tan diferent celebren una i altra la seva festa. A la de la Francesca hi és convidada, també l’Antònia. Hi ha una imatge colpidora amb un text a sota on llegim “L’Antònia i la seva mare van ser les últimes a anar-se’n”.


La festa de l’Antònia, en canvi, és diferent, una altra manera de celebrar l’aniversari, igualment alegre, igualment festiva.

A partir d’aquest moment, la vida d’ambdues noies se separa i anem veient com passen els anys per a una i per a l’altra. Amb uns detalls delicats i significatius.

El final és circular i obre la porta a uns diàlegs rics en opinions que segurament aniran al voltant de les experiències de cadascú i les similituds amb la pròpia vida.

Un àlbum que tindrà molt de recorregut i que val la pena llegir amb deteniment per no perdre tot el que en una segona o tercera lectura, pren sentit, com les mirades, els gestos, els objectes, etc.

Lectura recomanada a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: A la vora
Autor: Alfredo Soderguit
Il·lustrador: Alfredo Soderguit
Idea: Mariale Ariceta
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2023

«De falsos perros y verdaderos leones», humor salvatge

La tornada a la normalitat post-vacacional sol anar acompanyada de retrobaments familiars i converses sobre les experiències viscudes i els llocs visitats (els qui han pogut viatjar, esclar).

De vegades, et porten un regal i, en el meu cas, ho tenen fàcil perquè em fan feliç amb un llibre infantil del país en qüestió o, en el seu defecte, una edició de “El petit príncep” per a la col·lecció.

Enguany, uns dels que m’han arribat són de l’autor i il·lustrador argentí Pablo Bernasconi i formen part de la col·lecció Burundi. El nom —Burundi— és una pista per saber de què va la cosa. Són aventures situades en aquell petit país centre-africà i estan protagonitzades sempre pels mateixos animals i un estrany que es relaciona amb ells als diferents llibres.

El primer de la sèrie és “De falsos perros y verdaderos leones” i ens conta la peripècia d’un gos que arriba al lloc on el cérvol i el conill estan tranquil·lament menjant una poma i albirant la posta de sol. Amablement li ofereixen una poma i el gos diu que no, que ell no menja fruita, només carn, perquè és un lleó.

A partir d’aquest moment van apareixent la resta d’animals de la sèrie (la zebra, el mico, el rinoceront, etc.) i intenten convèncer-lo amb tots els arguments possibles que és un gos, però ell n’està convençut que és un lleó. El final del relat és molt emotiu.

A banda de la història que fa riure bastant, convé destacar les il·lustracions fetes amb collage digital. Són molt expressives, entenedores i de gran qualitat.

Un àlbum recomanat per al cicle inicial.

He buscat si estava publicat en català i, oh, sorpresa! Resulta que alguns títols de la col·lecció estan en català, editats per la mateixa Catapulta, l’any 2020. Ho desconeixia aquí podríem obrir una reflexió, però com a la novel·la «La Història interminable», això és una altra història per ser contada en una altra ocasió.

LES DADES:
Títol: De falsos perros y verdaderos leones
Autor: Pablo Bernasconi
Il·lustrador: Pablo Bernasconi
Editorial: Catapulta
Pàgines: 32
Buenos Aires, 2020