Roser Rimbau

by

«Una cosa» un relat bondadós per a les primeres edats

Quan posem un llibre en mans dels infants de cicle infantil, mai n’estem segur si serà una bona tria i entrarà a formar part dels seus preferits. No obstant, hi ha alguns indicadors que ens donen pistes perquè sigui ser entenedor, el infant pugui resseguir el relat i llegir i entendre les imatges.

L’editorial Takatuka acaba de traduir un àlbum escrit per Aviel Basil, un autor-il·lustrador egipci que ha seguit la fórmula tradiciconal de l’èxit.

«Una cosa» l’encerta amb el format: cantonades arrodonides, fulls de cartró que no es dobleguen, imatges apaïsades que l’infant lector pot sostenir amb els seves mans, mida ideal (21 d’ample i 18 d’alt).

També l’encerta amb els personatges. En aquestes edats, els animals ajuden a la identificació i si, com és aquest cas, per allà apareix un ratolí ja ho tindrem perquè el ratolí actua com a imant per als ulls dels infants. No sé perquè, però és així. El ratolins som com les estrelles del cinema, en quan apareix un, la resta de personatges passen a un segon pla.

Les il·lustracions destaquen pel fons neutre que ajuda a focalitzar la mirada. Com és estàtic, com un decorat de teatre, són els personatges els que van apareixent i afegint-se a la recerca de la “cosa”. Tenen tots la mateixa mida, tant és que sigui la tortuga, el conill o el ratolí. Apareixen per l’esquerra i avancen cap a la dreta, indicant-nos que la història no s’atura i que toca passa pàgina.

El relat explica que un Ratolí està molt enfeinat i cava sense parar. El Conill se li acosta i se’l queda mirant, encuriosit.
—Què busques?, li pregunta.
—Una cosa, respon el Ratolí.

El Conill no sap de què es tracta, però tant és: decideix ajudar-lo i es posa a cavar al seu costat. Van passant altres animals i l’escena es repeteix: tots s’uneixen a la recerca sense saber què deu ser això que el Ratolí busca amb tant d’afany. Entre tots arriben a la conclusió que ha de ser «una cosa bonica, brillant i grossa», i no s’equivoquen gens ni mica.

El relat, amb aquesta estructura acumulativa, permet un ritme in crecendo que ajuda a fer induccions, despertar la curiositat i les ganes de passar una pàgina rere l’altra.

La doble pàgina final ens mostra la cosa bonica, brillant, grossa i fantàstica, ideal per a ser compartida.

Alerta al talp!

Un llibre entranyable sobre la col·laboració i l’amistat que ens recorda que no fa falta cavar per a trobar coses boniques: l’únic que cal és obrir bé els ulls.

Títol: Una cosa
Autor: Aviel Basil
Il·lustrador: Aviel Basil
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 36 pàgines
Barcelona, 2025

by

«El Gegant nan i el Nan gegant» on tot és relatiu

He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.

M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!

Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)

Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.

Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».

El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)

Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant.
Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.

I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.

Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema.
Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.

Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.

Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.

El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.

Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.

L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.

Lectura recomanada a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El Gegant nan i el Nan gegant
Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Roger Olmos
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

by

Plou! Quarta història del cuc més divertit

Segurament heu sentit la paraula “cameo” referida al cinema o la televisió. És una aparició breu d’una persona coneguda fent d’ella mateixa o del personatge pel qual es conegut. Alguns directors de cinema són força afeccionats a fer-ne. Hitchcock disfrutava fent de personatge passiu (un vianant, per exemple) i també Tarantino sol fer aparicions curtes. A les sèries (sobretot humorístiques) veiem, de vegades, esportistes, músics o polítics fent “cameos”.

A la LIJ és més fàcil i ens serveix per anar eixamplant el coneixement que tenim del corpus literari adreçat als infants. Estem mirant un determinat llibre i, de sobte, en girar full, veiem a la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, la Caputxeta, el Grúfal o qualsevol altre personatge dels contes clàssics. Ens fa gràcia, esclar!, i ens porta a conversar sobre aquestes altres lectures.

Perquè això passi, és precís que el lector reconegui qui és aquell animal o personatge que estem veient: Un cocodril que s’ha menjat un rellotge, tres nenes vestides igual, un gegant d’un sol ull, etc. ens porten a recordar altres relats.

S’acaba de publicar la quarta aventura del cuc més divertit que conec i del que ja n’hem parlat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2021/12/17/cuc-i-conill-un-comic-per-a-primers-lectors/).

A la trilogia «cuc i conill», «cuc i garça», «cuc i eriço», se li afegeix “Plou!” on es recuperen els personatges de les tres anteriors i n’apareixen de nous. Ho he trobat genial, però sobretot hi ha un “cameo” que m’ha emocionat. He vist per allà a «n’Esteisi i en Pimiento», uns altres herois dels còmics per als infants de cicle infantil.

A «Plou! Una nova aventura del cuc» la coberta ens mostra els personatges que no volen jugar amb el Cuc perquè està plovent i un altre que li fa costat: Un llimac (el mateix llimac que es deixa entreveure a “Cuc i conill”). És l’avançament de per on anirà la història.

Hi haurà final feliç? Menjaran pizza? Deixarà de ploure? Jugaran als bassals? Només caldrà que sigueu capaços d’obrir el llibre i anar passant pàgines mentre aguanteu el riure. Veureu de què treballen el conill i la garsa, potser us esgarrifareu quan veieu el joc que li proposa el cuc al llimac, i us entendrireu veient les expressions de la cara del cuc.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

les aventures del cuc ens han alegrat i ens alegren, i molt, la vida.

LES DADES:
Títol: Plou! Una nova aventura del cuc
Autor: Ramón D. Veiga
Il·lustrador: Iván R.
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2024

by

Una granota i una cigonya poc amigues a «RAUC, la granota més feliç del món»

No conec gaires històries en les quals apareguin cigonyes. Recordo la coneguda faula d’Isop La guineu i la cigonya i també l’extraordinari relat Valentí Granota i el seu descapotable vermell de Burny Bos, amb il·lustracions de Hans de Beer, avui exhaurit (és de l’any 1993).

En ambdues històries la cigonya té un comportament exemplar i no ens la podem imaginar com un animal perillós. És més, en el cas de “Valentí Granota i el seu descapotable vermell”, la granota Valentí i la cigonya Isabel es fan amics i s’ajuden mentre comparteixen un viatge que podríem considerar iniciàtic, de creixement.

Aquest octubre s’ha publicat «RAUC, la granota més feliç del món», un àlbum protagonitzat per una granota que se les haurà de veure amb una cigonya que, com totes les cigonyes reals, s’alimenta de peixos de riu, rèptils, insectes i GRANOTES! Horror!

La que ha dibuixat l’Emilio Urberuaga és de les anomenades cigonyes blanques i es caracteritza perquè té un plomatge blanc amb la punta de les ales negres i és força gran, pot pesar fins a quatre quilos.

Quan, a la tercera pàgina doble, veiem la cigonya llaçant-se en picat amb les ales esteses, els ulls amenaçadors i el bec obert, directe al nenúfar on està la pobra granoteta, comprenem que la imatge de personatge bonhomiós, amable i pacífic no casa amb el que veiem i ens ensumem que quan passem pàgina hi haurà sang. Per fer l’escena més dramàtica, ens ha pintat el cel de color vermell…

I, és clar, passem full i veiem la granota malferida, amb tres dits menys, la sang escampada pels voltants, una llàgrima caient-li de dolor mentre s’embena la pota dreta del darrere. A la part de dalt, gairebé sortint del plànol, la cigonya marxa volant ufanosa amb la seva presa, els tres dits de la granota al bec.

I la granota deixa de ser feliç: No pot saltar com abans, no és tan àgil a l’hora de capbussar-se, té por que les altres granotes es riguin de la seva poca traça i també pateix per si torna la cigonya.

Ai, las! El relat d’en Werner Holzwarth ens fa pensar en la vida i en com malgrat els entrebancs que ens poden succeir i les limitacions que hom pugui tenir, la recerca de la felicitat és una constant que es pot aconseguir, de vegades, com en aquest cas, gràcies a, precisament, aquesta limitació.
El relat té un final esperançador i positiu.

Vaig tenir la sort de conversar amb en Werner fa unes setmanes, abans de la publicació de “RAUC, la granota més feliç del món”, i revisant la seva obra, encara no publicada a casa nostra, vaig percebre una preocupació constant pel que ell anomena mobbing o assetjament. En molts dels seus llibres el protagonista o protagonistes se les han de veure amb les burles i el menyspreu dels demés. En aquest àlbum no és un assetjament entre companys, sinó que es tracta d’una percepció -justificada- de la pròpia granota Rauc. Vist així, s’agraeix el missatge final.

M’han agradat molt les il·lustracions a doble pàgina, a sang, situant l’horitzó molt avall per donar-li presència als cels de colors vius, amb uns traços divertits, i la presència d’un relat paral·lel que protagonitzen una libèl·lula i un ocell vermell que val la pena resseguir.

Lectura recomanada per a cicle infantil i inicial

LES DADES:
Títol: Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Emilio Urberuaga
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2023

by

L’armariet de l’Amy

Ja hi tornem a ser! Hem encetat aquest nou any —el tretzè del blog— amb la mateixa il·lusió de compartir experiències, idees, anhels i desitjos de fer de la literatura infantil i juvenil un motiu de trobada, de creixement i de, seguint a Octavio Paz, entendre la literatura com un mitjà per fer crítica creadora, constructiva, del món en que vivim.

Seguirem l’aventura de compartir les nostres experiències com a docents i persones compromeses amb la lectura, oferint recursos i reflexions per entendre i gaudir de la literatura infantil.

El primer dels llibres que volem comentar és un dels que m’ha tocat en el darrer any: «L’Amy i la biblioteca secreta». En vam parlar el 22 d’octubre — https://jaumecentelles.cat/2021/10/22/els-llibres-prohibits-de-lamy-i-la-biblioteca-secreta/ — i aquests dies hem rebut un regal molt especial. La família Guilera Guerra, generosos com són, i conscients de la devoció que li tinc a aquesta novel·la, han dedicat unes quantes hores a fer realitat l’armariet de l’Amy, i a guarnir-lo adequadament.

No cal ni dir que ara se’m gira feina perquè la intenció es emplenar-lo amb els llibres prohibits que s’esmenten al relat i amb altres que he anat guardant durant molt anys.

L’armariet té llum, un compartiment secret i, de moment, ja conté els primers llibres prohibits. L’hem instal·lat en lloc principal de l’Espai i ens servirà per fer algunes converses sobre censura, autocensura i altres temes que no s’escapen de la nostra visió del món.

by

Cuc i conill, un còmic per a primers lectors

A la portada, en lletres grans, hi llegim CUC. També llegim a sota “I CONILL” però amb una tipografia més petita que ens indica que el veritable protagonista d’aquesta aventura es el cuc.

I a la il·lustració veiem un conill amb cara de sorpresa i malhumorat i un cuc amb ulleres de sol, talment com si fos una estrella de cinema, sortint de sota terra.

Passem full i veiem les guardes farcides de racions de pizza i ens preguntem si és això el que mengen els conills i els cucs. Sabem que no. Sabem que els conills són més de pastanagues i els cucs —bé, els cucs, ejem!— s’alimenten de restes orgàniques en descomposició… de caca, vaja.

Seguim passant pàgina i oh! Sorpresa!, resulta que el conill i el cuc són col·legues. Alguna cosa no quadra i ens disposem a veure com acaben així i quina aventura ens trobarem.
Primer, hi ha l’encontre:

I després, el rebuig, la discussió, etc. fins a arribar a l’acceptació i l’amistat.

Estem davant d’un còmic per a primer lectors, ideal per a infants a partir dels cinc-sis anys. Aquest primer episodi és molt divertit. Al final, ens quedem amb ganes de veure què li passarà al cuc en el segon número (cuc i garsa) però també amb certa pena perquè li hem agafat carinyo al conill.

A la contracoberta podem llegir:
El cuc de terra i el conill es troben i, tot i que d’entrada sembla que no s’avenen gaire, de seguida s’adonen que l’amistat està per damunt de les diferències… gairebé sempre.

LES DADES:
Títol: Cuc i conill
Autor: Ramón D. Veiga
Il·lustrador: Iván Rodríguez
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2021

by

Els llibres prohibits de «L’Amy i la biblioteca secreta»

Si mireu la columna de la dreta veureu que hi ha un avís del Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes del País Valencià.

Té a veure amb el recurs que una Associació d’Advocats Cristians ha presentat perquè els 32 llibres que l’Ajuntament de Castelló va enviar a 11 institut de la ciutat es retirin. Son llibres de temàtica LGTBI i ara estan esperant que la justícia es pronunciï si els deixen en mans dels joves o no.

Paral·lelament a aquests fets, he acabat de llegir «l’Amy i la biblioteca secreta», una novel·la situada als Estats Units, en un col·legi on també es prohibeixen lectures.

“L’Amy i la biblioteca secreta” explica com una nena del curs de quart va a buscar el seu llibre preferit a la biblioteca escolar. Es tracta de Pippi Calcesllargues i ha estat retirat per inadequat, a instàncies una mare del Consell escolar, segons li explica la bibliotecària.

L’Amy pensa que no és just i inicia una campanya de recollida llibres prohibits que va guardant al seu armariet. És una escola americana i allà —ho veiem a les pel·lícules— cada alumne té un armariet al passadís.

El llibre planteja qui té dreta decidir què es pot llegir i què no. I, al cap i a la fi, un cop prohibit un llibre es poden prohibir més, de fet es podrien prohibit tots, per diversos motius.

Potser hagués estat més adequat que els protagonistes fossin una mica més grans perquè crec que aquesta novella i el debat posterior tindria més suc amb alumnes de la ESO.

M’agrada que els nens de la novel·la no siguin obedients del tot i es qüestionin el que passa al seu voltant.

Aquest llibre ens convida a pensar en moltes coses, no només en l’obvietat de la prohibició de llibres i qui decideix què llegeixen els nens. També ens permet debatre, a l’aula i a casa, com defensar les causes en les quals creiem o com seguir essent fidels als amics.

Es llegeix molt bé i els últims capítols són molt emocionants.

LES DADES:
Títol: L’Amy i la biblioteca secreta
Autor: Alan Gratz
Il·lustradora: Kristyna Litten
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 240
Barcelona, 2021

by

“Lota, la catxalota” i la contaminació dels mars

Demà, dimarts 22 d’octubre es presenta Lota, la catxalota a la Biblioteca Manuel Arranz de Poblenou (Barcelona). Es tracta d’un àlbum que ha editat Takatuka i té com tema de fons la contaminació dels mars per l’acumulació de plàstics i altres deixalles.
L’ha escrit i dibuixat un col·lectiu d’il·lustradores que es fan dir «Rosa Sardina» i l’escriptora Roser Rimbau. També hi serà l’Ignasi Blanch, coordinador de l’Àrea d’Il·lustració de l’Escola de la Dona, que n’ha sigut el seu mentor. Tots junts conversaran sobre el procés creatiu i de tots els temes i reflexions que han sorgit durant la creació d’aquest llibre coral.
Serà a les 18h a la Sala d’Actes. Allà hi serem i m’agradarà saludar a la gran Imma Palahí, que també ha participat del projecte.