15 Març 2017 by jcentell

Un encontre amb el poeta Antonio Rubio, autor de “Las alas del avecedario”

Convidats per Kalandraka a la presentació del nou llibre de poemes de l’Antonio Rubio, ens vam aplegar un bon grapat de mediadors i la biblioteca de Can Fabra al barri de Sant Andreu.
El motiu de la trobada era la possibilitat de parlar i escoltar les vivències de l’Antonio, mestre acabat de jubilar que s’ha mogut sempre per la zona de Castella i que ha estat lligat als moviments de renovació pedagògica que sota l’aixopluc d’Acción educativa ha anat fornint una manera de fer que ens és molt propera. En la seva intervenció va fer esment de dues persones amb les que he tingut la sort de coincidir: amb en Federico Martín allà pels anys vuitanta en unes jornades a Saragossa i sobretot la Dolors Rius, amb qui he compartit experiències a Fuenlabrada, a Novelda i a Ocaña en diferents moment i de qui no puc més que estar-ne agraït per les seves orientacions. Em va emocionar tornar a sentir els seus noms…
L’Antonio Rubio va insistir molt en la necessitat de recuperar la oralitat, els contes, els poemes, les cantarelles. Recordo que fa uns mesos enrere quan va venir la Mar Benegas a una trobada amb alumnes de les escoles de l’Hospitalet també anava en la mateixa direcció i quan va començar la cantarella “en la calle, lle, veinticuatro….” tots els infants la van seguir, deixant clar que la tradició i la necessitat de donar-li música a la vida és quelcom comú a tots els pobles.
L’Antonio és responsable de nombroses publicacions per a infants, totes elles relacionades amb la poesia. Són molt conegudes la sèrie “del Bressol a la Lluna” (amb la mítica Lluna, lluna, lluna…) i també altres llibre com “Aurelio”, “Almanaque musical”, “La mierlita”, “El pollito de la avellaneda” i altres. A la seva intervenció ens va mostrar com elabora els poemes per a infants i com de fàcil (segons ell) és inventar-ne de nous.
Va ser un matí genial que vam acabar sentint a l’Antonio recitant alguns dels poemes del nou “Las alas del avecedario”, un llibre per a infants a partir de set anys; crec que és un poemari exigent i que, si el mestre és capaç de fer un bon modelatge, pot obrir moltes afeccions literàries.
També vam poder gaudir de les narracions de la Manuela Rubio en gallec i de la Gina en català. Els podeu sentir, a continuació, en aquest petit vídeo.

A la informació que ens facilita l’editorial Kalandraka respecte a “Las alas del avecedario” podem llegir:

Una golondrina
y otra golondrina
se ejercitan en el vuelo
de los aires y la rima…

Todo lo que se dice de las aves es cierto; son así de variopintas y originales. Las protagonistas de este poemario conforman un abecedario muy personal y sugieren múltiples ‘avecedarios’. Este de Antonio Rubio quiere ser veraz, simpático, poético y algo estrambótico. Sugiere lecturas en voz alta, bien rítmicas y un poco peripatéticas… También se puede leer en voz baja, en silencio, para escuchar el batir de sus alas.
El autor ha utilizado diversas fórmulas poéticas porque cada pájaro tiene su propio plumaje lírico -y científico-. Casi todos visten colores, plumas y tamaños diferentes; y cantan trinos para cada estación y estado de ánimo. Pero todos tienen una visión del mundo y del vuelo muy humorada y llena de gracia. Así, unos poemas tienen un tono coloquial y otros más formal; incluso algunos en formato dialogado. Y en esa variedad de registros suenan ecos del romancero tradicional, de la poesía neopopular, hasta de inspiración en las sonoridades, onomatopeyas y juegos de palabras de la ‘centenaria’ Gloria Fuertes.
Entre el misterioso ñacurutú, el cotidiano gorrión o el exótico quetzal y otras 25 aves, abundan las referencias geográficas, artísticas y musicales, la riqueza léxica y las metáforas que aluden a su fisonomía, plumaje, canto o costumbres.
Y a la fuerza literaria de este alado ‘avecedario’ se une la exuberancia plástica que aporta Rebeca Luciani: il·lustracions que combinan lo figurativo con los personajes humanizados, que rebosan colorido y luminosidad, naturaleza y vida.
Sus aves arrullan los versos con la elegancia de sus poses y la audacia de sus acrobacias.

Amb l’Àlex Cosials i l’Antonio Rubio

Títol: Las alas del avecedario
Autor: Antonio Rubio Herrero
Il·lustradora: Rebeca Luciani
Editorial: Faktoría K de Libros
Pontevedra, 2017
Pàgines: 48
Edat recomanada: A partir de set anys

7 Novembre 2016 by jcentell

Centenari Gloria Fuertes

imatge extreta del web gloriafuertes.org

En els propers mesos reviurem la poesia de Gloria Fuertes, una de les autores més estimada entre els infants, o almenys això és el que pensem quan els veiem llegint els seus llibres amb tanta afició.

La Gloria Fuertes va néixer al madrileny barri de Lavapiés l’any 1917 i cent anys després, convé celebrar-ho com cal, és a dir, llegint i revivint la seva obra.

A més de ser una de les representants femenines de la poesia social a Espanya, va conrear la literatura infantil i juvenil amb enorme èxit. A partir de mitjans dels anys 70 va col·laborar activament en diversos programes infantils de Televisió Espanyola, com Un globo, dos globos, tres globos que li van donar molta popularitat entre els infants.

Entre molts altres premis, va ser guardonada amb el diploma d’Honor del Premi Internacional de Literatura Infantil Hans Christian Andersen.

Per anar escalfant l’ambient, una empresa d’aviació noruega, la Norwegian, ha triat l’últim dels avions que acaba de posar en marxa, un Boeing 737-800, de 186 places, per portar la imatge de Gloria Fuertes a la seva cua. Serà un dels 81 avions que l’empresa identifca amb un personatge de la història, les arts o les ciències, com ja va fer amb Roald Dahl, Roald Amundsen o Greta Garbo, entre d’altres.
He tingut la sort de pujar en alguna ocasió a l’avió de la Brussels airlines que fa la ruta Barcelona-Brussel·les i que és un homenatge a Hergé. Sempre ha resultat un viatge diferent.

Thomas Ramdahl, director de Norwegian ha dit que «l’homenatge de Norwegian a Gloria Fuertes precedeix en uns mesos a la celebració del centenari del naixement de l’autora, que tindrà lloc el 2017. Gloria Fuertes és un dels referents de la poesia i literatura infantil i juvenil del segle XX i està estretament lligada a la història sentimental de milions d’espanyols, motiu pel qual és un honor per Norwegian comptar amb la seva figura en el nostre elenc d’herois».

Una visita al web de la Fundación Gloria Fuertes és molt recomanable. Allà hi trobareu tota la informació per preparar el merescut homenatge a aquesta dona que ens va deixar l’any 1998. De moment l’editorial Kalandraka acaba de publicar “la oca loca”. Serà un bon moment de bescanviar els vells exemplars que circulen per les biblioteques escolars o personals, com aquests dos de la colección Chicolibro que volten per casa des de fa més de trenta anys.

No puc estar-me d’incloure alguns poemes per als qui no conegueu com n’és de divertida i compromesa la seva poesia.

Autobiografía

Gloria Fuertes nació en Madrid
a los dos días de edad,
pues fue muy laborioso el parto de mi madre
que si se descuida muere por vivirme.
A los tres años ya sabía leer
y a los seis ya sabía mis labores.
Yo era buena y delgada,
alta y algo enferma.
A los nueve años me pilló un carro
y a los catorce me pilló la guerra;
A los quince se murió mi madre,
se fue cuando más falta me hacía.
Aprendí a regatear en las tiendas
y a ir a los pueblos por zanahorias.
Por entonces empecé con los amores,
-no digo nombres-,
gracias a eso, pude sobrellevar
mi juventud de barrio.
Quise ir a la guerra, para pararla,
pero me detuvieron a mitad del camino.
Luego me salió una oficina,
donde trabajo como si fuera tonta,
-pero Dios y el botones saben que no lo soy-.
Escribo por las noches
y voy al campo mucho.
Todos los míos han muerto hace años
y estoy más sola que yo misma.
He publicado versos en todos los calendarios,
escribo en un periódico de niños,
y quiero comprarme a plazos una flor natural
como las que le dan a Pemán algunas veces.

Doña Pito Piturra

Doña Pito Piturra
tiene unos guantes,
Doña Pito Piturra
muy elegantes.
Doña Pito Piturra
tiene un sombrero,
Doña Pito Piturra
con un plumero.
Doña Pito Piturra
tiene un zapato,
Doña Pito Piturra
le viene ancho.
Doña Pito Piturra
tiene toquillas,
Doña Pito Piturra
con tres polillas.
Doña Pito Piturra
tiene unos guantes,
Doña Pito Piturra
le están muy grandes.
Doña Pito Piturra
tiene unos guantes,
Doña Pito Piturra
¡lo he dicho antes!

http://www.rtve.es/alacarta/videos/personajes-en-el-archivo-de-rtve/gloria-fuertes-recita-gato-garabato-1982/2877331/

3 Novembre 2016 by jcentell

6è Premi de poesia PISSIGANYA

El premi Pissiganya 2017 ja està en marxa!
Els alumnes de primària o secundària a qui agradi la poesia, ja poden consultar les bases del Premi Pissiganya i participa en la sisena edició d’aquest premi.
Poden participar en dues categories: poesia i/o poesia visual, i s’ha de fer a través del web http://www.pissiganya.cat. (trobareu el formulari de participació que s’ha d’emplenar)
El termini acaba el 21 d’abril de 2017
El premi consisteix en un lot de llibres patrocinat per la col·lecció Vagó de versos, d’Andana Editorial, per als guanyadors, així com una entrada conjunta al Museu de la vida rural, de l’Espluga de Francolí, per a tots els premiats i els seus pares. Afanyeu-vos!
Els guanyadors, a més a més, podran recollir el seu premi durant la cerimònia de lliurament, que tindrà lloc la segona quinzena de maig a la festa conjunta dels premis Sambori Òmnium, de narrativa, i Pissiganya, de poesia.
Totes les bases les podeu consultar al tríptic següent:

La notícia de la darrera edició a l’InfoK:

http://www.ccma.cat/tv3/super3/infok/qui-ha-guanyat-els-premis-el-tinter/video/5604069/

12 Mai 2016 by jcentell

Mitjanit, un poemari de Martina Escoda

La poesia és una forma de llenguatge d’una intensitat superior a la narrativa i ens ajuda a comprendre’ns millor a nosaltres mateixos. Normalment és una crida a l’ésser humà que som i als sentiments que tenim.
Sempre que he llegit poesies als infants o he plantejat alguna sessió de lectura de poemes escrits per ells o d’autors reconeguts he notat que els envolta un sentiment que s’acosta molt al de les persones que veuen el món, les coses, per primera vegada. És fantàstic, perquè no estan contaminats per l’experiència que puguem tenir els adults i veuen els poemes com quelcom que no es difuminarà en el seu pensament i que els deixarà marca.
També he vist com els alumnes de cicle superior (imagino que a l’ESO passa alguna cosa semblant) s’enganxen amb molta facilitat a la poètica de les cançons dels cantants de moda, ja sigui de rock o de música pop i penso que és una bona porta d’entrada a la poesia. Conec mestres (pocs, tot s’ha de dir!) que treballen la llengua partint de les lletres de les cançons que agraden als alumnes… genial, no? Són mestres, la feina dels quals ha estat poc valorada.
Sortosament, ara estem començant a viure una bona època per a la poesia. Només cal veure la quantitat d’activitats de recitacions que es programen a les biblioteques, els festivals de poesia que s’organitzen, els certamens, el boom de l’Slam poetry, etc.
En canvi, paradoxalment, a les llibreries els llibres de poesia queden arraconats i es van emplenant de pols mentre llangueixen a l’espera de ser retirats i substituïts per altres llibres que, probablement, no deixaran la petja profunda que deixen els missatges poètics sobre la pell dels lectors.

Avui us presento una novetat que m’ha fet molta il·lusió de trobar a la llibreria. Es diu Mitjanit i l’ha escrit la Martina Escoda, persona que ha begut de les millors fonts i això es nota en la sensibilitat, la riquesa de vocabulari i la màgia de les imatges que ens ofereix.

Mitjanit és un poemari adreçat als alumnes de cicle superior. A la contraportada podem llegir:
En l’univers oníric d’aquests poemes obrirem la porta a la fantasia, amiga de tot infant, i viatjarem pel món màgic de les paraules i l’espai ple de misteri de la mitjanit. Els somnis ens meravellen i ens desvetllen la imaginació. De vegades amaguen secrets o desperten desitjos per inventar noves vides i, fins i tot, nous mots amb què jugar… Els deixem passar?
Mitjanit és un recull poètic escrit per Martina Escoda (Barcelona, 1980) amb il·lustracions de Sonja Wimmer (Munic, 1974) que convida a somiar a l’hora d’anar a dormir.

Si voleu conèixer una mica més a aquesta autora i/o voleu contactar amb ella podeu visitar el seu web: http://www.martinaescoda.cat/
El web de Sonja Wimmer: http://sonjawimmer.blogspot.com.es/

DADES:

Autora: Martina Escoda
Il·lustradora: Sonja Wimmer
Andana Editorial
Col·lecció Vagó de versos, núm. 10
ISBN:978-84-16394-33-3
Idioma: Català / valencià
Format: 20 x 15 cm.
Pàgines: 40 a color
Edició: 1ª abril 2016

28 Abril 2016 by jcentell

Pren la paraula! Jornades de poesia

El cap de setmana del 6, 7 i 8 de maig se celebren a Abrera, població situada al nord de la comarca del Baix Llobregat les primeres jornades poètiques. Les han batejat amb el nom de Pren la paraula! i el programa és força atractiu.
Comparteixo la informació per si algú s’anima a fer un tomb qualsevol del tres dies (o els tres).

23 Març 2016 by jcentell

Presentació de “A lo bestia” (La lliga dels llibres)

A lo bestia és un dels quinze llibres que formen part de la tria de “la lliga dels llibres” d’enguany i ha estat el que hem triat per portar a l’autora a parlar amb els alumnes.
La trobada va ser el dia 11 de març a la biblioteca Tecla Sala i van participar cent alumnes, quatre grups de les escoles Bernat Desclot, Sant Gervasi i Busquets i Punset.
Va ser una trobada molt intensa on la Mar Benegas va recitar, va parlar de poesia i va contestar les preguntes dels alumnes.

A la bestia és un llibre que combina poemes amb il·lustracions. Són uns poemes senzills i fàcils de recordar que tenen molta musicalitat i per això són ideals per ser llegits en veu alta.
En aquest poemes podem trobar frases tendres i dolces i d’altres més esbojarrades i exagerades.

Está estructurat en tres part. A la primera (como sardinas en lata) compara les persones amb animals –la madre cotorra, el padre jabalí, el abuelo tortuga, etc.-, la segona (con la piel de gallina) repasa els tòpics referits a alguns animals -lágrimas de cocodrilo, jaula de grillos, etc.- i la tercera (tres pies al gato) presenta uns enginyosos jocs de paraules amb animals inventats -tacarañas, parafantes, bolserizo, cucharachas, etc.
Un llibre força original.

Us deixo unes imatges de la trobada a continuació:

Conjuro primero
Por un sustantivo
ni duermo ni vivo.
Por un predicado
me has cateado.
Saber si es con uve
la fiebre me sube.
Un verbo en presente
me nubla la mente.
De nada depende:

Oviejas
Son una especie de abuelas
Que viven en el sofá
Tejen los cuentos de lana
Que luego te contaran

Miedusa
Ten cuidado no te piquen,
Aunque es poco probable,
las miedusas siempre huyen
porque son unas cobardes.

18 Març 2016 by jcentell

21 de març, Dia Mundial de la Poesia

La Unesco va declarar el dia 21 de març, Dia Mundial de la Poesia i per celebrar-ho, el passat cap de setmana, aprofitant l’estada a Brussel·les vaig atansar-me amb la petita Nora a la place Flagey on, en un raconet, hi ha un bust de Fernando Pessoa, qui un dia em va fer emocionar i em va fer plorar en el cafè Martinho da Arcada, a Lisboa, recordant un dels seus poemes meravellosos sobre els camins de la vida…

Primer vam comprar una planteta amb flors grogues i després vam recitar un dels seus poemes: Las pompas de jabón

Las pomas de jabón que este chiquillo
se entretiene en soltar por la pajita
son, traslúcidamente, toda una filosofía.
Claras, inútiles y pasajeras como la Naturaleza,
amigas de los ojos como las cosas,
son lo que son
con una precisión redondita y aérea,
y nadie, ni aun el niño que las suelta,
pretende que sean más que lo que parecen ser.

Algunas apenas se ven en el aire lúcido.
Son como la brisa, que apenas roza las flores al pasar
y de la que tan sólo sabemos que pasa
porque algo se aligera en nosotros
y todo lo acepta más nítidamente.

Com que demà és el darrer dia de trimestre escolar a Catalunya, crec que pot ser una manera fantàstica d’acabar-lo recordant algunes poesies de Joana Raspall, d’Olga Xirinacs, de Joan Brossa, de Miquel Martí Pol, etc.

1 Març 2016 by jcentell

Amor en la biblioteca, poema de Liliana Cinetto

Les biblioteques escolars són espais únics de foment i promoció de la lectura i des d’on sorgeixen propostes didàctiques que permeten als alumnes apropar-se al món de la literatura des d’una nova perspectiva. “Amor en la biblioteca” és un projecte que neix des de la biblioteca escolar i que dóna la volta a la manera d’entendre la poesia cedint el comandament a la direcció de l’alumne.

El Grup de Treball de Biblioteques Escolars del Servei Educatiu Ciutat de Badalona són un grup de mestres que creuen en les biblioteques escolars (i en la necessitat que tots els centres escolars en disposin d’una, amb un projecte ferm i coherent i recursos per a la seva gestió i dinamització). Aquest col·lectiu té com a objectiu final la creació d’una xarxa municipal de biblioteques escolars que, en coordinació amb l’administració local i la xarxa de biblioteques públiques municipals, permeti crear i desenvolupar a cada centre un projecte de biblioteca que fomenti el gust per la lectura, la imaginació i la creativitat i desperti l’esperit crític a partir de propostes didàctiques que ho afavoreixin.

Durant aquest curs estan desenvolupant tota una sèrie d’estratègies basades en projectes i propostes pedagògiques que han d’ajudar-nos a aconseguir-ho. Una de les activitats que van funcionar el curs passat va ser el projecte “Amor en la biblioteca”, un projecte que parteix de la reinterpretació del poema de la Liliana Cinetto.

El projecte capgira la manera habitual de treballar la poesia. Habitualment, es demana als alumnes que escriguin un poema sobre un tema determinat i amb una mètrica específica però en aquest projecte la mecànica és inversa i són els alumnes qui, a partir del que els hi suggereixen els versos i les diferents estrofes, creen il·lustracions que reinterpreten el text.

En aquesta activitat hi van participar 10 centres educatius que van il·lustrar el poema que es complementa amb una pista d’àudio en la que es pot escoltar als alumnes llegint el fragment de la poesia que han il·lustrat i que es pot reproduir llegint un codi QR que apareix al costat de la il·lustració.

L’experiència l’explica perfectament l’Albert Correa, company de l’escola Sant Andreu de Badalona, a la revista GUIX del mes de març que és d’on he extret la informació.

El poema Amor en la biblioteca pertany al llibre “ 20 poesías de amor y un cuento desesperado” i diu així:

Cuentan que cuentan que había
una vez una princesa
que vivía en un estante
de una vieja biblioteca.
Su casa era un cuento de hadas,
que casi nadie leía,
estaba entre un diccionario
y un libro de poesías.
Solamente algunos chicos
acariciaban sus páginas
y visitaban a veces
su palacio de palabras.
Desde la torre más alta,
suspiraba la princesa.
Lágrimas de tinta negra
deletreaban su tristeza.
Es que ella estaba aburrida
de vivir la misma historia
que de tanto repetir
se sabía de memoria:
una bruja la hechizaba
por envidiar su belleza
y el prícincipe la salvaba
para casarse con ella.
Cuentan que cuentan que un día,
justo en el último estante,
alguien encontró otro libro
que no había visto antes.
Al abrir con suavidad,
sus hojas amarillentas
salió un capitán pirata
que estaba en esa novela.
Asomada entre las páginas
la princesa lo miraba.
Él dibujó un sonrisa
sólo para saludarla.
Y tarareó la canción
que el mar le canta a la luna
y le regaló un collar
hecho de algas y espuma.
Sentado sobre un renglón,
el pirata, cada noche,
la esperaba en una esquina
del capítulo catorce.
Y la princesa subía
una escalera de sílabas
para encontrar al pirata
en la última repisa.
Así se quedaban juntos
hasta que salía el sol,
oyendo el murmullo tibio
del mar, en un caracol.
Cuentan que cuentan que en mayo
los dos se fueron un día
y dejaron en sus libros
varias páginas vacías.
Los personajes del libro
ofendidos protestaban:
“Las princesas de los cuentos
no se van con los piratas”.
Pero ellos ya estaban lejos,
muy lejos, en alta mar
y escribían otra historia
conjugando el verbo amar.
El pirata y la princesa
aferrada al brazo de él
navegan por siete mares
en un barco de papel.

9 febrer 2016 by jcentell

5è Premi Pissiganya de poesia escolar

Ja s’ha convocat el 5è Premi Pissiganya de poesia escolar.

Les bases del concurs:.

La convocatòria d’enguany, per primera vegada, no només s’adreça a primària, sinó que també s’amplia a secundària, batxillerat i cicles formatius.

El termini acaba el 22 d’abril de 2016

El premi consisteix en un lot de llibres patrocinat per la col·lecció Vagó de versos, d’Andana Editorial, per als guanyadors, així com una entrada conjunta al Museu de la vida rural, de l’Espluga de Francolí, per a tots els premiats i els seus pares. Afanyeu-vos!
Els guanyadors, a més a més, podran recollir el seu premi durant la cerimònia de lliurament, que tindrà lloc al mes de maig en El tinter de les lletres catalanes, la festa conjunta dels premis Sambori Òmnium, de narrativa, i Pissiganya, de poesia.

Ací teniu una mostra del que fou el primer Tinter de les lletres catalanes, la festa de lliurament dels premis del curs passat.

Més informació a http://www.pissiganya.cat/ (Trobareu el formulari de participació que s’ha d’emplenar)

17 Desembre 2015 by jcentell

Poemari “Lo que saben los erizos”

portada del llibre

Yo nunca lloro és un dels trenta poemes del llibre «Lo que saben los erizos» un preciós poemari de la Beatriz Osés, finalista del premi de poesia Ciudad de Orihuela. Es dóna la circumstància que ja havia guanyat amb anterioritat aquest premi amb El secreto del oso hormiguero.
Lo que saben los erizos és un poemari que reflexiona sobre la tristesa. Comença amb una pregunta que es fa una nena que plora i recull una llàgrima que li cau:
«Dime, ¿cuánto pesas?»
A partir d’aquí un enfillall de poesies amb títols tan suggerents com “cuánto pesa una lágrima”, “cuando se te olvida por qué lloras” o el meravellós “yo nunca lloro...” . No cal dir que la resposta a la primera pregunta la trobarem en el darrer poema, quan la nena després d’anar preguntant a tota una sèrie d’animals (la balena, la musaranya, etc..) es troba amb l’eriço i aquest li diu…. Bé, no ho puc explicar, ja m’enteneu…
Al web de l’editorial Faktoria K de libros podem llegir:
“… mientras acompañamos a la niña en su búsqueda de una solución, descubrimos cómo, cuándo y por qué lloranesas criaturas; incluso aquellas que, por orgullo, ocultan su llanto.Y aprendemos a endulzar con positivismo los malos momentos.”
Uns poemes molt dolços, tendres i melancòlics que van acompanyats (la majoria d’ells) d’unes il·lustracions espatarrants i simbòliques de Miguel Ángel Díez que per se ja són un poema visual.
El llibre està molt ben editat: tapa dura, paper bo, mida perfecta… un encert.
L’atzar em va fer coincidir amb l’autora, Beatriz Osés, fa un grapat d’anys, a Mérida, i vaig tenir la sensació d’estar davant d’una persona molt sensible i divertida alhora. Això es pot veure llegint els seus llibres.

He tingut la sort de conèixer personalment algunes persones que escriuen poesia per a infants i, en totes elles, he percebut una mirada diferent envers el món que ens envolta. M’ha passat amb l’Andreu Galán, amb la Maria José Orobitg, amb la Júlia Costa, etc.

Fa unes setmanes vaig anar visitar un edifici al carrer “rue des Brasseurs”, a tocar de la Grand Place, a Brussel·les. Abans hi havia un hotel. Era el lloc on el poeta Paul Verlaine i el seu amic Arthur Rimbaud, també poeta, se les van tenir per uns afers personals. Ara és una botiga de “denteilles” (encaixos, puntes de coixí i demés) però hi ha una placa que recorda aquest fet. Explica que Verlaine li va disparar un tret que va impactar a la mà de l’amic. Una història sòrdida que té a veure amb la vida atribolada d’ambdós personatges (grans poetes).
Tornant a la Beatriz Osés, crec que val pena no perdre-la de vista. Sempre ens emociona.