1 febrer 2024 by jcentell

«Parlo com el riu», recomanat pel Col·lectiu Pep Sempere

El novembre passat vam fer una tertúlia clandestina on vam conèixer a quatre dels membres del Col·lectiu Pep Sempere d’Elx.

Vegeu: https://jaumecentelles.cat/2023/11/27/tertulia-clandestina10-de-fil-i-coto-una-alianca-entre-lhospitalet-i-elx/

Aquell dia, vam establir un compromís per seguir vetllant per la promoció de la literatura infantil i juvenil mitjançant una actitud positiva, reflexiva i activa, amb l’objectiu d’impulsar la lectura entre els infants i joves.

També vam pensar que fora bo establir un canal de comunicació mitjançant les xarxes socials i intercanviar periòdicament recomanacions, estratègies, idees i recursos relacionats amb la lectura i l’escriptura que resultessin reeixits.

Pels qui no coneixeu el Col·lectiu Pep Sempere podeu entrar a aquestes adreces i així us en fareu una idea aproximada de la bona feina que fan:
https://www.eets.cat/colij/2024/01/
https://literaturapepsempere.blogspot.com/

Avui us presentem un dels llibres que recomanen i el presenten d’aquesta manera:

Parlo com el riu

No veuen que en comptes de llengua,
em neix un pi entre els llavis.
Només senten que no parlo com ells.
Només veuen que faig ganyotes
i que no puc amagar que estic espantat

El poeta canadenc Jordan Scott és l’autor de les paraules d’aquest àlbum que il·lustra de forma enlluernadora Sydney Smith (Nova Scotia, Canadá)

El resultat d’aquest exercici de creació compartida és Parlo com el riu, un bellíssim exemple d’autoreconeixement i de maneig de les dificultats; en definitiva, una veritable lliçó de vida des de la literatura.

L’autor i l’il·lustrador aborden la història d’un noi que quequeja. La desenvolupen d’una forma commovedora, que colpeix des de cada pàgina.

Es així com el llibre capta i acompanya les emocions del protagonista que s’enfronta amb angoixa a l’ambient escolar, alhora hostil i alienant.

És important remarcar el paper del pare qui, amb un encertadíssim enfocament de la dura situació que viu el seu fill, ofereix un espai afectiu on el riu i el contacte amb la natura interaccionen amb el protagonista i li fan canviar la percepció del seu quequeig.

El text, escrit en primera persona, té un marcat to poètic. De fet, ens ofereix, de tant en tant anàfores i repeticions de fórmules que donen un ritme molt peculiar a la lectura.

Per una altra banda, Jordan Scott utilitza oracions curtes, de sintaxi senzilla que s’adeqüen a la seua intenció: “normalitzar aquesta discapacitat i integrar-la de forma natural en el món en que vivim, on cada ésser humà forma part de l’ecosistema”.

La proposta visual de Sydney Smith, que declara haver necessitat una reunió amb l’autor per decidir com orientar el seu treball, és un desplegament de sensibilitat i mestria.

Les seues aquarel·les, el tractament de la llum, la paleta de colors, a la vegada tendra i potent, donen una dimensió exquisida al text.

Aquest regal estètic té el seu punt culminant en la doble pàgina central desplegable que el mateix artista qualifica com “el gran moment de catarsi” de la història.

Per últim, mereix una especial menció l’aposta de Libros del Zorro Rojo, que ha cuidat fins l’últim detall l’edició de Parlo com el riu, guardonat amb el Goodreads Choice Awards 2020 i amb el Millor Àlbum Il.lustrat Infantil del 2020, segons Publishers Weekly, Kirkus Reviews i School Library Journal.

LES DADES:
Títol: parlo com el riu
Autor: Jordan Scott
Il·lustrador: Sytney Smith
Traductor: Antoni Garcia Llorca
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 44
Barcelona, 2021

16 Agost 2023 by jcentell

«Mai facis pessigolles al tigre» i la dificultat d’obeir

Seguint amb el recorregut per l’obra d’em Marc Boutavant, us presentem un altre àlbum d’aquest artista polifacètic que en aquest cas s’allunya de la línia que vam comentar amb l’Ariol i el Gos pudent.

Aquest àlbum ens narra l’aventura de la Zara, una nena plena d’energia que no pot evitar tocar-ho tot i moure’s tot el temps. Molesta el seu pare jugant amb els pèsols a taula, desespera la seva àvia mentre està cosint i fins i tot irrita els seus amics quan es posa les postres al cap. Però, si hi ha una persona que es desespera amb la nena és, ja ho podeu imaginar, la seva mestra.

El relat ens situa en el dia que la classe va de visita al zoo. La Zara està molt contenta, vols conèixer tots els animals i va amunt i avall, malgrat la mestra li va dient NO toquis això, NO facis allò, etc. Juga amb els micos, colpeja les closques de les tortugues com si fossin tambors i la mestra la va renyant i recordant que, sobretot, no ha de fer pessigolles al tigre.

A l’hora d’esmorzar, mentre els seus companys estan tranquils menjant-se els entrepans, la Zara que no pot estar-se quieta, es cola discretament a la gàbia del gran tigre, i comença a fer-li pessigolles amb una ploma que ha agafat a l’aviari.

En aquell moment es produeix el cataclisme perquè el tigre rugeix, colpeja una branca que es trenca i desperta la serp que s’agafa al coll d’un flamenc que li dona una puntada al panda vermell que fa caure l’ós que cau sobre la morsa, etc. en una successió de desastres que acaben amb l’hipopòtam que cau a l’aigua i hi inunda tot. Són dues pàgines desplegables on podem veure l’encadenat de trompades, talment com si fos el carnaval dels animals.

La història continua i té un final circular.

L’Il·lustrador, en Marc Boutavant, ha dibuixar la nena des de tots els angles i la veiem saltar, ajupir-se, gatejar, mentre durant el recorregut pel zoo. HI ha una varietat extraordinària d’animals i de plantes que ens obren moltes possibilitats d’investigació.

El dibuixos estan fet amb l’ordinador (photoshop) amb tots suaus i agradables.

M’ha agradat el joc d’anar trobant a cada pàgina (o gairebé a cada pàgina) l’animalet que hi va apareixent.

Mestres, segurament us serà fàcil reconèixer algun dels alumnes que heu tingut a l’aula.

Lectura recomanada per al cicle infantil.

La versió catalana està exhaurida (segons es llegeix al web de l’editorial) però la castellana es pot aconseguir.

LES DADES:
Títol: Mai facis pessigolles al tigre
Autora: Pamela Butchart
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductor: Antoni Lillet
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2016

14 Desembre 2022 by jcentell

Els plans per anar al més enllà, segons Shinsuke Yoshitake

Els llibres de Shinsuke Yoshitake solen ser una garantia d’èxit. Recordem «Ser o no ser… una poma», «Atascado», «Aquest robot soc jo» i altres.

L’octubre passat, l’editorial “Libros del zorro rojo” va publicar «Com serà el més enllà?» i a la ressenya que van fer expliquen el següent:

En Kenta descobreix un quadern ple de dibuixos i apunts del seu avi sobre «l’altre món», concretament, els seus plans per a després de morir. Aquesta llibreta reuneix un pla de viatge, l’equip imprescindible per gaudir del paradís, les coses en què li agradaria reencarnar-se, com imagina els déus i deesses, i fins i tot els seus models de tombes preferits.

«Com serà el més enllà?» és una lectura senzilla, agradable i, sobretot, divertida que explora les idees d’un avi sobre què passarà quan es mori. Un nen troba un quadern que va escriure el seu avi on explica com s’imagina que serà el que es trobarà quan mori, com quin serà l’equip que li caldrà per anar al cel, amb quins Déus es trobarà, quines coses li passaran, si va a l’infern, quina tomba li agradaria tenir, etc.

El nen llegeix el quadern i, al final, decideix que ell també pot escriure un quadern que reculli les idees sobre la mort, sobre què passa quan perdem algun ésser estimat.

M’ha agradat perquè de llibres sobre la mort n’hi ha moltíssims, tot i que el tema no és fàcil d’abordar a casa o a l’escola, però aquest té un punt diferent, amb idees genials. Mireu la pàgina on explica el seu equip per anar al cel.

El relat explica creences que potser no compartim (per exemple es parla de reencarnació) i ens ofereix l’oportunitat de contrastar-les amb les nostres.

Recomanat a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: Com serà el més enllà?
Autor: Shinsuke Yoshitake
Il·lustrador: Shinsuke Yoshitake
Traductora: Verònica Calafell
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2022

16 Novembre 2022 by jcentell

«Nosaltres, les persones» a l’Ofici d’Educar

Diumenge passat vam presentar el llibre de Dieter Böge a “L’ofici d’educar”. És un llibre preciós il·lustrat per Bernd Mölck-Tassel i publicat per Libros del Zorro Rojo. És una mena de catàleg ple de persones i amb il·lustracions agradables de veure.

“Nosaltres, les persones” parteix d’una premissa: tots som diferents, però també tenim molt més en comú del que ens pensem. Un llibre per pensar-nos i dialogar sobre el que ens uneix amb els nostres fills i alumnes i el que ens en separa.

Com habitualment, fem una pregunta relacionada amb el llibre. En aquest cas és la següent:

A quin esport juguen les monges d’una de les il·lustracions del llibre?

Si voleu participar al concurs, envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat, teniu temps fins diumenge vinent dia 20 de novembre.

A l’anterior concurs va resultar guanyadora deI llibre “Els iris”, la família del Lluc, el Robin i el Marc, l’enhorabona!

Podeu sentir el podcast, clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/nosaltres-les-persones-de-dieter-boge/audio/1152062/

En el mateix programa, la filòsofa Marina Garcès va presentar i va parlar del seu darrer llibre que ha titulat “Males companyies” i opina que les males companyies acostumen a portar-nos pel bon camí. És una invitació a no defugir l’estranyesa ni la incomoditat, i a viure’ns des del compromís i la llibertat impertinent. I durant el programa la van sentir reflexionant sobre algunes preguntes com:

• Per què diu Marina Garcés que l’escola és un invent preciós i perillós?
• Quin és el llegat de Carles Capdevila en la filòsofa?
• Quines són les lliçons per a la Marina de l’àvia Ció, que, gràcies a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella, va esdevenir invencible?
• Com creu la filòsofa que ens ajuda la filosofia a lluitar per un món millor?

El podcast de l’entrevista, clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/marina-garces-lescola-es-un-espai-de-dignificacio-de-la-vida-pero-tambe-pot-ser-de-dominacio/audio/1152064/

21 Juliol 2022 by jcentell

«Nosaltres, les persones», un llibre amable per compartir

Les persones tenim moltes coses que ens fan singulars i moltes altres en les que ens assemblem. A alguns ens agrada navegar amb barca, a d’altres ens fan por les serps, n’hi ha a qui els agrada sortir a passejar de nit i mirar les estrelles. També ens diferenciem en que podem ser cruels, col·laboradors, curiosos, treballadors, etc. Tots som diferents però hi ha també coses que ens uneixen.

Podem parlar i agafar objecte gràcies al dit prènsil, i això ens fa diferents de la resta d’espècies.
M’ha agradat molt «Nosaltres, les persones», un llibre d’aquells que si no saps que regalar, segur que amb aquest encertes perquè és molt bonic i ens obre la mirada i el pensament a parlar sobre allò que ens fa iguals i allò que ens fa diferents.

Crec que l’encert, però, recau en unes imatges elegants, que suggereixen més que mostren, amb persones que fan milers de coses i, de tant en tant, uns animals que miren a les persones com preguntant-se “què fan aquests, ara?”

El text és senzill i ens convida a llegir les respostes a la gran qüestió: Qui som? Què ens agrada?

Una bona maquetació, un llibre que es pot obrir per qualsevol pàgina, imatges elegants per mirar i remirar i un text senzill que va deixant un rastre que fa de bo llegir fan de fàcil recomanar.

Per a grans i petits, per llegir en companyia o sols, un llibre amable i preciós.

LES DADES:

Títol: Nosaltres, les persones
Autor: Dieter Böge
Il·lustrador: Bern Mölck-Tassel
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines:162
Barcelona, 2022

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial.

El vídeo promocional:

13 Abril 2022 by jcentell

«Amics» a l’Ofici d’Educar

Diumenge passat vam presentar l’àlbum «Amics», d’Andrea Hensgen, il·lustrat per Beatrice Rodríguez i editat per Libros del Zorro Rojo.

És un llibre sense mots, només amb imatges, que comença amb un infant que va a l’escola tot sol i té una mica d’angoixa perquè ha de passar per un túnel, per davant de la casa on hi ha un gos que sempre borda, i, de vegades, un home malcarat que fa molt mal aspecte.

Un dia, quan surt de l’escola, es troba amb un amic que l’acompanya fins a casa. L’endemà el torna a acompanyar i així els dies successius. D’aquesta manera l’infant va perdent la por. Però un dia, en sortir de casa per anar a escola, l’amic no hi és…

És una història que ens parla de l’amistat i del pas del temps. Una lectura ideal per als infants a partir de tres anys.

Les il·lustracions de la Beatrice Rodríguez són suaus i boniques i la història és fàcil de seguir. La Beatrice ja ens va emocionar amb la formidable trilogia de la gallina i la guineu. Recordeu “Lladre de gallines”, “La revenja del gall” i “Un dia de pesca”.

Si voleu participar al concurs dels “Llibres per somiar” només cal que contesteu la pregunta següent:

Qui són els amics protagonistes d’aquest llibre?

Serem molt feliços si ens envieu les respostes al correu electrònic l’oficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 17 d’abril.

Al darrer concurs, van resultar guanyadores l’Ariadna i la Itzel. El llibre “Què s’amaga al cel de nit?” és per a elles!

L’audio del programa el teniu a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/amics-dandrea-hensgen/audio/1131118/

El proper diumenge, tindrem un programa especial dedicat a la Diada de Sant Jordi amb la participació d’editors i editores (Combel, Joventut, Takatuka, Edebé, Akiara). Valdrà la pena, segur!

11 Novembre 2020 by jcentell

Perdut a la ciutat, un relat exigent

M’agraden els llibres il·lustrats per en Sydney Smith. El primer «Un camí de flors» ja el vam comentar en aquest blog. El segon, «Pueblo frente al mar», també. Ambdós em van atrapar des del primer moment, només veient la portada.

En canvi, amb «Perdut a la ciutat» m’ha passat una cosa ben curiosa.
Una companya mestra me’l va recomanar i em va dir que li havien concedit el premi al millor llibre il·lustrat als Estats Units. El vaig comprar, el vaig llegir i no em va arribar. Pot passar. Influeixen les expectatives que hi poses, l’estat d’ànim d’aquell dia, etc.
Però convé donar-li una segona i una tercera oportunitat i llavors, un dia, t’adones de què s’amaga darrera de les imatges, què no has vist, entens el ritme narratiu i comences a veure detalls que abans ni t’havies imaginat. És el que m’ha succeït amb «Perdut a la ciutat».

Comencem per la portada. Sembla una portada poc atractiva. Només es veu un nen dins d’un autobús i, aparentment, poca cosa més. Però quan t’hi fixes llavors captes el seu encant i entens el que t’està dient l’autor. És quan perceps que també hi ha unes ombres dels passatgers que s’estan dempeus al passadís del bus, i albires que a l’altra banda del carrer s’intueix un rètol de color vermell. Entens que les taques de color blanc representen volves de neu i, com que vius en una ciutat també grisa, comprens perquè la portada és grisa.
Però encara hi ha més perquè resulta que l’autor ha plasmat al vidre de la finestra tot el que es reflecteix i així, veiem els edificis i els cotxes que estan darrera del lector que actua com a observador. Fantàstic. Imperceptible potser, però genial.

El llibre explica el recorregut que fa un nen per una ciutat a la recerca de no sabem ben bé què (al final ho descobrirem) i els perills que pot trobar. Per exemple, diu:

Els carrerons poden ser bones dreceres.
Però no passis per aquest.
És massa fosc.

I la imatge ens presenta un carreró d’una gran ciutat, reconeixible per molts de nosaltres (ombres, brutícia, gots buits escampats pel terra, una bossa de plàstic enganxada a la branca d’un arbre, finestres amb reixa, etc.)

És la ciutat que ens atemoreix i ens fa petits. Mireu aquestes dues pàgines i noteu la sensació d’angoixa del nen que sembla buscar algú, des de la finestra del bus.

O aquesta altra, de la imatge esquarterada reflectida en una façana de vidre. Inquietant.

És un llibre que expressa perfectament el que és una ciutat, a l’hivern, i del que significa per a un infant. Començo a entendre’l. Encara no acabo de veure clar que la veu narrativa sigui la de l’infant però li donaré unes voltes i potser, només potser, ho esbrinaré.

De què va “perdut a la ciutat”? Mireu què diuen els de l’editorial:

En un dia de neu, un nen salta d’un bus i camina entre edificis altíssims, parcs i carrers plens de gom a gom. No sabem cap a on es dirigeix ni per què. Caminar sol per la gran ciutat pot ser aterridor si ets petit. «La gent no et veu i el soroll és tan fort que sovint espanta. Fins i tot és difícil saber cap a on anar o què fer.»
Per això, a mesura que recorre el barri, el protagonista observa atentament el que l’envolta i es dedica a donar amables consells a un amic que no veiem, però que intuïm. Aquestes recomanacions inclouen algunes precaucions que cal prendre en aquest laberint de carrers i bullici, a més d’indicacions clares sobre quins són els racons on segur que podrà trobar una cara amable, escalfar-se els dies de fred o escoltar música…
Quan el nen torna cap a casa —el lloc més segur i tranquil— la història fa un gir i descobrim què era el que estava buscant i no trobava mentre caminava sota la neu.

Deixeu-vos endur pel clima que transmeten les aquarel·les i les tintes de les pàgines que semblen esbossos, de les que semblen tretes de fotografies i de les que ens transporten a un dia d’hivern, fred i amb neu, d’una ciutat qualsevol.

Lectura recomanada per a cicle inicial

LES DADES:
Títol: Perdut a la ciutat
Autor i il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Andrea Bescós
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

12 Octubre 2020 by jcentell

«El venedor de felicitat» a Catalunya Ràdio

Al tercer programa de “L’ofici d’educar” de Catalunya Radio, dins la secció «Llibres per somiar» vam presentar el llibre “El venedor de felicitat” de Davide Calì i amb il·lustracions de Marco Somà. És un àlbum preciós del que ja n’hem parlat en aquest blog.

Enguany hem incorporat un concurs (senzill) per a què hi puguin participar els oients, en aquest cas, la proposta que fem és enviar una frase on s’expliqui QUÈ ÉS LA FELICITAT.
Entre totes les respostes, en triarem una a l’atzar i li regalarem el llibre, gentilesa de l’editorial “Libros del zorro rojo”

Al programa anterior vam fer una pregunta relativa al llibre “Pippi Calcesllargues”. Demanàvem: On guarda la Pippi les seves monedes d’or?

La resposta la podíeu trobar al primer capítol, on diu: Dues coses es va emportar del vaixell: Un mico petit que es deia Senyor Nilsson i que li havia regalat el pare, i una gran maleta plena de monedes d’or.

Hem rebut moltes respostes encertades. I el sorteig va donar com a guanyadores d’un llibre de “Pippi Calcesllargues” a dues germanes (l’Annika i la Gabriela), un altre per a dues germanes, l’Olivia i la Vilma i el tercer per a la Núria Alemany. Felicitats a les afortunades! Gràcies per participar i per escoltar el programa.

Podeu enviar les respostes a través del grup de Telegram de “L’ofici d’educar”, del correu loficideducar@ccma.cat, o bé per Instagram. Teniu temps fins diumenge 18 d’octubre.

Podeu sentir el podcast del programa d’ahir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-venedor-de-felicitat-de-davide-cali/audio/1080689/

28 Juliol 2020 by jcentell

Amb la Z de Libros del Zorro Rojo

Una de les editorials que convé seguir és «Libros del zorro rojo» i, de fet, en aquest blog hem referenciat molts dels libres que tenen al seu catàleg infantil (Una casa al bosc, El venedor de felicitat, Migrants, Un zorro, Ser o no ser… una poma, etc.)

Fan llibres bonics de veres.

Al seu web (https://librosdelzorrorojo.com/ca/) podem llegir que
«Per a la nostra editorial, il·lustrar significa crear una obra mitjançant la confluència de dos llenguatges: la literatura i les belles arts. Paraula i imatge floreixen en el fèrtil terreny que les vincula: l’art d’editar.
Els llibres que articulen i defineixen el nostre catàleg, tant d’infantil com de juvenil i adult, són llibres que busquen, des de la singularitat, complaure aquest desig del lector de trobar significats propis. Una literatura que no uniformitzi, inconformista, no complaent, que plantegi preguntes, integradora, que desperti la curiositat i, sobretot, que provoqui el plaer de la lectura.»

Vaig coincidir fa uns dies amb un dels editors, en Fernando Diego, i em va recomanar que si volia saber coses d’ells el més fàcil era llegir l’entrevista que li va fer Jose Valenzuela. La podeu llegir clicant a:
https://www.jotdown.es/2018/02/editar-en-tiempos-revueltos-libros-del-zorro-rojo/

L’entrevista val molt la pena i segur que us fareu fans d’aquesta guineu que s’assembla molt a la del Petit Príncep.

Amb en Fernando Diego, editor de Libros del Zorro Rojo

14 Juliol 2020 by jcentell

«La Nacionalien», una novel·la gràfica sobre la alienació digital

El passat divendres 10 de juny es va presentar «La Nacionalien», una obra gràfica dibuixada per Sandro Bassi, artista veneçolà, que va compartir amb els assistents els “intríngulis” de l’obra, les seves motivacions, els dubtes i el complex procés d’elaboració.

A la magnífica llibreria “Lectors al tren” de Rubí, la Montse Marcet es va adreçar als assistents—amb mascareta i guardant la distància de seguretat— explicant, en primer lloc, l’àlbum il·lustrat “El encargo” de Claudia Rueda, per fer-nos veure que darrera d’una obra com la que es presentava hi havia una pila d’hores, d’esbossos i d’anar endavant i endarrere en el procés.

Una molt bona introducció que va servir perquè l’editor de “Libros del Zorro Rojo”, Fernando Diego, ens expliqués les seves impressions sobre el tema que planteja «La Nacionalien», i ho ve fer personalitzant-ho en la seva experiència d’aquests mesos de confinament lluny de casa.

Després, l’autor, en Sandro Bassi, ens va explicar alguns detalls curiosos del procés d’elaboració de la novel·la, del perquè dels noms de les estacions, de l’ús del blanc i negre, de les cares monstruoses que miren embadalides, com posseïdes, mentre caminen amb els telèfons mòbils a la mà i dels detalls que emplenen les pàgines (la inscripció en llatí de l’estació de metro, el gos, l’home del barret, etc.)

La millor part va ser el debat o tertúlia posterior perquè qui més qui menys té una relació particular amb el mòbil i així es va poder contrastar què té d’alienant l’ús del dispositiu i què té de bo. Alguns dels qui estàvem a la llibreria érem del gremi de l’educació i coincidíem en que pot ser una bona obra per llegir i generar debat amb els alumnes grans, especialment als instituts. És un tema que està obert i que genera no poques discussions al si de les famílies amb joves adolescents. Particularment interesants van ser les intervencions de l’Andrea Rovira, cap de premsa de l’editorial, i les dels lectors que ja havien llegit la novel·la gràfica.

Al web de “Libros del Zorro Rojo” diuen: “Las imágenes de este libro están basadas en la realidad. Cualquier semejanza o parecido no es casual”, eso advierte Sandro Bassi al final de su obra, cuando “La Nacionalien” ya ha dejado al lector conmocionado por su crudo retrato de los tiempos actuales. Un accidente que causa interferencias en los teléfonos de los pasajeros del metro revela al lector nuestra dependencia tecnológica.”