El trimestre s’està acabant i potser anem una mica més tensionats que de costum, però si voleu compartir una estoneta parlant de llibres, de literatura i del que calgui us esperem el dia 11 de desembre, a l’Espai Llamps i Centelles.
En aquesta darrera tertúlia de l’any ens acompanyarà una persona que ha escrit i ha il·lustrat molts llibres. Li plantejarem d’on treu les idees perquè ara mateix sembla impossible millorar allò que ens mostren les notícies, cada dia. Només cal fullejar algun diari o mirar els telenotícies per quedar bocabadats de les coses que ens expliquen. El més curiós de tot plegat és que sembla que ens estem acostumant. Com si ens estiguéssim aletargant?
També comentarem algunes de les seves obres plàstiques i podrem resseguir el procés d’elaboració d’algunes. Serà interessant sentir com, davant d’un text, el procés creatiu bull en el cervell i, a continuació, sobre el full en blanc cobra vida i ens ofereix una visió (diferent?) del que cadascú de nosaltres s’imagina. Hi haurà venda i signatura de llibres.
La contrasenya per entrar, en aquesta ocasió és “El pensament viu” i fa referència a la darrera trobada amb la Inês Castel-branco. Els qui vau assistir, ja sabeu de què parlem.
Recordeu: Data: dijous 11 de desembre de 2025 Hora d’inici: Les sis de la tarda, com sempre. Hora d’acabament: dos quarts de vuit de la tarda, aprox. La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: El pensament viu
Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos 08910 l’Hospitalet Metro més proper: Torrassa (línia 1, la vermella)
No cal inscripció. Si veniu, tots contents. Si no teniu el carnet VIP, haureu de dir la contrasenya per accedir a l’Espai.
L’equip que col·labora preparant les tertúlies estarem contents de veure-us el proper dia 11 de desembre.
Dijous passat vam celebrar la primera Clandestina del present curs. En acabar, de camí a casa, vaig pensar que hi ha dies que valen molt la pena d’haver-los viscut, com ens acabava de passar.
Preparem les tertúlies amb l’esperança que n’aprenguem, reflexionem i compartim opinions. No sempre l’encertem però, en aquest cas, es van superar amb escreix les expectatives.
Primer, per la manera tan entenedora d’explicar la seva filosofia de vida de la persona convidada, la Inês Castel-Branco, editora d’Akiara books.
Després pel mateix tema que tractàvem, allò que els anglesos anomenen com nature writing i que coneixem com a liternatura.
I, sobretot, pel clima que es va crear. En aquests temps que sembla que tot són presses, discussions, enfrontaments aspres i queixes vàries, vaig notar un ambient tan positiu que, com he apuntat abans, no puc més que agrair a totes les persones que van assistir la seva predisposició en fornir un clima agradable, d’aquells que no vols que s’acabin mai.
Però anem a pams i ordenadament.
Abans de presentar la Inês, vam explicar el significat del vocable liternatura, el seu origen i ens vam referir als Festivals que des del 2018, impulsats pel Gabi Martínez, autor de llibres molt potents relacionats sempre amb la natura, es celebren a diferents llocs del món. El proper, a Nova York el 14 de novembre, després a Guadalajara (Mèxic) i altres indrets. Vam recordar, també, que el primer es va celebrar a Tamurejo (Extremadura) i sota el nom Siberiana és un dels indrets on més cops s’han trobat autors, pintors, músics, cineastes, poetes, etc. per compartir experiències sempre relacionades amb la natura.
Després vam presentar la Inês Castel-Branco i vam fer un breu recorregut per la seva vida, des del seu naixement a Lisboa, seguint pels anys que va viure a CasteloBranco ciutat del centre de Portugal, els anys d’estudis d’arquitectura a Porto i la seva vinguda a Barcelona, on resideix des de fa molts anys.
La seva relació amb la literatura infantil s’inicia el 2007 quan va començar a aportar els seus coneixements al món de l’edició. Anys més tard, el 2018, va crear AKIARA BOOKS on ella fa totes les tasques de l’auca: acompanya els autors i els il·lustradors, tria el millor paper, la maquetació, la promoció, etc.
A Akiara books publiquen entre sis i vuit llibres cada any. Sempre en tres idiomes (català, castellà i portuguès) i cuidant els detalls amb molt de carinyo, de manera que el producte resultant sigui molt semblant a una obra d’art: diferent, exclusiu i que convidi a agafar-lo entre les mans, obrir-lo i començar a llegir.
Akiara books, ara mateix, és l’editorial que fa una aposta més clara i compromesa amb la natura, però també amb la justícia social, el canvi climàtic, les desigualtats, etc. Els llibres que publiquen aspiren a fer un món més reflexiu, sociable i generós. Potser per això tenen la intenció d’aprofundir en “el cultiu de la saviesa, la interioritat i la qualitat humana”
AKIARA, en paraules de la Inês, busca provocar debats, dilatar horitzons, combatre prejudicis i educar en el sentit estètic, la creativitat, l’empatia, l’equilibri emocional, la sensibilitat ecològica, la interculturalitat i el creixement espiritual.
La presentació, molt emotiva, hipnòtica i encisadora va seguir un guió que repassava alguns dels llibres de cadascuna de les col·leccions que, any rere any, van creixent i mantenint-se vives. La Inês parlava i ens emocionava explicant els detalls del procés de creació d’alguns llibres. Mentre ens mostrava un llibre i un altre, ens feia adonar dels detalls gràfics, de les composicions, del format, del tipus de paper, i entremig afegia una anècdota, un pensament, tot expressat de manera amable i divertida.
No cal que m’estengui en el que va explicar perquè només cal que entreu al seu web https://akiarabooks.com/ i allà trobareu moltíssima informació i molt ben ordenada.
Trobareu els seus principis d’ecoedició. Diuen així: A Akiara sempre hem estat preocupats per la sostenibilitat. Des del setembre d’enguany hem fet un pas més en el camí de l’ecoedició. Ara som socis col·laboradors de l’Institut de l’Ecoedició, que té per missió promoure la publicació sostenible basada en calcular, minimitzar i comunicar l’impacte ambiental dels llibres, per ajudar a crear consciència. Volem compartir amb vosaltres els principis que ens guien:
Producció pròpia Els nostres llibres han estat somiats des del principi per nosaltres, en un treball col·laboratiu, directe i transparent entre totes les persones que els fan possible.
Ecoedició Seguim els principis d’ecoedició en totes les etapes del procés d’elaboració dels nostres llibres, amb l’objectiu de crear objectes únics amb el mínim impacte ambiental.
Impressió local Imprimim a Barcelona, a pocs quilòmetres del nostre espai de treball, amb papers certificats FSC o reciclats, amb tintes vegetals i màquines LED UV (neutres en emissions de CO2), i des de fa un temps no plastifiquem les cobertes.
Ecoedisseny Cada col·lecció té un format únic i original, dissenyat des de l’inici en diàleg amb la impremta, per reduir al màxim la merma del paper i per crear una experiència agradable als sentits i d’aspecte artesanal.
Producció limitada Publiquem poc, entre sis i vuit llibres l’any (en tres llengües simultàniament), perquè cada llibre es mereix tota la nostra atenció i perquè no volem inundar de novetats un mercat ja saturat.
Compromís amb el món Intentem que els nostres llibres siguin coherents en el contingut i la forma, i que ajudin a reflexionar, sense moralismes, sobre les grans qüestions del món d’avui.
Despertar l’encís Volem recuperar el sentit de meravella davant del món amb les temàtiques que triem, amb atenció als detalls i profunditat poètica: llibres amb llum pròpia.
També podeu entrar en cadascuna de les col·leccions i veure els llibres, un per un, i ben detallades les seves característiques. Trobareu Akialbum, Akimira, Akinarra, Akiparla, Akipoeta, Akivida, Akiwow i Petit Fragmenta.
De cada col·lecció vam poder gaudir de les explicacions d’un parell de llibres. Així, vam conèixer La platja dels inútils, Les històries de Nasrudín, Plantar el mon, Un paisatge una flor, Anem al bosc, Temps de Haikus, Gràcies Mare Terra!, Cues de somnis, Jane Godall, Tancho, Wangari Maathai, Per què plorem?, i alguns altres.
I, com acostuma a passar, el temps se’ns va tirar a sobre. En aquest sentit, ja ho hem explicat alguna vegada, som rigorosos. La tertúlia comença a les 18:00, puntual, i acaba a les 19:15 perquè després tenim 30 minuts de conversa informal mentre prenem una copa de cava, gentilesa dels col·laboradors (Juvé i Camps i Gallina de piel) i un bocí de pa de pessic que ens va portar la María B.
Aquest moment de conversa distesa per fer aquells comentaris pendents, de saludar-nos i fer una mica de “cotorreo”, també forma part de la sessió. Crec que va ser Mozart qui va dir que el silenci que es produeix quan acaba de sonar la darrera nota d’una simfonia, una sonata, una òpera, etc. també forma part de la partitura. Doncs, d’igual manera, el que es parla en acabar la Clandestina entre els assistents queda com a enriquiment personal de cadascú i això també té el seu valor.
Gràcies, també, a les assistents que m’han fet arribar un bon grapat de fotografies de la trobada. Algunes són les que acompanyen aquest escrit. La resta queden als arxius de l’Espai Llamps i Centelles.
La propera Tertúlia Clandestina serà el mes de desembre. Uns dies abans donarem pistes del tema. De moment, anoteu la data: dijous, 11 de desembre. Us hi esperem!
El dijous 5 de juny celebrarem la darrera Tertúlia Clandestina del present curs. El tema que hem triat és l’alimentació i estarà centrat en com incorporar els coneixements de cuina i gastronomia a l’escola.
Coneixerem de la mà de la persona que més en sap del tema i que ha realitzat nombrosos tallers amb infants i joves, com aconseguir que s’interessin per l’alimentació i que les estones dels àpats al menjador escolar i a casa esdevinguin moments plaents.
Si a l’escola, a més, es reforça el coneixement del què mengem, mitjançant llibres informatius o de ficció, els beneficis seran múltiples i evidents. L’acte de menjar té connotacions sobre la convivència perquè ens permet establir relacions afectives i ens identifica social i religiosament.
En aquesta tertúlia mostrarem alguns bon llibres relacionats amb el menjar i potser ens preguntarem què menjaven els romans que apareixen als còmics d’Obèlix i Astèrix, perquè el Petit Polzet va ser abandonat pels pares al bosc, o com és que, en algunes versions catalanes, la Ventafocs anava al riu a rentar els budells dels porcs que després s’emplenaven per a fer botifarres.
Les dades: Data: dijous 5 de juny de 2025 Hora d’inici: 18:00 h Hora d’acabament: 19:30 h Contrasenya per accedir: Cireres Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80, baixos 08901 l’Hospitalet Metro: Torrassa (línies 1, 9 i 10)
Amb la presència silenciosa del cartell de la pel·lícula “Dies de ràdio” de Woody Allen, el passat dijous 13 de març vam celebrar la tertúlia clandestina dedicada a la relació entre els mitjans de comunicació i la literatura i l’educació. Volíem sobretot recordar als bons professionals que, com l’Elisabet Pedrosa, hi dediquen bona part de la seva vida a establir aliances, lligams i connexions entre les persones que conformem la mateixa constel·lació dels ideals d’un país que aposta per la criança. Sabem que no estem en el millor moment social, ho veiem constantment a les notícies que ens arriben d’arreu del món i ens parlen de guerres, dictadures i personatges que només pensen en el capital i el lucre personal. De mica en mica, ens anem acostumant i això no és bo. Sortosament, hi ha persones que s’entesten a intentar que els valors de l’humanisme no s’oblidin i per això la tertúlia tenia molt de sentit.
Primer vam fer una mica d’història i vam recordar alguns dels periodistes que han apostat per donar veu i opinió a aquest món meravellós de l’educació i la literatura. Vam parlar d’en Joan Barril, d’en Carles Capdevila, d’en David Guzmán, de la Núria Toril i de l’Elisabet Pedrosa que en el seu darrer llibre escriu com, amb el suport de les més de nou-centes persones que segueixen el canal de Telegram, parlem de criança, de família, d’escola, de joc, de sexualitat i educació, de lectura i de lleure, d’art i tecnologies, de relacions de parella, de reproducció assistida, d’adopcions i acollida, i de molts altres temes relacionats amb l’educació amb el més ampli sentit. I tot això, amb una hora de programa setmanal. Una hora a la setmana, com el programa AULA LH de la tele de l’Hospitalet. Comparat amb les hores que es dediquen a l’espectacle, al futbol, a la música, a la política i altres divertiments no és gran cosa, ja ho sabem.
A la tertúlia vam presentar el llibre “L’ofici d’educar” on es resumeixen les entrevistes a dotze de les persones que han passat pel programa i que apareixen a la portada. Ens hagués agradat que l’Elisabet ens parlés de com són aquestes persones sàvies, cadascuna en el seu camp, però el temps no donava per molt. Així que ens vam centrar en una mena de “disc sol·licitat” i vam arribar on vam poder.
Primer, la figura d’en Xavier Melgarejo va centrar el nostre interès perquè aquest mestre va viure i treballar a Finlàndia durant alguns anys i entenia perfectament què ens diferencia com a societat. En Melgarejo, al programa, recordava com el luteranisme va tenir una gran influència en impulsar l’aprenentatge de la lectura fa cinc cents anys o més, perquè saber llegir la Bíblia era el camí de la salvació i per això es va reduir dràsticament l’analfabetisme. També ens va explicar que els nens comencen a anar a escola als set anys i porten penjada al coll la clau de casa, de manera que així comença el seu procés d’emancipació.
A Finlàndia, ho sabem, els millors mestres es dediquen a cuidar els infants dels primer anys de vida perquè han entès que es quan adquireixen els fonaments de tots els aprenentatges posteriors.
El capítol dedicat a en Melgarejo el recomanem especialment als mestres i estaria molt bé que els poguessin llegir els qui volten per la Via Augusta.
Després, li van demanar a l’Elisabet que ens recordés com va anar la entrevista (o les entrevistes) amb la Marina Garcés, persona admiradíssima a l’Hospitalet i que ens encantaria que trobés un forat a la seva agenda i ens fes una visita. Del que es va comentar destaco aquesta frase del llibre:
L’escola no fa màgia: ni genera igualtat automàticament ni fa millor la democràcia perquè sí. Ni fa feliços als nens i als joves necessàriament. Més aviat fa el contrari: segrega, classifica, jerarquitza i conté la violència que la mateixa societat infiltra quotidianament en els cossos i les ments de joves i infants. I demanava que la societat no delegui tota l’educació en l’escola.
També es va parlar de les entrevistes amb en Pep Guardiola i amb la Maria Nicolau, persones conegudes, mediàtiques, i que tenen aportacions que convé seguir.
No vam tenir més temps però us convidem a buscar el llibre i anar-lo assaborint capítol a capítol. Val molt la pena. També podeu buscar les entrevistes que estan guardades al web: https://www.3cat.cat/3cat/lofici-deducar/
Una bona part de la trobada la vam dedicar a que l’Elisabet ens expliqués la seva trajectòria professional. Va ser molt interessant i també va tenir moments molt emotius quan va parlar de la seva família. Aquest capítol queda en el records dels assistents a la Clandestina. Són moments que s’han de viure i no es poden explicar.
Va ser una de les millors tertúlies que hem tingut i tot gràcies a una dona que, de petita, tenia tanta vergonya que no s’atrevia a parlar perquè li saltava el cor per la boca… i mira on ha arribat. Gràcies Elisabet!
«L’ofici d’explicar les coses» és el títol de la propera tertúlia clandestina. La frase l’emprava un periodista, en Joan Barril, que també era pare de cinc fills. Segurament el recordareu pel programa “El cafè de la República” que s’emetia cada dia de 9 a 10 del vespre, a Catalunya Ràdio. Hi havia un espai dins del programa anomenat La Pissarra, on mestres de moltes escoles explicaven les seves reflexions i experiències al voltant de la seva feina.
En Barril, també va fer alguns llibres. Un, “Condició de pare”, el va presentar el juny de 1987 a l’Auditori Barradas, a la rambla Just Oliveres. Va parlar de criança, d’educació i de lectures. Una de les seves idees tenia a veure amb la bicicleta. Deia:
“Ens agradaria tenir els fills sempre a prop en constant equilibri, però al mateix temps els empenyem perquè vagin més lluny amb l’esforç de la seva pròpia velocitat, que ja mai més no serà la nostra. Fins ara anàvem al seu costat. Sabíem que una gambada adulta podia arribar més lluny que les seves petites passes. Però la bicicleta són les ales dels nens, és el giny de conquesta de camins desconeguts i de soledat en moviment. Ensenyar a anar amb bicicleta és ofici de pares. Els donem un món perquè l’explorin a condició que mai no s’aturin perquè puguin tornar i explicar-nos totes les meravelles que han descobert…”
En aquesta clandestina parlarem d’educació, de joves, de lectures, de pares, mares, mestres i de com està la situació dels centres educatius actualment. Ho farem de la mà d’una persona sàvia que ha llegit gairebé tots els llibres que puguem imaginar sobre el tema i que coneix a persones com Francesco Tonucci, David Bueno, Marina Garcés o Pep Guardiola, per citar-ne alguns.
També aprofitarem per fer una celebració, que sempre ve de gust i ajuda a teixir aliances entre nosaltres. Estarem encantats de compartir amb vosaltres la tertúlia clandestina número 17.
Recordeu les dades: Dia: Dijous 13 de març de 2025 Hora d’inici: 18:00 h. Hora d’acabament: 19:30 h. Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80 08901 L’Hospitalet Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella) Contrasenya per accedir-hi: Carxofa
Va ser un experiment, perquè era la primera tertúlia que esdevenia una mena de taller, fàbrica, obrador o com li vulguem dir, perquè a més a més de les explicacions sobre la relació que tenen els titelles amb la literatura infantil, vam poder experimentar i fer, cadascuna de les 25 persones que allà ens vam aplegar, un titella de dit.
Primer vam agrair a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet, la seva col·laboració deixant-nos les taules perquè estiguéssim ben còmodes mentre manipulàvem els materials per donar-li vida al nostre titella.
Després vam recordar que els titelles quan entren a l’escola tenen una influència enorme en els infants de totes les edats. Quan els titelles entren a l’escola, els nens i les nenes adquireixen coneixements, desenvolupen la capacitat d’expressió (oral, escrita, corporal, plàstica), són més creatius i, sobretot, són més imaginatius. També adquireixen valors, autoconfiança, treballen en equip i es diverteixen.
De fet, l’infant petit, de pocs mesos, només té tres interessos: ell mateix, les mans de l’adult i alguns objectes, com el sonall. El primer titella és la mà de l’adult que es mou davant la seva cara mentre va dient, per exemple:
Aquest és el pare, aquesta és la mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja totes i aquest fa piu piu, que no n’hi ha pel caganiu?
Vam recordar quan els mestres de cicle infantil anem de colònies amb la classe i, a l’hora d’anar a dormir, veiem aparèixer peluixos de tota mena, sense els quals alguns infants no poden dormir si no els abracen, o el llepen.
També vam recordar alguns titelles mítics com en Pinotxo, el senyor Cordills i altres personatges que ens han fet passar molt bones estones amb els infants com “El Jan titella” de la companyia Titelles de Lleida, per exemple, i no vaig poder estar-me de mostrar al mític Sentadillo, mascota de la biblioteca escolar, avui ja jubilat i que descansa dins la seva capsa en forma de lluna esperant que algun dia trobi algú que li arregli tot el que pas del temps i les aventures viscudes li han anat malmeten. En Sentadillo mereix una entrada a part en aquest blog, però això és una altra història i potser l’explicarem quan em decideixi a portar-lo al Museu Internacional de Titelles on trobarà bona companyia, segur.
L’Assumpta i la Dolors ens van explicar la història curiosa de com van triar el nom Bufallums i després, vam anar seguint les seves explicacions de tot el procés que empren per construir els titelles de dit i de guant.
Primer, els materials (papers, cola, aigua, cartró) per aconseguir fer la pasta de paper maixé que serveix per donar-li forma al cap.
Després els retoladors i pintures que van bé per la cara.
I finalment els elements que donen forma al vestit, els cabells, barrets, etc.
I amb les indicacions precises, ens vam posar a fer cadascú el nostre titella. Va ser curiós perquè primer no ens imaginàvem que seriem capaços de fer quelcom raonable però, de mica en mica, i veient les idees dels uns i els altres la cosa va anar agafant forma fins a aconseguir veritables obres d’art, creatives, divertides, imaginatives.
Només calia dona’ls-hi vida movent-les i modulant la veu. La màgia es va produir.
A la cova d’Acum, a la península de Yucatán (Mèxic) hi ha pintures prehistòriques fetes amb les mans. A la Xina, al segle XVI van començar a emprar una tècnica (art) que s’anomena papercut i que consisteix en retallar amb les mans. Arreu trobem artistes que es valen d’esponges, tampons, aerògrafs, i altres elements que no són només pinzells.
Als àlbums il·lustrats també trobem tota una varietat increïble de tècniques, algunes de les quals les podem reproduir a l’escola.
A la propera tertúlia parlarem amb una persona que ens sap i que ha experimentat amb les tisores, el cúter i el bisturí per crear algunes de les seves obres. Aprendrem amb les seves explicacions, conversarem sobre l’ofici ‘d’il·lustrar i gaudirem d’alguns dels seus relats… i potser, fins i tot, cantarem.
Si voleu venir, recordeu que la tertúlia serà el dijous catorze de novembre a les sis de la tarda, com sempre.
La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Frankenstein Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de castro, 80 baixos 08910 l’Hospitalet Metro més proper: Torrrassa (línia 1, la vermella)
Dijous passat vam celebrar la catorzena tertúlia clandestina amb un convidat que fa cinquanta anys va publicar el seu primer llibre al nostre país. Per accedir a la tertúlia calia saber la contrasenya i en aquest cas “Guaraçú” era una pista determinant que ens indicava que en Ricardo Alcántara ens faria passar una estona agradable i emotiva, com solen ser les converses amb ell.
La idea inicial era que ens parlés de l’ofici d’escriptor i si es pot viure només d’escriure per a infants i joves. Segons ell, depèn del ritme de vida que tinguis perquè si el que vols és sortir cada nit a sopar, anar al teatre, viatjar i altres capricis això és una cosa, però si tens una vida ordenada i discreta sí que es pot. Em va recordar el poema de Pedro Salinas (Para vivir no quiero islas, palacios, torres. ¡Qué alegría más alta: vivir en los pronombres!)
Ep, va dir “ordenada” i va afegir que sobretot has de ser “treballador”. Això ho comenta sovint en Ricardo perquè cada dia escriu o s’asseu a escriure. A la tertúlia li vam recordar que la seva vida s’assembla a la d’en Josep Maria Folch i Torres que explicava:
«Em llevo bastant de matinet. Molts dies a les sis ja estic llevat; i, tot just vestit, me’n vinc aquí i em poso a treballar fins a les vuit. Són les dues hores que escric més a gust i amb major eficàcia. El cap reposat i la quietud absoluta, ajuden a la feina d’una manera esplèndida. De vuit a nou em rento, m’afaito, em vesteixo i em veig alegrat per les salutacions de la mainada que se’n va a col·legi, i esmorzo. També deia Folch i Torres que molt sovint durant les estones de descans és quan van madurant i prenent forma les idees que “ballen” pel cervell.»
Crec que en Ricardo comparteix aquests pensaments.
Vam fer una repassada a la seva vida a Barcelona, quan va arribar l’any 1975 i es va trobar amb una societat força gris (eren els mesos previs a la mort del dictador) i això també es reflectia en la literatura. Diu que quan va arribar provinent del Brasil, la gent es girava per veure les seves samarretes de colors grocs o vermells. En aquest context es va publicar “Guaraçú” que parla d’un nen de la selva, que camina despullat i es relaciona amb les plantes i els ocells, tot molt salvatge.
Després vam recordar la col·lecció “Amb els cinc sentits” que va publicar en Ramon Besora a Aura i el desconcert que va provocar veure llibres amb les cobertes de color negre.
També va explicar la relació amb tots els il·lustradors que l’han acompanyat i va insistir especialment en la seva amistat amb en Gusti.
Ens va divertir amb un munt d’anècdotes personals, ens va narrar de viva veu el conte ”Tomàs i la goma màgica” i vam haver de dir-li que el temps de la tertúlia s’havia acabat. Podríem haver estat hores i hores escoltant el seu verb fàcil i la seva vida de pel·lícula.
Us comparteixo un vídeo que van elaborar l’Albert Asensio i la Noemí Vilamuza amb la complicitat de la Montse Marcet i en Jaume Maruny, per celebrar els 50 anys. Es va passar el diumenge dia 29 de setembre en un dinar d’homenatge al Ricardo, al restaurant 7 portes de Barcelona, amb una bona colla d’amics.
A continuació, compartim dos documents: Un és una breu biografia de la seva trajectòria com a escriptor i l’altre és un escrit del Ricardo Alcántara on ell mateix es defineix. Són documents que es van publicar amb motiu de la festa de reconeixement de 40 escriptors que han estat determinants en la Literatura infantil i juvenil de Catalunya. Els podeu trobar al web de Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/)
El primer glosa la seva història:
Ricardo Alcántara es converteix en escriptor, bàsicament, gràcies a una imaginació molt fèrtil. Quan li pregunten quan comença a ser-ne, confessa que just en el moment que descobreix l’espai que hi havia entre la banyera i la paret, que era on ell es refugiava. Era el lloc idoni perquè un nen fantasiós imaginés les coses a la seva manera. Als deu anys, la seva tia àvia li regala Alícia en el país de les meravelles, amb el qual comprova que hi ha altres persones capaces d’imaginar coses increïbles i descobreix el plaer de la lectura. Més tard, es convertirà en un lector voraç. El 1970 abandona Montevideo després que les autoritats tanquin la universitat i es trasllada a São Paulo, on estudia Psicologia, però a mesura que s’acosta al final de la carrera es va adonant de la poca predisposició que té per dedicar-s’hi.
Aquest procés corre paral·lel al seu desig d’escriure, just l’activitat que més li agrada, i pensa que és el moment de canviar d’activitat i de continent. Per casualitat, veu un anunci on es convoca un concurs de literatura infantil i dedica tot el seu esforç a redactar un conte. Així apareix Guaraçú, que rebria una menció d’honor al Premi de Literatura Infantil Governador do Estado de São Paulo. La mateixa obra guanyaria l’any següent el primer premi Estudvais de l’estat de Guanabara. El 1975 arriba a Barcelona amb la convicció que vol ser escriptor. És una època convulsa i de canvis polítics importants, i durant un any i mig es dedica a l’elaboració de productes d’artesania, treballa en una escola d’educació especial i fa de cuiner. Durant gran part de la seva vida, Ricardo Alcántara s’ha dedicat en cos i ànima a la creació d’obres literàries per a infants i joves. Amb el temps, ha esdevingut un referent –no només per als lectors sinó també per als escriptors que s’han incorporat més tard al panorama literari–, pel que fa a contes per a primers lectors i a novel·les per a infants d’edats mitjanes, en les quals aquests fan el pas del relat breu a la novel·la. L’obra d’Alcántara destaca per la concisió, la precisió i una enorme sensibilitat a l’hora de tractar temes delicats que afecten les persones, com ara les pors, la diferència… tot barrejant, sovint i subtilment, realitat i fantasia.
L’escrit d’en Ricardo, a continuació:
Vaig néixer i créixer a prop d’un riu gran com un mar. I a prop seu vaig aprendre a necessitar la proximitat de l’aigua i el so de les onades per sentir-me a gust. Per això, quan vaig decidir instal·lar-me a Europa, Barcelona em va semblar el lloc ideal. Vaig arribar a bord del Cristofaro Colombo amb la decisió de ser escriptor, amb un bagul ple de llibres, discos i la meva vella màquina d’escriure, sense bitllet de tornada perquè no preveia la possibilitat que les coses anessin malament, i amb tants somnis i il·lusions i tots tan eixelebrats que no tenia on desar-los. Un cop instal·lat, vaig passar per diverses etapes: després de l’enamorament inicial amb la ciutat de Barcelona, va venir un període d’estranyesa, d’acords i desacords, de topar de cara amb la realitat, que no era tan amable com l’havia imaginada, de trucar a unes quantes portes sense donar-me per vençut. Per fi, tres anys després vaig aconseguir publicar el meu primer llibre: Guaraçú, a l’editorial La Galera i amb Maria Rius (il·lustradora) com a companya d’aventures. A partir de llavors, com passa amb l’arribada de la primavera, el camí va començar a canviar de tonalitats, i fins i tot va deixar de ser tan dur caminar. Una mica més tard va sorgir la terrible pregunta: «D’on ets?». M’ho preguntaven aquí, perquè l’accent em delatava. També m’ho preguntaven allà, perquè ja no parlava com els altres uruguaians. «D’on soc?», intentava descobrir, com si fos una novel·la de misteri i amb les dades que em donava l’autor no tingués prou informació per intuir el final del llibre. Finalment em vaig aclarir, però em va caldre un temps. Soc d’allà, de prop del riu, perquè és el lloc on vaig néixer, on vaig aprendre a reconèixer els sons i els colors, on vaig rebre les primeres carícies i abraçades (i també unes quantes esbroncades), on em van llegir els primers contes, on vaig anar al cinema per primer cop i on em van ensenyar a caminar amb el meu propi pas per trobar el meu lloc. També soc d’aquí, perquè amb la cadència del Mediterrani de fons, i gairebé sense adonar-me’n, em vaig començar a atansar als nous veïns i a conviure-hi, a compartir-hi desigs i aspiracions, a entendre algunes paraules de l’idioma que parlaven molts d’ells; el nou entorn va passar a ser la meva font d’inspiració, les parets del pis de lloguer van esdevenir l’únic lloc on em sentia a gust per poder escriure, perquè aquí el meu gran somni va deixar de ser absurd i es va fer realitat. Amb el pas del temps, sense exigències ni pressions, vaig perdre la vergonya i em vaig llançar a xampurrejar el català; això va passar a Londres, on només em podien sentir els meus amics Isabelle i Joan. I avui dia parlo en català, penso en català i fins i tot ben sovint somio en català. He arribat a la conclusió que el lloc on vaig triar viure, després d’un període de convivència, finalment m’ha adoptat, i també per això avui soc d’aquí. Escriure em fa feliç, m’ajuda a ser una persona millor, perquè ajuntant lletres, pensaments i emocions ventilo les meves parts més fosques; escriure m’omple de vida, fa créixer en mi l’esperança que gràcies a les històries inventades es poden canviar algunes coses de la realitat que no estan bé. No sé per què escric literatura infantil i juvenil; el món de la creativitat té els seus secrets. que no comparteix ni tan sols amb la persona interessada. Sé que soc on he de ser fent el que he de fer, amb totes les ganes i il·lusions del primer conte, enderiat a fer-ho cada cop millor.
Un agraïment a les companyes que han compartit les fotos de la tertúlia que heu vist en aquesta entrada. Gràcies Désirée, Imma, Laura i Maribel.
I també a en Ramon Besora i en Pere Sacot, ells ja saben perquè.
El grup musical «Golpes bajos» ens va deixar una cançó amb una frase que es pot extrapolar a moltes situacions. Deien que venien “malos tiempos para la lírica” i, com si fossin endevins, la realitat s’entesta en confirmar-ho.
Us expliquem la última sobre prohibicions de llibres.
Que la novel·la «L’Amy i la biblioteca secreta» és molt potent ho sabem des del moment que la vam llegir i la vam aplaudir com una obra «valenta» que vol dir que obre moltes possibilitats de conversa amb els alumnes, sobre com està escrita però especialment pel missatge que ens envia. De fet, a l’Espai LLamps i Centelles li hem dedicat un lloc principal on, gràcies a amics que tenen molta traça, vam reproduir l’armariet de l’Amy i hem anant ampliant el volum de llibres prohibits que es mencionen al relat. La idea era que algun dia, quedés buit però, el que no podíem sospitar, ni de bon tros, és que «L’Amy i la biblioteca secreta» acabaria també dins de l’armariet, al costat de la Matilda, el Capità Calçotets, la Pippi i altres.
La Marta Torra de l’editorial Takatuka ens fa saber la mala notícia amb la nota de premsa següent:
L’Amy i la biblioteca secreta, premi Atrapallibres 2023, censurada als Estats Units
Els membres de la Junta Escolar del comtat d’Indian River (Florida) han prohibit la novel·la Ban this book d’Alan Gratz, editada en català i castellà per Takatuka el 2021 amb el títol L’Amy i la biblioteca secreta. Per una banda van argumentar que no els agradava que fes referència a altres llibres que ja havien estat retirats de les escoles i, d’altra banda, la van acusar d’ensenyar als nens a revelar-se contra l’autoritat de la Junta Escolar.
La novel·la juvenil explica la història d’una estudiant de quart de primària, apassionada lectora, que veu com el seu llibre favorit (Pippi Calcesllargues, a l’edició en català) així com altres títols desapareixen de la biblioteca perquè uns quants pares els han considerat inapropiats pels seus fills. Per fer front a la situació, l’Amy i els seus amics decideixen crear la Biblioteca dels Llibres Prohibits l’Armariet i viuran una aventura protagonitzada per tots aquests llibres.
Aquesta novel·la, que inicialment s’havia considerat adequada per part del propi comitè de revisió de llibres del districte escolar, va ser qüestionada per Jennifer Pippin, presidenta del capítol local de Moms for Liberty, Mares per la Llibertat. Estem parlant d’un grup ultraconservador, recolzat pel governador Ron DeSantis, que s’ha convertit en un dels defensors més acèrrims de la prohibició de llibres que s’ha estès pels Estats Units durant els darrers anys. DeSantis aplica a l’escola i a les universitats una censura molt restrictiva i està bloquejant l’accés d’infants i adolescents als llibres que tracten sobre sexualitat, identitat de gènere, religió o crítica racial.
Alan Gratz, autor de L’Amy i la biblioteca secreta, ha qualificat la decisió del comptat d’Indian River d’increïblement irònica. «Van prohibir el llibre perquè parla dels llibres que han prohibit i perquè parla de la prohibició de llibres», va dir en una entrevista amb Usa Today Network-Florida. «Dona la sensació de que saben exactament el que fan i de que, d’alguna manera estan avergonyits del seu comportament i per això no volen que hi hagi un llibre a les estanteries que els ho recordi».
L’Amy i la biblioteca secreta no és el primer llibre que es retira de les escoles públiques del comtat d’Indian River. Segons una llista obtinguda a través d’una sol·licitud de registres públics, han estat retirats més de 140 llibres de les prestatgeries de les escoles del comtat. De fet, les prohibicions de llibres han agafat força els darrers anys als Estats Units. Segons dades de principi de 2024 publicades per l’Associació Americana de Biblioteques, hi ha hagut un augment exponencial dels títols censurats a les biblioteques públiques dels EUA el 2023 fins arribar als 4240 llibres. Això representa un augment del 92% respecte al l’any anterior (2022) i suposa al voltant del 46% de tots els llibres impugnats el 2023.
L’any 2023 L’Amy i la biblioteca secreta va guanyar el premi Atrapallibres en la categoria d’11 anys.
Aquest premi, convocat pel Consell Català del Llibre infantil i Juvenil (Ibbycat) és una activitat de foment de la lectura que convida els joves lectors catalans entre 9 i 12 anys a convertir-se en jurat. Cada any hi participen gairebé 11.000 infants i joves de Catalunya, que llegeixen tres llibres de la categoria que els hi correspon segons l’edat i, amb la seva puntuació, acaben decidint quina és la guanyadora. A Takatuka ens fa molta il·lusió que els participants de l’Atrapallibres 2023 escollissin L’Amy i la biblioteca secreta com a guanyadora, ja que el considerem un llibre perfecte per fomentar la lectura i el debat sobre la llibertat de llegir i el dret a formar-se un criteri propi.
El dia 8 de maig ens va visitar a l’Espai Llamps i Centelles en Pere Sacot, enquadernador i restaurador, o millor dit “sastre de llibres” com es defineix al seu web.
Diu en Pere que l’enquadernació artesanal es l’art de vestir llibres, amb l’objectiu que resisteixin el pas del temps i l’ús, amb el màxim de dignitat possible. Per aquest motiu, al seu taller situat al número 51 del carrer Abat Oló, al barri de Sant Andreu (Barcelona), el podeu veure com empra una tècnica antiga, molt acurada, manual, utilitzant materials naturals i tècniques tradicionals, sempre que sigui possible, per preservar i afavorir la conservació del llibre. I el resultat és exquisit, de qualitat, perquè aconsegueix preservar la integritat de llibre i dignificar-lo per a gaudi dels bibliòfils i els no tan bibliòfils.
Si hi aneu a visitar-lo, us sorprendrà trobar unes màquines enormes, que funcionen manualment com es feia fa més de cent anys, que és l’edat que tenen. Comenta en Pere, sorneguerament, que si mai se’n va la llum, pot continuar amb una espelma i només lamenta que la ràdio deixi de funcionar.
La xerrada amb en Pere va tenir tres parts que comentem tot seguit:
La primera estona al vam dedicar a que ens expliqués quins són els enemics del llibre i com els podem combatre i ens va donar consells per aconseguir que els llibres tinguin una vida millor i més llarga.
Així vam saber que els principals enemics que acceleren el deteriorament dels llibres són la temperatura i humitat, la llum (natural i artificial), la pols i els gasos contaminants i els agents biològics.
Pel que fa a la temperatura ens va recomanar que sigui el més estable possible i al voltant d’uns vint graus. També ens va recordar que la calefacció és perjudicial per al llibre, i he de procurar que els radiadors estiguin a dos metres de la llibreria. Incís: Abans de la tertúlia vam anar a la biblioteca Tecla Sala a veure el fons històric i que ens expliques com el veia. Va insistir en que abans de restaurar els llibres seria necessari climatitzar el lloc perquè a l’estiu la temperatura puja molt i a l’hivern fa fred, degut a que l’espai on es troba queda sota teulada.
La llum també pot resultar perjudicial ja que es tracta d’una forma d’energia que quan incideix sobre un objecte, una part és reflectida per aquest, permetent-nos la seva visió, i una altra part és absorbida pel material. Com que la llum del sol o d’una font artificial no només es compon de llum visible, sinó que té altres radiacions invisibles: la ultraviolada (UV) que produeix canvis químics i la infraroja (IR) que produeix escalfament, convé protegir els llibres, sobretot del sol.
La pols i gasos contaminants també perjudiquen els llibres i per això convé netejar-los i si es possible no usar draps humits.
Els dos factors principals agents de deteriorament són els fongs i els insectes. Ens va fer gràcia quan va dir que no convé utilitzar la saliva per mullar el dit al passar les pàgines perquè això provoca bactèries i genera acidesa. Mullar el dit per passar pàgina és una pràctica molt estesa, així com doblegar el full per un cantó a manera de punt de lectura.
Altres idees que van sortir va ser l’ús o no de la cinta adhesiva (el cel·lo) per a enganxar fulls deteriorats, folrar els llibres amb plàstic, l’excés de fotocòpies, obrir el llibre no més de 180 graus, o treure els llibres del prestatge agafant-los per la part superior del llom, no tenir-los molt apretats a les prestatgeries, etc.
Ens va explicar com fer engrut amb farina i agua, tal com es feia fa un grapat d’anys per enganxar els cromos als àlbums d’animals, de cantants, de futbolistes, etc. que tots hem col·leccionat.
A la segona part ens vam centrar en les parts dels llibres i així vam conèixer curiositats al voltant de l’ús dels pergamins, de l’aparició de les celles per protegir els fulls, de l’ús de l’or, dels nervis i la seva desaparició i altres curiositats que potser no ens havien passat pe cap. Una de les preguntes que va quedar aclarida és perquè els llibres anglesos, al seu llom, tenen al llom el títol de l’obra, el nom de l’autor i el nom de l’editorial cap per avall, a diferència dels llibres que publiquem a Catalunya.
També ens va parlar dels orígens de l’enquadernació. Va dir:
– Jo tinc molt mala memòria, però crec que els primers d’enquadernar les escriptures van ser els egipcis. Amb la mateixa finalitat que tenim ara: preservar les lletres escrites. Tot i que l’enquadernació, tal com la coneixem ara, deu tenir una mica més de mil anys.
Vam acabar fent una mena de consultori on li vam mostrar alguns llibres i ens va explicar què s’hauria de fer per preservar-los.
Ens va explicar diferents maneres d’enquadernar i ens va mostrar com fer uns petits quaderns emprant una tècnica que s’anomena “a la japonesa”. Ah! I ens va regalar una d’aquestes llibretes a cadascú dels assistents.
Crec que va ser una tertúlia molt inspiradora i on vam aprendre molt d’aquest ofici que està desapareixent. A Barcelona només en queden quatre o cinc en actiu.
Vam acabar, com sempre, amb el detallet per a en Pere agraint la seva visita, la copeta de cava (que aquesta temporada serà gentilesa de “Gallina de piel”) i la fotografia de record.
A continuació, un petit vídeo amb imatges de la clandestina #13:
La invitació a la lectura 