A la cova d’Acum, a la península de Yucatán (Mèxic) hi ha pintures prehistòriques fetes amb les mans. A la Xina, al segle XVI van començar a emprar una tècnica (art) que s’anomena papercut i que consisteix en retallar amb les mans. Arreu trobem artistes que es valen d’esponges, tampons, aerògrafs, i altres elements que no són només pinzells.
Als àlbums il·lustrats també trobem tota una varietat increïble de tècniques, algunes de les quals les podem reproduir a l’escola.
A la propera tertúlia parlarem amb una persona que ens sap i que ha experimentat amb les tisores, el cúter i el bisturí per crear algunes de les seves obres. Aprendrem amb les seves explicacions, conversarem sobre l’ofici ‘d’il·lustrar i gaudirem d’alguns dels seus relats… i potser, fins i tot, cantarem.
Si voleu venir, recordeu que la tertúlia serà el dijous catorze de novembre a les sis de la tarda, com sempre.
La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Frankenstein Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de castro, 80 baixos 08910 l’Hospitalet Metro més proper: Torrrassa (línia 1, la vermella)
Dijous passat vam celebrar la catorzena tertúlia clandestina amb un convidat que fa cinquanta anys va publicar el seu primer llibre al nostre país. Per accedir a la tertúlia calia saber la contrasenya i en aquest cas “Guaraçú” era una pista determinant que ens indicava que en Ricardo Alcántara ens faria passar una estona agradable i emotiva, com solen ser les converses amb ell.
La idea inicial era que ens parlés de l’ofici d’escriptor i si es pot viure només d’escriure per a infants i joves. Segons ell, depèn del ritme de vida que tinguis perquè si el que vols és sortir cada nit a sopar, anar al teatre, viatjar i altres capricis això és una cosa, però si tens una vida ordenada i discreta sí que es pot. Em va recordar el poema de Pedro Salinas (Para vivir no quiero islas, palacios, torres. ¡Qué alegría más alta: vivir en los pronombres!)
Ep, va dir “ordenada” i va afegir que sobretot has de ser “treballador”. Això ho comenta sovint en Ricardo perquè cada dia escriu o s’asseu a escriure. A la tertúlia li vam recordar que la seva vida s’assembla a la d’en Josep Maria Folch i Torres que explicava:
«Em llevo bastant de matinet. Molts dies a les sis ja estic llevat; i, tot just vestit, me’n vinc aquí i em poso a treballar fins a les vuit. Són les dues hores que escric més a gust i amb major eficàcia. El cap reposat i la quietud absoluta, ajuden a la feina d’una manera esplèndida. De vuit a nou em rento, m’afaito, em vesteixo i em veig alegrat per les salutacions de la mainada que se’n va a col·legi, i esmorzo. També deia Folch i Torres que molt sovint durant les estones de descans és quan van madurant i prenent forma les idees que “ballen” pel cervell.»
Crec que en Ricardo comparteix aquests pensaments.
Vam fer una repassada a la seva vida a Barcelona, quan va arribar l’any 1975 i es va trobar amb una societat força gris (eren els mesos previs a la mort del dictador) i això també es reflectia en la literatura. Diu que quan va arribar provinent del Brasil, la gent es girava per veure les seves samarretes de colors grocs o vermells. En aquest context es va publicar “Guaraçú” que parla d’un nen de la selva, que camina despullat i es relaciona amb les plantes i els ocells, tot molt salvatge.
Després vam recordar la col·lecció “Amb els cinc sentits” que va publicar en Ramon Besora a Aura i el desconcert que va provocar veure llibres amb les cobertes de color negre.
També va explicar la relació amb tots els il·lustradors que l’han acompanyat i va insistir especialment en la seva amistat amb en Gusti.
Ens va divertir amb un munt d’anècdotes personals, ens va narrar de viva veu el conte ”Tomàs i la goma màgica” i vam haver de dir-li que el temps de la tertúlia s’havia acabat. Podríem haver estat hores i hores escoltant el seu verb fàcil i la seva vida de pel·lícula.
Us comparteixo un vídeo que van elaborar l’Albert Asensio i la Noemí Vilamuza amb la complicitat de la Montse Marcet i en Jaume Maruny, per celebrar els 50 anys. Es va passar el diumenge dia 29 de setembre en un dinar d’homenatge al Ricardo, al restaurant 7 portes de Barcelona, amb una bona colla d’amics.
A continuació, compartim dos documents: Un és una breu biografia de la seva trajectòria com a escriptor i l’altre és un escrit del Ricardo Alcántara on ell mateix es defineix. Són documents que es van publicar amb motiu de la festa de reconeixement de 40 escriptors que han estat determinants en la Literatura infantil i juvenil de Catalunya. Els podeu trobar al web de Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/)
El primer glosa la seva història:
Ricardo Alcántara es converteix en escriptor, bàsicament, gràcies a una imaginació molt fèrtil. Quan li pregunten quan comença a ser-ne, confessa que just en el moment que descobreix l’espai que hi havia entre la banyera i la paret, que era on ell es refugiava. Era el lloc idoni perquè un nen fantasiós imaginés les coses a la seva manera. Als deu anys, la seva tia àvia li regala Alícia en el país de les meravelles, amb el qual comprova que hi ha altres persones capaces d’imaginar coses increïbles i descobreix el plaer de la lectura. Més tard, es convertirà en un lector voraç. El 1970 abandona Montevideo després que les autoritats tanquin la universitat i es trasllada a São Paulo, on estudia Psicologia, però a mesura que s’acosta al final de la carrera es va adonant de la poca predisposició que té per dedicar-s’hi.
Aquest procés corre paral·lel al seu desig d’escriure, just l’activitat que més li agrada, i pensa que és el moment de canviar d’activitat i de continent. Per casualitat, veu un anunci on es convoca un concurs de literatura infantil i dedica tot el seu esforç a redactar un conte. Així apareix Guaraçú, que rebria una menció d’honor al Premi de Literatura Infantil Governador do Estado de São Paulo. La mateixa obra guanyaria l’any següent el primer premi Estudvais de l’estat de Guanabara. El 1975 arriba a Barcelona amb la convicció que vol ser escriptor. És una època convulsa i de canvis polítics importants, i durant un any i mig es dedica a l’elaboració de productes d’artesania, treballa en una escola d’educació especial i fa de cuiner. Durant gran part de la seva vida, Ricardo Alcántara s’ha dedicat en cos i ànima a la creació d’obres literàries per a infants i joves. Amb el temps, ha esdevingut un referent –no només per als lectors sinó també per als escriptors que s’han incorporat més tard al panorama literari–, pel que fa a contes per a primers lectors i a novel·les per a infants d’edats mitjanes, en les quals aquests fan el pas del relat breu a la novel·la. L’obra d’Alcántara destaca per la concisió, la precisió i una enorme sensibilitat a l’hora de tractar temes delicats que afecten les persones, com ara les pors, la diferència… tot barrejant, sovint i subtilment, realitat i fantasia.
L’escrit d’en Ricardo, a continuació:
Vaig néixer i créixer a prop d’un riu gran com un mar. I a prop seu vaig aprendre a necessitar la proximitat de l’aigua i el so de les onades per sentir-me a gust. Per això, quan vaig decidir instal·lar-me a Europa, Barcelona em va semblar el lloc ideal. Vaig arribar a bord del Cristofaro Colombo amb la decisió de ser escriptor, amb un bagul ple de llibres, discos i la meva vella màquina d’escriure, sense bitllet de tornada perquè no preveia la possibilitat que les coses anessin malament, i amb tants somnis i il·lusions i tots tan eixelebrats que no tenia on desar-los. Un cop instal·lat, vaig passar per diverses etapes: després de l’enamorament inicial amb la ciutat de Barcelona, va venir un període d’estranyesa, d’acords i desacords, de topar de cara amb la realitat, que no era tan amable com l’havia imaginada, de trucar a unes quantes portes sense donar-me per vençut. Per fi, tres anys després vaig aconseguir publicar el meu primer llibre: Guaraçú, a l’editorial La Galera i amb Maria Rius (il·lustradora) com a companya d’aventures. A partir de llavors, com passa amb l’arribada de la primavera, el camí va començar a canviar de tonalitats, i fins i tot va deixar de ser tan dur caminar. Una mica més tard va sorgir la terrible pregunta: «D’on ets?». M’ho preguntaven aquí, perquè l’accent em delatava. També m’ho preguntaven allà, perquè ja no parlava com els altres uruguaians. «D’on soc?», intentava descobrir, com si fos una novel·la de misteri i amb les dades que em donava l’autor no tingués prou informació per intuir el final del llibre. Finalment em vaig aclarir, però em va caldre un temps. Soc d’allà, de prop del riu, perquè és el lloc on vaig néixer, on vaig aprendre a reconèixer els sons i els colors, on vaig rebre les primeres carícies i abraçades (i també unes quantes esbroncades), on em van llegir els primers contes, on vaig anar al cinema per primer cop i on em van ensenyar a caminar amb el meu propi pas per trobar el meu lloc. També soc d’aquí, perquè amb la cadència del Mediterrani de fons, i gairebé sense adonar-me’n, em vaig començar a atansar als nous veïns i a conviure-hi, a compartir-hi desigs i aspiracions, a entendre algunes paraules de l’idioma que parlaven molts d’ells; el nou entorn va passar a ser la meva font d’inspiració, les parets del pis de lloguer van esdevenir l’únic lloc on em sentia a gust per poder escriure, perquè aquí el meu gran somni va deixar de ser absurd i es va fer realitat. Amb el pas del temps, sense exigències ni pressions, vaig perdre la vergonya i em vaig llançar a xampurrejar el català; això va passar a Londres, on només em podien sentir els meus amics Isabelle i Joan. I avui dia parlo en català, penso en català i fins i tot ben sovint somio en català. He arribat a la conclusió que el lloc on vaig triar viure, després d’un període de convivència, finalment m’ha adoptat, i també per això avui soc d’aquí. Escriure em fa feliç, m’ajuda a ser una persona millor, perquè ajuntant lletres, pensaments i emocions ventilo les meves parts més fosques; escriure m’omple de vida, fa créixer en mi l’esperança que gràcies a les històries inventades es poden canviar algunes coses de la realitat que no estan bé. No sé per què escric literatura infantil i juvenil; el món de la creativitat té els seus secrets. que no comparteix ni tan sols amb la persona interessada. Sé que soc on he de ser fent el que he de fer, amb totes les ganes i il·lusions del primer conte, enderiat a fer-ho cada cop millor.
Un agraïment a les companyes que han compartit les fotos de la tertúlia que heu vist en aquesta entrada. Gràcies Désirée, Imma, Laura i Maribel.
I també a en Ramon Besora i en Pere Sacot, ells ja saben perquè.
El grup musical «Golpes bajos» ens va deixar una cançó amb una frase que es pot extrapolar a moltes situacions. Deien que venien “malos tiempos para la lírica” i, com si fossin endevins, la realitat s’entesta en confirmar-ho.
Us expliquem la última sobre prohibicions de llibres.
Que la novel·la «L’Amy i la biblioteca secreta» és molt potent ho sabem des del moment que la vam llegir i la vam aplaudir com una obra «valenta» que vol dir que obre moltes possibilitats de conversa amb els alumnes, sobre com està escrita però especialment pel missatge que ens envia. De fet, a l’Espai LLamps i Centelles li hem dedicat un lloc principal on, gràcies a amics que tenen molta traça, vam reproduir l’armariet de l’Amy i hem anant ampliant el volum de llibres prohibits que es mencionen al relat. La idea era que algun dia, quedés buit però, el que no podíem sospitar, ni de bon tros, és que «L’Amy i la biblioteca secreta» acabaria també dins de l’armariet, al costat de la Matilda, el Capità Calçotets, la Pippi i altres.
La Marta Torra de l’editorial Takatuka ens fa saber la mala notícia amb la nota de premsa següent:
L’Amy i la biblioteca secreta, premi Atrapallibres 2023, censurada als Estats Units
Els membres de la Junta Escolar del comtat d’Indian River (Florida) han prohibit la novel·la Ban this book d’Alan Gratz, editada en català i castellà per Takatuka el 2021 amb el títol L’Amy i la biblioteca secreta. Per una banda van argumentar que no els agradava que fes referència a altres llibres que ja havien estat retirats de les escoles i, d’altra banda, la van acusar d’ensenyar als nens a revelar-se contra l’autoritat de la Junta Escolar.
La novel·la juvenil explica la història d’una estudiant de quart de primària, apassionada lectora, que veu com el seu llibre favorit (Pippi Calcesllargues, a l’edició en català) així com altres títols desapareixen de la biblioteca perquè uns quants pares els han considerat inapropiats pels seus fills. Per fer front a la situació, l’Amy i els seus amics decideixen crear la Biblioteca dels Llibres Prohibits l’Armariet i viuran una aventura protagonitzada per tots aquests llibres.
Aquesta novel·la, que inicialment s’havia considerat adequada per part del propi comitè de revisió de llibres del districte escolar, va ser qüestionada per Jennifer Pippin, presidenta del capítol local de Moms for Liberty, Mares per la Llibertat. Estem parlant d’un grup ultraconservador, recolzat pel governador Ron DeSantis, que s’ha convertit en un dels defensors més acèrrims de la prohibició de llibres que s’ha estès pels Estats Units durant els darrers anys. DeSantis aplica a l’escola i a les universitats una censura molt restrictiva i està bloquejant l’accés d’infants i adolescents als llibres que tracten sobre sexualitat, identitat de gènere, religió o crítica racial.
Alan Gratz, autor de L’Amy i la biblioteca secreta, ha qualificat la decisió del comptat d’Indian River d’increïblement irònica. «Van prohibir el llibre perquè parla dels llibres que han prohibit i perquè parla de la prohibició de llibres», va dir en una entrevista amb Usa Today Network-Florida. «Dona la sensació de que saben exactament el que fan i de que, d’alguna manera estan avergonyits del seu comportament i per això no volen que hi hagi un llibre a les estanteries que els ho recordi».
L’Amy i la biblioteca secreta no és el primer llibre que es retira de les escoles públiques del comtat d’Indian River. Segons una llista obtinguda a través d’una sol·licitud de registres públics, han estat retirats més de 140 llibres de les prestatgeries de les escoles del comtat. De fet, les prohibicions de llibres han agafat força els darrers anys als Estats Units. Segons dades de principi de 2024 publicades per l’Associació Americana de Biblioteques, hi ha hagut un augment exponencial dels títols censurats a les biblioteques públiques dels EUA el 2023 fins arribar als 4240 llibres. Això representa un augment del 92% respecte al l’any anterior (2022) i suposa al voltant del 46% de tots els llibres impugnats el 2023.
L’any 2023 L’Amy i la biblioteca secreta va guanyar el premi Atrapallibres en la categoria d’11 anys.
Aquest premi, convocat pel Consell Català del Llibre infantil i Juvenil (Ibbycat) és una activitat de foment de la lectura que convida els joves lectors catalans entre 9 i 12 anys a convertir-se en jurat. Cada any hi participen gairebé 11.000 infants i joves de Catalunya, que llegeixen tres llibres de la categoria que els hi correspon segons l’edat i, amb la seva puntuació, acaben decidint quina és la guanyadora. A Takatuka ens fa molta il·lusió que els participants de l’Atrapallibres 2023 escollissin L’Amy i la biblioteca secreta com a guanyadora, ja que el considerem un llibre perfecte per fomentar la lectura i el debat sobre la llibertat de llegir i el dret a formar-se un criteri propi.
El dia 8 de maig ens va visitar a l’Espai Llamps i Centelles en Pere Sacot, enquadernador i restaurador, o millor dit “sastre de llibres” com es defineix al seu web.
Diu en Pere que l’enquadernació artesanal es l’art de vestir llibres, amb l’objectiu que resisteixin el pas del temps i l’ús, amb el màxim de dignitat possible. Per aquest motiu, al seu taller situat al número 51 del carrer Abat Oló, al barri de Sant Andreu (Barcelona), el podeu veure com empra una tècnica antiga, molt acurada, manual, utilitzant materials naturals i tècniques tradicionals, sempre que sigui possible, per preservar i afavorir la conservació del llibre. I el resultat és exquisit, de qualitat, perquè aconsegueix preservar la integritat de llibre i dignificar-lo per a gaudi dels bibliòfils i els no tan bibliòfils.
Si hi aneu a visitar-lo, us sorprendrà trobar unes màquines enormes, que funcionen manualment com es feia fa més de cent anys, que és l’edat que tenen. Comenta en Pere, sorneguerament, que si mai se’n va la llum, pot continuar amb una espelma i només lamenta que la ràdio deixi de funcionar.
La xerrada amb en Pere va tenir tres parts que comentem tot seguit:
La primera estona al vam dedicar a que ens expliqués quins són els enemics del llibre i com els podem combatre i ens va donar consells per aconseguir que els llibres tinguin una vida millor i més llarga.
Així vam saber que els principals enemics que acceleren el deteriorament dels llibres són la temperatura i humitat, la llum (natural i artificial), la pols i els gasos contaminants i els agents biològics.
Pel que fa a la temperatura ens va recomanar que sigui el més estable possible i al voltant d’uns vint graus. També ens va recordar que la calefacció és perjudicial per al llibre, i he de procurar que els radiadors estiguin a dos metres de la llibreria. Incís: Abans de la tertúlia vam anar a la biblioteca Tecla Sala a veure el fons històric i que ens expliques com el veia. Va insistir en que abans de restaurar els llibres seria necessari climatitzar el lloc perquè a l’estiu la temperatura puja molt i a l’hivern fa fred, degut a que l’espai on es troba queda sota teulada.
La llum també pot resultar perjudicial ja que es tracta d’una forma d’energia que quan incideix sobre un objecte, una part és reflectida per aquest, permetent-nos la seva visió, i una altra part és absorbida pel material. Com que la llum del sol o d’una font artificial no només es compon de llum visible, sinó que té altres radiacions invisibles: la ultraviolada (UV) que produeix canvis químics i la infraroja (IR) que produeix escalfament, convé protegir els llibres, sobretot del sol.
La pols i gasos contaminants també perjudiquen els llibres i per això convé netejar-los i si es possible no usar draps humits.
Els dos factors principals agents de deteriorament són els fongs i els insectes. Ens va fer gràcia quan va dir que no convé utilitzar la saliva per mullar el dit al passar les pàgines perquè això provoca bactèries i genera acidesa. Mullar el dit per passar pàgina és una pràctica molt estesa, així com doblegar el full per un cantó a manera de punt de lectura.
Altres idees que van sortir va ser l’ús o no de la cinta adhesiva (el cel·lo) per a enganxar fulls deteriorats, folrar els llibres amb plàstic, l’excés de fotocòpies, obrir el llibre no més de 180 graus, o treure els llibres del prestatge agafant-los per la part superior del llom, no tenir-los molt apretats a les prestatgeries, etc.
Ens va explicar com fer engrut amb farina i agua, tal com es feia fa un grapat d’anys per enganxar els cromos als àlbums d’animals, de cantants, de futbolistes, etc. que tots hem col·leccionat.
A la segona part ens vam centrar en les parts dels llibres i així vam conèixer curiositats al voltant de l’ús dels pergamins, de l’aparició de les celles per protegir els fulls, de l’ús de l’or, dels nervis i la seva desaparició i altres curiositats que potser no ens havien passat pe cap. Una de les preguntes que va quedar aclarida és perquè els llibres anglesos, al seu llom, tenen al llom el títol de l’obra, el nom de l’autor i el nom de l’editorial cap per avall, a diferència dels llibres que publiquem a Catalunya.
També ens va parlar dels orígens de l’enquadernació. Va dir:
– Jo tinc molt mala memòria, però crec que els primers d’enquadernar les escriptures van ser els egipcis. Amb la mateixa finalitat que tenim ara: preservar les lletres escrites. Tot i que l’enquadernació, tal com la coneixem ara, deu tenir una mica més de mil anys.
Vam acabar fent una mena de consultori on li vam mostrar alguns llibres i ens va explicar què s’hauria de fer per preservar-los.
Ens va explicar diferents maneres d’enquadernar i ens va mostrar com fer uns petits quaderns emprant una tècnica que s’anomena “a la japonesa”. Ah! I ens va regalar una d’aquestes llibretes a cadascú dels assistents.
Crec que va ser una tertúlia molt inspiradora i on vam aprendre molt d’aquest ofici que està desapareixent. A Barcelona només en queden quatre o cinc en actiu.
Vam acabar, com sempre, amb el detallet per a en Pere agraint la seva visita, la copeta de cava (que aquesta temporada serà gentilesa de “Gallina de piel”) i la fotografia de record.
A continuació, un petit vídeo amb imatges de la clandestina #13:
A la novel·la de Dickens, Oliver Twist, hi ha un capítol en que el nen va a casa d’un senyor anomenat Brownlow on hi ha una habitació plena de llibres i queda fascinat pensant que pugui haver algú que hagi llegit tants llibres. De tota conversa hi ha una frase que és aquesta:
—Molts llibres i molt bons, no és veritat, fill meu? —va preguntar amb dolçor el senyor Brownlow en reparar la curiositat amb què Oliver contemplava els prestatges. Per cert que la seva lectura t’agradarà molt més que les seves cobertes… És a dir, no sempre, ja que hi ha llibres el mèrit únic dels quals és a l’enquadernació.
A l’època en que va ser escrita la novel·la els llibres eren poc freqüents i estaven preciosament enquadernats. Els veiem, els olorem i quedem fascinats per aquells lloms de cuir i les lletres daurades.
L’ofici d’enquadernador és artesanal. A Barcelona en queden molt pocs. Els podem comptar amb les dits d’una ma. Segueixen una tradició de moltíssims anys i veure’ls com fan els quaderns seguint diverses com ara la japonesa, la copta, la francesa, etc. i utilitzen materials com paper, tela, goma, tisores, plegadora. Entrar en un dels seus tallers és com entrar en un spa, un espai de relaxació, lluny del brogit de la vida quotidiana. Veiem eines que conviden a tocar-les amb aquella tremolor de qui acarona un objecte valuós, passes els dits per les robes, pel paper i quedes enamorat a l’instant de les textures, dels colors, dels relleus.
A la properes tertúlia hem convidat un d’aquests enquadernadors i restauradors, un sastre de llibres, perquè ens parli de la seva feina i perquè puguem fer-li preguntes al voltant de com cuidar els llibres.
Podrem conversar sobre si els llibres han d’anar folrats o no amb plàstic, si per reparar un ful trencat convé usar cel·lo, com podem recosir un llibre que s’ha desmanegat, etc.
La tertúlia clandestina serà el dimecres vuit de maig a les sis de la tarda, com sempre.
La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Cel·lo, no!
Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de castro, 80 baixos 08910 l’Hospitalet Metro més proper: Torrrassa (línia 1, la vermella)
Cada any se celebren esdeveniments relacionats amb el llibre infantil i juvenil. Els que tenim a prop, els visitem fàcilment. A un cop de metro, cotxe o tren estem al port de Barcelona (la Setmana), a Medinyà o a Madrid, per exemple.
Hi ha altres fires que les tenim a la llista de “coses a fer abans de morir”, com són la Fira de Bolonya, la de Guadalajara (Mèxic), la de Frankfurt o a de Montreuil. Les persones que conec que les han visitades em recomanen començar per la París.
A prop de Paris, a Montreuil, se celebra el «Salon du livre de jeunesse». És una cita anual on s’hi organitzen tallers i trobades amb autors per a sessions de signatura d’autògrafs, dedicatòries i lectures. Es proposen visites guiades als visitants, particulars, grups escolars i grups de centres de lleure.
Aquest any, hem tornat a repetir l’experiència. Abans d’ahir vam mantenir una conversa prou interessant on vam aprendre molt veient el que ens van mostrar les companyes bibliotecàries que, saberudes com son, compren allò que els agrada i que intueixen que no s’acabarà publicant aquí: Llibres rars, lletjos, amb pestanyes, miralls, troquelats impossibles, etc. Llibres curiosos dels que poden gaudir els infant francesos i que, potser, tal com es va apuntar, marquen una manera d’entendre i gaudir la literatura diferent a la nostra quitxalla.
De tots els llibres que van presentar, em quedaria amb aquests tres:
Lundi, d’Anne Herbaut. Un àlbum bonic de veres. Em recorda que la primera exposició que vam fer a l’escola (la Lluna) va ser d’aquesta autora, precisament, a qui tinc en gran estima.
Cailloux, un còmic filosòfic que em va recordar un personatge que vaig incloure en un dels contes per a cicle infantil (em va costar convèncer a les editores de Cruïlla, però allà està la pedra donant consells a la Mina, la protagonista) Les pedres que apareixen als contes m’agraden, en soc fan i més si porten barret.
Je, d’Olivier Douzoux em va semblar extraordinari per fer activitats amb els infants de cicle inicial al voltant de les formes geomètriques, més o menys, com fa l’Imapla amb els seus àlbums.
Va ser un matí prou emotiu. A més, em va agradar trobar-me amb l’Andrea —la feia a Califòrnia—, després d’una pila d’anys sense saber res d’ella.
Compartir lectures, analitzar-ne els detalls, els temes, i intuir per on camina la literatura infantil i juvenil fora del nostre país, ens fa afinar més en les nostres recomanacions i això vol dir que els infants tindran millors orientacions i seran lectors més crítics.
Com a la pel·lícula “Casablanca”… sempre ens quedarà Montreuil!
La propera tertúlia clandestina serà d’aquelles que toquen un tema delicat, en aquests moments. Parlarem de contes populars i reflexionarem sobre si són un illot del passat en una escola que s’està renovant i prepara els infants per a la societat del segle XXI.
De comentaris n’hem sentit de tota mena. A favor i en contra, perquè els contes populars tenen múltiples cares, amb alguns amb aspectes ocults i obscurs, i que fan referència a la seva carrega ideològica.
Intentarem esbrinar: • Quins són els missatges que envien els contes populars al conscient i a l’inconscient de la ment dels infants per tal d’ajudar-los a resoldre els conflictes que planteja el viure en societat?
• Quins aspectes positius trobem que ajuden a desenvolupar el seu intel·lecte?
• Què passa amb aspectes truculents com l’assassinat de les set filles de l’ogre a “El petit polzet”? I amb l’incest a “Pell d’Ase”?
• Què hem de fer? Canviar els finals? No és això també una forma de manipulació, de la nostra manipulació? Edulcorem a tort i a dret per evitar situacions que creiem ideològicament inacceptables? Privem al nen del veritable sentit de la història?
• Ens arrisquem recordant que “on no hi ha risc no hi ha emoció”?
És un debat apassionant que, en aquests temps que estem vivint estan portant a moltes mestres a desistir d’explicar-los per no tenir problemes amb les famílies de pell fina (que n’hi ha, i tots coneixem casos)
Creiem que pot ser una tertúlia profitosa i, en aquesta ocasió, ens centrarem en la vessant psicològica del contes populars de la mà d’una persona que ens donarà respostes a saber si són tan importants per als infants, si són cruels, o què passa amb els versions ensucrades de la factoria Disney, per exemple.
Parlarem de “Els tres porquets”, “La Ventafocs”, “La Caputxeta”, “Les set cabretes i el llop”, “l’aneguet lleig”, “La Blancaneu” i altres rondalles molt conegudes.
Us ho explicarem tot plegat a la trobada del dimecres 6 de març. Us hi esperem!
RECORDEU: Tertúlia clandestina “LA VENTAFOCS, ENVELLEIX?” Data: dimecres 6 de març de 2024 Hora d’inici: 18:00 Hora d’acabament: 19:30 Contrasenya per accedir: En aquesta ocasió és LA BRUIXA HA DE MORIR, però si mostreu el carnet VIP podeu entrar directament i teniu seient reservat a la primera fila. Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet. Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
El passat dijous 18 de gener ens va visitar l’il·lustrador Marc Boutavant. Va ser una tarda molt profitosa i va ser molt generós explicant un munt d’anècdotes personals i dels autors amb els que treballa.
Va començar la trobada explicant com es va iniciar en la lectura. Resulta curiós que, igual que molts dels autors que conec, expliqués històries relacionades amb els tebeos. En el seu cas, a la seva infantesa, en un poblet a prop de Dijon, va recordar com anava a una mena de lloc on s’abocaven deixalles i allà recollia tebeos que l’apassionaven i dels que encara conserva una bona pila. També ens va comentar que era una època que les parets de casa seva estaven cobertes de paper pintat i el de la seva habitació tenia dibuixos d’esquirols, de boscos i animals diversos, i potser per això té aquesta tendència de fer animals en els seus contes.
Recorda que de petit dibuixava i no parava de dibuixar mentre els seus companys donaven puntades de peu a una pilota o tocaven el violí. No pensava que el seu futur estaria lligat a la il·lustració i no sabia que podia ser una professió. De fet, fins que va tenir divuit anys tenia la idea de dedicar-se a la medicina. Un dia, li van dir que hi havia escoles per aprendre a dibuixar, escoles de comunicació visual, i aquesta va ser la decisió que el va convèncer per marxar del seu poble i anar a París. Com podem imaginar, anar a París amb 18 anys és com si s’obrissin les portes del cel.
Ara hi viu a París i una de les aventures del Gos Pudent i el Gat Xafat, potser de les més estimades pels nens francesos, succeeix en aquesta ciutat. Fins i tot se n’ha fet una pel·lícula de dibuixos animats.
A París, en Marc treballa actualment a un estudi que té a casa seva però durant molt de temps va compartir un altre estudi amb un munt d’artistes (crec que va dir que eren disset).
També el conegut La volta al món d’en Muk que és amb el que es va donar a conèixer. Li va costar tres anys i era trencador perquè anava contracorrent en un moment en que les il·lustracions tendien a tons suaus i pastels i ell va arriscar creant un llibre amb molt de color i fulls brillants amb uns personatges que parlaven diferents idiomes mentre un os menut, en Muk, viatjava per tot el mon amb bicicleta.
És un llibre del que també es va fer una pel·lícula i els diferents capítols tenen cançons divertides. Les podeu trobar a Youtube. Aquí una, per si voleu fer karaoke: https://www.youtube.com/watch?v=uYNs3MavjNo
En Marc també crea o ha creat joguines i trencaclosques per al conegut fabricant de joguines, Djeco, ha fet campanyes publicitàries per a Ford, Vodafone, així com embalatges per a Marks & Spencers o SONY, entre d’altres activitats plàstiques.
La xerrada a l’Espai Llamps i Centelles es va centrar en les dues sèries més exitoses i conegudes: L’Ariol i el Gos Pudent.
ARIOL
Una sèrie de còmics dels que ja se n’han publicat una vintena a França i aquí en trobem en castellà i ara s’està traduint al català també (ja ha sortit el primer). En Marc al principi no ho veia clar però la insistència de l’autor, l’Emmanuel Guibert, el va convèncer i van començar a escriure i il·lustrar unes aventuretes, —ens recorden les trapelleries del petit Nicolas—, que es publicaven a revista per a infants J’aime Lire i quan en tenien unes quantes es passaven a llibres. D’aquella primera relació en va sortir una forta amistat entre ells.
En Marc ens va explicar com treballa, des de fa 22 anys amb una tauleta gràfica Wacom. Abans treballava amb acrílics i es tornava boig, diu.
En va mostrar l’evolució dels personatges i com, de mica en mica, van anar guanyant en profunditat, vocabulari i centrant-se més ens personatges secundaris que, malgrat parlen poc, tenen unes expressions que complementen perfectament el relat. Tot plegat té una mirada irònica de la vida i ens va contar que neix de la interacció dels seus amics i fills. Les peculiaritats de la personalitat, els gestos i les reaccions davant les situacions es traslladen als seus personatges.
Com que el temps se’ns va tirar a sobre, no vam poder comentar gran cosa del Gos Pudent i ho vam deixar per al dia següent que vam repetir trobada a Rubí, a la llibreria “Lectors, al tren!”.
En acabar vam dedicar una estona a la signatura de llibres, a les fotos, i la copeta de cava corresponent. Va ser una tarda inoblidable.
Hem fet un petit vídeo que podeu veure a continuació:
Un agraïment a tot l’equip que ha fet possible aquestes trobades:
En primer lloc als assistents a les reunions per fer-nos costat i apostar per la literatura infantil i juvenil com a motor de canvi, com a eina que pot fer que els nostre infants (alumnes, fills) siguin més crítics i entenguin millor el món que els envolta.
Un segon agraïment a la Pilar i la Désirée, companyes del grup de treball i amigues que s’han ofert a acompanyar a en Marc Boutavant durant els tres dies que l’hem tingut a casa nostra. La Pilar i la Désirée en saben molt de literatura infantil i, a més, s’entenen bé amb francès. Ens van fer de traductores.
Un altre agraïment a la Montse i al Carles, llibreters de “Lectors, al tren!” una de les millors llibreries infantils que conec. Ens van fer el servei de venda de llibres de l’Ariol i del Gos Pudent.
Un agraïment a en Ferran que va ser l’instigador d’aquests encontres i qui va animar al Marc perquè vingués.
També a l’editorial Blackie Books, per subministrar-nos de llibres, pins, tattoos, adhesius i llaminadures diverses.
I finalment, un agraïment a en Marc Boutavant per acceptar la invitació. De fet, ell ja havia vingut a Catalunya en alguna ocasió. Crec recordar una participació seva al Mon Petit, i també una trobada amb els alumnes del Liceu Francès. Li agraïm que hagi vingut a l’Hospitalet i a Rubí, ciutats on necessitem el suport i l’impuls per fer-les més amables i millors. Estem més que agraïts quan això passa.
Aquesta darrera entrada de l’any és per agrair-vos el suport als qui, de tant en tant, entreu a aquest blog. Aviat farà 14 anys que el vam començar. La primera entrada va ser el juliol del 2010. Des de llavors hem publicat 1520 posts i, si seguim aquest ritme, el proper estiu haurem arribat al milió de visites. Tocarà celebrar-ho, naturalment.
Durant aquest anys hi ha seccions que han desaparegut i d’altres que s’han obert. Les desaparegudes estan a la part del darrere, la que no podeu veure, allà on hi ha totes les estadístiques: Quin és el dia de la setmana que té més visites, quina va ser l’entrada més llegida, de quins països són les persones que segueixen el blog (us en faríeu creus), quines persones han fet més comentaris i altres curiositats que comentarem més endavant.
De fet, el blog ens serveis per a tenir més o menys endreçada l’agenda, és como una mena de diari del que va passant i també com un arxiu on anar a cercar informacions diverses relacionades amb la literatura infantil.
Aprofito per invitar-vos a la propera Tertúlia que farem el dijous 18 de gener amb l’il·lustrador Marc Boutavant. Ens ha costat convèncer-lo que vingui des de París fins a l’Hospitalet però finalment el tindrem amb nosaltres perquè ens expliqui el seu ofici i sobretot que ens parli del Gos Pudent i de l’Ariol.
La gent que col·labora amb l’Espai Llamps i Centelles n’estem molt contents i confiem que sigui una tertúlia d’allò més profitosa. L’endemà l’acompanyarem a Rubí on farà una segona trobada a la llibreria “Lectors al tren”.
Tingueu una bona entrada d’any, amics i amigues i recordeu que “Per volar, els ocells tenen ales, i els infants tenen llibres”.
“De fil i cotó” és una expressió que ens recorda les cançons populars del País Valencià. Va ser idea d’uns mestres d’Elx que van recollir les cançons que es cantaven pels pobles dels voltants en un llibre que va fer fortuna i es va exhaurir ràpidament. D’aquell llibre, que després s’ha anat reeditant, en queda sobretot l’expressió “de fil i cotó”.
A l’Espai Llamps i Centelles vam organitzar la desena Tertúlia Clandestina amb mestres d’Elx que formen part, des de fa moltíssims anys, des del 1983, d’un col·lectiu que s’anomena “Col·lectiu Literari Pep Sempere” i el seu objectiu és molt semblant al de les persones que habitualment ens reunim a les Clandestines que no és altre que impulsar el coneixement de la literatura entre els infants i joves. Per aquest motiu ens va semblar idoni convidar-los a venir i que ens expliquessin com s’organitzen, i intercanviar idees, materials, estratègies, etc.
El Col·lectiu Pep Sempere està format en l’actualitat per deu persones lligades al món de l’educació, algunes jubilades i altres en actiu.
Vam començar cantant, aprofitant que era el dia de Santa Cecília i, com no podia ser d’altra manera, amb unes “cançonetes de fil i cotó”.
Després, els convidats, la María Blasco, la Josefina Jordán, la Llum Sabater i l’Antonio Pavón, ens van contar de diferents maneres alguns del llibres que els han agradat. Ho van centrar en el tema VIATGES. Va ser interessant veure com la Maria dramatitzava “Dos ratones” o com la Josefina ens feia veure què s’amaga darrera d’“On va aquesta gent”, la Llum ens relatava “El camí de la muntanya” i en Toni ens mostrava com a base de preguntes es pot fer veure als infants què s’amaga darrera d’un relat, en aquest cas, darrera de “Migrants”.
També vam signar un document per seguir en contacte i vetllar per una bona relació que ens pugui portar a ampliar l’Aliança, any rere any amb d’altres grups de mestres o persones interessades per la literatura infantil i juvenil d’altres indrets de la península (Navarra, Madrid, Andalusia, Galícia, etc) amb qui esporàdicament tenim intercanvis en les Jornades o Encontres que s’organitzen arreu. Imaginem una xarxa de persones connectades via correu electrònic, i amb algunes trobades presencials, que impulsin el coneixement de la bona literatura i facin créixer els nostres infants com a persones més crítiques, imaginatives i respectuoses.
Amb la presència dels vint-i-cinc assistents i emparats per l’Anna Vilar, que va fer de valedora, vam signar un acord —ALIANÇA L’HOSPITALET – ELX (ALHE)— que conté i ens compromet amb els següents punts i condicions.
Primera. Es comprometen a vetllar per la promoció de la literatura infantil i juvenil mitjançant una actitud positiva, reflexiva, i activa, amb l’objectiu d’impulsar la lectura entre els infants i joves. Segona. Mantenir un compromís ferm contra el pensament únic, contra la incapacitat d’imaginar un món millor, contra l’absència de riscos que trenquin la possibilitat d’aventures i contra una vida sense propòsits.
Tercera. Apostar per la rebel·lió dels lectors i potenciar el conreu de la imaginació, de la memòria, de la recerca de preguntes que busquin noves preguntes, conjurant-se per mantenir l’eterna curiositat, el desig de saber habitar les paraules. Quarta. Establir un canal de comunicació mitjançant les xarxes socials i intercanviar periòdicament recomanacions, estratègies, idees i recursos relacionats amb la lectura i l’escriptura que resultin reeixits. Cinquena. Vetllar per l’ampliació de l’Aliança a d’altres grups, entitats o col·lectius del territori nacional. Sisena. Reivindicar constantment una lectura en llibertat, crítica, participativa, compromesa i creadora.
I després, la copeta de cava habitual i una conversa distesa recordant que la propera trobada serà el 18 de gener amb la presència d’en Marc Boutavant, il·lustrador francès de sèries exitoses com “Gos Pudent” “Ariol” i altres.
La invitació a la lectura 