Els convidats de la propera tertúlia clandestina es declaren navegants però, en els temps actuals, el vent els duu a navegar per les xarxes socials i descobrint la força de la col·lectivitat.
Amb la idea d’establir connexions, el 22 de novembre iniciarem un projecte en el que creiem i volem anar de la mà dels millor navegants, capaços de “surfejar” els llibres però, sobretot, capaços de capbussar-se i arribar a l’interior, al fons, del que amaguen entre línies, en una cantonada del capítol catorze, o interpretant les imatges poderoses que ens ajuden a entendre el mon. Aquests convidats especials que tindrem a la propera tertúlia clandestina, ens recorden aquell neda-que-neda que ens convidava a “nedar tots molt junts, com si fóssim el peix més gran del món, nedant en l’aigua fresca del matí i en el sol del migdia, per espantar el gran peix…”
Abans de salpar, els hem obert les portes de l’Espai Llamps i Centelles per dissenyar les etapes del projecte, bo i sabent que arribarem a diferents ports i aconseguirem que altres navegants se sumin a l’aventura.
En aquesta primera trobada compartirem lectures i ens explicaran quins són alguns dels seus llibres preferits. També presentarem el tríptic de lectures recomanades que cada any, abans de Nadal, posem a la vostra disposició per si us serveix d’orientació.
Us recordem que no diem mai qui ve a la tertúlia però us donem algunes pistes. Una és el títol de la trobada: «De fil i cotó», una expressió que empren al lloc on viuen els convidats, un lloc on els agrada molt cantar. I per tant, ja és una bona pista perquè ens recorda que són bona gent. Un poble que canta no pot morir mai, diuen. Potser la contrasenya “Pep“, també us pot pistar.
Us ho explicarem tot plegat a la trobada del proper dimecres 22 de novembre. Us hi esperem!
RECORDEU: Tertúlia clandestina “DE FIL I COTÓ. Els millors llibres del 2023” Data: dimecres 22 de novembre de 2023 Hora d’inici: 18:00 Hora d’acabament: 19:30 Contrasenya per accedir: en aquesta ocasió és PEP, però si mostreu el carnet VIP podeu entrar directament i teniu seient reservat a la primera fila. Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet. Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
El dijous 19 d’octubre vam parlar d’oralitat i ho vam fer de manera pràctica de la mà d’un gran narrador d’històries: En Daniel Becerra “La chistera”.
Ens vam aplegar una bona colla vinguda de diverses comarques de Catalunya (la Cerdanya, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Barcelonès) i va ser un motiu de goig enorme sentir-nos partícips d’un anhel comú com és l’aposta imparable per la lectura com a motor de progrés.
No tenim més que paraules d’agraïment, a més, envers les famílies que van deixar per un dia les activitats extraescolars per compartir amb nosaltres una tarda de paraules, de contes i de màgia.
La tertúlia venia provocada pel neguit que ens crea veure com l’oralitat i el seu valor com a transmissora de coneixements i d’entreteniment s’està empobrint.
Va ser un plaer gaudir de les narracions d’en Daniel, un mestre bibliotecari, amb una llarga experiència a escoles internacionals de la Xina, el Japó i Tailàndia (especialment) i que ha tornat a Catalunya carregat de sabers i vivències extraordinàries.
Ens va explicar contes amb sons, contes cantats, il·lustrats, dramatitzats i li vam demanar que acabés amb uns contes de por, amb el seu inseparable Bonny, l’esquelet parlant.
Si voleu conèixer una mica més a en Daniel, en aquest blog hem anat fent diverses entrades durant els darrers dotze anys. Aneu aquí al costat, allà on diu Search i escriviu Daniel Becerra.
Moltes gràcies a totes les persones que ens feu costat i que ens animeu a seguir organitzant trobades inspiradores. Us deixem, com sempre, un petit vídeo amb imatges de la clandestina:
El passat dimecres 28 de juny vam celebrar La FESTA DE LA TALPETA per recordar que fa 34 anys de la seva publicació. La festa serà un esdeveniment anual que anirem repetint en diferents escenaris de la ciutat, amb convidats que ens aportaran la seva visió i així anar ampliant el coneixement d’aquest formidable àlbum il·lustrat. La propera trobada serà el 2024 i celebrarem els 35 anys amb una sessió de narració de contes que, com “la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”, han esdevingut clàssics imprescindibles. Anirem informant.
La jornada va començar amb la visita de la talpeta que va voler fotografiar-se amb tots nosaltres i amb els agraïments als assistents i a les entitats col·laboradores (Biblioteca Tecla Sala i Juvé i Camps) que ens aporten una part de la logística que ens fa més còmoda i divertida la reunió.
Després vam tenir uns moments per recordar la figura i l’obra d’en Wolf Erlbruch, l’il·lustrador de la talpeta, que ens va deixar el passar desembre. Vam comentar “El pato, la muerte i el tulipán”, un àlbum preciós que ens explica de manera tranquil·la el tema de la mort. Llegiu que va escriure en Carles al blog: https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/2023/01/04/wolf-erlbruch-ets-aqui-per-estimar-la-vida/
Després vam presentar les dues convidades, la Isabel Llasat i l’Anna Llisterri, traductores de literatura infantil i juvenil que van oferir-nos una visió del seu ofici, una feina poc coneguda i diria que poc valorada però que resulta imprescindible per gaudir de la bona literatura.
Ens van explicar el seu mètode de treball, les obres que han traduït i sobretot les dificultats amb que es troben davant de segons quines traduccions com pot ser la poesia. Va ser un luxe irrepetible poder sentir les seves opinions.
La gràcia d’aquestes trobades és, a banda d’aprendre, conèixer gent que ens aporta la seva saviesa. Això no té preu, ens enriqueix i ens fa millors persones.
Després, en Carles Ferrer es va deixar anar i ens va explicar algunes curiositats de com ha anat fornint la col·lecció de gairebé 40 talpetes en diferents idiomes i de les converses mantingudes amb els traductors i traductores d’arreu del món. I , com a punt final, ens vam centrar en les traduccions angleses i les tres versions en castellà, aturant-nos en la sorprenent versió mexicana d’“El topito Birolo”.
Us compartim un petit vídeo amb imatges de la trobada. Fins a la propera!
El novè relat que el vent s’endugué l’ha escrit la Júlia Costa, mestra i llicenciada en Humanitats amb una àmplia experiència com a escriptora de novel·les de ficció, poemes i assaig.
Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per adults, ha publicat Ombres (La Magrana, 1994), Rondalla del camí (Publicacions de la UAB, accèsit Premi Pere Calders, 1998) i La descomposició de la llum (Omicron, 2007, Premi Olga Xirinacs de novel·la). També ha publicat dos reculls de poesia: Indrets i Camins (Premi de Poesia del portal joescric.com) i La pols dels carrers (Meteora, 2006).
Manté diferents blocs de contingut cultural i literari, entre els quals La panxa del bou és el més popular, amb força lectors i també Tèrbol atzur, on recull l’aportació de la dona a la poesia catalana. També és molt aficionada a la història i coordina el blog de les Tertúlies d’Història del Grup 99. Viu al Poble Sec de Barcelona i forma part de l’entitat CERHISEC (Centre per a la Recerca Històrica del Poble-sec), motiu pel qual ha publicat diferents articles sobre aspectes d’història d’aquest barri de Barcelona i realitzat itineraris temàtics sobre el Poble-sec històric i literari o La Setmana Tràgica al Poble-sec i la seva rodalia.
Júlia Costa, avui mestra jubilada, va treballar a l’Hospitalet des del curs 78-79 fins el curs 92-93, on va impartir diferents especialitats a l’escola El Samontà, avui EOI de la ciutat, durant el qual aquesta escola, a causa del descens de natalitat, va tancar com a centre de primària. L’ambient d’aquells anys es reflecteix en el seu llibre Retorn a les boires. En aquella època va participar de forma molt activa en el projecte L’Hospitalet és escola, formant part de l’equip de primària i elaborant diferents materials. També, en el marc d’aquest projecte, va escriure el conte, destinat al cicle superior de primària Els Tocaboires a l’Hospitalet, ambientat a la ciutat i protagonitzat per uns follets immigrants, en un intent de bastir una mitologia infantil hospitalenca pròpia.
Més endavant va romandre alguns cursos a d’altres escoles, com ara el CEIP Provençana per arrelar-se de nou, des del curs 98-99, al CEIP Bernat Desclot, com a especialista en NEE i, més endavant, com a responsable del projecte puntedu. Amb motiu del 25è aniversari de l’escola l’any 2007 va aconseguir un accèssit en els premis Leandre Colomer sobre experiències educatives amb el treball Bernat Desclot i la seva època, aplicat de forma transversal en aquest centre, a través del projecte de biblioteca.
L’activitat educativa de Júlia Costa, l’ambient de l’escola i dels mestres i visions literàries de la ciutat es poden trobar en diferents passatges dels seus llibres.
El 2020 el ple del Districte de Sants-Montjuïc li ha atorgat la Medalla d’Honor de Barcelona.
El passat dimecres, 17 de maig, vam fer la tertúlia clandestina #8 amb el títol «Dibuixa’m un xai. L’ofici d’il·lustrar llibres per a infants».
Abans de presentar la Noemí Villamuza, la convidada, vam explicar la coincidència que aquell mateix dia a Galícia era festiu perquè celebraven el dia de les lletres gallegues en record a la publicació dels “Cantares galegos” de Rosalía de Castro i, esclar!, com que l’Espai està situat al carrer Rosalía de Castro, la referència era obligada. Teníem prevista la lectura del poema Adiós ríos, adiós fontes (el podeu llegir al web de la fundació Rosalia de Castro: https://rosalia.gal/planeta-rosalia/adios-rios-ao-espanol/)
Adiós ríos, adiós fontes adiós, regatos pequenos; adiós, vista dos meus ollos, non sei cándo nos veremos. Miña terra, miña terra, terra donde m’eu criei, hortiña que quero tanto, figueiriñas que prantei. […]
Però no vam llegir aquest poema perquè uns dies abans la Noemí havia participat en unes jornades a l’illa de La Palma i les havien titulat “Bolboretas” — una paraula que en gallec vol dir “papallones”— i així és que vam recordar el conte que va escriure Xabier P. Docampo amb el mateix títol, publicat l’editorial Everest.
Després dels agraïments corresponents a la Biblioteca Tecla Sala pel préstec dels llibres de la Noemí Villamuza, a les persones assistents per la seva presència, a l’empresa Juvé&Camps per seu suport i també a Telepizza per la seva col·laboració desinteressada, vam comentar el perquè del títol («DIBUIXA’M UN XAI») i les referències al llibre “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry.
Vam recordar que el segon capítol comença amb l’aviador intentat reparar el motor del seu avió i se li apareix un infant que ni plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu: — Si us plau… dibuixa’m un xai!
L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al nen (el Petit Príncep) i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li dibuixa una caixa.
Després hem repartir una caixa que recorda aquest relat.
També hem explicat el perquè de la contrasenya (Ecolines). Sempre és una pista per intentar esbrinar qui vindrà. En aquest cas són uns retoladors especials que usa la Noemí per fer esbossos.
La presentació de la convidada va ser molt fàcil perquè només va caldre preguntar-li com va començar a dibuixar i ens va explicar detalls sincers de la seva infantesa i joventut, i els estudis que va fer fins que va començar a publicar les primeres il·lustracions per a l’editorial Anaya.
És una persona propera, entranyable, càlida i sensible que ens va obrir el seu pensament i ens va il·luminar (millor, il·lustrar) sobre aquest món de la literatura infantil i juvenil i com aconseguir que un text esdevingui quelcom emotiu gràcies a les imatges tendres i boniques que es capaç de mostrar-nos amb uns traços i unes línies que transmeten sensibilitat.
Li vaig mostrar el primer llibre on vaig veure les seves il·lustracions (L’Óscar i el lleó de correus) i li vam mostrar l’activitat que havíem fet amb els alumnes de l’escola, allà pel curs 2003-04, si no m’equivoco.
Després, a partir d’exemples ens va explicar com s’enfronta a un text per donar-li forma i ens va explicar el procés de realització d’un àlbum, un poemari o un relat, des del seu punt de vista. Ens vam centrar en els llibres “ABCdario”, “Els germans Cor de Lleó”, “Geografia humana y otros poemas”, i “Libro de nanas”.
També ens va explicar anècdotes i moments emotius que li han aportat les connexions amb persones que han conegut a Glòria Fuertes, el tracte amb diferents editorials, la relació amb la Marta Bercebal i el tàndem “Grillo en casa”, etc.
I vam tenir temps perquè ens mostrés alguns originals, ens llegís un llibre-poema i acceptés el repte de pensar en veu alta com dibuixaria un text que li vam passar sense que l’hagués vist.
Hi ha dies i dies. Alguns són dels que anomenem “blinguis” i són aquells en els que ens esforcem perquè les coses vagin bé però tot acaba capgirat, entrebancat, i amb una sensació de dia perdut. Passa de tant en tant i solen coincidir amb els dilluns, en el meu cas.
Hi ha, en canvi, altres dies que tot va millor del previst i en arribar al vespre, en aquella hora de passar revista a com ha anat la jornada, diem que ha estat un dia que ha valgut molt la pena i que ens anem a dormir satisfets i contents. Aquest va ser el cas de dilluns passat.
Havíem previst la segona trobada d’autors i autores de la ciutat de l’Hospitalet. A darrera hora es va disculpar l’Ignasi Barba a qui teníem moltes ganes de sentir i de conversar sobre teatre i literatura. En una altra ocasió serà.
En canvi, van arribar puntualíssimes l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García-Carpintero i l’Anna Vilar i vam mantenir una conversa high level que em va agradar (molt), tot i que en algun moment em vaig perdre i els dies següents he hagut d’anar paint tota la pila d’informació que ens van oferir.
Em quedo amb la imatge de tres dones formidables que ens van explicar part de la seva vida i sobretot les seves motivacions per escriure allò que les preocupa i de compartir els seus pensaments amb tots nosaltres amb els seus llibres.
L’Anna Vilar, a més, ens va oferir una primícia, el seu darrer relat (Xuts en la foscor) on explica uns fets ficticis succeïts l’any 1620 a la comarca de La Segarra, relacionats amb dones remeieres que eren acusades de bruixes. Un relat que presentarà dilluns vinent a la llibreria Llavors (l’Hospitalet) i, si tot va normal, allà hi serem per fer-li costat. De fet, és el tercer llibre que publica en poc temps, tots amb Animallibres, i amb continguts diversos. Si la memòria no em falla, el primer va ser Tot plegat semblava una broma on aborda el tema de l’assetjament a l’escola, el segon L’aleteig de la papallona, amb contingut ecologista, i aquest Xuts en la foscor, relacionat s amb fets històrics.
L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”
La Mari Àngels ens va emocionar molt explicant els seus records d’infantesa i amb la seva empatia natural ens va fer viure aquella època llunyana en que Bellvitge era poc més que blocs de ciment d’un espai en construcció, una ciutat dormitori perduda enmig del no-res.
Ens va faltar temps perquè ens comentés el seu llibre sobre la Simone Weil que us recomanem especialment perquè desmitifica i centra la persona d’aquesta filòsofa lluny dels comentaris de pa sucat amb oli que l’han acompanyat.
En un moment de la intervenció de la Mari Àngels ens vam adonar d’una coincidència curiosa i meravellosa. Totes tres dones estaven jubilades, havien dedicat la seva vida a la docència i ara tenien temps per escriure diàriament. Curiós, perquè els seus àmbit i els seus interessos com a escriptores són ben diferents.
Y ahora nos preguntamos ¿quiénes somos? Porque después de 50 años ya no somos lo mismo que si no hubiéramos salido de nuestros pueblos. No renunciamos a nuestros orígenes, pero ya no vivimos sólo de ellos, algo nos ha ido conformando ¿qué es? No somos Barcelona ni venimos de aquellos “pagesos” rurales de l’Hospitalet, el folklore de las distintas regiones de España se ha ido fundiendo con las tradiciones catalanas y absorbe ya algo de otras más lejanas, pero la amalgama que nos rodea no es lo que somos, lo que somos anda más por las raíces, ¿Qué raíces se me han enredado con las de esta ciudad formando una sola?
L’Ana de Lacalle, a qui no coneixia personalment, ens va il·luminar parlant de Intel·ligència Artificial, de quines coses bones ens aportarà i, sobretot, del mal que ens farà com a societat.
Té l’Ana un discurs elegant, amb paraules plenes de contingut, ben pensades i que com a filòsofa “Huérfana de Sofía” ens fa replantejar-nos la nostra vida. El seus pensaments ens obren la mirada al que hi ha al nostre voltant però també al que tenim en el nostre interior.
“Recuerdo una obra de Stefan Zweig titulada “Novela de ajedrez” cuyo manuscrito envió a sus editores el día antes de quitarse la vida junto a su segunda esposa, por entender que Europa “era un cadáver que se había suicidado”, según palabras de Joseph Roth. Evidentemente el contexto histórico es otro. Me refiero a lo que me rodea en comparación con lo que atormentaba a Zweig. Pero lo que ha generado esa asociación de mi situación y del contenido de la novela mencionada es la absurda reclusión. Aunque no me sorprende que lo último que escribiera fuese esta narración; que tras ella optara por la autolisis, ya que la agonía, el sufrimiento insoportable y el sinsentido que padece el protagonista pudieran ser acaso un reflejo de la perturbación interna que vivía el mismo autor.” https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ana-de-lacalle
Vam poder conèixer els seus llibres i ens van explicar les motivacions i els arguments de la majoria d’ells. Els podeu trobar a les biblioteques de l’Hospitalet al fons d’autors i autores de la ciutat.
També es pot consultar la seva biografia i més dades al magnífic web que impulsen des del servei de Biblioteques de l’Hospitalet, sota la coordinació de la Gemma Isern, bibliotecària a la Tecla Sala i persona compromesa amb el projecte “Relats que el vent s’endugué”.
El dimecres, 17 de maig, a les 6 de la tarda, a l’Espai Llamps i Centelles (L’Hospitalet) tenim una nova TERTÚLIA.
La tertúlia es titula «DIBUIXA’M UN XAI», i el títol fa referència a un capítol del llibre “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry.
El capítol comença quan un aviador que ha caigut al desert està intentant reparar el motor del seu avió (Caure al desert és un símbol i aquest relat n’està ple, de símbols. Aquí vol significar un cert bloqueig creatiu i, fins i tot, en aquest allunyar-se de les persones podem entreveure la possibilitat de no sobreviure físicament), se li apareix un infant que ni plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu:
— Si us plau… dibuixa’m un xai!
L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al nen (el Petit Príncep) i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li dibuixa una caixa.
—Això és la caixa. El be que vols és a dins.
—És exactament així, que el volia! Et sembla que necessita molta herba aquest be?
Li podia haver demanat una altra cosa creativa (canta’m una cançó, per exemple) però li demana que li faci un dibuix perquè l’aviador ha explica’t en el primer capítol els fracassos amb els seus dibuixos 1 i 2 (el de la boa que es menja l’elefant) i de com a l’edat de sis anys va abandonar la seva magnífica carrera de pintor.
Però no parlarem d’«El petit Príncep» sinó de com s’enfronta un il·lustrador a un text per donar-li forma. La convidada ens explicarà el procés de realització d’un àlbum des del seu punt de vista (la unitat narrativa, el temps, la lògica narrativa, la direccionalitat esquerra-dreta, la força de les cobertes, els materials a emprar i com condicionen el relat, etc.) i podeu estar segurs que n’aprendrem molt!
No podem explicar més, ja ho sabeu.
Enviarem, uns dies abans, un correu electrònic directament a les persones que formeu part del grup dels habituals, per recordar-vos (que no caldrà perquè segur que ja l’esteu anotant) la trobada.
RECORDEU:
Tertúlia clandestina “Dibuixa’m un xai. L’ofici d’il·lustrar llibres per a infants”
Data: dimecres 17 de maig de 2023
Hora d’inici: 18:00
Hora d’acabament: 19:30
Contrasenya per accedir: en aquesta ocasió és ECOLINES, però si mostreu el carnet VIP podreu entrar directament.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.
Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
El vuité “Relat que el vent s’endugué” ja el podem llegir en format paper al diari de l’Hospitalet i també en format digital. L’ha escrit l’Anna Vilar i és un goig que formi part d’aquesta aventura.
L’Anna va ser mestra des de l’any 1978, però des del 1992 al 2017 que es va jubilar va treballar a l’escola Santiago Ramón y Cajal al barri de La Torrassa, exercint diferents càrrecs a l’equip directiu.
Durant els anys que ha estat a la Torrassa s’ha compromès amb les diferents iniciatives i xarxes que han treballat per fer un barri i una ciutat millors. Diu que“L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”
Els llibres que ha publicat fins ara són L’aleteig de la papallona (2021), Tot plegat semblava una broma. (2019). Premi Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil 2019, Fenil… quèee?. (2005), I un dia serà demà (2003), Vet aquí que set reis una vegada… (1997) El saber perdut: història d’un llibre, d’un cavaller i un savi (1997).
Va guanyar el Premi Núvol de Contes 2022 amb Bonet, les sabates!
I aquest mes de maig es publicarà la seva darrera obra.
Si voleu conèixer què s’escriu a l’Hospitalet, ja tenim data per a la trobada amb les autores i l’autor dels relats de gener, febrer, març i aquest d’abril. Serà el 15 de maig a l’Espai Llamps i Centelles i ens explicaran les seves motivacions i els missatges que volen transmetre amb els seves obres. Podrem conversar amb l’Ignasi García Barba, l’Anna de Lacalle, la Ma. Àngels García Carpintero i l’Anna Vilar. Ho anunciarem oportunament uns dies abans.
Però abans ens podrem trobar a la trobada bianual que es fa cada dos anys per presentar l’opuscle que recull tota la producció dels autors i autores de l’Hospitalet. Enguany serà a la Biblioteca Tecla Sala, el dissabte 22 d’abril a les 12 del migdia. Hi haurà parlaments, jocs, fotos i altres sorpreses.
Podeu llegir el relat de l’Anna Vilar si cliqueu a l’enllaç:
«Alicia a través del mirall» comença quan l’Alicia vol veure què hi ha a l’altra banda del mirall i sense saber ben bé com, es troba jugant una partida d’escacs on ella és un peó que vol arribar a ser reina. De la mateixa manera que Carroll ens mostra una realitat on les coses no són com són, o com pensem que són, a la tertúlia de dimarts passat vam tenir l’oportunitat de comprendre algunes de les coses que passen a l’altra banda dels llibres, a la cuina on es couen. Vam poder satisfer la nostra curiositat afirmant o descobrint com funciona una editorial.
Abans de les sis de la tarda, tot just quan érem a punt de començar, esperant al carrer i passant fred, vaig tenir un pensament curiós: Em preguntava què pensaven les persones que venien a la tertúlia sense saber de què aniria la cosa, només amb la intuïció que passarien una bona estona parlant de literatura infantil i juvenil i prou. També feia uns càlculs pessimistes, és clar. El fred, la pluja lleugera, i el cansament del dia no convidaven a venir a l’Espai. Em vaig equivocar i ho agraeixo.
A les persones que organitzem les tertúlies ens fa feliç comprovar com, de mica en mica, l’Espai es va convertint en un punt de trobada. Sovint recordo les tertúlies que organitzava el pintor Rafael Barradas, persona optimista, que pels vols de la segona dècada del segle XX va viure a l’Hospitalet i en un espai que es coneixia com l’Ateneillo organitzava tertúlies amb personatges del mon de les arts plàstiques com Lorca, Dalí o Marinetti, entre altres.
I, de mica en mica, els amics, les mestres i bibliotecàries, els parents i convidats van arribant, com a la cançó d’en Sisa, i són benvinguts a la festa de la literatura infantil.
Abans de començar la tertúlia vam repartir els carnets VIP que permeten accedir a l’Espai sense dir la contrasenya i que, a més, a mesura que es vagin acumulant punts (un per cada tertúlia) permetran obtenir un premi especial. El carnet:
Després vam presentar a les persones que venien a explicar-nos com funciona una editorial. Ens feia especial il·lusió perquè són bona gent, són divertits i, com ells diuen, més que una empresa són una mena de clan que van tots a una. La Irene i en Pablo, en representació d’Ekaré, van ocupar els llocs preferents i amb ells vam iniciar la conversa preguntant-los si una editorial té, o ha de tenir, una funció social o només es tracta de guanyar diners i anar fent. També els acompanyaven, camuflades entre els assistents la Mercè, l’Araya i l’Alejandra, companyes de treball a Ekaré.
Sovint, a les presentacions amb mestres, ens demanem criteris per triar llibres i sempre diem que un de fiable és conèixer les persones que hi ha al darrera del segell editorial. Sol ser garantia de bon llibre. És el que passa amb Ekaré, que l’èxit està assegurat.
La Irene ens va explicar el significat de la paraula Ekaré que en la llengua de l’ètnia Pemón que habita al sud-est de Veneçuela, significa narració veritable, història o conte.
Ekaré va començar a publicar a Veneçuela fa quaranta-quatre anys, el 1978, amb objectiu de fer llibres de qualitat, significatius i de diverses parts del món.
Va ser una conversa molt agradable i que se’ns va fer curta. Vam poder recordar alguns dels seus llibres mítics com «La composición», «La caimana» o «Anem a caçar un ós» i també algunes de les darreres publicacions, com «La casa del ratolí», «Uugh! Un relat del plistocé» o «Mites al cel».
Ah! Vam poder gaudir, en exclusiva, de la presentació d’un llibre (llibre-joc?) que veurà la llum d’ací uns dies: «Enigma animal».
Vam aprendre molt del que hi ha al darrera d’un llibre i vam saber els problemes que pateixen “entre bambolines” amb la maquetació, el color, els càlculs dels costos, la tria d’un paper o un altra, què passa quan se’ls escapa algun error tipogràfic, com trien un manuscrit i el procés que cal seguir fins que esdevé un llibre físic que podem tocar, etc.
Ekaré Europa fa vint anys que són a Catalunya i vam aprofitar per celebrar-ho, adequadament, però si no haguessin fet vint anys, també els hauríem convidat.
Ens va faltar temps per parlar de col·leccions o exemplars únics, com trien els il·lustradors, si aposten o no per autors novells, què significa formar part del grup de editorials que conformen “Àlbum”, etc. Bé, això va ser un bon motiu per tornar-los a convidar i seguir conversant i aprenent tots plegats. Però no esperarem vint anys més, no!
A continuació podeu veure un petit vídeo de quatre minuts amb algunes imatges que ens han enviat les companyes que van venir i a qui agraïm que ens les hagin fet arribar. Gràcies Imma, Désirée, Laura i Carmeta!
Diuen que les persones som curioses i que aquest aspecte emocional ens porta a explorar, investigar i aprendre.
Aquests dies, a Barcelona, la companyia de teatre Aracaladanza presenta l’espectacle Loop i els espectadors veiem l’escenari des del darrere i així sabem què passa entre bambolines quan l’espectacle acaba i tot són corredisses per desmuntar i deixar l’escenari net.
A la literatura infantil hi ha un llibre molt divertit escrit i il·lustrat per Gilles Bachelet que es titula precisament «Los cuentos entre bambalinas» on veiem també els personatges populars de les històries com es preparen per arribar al format llibre, seguint tots els passos que s’han de fer perquè el relat arribi a les nostres mans.
En ambdós casos, la nostra curiositat queda satisfeta i això està bé perquè ens agrada conèixer, encara que, de vegades, voler saber massa comporta riscos (recordeu el conte d’en Barbablava, per exemple).
Si teniu ganes de saber com funciona la cadena del llibre infantil, a la propera tertúlia clandestina tindrem una persona convidada que ho sap gairebé tot d’aquest procés perquè fa vint anys que s’hi dedica a buscar i contractar els millors il·lustradors i escriptors, intuint quines obres tindran o no un llarg recorregut i seran un èxit en mans dels infants.
Li podrem preguntar sobre la seva història, què és una línia editorial, com veu el moment actual de la literatura a casa nostra i li demanarem que ens expliqui algunes de les anècdotes divertides que li hagin passat.
També ens comentarà alguns del llibres que fa temps volten per les escoles, llibreries i biblioteques.
Això serà el dimarts 24 de gener de 2023 a les 18:00 hores a l’Espai Llamps i Centelles.
Per accedir caldrà conèixer la contrasenya. En aquesta ocasió és ALTAMIRA
Pels qui teniu curiositat, potser la contrasenya ja us dona pistes de per on anirà la cosa.
Hi haurà sorpreses dolces i passarem una estona que se’ns farà curta, com sempre, perquè a les 19:30, tancarem la paradeta.
RECORDEU: Tertulia clandestina “la lij des de l’altra banda” Data: dimarts 24 de gener de 2023 Hora d’inici: 18:00 Hora d’acabament: 19:30 Contrasenya per accedir: Altamira Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet. Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
Us hi esperem! Travessarem el mirall com va fer l’Alícia i ens trobarem (potser) amb el barreter perquè ens recordi, com li va recordar a l’Alicia, com estem de contents de tornar-nos a veure als jardins de la memòria, al palau dels somnis.
La invitació a la lectura 