«El consultori de la senyora Ainou» a L’Ofici d’educar

Ahir vam presentar aquest enginyós àlbum que ens mostra situacions quotidianes que potser hem viscut a casa. Els protagonistes són animals humanitzats amb petits problemes, que busquen la solució preguntant i demanant consell que és una bona manera de resoldre les coses.

Potser els avis i les àvies, en llegir el títol tindran un “dejà vu” amb un programa radiofònic molt popular entre el 1947 i 1984.

El llibre esn parla de com un grup d’animals fa les seves preguntes mitjançant cartes que envien al consultori de la senyora Ainou, que ho sap tot.

A cada doble pàgina, al full de l’esquerra llegim la pregunta i tot seguit la resposta. A la dreta, unes imatges precioses de la Rocío Bonilla que fa la interpretació de la pregunta.

La primera carta és de la Blanca, l’ossa a qui la seva mare li fa menjar salmó, quan ella prefereix la mel. A la següent doble pàgina, l’esquirol Pol no sap que fer perquè el pare li diu que vagi descalç per casa i l’àvia li diu que se li faran els peus amples i agafarà una pulmonia.Després, l’ovelleta que no vol que li gastin el nom, el gat que té molt de fred al lloc on viu, el teixó que li demana consell sobre com començar un conte per a un concurs, la libèl·lula, el rat penat, etc.
Cap al final, l’Eric Sont, l’eriçó que juga a futbol amb els gallines vol saber què pot fer perquè li passin la pilota i quan rep la resposta, intrigat torna a escriure amb un “Qui és vostè?”. És el moment en que ell i tots els animals segueixen algunes pistes fins arribar a casa de la senyora Ainou. No es diu ni se li veu la cara però els nois i noies que llegeixin el llibre segur que sabran qui és la senyora Ainou.

És una lectura que recomanem per a infants a partir de vuit anys, però que poden llegir abans, si els acompanya un adult. Està editat per Flamboyant i té 44 pàgines. La Meritxell Martí i la Rocío Bonilla fan un extraordinari tàndem.

Com a cada programa, vam fer una pregunta relacionada amb el llibre. Si participeu en el concurs, estareu donant-nos suport i, a més, podeu guanyar el llibre gràcies a la gentilesa de l’editorial Flamboyant.
La pregunta per al concurs sobre el llibre «El consultori de la senyora Ainou» és:

Quin animal té un problema amb la pilota?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 14 de desembre.

La guanyadora de l’anterior concurs sobre el llibre «Llop a la neu» és la Mònica Monteagudo. L’enhorabona!

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/el-consultori-de-la-senyora-ainou-meritxell-marti-edflamboyant/audio/1263242/

…………………………………….

I si voleu saber que en pensen els mestres de la situació actual de l’educació, el programa obre la”Sala de mestres” per conèixer la situació de les escoles, i com s’ho maneguen els mestres per superar els obstacles.

Els mestres senten que estan sostenint la complexitat del sistema educatiu, però, a quin preu? “Pinten bastos per a la docència!” exclama una mestra”. “Els han venut un sistema educatiu inclusiu, difícil de fer realitat amb els recursos actuals” lamenta un altre mestre.
Se senten sobrepassats amb els nouvinguts i les neurodivergències, i molt tensionats, reconeixen tots. I se’n surten gràcies a la força dels equips docents, i la complicitat de les famílies.

Per escoltar el programa, cliqueu a:

https://www.3cat.cat/3cat/mestres-sostenim-la-complexitat-pero-no-podem-atendre-amb-dignitat/audio/1263244/

«Llop a la neu» a L’Ofici d’educar

Ahir vam presentar aquest àlbum que tot i semblar una altra història de llops i caputxetes, no ho és.

Es narra una història commovedora de com un dia d’hivern, una nena amb un impermeable vermell torna a casa i un temporal de neu fa que es desorienti. Just en aquest moment de desesperació sent uns udols i troba a un cadell de llop que també està perdut i allunyat de la seva llopada.

La història avança a través de dobles pàgines, sense text, excepte algunes onomatopeies que són com la banda sonora del relat. No cal més perquè l’aventura s’entén perfectament.

Es fa difícil destacar una imatge o moment però quan la nena amb el llobató a les mans es troba cara a cara amb la mare lloba és molt potent perquè et deixa glaçat i pesant que, ai! ara la lloba es cruspirà la nena.

Després veurem com la nena queda arraulida en mig d’unes plantes, a punt de congelar-se. El que veiem a continuació és bonic i amb final feliç, naturalment.

El treball plàstic és fantàstic perquè els infants poden percebre el fred, la por, l’esgotament, però també la sensació d’alleujament en veure com el valor de nena aconsegueix salvar el llobató i els llops, més endavant, al seu torn la salvaran a ella de morir congelada. Un relat càlid, tendre, on la cooperació té la seva recompensa.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el llibre que presentem i entre els participants sortegem el llibre gentilesa de l’editorial, en cast cas, Corimbo. La pregunta per al concurs sobre el llibre «Llop a la neu» és:

Qui salva la nena de morir congelada?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 30 de novembre.

Al darrer concurs, la guanyadora del llibre «El Senyor dels Lladres» va ser la
Pepa Collazos. L’enhorabona!

Podeu sentir el pòdcast de la secció, clicant a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/ofeducarcentellesllopneump3/audio/1261616/

«El racó de pensar», un àlbum il·lustrat brillant

Veient la coberta em va venir al cap la frase que se sentia en alguna ocasió a l’escola (poques, tot s’ha de dir) quan alguna mestra enviava a un racó de l’aula on hi havia “la cadira de pensar” a algun infant que havia fet una entremaliadura. Crec que és una pràctica que ja no s’estila i s’agraeix. Sempre em va remoure que s’associés “pensar” amb càstig.

Aquest àlbum il·lustrat comença amb un nen (en Jasper, segons llegim a la contracoberta) de cara a la paret amb una forquilla i un ganivet a les mans. També té fils d’espaguetis al cap, a la cara, a l’espatlla i enganxats a la paret.

Arriba una oca i li pregunta què hi fa? I ell respon que “diuen” que s’ha portat malament. És un detall molt important perquè no diu “m’he portat malament” sinó “diuen que m’he portat malament” i aquesta precisió serà determinant al final del relat.

Després arriba un gos dàlmata que diu que s’ha portat malament i també es queda de cara a la paret, al racó de pensar. Se’l veu amb una pilona arrencada del terra i lligada a la seva corretja.

A partir d’aquí, diversos animals van arribant i es van afegint al racó. Primer un ruc, després una serp i un ant. Cadascú va explicant la seva història.

El moment més hilarant és quan arriben les gavines i no són benvingudes. Marxen i es vengen deixant caure les excrements sobre el nen i els animals. Com que és una entremaliadura, les deixen unir-se al racó.

Les il·lustracions són brillants i tenen molts detalls divertits que cal anar seguint. No us perdeu les expressions de les cares.

Cap al final, l’ant es disculpa, diu “ho sento” i marxa. La resta d’animals fan el mateix i el nen es queda sol, novament. Un final sorprenent donarà molt de joc per a la conversa.

Molt recomanable per a cicle infantil.
LESDADES:
Títol: El racó de pensar
Autor: Pieter van den Heuvel
Il·lustrador: Pieter van den Heuvel
Traductora: Maria Rosich
Editorial: Litera
Pàgines: 40
Albuixech (València) 2025

«Ai, Renoi!» el nou àlbum d’en Michael Rosen i la Helen Oxenbury

Fa més de trenta anys que en Michael Rosen i la Helen Oxenbury no tornaven a coincidir fent un llibre. Recordem el mític “Anem a caçar un os” que tants bons moments ens ha fet passar, a casa i a l’escola.

Aquest segon àlbum, “Ai, renoi!”, també té una estructura repetitiva però l’enfocament és diferent perquè si a “Anem a caçar un os” la natura i els paisatges tenien molta presència, en “Ai, renoi!” han desaparegut completament i la il·lustradora es centra en els personatges i els animals.

L’argument és senzill. Es tracta d’un noi (recomano que li poseu nom) que va a fer unes compres. Se’l veu vestit amb una jaqueta vermella, cinturó i una gorra negra. Tot plegat li confereix un aspecte molt anglès. Passeja i ens convida a anar avançant amb ell. El seu objectiu és anar a comprar diferents objectes.
A cada botiga on va, demana una cosa diferent (unes pastanagues, un barret, un abric, un pastís, etc.) i es crea una certa confusió perquè li ofereixen un animal.

Aquest embolic fa riure força als infants. És una mena de joc perquè han d’imaginar quin animal li ofereixen amb les dues pistes que ajuden a identificar-lo:

Una és la visual perquè la forma de l’embolcall i un petit detall que es pot veure, ajuden molt.

L’altra recau en la destresa del narrador que ha de recordar que es tracta d’un text rimat i aquesta rima ajuda a deduir de quina bèstia es tracta. Per exemple, quan el noi diu “Renoi, quasi ploro! Em van donar un…” cal pensar en una animal que rimi amb ploro i si ens fixem en el paquet que li ofereix el botiguer podem intuir una cua vermella que delata la presència d’un lloro.

Si la rima diu “Renoi, quin disbarat! Em van donar un…” busquem el nom d’un animal que rimi amb disbarat. I així en cada episodi. Molt divertit.

Si us animeu a explicar-lo als infants de cicle infantil, va molt bé anar repetint a cada escena l’enfilall de bèsties que segueixen el noi perquè ajudarà a assimilar el relat. I, si us atreviu, es pot cantar la tornada (No és el que volia… M’ho quedo? I ara. Quina bogeria!”)

Lectura recomanada per a infants de cicle infantil.

LES DADES:

Títol: Ai, renoi!
Text: Michael Rosen
Il·lustracions: Helen Oxenbury
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Ekaré
Pàgines: 40
Barcelona, 2025

«Topotip i Topotap», dos ratolins es visiten mútuament

Hi ha un debat sobre si els contes populars són o no adequats per als infants perquè s’interpreten com a masclistes, violents i altres adjectius. Jo estic a la banda dels qui pensen que el seu valor perviu i aporten beneficis diversos als infants que els escolten. És un debat interessant.

Una de les faules d’Isop que vaig sentir de menut de llavis del meu avi Vicenç era la del “Ratolí de camp i ratolí de ciutat” i fa uns mesos veig veure la versió d’en Roberto Piumini amb il·lustracions gairebé hiperrealistes d’Irene Volpiano i vaig tornar a llegir l’extraordinari relat.

Topotip i Topotap és la mateixa trama clàssica però amb elements contemporanis. Destaca, per una banda una escriptura molt acurada i de l’altra les il·lustracions en blanc i negre, farcides de detalls i amb diverses perspectives. És un llibre molt bonic. Una companya mestra, el va explicar als seus alumnes de cicle inicial i em va dir que els va interessar molt com estava il·lustrat. També li va servir per buscar amb els alumnes els avantatges i els inconvenients de viure a la ciutat o viure al camp.

Al web de l’editorial podem llegir el següent resum:

En Topotip convida en Topotap a dinar a casa seva, una cabanya de camp on porta una vida modesta i agradable, buida de neguits i ensurts. Com a agraïment, en Topotap, ratolí de ciutat, li obre les portes de casa seva. Allà tot és «una altra cosa»: abundància, sumptuositat i aliments sofisticats. Però la visita resulta ser un infern, perquè a la ciutat també hi ha escombres, sabates i una cosa encara pitjor: un gat immens i ferotge que manté els ratolins famolencs a ratlla. M’estimo més tornar a casa, es diu en Topotip amb la lliçó apresa: val més una vida modesta i tranquil·la que tot el luxe del món rodejat de perills i preocupacions.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Topotip i Topotap
Autor: Roberto Piumini
Il·lustradora: Irene Volpiano
Traductor: Emili Manzano
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

«Les tres pedres» d’Olivier Tallec

Fa molts anys, al voltant de la dècada dels 90, llegia uns fanzines anomenats “Mondo lirondo” i allà hi havia un personatge encantador: una pedra amb barret de cowboy que tenia pensaments curiosos i em recordava la “pedra filosofal”. El seu nom era Jack, la pedra. Divertidíssim.

Anys més tard, aquell personatge em va inspirar en un altre que formava part del projecte Somriures de l’editorial Cruïlla i anava adreçat a cicle infantil. Allà, acompanyant la Mina, la protagonista, vam col·locar una pedra al costat de la porta. La Mina i la pedra, xerraven.

Això ens recorda que al món dels contes, quan diem “En aquell temps en que les bèsties parlaven, els arbres cantaven i les pedres caminaven…” tot el que ve a continuació resulta versemblant i possible per als infants. Aquesta és la màgia dels relats que fan treballar el magí i són un aliment genial per a la imaginació.

L’editorial Birabiro, que està celebrant els deu anys de vida, ha incorporat al seu catàleg “Les tres pedres” una obra d’Olivier Tallec, amb una portada preciosa.

La història explica com les tres pedres vivien al cim d’una muntanya i cada matí el vent les feia tremolar mentre contemplaven les ovelles de la vall i observaven com creixien les plantes aromàtiques. Una autèntica vida de pedra!

Un dia, una tempesta va sacsejar la muntanya i els llamps la van partir fent que les pedres rodolessin muntanya avall i aterressin al niu d’una gralla. Allà també s’hi estava bé.

A mesura que anem passant pàgines veiem les peripècies de les tres pedres i els encontres que van tenint amb un talp, les ovelles, un gos, una llebre, etc., mentre van fent un recorregut que les portarà, sempre cap avall, a diversos indrets, fins acabar al fons del mar. Allà també hi estan bé.

Les imatges són boniques, de mida gran, i el relat és ideal per als infants dels cicles infantil i inicial.

LES DADES:

Títol: Les tres pedres
Autor: Olivier Tallec
Il·lustrador: Olivier Tallec
Traductor: Birabiro editorial
Editorial: Birabiro
Pàgines: 36
Barcelona, 2025

«Mai ballis amb un dinosaure» o ballar sempre al so de la pròpia melodia

Amb «Mai facis pessigolles al tigre» vaig conèixer l’obra de la Pamela Butchart. Anava d’una noia decidida, valenta i esbojarrada que va amb els companys d’escola al zoològic i tot el que allà succeeix. És mot divertit. Les il·lustracions d’en Marc Boutavant ajuden a passar una bona estona i riure amb les peripècies d’aquesta nena hiperactiva.

Ara, poc més de vuit anys després, es publica un altre àlbum d’aquesta parella i ens presenten una altra nena, la Peri, que tampoc pot parar quieta. En aquest cas, la seva passió és el ball i mou els peus i salta i gaudeix com ningú seguint el ritme a la seva manera, sense importar-li altra cosa que ser feliç.

Posant un llibre al costat de l’altre trobes algunes similituds a la portada, començant per títol. Veiem l’adverbi “mai”, també hi ha la presència d’un animal i una nena que és la protagonista, somrient, feliç.

En ambdues portades interpretem que les noies són transgressores. Una, perquè aguanta una ploma i ja sabem què es pot fer amb una ploma, i l’altra perquè directament està ballant amb un dinosaure. Resumint-ho en poques paraules, estan fent un Gandhi (de vegades allò que és correcte és desobeir).

El relat explica que la Peri, la protagonista, aconsegueix anar a l’acadèmia de dansa on va la Rita, la seva germana gran, i allà tindrà algunes dificultats per seguir les indicacions de la senyoreta Puntetes, la mestra de dansa. Quan la resta de nois i noies se’n surten i fan el que la mestra indica, ella balla al seu aire, lliurement i amb una empenta i vitalitat desmesurada.

Aquesta manera “salvatge” de ballar li portarà conseqüències. I aquí comença la veritable història. Tot plegar resulta una mica non-sense però no pots fer una altra cosa que deixar-te seduir veient amb quina gràcia balla la nena amb el dinosaure que se li apareix màgicament.

Les il·lustracions d’en Boutavant, especialment les imatges a doble pàgina, són divertides i, en una sessió de lectura modelada amb els infants de cicle infantil, a l’aula o la biblioteca escolar, us faran passar una bona estona.

Imaginació, música i dinosaure, un còctel que és garantia d’èxit.

La idea és acabar escoltant les propostes musicals que hi apareixen (rock, limbo, moonwalk, tango, piruetes, saltar) i sobretot fer unes ballarugues de claqué (escolar, esclar) Només cal enganxar un parell de monedes (o botons grans) a la sola de la sabata, amb cinta adhesiva, i a ballar.

Lectura recomanada per a cicle infantil

LES DADES:
Títol: Mai ballis amb un dinosaure
Autora: Pamela Butchart
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Joana Castells
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2025

«Veig, veig! Quin temps fa?» Qui busca, troba

Aquest és l’esperat tercer títol de la col·lecció de llibres de buscar i trobar. El primer va ser «La ciutat» i el segon «els oficis». Té el mateix format i, com els anteriors, es tracta de mirar i gaudir d’unes imatges precioses que segueixen, en cadascun d’ells, un fil centrat en una temàtica concreta.

Es tracta de seure amb els infants i conversar sobre el que es veu. Per exemple, si mireu la coberta us podeu centrar en quina època de l’any està representada e imaginar si aquesta imatge pot ser real o és inventada.

També es poden anar anomenat els diferents personatges que hi apareixen i que anirem trobant a totes les dobles pàgines. És com un “buscant a Wally” però que et permet tornar a començar i buscar un altre i un altre i un altre: On es troba la persona que va de vermell de cap a peus? A veure si localitzem les tres bessones? Ui, no veig el gos salsitxa!, etc.

I si voleu, podeu escriure en unes targetes diferents personatges, un a cada targeta, i jugar a cada pàgina com si fos el joc del “Lince”. Per exemple:

El llibre ens presenta en set dobles pàgines diversos moments de l’any (un dia de vent a la tardor; la boira, el fred i la neu d’un dia fred d’hivern; el temps de primavera amb els ruixats i l’arc de Sant Martí; un dia d’estiu de molta calor…).

No son fàcils de llegir i per això recomanem la lectura modelada. Per exemple, la imatge de la boira pot semblar que hagi estat mal impresa però quan et centres en el que fa cadascun dels personatges te n’adones que estan perduts, com buscant alguna cosa, i això només pot passar si la visibilitat és poca. La Cristina Losantos és tan hàbil que ens ho posa difícil a nosaltres mateixos, com si estiguéssim dins de l’escena. Brillant.

Lectura recomanada per a cicle inicial. Si són més petits i estan acompanyats per adults també el podran gaudir.

LES DADES:
Autora: Cristina Losantos
Il·lustradora: Cristina Losantos
Editorial: Combel
Col·lecció: Veig, veig
Pàgines: 16
Barcelona, 2024

«El bosc dels germans» a L’ofici d’educar

Ahir, als “llibres per somiar” vam presentar aquest llibre de gran format que ens explica que dos germans han heretat un bosc i cadascun d’ells construeix el seu projecte de vida a la part de bosc que li ha tocat.
Els veiem, un a cada pàgina, de forma gairebé simètrica. El primer germà s’organitza per viure d’acord amb allò que la natura li ofereix, respectuosament, tallant alguns arbres per construir una cabana, pescant alguns peixos i cultivant un petit jardí.

El segon germà té uns altres plans i construeix una gran mansió, aprofitant els recursos que l’envolten per enriquir-se mentre transforma la part del seu bosc en un poble.

«El bosc dels germans» és un llibre per contemplar i comentar el que passa, posant atenció en els detalls i reflexionant sobre allò que és més adequat per a la nostra supervivència.

Com a cada programa, fem una pregunta relaciona amb el llibre i, si heu atents a la conversa, segur que trobareu la resposta fàcilment. També trobareu una pista molt bona a la fotografia.

Si envieu la resposta, participareu del sorteig del llibre que comentem, gentilesa de l’editorial Coco Books. La pregunta és aquesta:

Com arriben els germans al bosc?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 24 de novembre.

La guanyadora de l’anterior llibre, «la geganta», és la Lourdes Ponseti. L’enhorabona!

Podeu sentir la secció “Llibres per somiar” clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/el-bosc-dels-germans-de-yukiko-noritake/audio/1224297/

«Conillet de lluna», un viatge fascinant fins a la Lluna

“Conillet de lluna” és el títol d’aquest àlbum que ens arriba de corea. Abans d’obrir-lo ens fa pensar en la “Sailor moon” dels anime i també en els “Mochis” una mena de dolços molt populars al Japó. Tot té una explicació perquè, de fet, els conceptes estan relacionats amb les creences populars que, sobretot a Orient però també a Mèxic i altres països, s’expliquen llegendes on la relació entre el conill i la Lluna és fruit d’imaginar la silueta d’un conill a la superfície de la Lluna. A partir d’aquesta imatge, les històries més inversemblants han anat circulant des de temps reculats.

En aquest relat, poètic, commovedor, ens narra què passa quan un bocí de Lluna cau a la Terra i queda molt trista, fins que un conillet farà tots els possibles per tornar-la a fer somriure lliurant-li el trosset de Lluna perdut.

La gràcia està en que el conillet es val dels jocs tradicionals per mirar d’arribar allà on és la lluna.

L’àlbum ens mostra unes imatges delicades, boniques de veres, que ens transporten als temes universals com l’amistat, el valor dels petits gestos i la determinació per aconseguir el que sembla impossible.
A l’escola ens pot anar bé per introduir-nos en el mon dels jocs tradicionals, en l’art i les cultures orientals. Amb els infants de cicle infantil és perfecte per llegir les imatges, entendre com funcionen els àlbums i comparar les cases o els vestits coreans amb els nostres.

Recomanat per als cicles infantil i inicial.

LES DADES:
TÍtol: Conillet de lluna
Autora: Choi Young Ah
Il·lustradora: Choi Young Ah
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 48
Barcelona, 2024