«Caracolico», un cargol molt obstinat

Dins la literatura infantil, els caragols són animals arquetípics que simbolitzen la tossuderia i la constància. S’entesten en anar a un lloc i, xino-xano, cap allà qui hi van. A poc a poc i deixant un rastre brillant al seu darrera, que és una bona manera d’anar per la vida. Sense presses però deixant màcula del nostre pas.

Això és el que li passa al «Caracolico», un petit cargol que està decidit a volar com sigui i es llença des de la branca més alta d’una tomaquera. La trompada contra el fang és considerable, però no s’arronsa malgrat el que li diuen els altres cargols.

Però, ai! lluny hi ha una torre elèctrica molt alta i quan la veu pensa que potser si es llença des de dalt serà més fàcil que no pas des de la tomaquera. I cap allà que se n’hi va.

Quan comença a pujar, un gos pastor li diu que vagi amb compte perquè fa molt de vent. Després és un colom qui l’adverteix del perill, però ell caparrut, amunt, amunt! A continuació seran la garsa i la cigonya qui li fa veure com de fort bufa el vent a aquella alçada.

La història continua amb altres animals que l’avisen del perill, i mentre avancem en la lectura anem preveient i anticipant el que ens trobarem, naturalment.

Es tracta d’un àlbum per a infants a partir de tres anys que segueix un encadenament o repetició de situacions que ajuden a entendre el relat. Llegit en veu alta funciona millor.

El disseny està ben treballat perquè té el format allargat que ens recorda l’altura de la torre d’alta tensió per on va el cargol, mentre s’enfila cap al cel.

Les il·lustracions són efectives, van directes al quid del relat i no contenen detalls que puguin despistar al lector.

El final és bonic i queda oberta a una nova aventura del cargol que no es cansa de provar coses noves. És tot un explorador!

LES DADES:
Títol: Caracolico
Autora: Julia Jiménez
Il·lustradora: Mònica Solsona
Editorial: Sd
Pàgines: 36
Manresa, 2023

30è certament literari Francesc Candel

S’ha obert el termini per presentar els treballs al 30è Certamen Literari Francesc Candel 2024, que es convoca amb la finalitat d’incentivar la participació de la ciutadania en activitats culturals, promoure la creació literària i fomentar el plaer de la lectura.

Els treballs es poden presentar fins al 21 d’abril.

Trenta es diu de seguida, però són un bon grapat d’anys que des del Districte de Sants-Montjuïc es fa una aposta per la escriptura i la literatura. En aquests anys hi ha hagut alguna categoria que s’ha afegit i altre que han anat variant el seu enfocament, sempre amb la intenció de fer-ho més participatiu i de major qualitat.

Tinc al cap als companys del jurat que han anat passant i han aportat la seva visió critico i la seva mirada sàvia que ens han enriquit a tos plegats. També recordo els relats guanyadors, relats enginyosos, divertits i molt ben escrits. I la sorpresa de saber que els relats arriben d’arreu, sobretot de Catalunya però també de llocs tan allunyats com argentina, per exemple.

Si teniu alumnes de l’ESO o Batxillerat, animeu-los a participar perquè segur que ho gaudiran (guanyin o no) imaginant i escrivint històries reals o inventades.

Hi ha diverses categories que podeu llegir al tríptic que podeu veure al final d’aquesta entrada però m’agradaria que recordéssiu que el RELAT CURT és de tema lliure, amb una extensió màxima de 5 fulls.
La categoria Juvenil abasta les edats entre 14 i 18 anys i la persona guanyadora serà premiada amb un trofeu i 400 € bruts. Hi haurà també una finalista que serà premiada amb un trofeu i 200 € bruts.

El veredicte del Jurat es farà públic en l’acte de lliurament de premis, que tindrà lloc el dimecres 29 de maig del 2024 a les 18:30 hores a la Biblioteca Francesc Candel.

Animeu-vos!
Podeu llegir les bases, a continuació:

«David Colom» a l’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici d’educar vam presentar, el primer llibre de la sèrie de David Colom que es titula «Com tractar amb gats malvats i conservar (gairebé) totes les plomes»

El relat està centrat en una parella de coloms, que es fan amics arran d’un intent fallit de pispar un croissant de resultes del qual en David resulta ferit d’una ala.

Una amable dona, el recull i se l’emporta a casa seva per guarir-li l’ala, fet que fa que els dos coloms es posin molt contents en imaginar-se un paradís de pa ratllat, galetes i altres llaminadures. Però, a la casa, també hi viu una gata malèvola. Només hi ha una solució. Fer fora de la casa la gata. Ho aconseguiran?

D’aquest entranyable colom i el seu company s’han publicat tres números en català i cinc en anglès que esperem que també ens arribin aquí.

Com a cada programa fem un a pregunta relacionada amb el contingut del llibre i entre tots els qui participeu fem un sorteig i al guanyador li regalem el llibre.

La pregunta del concurs d’aquesta setmana dels «Llibres per somiar» és:

Quin és el nom del Colom amic del David Colom?

Envieu els respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 24 de març.

Al darrer concurs la guanyadora va ser l’Anna Martínez que s’emporta el magnífic “Molly Wind”. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast clicant a:
https://www.ccma.cat/3cat/david-colom-com-tractar-amb-gats-malvats-i-conservar-gairebe-totes-les-plomes-de-swapna-haddow/audio/1201048/


I en el mateix programa es va parlar de mòbils i adolescents. Molt interessant, perquè sobre aquest tema anem tots una mica perduts.

Van venir a l’Ofici d’Educar, en Francisco Villar, doctor en Psicologia, psicòleg infantil i juvenil de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona i autor de “Com les pantalles devoren els nostres fills”; la Marina Fernández, neuropsicòloga, professora de la universitat Abat Oliba CEU i portaveu del moviment “Adolescència lliure de mòbils”, i en José Ramon Ubieto, psicòleg clínic i autor de “Mòbils i pantalles i les infàncies i adolescències, addictes o amants?

Ho podeu sentir a:
https://www.ccma.cat/3cat/dr-francisco-villar-quan-els-prens-el-mobil-brota-la-vida/audio/1201049/

Hi havia una vegada un nen que vivia sol… «Dalt del turó!»

En Pere Pastor vivia sol dalt del turó i li agradava. Li agradava la calma, llegir, prendre una xocolata desfeta i una magdalena. Li agradava estar lluny del brogit de la ciutat, del soroll, de la gent que va amunt i avall amb presses. Allà dalt no sentia ni una mosca fins que un dia… ALERTA! Va sentir un crec! i va veure a sota del llit un ratolí.

Per solucionar aquest contratemps va decidir anar a buscar un gat. Però no va ser una bona idea perquè el gat i el ratolí es van fer amics i van començar a jugar a perseguir-se i encara feien més soroll.

Llavors en Pere va pensar que un gos podria ser la solució… Va! que ja veieu per on va la cosa. Després del gos van arribar un os, un tigre, una ovella, un perruquer, una veterinària, un nadó i un globus. Però tot en va.

Llavors se li va acudir sortir de casa i anar a buscar un altre turó on no el molestés ningú, un turó tranquil i agradable. Mentre estava allà dalt, va recordar el nadó i el pensament se li va fer gran dins del seu cap. Ja podeu imaginar com acaba la història.

Estem davant d’un relat que ens parla d’amistat i d’un infant que sempre busca com resoldre els problemes. Destaquen les il·lustracions vibrants, amb moviments atractius. Un llibre que és garantia d’èxit segur.

El relat acumulatiu facilita la seva comprensió. Llegit en veu alta guanya molt perquè el text està rimat i és una rima senzilla i entenedora.

Hi ha, a més, un joc divertit perquè el ratolí apareix a totes les pàgines i l’has de buscar.
Lectura recomanada per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: Dalt del turó!
Autor: Barry Falls
Il·lustrador: Barry Falls
Traductora: Bel Olid
Editorial: Andana
Pàgines: 32
Picassent (València) 2023

El booktrailer:

https://www.youtube.com/watch?v=l3nn1b9J9WE&t=4s

«Les mans del meu pare». Tenir cura els uns dels altres

Les mans del pare, dures, aspres, grans, contrasten amb la pell suau i delicada del nadó que veiem a la coberta. Bé, per veure l’infant hem de treure la faixa que, en aquest cas, representa les mans del pare i a sota s’amaga el cos del nadó. Les mans de la faixa capten molt l’atenció perquè d’alguna manera abracen el fill. Entenem de seguida que el llibre va de com un pare té cura del seu fill. El fet que no aparegui la mare li confereix més força emotiva.

Es tracta d’un àlbum sense mots que ens explica el sentit de la vida.

A cada doble pàgina trobem a l’esquerra un cercle que ens recorda, com si estiguéssim mirant per un telescopi, les accions que fa un pare pel seu fill: lligar-li les sabates, tallar-li les ungles, vestir-lo, rentar-lo, donar-li de menjar, etc. Són gestos delicats, entendridors, de com el pare té cura del fill.

A la dreta, separats físicament pel plec del llibre es repeteix l’escena però en aquest cas ocupa la pàgina sencera i el nadó ara és un adult que cuida del seu pare gran. Són dues situacions que transcorren paral·leles.

Està molt ben trobada la gama cromàtica i els detalls que identifiquen a cada protagonista. Les ulleres, sobretot, i també els colors que diferencien ambdós parents: El groc del nadó esdevé el mateix groc del coll de la camisa del fill i les ulleres i el color verd ens mostren el pare que es fa gran.

Hi ha un moment molt ben resolt que són les pàgines centrals on es veu el nen créixer i créixer fins que arriba, cinc pàgines més endavant, a tocar les mans del pare i es llegeix la única frase del llibre:

“Les mans del meu pare són unes mans grans”

La idea que plana en tot moment és sobre la vida, i ja imaginem que el final serà trist, dur, però tendre, intens i sincer.

Lectura recomanada per a infants a partir de set anys

LES DADES:
Títol: Les mans del meu pare
Autor: Deok-Kyu Choi
Il·lustrador: Deok-Kyu Choi
Traductora: Maria Luna Cuberta
Editorial: Litera
Pàgines: 44
Albuixech (València) 2023

Tertúlia clandestina#12. Envelleix la Ventafocs?

Parlem de contes populars, de rondalles, i comencem recordant que hi ha nombrosos assaigs sobre el tema i fixen el punt de vista des de diversos angles.

Alguns autors com la Dolores Juliano se centren en fer aproximacions antropològiques, altres ho enfoquen des de la psicologia, com Bruno Bettelheim, o des de lo polític, com fa Jesualdo.

També tenim al nostre abast les obres de nombrosos folkloristes que van recollir i publicar les rondalles que els contaven les dones: Els germans Grimm, Perrault, Basile i sobretot a casa nostra Joan Amades, Jordi d’es Racó, Esteve Caseponce, Enric Valor i molts altres que pacientment van recuperar i ens van oferir la saviesa del poble.

S’han d’agrair, tanmateix, els esforços per classificar-los on destaca la taxonomia que van elaborar Aarne i Tompson i el treball extraordinari d’en Propp per establir les “funcions” a la seva «Morfología del cuento».

Però hi ha un espai que l’explica meravellosament l’Eva Martínez al seu “Sota la pell de llop” on ens ofereix una visió des del punt de vista de les emocions. És, sens dubte, el millor assaig que s’ha escrit sobre contes i rondalles en el segle XXI.

La bruixa ha de morir?

En els darrers anys es parla de si els contes són masclistes, si fan por als infants, si són cosa del passat o si als nens no els agraden. S’estan deixant d’explicar a les escoles; en alguna ocasió per por a enfrontar-se a les famílies que no acaben d’entendre el seu valor. Són pares i mares que fan afirmacions a la babalà, arbitràries, generalitzacions que sovint es refereixen a alguna experiència concreta o al seu fill. No hem sentit cap argument en contra dels contes populars que tingui una base sòlida, ni on la ciència de l’educació s’hagi pronunciat en aquest sentit.

Per aquest motiu i per mirar de posar una mica de llum a tot plegat, vam pensar que aquesta tertúlia era necessària i vam convidar a l’Eva, l’autora del llibre, mestra, psicòloga, especialista en aquest tema de les rondalles popular. L’Eva treballa a Vic, on està al capdavant de l’Espai Atena (https://www.espaiatena.cat/) fent acompanyament emocional i terapèutic a persones de tota mena i condició, també a infants i joves.

El poder dels contes

L’escriptor i etnòleg de Mali Amadou Hampâté Bâ va dir en un cèlebre discurs a l’UNESCO que “quan mor un ancià a l’Àfrica és com si es cremés una biblioteca” i volia significar precisament la idea que els contes, la tradició oral, són com un mirall on cadascú pot descobrir la seva pròpia imatge.

L’Eva Martínez també hi està d’acord. Diu que els contes són eines educatives molt valuoses per als nostres infants i fills perquè tenen un llenguatge simbòlic que parla directament al seu inconscient. Amb els contes, els infants aprenen a desxifrar les complexitats de la vida.

Sigui quin sigui el nivell escolar —de la bressol a l’institut— reservar un espai i un temps per a la narració és una de les vivències més gratificants que els podem oferir als infants. La màgia del moment està implícita en el fet de narrar perquè estem aliment la pràctica de l’oralitat, coneixent altres experiències i cultures, potenciant el pensament holístic i desenvolupant la imaginació.

Bé, aquest efecte de l’acte de contar, del ritual, també passa amb altres contes on tot és més senzill, més dolç. Son els contes “xuxes”.

La diferència està en que —i això ho explicava molt bé Gianni Rodari —quan expliquem el Polzet, per exemple, allà hi ha tot un repertori dels temes que trobem en altres rondalles:

• Hi ha en Polzet, el més petit dels germans, el minúscul, que apareix a altres contes populars. Recordeu els nanets de la Blancaneu?
• Hi apareix el número set, el més màgic de tots (les set cabretes i el llop, les set filles de l’ogre)
• El bosc i la casa al bosc.
• La bruixa i l’ogre, personatges obligatoris com el rei i la reina.
• Les botes de set llegües com a objecte màgic com poden ser les pomes embruixades o les varetes.
• La mort, el tema més rellevant, sovint camuflat.
• La partida i el retorn, també obligatoris.

El tema és interessant però com diu l’acabament que tanca alguns relats:

I aquí deixarem un soc per tornar-hi un altre cop…

Rondalles i emocions

La idea de la tertúlia anava en una altra direcció i vam poder sentir alguns pensaments que ens van trasbalsar, sentències brillants que l’Eva, amb un vocabulari entenedor, ens va deixar anar, com la idea que subjau sobre la necessitat que les mestres estiguem emocionalment sanes i centrades. La vaig trobar encertada i molt potent perquè a les escoles hi ha èpoques que es percep un nivell d’estrès que no és gaire bo. Es perden moltes hores emplenant papers o fent aplicatius i reunions poc profitoses, hores que haurien d’estar dedicades a les criatures.

Em va agradar el “zasca” a l’ensucrament disneià i a aquelles persones que canvien els finals del contes, així com als contes d’emocions que no van més enllà d’enumerar-les.

Respecte als populars, si un conte no ens entra, no cal que l’expliquem i prou. N’hi ha molts que segur que ens faran més patxoca. El que no hem de fer és canviar els finals.

La intervenció de l’Eva va durar una hora i quinze minuts però la sensació general és que el temps havia passat molt de pressa i ens vam emplaçar per fer una segona tertúlia, més endavant.

El més comentat, mentre prenien la copeta de cava posterior a la trobada, va ser el concepte de mare-madrastra (o mestra-madrastra) i també la idea que som mamífers (i mosseguem quan cal!)

Us recomanem la lectura de “Sota la pell del llop. Acompanyar les emocions amb els contes tradicionals”, editat per Graó.

Tertúlia #13 El sastre de llibres

La propera tertúlia serà el 8 de maig i començarem recordant una frase del llibre «Oliver Twist», aquella que diu:
Per cert que la seva lectura t’agradarà molt més que les seves cobertes… És a dir, no sempre, ja que hi ha llibres el mèrit únic dels quals és a l’enquadernació.

Plou! Quarta història del cuc més divertit

Segurament heu sentit la paraula “cameo” referida al cinema o la televisió. És una aparició breu d’una persona coneguda fent d’ella mateixa o del personatge pel qual es conegut. Alguns directors de cinema són força afeccionats a fer-ne. Hitchcock disfrutava fent de personatge passiu (un vianant, per exemple) i també Tarantino sol fer aparicions curtes. A les sèries (sobretot humorístiques) veiem, de vegades, esportistes, músics o polítics fent “cameos”.

A la LIJ és més fàcil i ens serveix per anar eixamplant el coneixement que tenim del corpus literari adreçat als infants. Estem mirant un determinat llibre i, de sobte, en girar full, veiem a la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, la Caputxeta, el Grúfal o qualsevol altre personatge dels contes clàssics. Ens fa gràcia, esclar!, i ens porta a conversar sobre aquestes altres lectures.

Perquè això passi, és precís que el lector reconegui qui és aquell animal o personatge que estem veient: Un cocodril que s’ha menjat un rellotge, tres nenes vestides igual, un gegant d’un sol ull, etc. ens porten a recordar altres relats.

S’acaba de publicar la quarta aventura del cuc més divertit que conec i del que ja n’hem parlat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2021/12/17/cuc-i-conill-un-comic-per-a-primers-lectors/).

A la trilogia «cuc i conill», «cuc i garça», «cuc i eriço», se li afegeix “Plou!” on es recuperen els personatges de les tres anteriors i n’apareixen de nous. Ho he trobat genial, però sobretot hi ha un “cameo” que m’ha emocionat. He vist per allà a «n’Esteisi i en Pimiento», uns altres herois dels còmics per als infants de cicle infantil.

A «Plou! Una nova aventura del cuc» la coberta ens mostra els personatges que no volen jugar amb el Cuc perquè està plovent i un altre que li fa costat: Un llimac (el mateix llimac que es deixa entreveure a “Cuc i conill”). És l’avançament de per on anirà la història.

Hi haurà final feliç? Menjaran pizza? Deixarà de ploure? Jugaran als bassals? Només caldrà que sigueu capaços d’obrir el llibre i anar passant pàgines mentre aguanteu el riure. Veureu de què treballen el conill i la garsa, potser us esgarrifareu quan veieu el joc que li proposa el cuc al llimac, i us entendrireu veient les expressions de la cara del cuc.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

les aventures del cuc ens han alegrat i ens alegren, i molt, la vida.

LES DADES:
Títol: Plou! Una nova aventura del cuc
Autor: Ramón D. Veiga
Il·lustrador: Iván R.
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2024

La formació contínua indispensable

En els darrers mesos he anat als Serveis Educatius del Baix Llobregat, a Sant Feliu, on he tingut oportunitat de compartir moltes hores amb les mestres de les escoles del voltant. Ha estat un curs intens on he après molt. Sembla mentida, però és així. Et demanen que expliquis com organitzar la biblioteca escolar, quins llibres són adients per a cada edat, com dinamitzar determinades sessions, etc. i la preparació et convida a reflexionar i veure què funciona o què no va enlloc. A mesura que avancen les sessions et vas emocionant perquè has de pujar el nivell i això és senyal que les mestres venen força preparades i amb ganes de saber-ne més.

Després intentes fer-ho de la millor manera i confies que l’hauràs encertat. Sempre és un misteri. En el meu cas, tinc alguna màxima que procuro no trencar. Una és no llegir, una altra és emprar poc les pantalles i apostar pel contacte directe. També m’agrada que es pugui veure, tocar i valorar el material que presento. Es tracta de fer la formació amb rigor, honestedat i generositat. No sempre surt, esclar! Perquè un cop comences a parlar, vas d’una cosa a una altra, una anècdota et porta a un record, una pregunta et deriva cap a una crítica envers el Departament d’Educació o el Pla de lectura o determinades “modes” que només porten fum. I si cal riure, riem, i si cal fer una ballaruca, la fem.

En aquest curs he après molt, ja ho he dit, i en acabar, m’ha quedat la certesa que el curs vinent continuarem explorant aquest món meravellós que envolta la lectura i especialment les possibilitats que ens ofereix la (poc valorada) biblioteca escolar.

Recordo que el primer dia vam parlar de la història de la lectura i l’escriptura i tot va anar dirigit per l’Emmet Brown que ens va portar de viatge amb la seva màquina del temps.

A la segona jornada vam fer un “llamado por los malos poetas” i vam presentar un munt d’idees i recursos per explorar el món poètic a totes els edats. També ens va quedar temps per les novetats, mitjançant un “bingolectures”.

La tercera sessió va estar dedicada íntegrament a la biblioteca escolar i vam plantejar un combat literari, amb l’acompanyament de la Núria Vouillamoz, premi de pedagogia Rosa Sensat l’any 2022.

La quarta sessió va ser una allau d’accions que es poden fer a l’aula o al centre educatiu i que ajuden a que l’escola esdevingui un espai lector, tota ella.

I la darrera va ser una trobada a l’Espai Llamps i Centelles, on vam celebrar una festa presentant cadascú una proposta que li hagués funcionat al seu centre.

Voldria expressar un agraïment especial, sobretot, al Jordi Domingo del CRP per la seva delicadesa i acompanyament.

Una certesa que aquests dies em balla pel cap és comprovar que hi ha mestres extraordinàries que ho donen tot perquè els seus alumnes siguin creatius, col·laboradors, imaginatius, crítics, bones persones, vaja!

«Molly Wind» a l’Ofici d’Educar

Ahir, a “Llibres per somiar”vam presentar un còmic per a joves. Molly Wind està inspirat en un fet real, les bibliotecàries que anaven a cavall repartint llibres pels pobles de les muntanyes de la zona dels Apalatxes. Van arribar a ser unes 200 dones que van arribar a uns 100.000 residents a les zones rurals de Kentucky.

El llibre ens explica la peripècia de la Molly, una nena de nou anys, i el seu cavall Carson quan, per una sèrie de circumstàncies, es veu embarcada en l’aventura d’esdevenir una “bibliotecària a cavall”.

Com a cada programa, fem una pregunta (fàcil) relacionada amb el llibre i entre les persones que participen contestant bé, fem un sorteig i li regalem el llibre en qüestió.

En aquest cas, la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “Molly wind” és:

En quin país se situa la història de les bibliotecàries a cavall?

Si voleu participar al concurs i guanyar el llibre podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 10 de març.

El podcast de la secció el podeu escoltar clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/molly-wind-de-catalina-gonzalez-vilar/audio/1199509/

Els guanyadors de l’anterior programa sobre el llibre «L’orquestra de l’Esperança» són en Benjamí, en Gabriel i l’Abraham. L’Enhorabona!

…………………………………………………………..

Al mateix programa un grups de nois i noies vam parlar de les coses que els envolten i els preocupen. L’article que ha escrit l’Elisabet val la pena perquè recull el que pensen. L’ha titulat:

Clam dels infants “Els nostres pares i mares treballen massa

Més escolta de qualitat per part dels pares, sempre massa enfeinats. I més temps de qualitat en família. Participar més de les decisions que els afecten. I que els ajudin a acabar amb el bullying i a regular millor les pantalles. Són algunes de les peticions dels 5.000 infants de Barcelona que han participat en l’Agenda dels Infants, de l’Institut Infància i Adolescència (per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona). Els nens i nenes han expressat 11 demandes, 300 propostes i 100 idees per millorar el seu benestar i el món. Parlem amb l’Ismael, la Isabella i l’Annie, de 5è de primària de l’Escola Cervantes; la Simona, el Quim i la Laia, de 5è de primària de l’Escola Guinardó; la Laia Curcoll, responsable de comunicació de l’Institut Infància i Adolescència i el pedagog Francesco Tonucci.

El podeu sentir, clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/clam-dels-infants-els-nostres-pares-i-mares-treballen-massa/audio/1199512

CAP INFANT SENSE CONTE publica un nou relat


Fa deu anys es va iniciar el projecte literari “Cap Infant sense Conte” mitjançant la publicació del conte “El gat Romeu i el bosc màgic” per ser llegit i pintat.

Des d’aquest blog hem anat recolzant la iniciativa recordant de tant en tant que val la pena descarregar els textos i fer-los córrer per els escoles. Els felicitem pels deu anys i pels que vindran!

Cada any, aquests mestres del Vallès, coordinats per en Toni Argent han anat publicant-ne un i ara acaben de presentar el darrer que porta per títol Soc Valent (I’m brave). Està escrit per la Noa Rodríguez, de l’Hospitalet de Llobregat, i il·lustrat per l’Hugo Flores, de La Garriga. La Noa, de 16 anys, i l’Hugo, de 12, han creat una obra per fer-nos reflexionar sobre el bullying i com se senten tant les persones que el pateixen com les que el causen.

Els contes són una autoedició i tracten temes com la importància d’educar en la diferència, de treballar en equip, de sumar esforços, de superar les pors, del valor de l’esforç, de cooperar, de deixar-se ajudar, etc.

A més, NO es venen, ja que el seu cost es finança amb aportacions econòmiques d’empreses, ajuntaments, institucions, etc. Sense la seva col·laboració econòmica no hauria estat possible iniciar-lo i continuar-lo.

El projecte col·labora també amb diferents entitats i ONG: Fundació ESPAVILA (Granollers), REIR (Granollers), Alegria Sin Fronteras (Etiopia i Senegal), Creu Roja, APADIS (Granollers), We Love Uganda… Els contes s’han fet arribar a infants d’Etiòpia, Senegal, Uganda, Gran Bretanya, Bèlgica, Suïssa, França, i altres països.

Es poden descarregar al web http://www.capinfantsenseconte.cat i també es poden visualitzar els vídeocontes realitzats per l’empresa EnVeuAlta

L’objectiu de la iniciativa és fomentar l’ús de la llengua catalana, l’hàbit lector i la creativitat dels infants. La idea és anar publicant textos que arriben a la web, il·lustrar-los i fer-los arribar al màxim d’espais possibles: centres escolars, biblioteques, entitats socials, hospitals, etc.

Les il·lustracions, com de costum, no estan pintades perquè tothom les personalitzi al seu gust, segons la seva imaginació.

Aquest darrer el podeu llegir i descarregar anant a la web del projecte https://capinfantsenseconte.org/soc-valent/

Si voleu contactar amb en Toni Argent (Coordinador):
info@capinfantsenseconte.org
Tel. 646356503