1 Abril 2014 by jcentell

Sobre la coeducació, encara

De manera conscient (o inconscient) la relació masculí-femení que presenten els llibres de literatura infantil i juvenil encara reflecteix una trista imatge de les diferències de gènere. Els estereotips deixen la seva empremta en uns infants que veuen molts més herois que heroïnes en uns llibres que haurien de ser un mitjà i una eina de socialització, de formació i d’adaptació a les relacions personals.
Des del primer moment que arriben a l’escola i al llarg de la seva escolaritat, ens afanyem en posar a les mans dels infants tota mena de llibres (contes, àlbums il·lustrats, poemaris, novel•les, receptaris, etc.) Som conscients que allà hi trobaran la representació del món que els envolta i també noves oportunitats de reflexionar i imaginar un món una mica millor. Aquesta és una paradoxa perquè els llibres per a infants mantenen els estereotips i encara la presència dels homes i dels seus valors com a éssers actius i aventurers depassa de llarg el rol que s’assigna a les dones, sovint més amables, servicials i relegades a un paper secundari. Amb excepcions, naturalment.
Quan seleccionem llibres per a la biblioteca escolar o per a la biblioteca d’aula, hauríem d’estar més atents als aspectes coeducatius i felicitar les editorials que fan apostes valentes i trencadores perquè aquesta hauria de ser la seva funció. Sempre hem pensat que els autors, com a artistes, haurien de tenir una postura “anticonservadora” i obrir camins mostrant noves formes de relació igualitàries i no sexistes entre les persones.
Ens costa veure i llegir llibres en els quals els protagonistes són solidaris i intercanvien les preocupacions de la vida quotidiana i encara és molt més difícil trobar-nos amb uns pares que es comportin com una parella d’enamorats. És freqüent, en canvi, veure la figura de la mare amb el davantal habitual, ajudant a fer els deures o banyant els fills i el pare fent esport, jugant amb els nens o llegint un llibre. I quan, de tant en tant, el pare “ajuda” fregant els plats, ho fa d’una forma ridícula, o gairebé.
Si ens atenem als llibres protagonitzats per animals antropomòrfics, les diferències són majors perquè normalment associen els herois amb animals corpulents i ferotges com els elefants, els llops o els óssos i les heroïnes, en canvi, solen ser insectes o ratetes, animals més petits i febles.
Farem bé si quan fem la selecció de lectures que hem de posar en mans dels alumnes, tenim present aquest aspecte que, malauradament, encara hi és present, de manera negativa, en el subconscient col•lectiu. I amb una mica d’esforç segur que triarem llibres més edificants com els de la Babette Cole, per exemple.
A la revista GUIX núm. 404 (a AULA núm. 229) plantegem algunes reflexions sobre els aspectes coeducatius del llibres per a infants i ho exemplifiquem amb una pràctica sobre el llibre “Una feliz catàstrofe”.
Ho podeu llegir clicant AQUÍ o anant a l’apartat Publicacions/Revistes/Guix d’aquest mateix bloc.

4 Març 2014 by jcentell

No conec el company de taula. La literatura infantil i els nouvinguts

L’escola és un lloc privilegiat on els infants poden viure experiències que els ajudin a modelar la seva personalitat. L’escola és una mena de societat, una petita societat, on trobar significat a la construcció de les normes i valors que li expliquin com és, com funciona el món.

Aquesta socialització, aquesta construcció de normes o acceptació de les regles de convivència (aixecar la mà per poder parar, evita el soroll) demana una lògica de la cooperació que és una bona manera de créixer junts.

A l’escola emprem la literatura infantil i juvenil com un suport, com un mitjà, per anar inculcant els valors. I ho fem emprant aquelles obres que tenen una intenció, que serveixen per iniciar els alumnes en la descoberta dels problemes que han d’afrontar els protagonistes, tot confrontant-los amb les actituds i els pensaments dels destinataris lectors. Bé, també emprem la literatura com a eina d’evasió perquè no hem d’oblidar que el gust de llegir hi és present en les indicacions curriculars.

Ara mateix hi ha un ventall de lectures amb textos polisèmics que ens interroguen sobre la societat actual i que parlen de racisme, d’integració i de nouvinguts. I ho fan seguint l’esquema dels contes clàssics en els que els dolents són castigats i els bons son recompensats. Normalment el protagonista viu un conflicte que es resol amb la força de l’amistat i de l’amor, amb un fort sentiment de justícia social que fa que el lector es pugui projectar en el personatge.

Un dels temes que apareix darrerament en les converses de classe és la figura del nouvingut, de l’estranger, d’aquests alumnes que hi ha a totes les classes. Ens preguntem què vol dir sentir-se estranger, amb quines barreres lingüístiques, culturals, físiques i socials es troben, quines reaccions d’intolerància, prejudicis, pors, exclusió o racisme generen i com podem acollir, integrar o comprendre aquests companys de taula. La literatura ens ajuda mostrant-nos pautes de comportament, mitjançant llibres com La isla, El nen nou i diferent o El meu carrer, per exemple.

Precisament d’aquest darrer, hem fet la proposta que podeu llegir a la revista GUIX del mes de març.
El meu carrer explica la història d’una mestra de l’escola del poble de La Garriga que proposa un treball de recerca al grup classe. Hauran d’investigar sobre la història del carrer on viuen. És un treball en grup i cadascú s’ha d’ajuntar amb els companys que hi viuen al mateix carrer. Això implica que la Mònica i en Luka, que viuen al carrer Ripoll, s’han de posar d’acord per treballar plegats en el projecte.
En Luka és un noi que ha arribat fa poc al poble, ve d’un país de la zona dels Balcans i la Mònica és una noia la família de la qual és del poble de tota la vida. Junts viuran una aventura que els portarà a evocar la guerra civil espanyola i els fets que van ocórrer en el poble.
El llibre està escrit en primera persona pels dos infants protagonistes, un capítol cadascú, alternativament. D’aquesta manera el lector té dues visions diferents dels mateix fets, dels mateixos llocs.

Hi podem llegir frases com aquesta:
Al carrer on visc, també hi viu una nena de la classe, la Mònica. Hauré de fer el treball amb ella. Hi ha viscut tota la vida, ella, i els seus pares, els seus avis i seus besavis. Segur que sap moltes coses del carrer i del poble, i si no les sap ho farà veure, perquè és molt creguda i es pensa que ho sap tot.
Es passa el dia xerrant amb les amigues i llegint llibrers sense dibuixos. No em saluda mai, ni a classe ni al carrer. En tot el curs només hem intercanviat dues frases. Em va dir: “Et pots apartar que no veig la pissarra?” I jo li vaig respondre: “Jako mi je zao”. Es va quedar igual, és clar.

A la foto, l’autor en una visita a l’Escola Sant Josep – El Pi per comentar El meu carrer.

L’article complet el podeu llegir clicant AQUÍ o anant a la secció publicacions, a la apartat GUIX.

Amistades peligrosas cantava aquesta cançó tan bonica: “Africanos en Madrid”

1 febrer 2014 by jcentell

Els caçafantasmes

Pot el disbarat assaltar el temple del saber? és una de les preguntes que serveixen d’introducció al divertit assaig d’Eduardo Fernández (Soldados de cerca de un tal Salamina) en el qual recull una infinitat d’anècdotes viscudes en primera persona a la llibreria on treballa. Fernández deixa constància de nombroses situacions que passen al lloc que considera “un recinte màgic: un lloc on impera el silenci, el recolliment i els murmuris, amb parets adornades amb tones de silenciós paper on habiten els més profunds secrets del coneixement i el saber…”.

Si canviem “llibreria” per “biblioteca” crec que podríem reconèixer molts dels comentaris i despropòsits que s’expliquen en l’esmentat llibre i que, amb més freqüència de la desitjada, també passen a les biblioteques. Són equívocs i situacions absurdes que ens deixen bocabadats però que hauríem de considerar-les com una cosa “normal” i entomar-les amb sentit de l’humor.

El cinema també recull alguns moments hilarants protagonitzats pels personatges que habiten a les biblioteques. Per exemple, a The library (Mister Bean a la biblioteca ) Rowan Atkinson visita una biblioteca de llibres rars, en la que cal usar guants per manejar els llibres i on el veiem destrossant un exemplar molt valuós amb un cúter. La seva simple presència del personatge en aquest lloc i les barbaritats que li veiem fer ens provoca una riallada contínua. Cinta no apta per a bibliotecaris sensibles.

Els bibliotecaris tampoc queden impunes de la broma cinèfila. Hi ha una escena molt coneguda de la pel·lícula Indiana Jones i el temple maleït en què el protagonista (Harrison Ford) cerca en una antiga església de Venècia, reconvertida en biblioteca, alguna pista per trobar el Sant Grial. Mentre en un racó de la sala està el bibliotecari estampant segells sobre els llibres, Indiana Jones ha de foradar el terra i per no fer-se notar colpeja a l’uníson, cosa que produeix un gag molt efectiu que rebaixa la tensió del moment.

De vegades, pregunto als bibliotecaris sobre les pel·lícules que recorden en les que aparegui una biblioteca i molts d’ells citen com un moment memorable les primeres escenes de Els caçafantasmes, un dels films més taquillers de la dècada dels vuitanta.
Es tracta d’un film que narra les peripècies de tres inadaptats parapsicòlegs que són expulsats de la Universitat i formen la seva pròpia empresa, especialitzada en capturar fantasmes. Tenen cert èxit perquè un augment de l’activitat paranormal a la ciutat de Nova York els porta a fer diverses captures de fantasmes, la primera de les quals es produeix en un hotel. Aquest primer fantasma, verd amb aspecte de ceba, és dipositat en una “unitat de contenció”, a la seva oficina, situada en una antiga estació de bombers. A partir d’aquest moment, altres ciutadans reclamen els seus serveis.

La pel·li conté dues seqüències molt divertides situades a la biblioteca pública de Nova York, la de la Cinquena avinguda.

Una comença amb un pla exterior de la biblioteca per passar a continuació a l’ interior de l’edifici amb la càmera seguint a la bibliotecària que recull els llibres deixats sobre les taules mentre els diposita en un carro. Un plànol panoràmic ens mostra l’aspecte magnífic d’aquest espai. A la següent escena, la bibliotecària baixa al magatzem que hi ha a la planta inferior i va deixant els llibres als prestatges corresponents, aliena al moviment de diversos volums juganers que, volant, es canvien de lloc. Quan passa per davant dels fitxers, aquests es van obrint i les fitxes surten volant, a milers. En aquest moment la dona es gira, veu el que està passant i fuig espantada. Recorre el laberint de prestatgeries fins que, finalment, en un atac de pànic, es troba amb el fantasma, crida i es desmaia. El moviment de la càmera i, sobretot, el joc de llums i ombres ens permeten apreciar com és aquest magatzem. Fi de la seqüència. A continuació apareix el títol de la pel·lícula amb l’inoblidable logo (tan popular com la llengua dels Stones o la poma d’Apple) i sona l’enganxosa cançó que tots reconeixem.

L’altra seqüència genial succeeix quan els tres caçafantasmes van a veure què hi ha de cert en la història. Al passadís central, un bibliotecari s’acosta i els demana que siguin discrets, mentre van caminant cap a on què es troba la commocionada bibliotecària que els comenta que “no recordo que tingués cames però segur que tenia braços perquè va intentar agafar-me”.

Els tres caçafantasmes baixen al magatzem, proveïts d’una filmadora i un detector d’ones iòniques. Recorren els passadissos, observen els efectes de l’acció del fantasma (un amuntegament simètric de llibres, residus ectoplasmàtics, sons) fins que ells també veuen la fantasma, la qual està llegint i es tomba cap a ells fent el signe de silenci. Però com és el seu primer cas, no estan preparats per al que els espera. La seqüència acaba amb els tres personatges fugint cames ajudeu-me.
A destacar moltes frases absurdes del tipus “Si la taxa d’ionització és constant per a tots els ens ectoplasmáticos podríem rebentar uns caps. En un sentit espiritual “.

L’article (libros voladores en la biblioteca de Nueva York) forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 36 (hivern 2014).
En aquest mateix número hi ha un article molt curiós sobre la Biblioteca Duc August de Wolfenbüttel (Alemanya).
Us deixo el vídeo de l’escena que comentem més amunt.

17 gener 2014 by jcentell

De les paraules a les idees: La literatura infantil com a eina de sensibilització

La literatura infantil actual segueix uns patrons en els quals l’èxit i l’alegria solen estar presents. La fantasia, els éssers màgics i les situacions inversemblants ens fan passar bones estones. Però també hi ha una literatura infantil compromesa en transmetre uns valors i unes actituds vitals que ajuden a créixer, i de quina manera!, els nostres alumnes.

Iniciem, amb molt de goig, la cinquena temporada del “viure la lectura” en la que tractarem el paper de la literatura infantil i juvenil com a eina de socialització, abordant a cada número de la revista GUIX algun dels temes que ajudin els infants a la construcció de la seva personalitat. Veurem com la literatura ens presenta als nouvinguts, la sexualitat, els disminuïts físics, els tipus de famílies o l’amistat, entre d’altres temes que, des de l’aula o des de la biblioteca, tenen el seu moment, els seus interrogants i les seves respostes.

Actualment, la literatura disfruta d’un paper destacat en la nostra societat, però encara ho és més en el cas de la literatura infantil perquè l’infant, sortosament, és en el punt de mira de totes les nostres atencions gràcies, en part, a la tasca dels autors i autores que, amb les seves obres, a més a més de cultivar l’imaginari, ens presenten models a imitar.

En el número de GUIX de gener de 2014 parlem de les persones grans i del cicle vital. Ho exemplifiquem amb el llibre d’en Chema Heras “Avis”.

En aquests moments no sé com està la situació a l’editorial Graó perquè van amb cert retard en el lliurament de les revistes però des d’aquest bloc continuarem entrant els números que hem preparat per a l’any 2014. Tant de bo es normalitzi la situació a GUIX!
L’article complet el podeu llegir AQUÍ i també a l’apartat publicacions (GUIX/AULA)

15 Desembre 2013 by jcentell

Lectures recomanades Nadal 2013

Com cada any, a l’acabament del primer trimestre recollim en un tríptic les millors lectures que hem trobat en els darrers mesos. Enguany hem tingut la gran sort de comptar amb l’assessorament de l’Amàlia Ramoneda que és una de les persones que millor coneix aquest món de la literatura infantil i juvenil.
El tríptic es reparteix a totes les famílies de l’escola perquè ja fa temps que han començat a pensar en els regals de Reis. També el penjarem al web del centre.
Regalar llibres és un bon regal de Reis, tot i que nosaltres sempre insistim que el millor regal és regalar temps.
Diuen els experts que els pares han d’estar amb els seus fills, parlar amb ells, escoltar-los, explicar-los les coses i deixar-los que preguntin. I sembla que aquesta és la millor de les inversions possibles a fer.
l’hora de fer la carta als Reis els demanem que no s’oblidin d’incloure, per exemple, un val per passejar amb el pare o la mare un dia a la setmana. O un val per anar al cine, o per jugar una partida de parxís, o per anar a la biblioteca, etc. Així de fàcil i barat.
I tot això, és clar, necessita temps!…
Si voleu veure el tríptic podeu anar a Recomanacions i buscar Nadal 2013 o clicar AQUÍ

1 Desembre 2013 by jcentell

Llegir amb el cos. Sobre la relació de la lectura amb la psicomotricitat i l’educació física.

A partir dels anys 70 del segle passat es va començar a entendre que els aprenentatges escolars no només s’havien de centrar en els aspectes intel·lectuals maduratius sinó que calia connectar-los amb l’entorn, amb el món. La psicomotricitat i l’educació física van canviar l’enfocament tradicional i ara són un suport bàsic en les activitats de lectura i escriptura.

A l’escola dediquem les sessions de psicomotricitat i/o educació física a preparar activitats específiques que connectin o activin les imatges mentals que portem inscrites en el nostre cos. Abans de ser verbalitzades, raonades o intel•lectualitzades cal viure-les, compartir-les. En aquest sentit, el mestre d’educació física, que col•labora en la preparació de les accions de lectoescriptura, és peça clau perquè prepara situacions de joc que ajuden a evidenciar les emocions i genera contextos afavoridors que permeten activar l’imaginari i fer aflorar els raonaments crítics. L’especialista d’educació física està implicat i ajuda a viure la lectura, també.
La idea que subjau és comprendre que els contextos d’invitació a la lectura no estan només a la biblioteca o a la classe de llengua, sinó que qualsevol activitat té lligams estrets amb la lectura.

De la relació de la lectura amb les classes d’educació física en parlem al número de desembre de la revista GUIX. Ho exemplifiquem amb l’activitat Bang, bang, Lucky Luke! inspirada en el llibre L’ombra del maputxe.

Podeu llegir l’article clicant AQUÍ o anant a l’apartat Publicacions d’aquest matex web.

17 Novembre 2013 by jcentell

Això no és llegir, mestre!

“Escriu què vas llegir ahir” és una invitació que fem als alumnes de cicle mitjà. Normalment es percep un cert astorament, un lleu sentiment de culpabilitat, i els fulls queden blancs o gairebé.

Llavors els tornem a insistir: “escriu tot el que vas llegir ahir… des que et vas llevar”. I aquí comencen a recordar que van llegir el bric de la llet, el nom de la pasta dental, el rètol del carrer per on passen, l’agenda amb les feines del dia, etc. Inevitablement, sempre hi ha algú que aixeca la mà i diu “però això no és llegir!” i interpreta que la lectura veritable és la lectura dels llibres de consulta i les novel·les que tenen a la biblioteca.

Sabem que la lectura té múltiples aspectes. Apropiar-se de les estratègies que permeten interpretar un gràfic, aprendre les normes d’un joc de taula o trobar l’horari d’una pel·lícula al cinema del barri, també formen part d’aquesta alquímia singular anomenada lectura que ens transforma com a persones i ens connecta amb el món.

De tipologies textuals parlem en l’article de novembre de la revista Guix i ho exemplifiquem amb una acció molt divertida que anomenem “el desafiament de la carta polonesa” que consisteix en invitar als alumnes a una simulació de lectura d’un text impossible de comprendre, a priori. Es tracta de fer-los veure què s’activa quan ens trobem davant d’un text que cal desxifrar. La proposta és de de Catherine i Dominique Devaux, membres del GFEN francès de Rouen.

L’article el podeu llegir a la revista GUIX número 399 i en castellà a AULA número 225.

Si voleu llegir l’article podeu entrar AQUÍ o anar a l’apartat de Publicacions.

1 Novembre 2013 by jcentell

Com fer lectors amb majúscules?

La Fundació Jaume Bofill, segons podem llegir al seu web, s’ocupa de promoure iniciatives que facilitin el coneixement de la nostra societat i que impulsin realitzacions que contribueixin al seu millorament a través de la supressió de les desigualtats de tota mena existents entre les persones, entre els grups i entre els pobles i de l’extensió de l’educació i de la cultura en el sentit ampli a tots aquells que per les circumstàncies socials se’n troben més mancats.

Des de fa uns anys, col·laborem i donem suport a aquesta fundació que és independent de les administracions públiques, dels partits polítics, de les confessions religioses i dels grups econòmics i socials constituïts. Aquesta independència no significa neutralitat davant les grans qüestions ideològiques, polítiques, socials i morals de la nostra societat i del planeta.

Ara han fet una sèries de vídeos breus (càpsules audiovisuals) en els que expliquen a través d’experiències concretes la realitat d’algunes experiències relatives a la lectura. Entre els vídeos hi ha el que van gravar a l’escola Orlandai de Barcelona on la Mariona Trabal explica com implicar a les famílies en el procés lector dels seus fills, el que van gravar a l’escola Mare de Déu del Remei a Alcover (Tarragona) on la Mònica Badia presenta situacions agradables de lectura, el de la Dolors Bundó, mestra de l’escola Cossetània (Vilanova i la Geltrú) que comenta la importància de tenir un bon Pla de Lectura, el d’en Joan Portell que ens il·lustra sobre que és i que és fa en un Municipi Lector, el vídeo de la Montse Felipe, directora de l’Escola Monfalgars (Girona) i la Xènia Solés, responsable de la Biblioteca Montfollet que expliquen com és una biblioteca escolar oberta al barri, etc.

També hi ha una col·laboració que vam fer des de l’escola Sant Josep – El Pi i que es titula “Com fer lectors amb majúscules”.

Són vídeos breus d’entre tres i cinc minuts però que il·lustren molt bé el que es fa i ens animen a seguir apostant per les biblioteques escolars com a eina irrenunciable per a la millora de l’educació.

Si voleu veure tots els vídeos només cal que cliqueu a l’adreça del youtube de la Fundació i allà trobareu els que formen part de la sèrie Lècxit. L’adreça és:

http://www.youtube.com/playlist?list=PLcsIrUHedr1LXEnupCfWbeegK5en1AMM0

El de l’escola SANT JOSEP – EL PI és el que pots veure a continuació, clicant sobre la imatge

24 Octubre 2013 by jcentell

Cadena perpètua

Circula una llegenda que insinua que un dels llocs on més es llegeix és a les presons. Imagino que té a veure amb la quantitat d’hores mortes que els reclusos disposen i la idea subjacent que la biblioteca és un espai ideal per a l’evasió mental.
Fa un parell d’anys, l’Observatorio de la lectura y el libro va fer un estudi exhaustiu sobre la situació de les biblioteques penitenciàries a Espanya. Es van analitzar 68 centres penitenciaris i el resultat es va recollir en un interessant document que mostra el lamentable estat general d’aquests serveis, tant pel que fa a l’adquisició de fons, com pel que fa a sales de lectura. S’assenyala que no hi ha personal bibliotecari que gestioni el servei ( excepte a Catalunya ) i els que se n’encarreguen tenen moltes limitacions, el pressupost per mantenir actualitzades les col•leccions és mínim i són escasses les inversions en les instal•lacions.

En general, al cinema, dins del gènere penitenciari, no apareixen les biblioteques. En els bons films com Celda 211, el hombre de Alcatraz, Evasión o victoria, o La milla verde, entre altres, no hi ha seqüències significatives situades en aquest espai. L’excepció la presenta l’extraordinària pel·lícula Cadena perpetua.

La pel·li està basada en un relat de Stephen King, titulat Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, i és, sobretot, un cant a l’esperança. Narra l’estada a la presó d’un home de bona posició social, vicepresident d’un banc, que és empresonat acusat injustament d’assassinar la seva dona i al seu amant. L’acció se situa a la presó de Shawshank, considerada de màxima seguretat. Allà, el banquer Andy Dufresne (Tim Robins) passarà vint anys en els quals fa amistat amb un altre pres, també condemnat a cadena perpètua, anomenat Red (Morgan Freeman) qui és qui, veu en off, va explicant la història.

La pel·lícula ens explica la vida a la presó i ho fa amb escenes dures, situacions reals que combinen moments dramàtics (abusos físics, corrupteles diverses dels funcionaris, suïcidis) amb altres de més agradables com l’escena en què el protagonista es cola a la sala de megafonia i envia l’aire de la presó una ària de Mozart, de les noces de Fígaro).

La pel·lícula està ben traçada i tots els elements físics que hi apareixen troben el seu punt de comprensió en un final on tot encaixa (el martell de gemmes, la identitat falsa, la corda de dos metres i els cartells de les artistes de cinema que pengen a la paret de la seva cel·la que, a més a més, ens indiquen el pas del temps, des Rita Hayworth, fins Raquel Welch passant per Marilyn Monroe).
La pel·lícula ens parla també de perseverança, encarnada en la figura del personatge principal i simbolitzada per la seva lluita constant en aconseguir una bona biblioteca per als reclusos. La seva idea és convertir un espai abandonat en un refugi, un recurs per als presos, que els ajudi a passar la monotonia d’uns dies grisos, els diverteixi i els obri finestres a la imaginació. La biblioteca representa la llibertat, una llibertat mental diferent de la presó física dels seus cossos.

L’Andy ho aconsegueix. Escriu una carta setmanal al Senat, durant sis anys, fins que finalment els seus precs tenen resposta. I el que era una vella i humida sala de llibres es converteix en un espai agradable, on hi ha qui apren a llegir, i on es produeixen escenes divertides , com la de la classificació de les novetats que els han arribat. Comença amb la veu de Morgan Freeman, mentre extreuen els llibres de les caixes. Diu així:

L’Andy ens va tornar a sorprendre amb el partit que li va treure als 500 dòlars anuals que li va assignar el Senat. Va contactar amb clubs de lectors, amb associacions benèfiques, comprava llibres de saldo al pes…
– L’illa del tresor. Robert Louis …
– Stevenson. Ficció, aventura. Què més?
– Jo tinc … Automecànica i Plastilina.
– Tècnica i passatemps, al costat d’Educació.
– El comte de Montecristo, per Alexandre Demés.
– Demés? Dumas! Saps de què va? T’agradarà, parla d’una fugida.
– Llavors posa-ho a Educació, també.
Els altres ajudàvem en el que fos, però l’any que van assassinar en Kennedy havia transformat una vella biblioteca que feia pudor en la millor biblioteca carcerària de Nova Anglaterra.

La cinta, nominada a set premis Oscar, no va obtenir el reconeixement general fins que es va comercialitzar en vídeo domèstic. Avui és una cinta de culte i a Mansfield (Ohio) s’organitzen visites als escenaris on es va rodar. Es pot visitar la presó, l’hostal, la sala del tribunal on es va jutjar l’Andy, el banc del parc en què un altre col·laborador d’Andy, James Whitmore, àlies Brooks, donava de menjar als coloms quan va ser alliberat i, sobretot -visita obligada – el vell roure que apareix, imponent, al final de la pel·lícula.

L’article sobre la pel·lícula forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 35 (tardor 2013).

En aquest mateix número hi ha un article sobre l’exposició que vam realitzar el curs anterior a l’escola i que l’hem titulat Canciones, cuentos y cacahuetes.

Us deixo el vídeo de l’escena que comentem més amunt (en versió original).

5 Octubre 2013 by jcentell

Lectura de proximitat. Sobre la raonable relació de la biblioteca d’aula amb la biblioteca escolar

Un pont entre la biblioteca escolar i la biblioteca personal és l’existència de la biblioteca d’aula, entesa com a “racó de lectura”, un espai atractiu a la classe en el que els llibres en són els protagonistes i on l’alumnat troba una oferta variada de lectures que pot contribuir a fomentar l’escriptura, possibilitar el treball de petites publicacions, recomanacions, sessions de debat d’algun llibre, treballs en grup, etc.

La biblioteca d’aula suposa un nivell de concreció més directe, personal i autònom de l’acció d’invitació a la lectura i ofereix més possibilitats de sistematitzar les intervencions del mestre tutor.

A la revista GUIX d’octubre de 2103 parlem de la relació entre biblioteca escolar i biblioteca d’aula i ho exemplifiquem amb una acció força estesa a molts centres educatius: “Els padrins i les padrines de la lectura”. La filosofia que subjau sempre és la mateixa, independentment dels cursos triats i de la franja horària: És tracta de fer un acompanyament lector, que hi hagi una acceptació de responsabilitats per part dels alumnes grans en tenir cura dels més petits, que es reconegui la feina que fan i sobretot que hi hagi una millora de la lectura en tots els seus aspectes.

Si voleu llegir l’article només cal clicar AQUÍ o anar a la secció Publicacions.