Fa uns dies em va arribar una postal. Feia anys que, en obrir la bústia, no me’n trobava cap. Normalment hi ha notificacions del banc, alguna revista a la que estic subscrit i la inevitable publicitat.
Aquesta postal venia directament de “l’illa de l’avi” i estava escrita a mà, amb bolígraf blau i una grafia apressada. Deia:
Benvolgut Jaume, En Leo i jo ho hem passat molt bé a l’illa. En uns dies ho podràs descobrir al nostre nou llibre. esperem que t’agradi. L’avi + Leo
Ho vaig trobar una manera molt original de promocionar un llibre. En concret “L’Illa de l’avi” de Benji Davies, editat per Andana.
A part de la bona pensada que han tingut els d’Andana i que m’han fet content per uns moments, voldria comentar aquest segon àlbum il·lustrat que arriba de la mà d’un dels autors-il·lustradors que m’han sorprès més darrerament. Especialment després d’haver llegit La Balena, un àlbum que ja vam comentar en aquest mateix blog.
En aquesta aventura, un nen, en Leo, i el seu avi, un personatge que sembla Hemingway o el Pare Noel i que va vestit amb barret, sabatilles d’estar per casa, pantalons de pijama i l’inevitable bastó, fan un viatge a una illa.
El nen troba al seu avi a l’àtic de casa i a través d’una porta secreta, pugen a un vaixell (espectacular imatge del transatlàntic enmig de la ciutat, molt surrealista) i emprenen un viatge que, en realitat, és un viatge simbòlic, un viatge a un lloc del qual, com a la llacuna Estígia, l’avi no en tornarà.
La història va d’això, de la pèrdua d’un avi. El retorn a casa del nen, trist i solitari, però alhora sabent que l’avi és molt més feliç allà on s’ha quedat, és una manera bastant subtil d’explicar els sentiments de dol i l’acceptació de la mort d’un ésser proper.
Les il·lustracions són precioses, amb molt de detalls i uns colors molt alegres i vius. Recorden les illes paradisíaques dels fulletons propagandístics del Carib o dels Mars del Sud.
Ben aviat a les llibreries! Un deixo el booktrailer:
Un dels llibres més estimats per la canalleta d’entre un any i dos és “En Pep”, un conte d’un pollet que s’explica encadenant les diferents parts del seu cos fins a arribar a la sorpresa final.
L’editorial Cruïlla, a més, va tenir l’encert d’acompanyar el llibre amb un peluix del pollet que és una delícia.
Ara, després de molt de temps esperant acaba de sortir una altra història del pollet: En Pep va a l’escola. L’autor i l’il·lustrador són els mateixos, naturalment:
Autor: Nick Denchfield
Il·lustrador: Ant Parker
En aquesta nova aventura ens situem al primer dia d’escola i veiem al pollet mandrós i tot el que li passa abans no arriba a l’escola. Com en el primer conte, aquest també és un pop-up, fet amb solapes prou resistents i un desplegable final.
Podeu veure un booktrailer de l’edició castellana (SM) a continuació.
El maravillosos sombrero de María Satoshi Kitamura
Océano, 2015
Un llibre que ens ajuda a entendre el poder meravellós de la imaginació.
El conte explica la peripècia de una nena, la Maria, a qui agraden els barrets però que no té diners per comprar-ne. Se’ls mira a l’aparador de la botiga i somia amb tenir-ne un de ben bonic. El botiguer li mostra a la Maria una caixa que conté el barret més fi que s’hagi fabricat mai i la desafia a imaginar-se’l.
Es tracta d’un barret invisible que es pot transforma en allò que la nena vulgui. La Maria torna a casa i de camí fa múltiples proves amb el seu nou barret, fins que s’adona que hi ha altres persones que també tenen el seu barret especial: Un nen en monopatí té un barret de cotxe de fórmula1, un home amb paraigua porta un camp de golf, dos nois que juguen tenen barrets de dinosaures, etc.
La Maria, finalment, se n’adona que cada persona té mons interiors.
Un conte preciós, d’aspecte antic, que pot ananr bé amb els alumnes de cicle inicial.
Podeu fullejar el llibre clicant AQUÍ
En ese momento en que nos adentramos en la calma de la noche y nos apetece sentarnos frente al televisor, la disyuntiva se hace evidente: ¿qué ver? ¿Cogemos el mando a distancia y vamos pasando canales a riesgo de quedar atrapados en un reality? ¿Apostamos por una película tranquila? La respuesta es clara y buscamos un DVD que nos reencuentre con nosotros mismos, que nos haga olvidar, aunque sea momentáneamente, la jerga que durante la jornada nos ha llenado la mente —organización, acceso a la información, CDU, préstamo interbibliotecario, etc.,— y nos devuelva la esencia primera de la lectura y su poder transformador de las personas. Sin dudar, elegimos una de las películas que no nos va a fallar, Mis tardes con Margueritte.
Basada en la novela de Marie-Sabine Roger, esta cinta nos cuenta la historia de Germain Chazes, un corpulento hombre de 45 años, casi analfabeto, que lleva una vida tranquila en una pequeña ciudad francesa. Se relaciona con sus amigos del bar, cada uno con sus problemas, con su novia Annette que conduce el autobús de la zona, y con su madre quien quedó embarazada sin querer, muy joven y con la que no acaba de entenderse.
Germain —interpretado por Gerard Depardieu— vive en una caravana instalada en el jardín. No tiene un trabajo estable y su afición es cultivar el huerto y acercarse al parque a contar las palomas que allí moran y a las que incluso les pone nombre.
La vida de Germain es plana, previsible, marcada por su pasado y una educación casi inexistente. El título original de la cinta, La tête en friche, (la cabeza en barbecho) indica eso, precisamente, una mente no cultivada, vacía de contenido, inactiva.
Pero un día, en el parque, encuentra una mujer, de nombre Margueritte —espléndida interpretación de Gisèle Casadesus—, una anciana de noventa y cinco años, que había sido una investigadora brillante, con una vida marcada por las lecturas. Ahora vive sola, en una residencia. Margueritte también cuenta palomas y entre Germain y ella surge una historia de amor materno-filial, una relación tierna que desemboca en complicidades e intercambios de conocimientos mutuos. El parque se convierte en el punto de encuentro y cada tarde, Margueritte, siempre en el mismo banco de piedra, lee en voz alta fragmentos de La peste. Así, poco a poco, Germain se inicia en la lectura, descubre el placer que le puede proporcionar un libro y, casi sin querer, su vida empieza a cambiar.
En las diferentes escenas que se producen en el parque asistimos a la transformación del iletrado Germain. Los diálogos de los primeros encuentros tienen un cariz cómico:
—Como sugerir, por ejemplo, una ciudad sin palomas, sin árboles, sin jardines,… —lee Margueritte, en voz alta.
—¡Eso no puede existir! —se sorprende Germain— Pero no está mal el libro…
—Es La peste de Albert Camus.
—Albert, como mi abuelo…
—Si quiere se lo presto.
—No, no, verá, a mí la lectura no, no…
O este otro diálogo:
—Leer también es escuchar. Fíjese en los niños. Cuando les enseñas a leer, primero les lees en voz alta y si lo haces bien y ellos saben escuchar te pedirán más y al final lo necesitarán – explica Margueritte.
—¡Ah, sí, se enganchan! —responde Germain— Como con las drogas. Pero yo no he probado las drogas y tampoco he probado los libros.
A La peste le siguen La promesa del alba de Romain Gary y Un viejo que leía novelas de amor de Luis Sepúlveda.
Otra tarde, la anciana le regala un diccionario, y se produce una escena divertida cuando Germain busca algunas palabras pero el resultado no le convence y acaba devolviéndoselo.
-Con un diccionario uno viaja de una palabra a otra, se pierde en un laberinto, se detiene – le anima Margaritte.
—Vamos a ver laberinto – busca infructuosamente pero no lo encuentra y prueba con margarita.
—Margarita: nombre de flor —se enfada—Se han herniado, gracias por la información. A ver, Tomate: Solanácea. Ver también tomate pera. — Pues vaya, es la única variedad que mencionan, el tomate pera… ¿y el Montfavet, el Saint Pierre, el Bella rosa, el Muchamiel…? Hay muchas palabras que le faltan y otras muchas que le sobran…
La película contiene una escena que se desarrolla en la biblioteca. Cuando Germain, finalmente, se decide a leer por su cuenta.
—¿Puedo ayudarle? – la bibliotecaria se levanta y se acerca a él.
—Buenos días, busco un libro.
—Ha venido al lugar indicado, ¿Sabe el título, el autor?
—No, quiero un libro nada más, un libro…
—¿Ensayo, histórico, ficción?
—No lo sé. Un libro que cuente una historia, un libro.
—¿De qué género? —insiste, solícita.
—Corto.
—¿Una novela?
—Ah, sí. Una novela estará bien, pero que no sea muy larga y fácil de leer.
Se acercan a las estanterías y le presta La niña de alta mar. La escena siguiente, mientras lee esta obra clásica de Jules Supervielle a su novia, en la cama, es espectacular.
La película es recomendable. Nos alegra la vida si no somos muy exigentes.
L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 42 (estiu 2015).
Us deixo el vídeo d’una de les escenes que comentem. Quan llegeixen La peste d’Albert Camus.
Acabo de llegir una de les darreres novel·les d’en Jordi Sierra i Fabra: L’extraordinari enginy parlant del professor Palermo. La tenia pendent des que vaig veure el treball que havien fet a Oriola els mestres d’aquella ciutat.
M’ha agradat força. Bé, de fet l’he llegit perquè el curs vinent farem una recerca dels llibres que tenen com a elements claus els artefactes, les màquines o els enginys mecànics. Crec que aquesta obra ens anirà molt bé. Aquí es barregen realitat i ficció d’una manera molt natural, molt planera. Tot és creïble, la part fantàstica és un complement a la part real. M’ha recordat “L’invenció de l’Hug Cabret” pels tres personatge principals (el nen, l’adult i l’autòmat) i perquè es tracten temes que interessen als alumnes (o que poden interessar) com les relacions entre persones, la solidaritat, l’amor, l’amistat, les guerres, els extraterrestres, etc.
La lectura és fàcil i ràpida, plena de diàlegs i escrita en primera pèrsona pel narrador infant. En Jordi Sierra ens porta a través de la història combinant misteris, màgia, emoció i sentiments i, a mi, m’ha transportat a les novel·les de la meva infantesa, quan estava enganxat a Jules Verne.
La narració explica la vida d’un noi orfe que a principis del segle XX, a Lió, es cola en un teatre, veu l’actuació d’un mag ventríloc (el professor Palermo) i queda encisat per l’espectacle. Aquest ventríloc s’acompanya d’un Enginy Parlant que parla i es mou, aparentment sense fils ni sense contacte amb l’home.
L’interès i l’atzar portaran al noi a descobrir el misteri i el Professor l’incorporarà com a ajudant i li mostrarà el secret del seu ninot parlant.
Més endavant, quan en Palermo mor, el noi passarà a ser el nou mag de fama internacional.
Aquesta obra va obtenir el 5è Premi La Galera Joves Lectors. Molt recomanable per als alumnes de cicle superior.
Com a anècdota, explica l’autor que el guió d’aquesta obra el va escriure en un tovalló de paper mentre sopava en una terrassa de Palerm, d’aquí el nom del mag.
Unes declaracions de Jordi Sierra al programa InfoK, a propòsit del llibre, les podeu veure a continuació, clicant AQUÍ
Amb la Maria del Mar, coordinadora del projecte Implica’t+, la Rosa Pujol, vicepresidenta de l’IEI, i la Rita Sañé, la il·lustradora del conte.
Onetti deia que ningú no sap com ha de ser un conte. Afegia que els contes, a més, són canviants, com les persones. Crec que depenent del moment en que el llegeixes, ara o d’aquí a deu dies, ja és un altre conte i cal tornar-lo a repensar perquè les paraules o el seu significat ja ha canviat i cal tornar a trobar el seu misteri, mentre les paraules passen a l’ull i d’aquí al cervell o millor, al cor que és on han d’anar, el centre de la diana és l’ànima o el cor. Recordo que algú va dir també que tota lectura ha de ser com una clatellada, t’ha de sacsejar, fer pensar, i que quan llegeixes no ets el mateix abans que després.
Foto de família
Bé, com podeu comprendre aquesta entrada és molt especial per a mi perquè la presentació del conte Sota l’acàcia, el passat dijous a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, va significar un final. Un final perquè des que vam començar a dissenyar la història, allà pel mes d’octubre, hem compartit amb les persones del projecte Implica’t+ moments de treball i converses molt agradables al voltant del document “La Carta de la Terra” (és l’eix de la narració). Però també és un principi perquè ara que ja està imprès, i començarà a circular per les escoles, imagino que malgrat passaré una mica de vergonya pels comentaris de tota mena que ens arribaran, els destinataris que són els infants de cicle superior i de la ESO tindran una altra eina que els servirà per comprendre que al món també hi ha persones bones.
A la presentació hi van venir unes quaranta persones, amics i companys del projecte Implica’t+ i em va agradar conversar amb la majoria d’ells. Allà hi eren la Desirée Gifré, en Raül Manzano, la Cristina Manyench, la Montserrat Remacha, la Regina Pérez, en Robert Izquierdo, l’Anna Castro, l’Anna Teixidó, la mare de la Maria del Mar Lluelles, en Jaume, la Noemí Munné, l’Anna Fontelles i els altres que segur que em deixo (i els demano disculpes, els podeu veure a les fotos).
A la taula, a més a més de la Rita Sañé, l’autora de les fantàstiques il·lustracions (aquí sí que hi ha consens) també m’acompanyaven la Maria del Mar Lluelles, ànima impulsora del projecte, i en Miquel Àngel Cullerés, Director dels Serveis Territorials d’Ensenyament a Lleida, que van dir unes paraules sentides i coratjoses. Va fer la presentació, com sempre de manera delicada, la Maria Bañeres.
Vaig poder comentar algunes interioritats del conte perquè sempre fa gràcia explicar el perquè dels noms i les situacions, i ara que repasso mentalment el que vaig dir m’adono que eren paraules farcides dels referents que m’han inspirat. Crec que vaig citar els noms de Hemingway, Neruda, Louis Germain, Iuri Gagarin, Pepita Castellví, Harry Potter i alguns altres.
Del conte se n’ha fet una tirada de 1000 exemplars, en la que hi han col·laborat el Departament d’Ensenyament, el CRP del Segrià, l’Institut d’estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida. Es repartirà a tots els centres educatius de la província de Lleida i també a les biblioteques municipals.
“Hay un libro donde el viento
arrastra todas las letras,
un libro con un camino
por donde nadie regresa”
Las palabras que se lleva el viento
(Juan Carlos Marín Ramos)
Les companyes Mercedes Fernánz de l’escola Ramón y Cajal (Fuenlabrada) y Isabel Sastre del centre Andrés Manjón (Fuenlabrada) entenen que una bona manera d’acostar la poesia als alumnes és a través del joc. Col·leccionar poemes, un cada setmana, amb la intenció de completar un àlbum fomenta i ritualitza l’acció que presenten aquest mes a les pàgines de la revista GUIX. L’objectiu final de l’acció és que les poesies es recitin, es recreïn, es comprenguin i s’aprenguin.
Segons escriuen: Los viernes va de poesía es una actividad dirigida a toda la comunidad educativa (alumnado, maestros, madres, padres) realizada con el objetivo de fomentar el gusto por la poesía y el conocimiento de distintos poetas.
Esta actuación se lleva a cabo los viernes (este curso) aunque varía cada año en función del horario de la coordinadora de la biblioteca.
Se coloca una cesta llena de poemas en cada una de las distintas entradas del colegio para que, quien lo desee, coja una poesía, la lea y…
I afegeixen que:
Al potenciar la poesía en la escuela no pretendemos hacer de nuestro alumnado verdaderos poetas, nuestra intención es que conozcan las posibilidades del lenguaje: su valor para expresar sentimientos y emociones, para convertirse en un instrumento que nos permita conocer y comprender el ritmo, la entonación, el significado de las palabras, las metáforas, las imágenes,…
Cualquier momento es bueno para acercar a los niños/as al lenguaje poético.
Al principio a través de la lectura y la recitación de poesías, jugando con el ritmo y modulando la entonación. El folklore es una fuente inagotable para el juego poético: canciones de corro, retahílas, trabalenguas, adivinanzas,…
Pasamos después al lenguaje escrito, recordando siempre que para obtener buenos resultados las estructuras poéticas tienen que haber sido aprendidas oralmente, de forma colectiva, intensamente, para que nuestros alumnos y alumnas puedan apropiarse de ellas, por repetición, contaminándose de las palabras, de su musicalidad y de magia.
El escritor y narrador Pep Bruno comenta que no se trata de escribir largas composiciones sino simplemente de escribir. La escritura creativa es un proceso difícil, hay que dar pautas, trucos, motivaciones. Conviene empezar con palabras y frases trabajando en grupos colaborativos.
De com organitzen aquests divendres poètics podeu tenir una idea més precisa al GUIX núm. 416 de juliol-agost (i també a AULA núm. 243)
La Fina és una nena d’onze anys que té una vida acomodada. Els darrers dies de curs, les seves emocions estan repartides entre la representació d’una obra de teatre escolar, la lectura de les cartes que el seu pare li envia des de l’Antàrtida i l’horitzó d’un estiu que és a tocar. Tot sembla plàcid i tranquil.
Un encontre sota l’acàcia del parc amb un noi nouvingut al poble li canviarà la percepció del món que l’envolta i descobrirà que no tothom viu com ella. Sabrà, de primera mà, què significa la pobresa i com són de dures les guerres.
Sota l’acàcia és un conte realista, adreçat als infants, a partir de vuit anys, que reflexiona sobre els eixos del document “La Carta de la Terra”.
El proper dijous el presentem a Lleida i formarà part dels materials que hem anat elaborant durant tres anys els mestres compromesos amb el projecte “Implica’t+”. Si voleu conèixer el projecte podeu llegir l’article que hem escrit aquest mes de juny a la revista GUIX clicant AQUÍ.
I tota la informació, així com els documents associats els podeu consultar i descarregar a l’adreça següent:
Flora y Ulises: las aventuras iluminadas
Autoria: Kate di Camillo
Il·lustrador: K.G. Campbell
Editorial Océano Gran travesía
Flora y Ulises és una lectura que recomano als infants de cicle superior de primària per a les properes tardes d’estiu.
La narració comença a la cuina de la senyora Tickham el dia que li regalen un superaspirador, el més modern i avançat del mercat. Quan el posen en marxa, l’aspirador embogeix i comença a xuclar-ho tot… fins i tot un pobre esquirol que passava per allà. Sortosament la Flora, la filla de la senyora Tickham, una adolescent que està enganxada als còmics de l’increïble superheroi “Incandesto!” aconsegueix salvar l’esquirol,… però l’incident li provocarà a l’animal uns canvis ben estranys.
“Flora y Ulises” és una bona novel·la que combina l’humor, amb filosofia “zen” i dosis de misteri i aventura. Els capítols són curts i en acabar et queda la sensació que ha valgut la pena conèixer aquesta Flora i aquest Ulises que probablement recordaràs durant molt de temps.
M’ha agradat especialment el tractament gràfic que l’il·lustrador K.G.Cambell ha trobat per acompanyar el text amb unes imatges comiqueres en blanc i negre, molt aconseguides.
Si com a mestre tens ganes de treballar aquest llibre a l’escola pots mirar la pàgina de recursos (en anglès) entrant a: http://www.floraandulysses.com/home.html
Des de finals d’abril tenia pendent de comentar el quart conte d’en Joaquim Carbó dins la col·lecció “Capsa de Contes”, d’edicions Baula. Com en els anteriors estan il·lustrats per la Montse Tobella. Ho faig ara, breument:
En aquest conte en Joaquim ens narra les aventures d’en Miquelet per una selva, molt especial, on trobarà nombrosos animals, la majoria ben coneguts com cargols, aranyes o coloms i altres de més difícils de veure com els dragons, els pugons o les sargantanes.
En Carbó ens fa una altra lliçó de com explicar un conte amb un llenguatge aparentment senzill però farcit d’expressions i vocables poc usuals.
Les il·lustracions de la Montse Tobella es nota que estan fetes amb molta dedicació, cura i estimació per la seva feina. Precioses.
Ah! I el gir final de conte és genial.
Crec que es un bon llibre per als infants de primer de primària i ens ofereix moltes possibilitats de conversa sobre els animalons que hi apareixen però també sobre la cadena tròfica i sobre la vida.
Us recordo els altres tres títols anteriors d’aquesta col·lecció:
Fa uns dies em va arribar una postal. Feia anys que, en obrir la bústia, no me’n trobava cap. Normalment hi ha notificacions del banc, alguna revista a la que estic subscrit i la inevitable publicitat.
En aquesta aventura, un nen, en Leo, i el seu avi, un personatge que sembla Hemingway o el Pare Noel i que va vestit amb barret, sabatilles d’estar per casa, pantalons de pijama i l’inevitable bastó, fan un viatge a una illa.
La invitació a la lectura 