S’acaba el curs i el mestre de l’escola de Vila-remota de Dalt s’acomiada dels seus alumnes i els explica que anirà a casa seva, a Sant Cargol de Mar, un poble que està molt i molt lluny, a tocar del mar. Els infants del poble no han estat mai al mar i, malgrat les indicacions dels pares que estan molt enfeinats, se les empescaran per fabricar-se un vehicle i iniciaran una aventura que els hauria de portar fins al mar però, és clar, el camí està ple de dificultats i algun que altre perill. A més, no són els únics que volen arribar al mar perquè els nois i noies de Vila-remota de Baix han tingut a idea semblant.
Amb aquesta història d’aventures, en Carles Sala, va ser mereixedors del Premi Folch i Torres. És una novel·la ideal per als infants de cicle mitjà i que es llegeix amb interès. Els personatges estan ben triats i cadascú aporta les seves fortaleses per aconseguir arribar allà on el camí toca l‘aigua del mar.
El protagonista que dona nom al títol és qui s’encarrega d’escriure el diari de bord i és qui narra en primera persona aquesta aventura de colla d’amics. Els companys d’en Lluc desprenen bonhomia i positivisme, qualitats que són d’agrair en aquests temps competitius. Són personatges simpàtics i divertits que faran passar una molt bona estona als lectors, petits i grans.
Una novel·la atemporal que tindrà força recorregut, crec. Està ben escrita, els capítols curts i el ritme narratiu, juntament amb les il·lustracions amables d’en Subi són un bon regal per llegir aquest estiu, com fa el mestre Distret, a prop de la platja, o a l’ombra d’un arbre.
LES DADES: Títol: Capità Lluc Autor: Carles Sala Il·lustrador: Subi Editorial: laGalera Pàgines: 152 Barcelona: 2022
«Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat», «Pito pito gorgorito», «Dalt del cotxe hi ha una nina», «La gallina ponicana pon un ou cada setmana», i altres cantarelles similars s’escolten encara als patis de les escoles. Formen part dels jocs de triar. Una que he escoltat als infants de cicle inicial i mitjà, en castellà i molt divertida, diu una cosa com «zapatito blanco, zapatito azul, dime cuantos años tienes tu…»
Segurament, n’hi moltes cantarelles que són locals i d’altres que han corregut pels patis de les escoles d’arreu. M’ho ha recordat una imatge d’aquest àlbum que explica un joc prou conegut amb unes normes senzilles i al que tots els infants han jugat. Es veu un rogle de sis peus i imaginem que algú està contant per anar eliminant-ne un a un fins a trobar qui pari. També hi ha un parell de sabates que no entren en el joc d’eliminar i quan passem pàgina descobrirem perquè.
«Juguem a amagar-nos» explica aquest joc i ho fa centrant-se en set infants de diferents edats que passen un dia al bosc. A mesura que anem passant pàgines anem descobrint on s’han amagat cadascun dels infants, en un recorregut per diferents espais, fent un camí d’anada i tornada. El final té gràcia. Les il·lustracions estan fetes a llapis de colors i combinen diferents plans que ajuden a seguir perfectament la història.
És un bon llibre per llegir-lo durant aquestes vacances i anar trobant tots els animals que hi apareixen: llebres, esquirols, guineus pica-soques, cérvols, pit-roigs, ratolins, àligues, abelles, ànecs, granotes, serps d’aigua, sargantanes, senglars, bernats pescaires, guatlles, mussols, conills.
Akiara books és una editorial que es caracteritza per cuidar moltíssim l’aspecte del llibre i, en aquests cas, s’han lluït triant un llom de tela, unes cobertes de cartró dur gruixut i un paper de qualitat que fa de molt bon llegir.
Una lectura per a infants a partir de quatre anys (millor acompanyats) LES DADES: Títol: Juguem a amagar-nos Autora: Verónica Fabregat Il·lustradora: Verónica Fabregat Editorial: Akiara Col·lecció: Akimira, 1 Pàgines: 36 Barcelona, 2022
Algunes de les imatges estan extretes de la pàgina web d’Akiara Books
Els qui em coneixeu sabeu que un dels meus llibres preferits és «El petit príncep» i esteu amatents quan apareix una nova versió per rcordar-m’ho. Em va passar fa una setmana quan en Daniel Becerra, el meu amic que viu i treballa en una biblioteca escolar a Tailàndia, m’enviava un watts amb aquesta foto i em deia que li havia agradat força.
Fa uns mesos, les companyes del grup de treball també em van fer arribar una versió pop-up que és una meravella i ara, com que les casualitats de la vida no arriben soles, una mestra amiga m’ha regalat un exemplar d’una altra versió, en anglès, il·lustrat per la Sarah Massini. Aquest:
Les il·lustracions són precioses i el volum està adreçat a nens petits. Ve a ser una mena d’introducció al relat original però costa d’entendre perquè són com pinzellades de moments puntuals.
Per què m’agrada El Petit Príncep?
M’agrada perquè és un exemple de bonhomia i un personatge delicat i fràgil que ens defensa de l’aspror i brutalitat de la vida amb valors tan humans com la puresa de cor i una certa innocència en el tracte amb els demés. És un príncep prou valent i decidit com per viatjar fins al nostre planeta guiat per una estrella.
Segurament Saint-Exupéry coneixia els contes d’Andersen, escrits 100 anys abans i segurament li agradaven perquè hi ha alguna similitud entre els finals d’ambdós autors. Recordem els finals del Petit Príncep, mossegat per la serp i la sireneta, per exemple, que es desfà en l’escuma del mar. El mateix esperit.
També hi ha en “el Petit Príncep” quelcom d’allò que els anglesos anomenen nonsense i que “Alícia en terra de meravelles” explica millor que cap altre llibre. Perquè algunes imatges del “Petit Príncep” participen d’aquest sense sentit, tan anglès d’altra banda. Un noi que viu en un planeta petit i que posa una campana sobre la flor i neteja els seus diminuts volcans, el fanaler,… tot una mica surrealista.
El Petit Príncep va ser escrit el 1940, l’any pitjor, el més dramàtic per als francesos que havien perdut la llibertat precisament aquell any. Potser és per això que el Petit Príncep viu a les estrelles i al desert (llocs encara no envaïts).
El Petit Príncep va néixer del pensament d’un home que feia d’aviador i que va morir en la última gran guerra, un any després d’escriure aquesta obra. L’aviador és figura capital en la novel·la perquè és ell qui explica la història de l’encontre amb el príncep i tot el que va esdevenir durant la setmana que compartiren al desert. En el moment de la seva publicació va ser el primer personatge de conte de fades (si és que el podem incloure en aquest apartat, per allò que és un príncep) que venia de l’espai i que va aparèixer enmig del desert, just en el punt que l’aviador estava intentant reparar el seu aparell.
Què és aquesta cosa?
No és cap cosa. Això vola. És un avio. És el meu avió. I estava orgullós de fer-li saber que jo volava.
Tota l’obra n’està plena de frases com aquesta que et transporten del pla de la realitat a un pla més elevat, al dels símbols. Un avió és un objecte però quan li diu “això vola” ens està explicant que la seva funció és dinàmica, permet transportar-nos a altres indrets i connectar-los entre si. És, si fa no fa, com quan pensem en un instrument. Imaginem una guitarra, una trompeta o un piano. Són objectes que tothom pot tenir a les seves mans però que no tothom sap usar-los per fer música. L’avió ofereix possibilitats de volar… ens obre un nou marc de relacions. Un avió es pot mesurar, es pot pesar, es pot dibuixar, es pot descriure, es pot canviar de lloc. Igual passa amb els instruments. Però la possibilitat de volar, de fer música ens fa més rics, ens eleva a un pla superior, ens enriqueix i és el que el pilot li està transmeten al Petit Príncep amb el “això vola”.
Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar:
Això és la caixa. El be que vols és a dins. Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s’il·luminava.
És exactament així, que el volia! ¿Et sembla que necessita molta herba aquest be?
¿Per què?
Perquè a casa meva és molt petit…
Segur que n’hi haurà prou. T’he donat un be molt petit. Va vinclar el cap sobre el dibuix:
No tan petit… Mira! S’ha adormit… I va ser així que vaig conèixer el petit Príncep.
L’aviador que ha caigut al desert (un altre símbol… caure al desert vol significar un cert bloqueig creatiu. En aquest allunyar-se de la resta de persones podem veure fins i tot la possibilitat de no sobreviure físicament), l’aviador que ha caigut al desert, dèiem, està intentant reparar el motor quan se li apareix un infant que no plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu:
Si us plau… dibuixa’m un xai!
L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al príncep i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li fa el dibuix de la caixa que hem llegit.
Aquí podria haver-li demanat una altra cosa creativa (canta’m una cançó, per exemple) però li demana que li faci un dibuix perquè l’aviador ens ha explicat en el primer capítol els fracassos amb els seus dibuixos números 1 i 2 (el de la boa que es menja l’elefant) i de com a l’edat de sis anys va abandonar la seva magnífica carrera de pintor.
Al final l’aviador queda sorprès quan el Príncep li agraeix el dibuix de la caixa i el retroba amb la seva vena creativa. Novament el porta, ens porta, a un pla superior, a una segona lectura.
Antoine de Saint-Exupéry va ser aviador i quan va escriure el “Petit Príncep” vivia a Nova York i veia amb tristesa i pena la derrota dels francesos i com havia quedat el país de deprimit, tant física com espiritual i anímicament. Potser hi ha un lligam entre ambdues situacions i la necessitat d’empènyer, de fer un salt des de la fatalitat a l’esperança, tal com deien els existencialistes a la primera meitat del segle XX (Heidegger, per exemple), posa en boca del Petit Príncep aquest “és exactament així, que el volia” reconeixent el pas de la realitat d’un ésser perdut i abandonat enmig del desert a algú que és capaç de crear i comunicar-se amb els altres.
Bé a cada capítol trobem frases per a la reflexió. Potser en algun moment ens podrem trobar i us explico amb detall cadascuna de les meravelles que s’amaguen en aquest llibre per a adults. Sempre he pensat que s’ha de llegir a partir dels 18 anys, però ai! les editorials volen exprimir-l’ho i per això fan versions com aquesta de la Louise Greig i la Sarah Massini que costen d’entendre. Que hi farem!
Al Blok de BiD (https://www.ub.edu/blokdebid/) publico una ressenya d’un estudi elaborat pel Laboratorio Contemporáneo de Fomento de la Lectura, adscrit a la Fundació Germana Sánchez Ruipérez, que m’ha semblat força valuós. Es titula Jóvenes y lectura: estudio cualitativo y propuestas.
A la ressenya explico el següent: En el món escolar, sovint ens fem moltes preguntes relacionades amb la lectura i la literatura crítica: Som un país lector? En quins suports llegiran els nostres alumnes quan siguin grans? Què han de llegir? Qui els acompanyarà en el seu camí lector? Llegim per plaer? Llegim per compartir vivències? Llegim per supervivència? Necessitem llegir? Ficció, o coneixements? Imaginem un futur sense llibres? Com esdevenim lectors? Per atzar, o per influència de la família i l’escola? La lectura és una qüestió valorada socialment? Els familiars saben com ajudar els infants per fer-los més lectors? Etcètera.
Sabem que el llibre, a casa nostra, no és, o no ha estat, el centre del món. Fins no fa més de quaranta o cinquanta anys, el món editorial, els llibres, les biblioteques i les llibreries eren un bé escàs. Sortosament, en aquest sentit, hem anat avançant i ara podríem dir que estem arribant a albirar el que fan altres països amb més tradició. Per exemple, estem veient com s’obren moltes llibreries i proliferen les noves editorials, fet inaudit que ens fa veure el futur amb esperança.
Fins ara, les nacions més literàries han estat ‒encara ho són‒ les situades al nord d’Europa (Finlàndia, Noruega, Letònia, Islàndia, Països Baixos, etc.) i probablement té a veure amb un patró geogràfic, educatiu, de prosperitat econòmica i, fins i tot, de cultura religiosa.
La realitat ens recorda que a les biblioteques de Finlàndia el nombre de préstecs és set vegades superior al d’Espanya, per exemple. És una dada, només una dada, i per això s’agraeix que, de tant en tant, entitats de prestigi com la Fundación Germán Sánchez Ruipérez a través del seu Laboratorio Contemporáneo de Fomento de la Lectura dediquin temps i esforços a fer un estudi com el que presentem i comentem a continuació.
L’estudi sobre els joves i la lectura consta de sis capítols.
El primer és una justificació de la investigació. Ens presenta algunes dades interessants com ara que els joves i adolescents són grans consumidors de cinema, música, esports, sèries de televisió, i són els que més naveguen per Internet. En resum, són curiosos o lectors habituals (especialment les noies). Una altra dada interessant és comprovar com la població de joves que es declara «lector freqüent» ha anat augmentant d’una forma clara des del 2000 fins al dia d’avui.
El segon capítol ens descriu, de forma senzilla, breu i entenedora, la metodologia emprada en l’estudi. Ens explica qui hi ha participat (docents, joves, bibliotecaris, llibreters): en total, més de 4.900 enquestes a través de Twitter o Facebook, 16 a llibreries, 800 a professionals, i més de 100 a joves (lectors i no lectors). Una feina ímproba i de resultats fiables.
El tercer capítol està dedicat a les enquestes. Hi ha diversos apartats en els quals s’expliquen les diferents enquestes i les conclusions que es desprenen de cadascun dels blocs. Al primer apartat, ens mostren els resultats de les enquestes inicials fetes a través de les xarxes socials. Se centren en l’ús del mòbil, les tauletes, i les xarxes socials, i es pregunten quin espai de temps ocupen en les vides dels enquestats, en quins moments de la seva vida han estat més allunyats de la lectura i quines persones han influït perquè esdevinguin o no lectors de llibres, en quin suport llegeixen habitualment i si la pandèmia ha provocat un augment en el consum de llibres. Hi ha un segon apartat en què es fan preguntes a llibreters i familiars dels joves que són habituals de les llibreries. El tercer apartat recull les enquestes fetes a professionals vinculats al treball amb joves (editors, coordinadors de clubs de lectura, docents).
El quart capítol és el més interessant perquè recull els resultats dels grups que han participat en la mostra. Aporta una gran quantitat d’informació i genera un interessant capital de coneixement. La tria està molt bé perquè conté una gran diversitat geogràfica i de tipologies de centres.
El cinquè capítol fa una anàlisi dels resultats obtinguts. Es divideix en set grups (cinc àmbits de relació i impacte sobre la pràctica lectora, un sobre com han viscut la lectura en pandèmia i confinament, i un darrer que recull l’impacte de la lectura en altres àmbits). Els set grups són: la família, l’escola, la biblioteca, el digital, el cercle d’amistats, el confinament i els enllaços.
S’acaba amb les conclusions, on es fa un diagnòstic i una previsió de futurs escenaris. Són dotze punts que ens centren la realitat actual i ens mostren futurs escenaris. Algunes de les frases que he subratllat són: «Los jóvenes tienen una percepción limitada sobre la realidad de la lectura». «La percepción de la lectura está muy referida a una actividad personal que relaja, pero también genera aislamiento de la sociedad». «Las referencias a lo que ha sido leído, o se está leyendo, está desapareciendo de las conversaciones, a diferencia de lo que sí se hace en los grupos de amigos con las series de TV que se están siguiendo». «La competencia por el tiempo personal disponible es cada vez más eficaz por parte de lo digital, porque es un tipo de ocio basado en la interacción y socialización, así como por mostrar contenidos de breve duración y escasa exigencia cognitiva». «Insuficiente impacto del centro educativo para fortalecer el interés por la lectura». «No hay un adecuado conocimiento de la realidad de las prioridades de ocio y de formación de los jóvenes por parte de los adultos que trabajan o conviven con ellos».
Més enllà de les gràfiques i les dades, aquest estudi aporta una visió interessant sobre els efectes que provoca la lectura en els joves.
Un dels efectes es refereix a l’aïllament que genera el fet de llegir individualment, perquè allunya els joves d’una necessitat social de convivència amb els companys i amics que en aquestes etapes és fonamental. Aquest efecte d’aïllament és un inconvenient a l’hora d’incentivar la lectura. Els joves comparteixen un altre tipus d’oci ‒esport, videojocs, cinema, música‒ al qual atorguen una major rellevància social. Per contra, la lectura genera en els joves uns altres efectes, com la relaxació emocional i l’acostament a la cultura, que són vistos com a quelcom positiu.
Hi ha, també, en l’estudi, una reflexió subjacent que aposta per mirar endavant i aportar algunes possibles solucions per capgirar la tendència. Bàsicament, se centren en la idea de reformular un nou Pla de Lectura que aposti pels serveis públics i afavoreixi l’impacte social que poden tenir els mediadors de la lectura (mestres, bibliotecaris, llibreters). Caldria, entre altres accions, promocionar els clubs de lectura entre els joves perquè són un element generador de convivència, de cultura i de benestar.
L’estudi és un bon treball, seriós i amb voluntat de servei públic. Val la pena llegir-lo, clicant a
Els qui coneixeu a en Ricardo Alcántara sabeu que és un tipus extraordinari que no té mai un “no” per a ningú. Sabeu, també, que els seus relats són com ell: positius, amb una mirada oberta, sense prejudicis ni moralines.
L’últim que ha publicat és aquest «Corneli i Garcia» i ens explica tres episodis de l’amistat entre l’elefant Corneli i el ratolí Garcia. M’ha recordat a «Sapo y Sepo», aquella parella entranyable d’Arnold Lobel.
El llibre està estructurat en tres històries d’unes vint pàgines cadascuna, amb il·lustracions boniques de la Sophia Touliatou que ocupen, en alguns casos, bona part de les dues pàgines.
La primera història es titula “Bons amics” i, si voleu, podeu gaudir de la veu d’en Ricardo, llegint-la, a continuació.
La segona història “En Corneli tenia els ulls brillants” ens narra els intents de l’elefant per fer cara d’enfadat fins que, finalment, entén que és millor anar de cara i deixar-se estar de romanços.
La tercera “El concurs de disfresses” és força divertida perquè l’elefant intenta trobar una disfressa que li escaigui i fins que no la troba no para d’emprovar-se la de pirata, de príncep, de fantasma, etc. Però no us explico com acaba perquè sinó no té gràcia.
Si teniu fills o alumnes de 5 anys, els podeu llegir aquests històries i segur que passaran una bona estona. Si són més grandets, podran atrevir-se ells sols perquè el text segueix una seqüència repetitiva i lineal. També podeu llegir de forma compartida i llavors el plaer serà doble.
El llibre es queda una mica curt i volem més episodis. Crec que és a propòsit. Segurament, aquest serà el primer volum de noves aventures d’aquest parell de bons amics.
LES DADES: Títol: Corneli i García Autor: Ricardo Alcántara Il·lustradora: Sophia Touliatou Traductora: Aurora Ballester Editorial: Combel Pàgines: 72 Barcelona, 2022
«Un ou és silenciós» és un llibre de natura escrit per la Dianna Hutts Aston, autora dels Estats Units, especialitzada en llibres de coneixements. De moment, l’editorial EntreDos ha traduït “Una llavor dorm” i “Un ou és silenciós”. Imagino que, més endavant, aniran traduint la resta de llibres que formen part d’aquesta col·lecció, com “Un niu fa soroll”, “Una papallona és pacient”, “Un escarabat és tímid”, etc.
Dels dos que he llegit, crec que “Un ou és silenciós” enganxarà més als infants. Bé, al menys a l’infant que jo vaig ser fa uns quants anys li hagués agradat saber més coses dels ous. Recordo que, en arribar les vacances d’estiu, allà al poble, acompanyava a l’avi matern a feinejar pels camps i, de tant en tant, ens aturàvem i em mostrava meravelles com plantes, insectes i altres bestioles. Però quan trobàvem algun niu, l’avi s’esplaiava i m’explicava històries fascinants dels ocells que a un infant de ciutat com jo li semblaven extraordinàries.
Per això dic que la lectura d’«Un ou és silenciós» atraparà més als infants.
És un llibre ben editat, de format gran, entretingut i educatiu. Em recorda recorda un àlbum semblant que va editar Cruïlla fa uns anys i que tenia unes mides enormes, amb solapes, pestanyetes, siluetes i secrets a cada pàgina.
Què aprendran els infants amb aquest llibre?
Començant per les guardes, veuran que a les del davant hi ha una pila d’ous de totes les mides i colors. Quan vagin a les del darrera podran veure els animals que han sortit d’aquests ous i descobriran que la majoria són d’un color diferent. El plomatge dels ocell no correspon al color dels ous. Així, l’ou d’oriol és rosat i l’ocell és groc, per exemple.
Després, quan vagin avançant trobaran una frase poètica que encapçala cada doble pàgina i ens mostra coneixements extraordinaris com els colors, els textures o el creixement de l’animal a l’interior de l’ou. De tota manera, allò que el fa realment interessant no és només la informació. Cal deturar-se a admirar el bon treball de la il·lustradora, la Sylvia Long, que transforma el llibre en quelcom força especial i bonic.
El final és espectacular perquè ens mostra l’eclosió d’un ou de camallarga americà i a la pàgina següent veiem els pollets que han sortit. Preciós.
En aquest llibre trobareu més de seixanta tipus d’ous d’ocells, rèptils i insectes.
Seguirem amb interès aquesta col·lecció de llibres adreçat a infants a partir de 4 anys
LES DADES: Títol: Un ou és sorollós Autora: Dianna Hutts Il·lustradora: Sylvia Long Traductora: Susana Tornero Editorial: EntreDos Pàgines: 40 Blanes, 2022
Cada any es fabriquen al món 140 milions de bicicletes. Cada any!
A la meva infantesa no vaig tenir bicicleta. La primera amb la que vaig aprendre a no caure va ser un artefacte atrotinadíssim que hi havia al poble de Castelló d’on eren els meus avis i on anàvem a passar l’estiu. No recordo d’on va sortir però aquell mes d’agost de quan tenia 11 anys té un record especial per a mi. Enfilar la carretera amb aquella bicicleta a la que amb prou feines arribava als pedats va ser un dels millors regals que vaig tenir. Em sentia Fausto Coppi, aquell llegendari ciclista italià de qui conservava com un tresor el seu cromo. Jo era de Coppi, potser perquè sempre he estat atret pels ateus, melancòlics i rebels. Coppi personificava tot el contrari que Gino Bartali, l’altra figura del ciclisme italià. Bartali era catòlic, conservador, elegant, guapo. A Coppi no l’entenia gairebé ningú…
Bé, també m’he sentit com Jacques Tati a «Jour de fête» però això ja és una altra història.
La meva relació amb la bicicleta ha estat tardana. Vaig tenir la primera amb 35 anys i des de llavors, he gaudit moltíssim fent passejades per la muntanya. Crea certa addicció, com tots els esports però anar en bici m’agrada. Molt.
De fet, vaig deixar de jugar a bàsquet perquè les lesions eren massa freqüents. Pedalar, en canvi, és un exercici més suau, on l’esforç no és tant brusc. El meu cos ho agraeix.
Aquest dies he llegit un llibre de coneixements adreçat a infants de cicle inicial que ens parla de la història de la bicicleta. Es diu «Bicicletes» i m’ha agradat la manera com expliquen tot el que envolta a aquests vehicle ecològic que no gasta gasolina ni contamina.
Són 32 pàgines amb il·lustracions divertides, collages amb panoràmiques amplies (i també primers plans de persones que han fet evolucionar l’invent) on aprenem com va provocar una revolució a la Xina, perquè es considerava que era un vehicle poc adequat per a les dones, i altres curiositat.
No espereu un compendi d’esquemes, dades i informacions útils. No és l’objectiu d’aquest llibre. Es tracta d’una breu història de com ha anat evolucionant la bicicleta, per llegir amb els vostre alumnes, o casa amb els fills o nets.
Adequat entre els 6 i els 8 anys. Després aprofundiu, si voleu, en temes de conservació del medi ambient, mecànica de la bicicleta, perquè serveix el canvi de marxes, com es canvia una roda, etc. I si aquests estiu teniu oportunitat, programeu amb les criatures alguna sortida amb bicicleta i segur que repetiu. No us oblideu el casc!
A la revista GUIX INFANTIL número 114, de maig del 2022 a la secció «Menjallibres» publiquem una pràctica basada en el llibre «Blas!» escrit i il·lustrat per Elena Hormiga i editat per Apila. L’àlbum ens recoda que less mascotes i, en general, les bèsties són un centre d’interès que desperta interrogants i curiositat.
Probablement, teniu a l’aula un nen que sap el nom i les característiques del diplodocus, el triceratop, el tiranosaure, etc. El mateix passa quan es parla de tortugues, ocells, hàmsters, gats i, sobretot, gossos.
Amb els animals domèstics, a més, hi ha possibilitat de portar-los a l’escola, veure com són en realitat, com caminen, què mengen, etc.
Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, i tot allò que s’espera d’ell.
Però Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.
En aquestes mateixa revista trobareu articles i reflexions força actuals i necessaris, començant per l’editorial i sobretot pel monogràfic dedicat a l’educació científica.
M’ha agradat veure que la meva amiga Raquel Fernández també hi participa a la revista fent un parell de ressenyes de llibres per al 0-6.
A les primera pàgina d’aquest emotiu relat hi ha quinze frases en vint línies. Són frases curtes, directes, que ens situen en el lloc, en el temps (Los fines de semana de invierno subíamos a Pajares.) i ens presenten els personatges. Així, amb frases directes, l’autora, la Mónica Rodríguez, ens mostra què li passa a una noia, la Cecília, durant un cap de setmana.
És un d’aquells moments que potser hem viscut i recordem, i que queda fixat indeleblement en la nostra memòria perquè ens marca un canvi. Sol estar associat a una emoció molt forta (un accident, un desengany, una persona que passa per la nostra vida i ens il·lumina, una paraula).
El llibre, tot ell, com a objecte està fet amb una delicadesa extraordinària. Sovint em declaro admirador de l’editorial Lóguez i recomano amb vehemència els seus llibres. No els conec personalment i em sap greu perquè segur, segur, que una conversa amb ells pot resultar enriquidora per la manera com entenen la literatura infanti l i juvenil i l’estimació amb que presenten les seves publicacions.
«Cueto negro» és el relat d’un cap de setmana en una estació d’esquí que està entre Astúries i Lleó presidia pel cim del Cueto Negro. Si heu anat mai al Pirineu, probablement algunes de les descripcions que ens ofereix la Mónica us poden resultar familiars i evocadores.
La trama gira al voltant de les emocions que viu una noia, la Cecília, que està en aquella edat en que comença albirar el mon amb uns altres ulls, analitza i observa el que fan els adults i nota com a dins seu una sensació nova pren cos. És l’amor, agradable, sa, efervescent, envers un altre dels nois que també puja habitualment a esquiar al Cueto Negro.
Paral·lelament a aquest amor bonic, el relat també ens mostra la part més fosca de les relacions entre les persones i sense caure en l’explícit ens deixa entreveure una situació que trasbalsa molt a la noia. També hi ha un noi que, novament sense dir-ho, entenem que es autista i víctima d’abusos sexuals. Molt colpidor. I un pare i una mare i una germana, cadascú amb els seus conflictes personals.
«Cueto Negro» és una novel·la curta que es llegeix en dues o tres hores i que en mans d’un adolescent (recomanable per als 12-14 anys, sols o guiats en la lectura) pot tenir aquell efecte transformador que busquem.
La veu narrativa és la de la protagonista i ens fa molt creïble el que explica.
LES DADES: Títol: Cueto Negro Autora: Mónica Rodríguez Il·lustració coberta: Eva Vázquez Editorial: Lóguez Pàgines: 176 Santa Marta de Tormes (Salamanca) 2021
«La foca del señor Cleghorn» és una historia inspirada en un record de l’autora, la Judith Kerr, i té a veure amb una foca dissecada que tenia el seu pare a casa seva.
És un relat adient per als infants de cicle mitjà i va acompanyada per un munt d’il·lustracions fetes a llapis i recreant una època passada com es port apreciar per la vestimenta del senyor Cleghorn i de la senyoreta Craig.
La novel·la comença amb el senyor Cleghorn acabat de jubilar i sense un propòsit concret a la seva nova vida. La visita a uns familiars que viuen a la costa servirà per conèixer una petita foca que ha quedat òrfena i que el senyor Cleghorn adoptarà i s’endurà al seu apartament.
Allà, amb l’ajuda de la veïna miraran d’alimentar la foca i li buscaran un lloc on viure millor, lluny de les mirades del conserge de l’edifici que els té prohibides les mascotes.
Com es pot imaginar, la relació entre el senyor Cleghorn i la senyoreta Craig acabarà en enamorament i la novel·la tindrà in final feliç. Com ha de ser.
La historia està situada en un món que podria assemblar-se al de la infantesa de l’autora, allà pels anys 30 del segle XX. Hi veiem al·lusions al tabac, als carros tirats per cavalls, es parla del circ i del zoològic de Brighton com una possible casa per a la foca i sobretot, la roba que porten ens recorda a temps reculats, com el seu barret de bombí i el corbatí d’en Cleghorn.
Quan la relació amb la veïna comença a ser més evident, coneixerem els seus noms de pila (Albert i Millicent) i també el de la petita foca (Charlie).
Amb la Laura Lagunas, companya del grup de treball, vam col·laborar proposant algunes activitats a fer abans, durant i després de la lectura i un joc relacionat amb les imatges. Es pot sol·licitar la guia de lectura a info@editorialmeraki.co, o les podeu descarregar clicant a la-foca-del-senyor-cleghorn_guia-lectura
Lectura recomanada per a infants a partir de vuit anys.
LES DADES: Títol: la foca del senyor Cleghorn Autora: Judith Kerr Il·lustradora: Judith Kerr Traductor: Marc Donat Editorial: Meraki Pàgines: 96 Barcelona, 2022
La invitació a la lectura 