Tertúlia clandestina #14: Ricardo Alcántara, un senyor escriptor

Dijous passat vam celebrar la catorzena tertúlia clandestina amb un convidat que fa cinquanta anys va publicar el seu primer llibre al nostre país. Per accedir a la tertúlia calia saber la contrasenya i en aquest cas “Guaraçú” era una pista determinant que ens indicava que en Ricardo Alcántara ens faria passar una estona agradable i emotiva, com solen ser les converses amb ell.

La idea inicial era que ens parlés de l’ofici d’escriptor i si es pot viure només d’escriure per a infants i joves. Segons ell, depèn del ritme de vida que tinguis perquè si el que vols és sortir cada nit a sopar, anar al teatre, viatjar i altres capricis això és una cosa, però si tens una vida ordenada i discreta sí que es pot. Em va recordar el poema de Pedro Salinas (Para vivir no quiero islas, palacios, torres. ¡Qué alegría más alta: vivir en los pronombres!)

Ep, va dir “ordenada” i va afegir que sobretot has de ser “treballador”. Això ho comenta sovint en Ricardo perquè cada dia escriu o s’asseu a escriure. A la tertúlia li vam recordar que la seva vida s’assembla a la d’en Josep Maria Folch i Torres que explicava:

«Em llevo bastant de matinet. Molts dies a les sis ja estic llevat; i, tot just vestit, me’n vinc aquí i em poso a treballar fins a les vuit. Són les dues hores que escric més a gust i amb major eficàcia. El cap reposat i la quietud absoluta, ajuden a la feina d’una manera esplèndida. De vuit a nou em rento, m’afaito, em vesteixo i em veig alegrat per les salutacions de la mainada que se’n va a col·legi, i esmorzo. També deia Folch i Torres que molt sovint durant les estones de descans és quan van madurant i prenent forma les idees que “ballen” pel cervell.»

Crec que en Ricardo comparteix aquests pensaments.

Vam fer una repassada a la seva vida a Barcelona, quan va arribar l’any 1975 i es va trobar amb una societat força gris (eren els mesos previs a la mort del dictador) i això també es reflectia en la literatura. Diu que quan va arribar provinent del Brasil, la gent es girava per veure les seves samarretes de colors grocs o vermells. En aquest context es va publicar “Guaraçú” que parla d’un nen de la selva, que camina despullat i es relaciona amb les plantes i els ocells, tot molt salvatge.

Després vam recordar la col·lecció “Amb els cinc sentits” que va publicar en Ramon Besora a Aura i el desconcert que va provocar veure llibres amb les cobertes de color negre.

També va explicar la relació amb tots els il·lustradors que l’han acompanyat i va insistir especialment en la seva amistat amb en Gusti.

Ens va divertir amb un munt d’anècdotes personals, ens va narrar de viva veu el conte ”Tomàs i la goma màgica” i vam haver de dir-li que el temps de la tertúlia s’havia acabat. Podríem haver estat hores i hores escoltant el seu verb fàcil i la seva vida de pel·lícula.

Us comparteixo un vídeo que van elaborar l’Albert Asensio i la Noemí Vilamuza amb la complicitat de la Montse Marcet i en Jaume Maruny, per celebrar els 50 anys. Es va passar el diumenge dia 29 de setembre en un dinar d’homenatge al Ricardo, al restaurant 7 portes de Barcelona, amb una bona colla d’amics.

A continuació, compartim dos documents: Un és una breu biografia de la seva trajectòria com a escriptor i l’altre és un escrit del Ricardo Alcántara on ell mateix es defineix. Són documents que es van publicar amb motiu de la festa de reconeixement de 40 escriptors que han estat determinants en la Literatura infantil i juvenil de Catalunya. Els podeu trobar al web de Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/)

El primer glosa la seva història:

Ricardo Alcántara es converteix en escriptor, bàsicament, gràcies a una imaginació molt fèrtil. Quan li pregunten quan comença a ser-ne, confessa que just en el moment que descobreix l’espai que hi havia entre la banyera i la paret, que era on ell es refugiava. Era el lloc idoni perquè un nen fantasiós imaginés les coses a la seva manera.
Als deu anys, la seva tia àvia li regala Alícia en el país de les meravelles, amb el qual comprova que hi ha altres persones capaces d’imaginar coses increïbles i descobreix el plaer de la lectura. Més tard, es convertirà en un lector voraç.
El 1970 abandona Montevideo després que les autoritats tanquin la universitat i es trasllada a São Paulo, on estudia Psicologia, però a mesura que s’acosta al final de la carrera es va adonant de la poca predisposició que té per dedicar-s’hi.

Aquest procés corre paral·lel al seu desig d’escriure, just l’activitat que més li agrada, i pensa que és el moment de canviar d’activitat i de continent.
Per casualitat, veu un anunci on es convoca un concurs de literatura infantil i dedica tot el seu esforç a redactar un conte.
Així apareix Guaraçú, que rebria una menció d’honor al Premi de Literatura Infantil Governador do Estado de São Paulo. La mateixa obra guanyaria l’any següent el primer premi Estudvais de l’estat de Guanabara.
El 1975 arriba a Barcelona amb la convicció que vol ser escriptor. És una època convulsa i de canvis polítics importants, i durant un any i mig es dedica a l’elaboració de productes d’artesania, treballa en una escola d’educació especial i fa de cuiner.
Durant gran part de la seva vida, Ricardo Alcántara s’ha dedicat en cos i ànima a la creació d’obres literàries per a infants i joves. Amb el temps, ha esdevingut un referent –no només per als lectors sinó també per als escriptors que s’han incorporat més tard al panorama literari–, pel que fa a contes per a primers lectors i a novel·les per a infants d’edats mitjanes, en les quals aquests fan el pas del relat breu a la novel·la.
L’obra d’Alcántara destaca per la concisió, la precisió i una enorme sensibilitat a l’hora de tractar temes delicats que afecten les persones, com ara les pors, la diferència… tot barrejant, sovint i subtilment, realitat i fantasia.

L’escrit d’en Ricardo, a continuació:

Vaig néixer i créixer a prop d’un riu gran com un mar. I a prop seu vaig aprendre a necessitar la proximitat de l’aigua i el so de les onades per sentir-me a gust. Per això, quan vaig decidir instal·lar-me a Europa, Barcelona em va semblar el lloc ideal.
Vaig arribar a bord del Cristofaro Colombo amb la decisió de ser escriptor, amb un bagul ple de llibres, discos i la meva vella màquina d’escriure, sense bitllet de tornada perquè no preveia la possibilitat que les coses anessin malament, i amb tants somnis i il·lusions i tots tan eixelebrats que no tenia on desar-los.
Un cop instal·lat, vaig passar per diverses etapes: després de l’enamorament inicial amb la ciutat de Barcelona, va venir un període d’estranyesa, d’acords i desacords, de topar de cara amb la realitat, que no era tan amable com l’havia imaginada, de trucar a unes quantes portes sense donar-me per vençut. Per fi, tres anys després vaig aconseguir publicar el meu primer llibre: Guaraçú, a l’editorial La Galera i amb Maria Rius (il·lustradora) com a companya d’aventures. A partir de llavors, com passa amb l’arribada de la primavera, el camí va començar a canviar de tonalitats, i fins i tot va deixar de ser tan dur caminar.
Una mica més tard va sorgir la terrible pregunta: «D’on ets?». M’ho preguntaven aquí, perquè l’accent em delatava. També m’ho preguntaven allà, perquè ja no parlava com els altres uruguaians. «D’on soc?», intentava descobrir, com si fos una novel·la de misteri i amb les dades que em donava l’autor no tingués prou informació per intuir el final del llibre. Finalment em vaig aclarir, però em va caldre un temps.
Soc d’allà, de prop del riu, perquè és el lloc on vaig néixer, on vaig aprendre a reconèixer els sons i els colors, on vaig rebre les primeres carícies i abraçades (i també unes quantes esbroncades), on em van llegir els primers contes, on vaig anar al cinema per primer cop i on em van ensenyar a caminar amb el meu propi pas per trobar el meu lloc. També soc d’aquí, perquè amb la cadència del Mediterrani de fons, i gairebé sense adonar-me’n, em vaig començar a atansar als nous veïns i a conviure-hi, a compartir-hi desigs i aspiracions, a entendre algunes paraules de l’idioma que parlaven molts d’ells; el nou entorn va passar a ser la meva font d’inspiració, les parets del pis de lloguer van esdevenir l’únic lloc on em sentia a gust per poder escriure, perquè aquí el meu gran somni va deixar de ser absurd i es va fer realitat. Amb el pas del temps, sense exigències ni pressions, vaig perdre la vergonya i em vaig llançar a xampurrejar el català; això va passar a Londres, on només em podien sentir els meus amics Isabelle i Joan. I avui dia parlo en català, penso en català i fins i tot ben sovint somio en català. He arribat a la conclusió que el lloc on vaig triar viure, després d’un període de convivència, finalment m’ha adoptat, i també per això avui soc d’aquí.
Escriure em fa feliç, m’ajuda a ser una persona millor, perquè ajuntant lletres, pensaments i emocions ventilo les meves parts més fosques; escriure m’omple de vida, fa créixer en mi l’esperança que gràcies a les històries inventades es poden canviar algunes coses de la realitat que no estan bé.
No sé per què escric literatura infantil i juvenil; el món de la creativitat té els seus secrets. que no comparteix ni tan sols amb la persona interessada. Sé que soc on he de ser fent el que he de fer, amb totes les ganes i il·lusions del primer conte, enderiat a fer-ho cada cop millor.

Un agraïment a les companyes que han compartit les fotos de la tertúlia que heu vist en aquesta entrada. Gràcies Désirée, Imma, Laura i Maribel.

I també a en Ramon Besora i en Pere Sacot, ells ja saben perquè.

“El grill silenciós “ a l’Ofici d’Educar

Ahir, a “L’ofici d’educar” vam presentar «El grill silenciós» un àlbum que es va publicar el 1990 al Canadà i els EEUU no i no s’havia publicat mai en català fins ara. Ho celebrem, especialment els fans de l’Eric Carle, conegut especialment per «L’Erugueta goluda».

L’Eric Carle va tenir una infantesa i joventut força complicades amb viatges des d’Alemanya a Nova York, tornada i novament cap a Amèrica, sempre fugint de les guerres.

A Massachussets (EUA) hi ha un museu dedicat a la seva obra. Eric Carle i la seva dona, Barbara, el van fundar el 2002 i és un dels pocs museus dedicats a un autor de LIJ.

«El grill silenciós» ens conta que un dia neix un grill petit i es troba amb un gran grill que li fa un xiulet de benvinguda. El petit grill intenta respondre fregant les ales, però no emet cap so.

Després, el grill silenciós començar a caminar i explorar el món, trobant-se un insecte rere l’altre, cadascun dels quals saluda el petit grill amb una alegre salutació: el brunzit d’una abella, el xiuxiueig d’una libèl·lula, el xiuxiueig d’una mantis religiosa. El grill es frega les ales cada cop, però no passa res, ni un so.

Els grills produeixen el seu carrisqueig fregant una contra l’altra les seves ales anteriors. Les dues ales s’obren i es tanquen simultàniament, però el so es produeix quan es toquen en tancar-se. L’ala del grill té una part endurida i dentada contra la qual frega una part de l’altra ala, també endurida, que funciona com a arquet o plectre. Això fa vibrar una part de l’ala i la vibració emet el característic so del grill, el carrisqueig.Els grills mascles són els únics que emeten sons. Ho fan per atreure les femelles i per marcar el territori.

però arriba un dia que coneix un altre grill, una femella, i passa alguna cosa diferent.

El conte de “El grill silenciós” té un text repetitiu, suau, que convida a llegir-lo en veu alta i que ens parla del temps, el ritme, el creixement i la paciència. També sobre la descoberta de l’entorn natural.

Com a cada programa sortegem el llibre que presentem. En aquest cas és una gentilesa de l’Editorial Beascoa. Per participar cal contestar una pregunta. Sobre el llibre “El grill silenciós” és:

Amb quina part del cos fan el seu cric-cric particular els grills?

Envieu les respostes a loficideducar@3cat.cat Teniu temps fins diumenge 13 d’octubre.

El guanyador de l’anterior llibre, «Salvatges i homes», és en Xavier González. L’enhorabona!

…………………………………………..

En el mateix programa, el grup d’experts han debatut sobre si s’ha de parlar o no del que passa al món, perquè hi ha certa por de parlar de segons quins temes a l’aula, fruit del que va passar amb el procés, apunten els docents.

Però l’escola ha de posar context al que passa al món, i s’ha de parlar també del que passa a Palestina, dels desnonaments i de la guerra d’Ucraïna; de tot allò que afecta la societat, asseguren els mestres de la tertúlia de savis docents de “L’ofici d’educar”: Jaume Cela, mestre i escriptor de més d’un centenar de llibres, com “Apunts d’un aprenent de mestre greument jubilat”; Agnès Barba, mestra d’infantil i directora durant 10 d’anys de l’escola dels Encants; el psicopedagog Efrèn Carbonell, referent de l’educació inclusiva, autor d'”Aprenent a veus, un segle d’educació diferenciada”; Joan Maria Girona, mestre i escriptor, autor de “Vaig començar a anar a l’escola als sis anys, memòries d’un mestre” i Coral Regí, biòloga i mestra, directora durant anys de l’escola Virolai, i membre del grup d’experts per la millora educativa.

Podeu sentir tot el programa clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/lescola-ha-de-parlar-del-que-passa-a-palestina/audio/1219777/

Hi havia una vegada «Vint vegades»

—Si us plau, llegeix-me una història! No m’importa quina, ni com. Que sigui tan lluminosa com incomprensible, que sigui tan familiar com estranya, que sigui nova, que sigui coneguda. Llegeix-me-la i així tornaré a somniar.

I el pare, la mare, l’avi o la mestra, obre el llibre i comença a llegir:

Hi havia una vegada un avió que va tenir una avaria mentre volava i va haver de buscar on podia aterrar per poder-ho resoldre i no córrer cap risc. I com que no trobava cap lloc segur per poder-ho fer, va aterrar en un núvol…

—Un altre, un altre:

Una vegada, un rei de copes d’una baralla nova va decidir que per estrenar les cartes faria un sopar i convidaria els altres tres reis de la baralla: el rei de bastos, el rei d’ors i el rei d’espases…

Així, al nostre voltant, s’obren i es tanquen narracions que ens encanten, encants que ens fan somniar per arribar, en un viatge mental, a un sense-temps en què es traspassen les fronteres entre els humans, els animals i els vegetals, entre els desigs i les realitats. Paraules, imatges úniques i personals que ens distreuen i ens aporten transmeten emocions, i coneixements.

Acaba de publicar-se “Vint vegades”, uns relats -vint, concretament- escrits per en Salvador Comellas amb estil acurat i amb paraules entenedores que els nois i noies de cicle mitjà i superior gaudiran molt.

Son vint relats que ens recorden a Gianni Rodari, i una de les seves idees-força que s’usen per crear històries: Què passaria si…? i la por al full en blanc desapareix perquè l’espurna que encén la imaginació de l’infant es posa en marxa immediatament.

En acabar de llegir-lo he pensat que els relats són magnífics per llegir-los de viva veu en començar o en acabar la jornada escolar (també a casa, esclar!) i alguns són ideals per narrar-los de viva veu i estirar-los tant com es vulgui o dramatitzar-los.

El llibre és també un manual que ens pot inspirar a escriure altres relats a la manera d’aquests vint.

Les històries són curtes, d’un parell de pàgines. S’agraeix que no hi hagi moralitat i que tot estigui pensat per estimular la imaginació, per riure i per deixar-se sorprendre amb alguns esdeveniments inversemblants.

Les il·lustracions són un bon complement a aquest llibre ben editat. M’ha agradat com en Daniel Piqueras combina els espais en blanc i negre amb els colors que remarquen i reforcen allò que el relat vol explicar.

Lectura recomanada per a infants a partir de vuit anys

LES DADES:
Títol: Vint vegades
Autor: Salvador Comelles
Il·lustrador: Daniel Piqueras
Editorial: BiraBiro
Pàgines: 92
Barcelona, 2024

«L’Ofici d’educar», un oasi enmig del desert

Els programes de ràdio i de televisió solen tenir una vida curta, incerta podríem dir, excepte quan es tracta d’esports. Si tenen a veure amb l’educació, el panorama és desolador. Com a la cançó d’en Petisme, són un oasi enmig del desert, i per trobar un programa que tingui ritme, grapa, i que sigui informatiu, hem de menester anar a hores impossibles, com és el cas de L’ofici d’Educar que s’emet els diumenges al matí quan encara no ha sortit el sol. I encara rai que disposem dels pòdcast per tornar-los a sentir una i altra vegada, quan ens vingui de gust, a casa o mentre conduïm, per exemple.

L’ofici d’educar” és un programa que acompleix deu anys i que el proper diumenge ho celebrarà amb els oients que puguin i vulguin anar a “la Granja”. Hi haurà un grapat d’activitats per als infants i per als no tan infants.

Una de les activitats amb els que es clourà la matinal serà presentació del llibre que ha escrit l’Elisabet Pedrosa, directora i presentadora del programa, on ens parlarà d’aquest miracle que va començar fa deu anys i que, en paraules seves:

“El programa L’Ofici d’educar va néixer després d’un fet devastador per mi: la mort de la nostra filla Gina als onze anys a causa d’una malaltia neurològica, la síndrome de Rett. Tota l’energia que havia dedicat a la Gina fins al darrer minut de la seva extraordinària vida es va transformar, a partir de llavors, en un programa de ràdio que es va començar a emetre el juliol de 2014…”

El llibre fa de molt bon llegir, és amè i agradarà als pares i mares, a les mestres i a tothom que estigui interessat en la criança. Recull dotze dels programes on han intervingut diverses personalitats que han aportat el seu saber en fer-nos més conscients del material tan sensible amb el que treballem.

En aquestes 102 pàgines trobareu que l’Elisabet ens ha mostrat el seu pensament crític, un munt d’anècdotes seves i de la seva família i ens ha encomanat el goig de viure amb respecte als demès, essent empàtics, col·laboradors i amables per fer un mon millor.

He tingut la sort de participar al programa des de la tercera temporada i he pogut conèixer a moltes de les persones que han passat per Catalunya ràdio. Un privilegi, sens dubte. A més, per a mi és fascinant compartir l’experiència amb les més de les quaranta quatre mil persones que escolten el programa, i aprendre cada dia de totes les persones que ens escriuen i aporten els seus comentaris encertats.

Si veniu diumenge a la Granja, no us empenedireu. Allà hi serem tot l’equip i es farà el programa en directe (però no haureu de matinar, no patiu).

Informacions pràctiques que heu de saber de cara al diumenge 6 d’octubre per als qui vingueu a la festa:

1. Programa del dia. Us hem convocat a les 10 del matí, i a les 10:30 donarem la benvinguda i començarem amb els Teds de l’Ofici, xerrades curtes d’alguns dels col·laboradors del programa. I a les 11:30 enregistrarem amb tots vosaltres el programa “Créixer en contacte amb la natura”. Aquí trobareu tota la informació de la jornada i també com arribar-hi www.loficideducar.com/ 

2. Aparcament. A l’entrada trobareu un espai d’aparcament senyalitzat. És una esplanada molt gran, així que no tindreu cap problema per aparcar a menys de 100 metres d’on enregistrarem el programa i farem totes les activitats.

3. Activitats per als infants: algunes de les activitats per infants que ens ofereix la Granja Escola: pujar al vaixell pirata, activitats amb cavalls o anar a visitar la granja d’animals que hi ha a l’espai (en funció de les persones que siguem se n’oferiran més). En totes elles hi haurà monitors que us acompanyaran en el recorregut (els infants, però, sempre hauran d’anar acompanyats amb un adult de referencia).

4. Provisions. La Granja Escola és un espai situat enmig de la natura a Santa Maria de Palautodera, a la falda del Montseny. Allà hi trobareu serveis essencials, com lavabos i fonts d’aigua, però no hi ha cap cafeteria ni llocs de venda de menjar. Tingueu-ho present si veniu amb infants! Un secret: posarem el punt i final a la festa dolçament.

5. Autorització drets d’imatge. La participació en el programa implica l’autorització de poder fer l’enregistrament d’acord amb les condicions del document informatiu que us adjuntem al correu, només cal que el llegiu, no cal signar-lo ni retornar-lo. En cas de no autoritzar-ho, s’haurà d’indicar explícitament el dia de la gravació.

6. Llibre dels 10 anys de L’ofici d’educar. El mateix diumenge per acabar la jornada presentarem el llibre dels “10 anys de l’Ofici d’educar”! La llibreria La Lluna de Sant Esteve de Palautordera ens ofereix un punt de venda per si en voleu comprar un exemplar. En aquest enllaç podeu veure’l.

7. No hi ha previsió de pluja però…si plou, no us preocupeu, tenim un pla B, sota cobert, i podeu venir perquè ho tenim tot pensat per disfrutar plegats amb pluja o sense.

La cançó del 10 anys:

https://suno.com/song/29c9b0cf-96f9-4099-aa15-8c0f3015bbb2

La lletra de la cançó:

Ets el miracle de la vida
que un dia es fa rebequeria
i un altre dia és pura força creativa
Que m’esgota i que m’inspira
m’enrabia i em dona alegria

Amb tu he descobert que no sé posar límits
Que dormir està sobrevalorat
Que no passa res si faig un crit
Que toca perdonar-nos i cuidar-nos
I que som lliures de criar com ens doni la gana

I t’estimo tant
Ara i més endavant!
Quan ja ni em càpigues a les mans
I els teus somnis siguin gegants

Amb tu he tocat el cim
Rient, jugant i gaudint
He sentit por i frustració
I no trobo ni un moment per fer l’amor
I faig família al meu estil

Ets el mirall dels meus defectes
Lluny de l’anhel de ser perfectes
Em catapultes a l’origen
Per curar la infància
I teixir vincles…

I t’estimo tant
Ara i més endavant!
Quan ja ni em càpigues a les mans
I els teus somnis siguin gegants

Criar és una trinxera
Que m’agrada i que m’esvera
Un periple emocionant
Que em fa créixer
I que m’empassa trepidant

Conciliar és una utopia,
una autèntica bogeria
Fem tribu mestres i amigues
Posem les cures al centre
I ballem lliures de mentides

I t’estimo tant
Ara i més endavant!
Quan ja ni em càpigues a les mans
I els teus somnis siguin gegants

I t’estimo tant
Ara i més endavant!
Quan ja ni em càpigues a les mans
I els teus somnis siguin gegants

«Com de gros», un elefant a la recerca d’una cinta mètrica

Quan abans d’obrir un àlbum il·lustrat, només veient la coberta, som capaços d’endevinar qui l’ha il·lustrat és senyal que l’artista en qüestió té un estil definit i propi. Pot ser que s’hagi especialitzat en emprar aquarel·les, o collages, o la clavi amb els enquadres; pot ser que els cossos, les expressions de les cares, els animals que hi surten, o qualsevol altre tret esdevingui diferencial i únic. Aconseguir tenir aquesta personalitat no és fàcil, requereix moltes hores d’experimentació, de treball (sovint solitari) i de tenir a prop un mestre que t’orienti.

Després, el resultat i arriba als lectors que diran si els agrada o no. Els lectors no sempre opinen igual i aquesta és la gràcia, òbviament, que cadascú té els seus gustos i els seus mitjos gustos.

Aquesta introducció ve al cas de comentaris que ens fem els uns als altres i que ens enriqueixen quan discrepem i ho fem amb fonamentació, perquè del que es tracta és que fem arribar a mans dels infants i joves les il·lustracions i els textos que els enriqueixin, que siguin variats, exigents si es vol. Només així, fugint del recurs fàcil, podrem formar-los com a lectors crítics, com a lectors imaginatius.

Això m’ha passat amb “Com de gros”. L’he hagut de llegir un parell de vegades per trobar-li el potencial. I l’he trobat! Crec que a l’escola, amb els infants de cicle inicial, especialment, pot donar joc, i el suc que se li pot treure és formidable. Les mestres d’infantil sabran de què parlo quan el llegeixin.

L’argument és senzill i l’estructura encadenada el fa ideal per narrar-lo de viva veu, de presentar-lo en forma de lectura modelada. Ens parla d’un elefant que rep una carta on li diuen que ha estat nominat a rebre el premi a l’animal més gros de la sabana i que s’ha de presentar un dia determinat a l’Auditori… Vestit d’etiqueta!

I amb aquesta premissa, la recerca d’una cinta mètrica per saber les mides del seus cos, van passant les diferents escenes fins que al final aconseguir saber quan amida.

Les il·lustracions són divertides i la maquetació del llibre amb la pàgina desplegable del final han fet d’aquesta obra mereixedora del premi Vila de Termens d’enguany.

Doble premi: per a la Blanca Caminal, autora del relat i per a l’Eugeni, l’elefant més gros de la sabana.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

Podeu llegir la bonica ressenya de l’Alba López a la revista Núvol, clicant a
https://www.nuvol.com/llibres/la-mida-de-la-imaginacio-396851

LES DADES:
Títol: Com de gros
Autora: Blanca Caminal
Il·lustradora: Blanca Caminal
Editorial: Meraki
Pàgines: 36
La Seu d’Urgell, 2024

«Ai!» ens explica què passa quan ens fem mal.

En alguna ocasió, he recordat en aquest blog la preocupació per com l’educació i la sanitat no estan prou coordinades. Per aquest motiu quan apareix un llibre sobre salut, adreçat als infants, me’l miro amb una altres ulls i, si està bé i és prou entenedor per als infants, l’afegeixo a les recomanacions.

Els qui treballeu a l’escola, l’institut o l’esplai, i també els pares, mares i avis, sabeu que sovint hi ha situacions on la salut entra en contacte directa amb la vida dels infants. És el cas de la batalla endèmica contra els polls, les campanyes de vacunació o la detecció de trastorns visuals i auditius.

A l’escola, s’ha d’anar amb un cert tacte i cal estar atents quan es tracten aquests temes perquè quan es parla de salut, se solen abordar qüestions personals que afecten l’àmbit familiar i poden suposar una ingerència incòmoda.

De la mateixa manera, l’alumne que expressa la seva situació té dret a ésser escoltat amb atenció i a no ser jutjat. Valoracions sobre qualsevol tema personal poden comportar estigmatitzacions i generar sentiments de culpabilitat a qui parla. Convé apostar pel respecte pels altres, acceptar les diferències i destacar totes les opinions.

Per això, com he comentat, soc sensible als llibres sobre salut i malalties diverses que apareixen al mercat. Aquest “Ai!”, amb una coberta tan cridanera, de color sang, val la pena, et convida a agafar-lo i endinsar-te en el seu contingut.

De què tracta?

“AI!” té un títol és prou explícit per entendre què trobarem al seu interior: ¿Què passa en el nostre cos quan ens fem una ferida, una fractura, un tall, una cremada solar, etc?

Cada capítol ens explica com sovint els nens es fereixen i solen tenir molta por, malgrat que els cossos, en la gran majoria de casos, es curen ells mateixos (o amb una mica d’ajuda). Aquest llibre recull situacions quotidianes d’accidents d’una forma còmica, i explica amb paraules i imatges com funciona el procés de curació física, com tractar ferides o lesions i quan és millor anar al metge o fins i tot a l’hospital.

Al llibre es presenten vuit lesions, cadascuna amb una primera part sota la pregunta “Què passa?, la segona amb un “què cal fer?” i la tercera “Com es cura?”. Són capítols breus que ens expliquen molts conceptes i com són i com funcionen les diferents parts del cos, la pell, els ossos, els lligaments, les dents, el cervell o la nostra sang.

Acompanyen el text, unes il·lustracions divertides.

Lectura recomanada per ser llegida especialment amb l’acompanyament adult.

LES DADES:
Títol: Ai! Un llibre sobre el cos, les ferides i com ens curem.
Autor: Johannes Vogt
IL·lustradora: Felicitas Horstschafer
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 80
Barcelona, 2024

Tertúlia clandestina #14: L’ofici d’escriure per a infants i joves

L’any 2006 vaig tenir l’oportunitat de reunir al voltant d’una taula a en Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, dos dels autors de literatura infantil i juvenil que van ser precursors, allà pels anys seixanta del segle passat, de l’impuls de la literatura en català. En aquella reunió ens van explicar un munt d’anècdotes sobre els seus inicis com a autors. En Joaquim i en Sebastià tenien altres feines com a modus de subsistència perquè viure d’autors no era, encara, viable.

En la conversa es va parlar de l’editorial “la Galera”. Deia en Sorribes:

Andreu Dòria, fundador de La Galera, va fer que El zoo d’en Pitus iniciés la col·lecció «Els Grumets de la Galera». A partir de llavors, cada any el premi formava part d’aquesta col·lecció. Cada llibre d’«Els Grumets» que obtenia el premi Folch i Torres era un èxit assegurat perquè hi havia una generació de pares i mares que volien que els seus fills i filles llegissin en català.

I en Carbó ens recordava com era l’escola de la època:

Un llibre en català en un centre docent era un fet extraordinari. La primera escola on vaig anar va ser l’IPSI, en companyia de Robert Saladrigas. Recordo que vam entrar gairebé d’amagat perquè tot era molt complicat. En vam sortir entusiasmats.
Una vegada què vaig visitar una escola pública d’una zona deprimida, l’associació de pares havia fet un esforç per recollir dues mil pessetes per pagar-me. No ho podia acceptar i els vaig dir que se les gastessin en llibres per a la biblioteca. Ens sentíem prou retribuïts podent parlar amb els infants de llibres en català.

Si us interessa, podeu llegir l’article que en va sortir de la trobada clicant a:

Uns anys més tard dels primers llibres que arribaven en català a l’escola, el 1974 —encara en l’època del franquisme— vam conèixer la persona que hem convidat a la tertúlia clandestina. És també, d’alguna manera, memòria de l’eclosió del boom de la literatura per a infants i joves d’aquests darrers 50 anys i forma part del selecte grup dels “senyors escriptors”.

A la tertúlia ens explicarà com s’ho ha fet per escriure (i publicar) més de dos-cents llibres i en comentarem alguns.

No cal ni dir-ho que serà una tertúlia molt i molt emotiva.

No podem explicar més, perquè com sabeu aquesta és la gràcia de les “clandestines”, que no sabeu qui vindrà. Amb les pistes que us hem donat podeu fer la vostra “porra”.

Recordeu:
Data: dijous 3 d’octubre de 2024
Hora d’inici: Les sis de la tarda, com sempre.
Hora d’acabament: dos quarts de vuit de la tarda, aprox.
La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Guaraçú

Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos
08910 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrassa (línia 1, la vermella)

«Salvatges i homes» a l’Ofici d’Educar

Ahir vam presentar aquest formidable llibre d’Annalise Heurtier, que ens parla de zoos humans, de racisme, de la força de la propaganda i de com els nadius de diferents zones del món van ser absorbits i culturitzat.

La novel·la explica com, l’any 1931, un jove canac, de nom Edou, una mica rebel, s’assabenta que alguns dels seus amics han estat seleccionats per anar a Paris on es farà una gran mostra de la cultura de Nova Caledònia —una mena d’exposició universal (exposició colonial, en deien)— i decideix que ell també hi anirà. Quan arriba a París, es trobarà tancat durant mesos en una mena de cabanes senzilles i obligat a actuar per al públic parisenc fent de salvatge, antropòfag menjador de carn humana i vestit com hem vist a la coberta. És un zoo humà.

El relat  està ben escrit i té ritme narratiu. És colpidor perquè empatitzes amb el protagonista, l’Edou, i el seu patiment. Sorpren descobrir que, tant ell com els seus companys parlen francès, saben llegir i escriure, pensen, son cristians creients i han estat enganyats per fer aquesta pantomima.

La pregunta per participar al concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “Salvatges i homes” és:

A quina ciutat succeeixen els fets que es narren?

 Entre els qui vulgueu participar, sortegem el llibre (gentilesa de l’editorial Pagès).

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 29 de setembre.

Podeu sentir el pòdcast, clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/salvatges-i-homes-dannelise-heurtier/audio/1218294/

 La guanyadora de l’anterior concurs sobre el llibre «U i set» és la Miryam Argudo. L’enhorabona!

……………………………………

LA FESTA DELS 10 ANYS DE L’OFICI D’EDUCAR

Aquest 2024 L’ofici d’educar celebra els 10 anys amb una festa el 6 d’octubre a la Granja Escola, a Santa Maria de Palautordera amb activitats per la família a la natura, els TED’s de “L’ofici d’educar” i també hi farem el programa ” Reconnectar amb la naturaBeneficis de créixer en contacte amb la natura” amb un referent de l’educació ambiental: Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, geògraf i naturalista, coautor d’una quarantena de llibres; Creu de Sant Jordi I el premi Global 500 del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient; Cristina Guiterrez, directora de la Granja Escola; la psicòloga Lara Terradas i la formadora de les escoles del bosc Vicky Mateu. 

Si voleu venir a la festa us heu d’inscriure a loficideducar@3cat.cat    

També celebrem aquests desè aniversari amb la publicació del llibre “L’ofici d’educar” (Eumo editorial) que recull una dotzena de les veus més rellevants que han passat pel programa: Pep Guardiola, Maria Nicolau, David  Bueno, Alba Alfageme, Elena Crespi, Joan Turu, el grup Xiula, Francesco Tonucci, Carme Thio de Pol, Catherine L’Ecuyer Xavier Melgarejo

El programa de la festa:

Data: 6 d’octubre

Horari: de 10 a 14h

Lloc: Granja Escola, a Santa Maria de Palautordera

Inscripcions a: loficideducar@3cat.cat Nom complet, telèfon i edats de les criatures. Teniu temps fins el 2 d’octubre

HORARI:

10:20h Benvinguda Elisabet Pedrosa, 10 anys de l’Ofici d’educar.

De 10:30h  a  11:25h 

Els TED’s de “L’ofici d’educar” Tastets d’Expertesa Divertida sobre criança i educació (entre 4 i 10 minuts)

  • Jaume Centelles, mestre, escriptor i creador d’ “Els llibres per somiar. “Viatge espectacular per la literatura infantil….” 
  • Marta Butjosa, professora i escriptora. “El salt d’infant a adolescent, correm massa?
  • Lara Terradas, psicòloga experta en acompanyament familiar. “El monstre que portem dins? Siguem petits o gegants” 

En paral·lel activitats en família:

  • Activitats amb cavalls, visita als animals de la granja i el vaixell pirata pels més menuts.

11:30h Programa de l’Ofici d’educar. “Re connectar amb la natura. Beneficis de créixer en contacte amb la natura”.

  • Martí Boada, doctor en ciències ambientals i geògraf i referent internacional de l’educació ambiental. És coautor de més d’una quarantena de llibres de pensament i divulgació. Premi Global 500 del Programa de les Nacions Unides pel medi ambient (1995). Premi Nacional Felix Rodriguez de la Fuente de Conservació de la natura (2004) i Creu de Sant Jordi 1999, entre molts d’altres.
  • Cristina Gutierrez, Fundadora i directora de la granja escola a Santa Maria de Palautordera, experta en educació ambiental i emocional i escriptora.
  • Vicky Mateu, formadora en escoles del bosc amb “viure silvestre” i fundadora de l’escola del bosc “El Forest del Montseny”. 
  • Lara Terradas, psicòloga experta en acompanyament familiar, i creadora de l’espai “Com educo” a L’ofici d’educar.

12:30h

  • Jaume Cela, mestre, escriptor i representant de la tertúlia de savis mestres. “Els secrets més ben guardats d’un mestre jubilat” 
  • Asier Àlvarez, estudiant, representant de la tertúlia de joves PRO. “Carta als grans” (pares/professors o governants) 
  • Imma Marin, especialista en el joc, creadora de Marinva i escriptora. “A què juguem?”

En paral·lel activitats en família:

  • Activitats amb cavalls, visita als animals de la granja i el vaixell pirata pels més menuts…

13:10 presentació del llibre “L’ofici d’educar” (Eumo editorial) Qui vulgui podrà comprar el llibre a la llibreria “La lluna”  https://www.instagram.com/paplalluna/

Tancament a les 14h.

«El bosc dels germans», una metàfora ecològica

El nostre planeta és preciós i ens proporciona molts recursos naturals perquè la nostra vida sigui més còmoda i agradable, però necessita que el cuidem i no abusem d’uns recursos que comencen a esgotar-se.

Les dades ens indiquen que no anem pel bon camí, consumim massa i més de pressa del que el planeta necessita per regenerar-se. A aquest pas, d’aquí a vint-i-cinc anys, necessitarem tres planetes per mantenir el ritme actual. Potser el que cal, més que un canvi climàtic és un canvi de mentalitat de tots nosaltres.

Aquest llibre de gran format ens explica que dos germans hereten un bosc on cadascun construeix el seu projecte de vida.

Els veiem, un a cada pàgina, de forma gairebé simètrica. El primer germà s’organitza per viure d’acord amb allò que la natura li ofereix, respectuosament, tallant alguns arbres per construir una cabana, pescant alguns peixos i cultivant un petit jardí.

El segon germà té uns altres plans i construeix una gran mansió, aprofitant els recursos que l’envolten per enriquir-se mentre transforma la part del seu bosc en un poble.

M’ha agradat molt i, sobretot, el tractament de les imatges crec que és molt suggeridor. Només cal deturar-se, observar i analitzar el perquè de cada il·lustració. Per exemple, la presència de la jove a la primera pàgina i que, com a observadora dels canvis que es produeixen, optarà per un camí més d’acord amb l’esperit d’allò que podríem considerar més salvatge, més natural.

«El bosc dels germans» és un llibre per contemplar i comentar el que passa, posant atenció en els detalls i reflexionant sobre allò que és més adequat per a la nostra supervivència.

A l’escola, o a casa, és un àlbum ideal per fer veure als infants què s’hi amaga darrera de cada imatge, quines diferències hi ha entre les dues pàgines i perquè puguin inferir què ens vol dir l’autora.

Després d’una primera lectura, es poden plantejar als infants preguntes sobre el que s’ha vist, per aprofundir i comparar la vida dels dos germans.

Per exemple, si observem la coberta:
A la pregunta “Per què aquest llibre té aquest format tan gran?” ens apropem a la idea de magnitud de la naturalesa, de la immensitat del bosc del qual estem parlant.
Si volem saber com han arribat els germans a aquesta platja, només caldrà obrir les dues cobertes per trobar la resposta en el caiac de la contraportada.
Si ens fixem en com van vestits els dos germans, veurem la simetria, blanc i negre, negre i blanc, com un negatiu fotogràfic.
Si preguntem quina altra persona apareix a la portada? A qui representa? Serà interessant resseguir-la al llarg de la història perquè aquesta mena d’esperit de la natura és un element clau per comprendre el missatge que l’autora ens envia.
Si ens preguntem el perquè de la perspectiva que ha escollit l’autora entendrem que estan fetes des d’una perspectiva zenital per mostrar-nos la grandesa de l’espai on es desenvolupa l’acció.

El mateix podem fer amb les pàgines interiors i amb el text que també ajuda a veure les diferències. Es tracta, en definitiva, que captin i infereixin el que les imatges ens mostren a cadascuna de les pàgines, mitjançant preguntes del tipus:
Com són les dues cases dels germans?
A l’escena nocturna, qui contamina més?
Etc.

En acabar, es plantegen temes relacionats amb una gestió sostenible que no comprometi el futur del bosc: Per què és útil el bosc?, quines funcions realitza? què podem fer al bosc i què no?, etc.

Lectura recomanada per a cicle mitjà.
LES DADES:
Títol: El bosc del germans
Autora: Yukiko Noritake
Il·lustradora: Yukiko Noritake
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Coco books
Pàgines: 32
Barcelona, 2021

«El señor elefante y la señora gacela sueñan con la gran ciudad» un còmic divertidíssim

Un elefant anomenat Horts i una gasela de nom Elvira van cada matí, a primera hora a beure al riu. Per a ells és els moment més fascinant del dia perquè estan enamorats l’un de l’altre. Sembla una cosa una mica boja però no és res comparat amb el que ens trobarem a les planes següents quan es fan petons asseguts damunt d’una roca.

En aquell moment arriben els turistes carregats amb mòbils i càmeres que ho graven tot, però ai! quan el jeep marxa precipitadament a un turista li cau el mòbil al terra. Els animals s’atansen a veure que és aquella mena d’animal pla que parla i sap moltes coses del lloc on viuen els humans. El “bitxo” en qüestió es diu Siri i explica coses d’Hamburg i de com viu la gent, informació que encurioseix molt a l’Elvira, a en Horts i la resta d’animals.

Resulta que els humans viuen en cases i a la seva ciutat hi ha botigues on es pot comprar de tot, un transport que va per sota terra i es diu metro, plou només quan prems un botó i surt aigua de la paret. Tot plegat sembla fascinant.

L’elefant i la gasela comencen a fantasiejar sobre com seria la seva vida a la ciutat: Passejarien per amplis carrers? Portarien vestits? Prendrien cafè? Sembla meravellós! Així que no s’ho pensen dues vegades i emprenen el camí a la ciutat.

Un còmic molt divertit que agradarà als infants a partir de vuit anys. M’ha semblat especialment graciosa la família de búfals, on un pare búfal ha de tenir cura de tot el ramat.

Aquesta és la primera de les aventures de l’Elefant i la Gasela. La segona també està publicada la sèrie completa constarà de 4 volums. Riures assegurats.

LES DADES:
Títol: El señor Elefante y la señora Gacela sueñan con la gran ciudad
Autor: Martin Baltscheit
Il·lustrador: Max Fiedler
Traductora: Alicia Bueno
Editorial: Astronave
Pàgines: 68
Barcelona, 2024