Acabem l’any comentant un del contes que més he explicat i més ha agradat als infants de cicle infantil. Formaria part dels imprescindibles perquè és perfecte i té tot el que demanem a un relat per tal que agradi a la mainada d’aquestes edats.
A l’hora de presentar els àlbums, vaig trobar, fa molts anys, inspiració en la manera com els presenta Jill Eggletton, autora neozelandesa que té un mètode rigorós i ben pensat. Ella narra habitualment amb llibres de mida gran i una mena de batuta que usa per resseguir el text i centrar la mirada dels infants en els detalls de les imatges que vol remarcar.
Els àlbums XL, els pocs que he usat en alguna ocasió, els vaig aconseguir en viatges a Londres i Perpinyà. Lògicament en anglès i francès perquè per aquí no s’estila fer rèpliques més grans o més petites de l’original. Bé, només l’editorial Corimbo va fer una proposta similar fa molts anys però no va acabar de quallar perquè encara es pensava en el llibre àlbum com a objecte-regal i la idea que “els llibres són per llegir” no estava gravada en l’imaginari col·lectiu.
Aquesta introducció vol indicar l’alegria que em va produir fa uns dies veure el mític “De què fa gust la Lluna?” de Michael Grejniec en format XL, editat per Kalandraka.
És un relat que tothom coneix i del qual se n’han fer obres de teatre. Per fer lectura modelada i també compartida és formidable.
Va d’un grup d’animals que estan fascinats per la lluna i es pregunten quin gust fa. Volen “saber” quin “sabor” té. Saber i sabor son dues paraules amb la mateixa etimologia del llatí “sapere”.
Un dia la tortuga es decideix a escalar una muntanya propera i intenta arribar a la lluna, però aquesta quan la veu puja una mica més amunt perquè no l’agafi.
La tortuga crida a l’elefant perquè l’ajudi, però tot i així tampoc hi arriben. Aquesta pàgina és genial perquè els infants pregunten com pot ser que la tortuga aguanti el pes d’un elefant. Ho pregunten els infants i nosaltres també, si és que no coneixem res de la cosmogonia hindú, esclar.
Es succeeixen després un seguint de pàgines on van apareixent diferents animals i van fer una mena de castell, com si fos un pilar, però sempre la Lluna els queda massa lluny.
Serà el ratolí, (com no?) qui, al final, arrencarà un bocí i el compartirà amb els altres animals.
Encara hi ha una imatge del peix que ha estat observant l’enrenou i es pregunta per què no han provat amb l’altra lluna que hi ha a l’aigua. Ohhh! I ens remet al mite de la caverna de Plató.
L’il·lustrador ens mostra la història sobre un fons negre on la lluna apareix com si tingués tres dimensions. Manté sempre la mateixa perspectiva però allunyant-nos cada vegada una mica més perquè hi càpiguen tots els animals.
Crec que aquest format anirà molt i molt bé per a les sessions de narració de contes a la biblioteca escolar, a l’aula i també a les biblioteques municipals.
Tant de bo, l’exemple s’escampi i puguem disposar de més contes en aquest format.
LES DADES: Títol: De què fa gust la Lluna? Autor: Michael Grejniec Il·lustrador: Michael Grejniec Traductora: Maria Viu Editorial: Kalandraka Pàgines: 28 Pontevedra, 2024
El passat dimecres, 25 de desembre, es va emetre un especial de Nadal amb recomanacions de llibres.
L’equip que fem el programa vam aprofitar per desitjar-vos un Nadal lúdic, positiu, alegre i farcit de llibres: la Marta Sanchez, la Núria Ventura, el José Luis Santiso, la Lara Terradas, la Marta Butjosa, el Sergi Vives, l’Elisabet Pedrosa i jo mateix.
El programa el vam dedicar a fer algunes recomanacions literàries per a lectors d’entre 2 i 16 anys. Van participar alguns infants amb propostes fantàstiques (la Maia i l’Aniol, de 10 anys; l’Aura, de 5 anys; la Mariona, de 8 anys, i en Jan, de 13 anys) i, per la meva part, vaig comentar les sis lectures següents:
Per als menuts, aquestes dues:
El jardí del senyor Ruraru de Hiroshi Itô. Un relat senzill que té la capacitat de fer-nos veure com de plaent pot resultar el contacte amb la natura. El relat comença mostrant-nos un home gran, solitari, molt curós amb el seu jardí. El cuida, el rega i vigila que no entri cap bestiola a malmetre’l. El veiem fent fora gossos, gats, ocells, ratolins i cucs, armat amb un tirador. Però un dia troba al seu jardí un tronc que en realitat no és un tronc i aquí començarà la veritable aventura. En el transfons de la història plana la idea de no tenir por al desconegut, o millor, de tenir curiositat per les coses o les persones diferents. Ho veiem molt sovint quan som capaços de deixar de banda els prejudicis.
El gat Boris: L’avet d’Erwin Moser Uns relats, com a tota la sèrie del gat Boris, que s’articulen en sis úniques vinyetes, una per pàgina, en format apaïsat. Les vuit historietes es disposen en forma de plans generals o de conjunt, amb un o dos personatges com a màxim, en un paisatge domèstic o campestre.
Les històries tenen en comú els desig del gat Boris d’ajudar els amics i un enginy i una imaginació desbordant que fa que un tractor es converteixi en un tractor trineu o una butaca pugui lliscar pel llac glaçat, perquè en aquest volum totes les històries giren al voltant de l’hivern (La butaca, l’avet, les galetes, els segells, els corbs, el tractor-trineu de vapor, el lladre, el volador amb esquís.)
Per als infants d’Educació Primària vam triat:
I si en Nono… d’Inbar Heller Algazi. És relat breu, per als infants de cicle inicial, que és un exemple perfecte d’allò que es diu interactivitat entre el text i l’objecte llibre.
Va d’un nen, en Nono, que té un problema perquè se li ha enganxat el dit al plec del llibre. A partir d’aquesta premissa, el nen va imaginant què pot passar si el seu dit es queda enganxat allà tota la nit. I si en Nono es passava tota la vida atrapat al llibre? I en Nono es converteix en pare i més endavant en avi? L’autor jugant amb la complicitat dels lectors, s’inventa tota una sèrie d’escenaris, partint del “i si…” Una història absurda i lúdica construïda al voltant de l’objecte del llibre que, sense semblar-ho, diu molt de la imaginació i la literatura infantil.
La nova feina del Pare Noel d’Michele D’Ignazio
Un llibre entenedor, directe, que segueix una evolució lineal senzilla. A més a més, és força divertit tant el text com les il·lustracions. Explica que són temps complicats per al Pare Noel. La crisi l’obliga a buscar una segona feina perquè l’Oficina Internacional de Correus està en números vermells i ha deixat de pagar-li el salari durant tres anys. Trobar una feina serà difícil per a algú que està acostumat a fer vacances de gener a novembre, onze mesos que passa llegint llibres, mirant la televisió i passejant els rens. Trobar una feina és urgent però no sap quina pot ser la millor opció. Potser per a algú a qui agrada menjar fer-se cuiner pot ser una bona idea, potser fer-se animador de festes infantils també és senzill per a ell, que sap com tractar els més petits. Però no serà fàcil perquè no troba qui confiï en les seves capacitats, fins que un anunci apareix al seu camí i tot sembla anar bé, perquè el contracta l’Ajuntament com a escombriaire, una bona feina ja que recollir les escombraries i reciclar-les és un servei a la comunitat. El Pare Noel li proposarà a la Befana, una bruixa amiga, que uneixin esforços per crear una empresa de fer regals a partir de reciclar ampolles de plàstic, vidre, cartró, alumini i el transformen en joguines. Un relat que ens permet aprofundir en aspectes propers a la realitat, aportant visions i conceptes sobre els quals convé reflexionar. Entendre el significat d’expressions com “treball decent”, “ocupació plena”, “drets laborals”, “desigualtat salarial per raó de sexe”, “atur”, “treball infantil” permetrà conèixer una altra manera de viure.
Per als més grans de l’ESO, vam recomanar.
Quan el cor et va de pressa de Mette Vedsø
Una novel·la colpidora, escrita en capítols breus i amb un estil senzill, que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós. El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi. La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes. La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac. Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes que li faran costat. El relat ens recorda que cal perseverar, a explorar els propis límits, a sortir de la zona de confort que vol dir, deixar de pensar en un mateix i preocupar-se pels demés, ser empàtic.
Alexander von Humboldt. Explorador de l’Inabastable de Rocío Martínez
Un llibre que ens recorda tot aquest material que elaboraven amb força precisió els naturalistes, geògrafs i exploradors com l’alemany Alexander von Humboldt que va viure entre el 1769 i el 1859. Es tracta d’una obra escrita i il·lustrada amb aquarel·les per la Rocío Martínez, experta en aquest tipus d’obres basades en fets històrics i que ajunten la bellesa de les seves aquarel·les amb detalls de coneixements de fets que van succeir i de vides extraordinàries.
En aquest cas s’ha centrat en mostrar-nos una part de la vida d’aquest home que va viatjar per tot el món, amb la intenció de comprendre’l, estudiar-lo i, de passada, recollir mostres animals i vegetals, dibuixar mapes, mesurar muntanyes i reunir milers de dades. Potser per això el títol és ben encertat perquè Humboldt és ell mateix “inabastable”. El llibre té un format curiós, com si es tractessin d’una mena de mapes antics, sis en concret i, per veure’ls, s’han de desplegar. A dins de cada mapa hi trobem la crònica de com va arribar i què va trobar o descobrir en aquells indrets tan llunyans i exòtics.
Podeu sentir el programa sencer clicant a l’enllaç següent:
Amics i amigues, descansem uns dies aprofitem per gaudir de la família i de la gent que estimem.
Adjuntem l’enllaç a diferents tries de lectures que us poden orientar a l’hora de llegir, comprar i regalar llibres, si és que encara no ho teniu clar. Cliqueu els enllaços i anireu directament a les pàgines corresponents.
Aproximadament la tercera part de la superfície terrestre està coberta per boscos que ens proporcionen aliments, refugi, ens protegeixen i ens ajuden a combatre el canvi climàtic.
Una manera excel·lent de conscienciar i sensibilitzar l’alumnat sobre com cal conservar els arbres és recordar les persones o les organitzacions que van ocupar la seva vida a intentar que el nostre planeta no es degradi.
Coneixem la història del cap indi Seattle de la tribu Suwamish i la carta que va enviar als president dels estats Units, un text preciós que podem llegir en una edició molt acurada, publicada també per Akiara.
Sabem de la vida de la Wangari Maathai, política i ecologista kenyana Premi Nobel de la Pau i tot el que va fer al seu país plantant milers d’arbres.
I, naturalment, llegim amb interès i emoció els relats que traspuen estimació per la natura, com l’obra de Jean Giono“L’home que plantava arbres” perquè uns i altres saben que la Terra ens dóna tot allò que necessitem per viure i per això cal respectar-la.
«Plantar el món» és un llibre de poesia però també de coneixements. Ens parla de la vida dels arbres, talment com si fossin persones perquè
els arbres tenen somnis I els arbres no es rendeixen mai
Aquestes quaranta pàgines segueix una mena de fil argumental que comença una primavera quan
El blau es va fer flor i el verd en fulla es va convertir. L’escuma es va escampar i els arbres van poblar la terra.
I continua explicant com són —són lliures i també captius— a què s’assemblen, quines aventures s’expliquen al lloc on viuen, quis fruits donen, els perills a què estan sotmesos, els noms que reben, i sobretot, sobretot, què podem fer perquè es compleixin els seus somnis.
Les il·lustracions de la Concha Pasamar plenes de color i espontaneïtat, com si es tractés d’un quadern de camp, són precioses.
El llibre forma part de la col·lecció “Akipoeta” i està enquadernat a fil vist, que permet que s’obri completament i així gaudir de la seva lectura.
Poemari recomanat a partir de cicle inicial. LES DADES: Títol: Plantar el món Autor: Javier Sobrino Il·lustradora: Concha Pasamar Traductores: Glòria de Valdivia i Elena Martín Editorial: Akiara Pàgines: 40 Barcelona, 2024
Ahir vam presentar aquest àlbum escrit i il·lustrat per la Rozenn Brécard, editat per Libros del Zorro Rojo i recomanat per als infants de cicle inicial.
Es tracta d’una història lineal senzilla que ens mostra la bellesa del món, la creativitat entremaliada dels protagonistes i el sentiment de felicitat i llibertat.
La història comença en un entorn fosc, amb una imatge de l’atmosfera a primera hora del matí, unes quantes llums a les finestres de cases perdudes entre la vegetació dels arbres alts i un gat creuant la carretera. És una mica intrigant.
Veiem dos infants amb jaqueta, botes i motxilla caminant. És dilluns. Són sis vinyetes en una doble pàgina que tracen el recorregut d’un autobús i després els dos germans, sortint d’una casa, corrent darrere el bus que ja ha marxat. Han fet tard!
Què poden fer? Anar-hi caminant.
Així comença l’aventura. La germana gran és decidida, resolta, impacient; el germà petit és prudent, espantadís, acostumat a anar a remolc de la germana.
Aquell dia no aniran a escola i viuran una aventura esbojarrada que els permetrà entregar-se amb tota llibertat —una llibertat robada a la rutina— a satisfer la seva curiositat pel paisatge i pels éssers que l’habiten. També es descobriran a si mateixos. Els seguirem fent un recorregut per les instal·lacions portuàries, vivint un viatge immòbil en un cotxe abandonat, escapant del guàrdia forestal policia i del propietari d’un gos que el busca, escalant un penya-segat, banyant-se a l’aigua freda d’una platja solitària, etc.
Cap al final, la posta de sol significa el retorn a casa. La imatge d’ells dos admirant la bellesa del sol ponent és bonica.
Aquesta història ens convida a pensar sobre la llibertat dels infants en un món cada cop més connectat i protegit.
Com a cada programa, fem una pregunta relaciona amb el llibre i, si heu estat atents a la conversa, segur que l’encertareu. Si envieu la resposta, participareu del sorteig del llibre que comentem, gentilesa de l’editorial Libros del Zorro Rojo. La pregunta és:
Quin dia de la setmana els dos germans perden el bus escolar?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 22 de desembre.
Les guanyadores del concurs anterior sobre el llibre «Vint vegades» són L’Ariadna i la Itzel. L’enhorabona!
Aquesta guia és un llibre molt divertit que ens alerta de les petites tragèdies de cada dia perquè les coneguem, trobem maneres d’anticipar-nos i aconseguir que no ens afectin tant.
A cada pàgina s’explica una tragèdia i es marca la seva probabilitat amb una puntuació que va de l’1 al 5, així com la seva magnitud que pot arribar a 100.
També s’expliquen maneres de superar-la, es compara amb altres situacions semblants i n’apunten les possibles conseqüències.
Per exemple, si voleu agafar un trosset de cinta adhesiva, segur que us ha passat que no trobeu la vora on comença. Sol passar però no és una tragèdia molt gran tot i que la seva probabilitat sigui alta. També pot passar que quan l’estàs estirant es rebregui i s’enganxi a si mateixa o que s’acabi i et quedis a mitges. De totes les tragèdies que llegim en aquest llibre, moltes ens han passat en alguna ocasió. Per exemple, que ens empassem un xiclet, que ens caigui un mitjó per la part del darrera de la rentadora, que el paper higiènic s’acabi quan més el necessites, que comenci a ploure i no tens paraigua…
Les planes segueixen un ordre creixent pel que fa a la magnitud de la tragèdia, de manera que els primeres són assumibles però a mesura que anem avançant la cosa es torna més perillosa.
Una lectura per passar una bona estona. Si tot va bé, hi haurà una segona part amb tragèdies del tipus “t’has comprat un llibre i no entens ni un borrall”, “se t’ha escapat un pet a l’ascensor”, “el que menges no té el gust que esperaves”, etc.
Recomanat per al cicle inicial
LES DADES: Títol: Guia il·lustrada de les tragèdies de cada dia Autor: Noritake Suzuki Il·ustrador: Noritake Suzuki Traductora: Verònica Calafell Editorial: Libros del Zorro Rojo Pàgines: 52 Barcelona, 2024
El dimecres 4 de desembre vam gaudir d’una conferència inoblidable, d’aquelles que et fan veure com ha de ser la relació amb els infants per encomanar-los el gust per la lectura i, sobretot, les ganes d’escriure.
Amb el títol «Assortiment poètic», en Ramon Besora volia enllaminar-nos amb els sabors que amaguen les paraules. I ho va aconseguir, contaminant-nos del poder de la paraula dita amb ritme, amb color, amb mètrica i sonoritat.
Agraeixo a en Ramon per oferir-me la possibilitat de conduir l’acte. Va ser un honor per a mi fer-ho a la sala de l’Associació de Mestres Rosa Sensat on he viscut, igual que molts dels que hi érem presents, reunions amb persones que ens han il·luminat amb les seves paraules sàvies i ens han fet comprendre el valor de la nostra feina.
L’acte va tenir dues parts.
La primera va començar amb els agraïments protocol·laris. Es va triar la data del 4 de desembre perquè arreu del món se celebra el Dia Internacional de la Galeta i ens va semblar una data ideal pel seu simbolisme, perquè serà fàcil de recordar i perquè té quelcom de poètic també.
Abans de la intervenció del Ramon van parlar representats d’entitats que han col·laborar en fer realitat l’esdeveniment. Van parlar de poesia i d’escola perquè saben que els infants també són poetes, tenen imaginació per crear imatges i jugar amb les paraules. També tenen memòria per conservar-les, relacionar-les i ensinistrar-les. Els infants poden il·luminar la nit quan somien desperts.
Primer va parlar la Mar Hurtado, Presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, a qui agraïm les facilitats per obrir-nos les portes d’aquest espai.
Després va prendre la paraula en Xavier Coromina, representat de la casa BIRBA que ens va fer riure explicant com va anar la visita d’en Besora a la seva empresa per presentar-los el prototip que usava a les trobades amb infants i joves. D’aquelles trobades va sortir la proposta de fer una edició única, singular i limitada. També es va recordar com algunes grans empreses han emprat la poesia en els seus anuncis com a element que commou i ens fa arribar directament el missatge a través de la poesia. Per exemple, l’empresa de begudes Cocacola es va valdre del poema “Llamado por los malos poetas” de Rodolfo Fogwill, per promocionar la beguda a l’Argentina. També, la cervesa Cruzcampo va usar el poema de Lorca “Cancioncilla del primer beso”, i Birba en va fer un, rapejant uns versos, que es va veure a TV3 el 2018.
A continuació, en Dani Espresate, coordinador del grup transVersant la poesia, va explicar els objectius i les motivacions del grup per fer arribar la poesia a les escoles i instituts.
Va parlar, tot seguit, la Marta Roig, representant de l’IBBY CAT, la marca del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, una federació d’organismes que representa i aglutina tots els sectors de la LIJ en llengua catalana i que aposta clarament per la poesia.
I va acabar la roda de col·laboracions, la Montse Caralt, directora de la Fundació Miquel Martí i Pol, que va recordar els lligams d’en Ramon Besora amb la FMMP i també les accions i activitats que tenen en marxa.
La segona part va estar dedicada a presentar l’Assortiment poètic.
Es va enumerar la trajectòria d’en Besora com a mestre a l’escola El Puig d’Esparreguera, com a editor a Barcanova i a Aura Comunicació, com a creador de llibres-objecte, i els darrers anys com a escriptor de poesia, la seva gran passió, amb llibres per a infants, que promouen i activen les ganes de llegir i els ajuden a millorar l’expressió, la seva capacitat per jugar amb les lletres, amb les paraules, en definitiva, de jugar amb el llenguatge.
El leitmotiv de la presentació era l’Assortiment poètic, que alguns han pogut llegir i gaudir, com l’escriptor Gabriel Janer Manila, el qual en una carta adreçada a en Ramon va dir:
Estimat amic Ramon: Avui he rebut una de les joies més preuades de l’any. Quina sort que tinc de tenir amics com tu. Gràcies, gràcies pel teu assortiment poètic. Quina idea més gran! Cada galeta és un tast breu, un tast meravellós de poesia. Quin prodigi i quin enginy: “El ball de les formigues”, “El Sol”, la Lluna, “la Tortuga”… i totes les altres. Me les he empassat tres o quatre vegades. Aconsegueixes que aquestes galetes es multipliquin en la imaginació de qui té la sort de degustar-les. M’agrada cada un dels poemes per la seva delicadesa, per la seva simplicitat, per les paraules tan ben escollides, pel ritme com un joc. Em recorden Sarpingàlia, aquell projecte que vas dur a terme fa tants anys. Llavors ja ens vas demostrar que sempre t’has plantejat la poesia com un joc: amb les paraules que n’atrauen unes altres i la imaginació que no sap estar quieta. Enhorabona, Ramon, per aquest assortiment poètic, objecte meravellós sorgit de les mans d’un mag. Una abraçada gran
Abans d’arribar a l’Assortiment, en Ramon va explicar d’on ve tot plegat i va fer referència als seus inicis com a mestre, ara fa més o menys 45 anys, quan estava a l’Escola El Puig, a Esparreguera, i va començar a interessar-se per l’obra d’en Marti i Pol i a inculcar als seus alumnes l’estimació per les paraules, per les metàfores, per la mètrica i la rima. Va passar unes imatges dels treballs dels infants, de l’exposició Sarpingàlia, dels llibres obra dels alumnes que van ser publicats i que van deixar màcula en molts d’ells.
Després es va posar el vestit de poeta, ens va convidar a transformar-nos en alumnes de cinquè i, com qui no vol la cosa, ens va anar embolicant amb propostes per estimar i viure la poesia. Accions amb llibres seus com “La lletra que tot ho canvia”, “Els comences a comptar?”, “Poesia tot l’any” i altres, li van servir per recordar-nos el poder i la necessitat de viure amb entusiasme cada moment. Mentre en Besora feia la masterclass (que, en definitiva, això va ser) em van venir al cap uns versos de Celaya al seu poema “La poesia es un arma cargada de futuro” (Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse) i vaig admirar el seu compromís amb l’educació i vaig sentir-me afortunat de poder gaudir de la seva amistat.
El final de la presentació va ser espectacular perquè vam poder gaudir del procés de creació i degustació de l’Assortiment poètic. Una festa.
Aquest és l’esperat tercer títol de la col·lecció de llibres de buscar i trobar. El primer va ser «La ciutat» i el segon «els oficis». Té el mateix format i, com els anteriors, es tracta de mirar i gaudir d’unes imatges precioses que segueixen, en cadascun d’ells, un fil centrat en una temàtica concreta.
Es tracta de seure amb els infants i conversar sobre el que es veu. Per exemple, si mireu la coberta us podeu centrar en quina època de l’any està representada e imaginar si aquesta imatge pot ser real o és inventada.
També es poden anar anomenat els diferents personatges que hi apareixen i que anirem trobant a totes les dobles pàgines. És com un “buscant a Wally” però que et permet tornar a començar i buscar un altre i un altre i un altre: On es troba la persona que va de vermell de cap a peus? A veure si localitzem les tres bessones? Ui, no veig el gos salsitxa!, etc.
I si voleu, podeu escriure en unes targetes diferents personatges, un a cada targeta, i jugar a cada pàgina com si fos el joc del “Lince”. Per exemple:
El llibre ens presenta en set dobles pàgines diversos moments de l’any (un dia de vent a la tardor; la boira, el fred i la neu d’un dia fred d’hivern; el temps de primavera amb els ruixats i l’arc de Sant Martí; un dia d’estiu de molta calor…).
No son fàcils de llegir i per això recomanem la lectura modelada. Per exemple, la imatge de la boira pot semblar que hagi estat mal impresa però quan et centres en el que fa cadascun dels personatges te n’adones que estan perduts, com buscant alguna cosa, i això només pot passar si la visibilitat és poca. La Cristina Losantos és tan hàbil que ens ho posa difícil a nosaltres mateixos, com si estiguéssim dins de l’escena. Brillant.
Lectura recomanada per a cicle inicial. Si són més petits i estan acompanyats per adults també el podran gaudir.
Ahir vam presentar “Vint vegades” de Salvador Comelles, un llibre publicat per Birabiro que recomanem per a infants a partir de nou anys.
Són uns relats breus (dues o tres pàgines) que només tenen en comú la primera frase “hi havia una vegada…” .
Per exemple: Hi havia una vegada un avió que va tenir una avaria mentre volava i va haver de buscar on podia aterrar per poder-ho resoldre i no córrer cap risc. I com que no trobava cap lloc segur per poder-ho fer, va aterrar en un núvol…
Vam comentar, perquè estem en temps de Nadal “hi havia un arbre…” que ens parla d’un poble que planten un arbre de Nadal a la plaça i se n’obliden de posar l’estrella al capdamunt. Com que no tenen cap grua a l’abast i els bombers estan molt ocupats troben la solució en la colla de castellers. Així enxaneta pot col·locar l’estrella i l’alcalde veient que poden fer altres serveis com canviar les bombetes foses, esporgar els arbres, netejar els vidres de l’ajuntament,etc. els ho demana, però potser és massa demanar.
Les il·lustracions són un bon complement a aquest llibre ben editat. M’ha agradat com en Daniel Piqueras combina els espais en blanc i negre amb els colors que remarquen i reforcen allò que l’autor vol explicar.
Com a cada programa, fem una pregunta relaciona amb el llibre i, si heu atents a la conversa, segur que ho encertareu. Si envieu la resposta, participareu del sorteig del llibre que comentem, gentilesa de l’editorial BiraBiro, que aviat celebraran els deu anys. La pregunta és aquesta:
Qui va posar l’estrella al capdamunt de l’arbre de Nadal?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 8 de desembre.
Els guanyadors de l’anterior llibre, «El bosc els germans», són en Marc, en Lluc i en Robin. L’enhorabona!
Podeu sentir la secció “Llibres per somiar” clicant a:
Un agraïment a tota la gent que ens escolta i participa del concurs perquè ens ajuda a continuar apostant pel programa i ens dona arguments per defensar-lo.
Aprofito per compartir el vídeo que l’Elisabet va passar va uns dies a la llibreria ONA amb motiu de la presentació dels llibre “L’ofici d’educar”.
De vegades, diem que hem començat a llegir un llibre i no hem pogut parar fins que hem arribat al final. És el que m’ha passat amb «Quan el cor et va de pressa».
Quan he arribat a la darrera pàgina (Després de les vacances d’estiu, però… qui ho sap? Hi ha altres instituts. Altres opcions) he tingut la sensació de sortir canviat perquè el tema m’ha colpit. També estic agraït per com l’escriptora ens presenta un camí que marca una nova vida a la protagonista.
El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi.
La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes.
La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials, a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac.
Sortosament, la noia té uns pares comprensius i convençuts que aviat es tornarà a posar bé, sobretot la mare perquè el pare, un pare arquetípic que té una implicació a llarga distància, treballa com a responsable d’una obra a Polònia i para poc per casa. Els companys de l’Institut i els professor també son comprensius i li envien missatges amb desitjos de recuperació ràpida.
Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes i amables que li faran costat: La Vicky, una noia amb discapacitat del desenvolupament, la seva mare, la Bianca, i la Gillian, de 84 anys, totes tres amb maneres diferents d’anar avançant per la vida. De tota manera, aquest no és el tema del relat, però aporten una dosi d’humor necessària i s’agraeixen els petits detalls i les sensacions que ens provoquen, per exemple, els sons i les olors que es descriuen.
La novel·la té capítols breus i està escrita amb un estil senzill i que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós.
Lectura recomanada per a joves a partir de 12 anys. També pot ser una bona activitat per fer lectura guiada amb els nois i noies de sisè de primària.
LES DADES: Títol: Quan el cor et va de pressa Autora: Mette Vedsø Il·lustradora: Lorena Rivega Traductora: Meritxell Salvany Editorial: Pagès Col·lecció: Nandibú Jove, 13 Pàgines: 174 Lleida, 2024
La invitació a la lectura 