Autor: jcentell

by

«Mites grecs» l’origen de moltes històries

Roberto Calasso va ser un autor italià que ens va encomanar l’amor i la passió per les històries dels deus, semideus i herois de l’antiga Grècia.

Un dels seus llibres, “Las bodas de Cadmo y Harmonia” narra la darrera vegada que els Deus de l’0limp van baixar a la Terra per assistir com a convidats a una festa. El que allà va passar va ser una de les coses més boniques que ens han passat com a civilització, però això és una altra història, com diria Ende.

Potser el que s’explica no va passar mai però no importa perquè serà recordat per sempre i anirà variant cada vegada que algú ho expliqui afegint detalls i més detalls.

La literatura que llegim comparteix molts dels episodis que durant aquella època daurada es van crear. Alguns d’aquests episodis i històries són molt bèsties, truculents i escandalosos, ens generen curiositat i un cert morbo, talment com la sèrie que ho està petant a TV3 sobre els “Crims”.

«Mites gregs» ens introdueix de manera senzilla i directa en les mitologies. Comença amb Cronos i l’inici de tot plegat. El segon capítol està dedicat a Zeus, el tercer a Hèstia i després coneixerem a Posidó, Hades, Demèter, Persèfone i altres, alguns de molt coneguts com Afrodita, Hermes, Apol·lo, Hermafrodit, Narcís, Pigmalió, etc.

Cada capítol ocupa com a màxim deu pàgines i entremig hi ha les il·lustracions reconeixibles de Jotaká. Acompanya el relat un pròleg de Pau Sabaté que situa el que llegirem i al final trobem una mena d’arbre genealògic amb tots els amors, matrimonis i relacions diverses. Mols útil.

Lectura per als joves a partir de 12 anys.

LES DADES:
Títol: Mites grecs, l’origen de tot
Autora: Meritxell Blay
Il·lustrador: Jotaká
Editorial: Inuk
Pàgines: 266
Barcelona, 2024

by

«L’Òscar i jo» a L’ofici d’educar

A l’Ofici d’Educar de diumenge passat vam comentar aquesta novel·la que explica les aventures duna nena de vuit anys, i el seu germà, l’Óscar, de cinc anys. Viuen amb els seus pares en un petit poble al nord d’Europa, envoltats de boscos.

A cada capítol hi ha un petit problema o drama interior que sempre es resol de manera amable. La narradora és l’Ida però el protagonisme està compartit amb l’Òscar, un nen inquiet, que pregunta tot, és agosarat i comprensiu però també es mostra arrogant, trist, enfadat, malhumorat o espantat, de fet, com qualsevol infant d’aquesta edat tan divertida.

Les problemàtiques que s’expliquen són les habituals entre germans però aquí es tractat amb delicadesa i humor. Per exemple, al capítol primer es parla de les pors a partir d’una situació a l’hora d’anar a dormir. La noia i la seva mare en parlen i és una bona ensenyança. Al capítol segon la situació quan el nen petit, l’Òscar no vol menjar peix i el que li han de dir perquè es cregui que és el que va pescar amb el seu oncle l’hivern passat… O quan l’Ida demana una habitació per a ella sola i quan l’aconsegueix li venen ganes de dormir amb el seu germà. Les coses habituals entre germans.

Un bon llibre per llegir en veu alta, o en parella fent cadascú la seva part del diàleg.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els participants sortegem el llibre, en aquest cas gentilesa de l’editorial Nórdica.

La pregunta per al concurs sobre el llibre “L’Òscar i jo” és:

Com es diu la germana de l’Òscar, la nena que explica la història?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins al 2 de febrer.

Podeu sentir el pòdcast clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/loscar-i-jo-de-maria-parr/audio/1231782/

Els guanyadors del concurs anterior sobre el llibre «Com de gros» són la Raquel Pérez i família. L’enhorabona!

by

A Vic tenen un gran tresor

Dissabte vaig gaudir d’una trobada amb mestres motivades i convençudes que la lectura és una eina imprescindible per fer infants amb la ment oberta al món, infants que mentre llegeixen aixequen el cap i observin el que els envolta amb uns altres ulls.

La cita era a Vic, a una llibreria amb un nom (El petit tresor) que fa referència als objectes llibres, però de la mà de l’Stel·la i en Germán s’ha convertit en un gran tresor per a gaudi de tots nosaltres.

Què fan a “El petit Tresor”? Només cal que entreu al seu web (https://elpetittresor.com/) i ho entendreu. Un web ben cuidat, fàcil de navegar, que convida a capbussar-nos i entretenir-nos amb el que allà està escrit i fotografiat. Capbussar-se és una paraula molt adient perquè sovint l’emprem per explicar la diferència que hi ha entre surfejar (passar per sobre de la lectura sense arribar a acabar de trobar el missatge ocult) i submergir-se en les meravelles que trobem (amb una mica d’esforç) talment com si fóssim l’Alícia entrant al cau.

La sessió formava part d’un cicle que anomenen «Les Claus» i defineixen com a un marc formatiu i de reflexió que aplega temes vinculats al llibre, la literatura, els recorreguts lectors, l’educació, i altres disciplines. Tenen una periodicitat bimestral.

A la de dissabte van assistir quinze persones i ens vam centrar en les lectures dels infants d’edats entre els 3 i els 8 anys. Vam mostrar alguns bons llibres i vam fer propostes sobre com presentar-los.

En acabar, vaig anar a visitar la Biblioteca Pilarin Bayés (Pilarin sense accent), un espai diàfan, amb moltíssima llum. Aquell dia hi havia amb moltíssima gent.

Si passeu per Vic, atanseu-vos a la Biblioteca, a El Petit Tresor i a alguna botiga d’embotits (els fan boníssims).

by

Tertúlia Clandestina #16: En una maleta de cartró folrat dormen els titelles

Hem manllevat el títol de la Tertúlia Clandestina d’una cançó que en Joan Manuel Serrat va incloure en l’àlbum “Ara que tinc vint anys”. Es titulava “Els titelles”. Era l’any 1967.

Ells ja estant cansats. Tot el dia unes mans els han tingut ballant davant els ulls oberts d’uns bocabadats infants. Tots sols, dormen els titelles…

Segurament recordareu l’inigualable titella “Senyor cordills” al qui se li embolicaven tots els fils, els contes populars dramatitzats per la Companyia l’Estaquirot o l’Estenedor, i el Tomàtic i altres personatges de la Companyia Babi. Són un exemple dels titelles que ens han fet passar molt bones estones als teatres i carrers.

A Catalunya, hi ha una llarga tradició d’espectacles de titelles. Ve d’antic. Hi ha un Museu Internacional de Titelles de Catalunya (MIT) a Palau-solità i Plegamans que es pot visitar i on fan nombroses activitats per a la quitxalla (https://www.museudetitelles.com/). També a altres zones de la península: “Los titiriteros de Binéfar” actuant pels pobles, o el mestre Rodorín i els seus espectacles a les aules de les escoles i instituts, en són un exemple.

En aquesta tertúlia reflexionarem sobre la importància dels titelles a l’aula. Recordarem que els infants, entre els 2 i els 7 anys estan en la fase que en Piaget denominava “animisme” que vol dir que perceben els titelles com a objectes amb vida pròpia. Quan els manipulen, els nens i les nenes, a més a més de jugar, aprenen a socialitzar-se, comparteixen emocions i avancen enormement en el desenvolupament de la parla, entre altres beneficis.

Estan presents els titelles als centres educatius? Malauradament, no és el millor moment.

De tot això en parlarem i ens acompanyaran dues persones que es dediquen a construir-ne de manera artesanal perquè els puguem emprar quan expliquem contes populars.

Si teniu interès en assistir a la Clandestina, anoteu les dades:

Dia: Dijous 13 de febrer de 2025
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80
08901 L’Hospitalet
Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella)
Contrasenya per accedir: El llop

by

Aniversari de la Tecla Sala, biblioteca emblemàtica de l’Hospitalet

Francesco Tonucci explica sovint que l’educació dels infants i joves no pot recaure únicament en la institució escolar, sinó que ha de comptar amb la resta d’agents socials i culturals. Gràcies a ell, l’expressió «ciutat educadora» forma part del nostre vocabulari i disposem d’un teixit potent de biblioteques públiques, museus, teatres, conservatoris i tota mena d’equipaments culturals que afavoreixen les vivències educatives formals i no formals de qualitat.

Aquest 2025 farà 25 anys de la inauguració d’un dels equipaments més valuosos de l’Hospitalet: la Biblioteca Central Tecla Sala.

Per a mi, té una significació extraordinària perquè l’espai on està situada va ser motiu de les meves corredisses infantils. En aquells anys cinquanta i seixanta del segle passat era una fàbrica i hi passava sovint pel davant, camí del metro de Santa Eulàlia o anant a veure un partit de futbol de l’Hospitalet. La veia enorme, sublim, neta i, si la memòria no em falla, perquè és una imatge que tinc borrosa, hi havia un camp de tennis allà mateix. Va tanca el 1973 i va entrar en una època de deteriorament que es feia evident per les herbes que colonitzaven l’exterior de l’edifici. Així va estar molt anys fins que el 2000 es va inaugurar com a biblioteca i Centre Cultural per a gaudi i ús dels veïns dels barris propers, Sant Josep i la Torrassa especialment.

Dijous passat vaig anar a buscar uns llibres i vaig llegir una nota que ho recordava:

Al costat hi ha un mural informatiu on s’exposen algunes de les activitats que es fan de manera periòdica i altres de puntuals. És parada obligatòria. T’informes i penses que si volguessis anar a tot el que promouen les vuit biblioteques de la ciutat, no podries, et faltarien hores.

També em venen al cap un parell de pensaments recurrents. Un, em diu que cal preservar les biblioteques perquè, al cap i a la fi, són propietat de tots els veïns que les paguem amb els imposts, i un altre que convida a l’acció i ens recorda que cal estar amatents a les decisions dels governants perquè no retallin partides i pressupostos per fer les activitats que es programen. Mireu , per exemple, només les que s’ofereixen aquest mes de gener pel que fa a les infantils:

Si sumem els formidables clubs de lectura, les presentacions de novetats, el Lecxit, els programes Tàndem, les sessions de contacontes, etc. entendrem perquè cal seguir apostant per les biblioteques.

Bé, com que aquest 2025 es faran molts actes, seguirem informant. Aprofito per explicar que aviat hi haurà una exposició sobre la figura de la Palmira Jaquetti. Si no sabeu qui va ser i què va fer aquesta professora, poeta, traductora i folklorista catalana teniu la oportunitat de veure l’exposició “Llum a l’ànima” i, a més, fer una visita guiada per part de l’alumnat de 2n d’ESO de l’Institut Eduard Fontserè, el dia 31 de gener, al matí. Cal inscripció prèvia. Les visites son curtes, d’uns vint minuts, i a cada grup només poden assistir cinc persones, amb preferència per a la gent gran de la ciutat.

Inscripcions a:

https://docs.google.com/forms/d/1JFOD6pWJKYhHr-e98etGfn3Szao9mnWusBizRKCGtkY/edit

by

«La Locomotora i jo» una lectura que ens ensenya a córrer com el vent

En el món de l’esport, de vegades, quan un esportista destaca molt, les seves proeses són recordades durant anys i panys. Resulta curiós veure com a alguns d’aquests esportistes de nivell se’ls assigna un sobrenom i queden fixats al nostre imaginari. Ara mateix podria recordar al ciclista Martín Bahamontes que era “l’àguila de Toledo”, al tenista Lacoste conegut com “el cocodril” per la seva forma de jugar o, més recent, el jugador de bàsquet Kobe Bryan conegut com “la mamba negra”.

Aquest i altres esportistes, són coneguts pel seu sobrenom i potser us sonen la Puça, el Llop, l’Aranya, etc. No sempre tenen a veure amb animals. També trobem “el Ceba”, “el Pirata” i altres de similars.

El títol d’aquesta novel·la fa referència, precisament, a un corredor txec anomenat Emil Zatópek que va guanyar nombroses curses i es va fer molt famós pel seu estil peculiar de córrer.

A la novel·la, una nena, la Míla, explica la seva història centrada en l’època en que tenia dotze anys i corria per plaer, sense cap altra pretensió.

Però un dia, va coincidir, en un parc, amb l’escombriaire, un home gran que va resultar ser l’Emil Zátopek, l’atleta de fons, que ara duia una vida tranquil·la i era recordat i admirat pels veïns de la zona.
D’aquell encontre sorgirà una amistat que seguirem amb interès i veurem com, gràcies als consells d’en Zátopek, la noia millorarà la seva resistència i la seva manera de córrer.

El llibre, no va únicament del fet esportiu perquè al darrera hi ha una història personal, una amistat, unes reflexions encertades que en Pep Molist ens transmet de forma apassionada i entenedora, perquè ell mateix ens ho confessa a la primera pàgina quan diu:

Fa un temps, com a escriptor,
em sentia com un corredor de fons
enmig del desert.
Sense arbres. Sense ombra. Sense aigua. Sense idees. Sense ànima.
Vaig aturar-me i em vaig dir:
—Has de parlar de tu (o sigui, de mi!), que potser és allò que més coneixes.
I em vaig posar a parlar de mi. Però també d’en Zátopek, a qui anomenaven La locomotora Humana.

El llibre, com tota la col·lecció L’Arca, és molt atractiu, editat amb molta cura, tapa dura, lletra gran i il·lustracions boniques.

Lectura recomanada per a l’ESO

LES DADES
Títol: La Locomotora i jo
Autor: Pep Molist
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Animallibres
Pàgines: 104
Barcelona, 2024

by

«Com de gros», a L’ofici d’educar

Ahir, a L’ofici d’educar, vam presentar aquest àlbum de la Blanca Caminal que ens parla de com es resol un conflicte i amb un protagonista força proactiu que no defalleix davant la frustració que se li genera durant tot el relat.

L’argument és senzill i l’estructura encadenada el fa ideal per narrar-lo de viva veu, de presentar-lo en forma de lectura modelada. Ens parla d’un elefant que rep una carta on li diuen que ha estat nominat a rebre el premi a l’animal més gros de la sabana i que s’ha de presentar un dia determinat a l’Auditori… Vestit d’etiqueta!

I amb aquesta premissa, la recerca d’una cinta mètrica per saber les mides del seus cos, van passant les diferents escenes. M’ha agradat especialment el moment en que l’elefant torna cap a casa, cansat i decebut per no haver aconseguit la cinta mètrica, i se n’adona que en realitat sí que saps quines son les mides per fer-se un smoking, un vestit de gala.

I ho veiem a la imatge desplegable quan nosaltres descobrim també quines són les seves mides.
No cal ni dir-ho que enmig d’una gala glamurosa acabarà reben el premi a l’animal més gros de la sabana.

Crec que a l’escola pot donar joc. Les mestres d’infantil i inicial quan el llegeixin entendran ràpidament el suc que es pot aconseguir amb una cinta mètrica!

Aquest àlbum que va ser mereixedor del premi Vila de Termens del 2024.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els qui encertin la resposta sortegem el llibre, en aquest cas gentilesa de l’editorial Meraki.

La pregunta per al concurs sobre el llibre “COM DE GROS” és:

Qui guanya el premi a l’animal més gros de la sabana?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins al 19 de gener.

Podeu sentir el pòdcast clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/com-de-gros-de-blanca-caminal/audio/1230116/

La guanyadora del concurs del llibre «Oficis que ho van petar» és La Bet Solà. L’enhorabona!

by

«Memòries del bosc. Els records del Frederic Talp», una història amable

Per començar, trobem una doble pàgina amb un mapa dels llocs per on passarà la història. S’agraeix perquè haurem d’anar-lo visitant sovint.

Després trobem un preàmbul de l’autor, en Mickaël Brun-Arnaud, on ens explica, entre altres coses:

“Al cor del bosc del poble de Bellaescorça i als turons dels voltants, hi viuen animals dotats de raó, de paraula i de sentit de l’humor. Es vesteixen amb la roba que han cosit amb les seves potes i elaboren uns pastissos que són per llepar-se’n el musell.»

Passem pàgina i veiem el dibuix d’un arbre enorme que és la llibreria de l’Arxibald Guillot, una llibreria ben curiosa i particular perquè cada animal del bosc que ho desitgi pot deixar el llibre que ha escrit, amb l’esperança que algú altre el compri.

Un dia, l’Arxibald Guillot rep la visita del seu amic Frederic Talp, que està desesperat per trobar l’obra que va escriure on recopilava les seves memòries. De fet, pateix la malaltia de l’oblida-ho-tot, i el seu llibre és la seva única esperança de recordar i descobrir què li va passar a la Mat, la seva dona desapareguda. Però resulta que l’obra acaba de ser venuda a un personatge misteriós.

A partir d’aquí, i ajudats per algunes fotografies que en Frederic Talp ha trobat, el guillot i el talp emprenen un viatge pels diferents llocs que apareixen a les fotografies i que el talp va visitar amb la seva dona molts anys abans, quan eren joves.

Durant el relat, es descriuen situacions i moments on s’identifica amb precisió la malaltia de l’Alzheimer i les emocions de les persones que la pateixen, els seus dubtes, els seus lapsus, els oblits, etc. però també veiem com les persones properes també pateixen. Es llegeix prou bé però en alguns moments ens entra l’angoixa, malgrat la bona intenció de l’autor per destacar què es pot fer per donar millor suport als pacients, en el seu dia a dia.

El tema és complicat però se’n surt molt bé apostant per la solidaritat i la bondat d’uns personatges entranyables que fan tot el possible per ajudar en Frederic a recuperar els seus records.

Destaquem l’estil en que està escrit, amb frases i expressions acolorides vinculades al bosc i amanides amb certs tocs humorístics que ajuden a que el relat respiri molt bé.

També destaquen les magnífiques il·lustracions de la Sanoe que sap representar les atmosferes dels espais interiors amb gran bellesa.

Lectura recomanada a partir d’onze anys.
LES DADES:
Títol: Els records del Frederic Talp (Memòries del bosc #1)
Autor: Mickaël Brun-Arnaud
Ilustradora: Sanoe
Traductora: Maria Cirera
Editorial: Flamboyant

Pàgines: 294
Barcelona, 2024

Al web de l’editorial Flamboyant trobareu aquest issue amb les primeres pàgines del llibre:
https://issuu.com/editorialflamboyant/docs/cat_int_memories_del_bosc_issuu

by

«La hacedora de barcos», una història de superació

Somnis. Tots en tenim. Alguns són impossibles i no els aconseguim mai però d’altres, malgrat la seva dificultat, aconseguim veure’ls fets realitat.

Aquests primers de l’any, ens fem bons propòsits i recordem els projectes que tenim pendents i que només nosaltres sabem de què es tracta. Li passa a molta gent i no tenen a veure amb la feina que fan. Alguns es refereixen als viatges o amb com ens desplacem. Tinc un amic suec que és cirurgià en un hospital i té una afició curiosa. Cada vegada que ve a Barcelona, dedica un matí a visitar el Museu Marítim i admirar les maquetes, els mapes de navegació i els estris relacionat amb la història dels vaixells.

Potser coneixereu afeccionats al mon de les maquetes de tren, o que passen els caps de setmana als miradors de l’aeroport amb els prismàtics a una mà i els horaris d’aterratge dels avions a l’altra, esperant albirar un model determinat.

Cadascú té les seves pròpies il·lusions. La Gema, la nena que va néixer en un petit poblet envoltat de muntanyes, la protagonista del relat “la hacedora de barcos”, té una fascinació especial pels vaixells.
En aquest àlbum poètic s’explica la seva vida i com, a dalt de tot d’una muntanya, en una esplanada, va construir un vaixell. Cada dia, després de les tasques que tenia assignades a casa seva, anava al bosc a buscar les fustes que empraria per al seu projecte. Semblava estrany perquè ella no havia estat mai al mar però, de mica en mica, va aconseguir acabar-lo, talment com si es tractés de l’Arca de Noè.


Després en va fer un altre, i un altre, i un altre. Així, la silueta de la muntanya, de mica en mica es va veure plena de bergantins, goletes, balandres i galions.

Mentre els anys passaven i la Gema s’anava fent gran, el poble on vivia, s’anava buidant de veïns. Bé, el final no sé si us el podeu imaginar però és emotiu de veres.

“La hacedora de barcos” és un llibre amb unes il·lustracions fetes a llapis de colors, molt boniques, amb pàgines dobles, a sang, i enquadres de tota mena que fan d’aquest relat una petita meravella.

Lectura molt recomanable que m’ha recordat el que em va dir un altre bon amics sobre perseguir els somnis, com en el seu cas de viatjar dalt dels grans vaixells mítics, dels titans del mar.

LES DADES:
Títol: La hacedora de barcos
Autor: Nono Granero
Il·lustrador: Nono Granero
Editorial: Diego Pun
Pàgines: 48
Santa Cruz de Tenerife, 2024

Per a lectors a partir de 9 anys

Si cliqueu a l’enllaç següent podreu llegir una entrevista amb l’autor parlant d’aquest llibre.
https://diegopunediciones.com/2024/10/entrevista-a-nono-granero-autor-de-la-hacedora-de-barcos/

by

«Oficis que ho van petar» a L’ofici d’educar

Diumenge passat vam presentar aquest llibre que es llegeix amb interès. Ens explica les feines que al llarg de la història han anat canviant o han desaparegut. Algunes els coneixíem per les pel·lícules o perquè fins fa poc encara ens feien servei. Es el cas dels “gladiadors”, “botxins”, “ascensoristes” o “alquimistes”. Altres, en canvi, ens són del tot desconegudes com les ”madames toilettes”, els “venedors de sorra” o els “nens dels assots”

És un llibre sobre els oficis més estranys que hi ha hagut al llarg de la història. Hi trobareu tota mena d’oficis en aquest llibre ideal per a infants de secundària.

La diversió informativa sobre un munt de professions inusuals està garantida però l’autor ha volgut aprofundir amb explicacions senzilles i documentades sobre la història de les professions i les primeres divisions del treball i, d’aquesta manera veiem com han anat canviant les feines al llarg dels segles i com, algunes, s’han extingit completament o s’han reorganitzat gràcies a la tecnologia i la ciència.

Un llibre interessantíssim. Escrit per Markus Rottmann.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els qui encertin la resposta sortegem el llibre, gentilesa de l’editorial. En aquest cas l’editorial Tramuntana.

La pregunta dels Llibres per somiar és:

On treballaven les dones computadores?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat

Podeu sentir el pòdcast clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/oficis-que-ho-van-petar-de-markus-rottmann/audio/1228164/