família

by

«L’extraordinària vida d’un gos a les últimes» a l’Ofici d’Educar

Encetem una nova temporada, la desena, amb un llibre que ens parla de les darreres setmanes de vida d’un gos i que recomanem perquè ens dona una lliçó de filosofia, d’amor a les coses que ens passen de manera quotidiana i potser, només potser, hauríem de valorar quan la vida transita sense grans daltabaixos però com la pluja fina del dia a dia: plena de coses extraordinàries dignes de ser recordades i explicades.

És un relat on un gos, anomenat Parrac, explica com ha estat la seva vida amb la família de l’Anna i el Pol, mare i fill. Són El relat està narrat en primera persona pel gos i, entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell.

En el pla literari, sembla que no passi gran cosa però passa tot. Crec que és una lectura que haurien de llegir els adults, també.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els qui participeu, fem un sorteig i regalem el llibre (gentilesa de l’editorial laGalera, en aquest cas).

La pregunta per al concurs sobre el llibre “L’extraordinària vida d’un gos a les últimes” és:
Quin nom té el gos?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 14 de setembre.

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/lextraordinaria-vida-dun-gos-a-les-ultimes-de-joan-berlanga/audio/1253170/

A l’anterior programa, el darrer de la temporada passada, el guanyador del llibre «Quatre ulls» és en Juan Ramón Azuar. L’enhorabona!

Si voleu sentir una entrevista que li va fer la Txell Bonet a Joan Berlanga, autor del relat, cliqueu al següent enllaç i us conduirà al programa “Per primer cop ” de Catalunya ràdio:
https://www.3cat.cat/3cat/joan-berlanga-els-meus-fills-son-el-meu-motor-i-els-primers-lectors/audio/1249068/

by

«Cruce de caminos en el Valle Dorado», una sèrie de còmics plens d’humor i tendresa

A l’editorial Astronave acostumen a presentar bons còmics i normalment no fallen. De vegades, les apostes són més arriscades, com és el cas d’aquest “Cruce de caminos en el Valle Dorado” i, mira!, com se sol dir “qui no arrisca, no pisca” i, en aquest cas, el resultat són uns relats divertits, emotius i ben trenats i relacionats entre sí.

Venen en un estoig preciós i una il·lustració de la coberta magnífica que en anticipa les quatre històries formant part del mateix dibuix, talment com si fos un trencaclosques o, millor encara, un quadre d’Escher.

Els quatre relats que succeeixen a la Vall Daurada tenen diferents protagonistes i, de fet, els títols ja ens apunten de què va la cosa: Un nen que vol un gos, una nena fantasma, un president un xic especial i un gos que vol salvar una noia que ha caigut per un barranc.

La gràcia o l’enginy de tot plegat és que els quatre relats tenen connexions. Es poden llegir de manera individual però alguns personatges apareixen en els altres relats i en acabar de llegir-los tots s’entenen millor els relats.

Us recomano que comenceu per «El niño que no quería un gato» que ens parla d’amistat, de família i, sobretot, de valorar allò que realment importa. Com la resta de llibres té humor i es llegeix prou bé.

Potser, la publicitat de l’editorial que situa la lectura “a partir de tres anys” és arriscada perquè entenc que el transfons de les històries és per a infants més grans, a partir de cicle inicial.

Si seguiu amb «La nina fantasma» veureu que és més complicat d’entendre perquè la protagonista és una nena que es mou entre dos mons, el desl vius i el dels morts, perquè és una fantasma. Està dibuixat en blanc i negre i convé llegir-lo amb els infants perquè entenguin què significa tot plegat. És una mica “gòtic”.

«Una vida perruna» m’ha fet riure molt. Diu: «yo no se muy bien si me llamo «aquí», «dáme la patita» o si a lo mejor me llamo «no» que es lo que dicen más a menudo». El conte té moltes reflexions potents dites pel gos.

I el quart, «Un presidente distitnto a los demás», narra la història del president de la república que en realitat és una mena de superheroi i s’ha d’enfrontar a tota mena de monstres i éssers estranys. Una mica estrambòtic i àcid però sorprenent.

Lectura recomanada a partir de sis anys. Defuig la carrincloneria, és divertida i sobretot la part gràfica és molt original.

LES DADES:
Títol: Cruce de caminos en el Valle Dorado
Autor: Lewis Trondheim
Il·lustrador: Sergio García
Traductora: Xisca Mas
Editorial: Astronave
Pàgines: 128
Barcelona, 2024

by

On és el Nuc? Com explicar la mort d’una mascota

Aquest és un còmic molt ben pensat que ens parla d’aquelles preguntes que fan les criatures i els pares no saben com respondre. Aquí és sobre la mort del gat de la família.

Veiem un nen, encara amb el pijama de superheroi, baixant les escales i trobant-se amb la mare que ha estat plorant. Quan li pregunta per què està trista, ella li diu que en Nuc, el gat, ha marxat.

Aquí comencen les preguntes perquè el nen no acaba d’entendre on ha anat.

La mare intenta desviar la conversa, li dona respostes estranyes, mentides, omissions, frases prefabricades, i acaba perdent el sentit de la realitat perquè tot el que diu és força estrambòtic.

De fet, és una situació en la que ens hem trobat, a l’aula o a casa, davant de preguntes incòmodes que no sabem com respondre.

Unes pàgines més endavant, veiem la reacció del nen que intueix què li vol dir la mare i ell mateix pren la paraula i esdevé el més sensat de la família. És la saviesa típica dels infants i veiem com ell mateix s’inventa un relat per explicar com ha marxar el gat.

He pensat que als pares els anirà encara més bé que als fills llegir aquest relat.

La història està explicada de forma suau i poètica, amb tocs que et fan somriure.

La part gràfica és molt divertida, començant per les guardes. M’ha agradat l’enfocament que ens porta a un allunyament de les emocions i es crea un doble nivell de lectura que ajuda a entendre, amb una aparent simplicitat, el tema de la mort.

LES DADES:
Títol: On és el Nuc?
Autora: Émilie Boré
Il·lustrador: Vincent
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: EntreDos
Pàgines: 56
Girona, 2025

ISSUE
https://issuu.com/editorial_entredos/docs/on_s_el_nuc_

by

«Fantasmes», una història commovedora

He llegit aquesta novel·la gràfica amb interès perquè tinc bon record de les anteriors “Somriu” i “Germanes”. En aquest cas, s’allunya de les autobiografies i se centra en una ficció que recorda al realisme màgic.

Ens parla d’una noia, la Cat que es muda amb la seva família a un poble del nord de Califòrnia (Bahía de la Luna) perquè la seva germana petita, la Maya, té fibrosi quística i l’aire fresc i salat li farà bé.

Allà coneixeran a un noi, en Carlos, un veí, que els explicarà costums mexicanes i perquè celebren el “Dia de los Muertos”, el mes de novembre. Aquesta és l’excusa que l’autora empra per explorar i comprendre què significa la mort.

El treball gràfic és espectacular i els nois i noies a partir de nou anys queden enganxats a la història des del primer moment.

Hi ha un parell de temes que m’han fet pensar.

Un és sobre la malaltia de la germana petita i diria que el tractament que se’ls fa als infants consisteix en visites periòdiques a l’hospital i després poden fer vida més o menys normal. Potser als Estats Units el seguiment mèdic és diferent. No ho sé, però m’ha sobtat.

L’altre aspecte és sobre la festa dels Morts i el Halloween que apareixen al llibre i que, de mica en mica, s’estan introduint en les nostres vides i en les nostres tradicions.

Bona traducció d’en Marc Donat.

L’Issuu que hi ha al web d’Entredos, a continuació:

LES DADES:
Títol: Fantasmes
Autora: Raina Telgemeier
Il·lustradora: Raina Telgemeier
Traductor: Marc Donat
Editorial: EntreDos
Pàgines: 256
Març, 2025

by

«Llop a la neu» una història de confiança

Aquest àlbum pot semblar un altra història de llops i caputxetes però ens equivoquem.

Proveu de mostrar-lo als vostres alumnes de cicle infantil i veure com poden llegir i entendre les imatges. Només cal anar passant pàgines i preguntant què hi veuen i animant-los a que facin inferències.

Per exemple, la primera imatge ens presenta una família que viu en una casa de camp. Es veu el pare, la mare, la nena i el gos. Estan esmorzant. Quan passem pàgina, ens trobem amb la nena caminant, a punt de desaparèixer per la dreta i es gira per acomiadar-se del gos que burda “bub! Bub! bub!”. Lluny, es veu la casa.

Atureu el relat i no passeu plana. Pregunteu a qui els recorda la nena i on creuen que va. Escolteu les respostes perquè unes pàgines mes enllà ho descobrirem amb sorpresa.

De tant en tant trobem unes imatges emmarcades en cercles (símbols que indiquen que el relat acabarà bé). A la pàgina de l’esquerra, un cercle amb la nena vestida de vermell i a la dreta els llops.

La història avança a través de dobles pàgines, sense text, excepte algunes onomatopeies que són com la banda sonora del relat. No cal més perquè l’aventura s’entén perfectament, sobretot si aneu aturant-vos, preguntant i esteu alerta a les interpretacions (encertades) que fan els lectors.

La història és commovedora. Narra com un dia d’hivern, una nena vestida de vermell torna a casa i un temporal fa que es desorienti. Just en aquest moment de desesperació sent uns udols i troba a un cadell de llop que també sembla perdut i allunyat de la manada. A l’altra banda del turó se senten udolar els altres llops.


M’ha agradat perquè els infants poden percebre el fred, la por, l’esgotament, però també la sensació d’alleujament en veure com el valor de nena aconsegueix salvar el llobató.

Un relat càlid, tendre, on la cooperació té la seva recompensa.

El treball plàstic està ben pensat i té ritme cinematogràfic amb uns paisatges fets amb tintes i aquarel·les que reforcen la cruesa del fred. Per llegir i rellegir. Cada vegada descobrim noves capes de lectura que ens ofereixen moltes interpretacions.

Un llibre recomanat per a infants entre cinc i vuit anys.

LES DADES:
Títol: Llops a la neu
Autor: Matthew Cordell
Il·lustrador: Matthew Cordell
Traductora: Maria Ros
Editorial: Corimbo Travesía
Pàgines: 32
Barcelona, 2024

by

«L’extraordinària vida d’un gos a les últimes» per gaudir de la lectura guiada

El títol ja ens adverteix com pot acabar la història i s’agraeix perquè llegeixes les darreres pàgines amb el cor encongit i no pots evitar les llàgrimes.

El relat està narrat en primera persona per un gos, en Parrac, i entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell.
És una lectura tranquil·la, amable, de fets quotidians, del dia a dia d’un gos que conviu amb una dona, l’Anna, i el seu fill, en Pol. També apareix de tant en tant l’àvia materna i més enllà de la meitat de la novel·la apareixeran dos cadells de gat.

El vocabulari és entenedor i a cada capítol —breu— el gos recorda algun moment de la seva vida amb l’Anna i en Pol. Solen ser moments emotius, relacionats amb la natura, el menjar, les estones viscudes a la platja, etc. explicats amb paraules dolces i tendres, però que et fan reflexionar sobre el sentit últim del que fem.

A banda dels records, també hi ha un deteriorament de la salut del gos, visites a ca la veterinària, pèrdua de mobilitat, etc., fins al desenllaç fatal.

Per exemple, en una terrassa d’un càmping mentre la mare i el fill llepen uns gelats el gos, estirat als seus peus, veu una filera de formigues dirigint-se a fer un àpat amb els gotes de gelat que li cauen al Pol a terra i el gos es pregunta: Com és que son tan petites si no paren de menjar?

O quan es pregunta: com és que tots els gossos sabem nadar si no hem fet cap curset de natació?

Com podem llegir a la contracoberta:
Un relat divertit i emocionant que ens recorda que, a vegades, la felicitat s’amaga en la pluja fina del dia a dia, plena de records i històries que val la pena explicar.

M’ha agradat molt i el premi Folch i Torres 2024 que se li va atorgar és merescut.
Lectura recomanada a partir de 9 anys.

LES DADES:
Títol: L’extraordinària vida d’un gos a les últimes
Autor: Joan Berlanga
Il·lustradora: Karina Cocq
Editorial: La Galera
Pàgines: 144
Barcelona, 2025

by

«Quan el cor et va de pressa» i l’ansietat d’una jove de 17 anys

De vegades, diem que hem començat a llegir un llibre i no hem pogut parar fins que hem arribat al final. És el que m’ha passat amb «Quan el cor et va de pressa».

Quan he arribat a la darrera pàgina (Després de les vacances d’estiu, però… qui ho sap? Hi ha altres instituts. Altres opcions) he tingut la sensació de sortir canviat perquè el tema m’ha colpit. També estic agraït per com l’escriptora ens presenta un camí que marca una nova vida a la protagonista.

El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi.

La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes.

La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials, a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac.

Sortosament, la noia té uns pares comprensius i convençuts que aviat es tornarà a posar bé, sobretot la mare perquè el pare, un pare arquetípic que té una implicació a llarga distància, treballa com a responsable d’una obra a Polònia i para poc per casa. Els companys de l’Institut i els professor també son comprensius i li envien missatges amb desitjos de recuperació ràpida.

Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes i amables que li faran costat: La Vicky, una noia amb discapacitat del desenvolupament, la seva mare, la Bianca, i la Gillian, de 84 anys, totes tres amb maneres diferents d’anar avançant per la vida. De tota manera, aquest no és el tema del relat, però aporten una dosi d’humor necessària i s’agraeixen els petits detalls i les sensacions que ens provoquen, per exemple, els sons i les olors que es descriuen.

La novel·la té capítols breus i està escrita amb un estil senzill i que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós.

Lectura recomanada per a joves a partir de 12 anys. També pot ser una bona activitat per fer lectura guiada amb els nois i noies de sisè de primària.

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant a:
https://www.pageseditors.cat/media/docs/9788413035796_L33_23.pdf

LES DADES:
Títol: Quan el cor et va de pressa
Autora: Mette Vedsø
Il·lustradora: Lorena Rivega
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Jove, 13
Pàgines: 174
Lleida, 2024

by

«El Gegant nan i el Nan gegant» on tot és relatiu

He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.

M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!

Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)

Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.

Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».

El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)

Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant.
Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.

I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.

Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema.
Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.

Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.

Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.

El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.

Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.

L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.

Lectura recomanada a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El Gegant nan i el Nan gegant
Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Roger Olmos
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

by

«L’Òscar i jo», una història amable

En aquesta novel·la seguim les aventures de l’Ida, de vuit anys, i el seu germà petit, l’Óscar, de cinc anys. Viuen amb els seus pares en un petit poble de Noruega, envoltats de boscos.

Al llarg dels capítols, coneixerem episodis de la seva vida quotidiana. A cada capítol hi ha un petit problema o drama interior que sempre es resol de manera amable. La narradora és l’Ida però el protagonisme està compartit amb el seu germà Òscar, un nen inquiet, que pregunta tot, és agosarat i comprensiu però també es mostra arrogant, trist, enfadat, malhumorat o espantat, de fet, com qualsevol infant d’aquesta edat tan divertida.

M’ha agradat com està escrit perquè és ideal per llegir en veu alta o en parella fent cadascú la seva part del diàleg.

M’ha agradat també com s’anomenen els capítols perquè ens anticipen què ens trobarem i, alhora, poden ser un joc d’imaginar què passarà. Per exemple, el primer “L’armari o: un bon cop de cap amb la bola del món” és prou explícit, com ho són els altres deu. Si llegim el capítol tercer “A casa dels oncles o: adults saltant i caient de cul en un llit elàstic”, o el desè “La baixada o: un garatge robat i el gust que té la neu groga”, l’autora ens està induint a entrar en una situació que pot ser trista en el cas del tercer o esbojarrada en el cas del desè.

Al llarg del diversos capítols es percep que alguns dels fets que es narren han succeït realment perquè són tan versemblants que els estem veient. Plana sobretot un tema que es va repetint i es refereix a la relació de dependència o independència dels germans i és ben bé així com ho viuen els nens ens aquestes edats. Allunyar-se dels pares però alhora tenir un refugi on sentir-se protegits, còmodes i segurs.

Algunes idees d’aquesta parella entranyable donaran pistes als lectors de ciutat perquè es mostren jocs i situacions on la creativitat és present i conviden a seguir l’exemple.

La coberta, obra de la Zuzanna Cejej és molt bonica.

Lectura recomanada a partir de deu anys.

LES DADES:
Títol: L’Òscar i jo
Autora: Maria Parr
Il·lustradora: Zuzanna Celej
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Nòrdica
Pàgines: 216
Madrid, 2024

by

«La veritable història de la Flora Pomerània» i el seu empoderament

Flora Pomerània és el nom d’una de les protagonistes del relat. És un nom bonic, fàcil de recordar i que ens transporta a una època en la que el nom Fora era habitual. Ara crec que s’ha perdut, com molts altres. Només cal que investigueu al vostre arbre genealògic i trobareu noms curiosos i oblidats. I el cognom Pomerània té la seva gràcia, perquè és el nom d’una regió polonesa i també d’una raça de gos.

Flora Pomerània també és nom de conte. L’autora, L’Anna Vilar, l’ha clavat.

El llibre com a objecte és d’aquells que tenen imant i que en veure la coberta fan ganes de tenir-lo, de llegir-lo i de viatjar amb el tren de vapor que es veu arribant a l’Estació de França de Barcelona. També es veu una jove (la Flora Pomerània) amb una maleta a les mans i mirant-nos de cara, com si estigués a punt d’explicar-nos la seva aventura, el seu viatge increïble que és el que anirem descobrint a mesura que avancem en la història.

El relat és curt, al voltant de les cent pàgines, dividit en catorze capítols i en alguns d’ells les il·lustracions d’en Jordi Vila Delclòs l’embelleixen i ens transporten a una època reculada de principis del segle XX. Mireu, per exemple, a la Flora i en Jordi Fuster, un enginyer amb qui tindrà una relació amorosa, passejant pel carrer de Ferran.

De què va? D’alguns episodis d’una família benestant on totes les dones s’anomenen Flora, començant per la besàvia, la Flora Pomerània, l’àvia Flora Wood, la mare i la besneta Flora una noia potent que s’assembla a la besàvia amb la que comparteix protagonisme.

A la contracoberta llegim:

La Flora explica la vida fascinant de la seva besàvia, la Flora Pomerània. Tot va començar quan en Fèlix, el germà de la Flora, havia de fer un treball sobre la memòria històrica i va triar el personatge de la besàvia, una dona que va trencar motlles i esquemes dins la família i també dins la societat de l’època. La Flora Pomerània havia viatjat i havia estudiat, i fins i tot havia viscut a Berlín… amb l’Albert i l’Elsa Einstein!
A través de cartes, diaris i fotografies, la Flora reconstrueix una vida digna de ser explicada: la veritable història de la Flora Pomerània.

Sí, sí, ho has llegit bé. L’Albert Einstein i la seva dona Elsa tenen la seva influència en el relat.

M’ha agradat com l’Anna Vilar ha estructurat la història com si fos un trencaclosques o una novel·la policíaca on, de mica en mica, anem coneixent retalls i moments de diverses èpoques del segle XX que van encaixant fins a mostrar-nos el retaule complet. Com que la novel·la va adreçada a joves, està bé estirar del fil i ser una mica exigent perquè el magí treballi i vagi fent connexions, inferències i es vagi acostumant a anar més enllà del que està llegint. En algun moment del relat he tingut un flash i he pensat que ve a ser com la lectura multimodal que fan els joves quan llegeixen en pantalla.

Felicitats al tàndem Vilar-Vila!

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant a:
https://animallibres.cat/tl_files/pdfs/fragments/9788419659996_FR.pdf

Lectura recomanada a partir dels 12 anys

LES DADES:
Títol: La veritable història de la Flora Pomerània
Autora: Anna Vilar
Il·lustrador: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Animallibres
Col·lecció: L’arca núm. 29
Pàgines: 114
Barcelona, 2024