Un “Inventari il·lustrat de les flors” que incita a la curiositat

«All de bruixa», «botó d’or», «barba d’ermità», «ocell del paradís» són alguns dels noms que ens conviden a descobrir les seixanta dues flors del magnífic Inventari il·lustrat de les flors, un llibre que identifica i classifica les flors atenent al color (Els que no en sabem gaire de botànica ho agraïm).
Entre les plantes de les flors en trobem de salvatges i d’hortícoles. A cada pàgina hi ha una il·lustració feta a la manera dels quaderns dels naturalistes, combinant retoladors amb la tinta xinesa i  aquarel·les. Primer hi ha el nom comú i després el nom científic en llatí, a més a més de l’alçada i l’època de floració.
A continuació unes poques línies presenten informacions clau sobre les característiques de la flor i petites anècdotes que ens sorprenen. Per exemple, de la dàlia sabem que els asteques ja la consumien com a verdura o que el botó d’or, també anomenat «flor de la mantega» si te’l poses damunt la barbeta aparèixer un reflex daurat a la pell.
El llibre està recomanat a partir de cinc-sis anys.
Se m’acut que pot ser l’inici d’un quadern de camp on els alumnes vagin fent descripcions de les flors que hi ha a la seva zona i que no surten al llibre. Pot ser també un bon motiu per acostar-nos als llibres de coneixements que sovint queden en segon pla.

Al web de Faktoria K de llibres llegim:
Al món hi ha unes 230.000 espècies de plantes i de flors. On n’hi ha més és a les selves tropicals. A Europa hi ha unes 12.000 espècies, de les quals a la Península Ibèrica se n’observen unes 5.000…
Les pàgines de l“Inventari il·lustrat de les flors” són un festival de colors -i d’aromes suggeridores- que, a través de 62 tipus de flors, ens porten de viatge per tot el món: des de les regions de l’Àfrica del Sud a on viu l’ocell del paradís, fins a l’illa de Sumatra d’on és originari l’efímer arum tità, tot passant per les praderes pròximes, a on creixen les margarides.

Le dades:
Títol: Inventari il·lustrat de les flors
Text: Virginie Aladjidi
Il·lustracions: Emmanuelle Tchoukriel
Traducció: Màriam Chaïb
Editorial: Faktoria K de llibres
Pàgines 72

Gilbert Legrand, poeta dels objectes

Gilbert Legrand, l’artista afincat a Toulouse, conegut com «el poeta dels objectes» continua presentant-nos llibres emocionants en els que podem veure les seves prodigioses transformacions. Per als infants a partir de tres anys n’ha fet un de molt acolorit, amb fulls de cartró, divertit i imaginatiu: Trésors surprises. 
En Gilbert es val dels objectes quotidians que passen contínuament per les nostres mans i els hi dóna vida. Així, uns clips esdevenen ocells, les claus es transformen en gossos, la cadena de la bicicleta és un ànec, la maquineta de fer punta als llapis resulta que amaga… mmm!
El llibre ens mostra l’objecte i una pregunta que activa la nostra imaginació i quan obrim la pestanya quedem admirats, sorpresos, atrapats i amb ganes de passar al següent enigma.

 

Sorpresa, màgia, humor, endevinalla, poesia, tot això i més és el món de Gilbert Legrand.
I, és clar, com a mestre de cicle infantil no se t’acut altra cosa que preparar una bossa i emplenar-la d’objectes quotidians perquè ens treure’ls i mostrar-los els infants activin la seva ment i fabulin imaginant que s’amaga al darrera.

Torno a recomanar els llibres d’aquest autor. Crec que a casa nostra només s’ha editat el magnífic «El show de las pequeñas cosas», però, vaja, amb la facilitat que tenim avui en dia per aconseguir llibres d’arreu del món us serà fàcil accedir als seus exemplars. En francès els edita Sarbacane.

Imatges extretes del web de Sarbacane: http://editions-sarbacane.com/tresors-surprises/

 

 

Sweet Sixteen (La Molly al cor de la tempesta)

A partir d’avui ja es pot trobar a les llibreries «Sweet Sixteen» l’última novel·la d’Annelise Heurtier, una història basada en fets reals que se situa a Arkansas l’any 1957 i té com a fil argumental uns fets complexos que van trasbalsar la vida dels Estats Units.
La novel·la segueix la peripècia de la Molly, una noia que ha crescut al costat de la mare i l’avia en un ambient de segregació racial que no ha canviat des de l’abolició de l’esclavitud. La Molly formarà part d’un petit grup de nois i noies —els nou de Little Rock— que per primera vegada van a estudiar a una escola de secundària pública reservada (com totes les escoles dels EEUU) fins llavors per als alumnes blancs (2500 alumnes blancs).

Va esclatar el conflicte. La tensió va pujar de to, amb la comunitat blanca (l’ombra del Ku Klux Kln és ben present) culpant als nois de portar els problemes a l’institut, el president dels USA enfrontat al governador d’Arkansas, l’exercit permetent que els nou estudiantes entrin al centre educatiu, etc.
La novel·la té una doble veu narrativa. La de la Molly (nom inventat) i la de la Grace, una noia blanca educada en la tradició segregacionista però que tindrà l’habilitat d’escoltar el que li diu el seu cor.
«Sweet Sixteen» es llegeix amb emoció, per com està escrita però perquè encara tenim presents els fets que s’expliquen i la memòria d’una època realment convulsa. No fa gaire al cinema vam gaudir de «Figuras ocultas» les dones que treballaven a la NASA; els llibres sobre la Rosa Parks i els fets de l’autobús el tenim a la majoria de biblioteques escolars i el record d’un Martin Luther King no ens ha deixat d’acompanyar.
Novament, els de Nandibú la tornen a encertar amb aquesta obra que a França, on es va publicar l’any 2013, la llegeixen els nois d’11 i 12 anys però que aquí crec que haurem d’anar una mica més amunt, cap als 14-15.
Segueix el camí iniciat per «Train kids» i «El mar i la serp», dues obres que convé tenir a prop.
Bravo Alba Besora! Gràcies per compartir.

Les dades:
Títol: Sweet Sixten
Autora: Annelise Heurtier
Traductora: Montserrat Franquesa
Editorial: Pagès editors
Col·lecicó Nandibú Horitzons
Primera edició: maig de 2017
Pàgines: 182

Il·luminatura, un llibre per gaudir (molt) de la natura

Il·luminatura és un llibre que agrada molt als alumnes de quart i cinquè, especialment.

La gràcia rau en que combina coneixements amb la sorpresa de la descoberta.
El llibre presenta 10 hàbitats o ecosistemes que van des de la selva congolesa, passant pels Andes, els boscos de sequoies d’Amèrica del Nord, les Filipines, etc. i ho fa demanant la interacció del lector , el qual disposa d’una lent de visió (recorda a les ulleres 3D) amb tres panells (vermell, verd i blau) transparents que detallen de forma precisa, les imatges de la flora i la fauna locals segons el filtre que hi posem: Si és el vermell apareixen els animals diürns, la lent blava revela els animals de la nit, i la lent verda mostra les plantes i els paisatges.


Potser la primera vegada notes certa confusió però a mesura que vas passant planes, la sorpresa es converteix en alegria i perceps que el que tens a les mans no és un llibre, és una joia.
A les pàgines acolorides s’amaguen animals, plantes i tot el que es pugui imaginar que hi ha dins de cada hàbitat. S’agraeix també que hi hagi una guia amb informacions rellevants sobre les espècies que es poden detectar.


La primera edició s’ha exhaurit ràpidament però és a punt de sortir la segona.
Recomanat per a infants entre 8 i 10 anys.

Les dades:
Títol: Il·luminatura
Autora: Rachel Williams
Il·lustrador: Carnovsky
Editorial: Cruïlla
64 pàgines
Primera edició: 2106

 

Llegim i divertim-nos plegats

A la secció «viure la lectura» de la revista GUIX d’aquest mes de maig, l’Àlex Cosials explica l’experiència del programa LECXIT.

Sota el títol «Llegim i divertim-nos plegats» comenta en què consisteix aquest programa de suport a la lectura, l’obejctiu del qual és millorar la comprensió lectora per tal de tenir un millor èxit educatiu dels infants. S’aposta per una tutoria individual, una mentoria 1×1, en el que una persona voluntària es troba amb un infant per treballar la comprensió lectora una hora a la setmana en horari extraescolar. Aquesta individualització, i la implicació de tota la comunitat permeten facilitar a l’infant experiències positives de lectura, basades en els seus interessos i nivell.

El programa està agafant una volada molt gran i s’està aplicant a llocs fins i tot de fora de Catalunya.

En paraules del propi Àlex:
La base del programa LECXIT és la relació que es construeix entre la persona voluntària i l’infant. Les potencialitats de les activitats extraescolars ens permeten oferir als infants un acompanyament de la lectura lúdic i amè. Aquesta hora setmanal es fonamenta en el diàleg i intercanvi sobre allò que es llegeix, i el reconeixement d’allò que l’infant fa bé; un reforç positiu per fer-lo creure en les seves possibilitats.
El desig és un dels impulsos que mouen les persones cap a l’aprenentatge. Aquest impuls s’incentiva i amplifica si es genera un clima de motivació i confiança suficient. Les persones voluntàries ajuden a que l’infant trobi sentit a les accions que fa relacionades amb la lectura i sigui conscient del progrés del seu aprenentatge i dels nous reptes que vol encarar.
Les persones voluntàries que participen en el LECXIT reben una formació inicial així com diversos materials de suport amb idees, estratègies i propostes per fer de les sessions de lectura una activitat emocionant i afectiva.


Tot i que l’aposta del LECXIT és la individualització 1×1, també es duen a terme activitats grupals d’animació lectora que de forma trimestral es fan amb entitats veïnes. Aquestes activitats extraordinàries ajuden a generar un entorn d’oportunitats i diversitat al voltant de la lectura. S’han fet activitats com ara tallers de lectura en veu alta, tallers de còmic, gimcanes, trobades amb il·lustradors, contes amb papiroflèxia, anar a la ràdio o aprendre com funciona un diari digital, entre d’altres.
Acompanya l’article, l’explicació d’una pràctica concreta molt interessant i fàcil d’aplicar que anomenen el «llibre a bocinets».

Les fotografies que acompayen aquesta entrada pertanyen a la Fundació Bofill, promotora del programa Lecxit.

Ernest i Celestina, músics de carrer

Estem de sort perquè l’editorial Kalandraka continua amb la tasca de publicar els grans títols de la literatura infantil i juvenil que estaven descatalogats. Ara acaba de sortir un de la sèrie sobre l’ós Ernest i la rateta Celestina, obra de l’artista belga Gabrielle Vincent de qui vam parlar en aquest mateix blog l’any 2014 (el 26 d’abril) amb motiu de la presentació de la pel·lícula «Ernest i Celestine».

«Ernest i Celestina, músics de carrer» és un llibre emotiu que convida a pensar sobre la bellesa de la vida quotidiana; un àlbum il·lustrat atemporal que convé tenir a l’escola malgrat hi hagi alguns petits detalls que avui no passarien la censura.

Les il·lustracions són suaus i ben treballades. Desprenen un optimisme va d’acord amb el fil de la història que es narra. Els vincles entre la ratolina i l’ós són particulars, gairebé familiars, on l’ós representa la figura paterna, o millor adulta, mentre que la Celestina representa la infantesa. Ambdós personatges tenen les seves imperfeccions: la rateta pot mostrar-se capritxosa i malhumorada però és reflexiva, intuïtiva i llesta; l’Ernest, en canvi,  és un personatge bo, mancat de confiança en ell mateix, que viu amb el mínim i valorant els plaers senzills.
Els dos personatges es complementen, s’encoratgen i es tranquil·litzen mútuament. Són amics!

Hi ha una lectura paral·la que va per sota i té a veure amb les preguntes que —en alguns dels llibres de la sèrie— plantegen assumptes com la mort, les malalties o la pobresa, per exemple, sempre presentats amb delicadesa.

Al web de l’editorial Kalandraka podem llegir:
“Ernest i Celestina, músics de carrer” és un dels 30 llibres d’una exitosa sèrie que Gabrielle Vicent va començar a publicar als anys 80, sobre les peripècies d’un ós bondadós i d’una ratolineta amb molta iniciativa. Viuen modestament en una casa que necessita reparacions i, per poder pagar les obres, la Celestina proposa a l’Ernest que toqui el violí al carrer.
Les diferències entre tots dos són més que evidents, no només des del punt de vista físic, per l’aspecte robust de l’Ernest i la petitesa de la Celestina, sinó que també tenen personalitats
molt diferents: ella representa la iniciativa, el dinamisme, la tenacitat i l’optimisme davant del caràcter més mandrós, protector i pessimista d’ell.
Es tracta d’un àlbum d’estructura dialogada que destaca pel seu llenguatge senzill i l’equilibri entre el text i les il·lustracions, de manera que, l’absència de paraules en determinades escenes es recolza en la narrativa visual de la història. Són imatges pictòriques; suaus aquarel·les amb dibuixos de traçades lliures.
Un relat que desprèn tendresa, pinzellades amb molt d’humor i que ens parla de l’amistat, la generositat, la unió i l’esperit emprenedor per superar dificultats; que aposta per trobar
la felicitat en les coses més senzilles i en compartir els bons moments.”

Per a cicle infantil.

Dades:
Títol: Ernest i Celestina, músics de carrer
Autora/il·lustradora: Gabrielle Vincent
Traductora: Teresa Durán
Editorial: Kalandraka
Col·lecció: Clàssics contemporanis
Pàgines: 32

Dédalo y Perdiz

Darrera de Lemniscates s’amaga la Carme, una il·lustradora que ens ha tornat a sorprendre amb el darrer llibre «Dédalo y Perdiz» que segueix la línia encetada amb «Filemón y Baucis» i que ara ens ofereix una altra història de les «Metamorfosi» d’Ovidi.
La primera part de «Dédalo y Perdiz» ens presenta un relat que ja l’hem llegit en nombroses versions. Sabem com Dèdal va fabricar unes ales perquè el seu fill Ícar i ell mateix escapessin de la torre on estaven presoners i sabem com acaben les ales d’Icar quan s’acosta massa al Sol. El que potser no coneixíem és que l’aventura de Dèdal continua amb el seu nebot Perdiu i les habilitats que demostra ja que el llibre ens explica a la segona part la vida del xicot i els invents que va idear, com la serra o el compàs, entre d’altres.
Les il·lustracions, en blanc i negre amb un toc de color verd, són boniques i evocadores d’un temps llunyà. Molt aconseguides, amb força detalls.


Que el llibre tingui les mides tan reduïdes (13 x 17 cm) potser ajudarà a que els nois a partir de deu anys el veig com una lectura a la que apropar-se.
Un llibre sobre l’enginy i les petites coses.

Les dades:
Títol: Dédalo y Perdiz
Autora: Lemniscates
Editorial: Ekaré
Pàgines:28

Zum!… Poca broma amb les vacances

El dijous dia 6 d’abril es va presentar el llibre «Poca broma amb les vacances», la segona de les aventures de la Judit i el Johan, una sèrie escrita per l’Ester Farran i il·lustrada per en Jordi Sales.
Va ser una tarda agradable. En nom d’Edicions del Pirata Bernat Cussó, va fer una primera aproximació a l’obra i va explicar com de fàcil havia estat col·laborar amb l’Ester i amb en Jordi. Després vam poder sentir de llavis de l’autora com s’havien gestat les peripècies i amb quines dificultats es va anar trobant per trenar aquesta aventura. També va ser un goig comptar amb la presència de l’il·lustrador que ens va explicar com li havia estat de plaent visualitzar els personatges.
Vaig tenir el plaer d’acompanyar-los i fer una petita introducció a l’obra.
El llibre explica les aventures d’aquest parell d’amics —molt amics— al poble del avis de la noia i tot el que allà s’esdevé, que és molt semblant al que passa en molts pobles durant l’estiu; així, trobarem el capítol espatarrant a la piscina municipal, les anades i vingudes amb les bicicletes, la colleta d’amics, la Festa Major, etc.
Es tracta d’una novel·la realista amb molt d’humor (molt) i que a alguns dels assistents a la presentació els recordava a Roald Dahl per la frescor de les imatges tant potents que es poden llegir i perquè no pretén en cap moment alliçonar ni enviar cap missatge explícit.
Vaig comentar que vaig llegir el «Poca broma amb la xocolata», el primer llibre de la col·lecció i em va ajudar a situar i conèixer l’univers dels personatges (o bona part d’ells) i així vaig saber que la Judit es diu en realitat Judit Casals Grau, en Johan és en Johan Ríos Cantalapiedra, i vaig conèixer el pare que regenta un restaurant, la mare veterinària, l’avi seguidor de l’Espanyol i l’àvia Ramona, més coneguda com a «Morrona».
De la novel·la m’agrada que la Judit sigui un personatge femení i que sigui una noia potent, una mica manaire, amb conviccions (les seves) ben clares i convençuda sempre del que fa, malgrat això li costi algun ensurt. M’ha agradat seguir els seus raonament i em recorda en aquest sentit a un llibre mític que va fer l’Elvira Lindo fa més de trenta anys, aquell memorable «Manolito Gafotas», del qual es van fer set llibres més i alguna que altra pel·lícula. I si, l’Elvira deia que “Manolito soy yo” n’estic convençut que l’Ester podria dir «la Judit sóc jo» o algú que ella coneix molt bé perquè el personatge està molt ben trobat, és creïble i representa l’arquetip de nena que hem conegut a l’escola, o la filla del veí, o l’amiga dels nostres fills (o néts).

Un moment de la presentació

El llibre està escrit en present, en primera persona, i és un present que alhora és un passat proper perquè només la Judit sap el que vindrà a continuació. És un exercici difícil per a l’autora però crec que ha trobat el to per fer-nos la lectura fluida, més àgil i divertida. En aquest sentit l’ús dels diàlegs ajuda a passar pàgines, així com l’absència de descripcions que, per als infants de cicle mitjà es fan complicades d’entendre. Hi ha un primer capítol del «Poca broma amb la xocolata en que la Judit diu»:
—La meva amiga, però no millor amiga, Paula, diu que casa meva és un laberint, però és mentida: és un lloc molt fàcil.
I ens ho explica amb un dibuix i mitja plana de text. En un plisplàs sabem com és de laberíntica casa seva.
L’univers de la Judit és la família, sempre hi són presents; en aquest segon llibre els avis.
El vocabulari és planer, com el que fan servir els infants, i sembla com si la narradora estigues explicant una pel·lícula o un fet emocionant. Quan llegiu aquesta novel·la fixeu-vos en els fantàstics raonaments que fa servir la Judit i en l’estructura tancada de cada capítol, amb final inesperat.
M’ha agradat també l’absència de moralina i crec que és un llibre per iniciar en el plaer de llegir que recomano especialment per a nois i noies a partir de nou anys.
Si hagués d’exposar algun «però» no ho faria perquè no val pena perdre el temps dient que és una llàstima que bones novel·les com aquesta passin inadvertides perquè les situen en el racó més amagat de la prestatgeria de les llibreries o perquè no arribaran als mass mèdia.
Els bons llibres funcionen gràcies al boca orella, entre els mestres, sortosament.

Amb l’autora, l’editor i l·lustrador

 

Moment de les dedicatòries

 

Les dades:
Títol: Poca broma amb les vacances
Autora: Ester Farran
Il·lustrador: Jordi Sales
Editorial: Edicions del Pirata
Pàgines: 232
Primera edició: Gener 2017

 

Cuinant un poema amb la Mar Benegas

Segons la Mar Benegas «la poesia és la gran oblidada de les aules, però ofereix unes il·limitades eines per promoure la lectura i la creativitat»
Ens ho explica en un article a la revista GUIX d’aquest mes d’abril (a AULA en castellà).
La primera part de l’escrit la centra a contestar tres preguntes basant-se en la seva experiència quan visita escoles i/o en tallers amb mestres. A partir de les preguntes «per què no és llegeix poesia?» «per què cal llegir poesia?» i «en què ajuden als infants els tallers d’escriptura creativa i poètica?» ens exposa els seus motius i fa una defensa de la paraula poètica a l’escola.

A la segona part de l’article ens aporta una pràctica concreta que anomena
«Tilín, tilín, tilín, tocando el violín» basada en la construcció d’un poema encadenat al que es van afegint una rima entre cada objecte incorporat, per crear un ritme.

Les fases de la creació són quatre:

Ambientació:
Podem recitar i llegir alguns poemes encadenats del folklore popular per anar entrant en matèria.

Poema encadenat:
El poema s’inicia amb una casa (podem tenir-la realitzada en paper, cartolina o feltre, segons vulguem fer l’activitat final). Cada nen tria un objecte: arbre, elefant, puça, vaixell…
Es crea el poema: dalt de la casa hi havia un arbre / dalt de l’arbre hi havia un elefant / dalt de l’elefant hi havia una puça…
Com és molt senzill es pot fer fins i tot amb alumnes de cicle infantil.

La rima entre els objectes:
Per afegir el ritme entre objecte i objecte donem tres rimes:
1-Tilín-tilín-tilín, tocando el violín.
2-Toló-tolón-tolón, tocando el trombón.
3-Tilete-tilete-tilete, tocando el clarinete.
Recitat: cada nen aprèn el seu objecte i la seva rima, es recita en grup. «Arriba de la casa había un árbol / Tilín-tilín-tilín, tocando el violín. / Arriba del árbol había un elefante / Tolón-tolón-tolón, tocando el trombón…»

Activitat plàstica:
Realitzem el poema (els objectes) en cartolines, papers de color o feltre, segons les capacitats de cada grup.

L’article complet el podeu llegir al número 433 de la revista GUIX corresponent al mes d’abril.

Les imatges d’aquesta entrada són gentilesa de la Mar Benegas, de qui ja vam parlar en aquest blog l’any 2016, concretament els dies 16 i 23 de març.

Plouen poemes! Poesia per a infants

A totes les escoles que conec encara conserven un dels llibres més llegits i treballats en els darrers quaranta anys, una joia anomenada «Recull de poemes per a petits i grans», un poemari amb un format generós que ens ha donat molts moments de joia amb tota mena d’infants.
Avui es presenta un de semblant. A lEs set de la tarda a la llibreria Al·lots de Barcelona. L’han titulat «Plouen poemes!» I és una antologia pensada per a primers lectors. Les compiladors són les companyes de la Universitat de Vic Vanesa Amat i Maica Bernal, juntament amb la Isabel Muntañá, mestra a l’escola El Despujol de les masies de Voltregá.
Les il·lustracions que acompanyen els poemes són molt alegres i fetes totes elles amb figures més o menys geomètriques. Les ha composat en Morad Abselam.
Des de l’editorial EUMO diuen que:
Plouen poemes! conté més de cent trenta textos poètics d’autors en llengua catalana, clàssics i contemporanis: des de Montserrat Abelló fins a Olga Xirinacs, passant per Núria Albó, Joan Brossa, Josep Carner, Miquel Martí i Pol, Miquel Obiols, Joana Raspall i quaranta més.
Com que la selecció s’ha fet pensant en els infants, fins i tot en aquells que encara no llegeixen, els textos contenen sempre elements atractius per treballar i desenvolupar el llenguatge i la sensibilitat literària: repeticions de sons, jocs de paraules, rodolins, cal·ligrames, metàfores, històries amagades…
Per a les editores és important que el llibre sigui un recurs per a la lectura en veu alta, tant a casa com a l’aula. Per això, Plouen poemes! inclou també composicions de tradició oral, com refranys i embarbussaments, que permeten un treball ric d’expressió oral gràcies al ritme, la musicalitat i la rima dels seu versos.

Podeu llegir alguns dels poemes clicant AQUÍ