publicacions

by

«El conill i la moto», un álbum sobre com superar les pròpies pors.

El nostre conill vivia en un camp de blat molt tranquil, i no se n’havia mogut mai –ni un sol cop–, tot i que cada nit somiava que ho feia.
El gos, en canvi, s’havia passat mitja vida recorrent el país en moto. Li agradava moltíssim parlar amb el conill i explicar-li històries sobre els llocs on s’havia sentit més viu.
Però un mal dia el gos se’n va anar, i no va poder explicar més històries al conill.

Aquest és el text de la contraportada d’un àlbum que explica una història de com afrontar les pors i ser capaços de fer coses noves i diferents.

El relat comença amb la imatge d’un conill que viu en una casa envoltada de camps de blat i mai no ha sortit de la seva zona de confort. El conill espera, cada dia, que el seu amic gos li faci una visita i li expliqui històries dels camins i dels llocs que hi ha carretera enllà. El gos és un aventurer que va amb moto, abillat amb la una jaqueta negra de cuir, casc i botes de motard.

Un dia, el gos no arriba. Veiem el conill assegut al porxo de la casa amb les orelles caigudes (les flors també caigudes). És una imatge trista però alhora molt poètica.

Unes setmanes més tard li arriba la moto que el gos li ha deixat en herència. Primer el conill amaga la moto, abandonada en mig del camp de blat, però finalment decideix agafar-la i portar-la a l’interior de la casa i (ja us ho podeu imaginar) allà, s’emprova la jaqueta negra i pensa que amb la moto pot anar «fins al capdavall de la carretera»… però la carretera és llarga, mooolt llarga.

El tema no és nou però l’autora, la Kate Hoefler, li confereix un bon ritme narratiu, talment com si expliques un conte de falda. Les il·lustracions, pastels i aquarel·les, de la Sarah Jacoby, són delicades i ajuden a entendre les emocions del conill i sobretot a interpretar els silencis. Combina les il·lustracions de detall amb dobles pàgines amb plans panoràmics que ajuden a seguir el ritme elegant de la història.

He comprat la versió en català —no conec el text original— i m’ha costat de seguir la traducció.

Un bon llibre per llegir, gaudir de les imatges i comentar les nostres pròpies pors. Per a cicle inicial.

LES DADES
Títol: El conill i la moto
Autora: Kate Hoefler
Il·lustradora: Sarah Jacoby
Traductora: Maria Cabrera
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

by

«La noia ocell», volar amb les paraules.

Hi ha llibres que deixen petja i quan els acabes de llegir el deses a la prestatgeria dels especialment recomanats perquè saps que tindran un llarg recorregut i que estaran entre els tres millors de l’any. Un dels que segur en sentireu a parlar els propers mesos és «La noia ocell». L’he conegut a través d’una llibretera del grup de treball. Ens va enviar un correu on ens avisava que podria anar bé per a la recerca que estem fent enguany sobre «els ocells». Com que de les llibreteres te’n pots refiar perquè sempre l’encerten, el vaig comprar i vaig començar a llegir, a llegir sense parar, atrapat per la història. No sé d’on ens ve la fascinació que ens desperten els ocells. Potser és el simbolisme que genera el fet de volar, d’obrir les ales i deixar-se endur pel vent, planar, fer tirabuixons, picats i contrapicats, i notar l’oratge a la cara; o potser és que associem volar amb llibertat. Em va passar amb «Kulanjango» i ara m’ha tornar a passar amb «La noia ocell».

He notat la mateixa emoció que quan vaig llegir «l’arbre dels desigs» i he pensat que té la mateixa estructura: Són històries adreçades als nois i noies de cicle superior i que tenen un transfons, no explicitat, molt potent. Enganxen per l’aventura, però al seu darrera hi ha quelcom més que roman dins nostre i ens remou. L’autora és la Sandy Stark-McGinnis i empra una prosa molt poètica per narrar una història plena de temes difícils com la identitat i l’abandonament.

El llibre ens explica una part de la vida d’una nena d’onze anys, de nom December Lee Morgan que té un passat complicat i que va rebotant d’una casa d’acollida a una altra.
A la noia li encanten els ocells i està convençuda que li sortiran unes ales perquè a l’esquena té unes cicatrius i ella pensa que s’obriran i es desplegaran les ales, permetent-li volar i sobreviure pel seu compte, allunyada dels records de la seva vida humana. La noia s’enfila als arbres i salta des de dalt de tot esperant enlairar-se, alarmant els seus pares d’acollida. També menja llavors de gira-sol, llegeix obsessivament un llibre, «Guia completa d’ocells (Volum I)» regal de la seva mare, i escriu un diari de la seva vida, «La història extraordinària de la noia ocell», un diari que no ha llegit ningú.

La December veu amb cert perill apropar-se emocionalment a qualsevol persona, de manera que es manté a distància, sense confiar gaire en ningú. Les coses comencen a canviar quan arriba a una nova casa d’acollida on viu l’Eleanor, una dona amant dels ocells, taxidermista i especialista en rehabilitació d’animals. L’Eleanor li dona llibertat i confiança per ser ella mateixa i també li dona l’oportunitat de cuidar un aligot cua-roig ferit anomenat Henrietta. A mesura que la noia estreny lligams amb l’aligot i amb l’Eleanor, descobreix un nou sentit a la seva vida i experimenta un intens desig de romandre al mateix lloc per primera vegada a la seva vida i anirà descobrint que el camí cap a la curació no és fugir del passat sinó trobar persones que t’estimen, t’accepten i et donen un lloc segur per viure.

Al relat hi ha altres personatges potents com la Cheryllynn, una companya transgènere de qui anirem coneixent algunes coses a mesura que llegim.
«La noia ocell» és un llibre trist, però molt recomanable perquè planteja una història d’esperança, de confiança i d’amistat, una història que ens recorda que cal seguir els nostres desigs i no renunciar a ells.

Ah! I si no sou experts en el tema “ocells” no patiu perquè el llibre us mostrarà aspectes de la ciència del vol, de l’anatomia dels ocells i del seu comportament, que us agradaran.
Especialment recomanat per a cicle superior i primer de l’ESO.

LES DADES:
Títol: La noia ocell
Autora: Sandy Stark-McGinnis
Traductor: Xavier Pàmies
Editorial: Blackie Books
Pàgines:184
Barcelona, 2020

by

Quan anem a dormir, comencen altres històries…


«La il·lustració és un llenguatge complet, immediat i atractiu, amb capacitat de narrar, i per aquesta raó mereix el mateix respecte que la paraula escrita». Són paraules de la Patrizia Zerbi, directora del concurs Silent Books Contest que premia els àlbums il·lustrats sense text. Ara, Kalandraka ens ofereix el primer de la sèrie: Mientras tu duermes, un llibre de format generós creat per la Mariana Ruiz Johnson de que hi ja hem comentat en aquest blog “La mare se’n va de viatge”·

«Mientras tu duermes» és un llibre bonic que presenta un història que requereix més d’una lectura perquè hi ha molt detalls que, d’entrada, passen desapercebuts. Perquè us en feu una idea, la primera part recorda el mític «Zoom» i la segona s’acosta al també mític «Allà on viuen els monstres», però amb els dibuixos personals de la Mariana.

El relat comença amb una mare llegint un conte al seu fill que està a punt de quedar-se adormit. És una imatge a doble plana, a sang, on només es veu un tros de l’habitació de l’infant, talment com si estiguéssim mirant a través de la finestra. El detall de la portada del llibre que la mare llegeix és clau per entendre què passarà al final i és probable que haguem de tornar a aquesta primera imatge per recordar-la i comparar-la.


A la plana següent, el nen ja s’ha adormit i la mare fa mutis per les escales. El pla s’obre i podem veure la casa, el cel ple d’estrelles i un mussol dalt d’un arbre. A la següent imatge el pla continua obrint-se en un zoom invertit, allunyant-nos de l’escena inicial però mantenint l’habitació del nen que dorm, dins de la imatge. A més, comencen a aparèixer altres personatges de la ciutat, alguns habituals com la noia que va amb bicicleta i d’altres inusuals com el tigre i el cérvol músics, a la terrassa contigua.

A mesura que avança la narració, cada vegada hi ha més personatges —de mida més petita, lògicament—, que emplenen les dues pàgines i ens presenten tota mena de situacions: algunes tristes com el nen que està a l’hospital, d’altres romàntiques com la de la mare i el pare del nen que dorm, d’altres festives com la dels amics que estan al restaurant sopant i xerrant animadament. També veiem un noi que estudia, una dona que pinta, un home que mira les estrelles pel telescopi, un veí que es dutxa i, sobretot, dos nous personatges que arrosseguen una barca en direcció a un mar que s’albira discretament a la dreta de la imatge.

S’acaba el zoom amb una imatge espectacular de tot el barri amb més de trenta personatges que fan, cadascú, alguna activitat relacionada amb la nit. Aquí, l’autora ens obliga, d’alguna manera, a retrocedir i tornar a retrobar el moviment d’alguns dels que hem anat veient en les planes anteriors.


Quan diem que les imatges no sempre són fàcils de llegir i que cal un aprenentatge ens referim a això, precisament. L’absència de text no implica absència de relat. El que cal és saber llegir, interpretar i connectar detalls, en un exercici que requereix un entrenament i, sovint, un acompanyament de la mestra o de l’adult.

La segona part del llibre narra un viatge que està connectat amb el llibre que llegeix la mare al principi i que és el somni de l’infant. Com hem assenyalat abans, és el mateix esquema narratiu d’”Allà on vien els monstres”. Una anada en barca —ensonyació de l’infant—, a l’illa perduda on se celebrarà una festa. En sortir el sol, retorn a l’habitació. Amb un zoom ens acostem, en companyia de gavines, novament a la imatge de l’inici, tancant el cercle i encetant un nou dia.


Hi ha un detall que no m’acaba de casar sobre l’edat dels possibles lectors. Al web de kalandraka el recomanen per a prelectors i primers lectors i, al meu entendre, crec que el disfrutaran especialment els infants de cicle inicial i mitjà.

Al web de Kalandraka podem llegir:
«Mientras tú duermes» va guanyar la segona edició del certamen, organitzat per Carthusia Edizioni en col·laboració amb el municipi de Mulazzo i l’associació Montereggio Paese dei Librai, més l’adhesió de l’IBBY Itàlia, la Fira del Llibre de Bolonya, el Saló del Llibre de Torí, i el Centre del Llibre i la Lectura.
Es tracta d’un projecte cultural i editorial audaç per a equiparar la paraula escrita amb la il·lustració, “un llenguatge complet, immediat i atractiu, amb capacitat de narrar”, afirmen
des de Carthusia, que també valoren els llibres silents com una “oportunitat de creixement” en termes de diversitat, tolerància i respecte.

LES DADES:
Títol: Mientras tu duermes
Autora: Mariana Ruiz Johnson
Il·lustradora: Mariana Ruiz Johnson
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 36
ISBN: 978-84-1343-001-0
Pontevedra, 2020

Les imatges estan extretes del web de l’autora: https://marianaruizjohnson.wordpress.com/

by

Els polls ja són aquí, novament!

Mares i mestres em comenten que han tornat els inevitables polls a les escoles. És com una migració, cada any apareixen sense avisar. Ho notem perquè els infants comencen a gratar els caps i els adults reneguen i maleeixin a les imperceptibles bestioletes de no més d’un parell de mil·límetres.
De llibres que en parlen, n’hi ha alguns, però aquest «Salti qui pugui» de l’Agnès Lestrade és diferent perquè ens situa en el punt de vista del paràsit.
A la portada veiem el poll arrapat als cabell d’un infant com si fos un genet cavalcant per planes i muntanyes. El poll ens diu que té un súper cavall preferit que el porta a tot arreu.

El cavall, naturalment, es el nen i la crinera, els seus cabells. L’infant, sense adonar-se contribueixi a la felicitat del poll fins al punt que aquest, content i feliç convida a d’altres amics a unir-se a la festa. «No estaria bé guardar-me aquest cavall només per a mi!» diu.


Però hi ha un petit inconvenient i és que el poll s’enfada en veure que el seu cavall es posa nerviós, renilla i se’n va galopant… Així que pren la decisió de canviar de cavall i salta als cabells d’una nena.


El text és divertit i les imatges de l’Annick Masson, senzilles i amb plans molt grans ens acosten d’una manera força expressiva a la realitat. La imatge de tota la classe gratant-se, mestra inclosa, és genial.


El tema dels polls a les escoles dona per molt. En parlarem a l’Ofici d’educar (Catalunya ràdio), d’ací uns dies, amb metges, al·lergòlegs i altres especialistes que ens aportaran (o no) alguna solució.
Lectura recomanada a partir de 4 anys.

LES DADES:
Títol: Salti qui pugui!
Autora: Agnès de Lestrade
Il·lustradora: Annick Masson
Traductora: María Teresa Rivas
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 32
Sant Feliu de Guíxols, 2017

by

«Bill i Janet», l’últim treball de la Julia Donaldson i l’Axel Scheffler


Aquests dies hem viscut un episodi estrany amb la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Els qui tenim familiars treballant a Londres ho hem anat seguint amb interès. Casualment ha arribat a les meves mans el darrer llibre de la Julia Donaldson i l’Axel Schefler, parella d’artistes de qui hem referenciat alguns dels seus àlbums. El seu títol és «Bill i Janet» i recorda l’estil de «El Grúfal», el seu llibre més icònic, o «Quina escombra més guapa!», «L’home pal», «Els cinc lletjos» i «El cargol i la balena», entre d’altres.
Aquest «Bill i Janet» explica que en un planeta molt llunyà vivia una jove vermelleta que es deia Janet i també, no gaire lluny, un jove blauet que es deia Bill. Ja veieu de què va la cosa, no?
La Janet vivia amb els vermells i li agradava banyar-se en el seu llac fins que un dia es va cansar i va decidir sortir a voltar pel planeta.

En Bill feia saltirons pel turó fins que un dia va pensar que allò era molt avorrit i va decidir sortir a passejar pels voltants.
Accidentalment, en Bill i la Janet es troben al Bosc Encantat, s’agraden i es posen a jugar junts fins que son descoberts pels respectius avis que els arrosseguen a cadascú amb els seus i els adverteixen que no ho tornin a fer. On s’és vist un blauet amb un vermellet!

Però ells continuen reunint-se en secret fins que, finalment, decideixen casar-se en contra de les seves famílies respectives. La única solució que troben és fugir, robar un coet i fugir del planeta.
Davant d’aquest fet insòlit les dues famílies s’alien i surten a la recerca dels amants. Pel camí comprendran que no hi ha tantes coses que els separen.
Trobaran els amants? Pots imaginar-ho, oi?

Un conte sobre la tolerància i l’acceptació de la diferència.
Com la resta de llibres de la Julia Donaldson, sospito que l’original també està escrit en forma de rima però no n’estic segur. De qualsevol manera, la traducció obvia aquest fet i es fa entenedora, a diferència d’altres traduccions anteriors que han cercat mantenir la rima. Amb poc èxit, tot s’ha de dir.
Lectura recomanada per a cicle infantil. Té moltes possibilitats plàstiques i de conversa.
Lectura oportuna, en un moment en que el Brexit qüestiona les relacions amb els immigrants i l’intercanvi de cultures. «Bill i Janet» té un missatge fàcil d’entendre. Tot i que els personatges visquin en planetes llunyans i tinguin formes estranyes, la realitat els fa més humans del que podem pensar.

LES DADES:
Títol: Bill i Janet
Autora: Julia Donaldson
Il·lustrador: Axel Scheffler
Traductora: Núria Riera
Editorial: Brúixola
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

by

La carta amb olor a cirera de la senyora González

L’editorial “A buen paso” ha recuperat aquest àlbum que formava part de la magnífica col·lecció de FCE “a la orilla del viento”. Vaig veure la portada i vaig dubtar perquè no és la mateixa però la història i el contingut continua essent el mateix.
És un àlbum curiós i que serveix per entendre com funciona la relació text-imatge perquè està ple de detalls que passen desapercebuts i fins que no has rellegit i tornat a mirar-lo vàries vegades no acabes de copsar-los.
És un llibre per compartir amb els infants i fer-los veure què vol dir “llegir les imatges”.

La història és senzilla. Es tracta d’un reguitzell d’esdeveniments que es van encadenant i que són conseqüència de l’anterior. A més, si ens hi fixem bé, podem anticipar el que trobarem a la pàgina següent.
La narració comença amb una dona (la senyora González) que escriu una carta d’amor per al senyor Lairla. És una carta especial perquè com bé diu, “cal parar molta atenció als detalls..” Una carta que fa olor a cirera.
Després el relat fa el seguiment de la carta i anem veient com es produeixen successives caigudes a llocs més o menys inversemblants: un pou, el fons del riu, un volcà, la boca del gegant, etc. És inevitable que recordem el conte d’«Alícia en Terra de meravelles».
Diem que cal estar atents als detalls perquè ens indiquen què passarà o en quin altre lloc veurem determinat objecte. Una bona observació ens permetrà gaudir i entendre molt millor el relat. Per exemple, a la pàgina on la senyora surt de casa hi ha la seva taula de treball. Si ens hi fixem bé, tots els objectes (la ploma, el rellotge, les flors, la làmpada, la paperera, etc.) els tornarem a veure més endavant en llocs estranys, desubicats.

El mateix succeeix amb altres objectes que al final trobarem a casa del senyor Lairla, perquè la narració segueix un camí d’anada fins al número set i tornada fins al zero. Són uns números que encapçalen cada fragment i ens ajuden a contextualitzar l’espai. Ajuden a les imatges que fan la funció de frontissa d’unes portes imaginàries que deixen entreveure el que vindrà després.
La narració està plena de detalls surrealistes, d’objectes amb mides i formes curioses.
Es tracta d’un llibre per llegir en companyia dels infants (resulta difícil per a ells sols) i anar descobrint detalls i intentar resseguir la divertida aventura.
I al final es tracta d’imaginar què hi ha escrit a la carta misteriosa, a la carta d’amor.
Recomanat per a mediadors de lectura.

LES DADES:
Títol: La carta de la señora González
Autor: Sergio Lairla
Il·lustradora: Ana G. Lartitegui
Editorial: A buen paso
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

by

Autobiografia d’un tirà, amb il·lustracions d’Eva Sánchez

Entre les darreres novetats d’àlbums il·lustrats que he llegit, he pogut observar una tendència curiosa en la manera de tancar el text. M’ha passat amb «L’espera» de Gina Clotet, amb «La colección del abuelo» de Javier Sobrino i sobretot amb «Ningú com tu».

El text et va narrant uns esdeveniments que ens fan sospitar un desenllaç i al final, sorpresa!, resulta que no és el que hem previst.

A «Ningú com jo» (autobiografia d’un tirà) aquesta circumstància és molt evident i la darrera línia, la darrera imatge, capgira totalment el discurs. A més, pot passar que els lectors joves (i també els adults) desconeguin la identitat del personatge. Es tracta d’un animal que existeix en realitat. Això és fantàstic perquè ens obliga a fer una cerca a internet i conèixer una història molt curiosa i sorprenent, més sorprenent que els relats de “les mil i una nit”.

Les il·lustracions de l’Eva Sánchez reforcen el caràcter tirànic del personatge, juga perfectament amb els símbols i mostra unes metàfores que són evidents i que ajuden a avançar en la lectura. Les guardes aporten molta informació (el vestit nou de l’emperador?)

M’ha agradat però crec que l’edat lectora recomanada per l’editorial Kalandraka ha d’anar una mica més amunt, a sisè de primària o l’ESO.

LES DADES:
Títol: Ningú com jo» [autobiografia d’un tirà]
Autor: Ignacio Chao
Il·lustradora: Eva Sánchez
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: kalandraka
Barcelona, 2020

https://www.facebook.com/evasanchezilustracion/

by

La vida efímera dels paraigües

Ahir vaig sortir a fer uns encàrrecs. Plovia molt. Feia vent. I fred. El transport, com acostuma a passar en aquestes circumstàncies, exigia paciència. Vaig arribar tard.
En tornar, em va tocar fer un bon tros a peu i el vent em va girar el paraigües quatre vegades. La darrera, va quedar inservible i va acabar a la paperera. Vaig seguir caminant i vaig observar com a d’altres papereres hi havien deixat altres paraigües, també inservibles, amb les barnilles doblegades o trencades.


La imatge no deixa de ser poètica i vaig recordar un llibre bonic de la Maria Villa que es diu «Paraguas».

Es tracta d’un relat (o potser és una poesia) dels paraigües que, com el meu, acaben trencats i abandonats enmig de la pluja. El llibre compara les barnilles amb els ossos de les ales d’un ocell.

Les imatges en blanc i negre, a llapis, semblen extretes de fotografies. Algunes tenen un toc de blau.

El text, amb frases breus, potents, ens fa pensar en la sensació de rebuig i abandó que també es viu entre les persones.

«Paraguas» és una metàfora de la vida que poden entendre els nois i noies de primer curs de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Paraguas
Autora i il·lustradora: Maria Villa
Editorial: Tragaluz Editores
Pàgines: 32
2014

by

La vida secreta de les llavors

Veient les imatges esfereïdores dels actuals incendis a Austràlia sembla que aquell país no tornarà a ser mai més igual. Les imatges circulen per les xarxes socials, pels diaris i per televisió. Em venen al cap llibres que expliquen als infants què cal fer per regenerar la natura. N’hi ha molts. Alguns clàssics com «Wangari i els arbres de la pau», «L’home que plantava arbres» o «Los viajes del abuelo» i d’altres més actuals. Dels que han sortit recentment, en comento un parell:

CENT LLAVORS QUE VAN VOLAR

Un arbre esperava, ple d’esperances. Què esperava? El dia adequat, el dia perfecte per alliberar les seves llavors!
I aquell dia, l’aventura comença. L’arbre allibera cent llavors…
Estem davant d’un llibre que ens convida a comptar. És com una classe de matemàtiques perquè a cada pàgina que passem anem veient com de les cent llavors que van volar, algunes cauen enmig de la carretera, a d’altres se les mengen els ocells o acaben al fons del riu… i així el nombre va minvant. Al final, n’hi haurà alguna que acabi en un bon terreny? Alguna acabarà convertida en un arbre adult? No perdem l’esperança!
«Cent llavors que van volar» és un llibre que ens acosta al coneixement de l’entorn i ens explica com poden ser de resistents les llavors, els arbres i la natura en general.
Escrit per la Isabel Minhós i il·lustrat per la Yara Kono segueix aquest estil peculiar dels llibres portuguesos que edita Planeta Tangerina.
A les darreres pàgines hi ha una informació que val la pena sobre els diferents tipus de llavors.
A partir de cinc anys

LES DADES:
Títol: Cent llavors que van volar
Autora: Isabel Minhós
Il·lustradora: Yara Kono
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Coco Books
Pàgines: 32
Barcelona, 2018

QUÈ ENS CAL?
Un altre llibre que ens parla d’arbres i de llavors acaba de ser publicat per Kalandraka. Es tracta d’un relat breu d’en Gianni Rodari titulat «Què ens cal?».
Comença amb una afirmació: Per fer una taula ens cal la fusta. I després va explicant el que cal per fer la fusta, el que cal per fer un arbre i així successivament… una llavor, etc. fins a un final que ens retorna, a manera de sil·logisme, a la situació inicial.
Al web de l’editorial llegim que «El relat segueix una successió lògica i esglaonada sobre l’origen d’un objecte quotidià, que culmina en una de les coses més profundes i, a la vegada, més belles de la naturalesa: per aconseguir quelcom ben gran, a vegades n’hi ha prou amb el mínim. Un llibre que uneix l’elegància de la geometria, tot seguint una estructura literària circular, amb la fragància de la poesia i l’originalitat de la proposta estètica.
Els collages de Silvia Bonanni practiquen aquest salt creatiu i transformador de l’art, amb una proposta elaborada i plena de colors que combina tota mena de retalls de paper imprès amb elements tèxtils.»
A partir de quatre anys

LES DADES:
Títol: Què ens cal?
Autor: Gianni Rodari
Il·lustradora: Silvia Bonanni
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

by

Coses que se’n van, que es transformen, que passen.


El títol és prou explícit. Les coses se’n van, ens diu. Però perquè marxin, abans han d’haver arribat, no?
L’autora italiana Beatrice Alemagna ens presenta unes situacions quotidianes en la vida dels infants per recordar-nos que, a la vida, tot passa (o gairebé tot) i ho fa amb alguns exemples compartits per molts de nosaltres. Comença recordant que la son se’n va i ens despertem però també que la pluja i el mal temps, donen pas al sol. A partir d’aquí, un enfilall de situacions que podem reconèixer: les notes musicals, les bombolles de sabó, els polls (agg!), els mals pensament, el fum d’una tassa de cafè, les llàgrimes, etc.
La curiositat de l’àlbum és que presenta les situacions a doble pàgina i entremig hi ha un full de paper vegetal translúcid que deixa entreveure i anticipar què passarà. Per exemple, a l’esquerra llegim «Una ferideta desapareix (gairebé)»

I en girar el paper vegetal veiem «sense deixar marques.»

De fet, el full vegetal sembla que s’endugui els problemes, és com una mena de filtre de les emocions.
A l’escola ho vivim contínuament. Des del moment que arriben acompanyants del pare o la mare i aquests desapareixen. O quan hem d’aturar l’activitat perquè ha parat de ploure i anem a veure l’arc de Sant Martí.
Les il·lustracions a gouache confereixen un aspecte curiós, diferent, i ressalten l’estil particular d’aquesta autora.
És un llibre per llegir en companyia dels nens petits i anar comentant les situacions. Primer, llegir la pàgina de l’esquerra i, després, pensar que passarà quan girem el full semitransparent. És divertit veure ara els ulls tancats, ara oberts, ara una boca amb dents, ara sense dents.
Un llibre per parlar de les pèrdues, de les físiques i les emocionals. Comentar les situacions que s’esmenten serveix per esvair la possible angoixa que es genera en alguns infants.
El final està ben pensat perquè ens parla de la única cosa que no canvia, de la seva immutabilitat i solidesa.

I sobre el format, una mica més de generositat en les mides potser hagués fet l’obra més lluïda. Ei, potser…
Els full de paper vegetal semblen prou sòlids. En mans dels nostres alumnes aguantaran, oi?
Recomanat a partir de quatre anys.

LES DADES:
Títol: Les coses que se’n van
Autora i il·lustradora: Beatrice Alemagna
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Combel
40 pàgines
Barcelona, 2019

La “promo” de l’editorial: