El 2 d’abril se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil en record i homenatge a Hans Christian Andersen.
Aquest esdeveniment mundial, organitzat per l’IBBY, va començar el 1967 i cada any és una de les seccions nacionals l’encarregada de convidar un escriptor i un il·lustrador del seu país a escriure un missatge i a dissenyar un cartell, respectivament.
Enguany, ha estat la secció holandesa (IBBY Nederland) l’encarregada. El missatge ha estat obra de l’autora Rian Viser i el disseny és una creació de Janneke Ipenburg.
L’IBBY España/OEPLI, com a secció espanyola de l’IBBY és l’encarregada de promocionar la diada i d’editar el cartell i el missatge en les quatre llengües oficials de l’estat.
Si demà teniu oportunitat de llegir el missatge als vostres alumnes i dedicar una estona a explicar o llegir un conte d’Andersen, per exemple, serà una bona manera de contribuir a recordar que la literatura infantil existeix, encara que no ho sembli.
Ahir vam presentar aquesta lectura adreçada a joves del primer cicle de l’ESO. M’agrada perquè durant el relat, es descriuen situacions i moments on s’identifica amb precisió la malaltia de l’Alzheimer i les emocions de les persones que la pateixen, els seus dubtes, els seus lapsus, els oblits, etc. però també veiem com les persones properes també pateixen.
Es narra l’aventura que hi viu un gillot, de nom Archibald, propietari d’una llibreria ben curiosa i particular que es troba al bosc. Els llibres que es venen són exemplars únics i els han escrit diferents animals amb l’esperança que algú altre els compri.
Un dia, l’Arxibald Guillot rep la visita del seu amic Frederic Talp, que està desesperat per trobar l’obra que va escriure on recopilava les seves memòries.
De fet, pateix la malaltia de l’oblida-ho-tot, i el seu llibre és la seva única esperança de recordar i descobrir què li va passar a la Mat, la seva dona desapareguda. Però resulta que l’obra acaba de ser venuda a un personatge misteriós.
A partir d’aquí, i ajudats per algunes fotografies, el guillot i el talp emprenen un viatge pels diferents llocs que apareixen a les fotografies i que el talp va visitar amb la seva dona, quan eren joves.
La història que s’explica és tendra, amable, i es barregen l’amor pels llibres, l’amistat amb el pas del temps, la vellesa i la pèrdua.
A cada programa fem una pregunta i al guanyador del sorteig li regalem el llibre, en aquesta ocasió gentilesa de l’editorial Flamboyant. La pregunta:
Quin animal acompanya al guillot en la seva aventura pel bosc?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 6 d’abril.
En l’anterior programa, la guanyadora del concurs del llibre «El gegant nan i el nan gegant » és la Maite Rillo. L’enhorabona!
Per escoltar el pòdcast de la secció, només cal clicar a:
A la coberta, en Max Llop i la Lisa Caputxeta, cara a cara. Són els dos protagonistes de l’intercanvi escolar que no coincideixen en cap moment. La Lisa va a una escola de caputxetes que han organitzat una setmana en la que cada família intercanviarà la seva filla amb una família Llop. Paral·lelament coneixem en Max Llop que anirà a conviure a casa d’una família Caputxeta.
Amb aquest inici ja comencem a imaginar com anirà la cosa i patirem pel destí de la Lisa Caputxeta. El relat epistolar està ben pensat perquè durant cinc dies en Max Llop i la Lisa Caputxeta enviaran cada vespre una carta a la seva família explicant com els ha anat el dia, què han fet i com és de diferent la família que els ha tocat.
La idea és enginyosa i està organitzada com una petita novel·la que defuig del que inicialment podíem pensar. Sobretot, les cartes de la Lisa són divertidíssimes perquè els llops la porten al dentista a esmolar-li les dents, al perruquer perquè li talli les trenes, i li ensenyen tècniques de Terror glacial. Les del llobató Max fan una mica més de por, perquè els seus impulsos carnívors el portaran a fer alguna malifeta.
Al llarg del relat es fan referències a altres contes populars que ens conviden a recordar-los i es tracten temes sobre les diferències, la convivència i les pors.
Com a cosa a millorar, potser el nom de l’escola dels llops el podrien haver deixat com a l’original francès perquè la Font no té gràcies i en canvi La Fontaine ens remet al gran fabulista. De fet, l’escola de les caputxetes es diu Charles Perrault i està molt bé.
Lectura recomanada per a cicle mitjà.
LES DADES: L’intercanvi Autora: L. Karol Il·lustrador: Claude K. Dubois Traductora: Maria Llopis Editorial: Bindi Books Pàgines: 80 Barcelona, 2025
Les novel·les gràfiques són unes bones lectures per als joves perquè parlen de problemes que els afecten directament. Són fàcils de llegir perquè les històries acostumen a ser lineals, amb imatges i personatges ben definits.
La majoria de les novel·les gràfiques que ens arriben es centren en noies (les de Raina Telgemeier, per exemple, arrasen) i mostren la cultura dels Estats Units.
S’acaba de publicar «Cara-Pizza» un còmic centrat en un noi adolescent, en Rex, i tots els inconvenients que es troba quan el primer dia del nou curs, li surt un gra enorme i rebel enmig del front. Els dies següents li’n surten més.
En Rex començarà una lluita contra l’acne i després contra l’olor corporal i altres situacions incòmodes de la pubertat. A més, les coses es compliquen amb els seus amics i el noi percep que tot el que fa li surt malament.
Cara-pizza és el segon volum d’una trilogia. Anteriorment ja vam poder llegir «Quatre ulls» centrat amb els seus problemes de visió i la necessitat de portar ulleres (un altre drama).
Aquests dos còmics, inspirats en fets reals estan ben fets, són divertits i empàtics.
Doneu-li una oportunitat i llegiu-lo perquè m’ensumo que serà un dels llibres que es prohibiran aviat als USA. De fet, la campanya ja ha començat i tampoc ens estranya.
Lectura recomanada a partir de 12 anys.
LES DADES Títol: Cara-pizza Autor: Rex Ogle Il·lustrador: Dave Valeza Traductor: David Guinard Editorial: Andana Pàgines: 224 València, 2024
Has fet mai alguna col·lecció? Segur que sí. N’hi ha de comunes com els segells, els didals o els aneguets de goma, i d’altres de més particulars. Conec una persona que col·lecciona els petits adhesius que trobem a la pell d’algunes fruites, una altra més jove que s’ha afeccionat als “sonny angels” uns ninos petits, sense panxa, que es col·loquen als telèfons mòbils i un altre que guarda totes les entrades dels concerts de música que hi ha anat.
Ens agrada tenir les coses endreçades i cadascú de nosaltres guardem les que ens porten records, ens diverteixen o, senzillament, ens agraden.
Ho he passat bé llegint aquest llibre il·lustrat, de mida generosa, on podem veure més de dues-centes imatges d’objectes i d’animals. Estan classificades d’una manera particular, divertida i que ens convida a imaginar altres formes d’ajuntar les coses.
A cada doble pàgina, unes quantes imatges precioses que comparteixen el que a l’autora li suggereix. Per exemple, a la primera classificació hi ha “Coses que s’obren” (una cremallera, un paraigua, una flor, una pinya, una llauna), a la segona, “Coses que fan bona olor” (el sabó, la rosa, la vainilla, el pastís de poma, etc). Si abans de passar a la tercera doble pàgina us dic que són “coses que fan llum” què hi trobarem?Endevina, endevineta…
És un bon llibre per llegir amb els infants a partir de sis anys i mantenir converses interessants i una mica filosòfiques (de filosofia casolana, esclar!)
Un detall que ens fa veure la Glòria Gorch, bibliotecària de Granollers, és que no apareix el nom del traductor o la traductora i, certament, es nota una traducció una mica atropellada.
LES DADES: Títol: Coses que sí, coses que no Autora: Bernadette Gervais Il·lustradora: Bernadette Gervais Editorial: Anaya Pàgines: 64 Madrid, 2024
Amb la presència silenciosa del cartell de la pel·lícula “Dies de ràdio” de Woody Allen, el passat dijous 13 de març vam celebrar la tertúlia clandestina dedicada a la relació entre els mitjans de comunicació i la literatura i l’educació. Volíem sobretot recordar als bons professionals que, com l’Elisabet Pedrosa, hi dediquen bona part de la seva vida a establir aliances, lligams i connexions entre les persones que conformem la mateixa constel·lació dels ideals d’un país que aposta per la criança. Sabem que no estem en el millor moment social, ho veiem constantment a les notícies que ens arriben d’arreu del món i ens parlen de guerres, dictadures i personatges que només pensen en el capital i el lucre personal. De mica en mica, ens anem acostumant i això no és bo. Sortosament, hi ha persones que s’entesten a intentar que els valors de l’humanisme no s’oblidin i per això la tertúlia tenia molt de sentit.
Primer vam fer una mica d’història i vam recordar alguns dels periodistes que han apostat per donar veu i opinió a aquest món meravellós de l’educació i la literatura. Vam parlar d’en Joan Barril, d’en Carles Capdevila, d’en David Guzmán, de la Núria Toril i de l’Elisabet Pedrosa que en el seu darrer llibre escriu com, amb el suport de les més de nou-centes persones que segueixen el canal de Telegram, parlem de criança, de família, d’escola, de joc, de sexualitat i educació, de lectura i de lleure, d’art i tecnologies, de relacions de parella, de reproducció assistida, d’adopcions i acollida, i de molts altres temes relacionats amb l’educació amb el més ampli sentit. I tot això, amb una hora de programa setmanal. Una hora a la setmana, com el programa AULA LH de la tele de l’Hospitalet. Comparat amb les hores que es dediquen a l’espectacle, al futbol, a la música, a la política i altres divertiments no és gran cosa, ja ho sabem.
A la tertúlia vam presentar el llibre “L’ofici d’educar” on es resumeixen les entrevistes a dotze de les persones que han passat pel programa i que apareixen a la portada. Ens hagués agradat que l’Elisabet ens parlés de com són aquestes persones sàvies, cadascuna en el seu camp, però el temps no donava per molt. Així que ens vam centrar en una mena de “disc sol·licitat” i vam arribar on vam poder.
Primer, la figura d’en Xavier Melgarejo va centrar el nostre interès perquè aquest mestre va viure i treballar a Finlàndia durant alguns anys i entenia perfectament què ens diferencia com a societat. En Melgarejo, al programa, recordava com el luteranisme va tenir una gran influència en impulsar l’aprenentatge de la lectura fa cinc cents anys o més, perquè saber llegir la Bíblia era el camí de la salvació i per això es va reduir dràsticament l’analfabetisme. També ens va explicar que els nens comencen a anar a escola als set anys i porten penjada al coll la clau de casa, de manera que així comença el seu procés d’emancipació.
A Finlàndia, ho sabem, els millors mestres es dediquen a cuidar els infants dels primer anys de vida perquè han entès que es quan adquireixen els fonaments de tots els aprenentatges posteriors.
El capítol dedicat a en Melgarejo el recomanem especialment als mestres i estaria molt bé que els poguessin llegir els qui volten per la Via Augusta.
Després, li van demanar a l’Elisabet que ens recordés com va anar la entrevista (o les entrevistes) amb la Marina Garcés, persona admiradíssima a l’Hospitalet i que ens encantaria que trobés un forat a la seva agenda i ens fes una visita. Del que es va comentar destaco aquesta frase del llibre:
L’escola no fa màgia: ni genera igualtat automàticament ni fa millor la democràcia perquè sí. Ni fa feliços als nens i als joves necessàriament. Més aviat fa el contrari: segrega, classifica, jerarquitza i conté la violència que la mateixa societat infiltra quotidianament en els cossos i les ments de joves i infants. I demanava que la societat no delegui tota l’educació en l’escola.
També es va parlar de les entrevistes amb en Pep Guardiola i amb la Maria Nicolau, persones conegudes, mediàtiques, i que tenen aportacions que convé seguir.
No vam tenir més temps però us convidem a buscar el llibre i anar-lo assaborint capítol a capítol. Val molt la pena. També podeu buscar les entrevistes que estan guardades al web: https://www.3cat.cat/3cat/lofici-deducar/
Una bona part de la trobada la vam dedicar a que l’Elisabet ens expliqués la seva trajectòria professional. Va ser molt interessant i també va tenir moments molt emotius quan va parlar de la seva família. Aquest capítol queda en el records dels assistents a la Clandestina. Són moments que s’han de viure i no es poden explicar.
Va ser una de les millors tertúlies que hem tingut i tot gràcies a una dona que, de petita, tenia tanta vergonya que no s’atrevia a parlar perquè li saltava el cor per la boca… i mira on ha arribat. Gràcies Elisabet!
Ahir, a l’Ofici d’educar vam presentar aquest relat que ens parla de com de relatives solen ser totes les coses. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són. Es un conte il·lustrat per en Roger Olmos amb unes imatges exigents que ens fan pensar en com de necessari que puguem comparar. Si tots els il·lustradors fossin de la mateixa escola seria molt avorrit. El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants on una criatura és a punt de nèixer i tothom l’espera amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.). En aquest país imaginari tothom parla amb la vocal “O” i llegit en veu alta fa riure. Proveu a dir, per exemple: Holo, com ostòs?
Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.
Com que és diferent és rebutjat. Això ens sona, oi? El rebuig al diferent, ja sigui per la seva creença religiosa, pel color de la seva pell, la seva ideologia, o el que sigui. El cas és que el nen ha de marxar de Gegantolàndia.
La segona part ens situa a Nanolàndia i allà tornem a veure la mateixa situació però invertida: neix un nan molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”: “Is in nin”. Imagineu-vos el final.
Les il·lustracions són per mirar-les i analitzar els detalls. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.
HI ha un detall que m’ha agradat molt: Un conill amb una caca al cap. És una picada d’ullet a l’autor, en Werner Holtzwart, que fa molts anys va escriure “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”. A cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i al guanyador del sorteig li regalem el llibre, en aquesta ocasió gentilesa de l’editorial Takatuka. La pregunta és:
Amb quina vocal parlen a Gegantolàndia?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 23 de març. Animeu-vos que no és tan difícil!
En l’anterior programa, la guanyadora del concurs del llibre «Mites grecs?» és la Montserrat Ramos. L’enhorabona!
Per escoltar el pòdcast de la secció, només cal clicar a:
Una de les accions que he usat en nombroses ocasions amb els infants és la del barret foradat. Es tracta de sortir al pati de l’escola amb un o diversos barrets de palla foradats per la part de dalt i llançar-los lluny. Allà on caiguin, s’envia l’expedició d’infants (tres o quatre a cada barret) i s’estiren al terra, en silenci, observant durant cinc o deu minuts tot el que es veu a través del forat. Després, a l’aula, expliquen als companys tot el que han vist en aquell microcosmos. Resulta increïble la de detalls que expliquen (la forma de les pedres, un bri d’herba, potser una formiga, una aranya, una caca de colom, etc.) Són veritables observòlegs: pacients, curiosos, científics, exploradors. Sempre troben coses. Recorden als personatges de la sèrie televisiva “Detectoristes” que s’evadeixen de l’estrès de la vida real anant al camp a la recerca d’algun tresor.
Acaba de publicar-se un llibre sobre aquesta ciència de la mirada que és una joia. L’ha escrit i l’ha il·lustrat la Giselle Clarckson, que explica com li fascinen els detalls de la natura, especialment els petits invertebrats que troba al seu jardí una mica salvatge. En alguna entrevista que he pogut llegir, comenta que qualsevol de nosaltres pot ser observòleg i només es traca de fer petites expedicions científiques pels voltants del lloc on vivim i, de mica en mica, mentre anem caminant, trobarem coses inusuals. Ella guarda els tresors més petits en capses de llumins i els col·lecciona. Té per exemple una col·lecció de petites fustes amb forma de caps d’ocell.
El llibre té molt d’humor i les il·lustracions estan fetes a partir de fotografies que l’autora ha anat fent en les seves expedicions. És genial la idea d’incorporar petits insectes que parlen (com el cuc de la coberta) i ens expliquen tota mena de detalls curiosos.
Es tracta d’un manual per organitzar expedicions científiques molt curtes que ens explica com ser un bon observòleg trobant detalls interessants al nostre voltant i així ser experts en trobar diminuts animalons, plantes o fongs, i també sabrem que els cargols d’aigua llisquen cap per avall pel fons de l’aigua, que no totes les mosques tenen ales i que les papallones perceben el sabor amb les potes.
El llibre és un antídot contra l’avorriment, una invitació a sortir del món digital i del temps que ocupem davant les pantalles i observar a ull nu el nostre entorn amb atenció i curiositat.
Al web de l’editorial “Libros del zorro rojo” ho expliquen així:
El món que ens envolta és ple d’éssers vius molt petits, autèntiques meravelles de la natura que tan sols podem conèixer quan dediquem el temps necessari a contemplar-les amb atenció.
Aquest llibre, que és també un manifest a favor de la contemplació silenciosa, ensenya a mirar de prop les petites criatures amb qui compartim l’espai vital —papallones, cucs, cargols, abelles, formigues, mosques…— i a conèixer altres formes de vida i elements naturals —fongs, femta d’aus…— amb els quals convivim distretament, menystenint la seva capacitat de meravellar-nos.
Escrit de manera accessible i amena, i il·lustrat amb rigor científic i creativitat en el traç, juntament amb una imaginativa compaginació, Observologia col·loca sota un microscopi imaginari un centenar d’espècies animals i vegetals del món natural i ens ofereix les dades més interessants de cadascuna d’elles.
Però abans, com a bon manual, introdueix el petit aprenent d’observòleg en els principis teòrics de l’activitat, li explica quin és el millor moment per exercitar-la i descriu l’instrumental bàsic necessari (lupa, quadern de notes, càmera de fotos…) per treure profit de les expedicions quotidianes.
Lectura recomanada per al cicle superior.
LES DADES:
Títol: Observologia. Un manual per emprendre minúscules expedicions científiques. Autora: Giselle Clarckson Il·lustradora: Giselle Clarckson Traductora: Joana Castells Editorial: Libros del zorro rojo Pàgines: 176 Barcelona, 2025
S’ha convocat el 31è Certamen Literari Francesc Candel, que, com cada any, ens convida a participar promovent la creació literària i fomentant el plaer de la lectura.
Els criteris per participar són els següents:
Els treballs que s’hi presentin han de ser inèdits, originals i poden estar escrits en català o en castellà.
Els treballs presentats no poden haver estat premiats anteriorment a un altre concurs literari.
No es pot presentar més d’un treball per persona en la mateixa modalitat.
El certamen és obert a qualsevol persona física major de 14 anys d’edat.
No s’estableix cap restricció pel que fa al lloc de residència de les participants.
Les persones participants menors d’edat que tinguin 14 anys o més (és a dir, amb una edat compresa entre els 14 i els 17 anys, que no hagin fet els 18 anys) hauran de presentar l’autorització prevista a l’Annex 2 de les bases.
El període de presentació de treballs és del 10 de març al 22 d’abril del 2025.
A la categoria derelat juvenil, hi podem participar els nois i noies amb edats compreses entre 14 i 18 anys.
L’extensió màxima ha de ser de 5 fulls. La persona guanyadora serà premiada amb un trofeu i 400 € bruts. La persona finalista serà premiada amb un trofeu i 200 € bruts.Podeu trobar tota la informació al pdf següent:
El proper dissabte 22 de març a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, IEI, celebrarem la sisena Jornada d’escoles solidàries, organitzada per les companyes i companys de l’IMPLICA’T, un grup de docents que des de fa tretze anys dediquem esforços en conscienciar l’alumnat de la necessitat de mantenir bones relacions i vetllar per a un desenvolupament sostenible, amb el compromís d’arribar al 2030 amb millores substancials pel que fa a l’eradicació de la pobresa, la reducció de la mortalitat infantil, l’educació primària universal, i altres aspectes mediambientals que ens comprometen a tots a construir un món millor.
Durant aquest anys hem tingut el privilegi de comptar amb el suport entusiasta del més gran activista que va ser Director General de la UNESCO i president de la Fundació Cultura de Pau, el senyor Federico Mayor Zaragoza qui, fa cinc anys ja ens alertava dels perills de la degradació del nostre planeta. Ho feia apel·lant al record de les paraules de Leonardo da Vinci —de sobte, ja no hi ha a bord rics o pobres, joves o ancians, blancs o negres… només hi ha passatgers treballant en comú per sobreviure, per evitar el naufragi— i evidenciava el moment que estem patint al planeta, en un moment en què la societat hem de triar el nostre futur. En Federico Mayor Zaragoza ens ho explicava i ens exhortava a continuar alçant la veu per continuar endavant i recordant que som una sola comunitat terrestre amb un destí comú.
Malauradament, l’edat i la salut se’l van endur fa un parell de mesos i ens va deixar orfes de les seves paraules. Hi comptàvem tornar-lo a sentir en aquesta jornada del dia 22 de març. No podrà ser, però segur que planarà per la sala la seva presència i tot el que ens ha impregnat, que és molt, en aquests tretze anys d’acompanyament.
Em fa molta il·lusió anar a Lleida a compartir el matí amb les companyes de l’Implica’t+ i altres personalitats que hi seran presencialment o connectades a través de les pantalles.
Tindré la sort de disposar d’una estona per presentar el conte “Sota la pluja” que narra la història de la Fina i en Iuri, els mateixos protagonistes que van coincidir fa dotze anys en el relat “Sota l’acàcia” i que es tornen a retrobar de grans.
Sota la pluja ja el vam comentar fa unes setmanes en aquest blog i allà el podeu descarregar. Recordeu:
No oblidem les paraules d’Eduardo Galeano quan deia:
Las estrellas tiemblan de estupor y de miedo. Ellas no consiguen entender cómo sigue dando vueltas, todavía vivo, este mundo nuestro, tan fervorosamente dedicado a su propia aniquilación.
La invitació a la lectura 