«El Gegant nan i el Nan gegant» on tot és relatiu

He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.

M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!

Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)

Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.

Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».

El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)

Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant.
Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.

I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.

Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema.
Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.

Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.

Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.

El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.

Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.

L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.

Lectura recomanada a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El Gegant nan i el Nan gegant
Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Roger Olmos
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

Una granota i una cigonya poc amigues a «RAUC, la granota més feliç del món»

No conec gaires històries en les quals apareguin cigonyes. Recordo la coneguda faula d’Isop La guineu i la cigonya i també l’extraordinari relat Valentí Granota i el seu descapotable vermell de Burny Bos, amb il·lustracions de Hans de Beer, avui exhaurit (és de l’any 1993).

En ambdues històries la cigonya té un comportament exemplar i no ens la podem imaginar com un animal perillós. És més, en el cas de “Valentí Granota i el seu descapotable vermell”, la granota Valentí i la cigonya Isabel es fan amics i s’ajuden mentre comparteixen un viatge que podríem considerar iniciàtic, de creixement.

Aquest octubre s’ha publicat «RAUC, la granota més feliç del món», un àlbum protagonitzat per una granota que se les haurà de veure amb una cigonya que, com totes les cigonyes reals, s’alimenta de peixos de riu, rèptils, insectes i GRANOTES! Horror!

La que ha dibuixat l’Emilio Urberuaga és de les anomenades cigonyes blanques i es caracteritza perquè té un plomatge blanc amb la punta de les ales negres i és força gran, pot pesar fins a quatre quilos.

Quan, a la tercera pàgina doble, veiem la cigonya llaçant-se en picat amb les ales esteses, els ulls amenaçadors i el bec obert, directe al nenúfar on està la pobra granoteta, comprenem que la imatge de personatge bonhomiós, amable i pacífic no casa amb el que veiem i ens ensumem que quan passem pàgina hi haurà sang. Per fer l’escena més dramàtica, ens ha pintat el cel de color vermell…

I, és clar, passem full i veiem la granota malferida, amb tres dits menys, la sang escampada pels voltants, una llàgrima caient-li de dolor mentre s’embena la pota dreta del darrere. A la part de dalt, gairebé sortint del plànol, la cigonya marxa volant ufanosa amb la seva presa, els tres dits de la granota al bec.

I la granota deixa de ser feliç: No pot saltar com abans, no és tan àgil a l’hora de capbussar-se, té por que les altres granotes es riguin de la seva poca traça i també pateix per si torna la cigonya.

Ai, las! El relat d’en Werner Holzwarth ens fa pensar en la vida i en com malgrat els entrebancs que ens poden succeir i les limitacions que hom pugui tenir, la recerca de la felicitat és una constant que es pot aconseguir, de vegades, com en aquest cas, gràcies a, precisament, aquesta limitació.
El relat té un final esperançador i positiu.

Vaig tenir la sort de conversar amb en Werner fa unes setmanes, abans de la publicació de “RAUC, la granota més feliç del món”, i revisant la seva obra, encara no publicada a casa nostra, vaig percebre una preocupació constant pel que ell anomena mobbing o assetjament. En molts dels seus llibres el protagonista o protagonistes se les han de veure amb les burles i el menyspreu dels demés. En aquest àlbum no és un assetjament entre companys, sinó que es tracta d’una percepció -justificada- de la pròpia granota Rauc. Vist així, s’agraeix el missatge final.

M’han agradat molt les il·lustracions a doble pàgina, a sang, situant l’horitzó molt avall per donar-li presència als cels de colors vius, amb uns traços divertits, i la presència d’un relat paral·lel que protagonitzen una libèl·lula i un ocell vermell que val la pena resseguir.

Lectura recomanada per a cicle infantil i inicial

LES DADES:
Títol: Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Emilio Urberuaga
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2023

Uns dies amb Werner Holzwarth

foto “La Vanguardia”

Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació  d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.

El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.

A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.

En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/

Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.

Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.

Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.

No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.

Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:

“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.

“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”

Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.

https://lhdigital.cat/web/digital-h/veure-multimedia?xarxaId=628e08ce30b28a1fece2cbcb&vimeoId=undefined&video=&titol=La%20biblioteca%20Tecla%20Sala%20fa%20un%20homenatge%20al%20conte%20%22La%20Talpeta%20que%20volia%20saber%20qui%20li%20havia%20fet%20all%C3%B2%20al%20cap%22#.YpNDbUuiFlM.link

L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!

Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:  

La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.

El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.

“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.

“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.

Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.

L’article sencer a:

https://www.lavanguardia.com/cultura/culturas/20220527/8298805/werner-holzwarth-cuentos-infantiles-caca-lij-topo-talpeta.html

Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a  continuació.

I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.

Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).

Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.

Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.

Inauguració de l’exposició “la talpeta n’ha fet 30! …31! …32! …i 33!!!”

Ha començat el compte enrere! D’ací a nou dies, el 24 de maig, inaugurem l’exposició «La Talpeta n’ha fet 33!» a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet. Estem molt contents de la resposta rebuda de l’autor, en Werner Holzwart, que vindrà expressament des d’Alemanya i ens explicarà anècdotes curioses i divertides d’aquest personatge.Tenim dos traductors de luxe que ens facilitaran la comunicació, amb en Werner: La Nieves Cano, amiga de la ciutat i en Patric de San Pedro, traductor, amic i editor.  

Tota aquesta moguda no hagués estat possible sense l’entusiasme d’en Carles Ferrer que és qui més sap d’aquest relat i que ens il·luminarà i ens farà riure quan expliqui com va començar aquesta gran col·lecció de talpetes i tots els contactes que ha tingut amb els diferents traductors d’arreu del món. Bé, també ens il·lustrarà amb el tema “allò” i ens farà cinc cèntims de com està distribuïda l’exposició i què podem llegir i veure en els diferents espais.

També contem amb la col·laboració de l’editorial Kalandraka que farà un reportatge gràfic per al seu canal de televisió, el suport de Beascoa editorial, les companyes bibliotecàries de la Tecla Sala, l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona i potser, finalment s’animen a venir els representants del Goethe Institut.

Hi haurà sorpreses. No les podem avançar que deixarien de ser sorpreses, ja ho enteneu…

A mi em toca explicar el conte. Ho farem a dos veus, en Werner en alemany i jo en català, pàgina a pàgina.

Després, si voleu, l’autor us podrà signar el vostre exemplar. El podeu portar de casa o comprar-lo allà mateix. Hi seran els companys de la llibreria Perutxo.

Us esperem a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet!

http://www.bibliotequeslh.cat/852893_1.aspx?id=1

«Sant Jordi 2022: Recomanacions de llibres infantils i juvenils» a l’Ofici d’educar.

Ahir, a l’Ofici d’educar vam dedicar el programa a parlar amb alguns dels editors i editores que ens van oferir un grapat de recomanacions i ens van aportar la seva visió sobre el moment que passa el sector del llibre infantil i juvenil a Catalunya.

Van assegurar que amb la pandèmia s’ha passat d’un 50% a un 67% de lectors i que la literatura infantil i juvenil passa per un moment daurat. A més van defensar que un país tira endavant si hi ha nens i nenes lectors, i van reivindicar ser tractats de primera categoria. 

Entre altre pensaments que podeu sentir escoltant el programa van dir que cal apostar per la qualitat i evitar la tirania de les novetats. També es van mostrar convençuts que tot infant pot trobar un llibre fascinant amb l’ajuda de llibreters i bibliotecaris.

Marta Palomares, assessora pedagògica i editora d’Edebé va proposar, entre altres idees, començar les classes amb les pàgines d’una bona història per embadalir els alumnes; el llibre com a obsequi (per Reis i pels aniversaris), i que les criatures creïn la seva pròpia biblioteca a casa, com un tresor. Les recomanacions de la Marta Palomares per aquest sant Jordi són:

📚 “Uhrq“, de Sara Sánchez Buendía /Il·lustracions Sílvia Cabestany. Ed. Edebé. A partir de 8 anys.

Hi ha un nen nou a la classe de quart. Té un nom estrany i sembla avergonyit quan tothom el mira. Això sí, ningú sap si s’ha posat vermell, perquè l’Uhrq té una altra raresa a més del nom: és de color verd! Una història sobre el rebuig i la fascinació de la diferència.

📚 “Un ewok al jardí“, de Pedro Ramos. Premi Edebé de modalitat infantil. Juvenil.

La Zoe, preocupada per l’actitud d’en David, el seu germà petit, li escriu correus per treure’l del pou de foscor en què està enfonsat. A en David, amb setze anys, li costa trobar raons per continuar vivint. Durant un dia sencer, la trobada amb un home a qui qualifiquen de boig, que creu que té un ewok al jardí, el portarà per camins inesperats. Un llibre impactant i actual que capta el lector des del principi.

📚 “Rei“, de Mónica Rodríguez/Il·lustracions d’Ángel Trigo. Premi Edebé de literatura infantil. A partir de 10 anys.

Un cas esfereïdor i cert d’un nano que va fugir d’una casa on hi havia violència, i que va anar a parar a una bandada de gossos. Es converteix no en un gos com ells, però gairebé. Amb ells se sent protegit i aprèn a identificar els seus lladrucs, sentiments i necessitats. Una novel·la infantil que es presenta com un clàssic.

📚 Una llavor dorm“, de Dianna Hutts/Il·lustracions de Sylvia LongEntreDos. No ficció. A partir de 5 anys.

Àlbum il·lustrat de coneixements. Tracta de les llavors amb uns dibuixos magnífics, com neixen i es desenvolupen, fins i tot n’hi ha que poden estar anys sota la terra. Premi de la Societat d’Horticultura.

La Inês Castel-Branco, editorad’Akiara Books, es va lamentar dela política de novetats, que implica retorns i que resulta difícil de sostenir per petites editorials com la seva i ser visibles. Reconeix que amb la guerra d’Ucraïna els preus han pujat, costa trobar alguns papers i més si s’aposta per materials sostenibles. Defensa que la missió de mestres, bibliotecaris i llibreters és ajudar perquè cada infant trobi un llibre que l’atrapi. I reivindica que la literatura infantil es consideri de primera categoria. Les recomanacions de la Inês són:

📚 “Cues de somnis“, de Rita Sineiro/Il·lustracions de Laia Domènech. Akiara Books. A partir de 5 anys.

Un llibre inspirat en les crisis de refugiats. A través dels ulls d’un infant descriu quina és la situació, quan de cop i volta cauen bombes i s’ha de marxar de casa i s’arriba a un camp de refugiats on hi ha cues per tot. Un llibre emotiu i especial amb imatges molt boniques.

📚 “Per què tenim por?“, de Fran Pintadera/Il·lustracions d’Ana Sender. Akiara Books. A partir de 5 anys.

Un llibre poètic sobre la por, del mateix tàndem que va fer “Per què plorem?” (traduït a 10 llengües); un llibre diferent sobre emocions, gens moralista, que desitja explorar tots els matisos de la por, i que pot ser útil després de dos anys de pandèmia.

📚 “Juguem a amagar-nos“. Il·lustracions de Verónica Fabregat. Akiara Books. + 1 any.

Un llibre sense paraules, amb nens jugant a fet i amagar, sense adults, en llibertat en un bosc, amb mil detalls, i que és una petita aventura. És un llibre de producció sostenible que inicia una nova col·lecció d’Akiara Books.

El llibre infantil i juvenil, sobretot els àlbums il·lustrats, passa per un moment daurat, ens fa saber, orgullós, Lluís Zendrera, gerent de l’Editorial Joventut, a les portes de celebrar els 100 anys de llibres de l’editorial. El nombre de lectors ha passat d’un 50% a un 67% d’infants i adults, i a la Fira de Bolonya de 10 editors fa uns anys ara s’arriba als 100. Lluís Zendrera reivindica:

“Que Cultura i Educació treballin plegades perquè que un país tiri endavant depèn que hi hagi nens i nenes lectors, i més inversió en les biblioteques escolars portades per professionals.”

Lluís Zendrera, membre de la junta directiva del Gremi d’Editors de Catalunya, recomana:

📚 “Eintein“, de Torbel Kuhlmann. Editorial Joventut. A partir de 9 anys.

El fantàstic viatge d’un ratolí a través de l’espai-temps, amb il·lustracions majestuoses i realistes, que barreja història i fantasia, i inclou la biografia d’Einstein i els seus descobriments. El ratolí intentarà fer retrocedir el temps. Ho aconseguirà? No ho sabem, ja ho veurem.

📚 “El meu primer llibre d’Electromagnetisme“, de Sheddad Kaid-Salah Ferrón/Il·lustracions d’Eduard AltarribaA partir de 10 anys.

Què és en realitat l’electricitat? Què té a veure amb els imants? Què és el magnetisme? I què té a veure amb la llum? El meravellós món de l’electromagnetisme a l’abast dels nens i nenes. Forma part de la sèrie de ciències, estrenada el 2017 amb “El meu primer llibre de física quàntica”, que ha estat un èxit aquí i a tot el món, ja traduït a més de 20 idiomes, i que demostra la bona salut de l’autoria catalana.

📚 “El gran llibre de la Mare Terra, de Yuval Zummer. Editorial Joventut. A partir de 5 anys.

Un llibre informatiu que inspirarà els lectors de totes les edats i animarà a brotar una nova generació d’ecologistes. El llibre explica amb mil detalls el que passa als ecosistemes amb els animals i les plantes. Els fans d’aquesta sèrie “El gran llibre de les cuques“, “El gran llibre del mar“, “El gran llibre dels ocells“, “El gran llibre de les bèsties” i “El gran llibre de les flors“, trobareu l’il·lustrador Yuval Zummer firmant llibres aquest Sant Jordi.

Hi ha moments màgics en què un llibre desperta de cop les ganes de llegir d’un nen o una nena. Després d’anys a l’ensenyament Noemí Mercadé, editora de Combel Editorial, ha pogut comprovar algunes d’aquestes epifanies. I per facilitar-les proposa oferir llibres diversos i accessibles. La Noemí té molt clar que un dels tresors de la feina d’editora és treballar per un tàndem feliç: cultura i infància. La Noemí recomana:

📚 “El bruixot d’Oz“, de L. Frank Baum/Il·lustracions d‘Iban Barrenetxea. Combel Editorial. A partir de 8 anys.

La Dorothy, el gosset Totó, l’Espantaocells, el Llenyataire de llauna i el Lleó són els protagonistes de la recerca del Gran Oz. De la col·lecció “L’Hora dels Clàssics” i traduït excepcionalment per Miquel Desclot, reprodueix perfectament l’esperit de la literatura clàssica americana.

📚 “La meravellosa i horripilant casa de la iaia“,de Meritxell Martí/Il·lustracions de Xavier Salomó. Combel Editorial. A partir de 4 anys.

La casa de la iaia és un lloc una mica especial perquè amaga moltes sorpreses. Un nou títol del tàndem Martí&Salomó, amb una pila de detalls per descobrir i solapes que amaguen secrets misteriosos. Un llibre que és un joc de por i riure, també per als adults, perquè està ple de picades d’ullet al món del cinema i la literatura de terror.

📚 “Un cas difícil“, de Jaume Copons/Il·lustracions de Liliana Fortuny. A partir de 8 anys.

L’Agus Pianola passa un mal moment, perquè el seu pare està ficat en un embolic dels grossos, però amb l’ajuda dels monstres i la inspiració dels grans detectius se’n sortirà. Forma part d’una sèrie d’èxit en molts països, “L’Agus i els monstres”, que combina sentit de l’humor, divertimento i picades d’ullet al món de la cultura i de la literatura i el cinema.

Les recomanacions de l’editorial Takatuka del seu editor, Patric de San Pedro:

📚 “Petit, el monstre“, d’ISOL (Marisol Misenta, Premi Astrid Lindgren). Editorial Takatuka. A partir de 5 anys.

En Petit pot ser un bon jan amb l’avi Quico i una mala bèstia amb els coloms, sent que és bo i dolent alhora i voldria un manual d’instruccions per a la vida. És un conte divertit i filosòfic que fa pensar i riure sobre la relació entre adults i infants.

📚 “Bicicletes“, de Fleur Deaugey/Il·lustracions de i Karine Maincent. Editorial Takatuka. A partir de 6 anys.

Un àlbum informatiu que ens proposa un viatge a través de la història i diferents cultures del món per veure la importància i els usos diversos que té el vehicle més utilitzat del planeta, la bicicleta. Cada any es fabriquen 140 milions de bicicletes a tot el món.

📚 “Cuc i garsa”, de Ramón D. Veiga/Il·lustracions de Ivan R. Editorial Takatuka. A partir de 5 anys.

És la segona entrega d’un còmic protagonitzat per un cuc de terra amant de la pizza i amb un gran sentit de l’humor, que ens introdueix en la vida dels cucs de terra. El cuc es troba amb la garsa, que li fa la gara-gara perquè se’l vol cruspir.

Les recomanacions de Jaume Centelles, autor d'”El abrazo de la literatura“, els “Llibres per somiar” i la pàgina “Invitació a la lectura“:

📚 “La roca del cielo“, de Jon Klassen. Ed. NubeOcho. A partir de 5 anys.

Una història particular que parla de l’amistat de dos animals i d’una roca enorme flotant al cel que està a punt de caure. Però no se sap on ni quan. Mentrestant, la vida de diversos animals es desenvolupa aliena al que tenen a sobre. Cinc històries en cent pàgines que ens parlen del futur, dels extraterrestres i de la por a allò desconegut.

📚 “9 kilómetros“, de Claudio Aguilera/Il·lustracions de Gabriela LyonEkaréInfants de 6 a 9 anys.

Un nen surt a l’alba de casa seva. Mentre va comptant els seus passos, s’endinsa per boscos, travessa prats i rius cabalosos. Va a l’escola i ha de caminar 9 quilòmetres, cada dia. Com ell, milers d’infants arreu del món han de recórrer llargues distàncies a través de selves, rius, turons i planes per poder estudiar. Aquest relat és un homenatge al seu esforç diari, al desig d’aprendre i al dret a l’educació.

📚 “People Power. Protestes que han canviat el món“, de Rebecca June/Il·lustracions de Ximo Abadia. Zahorí BooksA partir de 10 anys i ESO.

Al llarg de la història grans protestes pacífiques han aconseguit fer del món un lloc millor. Algunes persones es van enfilar a arbres per salvar una selva tropical o es van manifestar per reivindicar el dret de vot de les dones. En aquest llibre trobem algunes de les protestes que han fet d’aquest món un lloc millor.

Podeu sentir tot el programa clicant al podcast:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/sant-jordi-2022-recomanacions-de-llibres-infantils-i-juvenils/audio/1131125/

Inauguració del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO

Dissabte passat vam fer una presentació dels llibres de «Les aventures de N’Esteisi i en Pimiento» que va ser la constitució del FAN CLUB.

Van acudir a la cita una cinquantena de «groupies» d’aquests còmics frescos i divertits. També ens va acompanyar l’autor, en Juan Feliu i l’editor de Takatuka, en Patric de San Pedro.

Primer vam explicar perquè se celebrava el 2 d’abril el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil en memòria d’en Hans Christian Andersen.

Després vam comentar els què i els perquès dels còmics en general i de “les aventures de n’Esteisi i Pimiento” en particular. Vam riure amb algunes anècdotes simpàtiques.

La Cristina Alcaraz que serà la presidenta del Fan Club durant aquest primer any ens va llegir els estatuts i ens va indicar en què consisteix formar part d’aquest club. Entre altres coses, va dir que com a membres, havíem de de saber que tenim uns compromisos i obligacions:

És determinant per formar part del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO participar en alguna (no a totes!) de les següents activitats:
Assistir a alguna de les reunions que es realitzaran periòdicament.
Compartir les noves aventures i fer-ne difusió a les diferents xarxes socials.
Se’ns assignarà un altre soci del Fan Club al qual haurem de saludar de tant en tant.

La Cristina ens va recordar que si ens apuntem a un club és per participar-hi.
El carnet del club el podem plastificar i l’hem de conservar perquè conté, també, el nostre número de soci i ens el demanaran en alguna ocasió.

I, sobretot va remarcar que:

No hem de dir que som fans de “les aventures de N’Esteisi i Pimiento”. Nosaltres no som fans, som SUPERFANS, som GROUPIES, som més que fans, i ens diem Estipipers, que és més xulo.

Ser estipiper vol dir fer coses a casa, sense gastar-nos un euro. Podem fer dibuixos i penjar-los a les parets, decorar-nos uns mitjons, una samarreta, o el que sigui. Les coses fetes a mà son molt més “cool”.

Com a estipipers, hem de conèixer tota la vida de n’Esteisi i en Pimiento. Qualsevol estipiper sap que la Shannon no es amiga de n’Esteisi, que la família d’en Pimiento viu a les muntanyes planes i que sovint les millors solucions es troben a cals xinos.

No ens avergonyim de ser estipipers. Potser hi haurà qui se’n riurà però nosaltres aguantarem i contestarem, cridant ben fort: MONEIOTA!

I va acabar amb aquestes paraules:

Tracteu d’omplir la vostra habitació amb pòsters. Cada vegada que algú vingui a casa a fer una festa de pijames o simplement a estar amb vosaltres, sabrà que sou fans de “les aventures de N’Esteisi i en Pimiento” i això serà genial!
I recordeu, els Estipipers som una raça a part, encara que la gent es burli de nosaltres, hem d’estar orgullosos, perquè ser Estipiper vol dir que tenim bon cor.

Després vam cantar la cançó d’aquest primer any i vam repartir punts de lectura, fruti cutxis, xapetes, i en Juan Feliu ens va signar una pila de còmics.

Van venir fans des de l’Hospitalet, Barcelona, Sant Joan Despí, Sant Feliu, Esplugues, Guardiola de Font Rubí. Olot, Menorca, Mallorca i Brussel·les. Gràcies a tots ells!

Una jornada inoblidable, sens dubte!

Un petit vídeo de la trobada, a continuació: