Torna el Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya que enguany arriba a la 31ena edició. Se celebrarà de nou a la ciutat de Mollerussa del 19 al 30 d’abril.
Si no hi heu anat mai, apunteu-vos ho a l’agenda perquè val la pena.
El tríptic del programa complet el podeu descarregar AQUÍ
A més, teniu tota la informació al web de la Biblioteca Comarcal de Mollerussa:
http://www.mollerussaciutat.com/biblio/index.asp?ap=3&sap=5
Des del Japó, el meu amic Daniel Becerra de qui ja havia parlat en alguna ocasió (vegeu l’entrada que vaig fer quan estava a Xina AQUÍ) m’envia la següent informació:
El premi Caldecott d’enguany ha caigut al “The adventures of Beekle, the Unimaginary Friend”.
Vaig començar a llegir al llibre i… t’ho pots creure?… no l’entenia!
Comença aixi: “He was born on an island far away where imaginary friends were created. Here, they lived and played, each eagerly waiting to be imagined by a real child” (Va néixer en una illa llunyana on es creen els amics imaginaris. Aquí, viuen i juguen, esperant amb delit que un nen real els pugui imaginar)
Sincerament, vaig haver de fer un esforç, per intentar entendre de què anava la història.
I vaig entendre que estaven parlant de coses que no eren properes a mi. Amics imaginaris?
I he estat parlant amb altres profes de per aquí, perquè tenia molts dubtes de si els nens japonesos tenen “amics imaginaris”. I aquí les diferencies: els mestres americans em diuen que aixó és molt comú als EUA. Tots els nens en tenen. I per això el gran èxit de “Calvin and Hobbes”.
Però al Japó no en tenen ni idea.
I per a mi, tampoc hi havia gaires referències. Al nostre país pots tenir un amic imaginari, però es molt diluït. Normalment t’estimes jugar amb joguines, o jugar a jocs d’imaginació amb els amics. Però crear-te un amic a qui dones de menjar, portes a l’escola, presentes als avis..?
Recordo els Tamagochis, que eren una espècie d’Amics Imaginaris en una maquineta. Van tenir un petit èxit per la novetat, però van desaparèixer bastant aviat.
I en un altre correu em passa aquesta dada curiosa:
Països on NO es coneixen els amics imaginaris: Japó, Perú, Brasil….
Països on SÍ que hi ha amics imaginaris: EUA, Regne Unit, Sudàfrica…
La reflexió ve al cas de les converses que estem tenint sobre llibres premiats (premis Andersen, Caldecott, etc.) i sobre com pot ser que “Nicomedes el pelón” (en gallec), la divertida història de Pinto & Chinto, s’hagi colat a les llistes alemanes.
La història que comentem comença en una illa imaginària on viuen una pila d’esser estranys que estan esperant que un nen del món real els imagini. Entre ells n’hi ha un (serà batejat com a Beekle) que veu com tots marxen i ell no. Comença a perdre l’esperança i pren la decisió d’anar al món real a buscar ell mateix el nen que l’adopti com a amic imaginari, com a parella. Agafa una barca i navega cap a la ciutat (s’assembla a Manthatan). Aquesta situació recorda al viatge d’en Max, el de “Allà on vien els monstres” però a l’inrevés.
L’autor és en Dan Santat i el personatge de Beekle m’ha recordat una espècie de Barbapapà blanc amb una corona al cap i uns dits grassonets. El conte està dibuixat amb tècnica mixta i l’ús dels grisos és molt encertat. L’elecció dels colors grisos, marrons i taronges per als primers moments d’amistat i els cercles de color groc que envolten les escenes de còmic on Alice, finalment, posa nom a en Beekle, li afegeix emotivitat.
És un llibre sobre l’amistat, amb final feliç.
No sé si s’arribarà a publicar al nostre país, però l’èxit que ha tingut als EUA em fa pensar en les paraules que va dir Josep Conrad quan comentava que ell només escrivia la meitat del llibre i l’altra meitat l’havia d’escriure el lector. És a dir, cada llibre té diverses lectures depenent del lector, del seu estat emocional, de les seves experiències, del seu entorn, dels seus aprenentatges, relacions i cultura. I això ens porta a pensar que quan fem recomanacions de lectures (i d’aquí a uns dies, a tocar de sant Jordi, en farem) hi deixem la nostra percepció que no és, òbviament, la de tothom. Per aquest motiu la meva recomanació sempre queda oberta i demano que es vagi a la biblioteca, que es visitin les llibreries perquè allà hi trobaràs el llibre que t’està esperant a tu, i només a tu.
Podeu consultar la llista dels premis Caldecott AQUÍ i la dels premis Newbery AQUÍ.
Fa sis anys, la Marta Altés va iniciar una aventura d’aquelles que et canvien la vida. Va agafar les maletes i va marxar a Anglaterra. L’esperava un màster a l’escola d’Art de Cambridge. Probablement aquell pas i les circumstàncies que sempre envolten als qui estan lluny de casa la va empènyer a treballar més que ningú i aquell esforç li va obrir les portes al meravellós món de la il·lustració de literatura infantil.
La Marta va néixer a Barcelona l’any 1982, va estudiar disseny gràfic a Eina, Escola d’Art i Disseny (Barcelona) i va treballar com a dissenyadora gràfica durant gairebé cinc anys abans de fer el salt a Londres.
La seva visió personal del món és positiva i això, inevitablement, queda reflectit en els seus dibuixos, uns dibuixos plens de detalls que ens fan somriure. En una entrevista al blog de Boolino ens apunta algunes idees dels seu procés creador. Diu:
Intento que tots els llibres que faig tinguin diferents lectures: el nen ha de gaudir del llibre però, a la vegada, vull que ho gaudeixin els pares també.
És molt diferent un àlbum il·lustrat que una novel·la, el joc que hi ha entre paraules i imatges, és una cosa que no pots trobar en una novel·la. Per exemple, quan comences a llegir, els llibres tenen molts dibuixos, però quan el nivell de lectura va sent major, els dibuixos van quedant en un segon pla, a mi m’agraden els dibuixos! és una pena que desapareguin quan el nivell de lectura és “més gran”.
Els nens són lectors d’imatges, és el primer que llegeixen i, en aquest sentit, m’agrada crear contradicció entre imatges i paraules en els llibres.
I sobre el seu procés creador afegeix:
Tot comença amb una idea, l’avantatge de treballar amb text i il·lustració és que poden canviar al mateix temps, mentre treballes, en canvi si has de il·lustrar un text, és difícil trobar l’equilibri entre el text i la imatge. En qualsevol cas un àlbum il·lustrat hauria de tenir aquest equilibri entre paraules i imatge, que un no pogués viure sense l’altre.
Si en alguna ocasió hem comentat que estem davant de la segona revolució de l’àlbum il·lustrat, els llibres de la Marta Altés en són un bon exemple. Tot i que el seu procés s’inicia, com sol ser habitual, amb una idea que es guarda en algun lloc (un esbós ràpid en un full de paper, una nota a l’ordinador, un pensament que ronda pel cervell) i després hi ha la feina de plasmar en llapis, retocar amb aquarel·les, esborrar, refer, etc. en el cas de la Marta és un pèl diferent perquè, segons explica ella mateixa, treballa per parts i després amb l’ajut de l’ordinador maqueta, amplia, mou, gira, solapa… i es val dels avantatges que ofereix el domini dels actuals programes d’edició que permeten un resultat millor i més brillant (incís: és clar que això no és possible si no ets un artista de debò)
Ho entendreu millor si us fixeu en la següent imatge i penseu en com està feta. Només cal imaginar cadascun dels objectes dibuixats per separat i, un cop escanejats, ordenats en la pantalla per donar-li la forma definitiva.
Fa uns dies va venir a Barcelona a presentar el seu darrer treball. A la llibreria Abracadabra va tenir la gentilesa de preparar un taller d’il·lustració per als infants als quals va convidar a construir un taumatrop i després, juntament amb l’Alice Incontrada de l’editorial Blackie Books, van explicar tot el procés creador de “El rei de la 
casa”, una història d’animals que planteja la síndrome del príncep destronat, aquella que té a veure amb la gelosia que provoca l’arribada d’un germà. En aquesta història, però, la Marta es val dels animals per presentar situacions quotidianes que suavitzen el conflicte i generen un corrent de simpatia envers el protagonista de la pèrdua d’exclusivitat.
Aquest llibre no és l’únic d’aquesta autora que Blackie Books ha publicat. Abans ja havien apostat fort amb Sóc un artista i Canviem de casa.
Sóc un artista és la història d’un nen apassionat dels colors, les formes, les textures, el moviment i tot allò que l’inspira: els mitjons, el que guarda a la nevera… ni tan sols els seu gat pot escapar-se d’una bona mà de pintura! Veu art a totes bandes i no pot deixar de crear! Només hi ha un problema, però: la seva mare no sembla tan entusiasmada com ell…
Canviem de casa narra les sensacions de por, tristesa i angoixa que suposa deixar la que ha sigut casa teva fins ara i allunyar-te de la gent que estimes. Però començar de zero pot esdevenir una aventura, i allò que és nou, tot i que ens faci por, pot ser molt emocionant. Una història colpidora sobre canviar de casa, fer amics nous i trobar una nova llar.
Altres llibres de la Marta Altés que podeu trobar són:
No! és la història d’un gos simpàtic, amb bones intencions i impulsiu i el misteri que envolta el seu nom. Ell pensa que es diu No, però en realitat això és el que tothom crida quan fa qualsevol cosa. Una història divertida, amb gran sentit de l’humor i que enganxa a tots els públics. Publicat per Thule. El llibre més exitós, de moment, i del que tenim entès que hi haurà segona part el proper any.
El meu avi és un relat breu ple de tendresa sobre l’estimació d’un nen cap al seu avi. Planteja situacions normals entre avis i àvies (es fan grans, se senten sols, no reconeixen els seus parents) i el contrapunt que suposen els detalls afectius i sincers d’estimació del seu nét. Editat per MacMillan.
Us deixo amb unes fotografies de la presentació de “El rei del a casa”: AQUÍ
Web de la autora: http://www.martaltes.com/
La notícia de la presentació a BTV la podeu veure AQUÍ
S’acosta Sant Jordi i ja estem preparant el llistat de novetats. He vist que l’editorial Lóguez ha traduït el darrer llibre de Martin Baltscheit, l’autor del mític “El león que no sabia escribir”, i que es titula “El oro de la liebre”.
Aquest àlbum explica una història que ens deixa la pell de gallina. La llebre, un animal tímid, és a punt de morir i deixarà en testament un bagul ple d’or. Però serà – i aquí la sorpresa!- per a l’animal que demostri que és el més poruc.
Cadascun dels animals del bosc n’està convençut que té dret a l’or. No obstant això, després que tot expliquin els seus motius, resulta que el llop ferotge és el guanyador perquè diu que té por a la mort de la Caputxeta Vermella, al caçador i fins i tot a les set cabretes. Els altres animals estan desolats i coincideixen en que el llop ha de ser qui es quedi amb l’or.
I aquí tenim al llop, assegut a casa del conill, comptant el seu or i rient pels descosits, convençut que els ha enganyat a tots. Què estúpid són els altres animals! – pensa. Però llavors s’adona que ningú vigilarà el seu or quan se’n vagi a buscar menjar… quan surti a buscar una deliciosa cabra! I comença a sentir-se molt estrany, mirant per la finestra i notant una nova sensació a l’estomac, una sensació desconeguda, una sensació que no és gana, precisament.
Mentrestant, al bosc, els altres animals poden finalment dormir en pau.
Unes il·lustracions molt expressives, sobretot els ulls que són el reflex del cor. Cadascuna de les pàgines està ben treballada, i el seu missatge és profund i ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre qüestions com els diners, la prosperitat o la soledat.
A partir de l’1 d’abril el podrem trobar a les llibreries.
Recomant per a cicle inicial.
Un tastet AQUÍ.
La lectura pot jugar amb diverses funcions. Buscar un país en un mapa, adquirir coneixements sobre una ciutat, escoltar música d’una cultura diferent, llegir contes populars d’un altre lloc són diversos tipus de lectura que ens enriqueixen com a persones i ens connecten amb el món.
A l’escola Drassanes participen des de fa molts anys d’un projecte intercultural anomenat JUNTS en el que, entre altres objectius es plantegen escriure un conte conjuntament amb alumnes d’altres països.
La Susana López, mestra responsable de la biblioteca escolar, ens ho explica:
Aquest pla de treball funciona des de fa més de 8 anys i s’ofereix a aquelles escoles de Barcelona interessades en intercanviar experiències amb escoles d’altres continents. I quan diem intercanviar experiències ens referim a intercanviar aprenentatges, coneixements culturals, cartes, fotos, treballs manuals, contes i cançons.
I és aquí on entra la biblioteca escolar ja que aquesta pot donar recolzament al grup de nens i nenes que hi participen durant tot el procés d‘intercanvi. A més a més, com a cloenda del projecte Junts s’edita un llibre amb el recull dels contes o cançons intercanviats en els diferents idiomes i com ja podeu imaginar, ¿Quin millor lloc per guardar aquests llibres que a la biblioteca de l’escola?
Cada curs escolar el projecte s‘associa amb l’escola d’un país diferent: Romania, Marroc, Equador, Senegal, etc. Aquest curs les escoles que hi participen treballen conjuntament amb una escola de la Xina.
Si voleu més informació sobre el projecte la podeu veure AQUÍ
L’article on s’explica aquesta eXperiència el podeu llegir a la revista GUIX del mes de març, o també clicant AQUÍ
Els propers dies serà un bon moment per llegir alguna de les bones obres de la literatura infantil i juvenil que tracten el tema de les desigualtats de gènere i fer-ne una reflexió col·lectiva.
Com sol passar cada any, l’escola queda bastant oblidada del actes que serveixen per recordar l’efemèride. La Generalitat de Catalunya i l’Institut Català de les Dones programen una allau d’actes institucionals en els que la infància i el món de l’educació i l’escola són inexistents. Ja hi estem acostumats.
Aquests dies els mestres aprofiten per recordar o explicar als seus alumnes l’origen i la història d’aquesta celebració i en els darrers anys ha tornat la consciència dels 80 sobre la necessitat de ser més combatius envers aquesta “invasió rosa” que arriba a través de les joguines, de la moda i de la que també s’aprofita alguna editorial llençant col·leccions (infames) adreçades només a noies.
En Paco Abril ho explica molt bé en un article que podeu llegir al seu blog i del que manllevo unes frases: “está muy claro lo que quieren que sean las mujeres. Todo aquello con lo que tientan a las niñas es rosa. Son de ese color las cocinitas, las lavadoras, los patinetes, los teléfonos, las bicicletas, las cámaras de fotos, las cafeteras, los castillos, las aspiradoras, los disfraces y hasta el globo terráqueo. El mundo que prefiguran para ellas esos juguetes es el del hogar y el del cuidado de los bebés como ocupación predominante, y el de la belleza como cualidad relevante. Los “inocentes” juguetes quieren diseñar para el futuro de las niñas una nueva cárcel rosa. El rosa se ha convertido en el color dominante de la nueva dominación.
Una mayoría apabullante de estos juguetes condicionantes les asegura a las niñas que su imagen física va a ser decisiva para triunfar en la vida y que deben, por lo tanto, dedicar una parte importante de su tiempo a cuidar su atractivo. Aparte de condicionar las opciones de las niñas, de reducir su potencial como seres humanos, esta obsesión inculcada por los modelos de belleza, va a tener un enorme coste de insatisfacción y sufrimiento.
Pero hay mucho más que los juguetes: un gran número de editoriales infantiles se han sumado con entusiasmo a la colonización rosa. Lo podemos comprobar recorriendo librerías. Hay una auténtica saturación de libros de ese color pastel en los que predominan los dedicados a las princesas. Centenares de textos se esfuerzan en convencer a las niñas de que es fundamental que cultiven su coquetería como auténticas princesas, que deben esmerarse en la dedicación a su pelo, a su rostro, a sus uñas o a sus modales para ser dignas de un príncipe.”
Si voleu trobar un bon llibre per comentar-lo a classe us pot anar bé qualsevol d’aquestes dues tries.
Una és NOIES I NOIS: TANTS A TANTS, maletes de llibres per potenciar la coeducació que podeu consultar AQUÍ i demanar en préstec a l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Una altra bona tria és La Mochila Violeta, (guia de lectura infantil y juvenil no sexista y coeducativa)que han preparat des de la Diputació de Granada. Ho podeu descarregar AQUÍ o entrant al seu web
I per als mestres, una recomanació lectora (és un llibre dur):
Muñecas vivientes
El regresso del sexisme
Natasha Walker
Turner 2010
No sé com ho veieu … però només cal comparar aquestes dues portades:
He estat tres dies a Menorca compartint experiències pedagògiques amb les mestres de l’illa. Tres dies intensos que m’han servit per reafirmar-me en la convicció que les mestres són fetes d’una matèria especial, feta de generositat, entusiasme, valentia i amor envers la seva professió. Si hi ha herois, cal buscar-los a les escoles.
La idea del curset que em van demanar era dedicar unes hores, vuit, a reflexionar sobre lectura i sobre biblioteques escolars. Es van apuntar seixanta-quatre mestres, la qual cosa em va preocupar perquè inicialment el curs estava pensant per a un nombre entre 15 i 25 que em permetés fer algunes pràctiques vistoses, talment com si fóssim infants d’un grup classe que va a la biblioteca a fer alguna sessió d’invitació a la lectura. Però 64 és un nombre que em sobrepassa. Vaig fer el que vaig poder i crec que finalment ens en vam sortir.
Trobada amb els mestres del CP Toni Juan (Maó)
La Montse en el nou espai de la futura biblioteca del CP Sant Llúís
També vaig tenir ocasió de visitar dues escoles. A la primera, l’escola Antoni Juan, vam fer una sessió amb tot l’equip de mestres i a la segona, l’escola pública de Sant Lluís vaig assistir a l’inici d’un nou projecte de biblioteca que la Montse de la Asunción està intentant consolidar en un nou espai.
De totes les accions que em van mostrar em va agradar especialment “el club de lectura” que els funciona la mar de bé. El testimoni de les lectures personals el recull cada infant en un “Lectòmetre” que li serveix per anar conservant en la memòria escrita les bones lectures fetes en companyia. Molt xulo.
Un altre projecte que impulsen des de el CEP de Menorca és el de les emocions. Creuen, amb raó, que el futur de l’educació passa per les emocions, més que no pas pel coneixements (al contrari del que proposa la LOMCE, curiosament) i en aquesta primera fase estan intentant formar els mestres amb conferències molt interessants, com les que podeu veure en el cartell, si cliqueu a CARTELL CICLE DE CONFERÈNCIES CEP
Repeteixo. Les mestres de Menorca (i en general de tot arreu) són impressionants. Ho estic comprovant ara que la distància em fa ser més objectiu. Penso que, com a societat, tenim el deure de valorar la seva feina.
I, si més no, el que pots fer, amic o amiga, és tenir un detallet per les que tingueu més al a vora. No sé… per exemple, escriure’ls un poema, invitar-les a un cafè amb llet a la sortida de l’escola, o simplement agrair-les la seva dedicació i el seu amor a la professió. Segur que els hi alegreu el dia, i això que només és dilluns.
lector de l’escola Sant Lluís amb el seu “lectòmetre”
A l’escola 11 de setembre de Sant Quirze del Vallès, des de la biblioteca escolar, intenten oferir històries, treballar-les, comentar-les i permetre que les nenes i nens expressin les seves opinions. Creuen que una bona manera d’educar és fer-ho a partir de la lectura dels bons àlbums il·lustrats dels quals disposen.
La Mercè Carner, companya del grup de treball de l’Associació de mestres Rosa Sensat treballa a l’11 de setembre, hi creu en la biblioteca i ens ho explica en un article a la revista GUIX del mes de febrer. Ho exemplifica amb la pràctica sobre coeducació a partir de l’àlbum il·lustrat Ernest de la Lola Casas.
Segons la Mercè:
L’àlbum il·lustrat Ernest explica una història divertida, que passa al món dels animals on, a través del plantejament de qui és el caçador i qui recull els nens a l’escola, ofereix la possibilitat de parlar dels rols a la família, de qui fa quines coses i si pot ser diferent.
El conte comença amb una presentació dels animals que viuen a la sabana, un tema estrella perquè als infants sempre els agraden les històries d’animals, a més, ens permeten traslladar a un món paral·lel el que passa al nostre.
Els animem a parlar del que pensen, sovint surten tabús que val la pena expressar, cal oferir noves maneres de veure-ho, que permetin obrir l’horitzó d’una societat millor.
Dividim l’activitat en tres sessions:
1. Comencem presentant el llibre i mirant-nos la coberta, fixant-nos en les magnífiques il·lustracions d’en Gusti, els materials, descobrint entre tots com les deuen haver fet. A continuació obrim un debat sobre quins animals coneixen que viuen a la sabana, de què s’alimenten? Podem classificar-los d’alguna manera? Herbívors i carnívors, per exemple?
Després expliquem el conte i parlem de qui fa què a cada família i plantegem si podria ser diferent. També podem mirar altres llibres de la mateixa temàtica com El meu pare és mestressa de casa. I què?
Pengem a la vista de tots fotos dels animals de la sabana i anem llegint els noms i els enganxem on correspon. Afegim altres informacions que hem preparat i consultat de pàgines a Internet. Comparem les imatges del conte amb imatges reals.
2. En aquesta segona sessió elaborem un mural: Entre tots dissenyem, compartim feines i, una vegada fet el que toca a cadascú, decidim com el muntem.
3. A la darrera sessió, parlem de com ens ha quedat el mural, per què hem enganxat els animals com ho hem fet? Disfrutem de la feina feta entre tots i el pengem per tal que tota l’escola el pugui veure.
L’article el podeu trobar al GUIX núm. 412 i també a AULA en castellà. Si el voleu llegir complet podeu clicar AQUÍ.
Segueixen endavant les jornades de presentació del programa Èxit Lector. La propera serà el dimecres 18 de febrer a la seu de Cruïlla, a Barcelona.
Si esteu interessats, encara hi sou a temps d’assistir. Només cal que us poseu en contacte amb el vostre comercial de zona. També ho podeu fer trucant directament a Cruïlla al 932922172 i deixant el vostre nom i el centre on treballeu.
Serà un bon moment per conèixer el treball de molta gent que està implicada en acostar la lectura als infants aprofitant l’auge definitiu de les tecnologies. És un tema interesant perquè estem encara en un moment de “subidón” i fins que no trobem l’equilibri sentirem molts raonaments i veus favorables i crítiques a la manera com s’està implantant arreu del món.
A la Jornada de Animación lectora celebrada recentment a Oriola, vaig tenir la sort de compartir taula rodona amb en Julián Despaigne (formador de mestres), la Carme Carramiñana (Escola Ballobar, Osca) i la Paqui Salinas (CEFIRE Orihuela) al voltant d’aquest tema i en el debat posterior amb els asssitents vam copsar com les opinions no eren coincidents, precisament. Vaig presentar, a tall d’exemple l’Êxit lector i es va generar certa polèmica perquè hi havia qui defensava la lectura en format paper i hi havia qui estava convençut que la lectura en pantalla té moltes més avantatges. És un debat obert.
Jornada a Oriola
Precisament aquests dies hem pogut llegir les opinions de la Susan Pinker, psicòloga del desenvolupament. Les va publicar al The New York Times (i també les vam poder seguir al diari ARA de dissabte 14 de febrer) en que es planteja si se n’està abusant de la tecnologia. Ho fa a partir de les dades del seguiment que es va fer a un milió d’alumnes de secundària de sectors desfavorits. Diu, entre altres perles, que “les notes de lectura dels alumnes d’entre 10 i 13 anys que a casa seva tenen accés a un ordinador tendeixen a baixar constantment”. O aquesta altra: “La tecnologia només funciona quan la fa servir com a eina un mestre excel·lent i amb una bona formació”.
Susan Pinker
És un bon article que podeu seguir a les pàgines d’opinió de la versió digital del diari citat:
Can Students Have Too Much Tech?
Aquests dies s’estan celebrant a Oriola (Alacant) a les Jornadas de Animación lectora. Es fan un munt d’activitats al voltant del llibre. Vaig tenir la sort de compartir alguns moments i experiències amb les companyes mestres de la zona.
Les Jornadas es celebren a La Lonja, un edifici rehabilitat molt modern i funcional. A l’entrada hi ha una mostra dels treballs d’alguns grups escolars. Em va agradar comprovar l’entusiasme que demostren els mestres, entestats en fer de la literatura infantil el motor de l’aprenentatge. Us passo algunes imatges dels treballs dels alumnes.
Árboles en el camino Colegio La Paz (Bigastro)
La bicicleta de Selva (colegio Ciudad del Mar)
Un puñado de besos (colegio Ciudad del Mar)
Óscar y el león de correos (colegio Virgen de las Virtudes)
Orejas de mariposa
Oliver Twist (colegio Virgen delas Virtudes)
També hi ha un espai preparat per l’Ajuntament on els grups escolars van a escoltar històries. Us passo unes fotos.
Ruido
Profesor palermo y su extraordinario ingenio parlante
Ver la luz
I aquestes són les companyes del grup de treball de biblioteques escolars amb les que vaig compartir una bona estona.
