4 Juny 2015 by jcentell

¿Un intruso en nuestra biblioteca? Encuentro con David Fernández Sifres

A la revista GUIX del mes de juny podem llegir una experiència basada en el llibre “un intruso en mi cuaderno” que van realitzar els alumnes de quart de primària de l’escola Los Jarales de Las Rozas (Madrid). L’han escrit les companyes -i amigues- Inmaculada Delgado i Ana López Andrade, integrants del grup Abanico.

Segons comenten, allò que és fonamental abans de llegir un llibre és crear el clima i l’expectació necessària per tal que els alumnes quedin atrapats. Per aquest motiu van dissenyar una sèrie de propostes i accions al voltant del llibre de David Fernández Sifres per abans i durant la vista d’aquest autor a la seva escola.

Alguns fragments de l’article:

Verdaderamente no fue un intruso. Para los alumnos y alumnas de 4º de primaria, David Fernández Sifres, era un autor muy esperado. A lo largo del primer trimestre su libro “Un intruso en mi cuaderno”, editado por Edelvives, fue el protagonista de algunas de nuestras clases de lengua y el encuentro con el autor, nuestro objetivo final.

Todo comenzó así: cierto día del mes de octubre, un intruso se coló en nuestra clase. Lo supimos cuando sobre nuestros cuadernos de lengua vimos estampadas unas curiosas mariposas. Los primeros sospechosos, por supuesto, fueron “los profes”, pero ellos aseguraban que no tenían nada que ver con aquello y que, al contrario, estaban muy interesados en descubrir quien había tenido esa ocurrencia. Muchos sentimos indignación: ¿quién había osado dibujar en nuestros cuadernos sin nuestro permiso?; otros sintieron curiosidad, sorpresa, enfado. Algunos tiraron sus mariposas a la papelera y otros las colorearon.
A los pocos días, en la clase de lengua, empezamos a leer un libro: “Un intruso en mi cuaderno”. ¿Otro intruso? Y… ¿En un cuaderno? Cuando al protagonista, Mariano, le sucede lo mismo que a nosotros en su cuaderno de matemáticas, tuvimos la certeza de que los profesores habían pasado de ser sospechosos a estar implicados en aquel asunto.

Las mariposas entonces pasaron a ser observadas, investigadas, dibujadas… Cada alumno eligió una mariposa y, con la inestimable colaboración de las familias, prepararon un trabajo-mariposa que luego expusieron oralmente en clase.
Avanzamos en la historia y nos emocionamos cuando descubrimos que Carlota, amiga y compañera de Mariano, estaba muy enferma y necesitaría la ayuda de un buen amigo para superar tan duro trance.
Los profesores preparamos un cuadernillo de trabajo en el que los alumnos y alumnas debían escribir pensamientos, dar opiniones, contestar preguntas, investigar sobre mariposas y árboles, dibujar y finalmente crear textos: escribir historias sobre objetos, cambiar el epílogo, hacer descripciones, acrósticos…
El relato de David nos conmovió, pensamos y hablamos mucho de las enfermedades infantiles, vimos el vídeo de Macaco en un hospital de niños con cáncer y decidimos aprendernos la canción “Seguiremos” para cantarla y bailarla cuando el autor viniera a visitarnos. También escribimos el mensaje de la canción en forma de palabras: ESPERANZA, FUERZA, VALOR, COMPASIÓN, AMISTAD, AYUDA…
Preparamos el encuentro en la biblioteca del colegio, hicimos un bonito mural con todas las mariposas y buscamos otros libros de mariposas para montar una pequeña exposición.
David nos dio lo mejor de él: su naturalidad, entusiasmo y ganas de compartir con nosotros lo que aprendió de niño y lo que sabe como escritor, hizo que el encuentro fuera realmente especial.

Quisimos jugar con él, le preparamos el juego “ABCPOSA” (parecido a Pasapalabra). Cuando finalizó el juego le dimos nuestro premio: ¡un hermoso sombrero lleno de mariposas! que lució encantado.
Pero David quiso también jugar con nosotros. Preparó un paraguas del que colgaban mariposas y piruletas y nos hizo un montón de preguntas relacionadas con su cuento.

L’article complet el podeu llegir a les revistes AULA (castellà) i GUIX (català) del mes de juny de 2015.

1 Juny 2015 by jcentell

Festa final de “la lliga dels llibres 2014-15”

La lliga dels llibres d’aquest curs s’ha acabat. Com sempre, des de fa més de vint anys, ho hem celebrat amb una festa en la que han participat tots els alumnes que han llegit els llibres.
Enguany, el temps en ha acompanyat i hem pogut gaudir de la festa als jardins de la biblioteca Can Sumarro, el divendres 28 de maig.

Aspecte dels Jardins de can Sumarro mentre esperem l’arribada dels grups que venen de més lluny.

Moments de retrobament amb la Desirée, mestra implicada.

Després de les paraules de benvinguda i les felicitacions habituals de la Neus Juvillà, una de les ànimes de l’activitat, hem fet un joc. En aquesta ocasió m’ha semblat que podríem incidir, revisar i reflexionar sobre com els autors s’esforcen a començar les seves novel·les de manera potent, de forma que enganxin els lectors des de la primera lletra. Per això el joc l’hem anomenat “com comença? com acaba?”

Les instruccions prèvies al joc.

Resolent i quadrant els inics amb els acabaments i les títols dels 15 llibres llegits

Després hem esmorzat i hem disfrutat amb la màgia de l’Enric “Mag Magoo” que, com és habitual, ens ha deixat ben sorpresos i intrigats…

En Magoo en plena actuació.

El curs vinent, pel que he sentit, la farem grossa però d’això ja en parlarem el mes d’octubre.
Si us interessa, us passo la plantilla del joc. Només cal que cliqueu AQUÍ

I la informació a la televisió local la podeu veure a continuació:

29 Mai 2015 by jcentell

Hilos de sangre. Conversa amb Gonzalo Torné al Club de lectura Vapor Vell

Ramón Alcoberro ens explica que a l’àgora “… s’hi arriba i un s’hi atura. És un espai fet per i per a l’home, el que camina -no pas el que va sobre rodes-, que es complau a parlar amb els seus semblants, que està disposat a anar a asseure’s amb ells a la terrassa d’un cafénion, a explicar-los la seva vida i a escoltar les seves confidències. Aquestes li seran fetes davant d’un got d’uzo, d’una tassa de cafè o d’una llimonada; i no pas forçosament en veu baixa.” I encara més: “Totes les opinions hi seran expressades, les proposicions passades pel sedàs, debatudes i rebutjades amb fermesa o acceptades amb entusiasme.”

El més semblant a l’àgora grega que conec és la trobada mensual del club de lectura del barri. Aquest dimecres hem fet la darrera sessió i, com sempre, moments abans, l’Oriol, el bibliotecari, diligent, ha preparat l’espai, l’aire condicionat a punt, les taules arraconades, les cadires al mig, en cercle (curiosament com a les σχολή, les escoles hel·lèniques, que s’associaven al lleure, l’oci i el temps lliure, tot el contrari del que, per nosaltres significa escola: deure, estudi i treball. Bé, potser no és tant diferent, perquè si bé el club de lectura està vinculat al nom originari -els plaers- també és un lloc d’aprenentatge… això sí, lluny de les preocupacions quotidianes del treball i la subsistència).

De mica en mica anem arribant, ens saludem (avui d’una manera especial perquè és la darrera trobada i això sempre té un puntet de tristesa, de melangia, de sentiment estrany –…y aquí estamos ahora,… rodeados de tus libros y poemas, pasando páginas, subrayando frases y sentencias,…, -Benedetti dixit-), molts ens asseiem a la mateixa cadira que durant tot l’any ens ha acompanyat – som gent de costums- i, mentre esperem, anem recordant a Sagarra, Carpentier, Highsmith, Nabokov, Basnegas, Banville i Ruiz Sosa, els autors que tan bé ens ho han fet passar aquesta temporada.

Arriba l’Óscar Carreño, somrient com sempre, feliç de retrobar-nos. En aquest moment, penso que no sé si sap ben bé que estem fent aquí. Un club de lectura? Veïns del barri que habitualment ens creuem pels carrers de Sants, ens trobem al mercat (olé!) o coincidim a la sala d’espera del CAP (grrr!), asseguts, ara, en aquest cau dels superherois per conversar-nos un llibre? Doncs sí, aquí estem cadascú de nosaltres amb les nostres preocupacions, amb la nostra feina, la nostra família, els nostres anhels, tan diferents i alhora tan semblants. I penso que és una meravella que ens puguem trobar per parlar de llibres, de literatura, de vida! Som una de les tres potes que, segons el mateix Óscar, conformem un club de lectura:

…los libros objeto de lectura, los lectores participantes, y el coordinador o “conductor”:
En primer lugar, la cuestión de la selección de las lecturas (de los best sellers a las más exigentes, a las orientadas temáticamente, por género o por intereses específicos).
En segundo lugar, el papel del lector, la recepción de la obra literaria, su reconstrucción por quien la lee significativamente relacionándola con su vida y experiencia.
Y en tercer lugar, el rol de los guías de los clubes de lectura y su capacidad de apasionar en la lectura y el comentario, saber ayudar a la interpretación y a la mirada intertextual de las obras, y finalmente tener empatía para gestionar la diversidad de expectativas y emociones de los lectores… (llegit a El profesional de la información)

Els clubs de lectura ja comencen a tenir una historia, el seu recorregut fa patxoca però encara som a les beceroles del que han d’arribar a ser. És cert que n’hi ha d’oberts, com el nostre, i altres més específics com els de novel·la històrica, novel·la negra, etc. i de transoceànics com el que coordina en Ricardo Reitano a la biblioteca Can Fabra de Sant Andreu, però encara hem de trobar la clau de volta que aconsegueixi engrescar als joves. En aquest sentit s’han engegat algunes iniciatives amb poc èxit i potser la idea s’ha de repensar i donar-li un altre “aire”. (Incís: La propera setmana us presentaré com enfoquen a “La casa del lector” de Madrid les lectures de Verne combinant-les amb la ciència i la tecnologia, fent un recorregut pels moments de les novel·les d’aquest autor a través de tallers on dissenyen i construeixen alguns dels enginys mecànics d’aquestes obres.)

Algunes cadires estan buides. El mes d’octubre, quan vam iniciar aquest viatge, això no passava. Cada any és el mateix. Pel camí, hi ha un degoteig de desercions, normalment de la gent més jove. No sé quin és el motiu, però fa ràbia perquè quan t’apuntes adquireixes un compromís d’assistència (signem el full cada dia) i ets conscient que d’altres persones s’han quedat “en llista d’espera”. I fa ràbia perquè l’activitat té un cost, assumit pel servei de biblioteques de Barcelona (el lots de llibres, les fotocòpies de les guies, el personal, els convidats, etc.), que surt dels pressupostos municipals (escassos) i, en els temps de penúria econòmica que vivim, no estem per molts luxes. (Un altre incís: faria bé el nou consistori que ara entrarà a dirigir l’Ajuntament en augmentar la partida dedicada a biblioteques)

I amb l’Òscar també arriba en Gonzalo Torné, l’autor convidat, per parlar amb nosaltres d’una de les seves obres: Hilos de sangre. En Gonzalo és valent. Jo no sé si seria capaç d’exposar-ne a un grup de persones que han llegit el llibre i que vés a saber amb quina et sortiran o si te n’aniràs escaldat o no.

I comencem. L’Óscar fa la presentació del perquè de la tria d’aquesta obra que va guanyar el Premio Jaén de Novela i que, des del primer moment va tenir molt bones crítiques, tant per la seva estructura interna com per la història que explica.
La novel·la planteja, a la primera part, un moment de la vida de la Clara, una dona de trenta anys que està vivint una crisi matrimonial i busca la manera d’afrontar els seus sentiments i les relacions familiars. D’una banda hi ha en Joan-Marc, el seu marit, un personatge que l’autor qualifica de mesquí i vividor (però que, curiosament, per alguns dels participants de la tertúlia té un punt positiu) i la relació amb els seus germans.
A la segona part es centra en la història de l’avi de la Clara, un home que va viure una joventut marcada per la militància en un grup anarquista en els temps de la preguerra civil i el fracàs i els desastres d’un conflicte que el va portar a prendre decisions poc ètiques (si volem dir-ho així). Els “Hilos de sangre” són els lligams entre aquestes dues generacions (avis-néts), la recerca del passat per part de la Clara Montsalvatges, i els “fils” que expliquen el perquè de la seva existència.

Després, en Gonzalo Torné, a preguntes i comentaris dels assistents, va anar esmicolant els capítols, els personatges, les escenes, intentant desentrellar (desentrellar-nos) els motius d’uns i altres per actuar com van actuar.

I com sol passar en aquestes tertúlies, acabem parlant del que ens afecta, del que hem viscut, i del perquè una frase, un detall, una omissió, ens “toca”. La literatura serveix per això, precisament, per relacionar, per comparar, per inferir, per entendre’ns a nosaltres mateixos.

Crec que al final vam quedar molt satisfets de la trobada.

Si no heu llegit aquest llibre, apunteu-vos-el a l’agenda de lectures per a l’estiu. No us decebrà.
Us deixo amb algunes imatges de la trobada.

https://youtu.be/xc1xkvFBkBw

I també amb l’enllaç a l’entrevista que li va fer l’Óscar López al programa Página 2:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/pagina-2/pagina-2-entrevista-gonzalo-torne-hilos-sangre-mondadori/966233/

See you el proper curs!

26 Mai 2015 by jcentell

Dos llibres i un documental sobre el cervell lector

Els mestres ja fa temps que sabem que el futur de l’educació passa per conèixer i entendre com funciona el cervell. Si no és així ens seguirem perdent entre les intuïcions que la pràctica diària i l’experiència adquirida ens indica, més o menys, quin és el moment lector dels alumnes. Sabem que quan llegim, identifiquen les lletres que formen les paraules i després accedim al seu significat, que està emmagatzemat a la nostra memòria. Paral·lelament, eliminem possibles ambigüitats, integrem el significat de cada paraula amb el de la resta de paraules de la frase de la que en forma part i, finalment, extraiem el sentit global del text i realitzem les inferències oportunes. Quan tenim pràctica, tot això passa de forma immediata, gràcies a la connexió de les cent mil milions de cèl·lules nervioses que formen el nostre cervell.

Hi ha un parell de llibres que ens poden ajudar a entendre com funciona tot plegat, sense oblidar la importància de les emocions en l’educació. Us els presento.

Aprender, recordar y olvidar

En aquest llibre, el neuròleg i catedràtic de Psicobiologia a l’Institut de Neurociència de la Universitat Autònoma de Barcelona Ignacio Morgado ens ajuda a aprofundir en els processos que s’activen en el nostre cervell quan registrem les informacions llegides i analitza els circuits cerebrals que intervenen en els processos lectors.

En Morgado diu que la lectura activa gairebé totes les regions cerebrals i quan defineix la memòria, ho ha amb aquesta metàfora: “…com els canals que forma l’aigua de la pluja en els camins: Com més plou, més s’aprofundeixen i estabilitzen. En les persones i animals l’experiència és com la pluja, ja que és ella la que marca al cervell els canals neuronals per on circulen els records”.
I també podem llegir:
Si el que volem és adquirir hàbits, rutines (memòria implícita), el que cal fer és repetir i repetir. La pràctica perfecciona.
O aquesta altra:
D’entre les activitats intel·lectuals amb millor balanç cost / benefici, destaca, com insuperable, la lectura, un tipus d’activitat intel·lectual que, a més d’aportar nou coneixement, activa gairebé totes les regions cerebrals, sent, per tot això, una bona gimnàstica per a la ment.

L’altre llibre que recomanem (i molt!) és Neuroeducación d’en Francisco Mora

En aquesta obra exposen els coneixements que tenim sobre el funcionament cerebral que són imprescindibles per millorar l’educació, fent especial èmfasi, també, en la importància de les emocions.
Diu: La curiositat, el que és diferent i sobresurt en l’entorn, encén l’emoció. I amb ella, amb l’emoció, s’obren les finestres de l’atenció, focus necessari per a la creació de coneixement.

És un llibre de lectura agradable i entenedora on en Francisco Mora analitza una gran varietat de qüestions com la intervenció primerenca, l’atenció, la memòria, el desenvolupament de la creativitat o els trastorns de l’aprenentatge. També suggereix la necessitat del neuroeducador, un nou professional amb els coneixements adequats sobre el cervell que ajudaria a millorar la tasca docent dels mestres.
Hi ha algunes afirmacions amb els que no hi estic gaire d’acord però, vaja, segur que té raó. Com quan diu que es necessiten 10000 hores per esdevenir un lector competent.

I també us passo un vídeo molt interessant que va editar l’IDIBELL (Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge) amb seu a l’Hospitalet.

Es titula “El cervell lector” i el va realitzar Arturo Fuentes. En aquest vídeo s’aborda el procés de la lectura des de la neurociència, partint d’unes preguntes bàsiques: què succeeix al nostre cervell quan llegim? Com i quan va aparèixer la capacitat lectora? Com afecta la capacitat de llegir el nostre cervell i la nostra manera de concebre el món?

22 Mai 2015 by jcentell

Berenar i llibres a Sant Josep – El Pi

M’agrada compartir experiències amb els grups de pares i mares interessants en l’educació literària dels seus fills. M’agrada conversar amb ells de lectures que conviden a la reflexió i al creixement dels infants.
Ahir vaig tenir el plaer de tornar a la meva escola, al lloc on durant trenta nou anys com a docent he viscut els moments més plens i meravellosos de la meva vida professional.
A la trobada hi van assistir un grup de pares i mares i també alguns dels companys mestres.
Em van convidar a parlar de llibres però, com sol passar vam acabar conversant d’educació, del futur, d’il·lustradors, de traductors, d’editors i de tot allò que envolta el món fascinant de la literatura infantil i juvenil. Vam riure força, vam prendre un cafè i unes galetes i el temps se’ns va passar volant.
És en aquestes trobades on m’adono del que realment preocupa als pares i mares i em serveix per relativitzar les investigacions (poc positives) que sovint llegeixo a la premsa especialitzada sobre com està la situació actual respecte als hàbits lectors.
Normalment hi vaig amb un guionet preparat i uns quants llibres que em serveixen per exemplificar el que comentem. Això ajuda bastant.
Com que comprovo que en aquest blog mai us he parlat d’un document que és força útil per a les famílies us passo l’enllaç perquè el pugueu descarregar. Es diu “El mètode definitiu per tenir fills lectors” (Consells i receptes miraculoses que garanteixen l’èxit escolar). L’ha escrit en Joan Carles Girbés i l’edita la Fundació Jaume Bofill. Només cal que cliqueu a EL MÈTODE DEFINITIU PER TENIR FILLS LECTORS

Les fotografies que acompanyen aquest escrit estan fetes amb un telèfon mòbil. La seva qualitat no és la millor però us poden ajudar a viure el que us he comentat.

19 Mai 2015 by jcentell

El abuelo de Zulaimar

Han passat sis mesos des de les darreres publicacions de l’editorial OQO. Aquest mes de maig reprenen l’activitat amb dues novetats: El abuelo de Zulaimar i La mejor sopa del mundo.

El abuelo de Zulaimar, (escrit per Juan carlos Méndez i il·lustrat per Elsa Klever) m’ha agradat molt perquè és un conte molt positiu que parteix d’una carència, una nena que no té avi i fa servir la imaginació per fabricar-ne un a la seva mida.
Pel que he conegut, en paraules de l’amiga Pilar Férriz que el va explicar amb nens de cicle infantil del Lycée Français de Barcelona, la història és molt potent i toca la fibra sensible dels infants. Després d’explicar el conte van recrear l’avi de Zuleimar en uns murals molt bonics i li van posar nom al personatge.

Zulaimar no tenía abuelo.
Pero todas sus amigas tenían uno.
El de María era alto como una palmera.
El de Lucía, redondo como una O.
El de Susana, con los ojos oscuros como el café.
Por las tardes iban con ellos al parque.
Tomaban helados.
Hacían dibujos en la arena.

Però la Zulaimar no va aconseguir que cap de les seves amigues li deixés el seu avi. Llavors va decidir construir-ne un ella mateixa amb els objectes que tenia al seu voltant.

La Zulaimar no té avi i vol gaudir de la seva companyia i compartir jocs, abraçades, i experiències. És quan decideix fer ús del seu enginy i transformar l’absència.

L’escriptor veneçolà Juan Carlos Méndez Guédez destaca que el personatge de la seva història
“viu una experiència particular: és la pròpia Zulaimar qui ha de salvar el seu avi de l’hostilitat del món, i les seves eines per sobreviure són la capacitat de transformar en bellesa i tendresa els objectes corrents que l’envolten” .

Partint d’una mancança, Méndez ens submergeix en una emocionant i dolça història que ens recorda la importància de la capacitat creativa que permet generar idees noves, experimentar i buscar alternatives davant de situacions desfavorables.

La il·lustradora alemanya Elsa Klever recull aquesta idea de carència apuntada per l’autor. No en va veiem en la portada una butaca buit. Però de seguida ens introdueix en una acolorida proposta plàstica on una infinitat de personatges ens permeten seguir les peripècies de la petita protagonista que ens transmet el seu optimisme: “volia que es pogués seguir la història d’Zulaimar i, al mateix temps, descobrir nous detalls a cada pàgina. ”

Informació extreta, en part, del web d’OQO,

L’avi de la Zuleimar segons els nens de P4 del Lycée Français de Barcelona

L’altra novetat, La major sopa del mundo és una preciositat que haureu de descobrir vosaltres mateixos.

7 Mai 2015 by jcentell

V Jornada de les Biblioteques Escolars de les Terres de Lleida

L’ Alícia i el Pinotxo us esperen al Teatre de l’Escorxador!

Dissabte, 9 de maig, de 10:00h a 14h
Teatre Municipal de l’Escorxador
Adreça: Carrer de Lluís Companys, s/n, Lleida

La V Jornada de les Biblioteques escolars de les Terres de Lleida és l’acte final d’un curs en el que l’Alicia de Lewis Carroll ha format part de la vida de tota la comunitat escolar de la zona.
El projecte en comú de lectura sobre el llibre “Alícia al país de les meravelles” ha aplegat des de l’escola bressol fins a la universitat i ho volen celebrar de manera festiva amb un seguit d’actes adreçats a infants, joves, familiars, professorat, bibliotecàries i bibliotecaris i públic en general.

A més, aquesta trobada servirà per donar entrada al nou projecte sobre Pinotxo, que pren el relleu de cara al proper curs.

Al programa que han editat es pot llegir:

Durant tot el matí ens endinsarem en el món de l’absurd on veurem teatre, musica i serem partícips de tallers d’allò més divertits: contacontes, lectura en veu alta, pintura de màscares i disfresses, exposicions i jocs… entre altres sorpreses.

He tingut l’honor de ser convidat a explicar un conte a l’inici de la Jornada. No cal ni dir-ho… estic encantat de la vida!

Podeu descarregar-vos el programa clicant AQUÍ on també trobareu l’enllaç per inscriure-us.

I si voleu veure el projecte sobre Alícia que ara acaba el trobareu AQUÍ.

Joc de l’oca elaborat per Sgrilli Roberto, l’any 1947 (extret de http://www.giochidelloca.it/scheda.php?id=1669)

18 Abril 2015 by jcentell

El Saló del llibre Infantil i Juvenil a Mollerussa

Torna el Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya que enguany arriba a la 31ena edició. Se celebrarà de nou a la ciutat de Mollerussa del 19 al 30 d’abril.

Si no hi heu anat mai, apunteu-vos ho a l’agenda perquè val la pena.

El tríptic del programa complet el podeu descarregar AQUÍ

A més, teniu tota la informació al web de la Biblioteca Comarcal de Mollerussa:

http://www.mollerussaciutat.com/biblio/index.asp?ap=3&sap=5

7 Abril 2015 by jcentell

Les aventures de Beekle, l’amic imaginari

Des del Japó, el meu amic Daniel Becerra de qui ja havia parlat en alguna ocasió (vegeu l’entrada que vaig fer quan estava a Xina AQUÍ) m’envia la següent informació:

El premi Caldecott d’enguany ha caigut al “The adventures of Beekle, the Unimaginary Friend”.
Vaig començar a llegir al llibre i… t’ho pots creure?… no l’entenia!
Comença aixi: “He was born on an island far away where imaginary friends were created. Here, they lived and played, each eagerly waiting to be imagined by a real child” (Va néixer en una illa llunyana on es creen els amics imaginaris. Aquí, viuen i juguen, esperant amb delit que un nen real els pugui imaginar)
Sincerament, vaig haver de fer un esforç, per intentar entendre de què anava la història.
I vaig entendre que estaven parlant de coses que no eren properes a mi. Amics imaginaris?
I he estat parlant amb altres profes de per aquí, perquè tenia molts dubtes de si els nens japonesos tenen “amics imaginaris”. I aquí les diferencies: els mestres americans em diuen que aixó és molt comú als EUA. Tots els nens en tenen. I per això el gran èxit de “Calvin and Hobbes”.
Però al Japó no en tenen ni idea.
I per a mi, tampoc hi havia gaires referències. Al nostre país pots tenir un amic imaginari, però es molt diluït. Normalment t’estimes jugar amb joguines, o jugar a jocs d’imaginació amb els amics. Però crear-te un amic a qui dones de menjar, portes a l’escola, presentes als avis..?
Recordo els Tamagochis, que eren una espècie d’Amics Imaginaris en una maquineta. Van tenir un petit èxit per la novetat, però van desaparèixer bastant aviat.

I en un altre correu em passa aquesta dada curiosa:
Països on NO es coneixen els amics imaginaris: Japó, Perú, Brasil….
Països on SÍ que hi ha amics imaginaris: EUA, Regne Unit, Sudàfrica…

La reflexió ve al cas de les converses que estem tenint sobre llibres premiats (premis Andersen, Caldecott, etc.) i sobre com pot ser que “Nicomedes el pelón” (en gallec), la divertida història de Pinto & Chinto, s’hagi colat a les llistes alemanes.

La història que comentem comença en una illa imaginària on viuen una pila d’esser estranys que estan esperant que un nen del món real els imagini. Entre ells n’hi ha un (serà batejat com a Beekle) que veu com tots marxen i ell no. Comença a perdre l’esperança i pren la decisió d’anar al món real a buscar ell mateix el nen que l’adopti com a amic imaginari, com a parella. Agafa una barca i navega cap a la ciutat (s’assembla a Manthatan). Aquesta situació recorda al viatge d’en Max, el de “Allà on vien els monstres” però a l’inrevés.

L’autor és en Dan Santat i el personatge de Beekle m’ha recordat una espècie de Barbapapà blanc amb una corona al cap i uns dits grassonets. El conte està dibuixat amb tècnica mixta i l’ús dels grisos és molt encertat. L’elecció dels colors grisos, marrons i taronges per als primers moments d’amistat i els cercles de color groc que envolten les escenes de còmic on Alice, finalment, posa nom a en Beekle, li afegeix emotivitat.

És un llibre sobre l’amistat, amb final feliç.

No sé si s’arribarà a publicar al nostre país, però l’èxit que ha tingut als EUA em fa pensar en les paraules que va dir Josep Conrad quan comentava que ell només escrivia la meitat del llibre i l’altra meitat l’havia d’escriure el lector. És a dir, cada llibre té diverses lectures depenent del lector, del seu estat emocional, de les seves experiències, del seu entorn, dels seus aprenentatges, relacions i cultura. I això ens porta a pensar que quan fem recomanacions de lectures (i d’aquí a uns dies, a tocar de sant Jordi, en farem) hi deixem la nostra percepció que no és, òbviament, la de tothom. Per aquest motiu la meva recomanació sempre queda oberta i demano que es vagi a la biblioteca, que es visitin les llibreries perquè allà hi trobaràs el llibre que t’està esperant a tu, i només a tu.

Podeu consultar la llista dels premis Caldecott AQUÍ i la dels premis Newbery AQUÍ.

16 Març 2015 by jcentell

Marta Altés, la il·lustradora del mes (març 2015)

Fa sis anys, la Marta Altés va iniciar una aventura d’aquelles que et canvien la vida. Va agafar les maletes i va marxar a Anglaterra. L’esperava un màster a l’escola d’Art de Cambridge. Probablement aquell pas i les circumstàncies que sempre envolten als qui estan lluny de casa la va empènyer a treballar més que ningú i aquell esforç li va obrir les portes al meravellós món de la il·lustració de literatura infantil.

La Marta va néixer a Barcelona l’any 1982, va estudiar disseny gràfic a Eina, Escola d’Art i Disseny (Barcelona) i va treballar com a dissenyadora gràfica durant gairebé cinc anys abans de fer el salt a Londres.

La seva visió personal del món és positiva i això, inevitablement, queda reflectit en els seus dibuixos, uns dibuixos plens de detalls que ens fan somriure. En una entrevista al blog de Boolino ens apunta algunes idees dels seu procés creador. Diu:

Intento que tots els llibres que faig tinguin diferents lectures: el nen ha de gaudir del llibre però, a la vegada, vull que ho gaudeixin els pares també.

És molt diferent un àlbum il·lustrat que una novel·la, el joc que hi ha entre paraules i imatges, és una cosa que no pots trobar en una novel·la. Per exemple, quan comences a llegir, els llibres tenen molts dibuixos, però quan el nivell de lectura va sent major, els dibuixos van quedant en un segon pla, a mi m’agraden els dibuixos! és una pena que desapareguin quan el nivell de lectura és “més gran”.

Els nens són lectors d’imatges, és el primer que llegeixen i, en aquest sentit, m’agrada crear contradicció entre imatges i paraules en els llibres.

I sobre el seu procés creador afegeix:

Tot comença amb una idea, l’avantatge de treballar amb text i il·lustració és que poden canviar al mateix temps, mentre treballes, en canvi si has de il·lustrar un text, és difícil trobar l’equilibri entre el text i la imatge. En qualsevol cas un àlbum il·lustrat hauria de tenir aquest equilibri entre paraules i imatge, que un no pogués viure sense l’altre.

Si en alguna ocasió hem comentat que estem davant de la segona revolució de l’àlbum il·lustrat, els llibres de la Marta Altés en són un bon exemple. Tot i que el seu procés s’inicia, com sol ser habitual, amb una idea que es guarda en algun lloc (un esbós ràpid en un full de paper, una nota a l’ordinador, un pensament que ronda pel cervell) i després hi ha la feina de plasmar en llapis, retocar amb aquarel·les, esborrar, refer, etc. en el cas de la Marta és un pèl diferent perquè, segons explica ella mateixa, treballa per parts i després amb l’ajut de l’ordinador maqueta, amplia, mou, gira, solapa… i es val dels avantatges que ofereix el domini dels actuals programes d’edició que permeten un resultat millor i més brillant (incís: és clar que això no és possible si no ets un artista de debò)
Ho entendreu millor si us fixeu en la següent imatge i penseu en com està feta. Només cal imaginar cadascun dels objectes dibuixats per separat i, un cop escanejats, ordenats en la pantalla per donar-li la forma definitiva.

Fa uns dies va venir a Barcelona a presentar el seu darrer treball. A la llibreria Abracadabra va tenir la gentilesa de preparar un taller d’il·lustració per als infants als quals va convidar a construir un taumatrop i després, juntament amb l’Alice Incontrada de l’editorial Blackie Books, van explicar tot el procés creador de “El rei de la casa”, una història d’animals que planteja la síndrome del príncep destronat, aquella que té a veure amb la gelosia que provoca l’arribada d’un germà. En aquesta història, però, la Marta es val dels animals per presentar situacions quotidianes que suavitzen el conflicte i generen un corrent de simpatia envers el protagonista de la pèrdua d’exclusivitat.

Aquest llibre no és l’únic d’aquesta autora que Blackie Books ha publicat. Abans ja havien apostat fort amb Sóc un artista i Canviem de casa.

Sóc un artista és la història d’un nen apassionat dels colors, les formes, les textures, el moviment i tot allò que l’inspira: els mitjons, el que guarda a la nevera… ni tan sols els seu gat pot escapar-se d’una bona mà de pintura! Veu art a totes bandes i no pot deixar de crear! Només hi ha un problema, però: la seva mare no sembla tan entusiasmada com ell…

Canviem de casa narra les sensacions de por, tristesa i angoixa que suposa deixar la que ha sigut casa teva fins ara i allunyar-te de la gent que estimes. Però començar de zero pot esdevenir una aventura, i allò que és nou, tot i que ens faci por, pot ser molt emocionant. Una història colpidora sobre canviar de casa, fer amics nous i trobar una nova llar.

Altres llibres de la Marta Altés que podeu trobar són:

No! és la història d’un gos simpàtic, amb bones intencions i impulsiu i el misteri que envolta el seu nom. Ell pensa que es diu No, però en realitat això és el que tothom crida quan fa qualsevol cosa. Una història divertida, amb gran sentit de l’humor i que enganxa a tots els públics. Publicat per Thule. El llibre més exitós, de moment, i del que tenim entès que hi haurà segona part el proper any.

El meu avi és un relat breu ple de tendresa sobre l’estimació d’un nen cap al seu avi. Planteja situacions normals entre avis i àvies (es fan grans, se senten sols, no reconeixen els seus parents) i el contrapunt que suposen els detalls afectius i sincers d’estimació del seu nét. Editat per MacMillan.