Ramón Alcoberro ens explica que a l’àgora “… s’hi arriba i un s’hi atura. És un espai fet per i per a l’home, el que camina -no pas el que va sobre rodes-, que es complau a parlar amb els seus semblants, que està disposat a anar a asseure’s amb ells a la terrassa d’un cafénion, a explicar-los la seva vida i a escoltar les seves confidències. Aquestes li seran fetes davant d’un got d’uzo, d’una tassa de cafè o d’una llimonada; i no pas forçosament en veu baixa.” I encara més: “Totes les opinions hi seran expressades, les proposicions passades pel sedàs, debatudes i rebutjades amb fermesa o acceptades amb entusiasme.”
El més semblant a l’àgora grega que conec és la trobada mensual del club de lectura del barri. Aquest dimecres hem fet la darrera sessió i, com sempre, moments abans, l’Oriol, el bibliotecari, diligent, ha preparat l’espai, l’aire condicionat a punt, les taules arraconades, les cadires al mig, en cercle (curiosament com a les σχολή, les escoles hel·lèniques, que s’associaven al lleure, l’oci i el temps lliure, tot el contrari del que, per nosaltres significa escola: deure, estudi i treball. Bé, potser no és tant diferent, perquè si bé el club de lectura està vinculat al nom originari -els plaers- també és un lloc d’aprenentatge… això sí, lluny de les preocupacions quotidianes del treball i la subsistència).
De mica en mica anem arribant, ens saludem (avui d’una manera especial perquè és la darrera trobada i això sempre té un puntet de tristesa, de melangia, de sentiment estrany –…y aquí estamos ahora,… rodeados de tus libros y poemas, pasando páginas, subrayando frases y sentencias,…, -Benedetti dixit-), molts ens asseiem a la mateixa cadira que durant tot l’any ens ha acompanyat – som gent de costums- i, mentre esperem, anem recordant a Sagarra, Carpentier, Highsmith, Nabokov, Basnegas, Banville i Ruiz Sosa, els autors que tan bé ens ho han fet passar aquesta temporada.
Arriba l’Óscar Carreño, somrient com sempre, feliç de retrobar-nos. En aquest moment, penso que no sé si sap ben bé que estem fent aquí. Un club de lectura? Veïns del barri que habitualment ens creuem pels carrers de Sants, ens trobem al mercat (olé!) o coincidim a la sala d’espera del CAP (grrr!), asseguts, ara, en aquest cau dels superherois per conversar-nos un llibre? Doncs sí, aquí estem cadascú de nosaltres amb les nostres preocupacions, amb la nostra feina, la nostra família, els nostres anhels, tan diferents i alhora tan semblants. I penso que és una meravella que ens puguem trobar per parlar de llibres, de literatura, de vida! Som una de les tres potes que, segons el mateix Óscar, conformem un club de lectura:
…los libros objeto de lectura, los lectores participantes, y el coordinador o “conductor”:
En primer lugar, la cuestión de la selección de las lecturas (de los best sellers a las más exigentes, a las orientadas temáticamente, por género o por intereses específicos).
En segundo lugar, el papel del lector, la recepción de la obra literaria, su reconstrucción por quien la lee significativamente relacionándola con su vida y experiencia.
Y en tercer lugar, el rol de los guías de los clubes de lectura y su capacidad de apasionar en la lectura y el comentario, saber ayudar a la interpretación y a la mirada intertextual de las obras, y finalmente tener empatía para gestionar la diversidad de expectativas y emociones de los lectores… (llegit a El profesional de la información)
Els clubs de lectura ja comencen a tenir una historia, el seu recorregut fa patxoca però encara som a les beceroles del que han d’arribar a ser. És cert que n’hi ha d’oberts, com el nostre, i altres més específics com els de novel·la històrica, novel·la negra, etc. i de transoceànics com el que coordina en Ricardo Reitano a la biblioteca Can Fabra de Sant Andreu, però encara hem de trobar la clau de volta que aconsegueixi engrescar als joves. En aquest sentit s’han engegat algunes iniciatives amb poc èxit i potser la idea s’ha de repensar i donar-li un altre “aire”. (Incís: La propera setmana us presentaré com enfoquen a “La casa del lector” de Madrid les lectures de Verne combinant-les amb la ciència i la tecnologia, fent un recorregut pels moments de les novel·les d’aquest autor a través de tallers on dissenyen i construeixen alguns dels enginys mecànics d’aquestes obres.)
Algunes cadires estan buides. El mes d’octubre, quan vam iniciar aquest viatge, això no passava. Cada any és el mateix. Pel camí, hi ha un degoteig de desercions, normalment de la gent més jove. No sé quin és el motiu, però fa ràbia perquè quan t’apuntes adquireixes un compromís d’assistència (signem el full cada dia) i ets conscient que d’altres persones s’han quedat “en llista d’espera”. I fa ràbia perquè l’activitat té un cost, assumit pel servei de biblioteques de Barcelona (el lots de llibres, les fotocòpies de les guies, el personal, els convidats, etc.), que surt dels pressupostos municipals (escassos) i, en els temps de penúria econòmica que vivim, no estem per molts luxes. (Un altre incís: faria bé el nou consistori que ara entrarà a dirigir l’Ajuntament en augmentar la partida dedicada a biblioteques)
I amb l’Òscar també arriba en Gonzalo Torné, l’autor convidat, per parlar amb nosaltres d’una de les seves obres: Hilos de sangre. En Gonzalo és valent. Jo no sé si seria capaç d’exposar-ne a un grup de persones que han llegit el llibre i que vés a saber amb quina et sortiran o si te n’aniràs escaldat o no.
I comencem. L’Óscar fa la presentació del perquè de la tria d’aquesta obra que va guanyar el Premio Jaén de Novela i que, des del primer moment va tenir molt bones crítiques, tant per la seva estructura interna com per la història que explica.
La novel·la planteja, a la primera part, un moment de la vida de la Clara, una dona de trenta anys que està vivint una crisi matrimonial i busca la manera d’afrontar els seus sentiments i les relacions familiars. D’una banda hi ha en Joan-Marc, el seu marit, un personatge que l’autor qualifica de mesquí i vividor (però que, curiosament, per alguns dels participants de la tertúlia té un punt positiu) i la relació amb els seus germans.
A la segona part es centra en la història de l’avi de la Clara, un home que va viure una joventut marcada per la militància en un grup anarquista en els temps de la preguerra civil i el fracàs i els desastres d’un conflicte que el va portar a prendre decisions poc ètiques (si volem dir-ho així). Els “Hilos de sangre” són els lligams entre aquestes dues generacions (avis-néts), la recerca del passat per part de la Clara Montsalvatges, i els “fils” que expliquen el perquè de la seva existència.
Després, en Gonzalo Torné, a preguntes i comentaris dels assistents, va anar esmicolant els capítols, els personatges, les escenes, intentant desentrellar (desentrellar-nos) els motius d’uns i altres per actuar com van actuar.
I com sol passar en aquestes tertúlies, acabem parlant del que ens afecta, del que hem viscut, i del perquè una frase, un detall, una omissió, ens “toca”. La literatura serveix per això, precisament, per relacionar, per comparar, per inferir, per entendre’ns a nosaltres mateixos.
Crec que al final vam quedar molt satisfets de la trobada.
Si no heu llegit aquest llibre, apunteu-vos-el a l’agenda de lectures per a l’estiu. No us decebrà.
Us deixo amb algunes imatges de la trobada.
I també amb l’enllaç a l’entrevista que li va fer l’Óscar López al programa Página 2:
See you el proper curs!
La invitació a la lectura 
Gràcies, Jaume! De tot cor, moltes gràcies per tants detalls que teniu amb el club de lectura. Feu encara més entranyables els dies de trobada.
Una forta abraçada. Gal·la
Hola Gal·la!
Al club ens ho passem prou bé i crec que és per diversos motius. El principal és la feina de l’Óscar i la seva saviesa i entusiasme encomanadís, però també valoro molt que entre tots nosaltres hem arribat a un respecte de les opinions del demés (no és fàcil) i que no hi hagi ningú que acapari la paraula o vulgui imposar el seu criteri. I això és d’agrair.
D’altra banda, l’únic que trobo a faltar és una màquina de cafès… segur que tot seria més familiar, més viscut.
Una abraçada i fins a la propera trobada! Vés preparant aquell inici que ens demana l’Óscar.
Jaume
Hola Jaume…, realment és un luxe estar en un Club de Lectura on tú i la teva companya en formeu part, però quin Blog més xulo que tens!! ja el tinc al meu “Favorits” a reveure, que ja en tinc ganes!!.., ja pensarem amb el tema café, descuida.
Mònica
Moltes gràcies Mònica,
Vaig néixer en una època que no teníem televisor a casa, la societat era molt repressiva i les lectures es limitaven a uns llibres escolars bastant horribles (enciclopèdies, en deien). Hem anat creixent amb molts canvis tecnològics que són una meravella… i intento fer-ne ús de tots ells (twitter, blog, webs, etc) L’únic invent que no domino (i mira que ho he intentat!) és l’e-reader (o e-book, com vulguis dir-li). No me’n surto amb la lectura de novel·les en pantalla i només m’aclaro amb el paper.
Valora molt el club de lectura i, tot i que voldria que el nostre país fos més culte i més llegit, quan miro enrere no puc sinó sentir-me content del que tenim.
El 17 ens veiem al Vapor!
Una biblioabraçada
Jaume
He enviat un mail pero no sé on haurà anat a parar. Pero et dono les gràcies per ser com ets tan discret i tan savi. No hagués estat el mateix sense tu i l’Óscar.
Gràcies Mercè!
De tota manera t’he de dir que el mèrit és compartit entre tots els “superherois” (i supergirls) que hem aguantat fins a la darrera lectura. Ha estat un any sense treva.
M’ha recordat una preocupació dels pares i mares que volen ajudar els fills a ser bons lectors i no saben on és el límit i dubten sobre fins on poden o no exigir, obligar, deixar fer… Els mestres sempre diem que cal estirar una mica i que la lectura resulti complicada… però sense arribar al punt d’estrès… Bé, és el que ha l’Óscar amb nosaltres: Ens ha estimulat a llegir històries potents , no només pel contingut (que també!) sinó per la construcció del relat, el vocabulari, les omissions, etc. Ah! Però, a mi m’ha passat, quan estàs acabant i veus que ho has entès i que ho has disfrutat, llavors és una festassa!
Ens veiem el 17!
Jaume
Olé! He trobat el missatge perdut… no estava en una botella! El vas deixar al youtube de les fotografies. Deies:
Intentare tornar a escriure el mail que no se on ha anat a parar. Soc molt feliç de pertanya en aquest grup que som els boixos de la lectura, ja de ben petita anava a la biblioteca de l’escola a la recerca de llibres, per mi llegir es gairabe mitja vida. Em relax-se , m’evadeix , viatjo a traves de les paraules i el significat que aquestes tenen en cada ocasio, de fet els meus fills sempre m’han vist amb un llibre a les meves mans en moments d’oci. Es una meravella aprendre tant i tant i sobre tot amb l’ajut de gent com tu i l’Oscar que ens feu pensar tan i intentar treurebl’entrallat de tot plegat.Felicitats als dos. No vec el dia de començar el curs una vegada mes, fins aleshores desitjo que passeu un bon estiu i fins la tornada.