La festa dels Encontats és la festa d’un art que ve de lluny, de quan els narradors anaven per les places dels pobles escampant les seves paraules carregades de mites, coneixements i somnis. Eren els cronistes dels arquetips, els qui donaven sentit psicològic a les creences, costums i rituals de la vida.
El món ha canviat. Molt. Ara, l’infant està envoltat d’informacions, d’imatges que li arriben a través de les pantalles. Hi ha, però, un matís, i és que aquestes informacions arriben desproveïdes de la força, del sentit i de l’emoció que provoca escoltar un conte i sentir el so d’unes paraules dites cara a cara, d’unes paraules vives, farcides de repeticions, de ritmes, de simetries, d’embarbussaments, de fórmules lingüístiques, de misteris.
L’infant que les escolta se sent lliure, actiu, pertanyent a una mateixa comunitat d’oïdors.
Els contes que, any rere any, s’expliquen a la plaça del Mercadal, a Balaguer, i als carrers de la ciutat, també són literatura, literatura oral. Els contes tenen unes estructures internes a través de les quals l’infant aprèn a trobar les seves pròpies paraules, a conèixer el seu propi ritme de pensament, els seus silencis, a seguir el fil d’una història.
A la festa dels Encontats es preparen diversos escenaris i des d’allà estant un narrador o narradora observa un munt de criatures que esperen aquell moment màgic en què les paraules Vet aquí, en aquell temps dels catorze vents que set eren bons i set eren dolents… els transportaran a través del temps i de l’espai i tot el que sentiran serà versemblant, meravellós i possible. Asseguts en cadires o al terra, viuran, colze amb colze, una mateixa emoció i ells mateixos seran el llop, s’amagaran en una cova, trobaran el tresor, o entraran en un palau. Tot plegat gràcies a l’acció poderosa que la paraula, com a transmissora de percepcions, emocions i sensibilitats exerceix sobre la seva ment, fent sorgir, com per art d’encantament, les imatges viscudes dels objectes anomenats.
Quan algú escolta un conte, els valors ètics es reforcen, s’estimula la comunicació, es generen canvis en el desenvolupament lingüístic i es fomenta la creativitat. Els contes són edificants pel seu joc d’ombres, per l’alternança de llum i color que les seves imatges produeixen, per la complicitat que s’estableix entre qui narra i qui escolta.
Una dècada
Tot just, quan encara estàvem recordant com va ser de fantàstic el novè mercat del conte i el llibre il·lustrat, es va celebrar una reunió a la qual vaig estar convidat. Amb la presència de la Mari Carme Puigpelat, Regidora de cultura i turisme, l’Imma Montoliu, Tècnica d’Educació, la Núria Arbós, directora de la biblioteca Margarida de Montferrat i d’en Ramon Besora, home il·lustrat i coneixedor de tot allò que té a veure amb la literatura i el llibre, es va començar a preparar la desena edició. Se’m va oferir l’honor de fer el llibre que teniu a les mans, un assaig on es recull només una mil·lèsima part del que significa aquest esdeveniment per a Balaguer i més enllà, atenent les nombroses famílies que cada any acudeixen a viure una jornada apoteòsica.
Vaig dir que sí, naturalment, per dos motius.
El primer, més simbòlic, es refereix a com per algunes doctrines el deu és el número de la perfecció. És el primer de dues xifres i tanca el cicle per retornar al principi, a l’u i al zero, recordant-nos que la vida és cíclica, que després de la tardor ve l’hivern i després del dia arriba la nit. Pitàgores, el matemàtic, l’anomenava el número de la perfecció perquè és la suma dels quatre primers i posats en pila formen la cara d’una piràmide, d’un triangle.
El segon motiu tenia a veure amb la possibilitat que se m’oferia de conèixer de més a prop als padrins i les padrines de totes les edicions, homes i dones que representen una riquesa cultural i literària que ens fa sentir orgullosos de tenir-los, a ells i a les seves obres, al nostre país.
Va ser George Steiner qui va dir que a cada llibre, hi ha una aposta contra l’oblit, una aposta contra el silenci que només es pot guanyar quan el llibre es torna a obrir i això és el que fem quan anem a la biblioteca i agafem un llibre escrit o il·lustrat per algun dels padrins. Llegim els seus missatges, comencem a aprendre i, de mica en mica, ens anem fent més savis, més crítics, però sobretot, quedem atrapats en la seva poètica, en la seva imaginació desbordant i no podem deixar de llegir un llibre rere un altre, com si respiréssim.
I així ha anat. M’he sentit com Neftalí, el noi del relat d’Isaac Bashevis Singer que anava pels camins de Polònia amb el seu cavall, venent llibres i contant històries. En certa ocasió, parlant amb un ancià anomenat Reb Zebulun li va preguntar:
—Què fan aquests nens sense llibres de contes?
I Reb Zebulun contestà:
—S’han d’espavilar tots sols. Els contes no són com el pa. Es pot viure sense ells.
—Jo no podria viure sense ―va dir Neftalí.
Neftalí també sabia que les històries les escriuen homes i dones que les imaginen per a gaudi de tots nosaltres.
En aquest viatge, el nen Neftalí en què m’he convertit, he trobat persones amb molta sensibilitat, imaginació i generositat com Josep Vallverdú, la família de Frederic Letamendi, Francesc Infante, Roser Capdevila, Pilarín Bayés, Pep Molist, Lola Casas, Ramon Besora, Ricardo Alcántara i Carles Cano.
De tots ells he après i no puc estar més que agraït pel regal que m’han ofert dedicant-me el seu temps i la seva conversa instruïda i culta.
Estic content del resultat. Durant uns mesos he pogut entrevistar-me amb els padrins i les padrines i, de les converses, he extret algunes idees, frases, anhels personals i molta informació de cada padrí o padrina.
Ara em queda una sensació estranya perquè, per una banda, tanco una carpeta amb satisfacció pel resultat però per altra em queda una mena de buit després dels mesos de treball. Imagino que és normal.
La invitació a la lectura 