Cal llibre, la ONG de la lectura

cal llibre logoEntre Taradell i Vic, a la comarca d’Osona, hi ha un llogaret anomenat Santa Eugènia de Berga. En aquest poble s’hi troba Villa Carmen, un edifici emblemàtic que s’està recuperant per convertir-lo en la seu de la ONG de la lectura Cal llibre. La idea és que sigui un punt de trobada entre els professionals implicats en el foment de la lectura.

Els impulsors del projecte són l’Associació Cultural Cal Llibre formada per persones entusiastes del món de l’educació, la pedagogia, el periodisme, la comunicació, però sobretot per persones que en la lectura hi han trobat un món: un món on créixer, imaginar i compartir.

merce escardo (5)La cara visible del projecte és la Mercè Escardó, conegudíssima sobretot per la seva tasca al capdavant de Can Butjosa, la biblioteca infantil de Parets del Vallès.

En els seus principis fundacionals comenten que:

logo cal llibre

“Som una associació sense ànim de lucre (ONG) que fomenta, promou i té la voluntat de consolidar la lectura com un hàbit de creixement entre infants i joves”
“Creiem que la lectura, ara més que mai, és necessària per fomentar un desenvolupament ampli, divers i sòlid de la societat. La lectura no solament és necessària per fomentar una bona comprensió en el procés d’aprenentatge sinó que és un element que ofereix eines de creixement basades en els valors.”
Aquesta Associació fa 15 anys que està treballant per fomentar i arrelar la lectura com un hàbit de creixement. Amb la seva tasca han arribat a més de 5.000 nens, 500 mestres, 300 bibliotecaris, 200 escriptors, 100 il·lustradors i 50 centres escolars, entre d’altres.

Villa-Carmen1L’Associació no solament ha estat present a les escoles sinó que també ha treballat en sectors i espais d’educació no formals, com són els de lleure i promoció de la cultura, tot donant visibilitat i reconeixement a la tasca de difusió de contes transmesos oralment. Així, ha posat de relleu la importància del conte i les seves expressions en l’educació especial amb infants i joves febles socialment.

Si voleu veure quins són els seus projectes i si voleu col·laborar com a voluntaris o, simplement us voleu posar en contacte amb ells, ho podeu fer entrant…

al seu web: http://www.calllibre.cat

o al seu blog http://www.calllibre.com

La informació d’aquest post està extreta dels dos enllaços que he citat.

 

La quema de libros prohibidos… Fahrenheit 451

fahrenheit_451 carátulaLa HLO (Human Library Organization) es una organización que nació el año 2000, en Copenhague. Promovida por un grupo de jóvenes que querían denunciar la homofobia y los sentimientos anti-islamistas que percibían a su alrededor, partía de una idea simple, aparentemente. Se trataba de reconocer en cada persona un “libro”, alguien que tuviera una historia que contar.

Desde aquella primera biblioteca humana hasta hoy, el movimiento de Bibliotecas Humanas se ha ido extendiendo por todo el mundo. En España, por ejemplo, se han organizado eventos de este tipo en Alicante.

Los usuarios de esta biblioteca tienen la oportunidad de hablar de manera informal, durante dos horas, con los libros humanos que elijan. Ahí pueden conocer y comprender la vida de una bombero, de un cirujano militar, de un sikh, de un astrofísico, de un alcohólico en recuperación, de un fontanero, de un ciego, de un policía gay, etc. Se trata, como es fácil imaginar, de promover el diálogo, la comunicación positiva entre un variado grupo de personas “en préstamo”, personas muy distintas que ayuden a superar prejuicios, romper estereotipos y promover la tolerancia y la comprensión.

La idea se inspiró en la novela Fahrenheit 451. Su autor, Ray Bradbury, fallecido en junio de 2012 a los 91 años, considerado uno de los maestros de la ciencia ficción, escribió novelas de terror, poesía y relatos cortos. Fahrenheit 451 es, junto a las Crónicas marcianas que narran el intento de invasión y colonización del planeta Marte, su obra más célebre.

coche bomberosFahrenheit 451 se publicó en el año 1955 y está ambientada en una distopía futurista. El título hace referencia a la temperatura en grados Fahrenheit a la que arde el papel, porque una de las obsesiones de los líderes que gobiernan el mundo de esta obra es quemar libros para así poder controlar mejor aquello que debe aprender la población, gracias a la televisión. De esta novela, se han realizado innumerables adaptaciones (cómics, videojuegos) y también se llevó al cine en una película que dirigió François Truffaut el año 1966.

Los protagonistas de la película son un bombero encargado de quemar los libros prohibidos por el gobierno y una maestra en paro, amante de las lecturas. Son vecinos y entre ellos surgirá una amistad que transformará al bombero, el cual acabará siendo muy crítico con sus superiores y, convencido del valor de la lectura, se convertirá en un hombre-libro.

La película es fiel al relato de Bradbury. Ya en la primera secuencia nos explican en que consiste el trabajo de la patrulla Fahrenheit 451. Reciben un aviso y los bomberos se presentan en una casa. Remueven todos los muebles y dan con los libros escondidos que después son quemados en medio de la calle, con un lanzallamas. El primer libro que encuentran es El Quijote.

Más tarde, en otra escena, mientras Montag (el bombero interpretado por Oscar Werner) y la maestra (joven Julie Christie) caminan de regreso a sus respectivas casas mantiene el siguiente diálogo:
— ¿Es verdad que, hace mucho tiempo, los bomberos sofocaban incendios, en vez de quemar libros?
— No. Las casas siempre han sido a prueba de fuego.
— ¡Es extraño! Una vez, oí decir que hace muchísimo tiempo las casas se quemaban por accidente y hacían falta bomberos para apagar las llamas. ¿Lee alguna vez alguno de los libros que quema?
Él se sonríe.
— ¡Está prohibido por la ley. El mío es un trabajo como cualquier otro. El lunes quemamos a Miller, el martes a Tolstoi, el miércoles a Whitman, el viernes a Faulkner y el sábado y domingo a Schopenhauer y Sartre. Los convertimos en ceniza.

bibliotecariaLa escena más terrible se produce cuando descubren la biblioteca secreta de una bibliotecaria. Tiene su casa llena de libros y los bomberos los encuentran, los esparcen por el suelo, los rocían con queroseno y se disponen a quemarlos. En ese momento, la bibliotecaria se sitúa sobre los libros y ella misma prende una cerilla que acaba con los libros y con ella, abrasada.

La cinta tiene una estética algo antigua, por la precariedad de los efectos especiales de la época, pero mantiene la emoción de un guión sobrecogedor. Es muy recomendable, y las escenas finales son un alegato muy emotivo a favor de la lectura. Un momento espectacular es la quema de los libros que el protagonista, el bombero, esconde en su casa. Ha sido denunciado por su propia esposa, que lo abandona. Ahí vemos arder los grandes títulos de la literatura de todos los tiempos.

El otro gran momento es el discurso final, cuando Montag huye y va a vivir donde los hombre-libros, más allá de donde terminan las vías del tren. Con una banda sonora preciosa y un escenario cubierto por la nieve, recuerda a los hombres-libro de la Human Library Organization, la HLO de la que hablábamos al principio.

L’escrit que has llegit que he forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 38 (estiu 2014). Pots llegir el sumari AQUÍ.

Us deixo el vídeo de l’escena  de la crema de llibres. Cliqueu AQUÍ.

Ian Falconer, l’il·lustrador del mes (juliol 2014)

L’il·lustrador que volem comentar aquest mes és un novaiorquès anomenat Ian Falconer, conegut sobretot pel seu personatge estrella, l’irresistible porqueta Olivia.

falconerL’Ian Falconer va néixer l’any 1959 i va començar il·lustrant portades per a la revista The New Yorker. També es va dedicar fent dissenys de vestuaris i decorats de teatre per a diverses companyies com el l New York City Ballet, l’Ópera de San Francisco i el Covent Garden, entre altres. Això explica, en part, els homenatges que trobem (per exemple a Pollock i a Degas) en les diverses aventures de l’Olivia.
olivia6Olivia_DegasLa característica principal dels llibres de l’Olivia és l’ús del color. Normalment els personatges (l’Olivia, els seus pares, els seus germans petits) estan dibuixats amb tons de grisos i només inclouen l’ús del vermell per destacar-ne alguns elements.
L’Olivia és un personatge que ja podem considerar un clàssic de la literatura infantil. Tant és així que té la seva pròpia pàgina web i les seves mercaderies suposen una font d’ingressos major que la que es deriva de la venda dels seus àlbums il·lustrats a nombrosos idiomes (inclòs el llatí).
Alguna vegada hem comentat la diferència entre els autors europeus i els americans i hem qüestionat la poca imaginació que semblen tenir mar enllà, però l’Ian Falconer és una de les excepcions.
A casa nostra podem trobar els àlbums que ha editat Fondo de Cultura Económica:

OliviaOlivia. Aquest va ser el primer àlbum i es va publicar l’any 20001. És al carta de presentació de la porqueta i potser el més ben resolt, juntament amb Olivia i la seva banda.

olivia-salva-circoOlivia salva el circ. El primer dia re retorn a classe a l’Olivia li toca explicar als seus companys què va fer durant les vacances. El relat de l’anada al circ amb la seva mare i el seu germanet Ian esdevé una fabulosa aventura, on la porqueta posa a prova totes les seves capacitats circenses però especialment tota la seva imaginació.
olivia-y-el-juguete-desaparecido

 

 

Olivia i la joguina perduda. A l’Olivia no li agrada el color verd del seu uniforme de futbol; així que, mentre la seva mare li fa un de vermell, l’Olivia surt a jugar amb el gat. En tornar, l’uniforme ja és a punt, però no troba per enlloc la seva joguina favorita.

olivia en veneciaOlivia en Venecia narra les vacances familiars visitant la plaça de Sant Marc, menjant gelats italians i gairebé naufragant mentre passegen en góndola.

Olivia-y-su-bandaOlivia i la seva banda. La mare de l’Olivia li diu que es prepari perquè aniran a veure els focs artificials de l4 de juliol. Llavors l’Olivia, boja d’entusiasme, exclama que a més podran escoltar la banda de música. La mare li diu que no, que no creu que hi hagi una banda musical. En aquell moment l’Olivia pren una decisió: formarà la seva pròpia banda amb els membres de la seva família.

Olivia recibe la Navidad. És la Nit de Nadal i l’Olivia està molt emocionada: hi ha tantes coses a fer! Decorar l’arbre, ajudar la mare a preparar el sopar, embolicar els regals, cantar nadales; en fi, tot el que es fa la nit de Nadal. Però l’Olivia no pot estar tranquil•la perquè hi ha alguna cosa que la preocupa i la manté inquieta: A quina hora arribarà el Pare Noel?

olivia-y-las-princesas-L’Olivia i les princeses. Aquest és el darrer dels seus àlbums il·lustrats publicats i ens explica que l’Olivia no vol ser una princesa com la resta de les seves amiguetes. Primer té una “crisi d’identitat” i no compren per què totes les altres porquetes es disfressen amb faldilletes lluentes, varetes màgiques i corones. Es qüestiona, a més, que sempre vulguin ser princeses ensucrades. Per què no pensen a ser unes princeses índies, tailandeses, africanes o xineses? L’Olivia no ho entén.

El 15 d’abril de 2012 la revista Babar va fer una entrevista a l’Ian Falconer que val la pena enllaçar. Només cal que entreu AQUÍ.

Acabem amb un vídeo de la porqueta Olivia.

 

Que veinte años no es nada

Amb aquest títol les companyes del grup Abanico volen recordar el seu llarg recorregut organitzant les Jornades d’animació a la lectura que se celebren a Fuenlabrada, els primers dies de setembre.

grupo abanicoHe tingut la sort de participar en tres ocasions i ara m’han tornat a convidar. Serà un plaer compartir experiències amb els mestres de Madrid i rodalies.

A més a més dels tallers també hi haurà exposicions, teatre i sobretot la conferencia que farà el darrer dia l’Antonio  Basanta, savi entre els savis.

Si voleu consultar el programa cliqueu AQUÍ i si us apunteu a la festa, magnífic.

Més informació al bloc del grupo Abanico.

………………………………………………………………………………………………………………….

Avui fa 4 anys que vaig registrar aquest blog a wordpress. Bufa, com passa el temps!

anniversary-1x

NAPLE (National Authorities on Public Libraries in Europe)

Un recurs que convé conèixer: NAPLE blog

NAPLE va ser creada el 4 d’octubre de l’any 2002. És una associació internacional no governamental que promou i defensa els interessos i els lligams entre les biblioteques a Europa. cabecera_blogAl bloc de NAPLE es poden trobar notícies, esdeveniments, dades i informació sobre les biblioteques públiques a Europa.

Els seus objectius són:

  • Informar sobre l’estat actual de les biblioteques públiques a Europa
  • Inspirar un major desenvolupament dels serveis de les biblioteques
  • Identificar espais per a la cooperació en la nova Europa
  • Identificar els temes i les àrees de recerca i investigació futura
  • Donar suport al desenvolupament de polítiques per a una biblioteca europea coherent

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEl seu origen es remunta a l’any 1999 amb la celebració d’una conferència de la UE sobre les biblioteques públiques, a Lisboa. Durant la conferència una sèrie d’experts de diversos països van acordar que intentarien organitzar una xarxa, la NAPLE. En aquella trobada hi van estar presents representants de Portugal, Espanya, Irlanda, França, Anglaterra, Noruega, Suècia, Finlàndia i Dinamarca. Es va considerar convenient crear una xarxa d’aquest tipus i estendre-la a un cercle molt més ampli amb la finalitat d’establir una plataforma que refermi el paper de les biblioteques públiques i impulsi el canvi social.

La idea és bona perquè hi ha alguns reptes que són comuns a tots els països, o, si més no, paral·lels, i per això mantenir un contacte més o menys periòdic a través d’aquest web pot resultar profitós.
A nosaltres, mestres responsables de biblioteques escolars, tot i que ens queda una mica allunyat del centre educatiu, ens pot anar bé veure què està passant a la resta de països europeus i segur que ens pot pistar i oferir idees de millora.
Si teniu un moment, feu una ullada al seu web i us trobareu amb apartats tan interesants com aquest en el que podeu veure que fan els infants i joves d’altres països com Portugal, Croàcia, Polònia, etc.

NEW BLOG!

sister

La cocinera del rey

L’últim títol de la col·lecció O de l’editorial OQO, aparegut el mes de juny, és La cocinera del rey, escrit per la Soledad Felloza i il·lustrat per la Sandra de la Prada.

129.LACOCINERADELREYespEl rey tenía una pena como una nube negra,
que no lo dejaba pensar.
Y, si uno no piensa, todo sale mal:
las carreteras se tuercen, los puentes se caen,
los barcos pierden sus mercancías…
Los secretarios llegaban a palacio,
un día sí y otro también,
con sus carteras llenas de problemas;
pero, de la cabeza del rey,
no salía nada de nada.

Al web d’OQO hi ha un resum prou exhaustiu, del que hem manllevat alguns paràgrafs. Diu, entre altres coses que…

A un rei ensopit li plouen els problemes per tot arreu i una comissió de savis resol que li convé canviar d’hàbits (passejar, fer exercici) però, sobretot,canviar de dieta, si vol recuperar l’alegria.

Com que al palua no hi ha un bon xef, opten per convocar la plaça de cuiner reial. Molts cuiners, vinguts de tot arreu s’hi presenten, amb les seves millors receptes. També hi acudeix la Mencía, una nena decidida que, tot i haver vist que en el ban hi posava clarament que buscaven a UN CUINER, amb el receptari de la seva àvia sota el bras i alguna cosa més, prepara un deliciós menú que arriba directe al cor del rei.

Quin serà el seu secret?- es pregunta tothom…

02_cocinera
El secret és ben senzill perquè tot allò que fem si, a més, ho amanim amb il·lusió, afecte i alegria, difícilment pot sortir malament. Aquest és el missatge optimista que ens transmet aquesta història.

La il·lustradora, Sandra de la Prada, ha intentat plasmar tot aquest món de gustos i aromes, oferint una proposta plàstica plena de frescor i de color. A través d’unes imatges netes i lluminoses, podem seguir les aventures d’aquesta nena pèl-roja que aconsegueix convertir-se en cuinera del rei. Els dibuixos reforcen el caràcter desenfadat de la nena amb l’ús del color fúcsia de la roba.  Ella mateixa explica:

“La Mencía porta un vestit fúcsia perquè és un color molt alegre i alhora, apetitós. La barreja d’aquest color amb la seva cabellera pèl-roja i la seva curta estatura em va semblar que la feien més eixerida i decidida, que és com jo la veia. Les formes arrodonides del seu vestit em van ajudar a donar-li dinamisme i moviment “.
Per emfatitzar el to humorístic del conte, acompanyen a la nena dos gats que, en paraules de la il·lustradora, “encara que no surten en el text, aconsegueixen fer-se gairebé tan protagonistes com ella: l’ajuden, fan gamberrades, participen de la història… “

A la narració escrita i a la proposta plàstica, la naturalesa cobra un protagonisme especial: gerros amb flors, plantes aromàtiques… Una natura que, tanmateix,  ha servit com a font d’inspiració a les receptes tradicionals.

Amb aquesta història que desborda optimisme pels quatre costats i que ens ensenya a valorar la cuina,  com sempre, o gairebé sempre, els d’OQO l’encerten.

Una ruta literària amb M de Mequinensa i Moncada (i mines, museus i marietes)

Els dies 28 i 29 de juny, el Consorci de Biblioteques de Barcelona va organitzar una visita a Mequinensa, vila de la província de Saragossa que pertany a la comarca del Baix Cinca.
Mequinensa és coneguda, sobretot, perquè és el lloc on es desenvolupa l’acció de la novel·la Camí de sirga d’en Jesús Moncada, un clàssic de la literatura que es llegeix als clubs de lectura de les biblioteques de la ciutat.

L’organització de l’activitat va ser fruit d’un conveni de col·laboració entre els dos ajuntaments i en Juanjo Arranz i l’Óscar Carreño van cuidar tots els detalls perquè fos una experiència reeixida.

A les deu del matí de dissabte les dinou persones que hi vam participar ens vam trobar a la Plaça de Catalunya. Veníem de clubs de lectura de diferents biblioteques i no ens coneixíem entre nosaltres, però notàvem els lligams invisibles que uneixen les persones que s’apassionen per la lectura. També vam tenir la sort de comptar amb la companyia de la Rosa Maria, la Rous, germana d’en Jesús Moncada, cicerone de primera, que ens va il·luminar amb detalls i anècdotes de la bona gent mequinensana. Les vivències de la Rosa Maria van estar carregades d’un sentiment agredolç però farcides sempre d’un somriure, quan no una riallada, xica!, de qui recorda capítols de la seva vida, de la vida d’una generació que no ho va tenir fàcil i que va haver de patir els estralls de la Guerra Civil, primer, i de la “guerra de la Enher” després, una “guerra” que va durar tretze anys i que marca el caràcter dels habitants de Mequinensa. Ho vam poder comprovar veient el dinamisme de la Regidora de Cultura, Gemma Nadal, la vitalitat de l’alcaldessa Magda Godía i l’entusiame de l’Arantxa i l’Antoni Blas, els nostres guies inseparables durant els dos dies.

comte-montecristoAl llarg del trajecte –dues hores d’autocar- l’Òscar i en Juanjo ens van posar al dia dels detalls logístics de l’excursió i també ens van situar la figura d’en Jesús Moncada, amb records força reculats en el temps, en els inicis de l’obra d’aquest artista -escriptor, pintor, col·leccionista- que va ser el primer a veure el seu nom com a traductor a la portada d’un llibre, El comte de Montecristo.

De tot el que vam viure en destaco tres moments.

DSC08246Museu de la Mina. La mineria ha estat, fins fa un parell d’anys, l’eix sobre el que ha girat l’economia de la zona i, per preservar-ne la seva memòria, han habilitat una mina que es pot visitar. Al llarg del seu recorregut – dues hores- vam poder conèixer els diferents sistemes d’extracció del carbó quer s’han emprat i les condicions físiques en que treballaven els miners. El recorregut està molt ben pensat i és molt didàctic. Qualsevol persona que no conegui res d’aquest món surt amb una idea clara de com s’extrau el lignit, els horaris que feien els miners, les malalties que patien, les eines que empraven, etc. Si voleu conèixer com està dissenyat aquest museu només cal que entreu al seu web i us en fareu una idea molt precisa.

DSC08318Lo Poble Vell. Aquest va ser el “momentàs” de la sortida. Caminar pels carrers dels poble vell, aturar-se a la casa on va viure en Jesús Moncada, sentir els explicacions de la Rosa Maria, conèixer de primera mà, amb les paraules precises de l’alcaldessa i d’en Blas, els carrers, el cinema, l’església, el camp de futbol, el mur i tots els raconets del poble va ser com si una realitat virtual, un holograma, s’obrís als nostres ulls i vam poder sentir la presència dels personatges inoblidables de Camí de sirga, la Carlota de Torres, el Nelson, l’Arquimides, l’Aleix de Segarra, l’Honorat del Rom, la Vídua de Salleres, el Pasqual Serafí, l’Atanasi Costa, etc.

DSC08327Museu d’història de Mequinensa. Situat a les antigues escoles de lo poble vell, és un espai amb una funcionalitat i una “modernor” molt cuidada. Còmode pel visitant, pedagògic, amb imatges facilitades pels propis veïns, té dos parts ben diferenciades. La primera abasta des de la prehistòria fins a la destrucció del poble vell i la segona és l’Espai Moncada. Aquest segon espai t’inunda d’imatges, records i pensaments. En paraules de la Maria Rosa “entres amb la visió de l’escriptor i surts entenent l’home”. D’un home d’un aparent posat seriós però amb sentit de l’humor, molt sensible i que estimava profundament la seva terra. Un home que col·lecciona marietes no pot ser un mal home. Més informació del museu AQUÍ

Però de moments màgics (amb m) n’hi van haver uns quants més, sobretot referits a les relacions que vam poder establir entre les persones del grup. Permeteu-me que els conservem en la nostra memòria.

Si teniu ocasió, no ho dubteu, la visita a Mequinensa val molt la pena. Ja feu tard!

Us deixo amb unes fotos de la visita.

 

V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana

titol_congres_lijS’ha publicat el 50è volum de la col·lecció Quaderns Divulgatius, editat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el juny de 2014. Recull les ponències del V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana: Història i ficció històrica per a infants i joves. Celebrat al Born Centre Cultural de Barcelona els dies 19 i 20 d’octubre de 2013.
CobertaPels que no hi van poder assistir és una bona oportunitat de conèixer què es va parlar. Per als que hi van assistir també es recomanable perquè val la pena anar rellegint les diferents aportacions i segur que hi trobaran detalls i opinions que ens els eu dia es van escapar.

El podeu descarregar en format pdf AQUÍ

L’index del llibre de 214 pàgines és el següent:

 

 

ÍNDEX

Presentació
Guillem-Jordi Graells

SESSIÓ I

Conferència: La narració històrica per a nois i noies
Oriol Vergés

TAULA RODONA 1: Entre la ficció i la veritat històrica. Fidelitats i infidelitats

Llibertat i ficció històrica
Oriol Garcia Quera
Fidels o infidels?
Núria Pradas Andreu
Les llegendes són ecos del passat
Joan de Déu Prats
La novel·la històrica: una qüestió d’equilibri
Maria Carme Roca

TAULA RODONA 2: Efemèrides, commemoracions, aniversaris: ocasions de creació i de difusió de narrativa històrica
Efemèrides, commemoracions, aniversaris: ocasions de creació i de difusió de narrativa històrica
Dolors Cabrera
El cas de Cavall Fort
Mercè Canela
Cal que neixin flors a cada instant
Josep Llussà
Aportacions de les biblioteques
Cèlia Millan
Homenatge a Joana Raspall: glossa i lectura d’alguns dels poemes de Joana Raspall
Miquel Desclot

SESSIÓ II
Conferència: Històries sense història
Teresa Duran

TAULA RODONA 3: La recreació o creació de personatges en contextos històrics
La recreació o creació de personatges en contextos històrics
Ignasi Blanch
La creació o recreació de personatges en contextos històrics
Dolors Garcia i Cornellà
La recreació o creació de personatges en contextos històrics
Enric Larreula Vidal
La recreació o creació de personatges en contextos històrics
Jordi Vila Delclòs

TAULA RODONA 4: La narració històrica a l’ensenyament. Lectura i currículum
Narració històrica i ensenyament
Jordi Cortès
La novel·la històrica com a eina didàctica
Lorena Jiménez Torregrosa
Narració històrica i ensenyament: el cas de les Illes Balears
Miquel Rayó
La narració històrica a l’ensenyament. Lectura i currículum
Silvestre Vilaplana

XII PREMI AURORA DÍAZ-PLAJA
Glossa d’Aurora Díaz-Plaja (1913-2003)
Teresa Mañà Terré
Acta del XII Premi Aurora Díaz-Plaja
Presentació de Josep Maria Aloy Bosch
Pere Martí i Bertran

Conclusions i clausura del Congrés
Marta Luna i Sanjuan

 

Aprendre a llegir amb la lectura compartida. Una altra lectura és possible.

A la revista Guix del mes de maig podem llegir un article molt interessant sobre lectura compartida.prat de la manta 2

prat de la manta 1L’han redactat i experimentat els companys de l’escola Prat de la Manta de l’Hospitalet. La Mercè Agustí, en Manel Ballart i la Montserrat García ens mostren una manera de treballar la lectura partint de la posada en pràctica de les estratègies que els alumnes han aprés i que la mestra complementa completant i verbalitzant les accions que realitz. I d’això és tracta, perquè  lectura compartida no és un mètode en el que els alumnes s’ajunten en petits grups per llegir d’acord al seu nivell de lectura i no atenent a la seva edat.

De lectura compartida ja n’havíem paralt en aquest blog el mes de novembre de 2012, també referenciant el treball d’aquests companys i les experiències d’en Rick Klein i la Jill Eggleton.
L’article de Guix el podeu llegir si cliqueu AQUÍ
Us passo també un vídeo que complementa les explicacions de la seva pràctica. El podeu veure clicant el següent enllaç:

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=83148

While He Was Sleeping (Mentre dormia)

ayano 1L’últim llibre que m’ha arribat a les mans me l’ha regalat l’Andrea Pozo, en tornar del seu viatge al Japó. Es diu “While He Was Sleeping” (Mentre dormia) i és d’una autora japonesa anomenada Ayano Imai.

El llibre és un àlbum il·lustrat amb uns dibuixos molt delicats, preciosos. Hi ha animals, aus, plantes, etc. dibuixats amb detall, sobre una història que es mou a través de les quatre estacions de l’any. Quan llegeixes aquest llibre notes una suau i dolça sensació.
El conte planteja la vida d’un ós que no necessita amics perquè ja té un barret molt elegant. El senyor Brown, el protagonista, és un ós amb molt estil, però sense companys.
Però un dia, un ocellet, un picot, decideix que el barret del Sr. Brown podria ser una casa magnífica per a ell i per a tota la corrua d’animals amb plomes que són els seus amics. I s’hi instal·la. Venen altres ocells i el barret del senyor Brown va creixent a mesura que van arribant nous inquilins.
ayano 2Quan s’acosta l’hivern, el Sr Brown se’n va a hibernar convençut que a la primavera ja no tornarà a sentir el cant dels ocells. Però… (no us puc contar un final inesperat i magnífic. Ho sento)
L’autora del conte, Ayano Imai, ha triat un tema prou tractar en la literatura infantil, però tot i així s se’n surt prou bé i construeix una història enginyosa, amb màgia, amb al màgia d’un barret que va creixent misteriosament.
En el conte també notem un ús estrany del antropomorfisme perquè el Sr. Brown viu en un poble d’humans on els altres animals viuen com animals. Si això no és suficient inquietant, hi ha un altre aspecte curiós i surrealista: la casa del senyor Brown, encara que convencional en la construcció, sembla tenir un bosc al seu interior. Veiem bolets assecant-se al costat de la rova estesa, un arbre que creix a través de les estovalles damunt la taula, escales d’herba, etc.
foto ayanoEn castellà, MacMillan va editar “la oveja número 108” , també d’Ayano Imani.

I en portugués podeu trobar uan versió de “El gat amb botes” que podeu consultar al següent video.