13 Setembre 2014 by jcentell

El mestre Germain

Albert Camus

Albert Camus va ser un dels autors a qui se li va concedir un dels premis més prestigiosos, el Premi Nobel. Va ser el 1957, tres anys abans de morir en accident de cotxe.

Un dels fets que més es recorda de l’acte és precisament el que fa referencia al seu mestre d’escola. L’Albert Camus un cop allunyat del brogit que suposa aquesta cerimònia, i més tranquil i seré, va escriure una carta molt emotiva al senyor Louis Germain, on li agraïa tot el que li havia ensenyat.

Voldria remarcar algunes frases de la carta que deien:
Benvolgut Senyor Germain,
Vaig esperar a que s’apagués una mica el soroll que m’ha envoltat tots aquests dies amb la concessió del Premi Nobel abans de parlar-li de tot cor. He rebut un honor massa gran, que no he buscat ni demanat. Però quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va allargar cap al nen pobre que era jo, sense el seu ensenyament i el seu exemple, no hagués passat res de tot això. No és que doni massa importància a un honor d’aquest tipus.
Però ofereix almenys la oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix sent per a mi, i d’agrair-li els seus esforços, el seu treball i el cor generós que vostè va posar continuaran sempre vius en un dels seus petits escolars, que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.

Uns dies més tard, el mestre Germain li contestava i, entre altres paràgrafs, acabava dient les paraules que remarco en negreta:

Quan millor ho aconsegueixes és quan ets simple, directe. I ara, bé! Aquestes impressions me les donaves a classe. El pedagog que vol exercir a consciència el seu ofici no descuida cap ocasió per conèixer els seus alumnes, els seus fills, i aquestes es presenten constantment. Una resposta, un gest, una mirada, són àmpliament reveladors. Crec conèixer bé el simpàtic homenet que eres i el nen, molt sovint, conté en germen l’home que arribarà a ser. El plaer d’estar a classe resplendia en tota la teva persona. La teva cara expressava optimisme. […]
Abans d’acabar, vull dir-te quan em fan patir, com a mestre laic que sóc, els projectes amenaçadors que s’ordeixen contra la nostra escola. Crec haver respectat durant tota la meva carrera, el més sagrat que hi ha al nen: el dret a buscar la seva veritat. Us he estimat a tots i crec haver fet tot el possible per no manifestar les meves idees i no pesar sobre les vostres joves intel·ligències ...

Louis Germain, Ken Robinson o Howard Gardner, entre molts altres, són noms que han acompanyat el meu imaginari professional. De tots ells se’n destaquen les qualitats humanes i la vocació per fer de la nostra feina meravellosa quelcom que pugui deixar petja en els infants.
Afortunadament, he conegut i conec a molta de la bona gent del món de l’educació que fa una tasca silenciosa, directa, soferta, alegre i raonada. En aquests primers dies d’un nou curs els voldria desitjar a tots i totes que no defalleixin, que entenguin que val la pena continuar a la trinxera com fins ara, pencant com sempre, allunyats del soroll mediàtic i dels intents per desprestigiar l’educació.
Voldria també agrair, des d’aquest blog les mostres d’agraïment i d’estimació que he rebut durant aquests quaranta anys de fer de mestre a l’escola Sant Josep – El Pi. I ho voldria fer extensiu, en particular a la bona gent de l’Editorial Graó, a en Raül Manzano, la Glòria Puig, la Sara Cardona i tota la resta de col·laboradors de la revista GUIX. I un superagraïment especial a l’Eva Martínez per escriure el retrat que acaba de publicar al número de juliol-agost i on em dedica unes paraules molt carinyoses.
Gràcies a tots vosaltres. El blog continuarà, hi haurà alguns canvis el mes de gener, però la complicitat amb la literatura infantil i les biblioteques escolars seguiran intactes.
Molt bon curs!
L’article de l’Eva Martínez el podeu llegir a continuació en la versió castellana (Revista AULA) clicant AQUÍ.

7 Setembre 2014 by jcentell

La plataforma Verkami

D’editorials de garatge n’hem parlat en algun que altre moment. Avui comentarem una altra forma d’editar que s’està escampant amb certa fortuna.

És el Verkami, una plataforma digital que es basa en el crowdfunding.
Funciona de manera senzilla. Si tens un llibre (o un còmic, o una pel·lícula, etc.) que vols difondre i no trobes editor, es tracta de buscar financiació entre els coneguts o públic en general que estigui interessat en la teva idea. Llavors penges el projecte a la pàgina de Verkami i disposes de quaranta dies perquè el teu somni esdevingui realitat.
Les persones que col·laboren econòmicament (només paguen si el projecte tira endavant) reben a canvi una compensació en forma del producte.
Es una bona manera de donar a conèixer noves o diferents productes que d’altra forma no veurien la llum.

La última aportació que he fet és al projecte de la Montse Sanchiz, una autora, il·lustradora i editora de Vell Marí Edicions, un projecte microeditorial que neix amb vocació de futur fruit de la suma de les seves tres grans passions: els llibres, la il·lustració infantil i la natura.

La Montse té preparats dos llibres “El Pit-Roig” i “L’Esquirol” que, podeu consultar a: http://www.verkami.com/locale/ca/projects/9585).

I el seu web a: http://www.vellmariedicions.cat/

1 Setembre 2014 by jcentell

Marcus Pfister, l’il·lustrador del mes (setembre 2014)

L’il·lustrador del mes de setembre és en Marcus Pfister, un artista que va néixer l’any 1960 a Berna, Suïssa. La seva primera feina va ser la de dissenyador gràfic en una agència de publicitat però un viatge de sis mesos als Estats Units, Canadà i Mèxic li va fer veure que el seu futur passava per convertir-se en artista gràfic independent.
El primer llibre il·lustrar que va publicar va ser The sleepy owl (El Mussol dormilega) el 1986 però no va ser fins 1992 que va irrompre en l’escena internacional amb el seu llibre El peix irisat. Aquest llibre i l’èxit que se’n va derivar el va convèncer per centrar-se exclusivament en escriure i dibuixar els seus propis llibres. Des de llavor ha publicat uns cinquanta àlbums – un parell cada any, aproximadament- que s’han traduït a molts països i ha venut més de 30 milions d’exemplars.
Els seus llibres sempre amaguen alguna sorpresa, com els hologrames de la sèrie del peix irisat o els llibres amb doble final.A l’escola, els contes que més han agradat als infants són, precisament, el d’en Rufus i les pedres màgiques i, sobretot , el d’El peix irisat. Als infants els agrada tocar els hologrames però també els interessa l’argument d’ambdues històries.

El rocés creador d’aquest autor comença amb uns esbossos a llapis que després els passa a aquarel·la. De vegades també fa servir paper d’alumnini que és on després s’encabeixen els hologrames.

Una altra tècnica que està usant darrerament són els acrílics. Primer fa un dibuix i després l’amplia amb una fotocopiadora. Aquesta ampliació la passa a paper transparent, primer, i a finalment a paper opac.
Marcus Pfister té quatre fills i viu amb la seva família a Berna, Suïssa. Les seves gires de signatura dels llibres l’han portat a Corea, Japó, Estats Units i molts països europeus.
Treballa a casa seva – de 8 del matí a cinc de la tarda, de dilluns a divendres- i al seu estudi té una paret amb tots els seus llibres.
També li agrada anar a les escoles i parlar als infants sobre com dibuixar.
Alguns dels àlbums que podem trobar a casa nostra són:

Rufus i les pedres màgiques
Montena
En Rufus viu feliç amb altres ratolins en una petita illa que s’estimen molt perquè
els proporciona aliment i refugi de les tempestes. Però un dia, en Rufus, després d’una tempesta, surt de la seva cova i es troba amb una estranya pedra brillant.
L’agafa i la porta a la seva cova. La resplendor i la calor de la pedra atrauran els altres ratolins que també en voldran una. El final del conte es pot triar segons volem que sigui alegre o trist.

El peix irisat

Ediciones Beascoa.
El llibre ens parla d’un peix, amb escates brillants i multicolors, anomenat Peix Irisat, que n’està molt cofoi de les seves escates.
Un dia, un petit peix li pregunta si li’n pot regalar una. El Peix Irisat es nega d’una manera molt grollera. Els altres peixos es molesten pel comportament egoista del Peix Irisat i no volen jugar més amb ell.
L’estrella de mar, li diu al peix irisat que vagi a visitar al pop i li demani consell.
Quan finalment el troba li pregunta què ha de fer. El pop li diu que ha de compartir la bellesa de les seves escates amb els seus amics.
Quan es troba amb el peix petit per segona vegada, el Peix Irisat li dóna una de les seves escates preciosos i, en veure l’alegria d’aquest petit peix, immediatament ell també se sent molt millor. Molt aviat estarà envoltat d’altres peixos que li demanaran una escata brillant.

El peix irisat i la gran balena blava
Ediciones Beascoa
Quan una gran balena blava ve a viure prop del Peix Irisat, hi ha un malentès entre ells que pot acabar en desastre. Caldrà tractar de fer les paus, com sigui.

El peix irisat al rescat
Ediciones Beascoa.
El Peix Irisat ha de decidir si arriscar o no la seva vida quan veu un petit peix perseguit per un tauró.

El peix irisat i la cova dels monstres marins
Ediciones Beascoa
És l’aventura més complicada del peix irisat. Ha d’anar a la Cova dels Monstres Marins i es rumoreja que és el lloc més perillós de l’oceà. Però ha d’anar per trobar unes algues que puguin curar el seu amic malalt.
Al final, feliç, el Peix Irisat descobreix que enfrontant-se a les seves pors, és possible superar-les.

Topi y Popi : una colina o un hoyo
Alberdania
Topi i Popi són dos petits talps que volen jugar junts, però Popi vol fer una gran muntanya i Topi prefereix cavar un profund forat. Cap dels dos no vol cedir. Així no poden sortir bé les coses, oi?

A dormir, Nil!
Joventut
S’acosta l’hora d’anar a dormir i abans cal sopar i banyar-se; però en Nil prefereix fer altres coses, com jugar, cantar, saltar … El pare d’en Nil ja no sap què fer perquè se’n vagi al llit.

El pequeño Cuervo y la luna
Lóguez
Petit Corb, només hi ha una condició si vols jugar amb nosaltres: Vola fins a la lluna! – es van burlar els altres corbs grans.
El petit corb té por, però aixeca el vol cap a la infinitament llunyana lluna. Allò no pot acabar bé. Què li passarà al petit, valent corb?

La Estrella de Navidad
En aquest llibre, la principal gràcia són les estrelles que brillen en cadascuna de les pàgines. Brillen per guiar els pastors, els Reis Mags, i els animals salvatges fins a la cova de Betlem, on es troba el Nen Jesús. És una recreació de la història de Nadal.

Pàgina web de Marcus Pfister: http://www.marcuspfister.ch/

Un parell de vídeos:
El Peix irisat

A dormir, Nil!

28 Agost 2014 by jcentell

Simposio Internacional “Lectura en pantalla”

L’equip GRETEL (Grup de Recerca de literatura infantil i juvenil i educació literària de la Universitat Autònoma de Barcelona), coordinat per la doctora Teresa Colomer té com a principal objectiu de recerca l’ús dels llibres infantils i juvenils per als aprenentatges literaris a l’escola obligatòria.

Organitzen i participen de nombrosos esdeveniments i ara han programat unes interessants jornades els propers divendres 3 i dissabte 4 d’octubre per tractar sobre les noves transformacions que suposa la producció digital.
En aquest Simposio s’oferiran els resultats de la recerca en aquest àmbit i es facilitaran eines concretes d’intervenció que ajudin en la millora de la tasca educativa.
En el programa del Simposi hi haurà conferències, però també presentacions de comunicacions d’uns vint minuts cadascuna, on hi haurà un ventall d’idees i experiències molt ampli.
De les conferències, a més de les de Mireia Manresa i Laura Borràs, que seran magnífiques com sempre, crec que val pena destacar l’oportunitat de seguir aquestes altres tres:
Conferència de Junko Yokota: Analyzing Features of Picture Books in the Digital World
Conferència de Bettina Kümmerling- Meibauer: The Child Writes Back. How the new social media challenge traditional views on children’s literatura
Conferència de Kate Pullinger: Inanimate Alice – How We Accidentally Created a Digital Story for Schools.

El Simposi tindrà lloc a la Casa de Convalescència – UAB, St. Antoni Maria Claret, 171, 08041 Barcelona, edifici modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Tota la informació (programa, inscripcions, etc.) la podeu trobar a l’adreça:

http://www.gretel.cat/node/422

15 Agost 2014 by jcentell

Epistolari Jordi Arbonès – Joaquim Carbó, un cercle que es tanca

L’estiu és el moment de les lectures que anem apilant a la tauleta de nit i que, per manca de temps i de son, queden aparcades. Esperem amb delit aquest oasi que ens permet agafar un llibre, assaborir-lo lentament sense haver de fer lectures en diagonal, aturant-nos per marcar les frases boniques amb el retolador fluorescent, escriure notes al marge, disfrutar… Una és la que comentem a continuació.
Vaig tenir la sort que la Montserrat Bacardí, professora de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, em fes a mans una joia que es titula Epistolari Jordi Arbonès -Joaquim Carbó. El volum en qüestió té gairebé 900 planes i recull les cartes que en Joaquim Carbó i en Jordi Arbonès es van escriure, un a Barcelona i l’altre a Buenos Aires, amb intervals, des de el 1967 fins al 2001. Són 197 cartes, més o menys extenses.
Ara l’he acabat, i com passa sovint quan ens ho passem bé, amb certa ràbia perquè sempre en volem més.

M’ha agradat perquè hi ha moltes idees potents.

Hi ha la idea de llibertat. Llibertat de pensament, de no alinear-se amb el poder establert, de fer el propi camí i allunyar-se dels interessos interessats, malgrat que de vegades signifiqui quedar marginat o simplement oblidat.
Hi ha la idea de l’amistat que va unir aquests dos prohoms, tants i tants anys allunyats per milers de quilòmetres, en una època en que una carta trigava més d’un mes en arribar al seu destí. Una amistat fonamentada en pensaments, vivències compartides i sobretot cultura, molta cultura de tota mena (literària, cinematogràfica, TEATRAL, artística,…).
Hi ha la idea de les coses petites, les de cada dia, de cadascú, les malalties, la feina, les critiques que fan mal, els moments feliços.
Hi ha l’agraïment perquè, sense voler-ho, han escrit la història del nostre país en els darrers cinquanta anys, des d’una òptica no oficial, amb una visió polièdrica.
Hi ha la idea de no censurar res del que contenen les prop de dues-centes cartes on apareixen molts personatges de la vida pública política, social i cultural, amb noms i cognoms, de vegades amb actuacions criticables, poc edificants.
Hi ha la idea de la literatura amb majúscules, d’una literatura que s’allunya de les capelletes i que va al mol de l’os dels grans escriptors, dels que han estat capaços d’innovar, d’arriscar-se, de crear un univers nou, de Henry Miller, de Hemingway, de Tennessee Williams, de Faulkner, de Raymond Chandler, etc.
En definitiva és un epistolari que parla de la vida, de la mort, del cercle que es tanca, de la no-violència, de natura, de música, d’allò que val la pena de viure.
El llibre es pot llegir de diverses maneres. Una és seguint cronològicament les cartes. Una altra és anar a l’annex que hi ha al final i buscar el nom de les persones amb les quals van tenir relació. També es pot anar directament a un període històric concret i saber què passava a Catalunya i al món.

Recomano, especialment aquesta lectura. Potser no tindrà la repercussió ni el suport dels mitjans de comunicació, potser no serà un best-seller ni es vendran gaires exemplar, però els que tingueu l’interès per conèixer com era (com és) la societat catalana, o passar una bona estona, riure o emocionar-vos, tot pel mateix preu, aquest és el llibre.

Unes paraules de presentació de l’obra, amb paraules de Joaquim Carbó:

«Fer una immersió en les cartes —converses, gairebé m’atreviria a dir— que Jordi Arbonès i Montull i jo vam mantenir a través de l’Atlàntic entre 1967 i 2001, m’ha produït una forta impressió. Quina emoció, rellegir les que ell m’escrivia de tan lluny, estalviant hores de son i del seu febrós treball de traductor, així com les que li vaig escriure jo, com a cronista que intentava posar-lo al corrent del que em pensava que li podia interessar més del que passava a casa nostra!
Si algú s’atreveix a endinsar-s’hi, comprovarà que són l’abocador descontrolat i repetitiu d’una pila de greuges, ressentiments, inquietuds, esperances, il•lusions i, fins i tot, alguna alegria en qualsevol terreny: cívic, polític i, naturalment, econòmic, sempre al voltant dels llibres i la llengua.
Aquest totxo que ocupa tantes i tantes pàgines no és altra cosa que el record del pas per la vida literària catalana del meu amic Jordi Arbonès, aquell singular traductor al català, des de l’Argentina!, de tants i tants títols de la millor literatura en llengua anglesa.»

Us deixo amb unes fotos del 22 d’abril de 2005, dia que vam batejar la biblioteca de l’escola amb el nom Biblioteca Escolar Joaquim Carbó.

I si voleu llegir algunes cartes de l’epistolari , només cal que cliqueu AQUÍ.

10 Agost 2014 by jcentell

Anna Laura Cantone, la il·lustradora del mes (agost 2014)

La il·lustradora que presentem aquest mes té una especial significació per a mi. La vaig descobrir gràcies a un encàrrec de l’editorial Faktoria K de libros que em va demanar la traducció al català d’un llibre de Didier Lévy il·lustrar per ella mateixa. Era L’habit de lumière. Recordo que em va costar trobar la traducció del títol perquè, si bé en castellà hi ha l’expressió traje de luces, en català vaig haver d’incloure la menys impactant el vestit de torero. Però va valer la pena per dos motius. El primer, perquè el llibre l’hem usat en diverses ocasions a l’escola per plantejar el tema del maltractament envers els animals, i el segon perquè em va permetre seguir la carrera d’aquesta artista que no ha deixat d’evolucionar i de millorar amb els anys. Malauradament, bastants dels seus llibres els he hagut d’anar a buscar a França perquè no es troben a casa nostra.

Ara mateix és una de les il·lustradores més ben valorades a Itàlia on se la considera una figura destacada en el camp del dibuix contemporani. Es valora especialment l’originalitat del seu estil visual: ulls rodons molt a prop un de l’altre, nassos desproporcionadament llargs, colors brillants i contrastos i insercions de materials, etc.

Les seves històries, les que ella escriu i dibuixa, són força enginyoses i sorprenents, i sempre que les hem posat en mans dels infants han resultat un plaer per a ells.

L’Anna Laura explica que a l’escola només volia dibuixar i quan escrivia, usava lletres molts grans i això li permetia emplenar l’espai amb els seus dibuixos.

La seva infantesa la va passar a prop de Torí, en una ciutat anomenada Alessandria, on va néixer el 1977. Els estudis artístics els va fer a Milà, a l’Institut d’Art i l’Istituto Europeo di Design.

Dels seus primers treballs no n’està gaire contenta. De El vestit nou de l’emperador, per exemple, comenta que “mirant cap enrere, puc veure que tot està malament. Els colors són incorrectes. No hi ha ombres de manera que no hi ha profunditat. Els personatges són massa plans i massa forts.”

El seu mètode de treball és ben senzill: Treballar des de les vuit del matí fins a les cinc de la tarda i si ha de presentar un treball es capaç de quedar-se fins a les dues de la matinada enganxada a la cadira.

Normalment dibuixa amb acrílics i llapis, però si ens hi fixem podem veure que també empra els collages (de manera molt enginyosa, per cert). Al seu estudi té calaixos plens de petits quadrats de robes de cotó que ha anat comprant i guardant, així com tot tipus de segells de goma i de metall, flascons plens de grans de cafè i altres llavors, cotons, llumins usats, capses de galetes buides, etc.

En els seus dibuixos podem veure com fa servir dues línies per als contorns dels personatges, un negre per definir el caràcter i un de vermell per donar-li un efecte vibrant. Això la fa diferent.

Ha obtingut premis nacionals i internacionals, entre ells el prestigiós Premi Andersen.

També ha fet una sèrie de dibuixos animats, per als nens italians, que es diu Pipì, Pupù e Rosmarina però confessa que prefereix treballar amb els pinzells en comptes de l’ordinador que va utilitzar per als cinquanta episodis dels dibuixos animats: Tot és massa automàtica amb l’ordinador. Prefereixo treballar amb pinzells. És més físic, amb ús del color i el pinzell descobreixo molts resultats diferents. A més, m’agrada tenir una mica de brutícia a les mans mentre treballo.

Dels llibres que podem trobar en català o castellà en destaco els següents:

Un papa a mida Quan es té la mare més llesta, més guapa, més esportista i més forta però no es té un pare, convé buscar-ne un però que sigui l’adequat. El millor seria que tingués les virtuts de la mare, encara que si no és fort, ni sap fer càlculs mentals, és baixet i no gaire guapo però sap moltes poesies, li agraden els animals i és afectuós,també pot ser convenient quedar-se’l.

Vull una mare robot. El protagonista té una mare que mai no està a casa, i la troba a faltar, així que decideix construir-se una mare-robot que no vagi a l’oficina, que el porti a l’escola, li faci els deures, i li cuini sempre patates fregides , pizza, crispetes i, per descomptat, espaguetis, i, mai, mai li cuini col bullida, pollastre bullit ni res bullit. Però aviat descobrirà que aquesta mare té un defecte…

El increíble viaje de la abuela. Totes les àvies són tan aventureres com Rosa. Capaços de vèncer plantes carnívores, aranyes verinoses i tigres famolencs. No s’espanten quan es troben voltors, óssos o pops gegants. Poden creuar llacs, aturar elefants i donar set voltes al món abans de visitar les seves nétes i néts per regalar-los una història.

El vestit de torero. Quan un toro ignora el torero no hi ha festa. I sense festa no hi ha públic. I sense públic no hi ha glòria. Això és el que li succeeix al protagonista d’aquesta simpàtica narració quan es queda sense toro amb qui torejar i no se li ocorre altra cosa millor que mirar de convèncer un altre animal amb banyes que es deixi torejar: una cabra. La sensació de fracàs aboca el pobre torero a un canvi de rumb dràstic. Però a canvi guanyarà un grapat d’amics: conills, cérvols, senglars i fins i tot algun toro rialler.

Ja ve la nùvia! La Filomena és una modista famosa pels preciosos vestits de núvia que dissenya i cus. Posa el cor a cada puntada, en cada fi encaix, a cada llaç de seda, però els seus vestits són per a altres núvies, no per a ella. Un dia, el timidísimo Ferrucho li proposa matrimoni. La Filomena, per fi, caminarà cap a l’altar i, sens dubte, ho farà amb molt estil. Tota la ciutat està expectant: quin vestit cosirà la Filomena per al seu propi casament?

L’Alicia Patapam en els contes. Què podem fer un dia que plou i no fan res de bo a la tele? Llegir un llibre, és clar! Això és el que fa l’Alícia, que es mira la primera pàgina del llibre de contes il·lustrats amb un gran badall però que quan arriba a la tercera ja està tan ficada que… hi cau, dins el llibre! Primer, al conte de la Bella Dorment , després, al de la Caputxeta Vermella i, finalment, al del Gat amb Botes.

Altres llibres il·lustrats per l’Anna Laura Cantone són:

Animales sin zoo
El mochuelo que tenía miedo a la oscuridad
La gatita que quería volver a casa
El pingüino que quería saber
¿Qué es el amor
Tres fantasmitas
Hansel i Gretel
Blancaneus
El cuento del lobo
La butxaca màgica

El seu web, ara en reformes, és http://www.annalauracantone.com

Us deixo amb el video d’Un papa a mida:

5 Agost 2014 by jcentell

Veure amb les mans, sentir amb els ulls. Sobre la discapacitat en la literatura infantil

La representació de la discapacitat en els llibres per a nens i joves té implicacions importants per a tots els lectors, discapacitats o no. Per això, a l’escola, es promouen accions per desvetllar l’interès i comprendre els companys amb limitacions físiques o mentals. La literatura, els llibres que presenten punts de vista diversos, ajuden a reflexionar i fer entendre que les persones amb handicaps no venen d’un altre planeta.

A les nostres aules hi ha alumnes que presenten algun tipus de discapacitat. Aproximadament, un deu per cent. Això significa que, dins del grup classe, dos o tres infants tenen alguna dificultat física o mental. És feina del mestre fer evident aquesta dimensió de la discapacitat a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Cal que la seva diferència no sigui percebuda com una realitat apart, no sigui estigmatitzada, i es faciliti una imatge positiva de l’infant, col·lega, amic, veí, la persona amb qui tindrà relació durant tota la vida.

Una eina magnífica per fer-ho evident és la literatura infantil i juvenil. Sortosament, les històries que s’hi expliquen, cada vegada més, inclouen situacions en les que els protagonistes tenen alguna limitació. És el cas de El síndrome de Mozart , meravellosa novel·la de Gonzalo Moure que narra les peripècies d’un noi afectat per la síndrome de Williams, passant pels àlbums il·lustrats com La Caterina, l’ós i en Pere on el Pere viu la vida des d’una cadira de rodes, o la darrera novel·la de R. J. Palacios, Wonder.

La literatura infantil i juvenil, a través de la diversitat de les seves narratives, les poesies, els refranys, etc. mostra un interès creixent i comença a incloure algunes situacions que proporcionen una certa imatge positiva de la discapacitat. No obstant això, si ho comparem amb les obres que tracten sobre els prejudicis de gènere o sobre les races, per exemple, encara no hi ha una normalitat perquè els missatges que encara, massa sovint, trobem fan referència a representacions melodramàtiques de la discapacitat. N’hi ha prou de recordar els personatges que el cinema ha usat comercialment com el Capità Garfi, mancat d’una ma, el geperut de Notre Dame i la seva escoliosi o la seva olor i els problemes de mobilitat de l’ogre Shrek.

Un document molt útil és la bibliografia comentada La discapacidad en la literatura infantil y juvenil editat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i que podeu descarregar on-line o clicant aquí. Presenta un panorama força exhaustiu de les obres per a infants i joves i recull articles que ho analitzen des de diverses perspectives.

A la revista Guix núm. 407 i a AULA núm. 232 presentem una experiència basada en el còmic Maria y yo de Miguel Gallardo. Podeu llegir l’article complet AQUI o entrant a l’apartat Publicacions/Revistes/Guix d’aquest mateix bloc.

També podeu veure el tràiler de la pel·lícula que es va fer d’aquesta aventura gràfica.

28 Juliol 2014 by jcentell

Efemèrides de la mort d’en Saint-Exupéry i del naixement d’en Batman

Saint Exupéry

El proper dijous 31 de juliol recordarem que fa 70 anys una avioneta model Lightning P-38 que anava en missió de reconeixement cap a Lió -on estaven les tropes alemanyes, segona guerra mundial- es va estimbar i va caure al mar davant les costes de Marsella. El pilot era l’Antoine de Saint-Exupéry i només feia un any que havia publicat “El petit príncep”.

Per recordar la vida d’aquest autor s’ha fet un llibre homenatge que explica la seva vida. L’il·lustra en Peter Sis i explica moltes d’anècdotes, com que mentre volava, Saint-Exupéry acostumava a llegir i escriure, que li agradava jugar a escacs, fer avions de paper i sorprendre amb jocs de cartes i màgia els seus amics. També explica com gairebé s’ofega després de provar un hidroavió, que es va tirar en paracaigudes des de la Torre Eiffel durant l’Exposició Internacional del 1937 o que era molt alt i gairebé no hi cabia a la cabina.

Saint-Exupéry va néixer el 1900, una època daurada dels descobriments amb una gran sensibilitat per les exploració i els invents. Un Antoine de 12 anys va construir una màquina voladora improvisada.

Quan va arribar la guerra i va ser cridat al servei militar va poder volar portant el correu de França fins a Espanya i va ser quan va conèixer el seu gran amic Guillaument.

Saint-Exupéry vivia el seu somni, volar entre Europa i l’Àfrica Occidental. Amb el temps, la companyia aèria el va enviar a un camp d’aviació al sud del Marroc, i els dos anys que va passar al desert van ser dels més feliços de la seva vida. Allà hi vivia en una barraca de fusta i tenia poques pertinences i encara menys visites. Amb l’oceà a un costat i el desert a tot arreu, semblava un dels llocs més solitaris del món. Però ell estimava aquesta soledat i veure cada nit milions d’estrelles. Segurament, aquella estada al desert li va servir d’inspiració per escriure El Petit Príncep.

Desitjós d’explorar altres cels, l’Antoine es va unir als seus companys aviadors en la creació de noves rutes de correu a Amèrica del Sud. Res no el podia aturar mentre creuava les glaceres, les selves tropicals, i els pics de les muntanyes, lluitant contra els forts vents i les tempestes salvatges…

El llibre continua explicant les peripècies de l’Antonie fins a la seva desaparició el dia que esperaven la seva arribada a les 12:30. Mai no va tornar.

El llibre The Pilot and the Little Prince. The Life of Antoine de Saint-Exupéry l’ha escrit i il·lustrat Peter Sis i l’ha editat Farrar, Straus and Giroux (BYR), el maig de 2014.

Té 48 pagines a tot color i està recomanat per a nens d’entre 5 i 8 anys.

BATMAN

Batman va néixer fa 75 anys el 23 de juliol de 1939. Us recomano la lectura d’un molt bon reportatge sobre el s 75 anys d’en Batman, que es pot llegir a l’edició del País digital.

I si ho voleu saber tot sobre aquesta celebració només cal que aneu a l’especial que va fer el mateix País digital AQUÍ.

Més informació al Biblioblog de la biblioteca Armand Cardona de Vilanova i la Geltrú. AQUÍ.

28 Juliol 2014 by jcentell

Momentos de lectura – Calendario 2015

La Fundación Alonso Quijano, organitza des de fa set anys un Concurs de Fotografia anomenat MOMENTOS DE LECTURA amb l’objectiu de fomentar la creativitat plàstica i artística dins l’àmbit de la lectura en tots els seus aspectes i dimensions.

La finalitat del concurs és la selecció de 13 fotografies relacionades amb la lectura que després es publiquen en forma de Calendari de la Lectura.

Per al del 2015 ja hi ha guanyadors.

La fotografia guanyadora és de Rosa Delgado i es diu “la fuerza de la lectura”. Serà la que hi anirà a la portada del calendari. Les altres dotze les podeu veure si cliqueu aquí. També podeu entrar al web de la Fundación Alonso Quijano i disfrutar de les quaranta fotografies finalistes, així com les dels concursos anteriors.

A mi també m’han agradat aquestes dues:

22 Juliol 2014 by jcentell

Adreça permanent

Arriba i l’estiu i preparem les maletes per fer aquell viatge que estem esperant de fa mesos. Molts de nosaltres aprofitem per visitar llibreries o llocs mítics on passen les accions de les nostres novel·les preferides. Si anem a Dublin és inevitable recórrer els llogarets per on es movia Leopold Bloom, el protagonista de la novel·la Ulisses de Joyce, si visitem Londres segur que ens toparem amb l’estàtua de Peter Pan i si visitem Lisboa farem un descans en algun dels cafès que freqüentava Pessoa.

Però hi ha un altre turisme que és molt comú, almenys entre els meus amics i coneguts. Em refereixo a la visita als cementiris. Potser és perquè els qui vivim a Barcelona els tenim molt a prop (n’hi ha nou). No són els més bonics del món, estan lluny de la fascinació que produeix, per exemple, la vista al Père-Lachaise que traspua tota l’essència de París, ni encomanen l’emoció que ens produeix visitar la tomba de Machado a Cotlliure o la de Borges a Ginebra.
Els autors de literatura infantil i juvenil també tenen el seu racó en la història dels cementiris i, malgrat que les seves tombes no rebin les visites de la d’en Cortázar a Montparnasse on molts visitants hi deixen una pedreta, un poema o una flor, crec que també els hi podem dedicar una estona del nostre temps estiuenc.
Si viatgeu per l’Europa més propera, segur que trobareu moments per al record dels grans autors que han marcat l’esdevenir de la literatura infantil i juvenil. Us recomano alguns llocs que no us defraudaran. Els distribueixo per països:
FRANÇA

Jules VERNE.
La seva tomba està al cementiri de La Madeleine, a Amiens, a la regió de la Picardia, al nord del país. Va morir el 1905.
Verne és l’autor de novel•les d’aventures clàssiques com La volta al món en vuitanta dies, Vint mil llegües de viatge submarí, Miguel Strogoff o De la Terra a la Lluna. Se’l considera un dels “pares de la ciència-ficció”, juntament amb H.G. Wells.
Va néixer a Nantes i l’estiu passat ja vam fer una entrada en aquest mateix blog.

Antoine de SAINT -EXUPERY
L’autor de El petit princep va desaparèixer mentre volava sobre la Mediterrània, davant els costes de Marsella. Corria l’any 1944 i el seu cos mai va ser trobat. En el seu record hi ha instal·lat un Memorial al cementiri de Les Invalides (Paris).

René GOSCINNY va morir l’any 1977. Molts de nosaltres vam créixer enganxats a les aventures d’Astèrix el gal, del qual n’era l’il·lustrador. També va ser l’autor d’unes novel·les infantils protagonitzades pel petit Nicolàs.

Està enterrat al cementiri Caucade, a la ciutat de Niça.

Oscar WILDE
Al cementiri de Père Lachaise, a París, hi ha un monument on molta gent hi deixa unes marques de petons sobre l’escultura. És on es troben les restes d’Óscar Wilde des del 1900.
Han passat cent anys però el seu record encara és molt present, especialment entre els anglesos que recorden els fets de la seva atribolada vida. L’hem inclòs en aquesta selecció per alguns dels seus contes com el príncep feliç o el gegant egoista però també va escriure alguna novel·la (el retrat de Dorian Gray) i obres de teatre com La importància d’anomenar-se Ernest o Salomé.

DINAMARCA

Hans Cristian ANDERSEN
L’escriptor de contes de fades més famós va morir a l’any 1875 a Copenhage on està enterrat al cementiri d’ Assistens.

La seva fama es recolza en els seus contes de fades que s’han fet molt populars arreu del món i alguns d’ells han estat portats al cinema. Són seus els contes La Sireneta i El vestit nou de l’emperador, L’aneguet lleig, La princesa i el pèsol, La reina de les neus, El rossinyol i El soldadet de plom, entre d’altres.

ANGLATERRA

Roald DAHL
Roald Dahl, autor de Matilda va morir el 1990. Va néixer a Gal·les però els seus pares eren noruecs. Curiosament, com l’Antoine de Saint-Exupery també va ser aviador i va combatre a la Royal Air Force en la segona guerra mundial.
Entre les seves obres per a infants i joves més conegudes destaco Charlie i la fàbrica de xocolata, les bruixes, els Culdolla, Danny, el campió del món i el gran amic gegant.
Roald Dahl està enterrat al cementiri Sant Pere i Sant Pau, a Great Missenden, no gaire lluny de Londres.

CS LEWIS
Quan Clive Staples Lewis anava l’escola de Cherbourg a Anglaterra ja va començar a desenvolupar una afició pels antics mites d’Europa que es veuen reflectits en les seves novel·les. Es va fer conegut per la sèrie Les Cròniques de Nàrnia.
Va morir el 1963 i està enterrat a al cementiri de la Santíssima Trinitat, a Headington, Ciutat d’Oxford,

John Ronald Reuel TOLKIEN
Conegut per la seva sèrie Terra Mitjana que inclou el best-seller El Senyor dels Anells.
El 1937, el seu primer gran llibre, El Hobbit va ser un èxit immediat i el seu editor li va demanar escrits addicionals. Va treballar durant 16 anys per escriure “El Senyor dels Anells”, publicat per primera vegada el 1954.
Va morir a Oxford el setembre de 1973 i va ser enterrat al cementiri Wolvercote, Oxford. A la seva làpida es poden llegir els noms Luthien i Beren que es refereixen a personatges dels seus llibres sobre la Terra Mitjana.

HERGÉ
Georges Rémy, HERGÉ, va morir el 1983 i està enterrat al cementiri Uccle, al sud de Brussel•les.
Va ser l’autor, il·lustrador i creador dels còmics de Tintín. Si aneu a Brussel·les també val la pena una escapada a Louvain-la-Neuve on hi ha el Museu Hergé.

ALEMANYA

Michael ENDE
Aquest autor alemany el recordem amb molt d’afecte per dues obres: Momo i La història interminable. Va morir a Suttgart el 1995 però està enterrat a Munic, al cementiri Waldfriedhof München.

ITÀLIA

Carlo COLLODI
Va viure i va morir a Florència, el 1890. Està enterrat al Cementiri Monumental Delle Porte Sante.
El seu nom real era Carlo Lorenzini. Va treballar durant molts anys com a periodista i va començar a escriure contes de fades en 1856. El seu llibre Les aventures de Pinotxo (1883) és una de les històries de tots els temps dels més famós dels nens. S’ha filmat diverses vegades però la versió més coneguda és que va fer Walt Disney el 1940.