El mascaró de proa llença amarres

Hi ha notícies que tot i que les entenem, no deixen d’entristir-nos, sobretot quan tenen quelcom de pèrdua. Això és el que m’ha passat quan he sabut que «Mascaró de proa» (http://mascarodeproa.blogspot.com/) es jubila i deixa de compartir els seus pensaments a través del blog.
«Mascaró de proa» ens ha acompanyat aquests darrers vuit anys, amb generosa complicitat. Ens ha ensenyat molt de literatura infantil i juvenil i sobretot ha estat un referent en la defensa dels autors catalans.
Hem coincidit poques vegades presencialment (potser la darrera vegada va ser a l’Escola d’estiu de Montserrat de fa, ufff! un grapat d’anys) però la tecnologia ha permès que el pogués llegir setmanalment al blog i també a les seves encertadíssimes cròniques al diari digital Núvol (https://www.nuvol.com/autor/josep-maria-aloy/)
Ara diu que és el moment de deixar-ho. Ho respectem, com no pot ser d’altra manera, però fa mal, Josep Maria. Ens deixes una mica més orfes de veus que ens facin veure que sovint ens equivoquem o que no hem d’oblidar els nostres clàssics perquè al final són allò que ens defineixen.
Josep Maria, cuida’t molt, estimat!

La foto d’en Josep Maria Aloy està extreta del diari digital Núvol.

El mestre Germain

Albert Camus

Albert Camus

Albert Camus va ser un dels autors a qui se li va concedir un dels premis més prestigiosos, el Premi Nobel. Va ser el 1957, tres anys abans de morir en accident de cotxe.

Un dels fets que més es recorda de l’acte és precisament el que fa referencia al seu mestre d’escola. L’Albert Camus un cop allunyat del brogit que suposa aquesta cerimònia, i més tranquil i seré, va escriure una carta molt emotiva al senyor Louis Germain, on li agraïa tot el que li havia ensenyat.

Voldria remarcar algunes frases de la carta que deien:
Benvolgut Senyor Germain,
Vaig esperar a que s’apagués una mica el soroll que m’ha envoltat tots aquests dies amb la concessió del Premi Nobel abans de parlar-li de tot cor. He rebut un honor massa gran, que no he buscat ni demanat. Però quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va allargar cap al nen pobre que era jo, sense el seu ensenyament i el seu exemple, no hagués passat res de tot això. No és que doni massa importància a un honor d’aquest tipus.
Però ofereix almenys la oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix sent per a mi, i d’agrair-li els seus esforços, el seu treball i el cor generós que vostè va posar continuaran sempre vius en un dels seus petits escolars, que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.LouisGermain

Uns dies més tard, el mestre Germain li contestava i, entre altres paràgrafs, acabava dient les paraules que remarco en negreta:

Quan millor ho aconsegueixes és quan ets simple, directe. I ara, bé! Aquestes impressions me les donaves a classe. El pedagog que vol exercir a consciència el seu ofici no descuida cap ocasió per conèixer els seus alumnes, els seus fills, i aquestes es presenten constantment. Una resposta, un gest, una mirada, són àmpliament reveladors. Crec conèixer bé el simpàtic homenet que eres i el nen, molt sovint, conté en germen l’home que arribarà a ser. El plaer d’estar a classe resplendia en tota la teva persona. La teva cara expressava optimisme. […]
Abans d’acabar, vull dir-te quan em fan patir, com a mestre laic que sóc, els projectes amenaçadors que s’ordeixen contra la nostra escola. Crec haver respectat durant tota la meva carrera, el més sagrat que hi ha al nen: el dret a buscar la seva veritat. Us he estimat a tots i crec haver fet tot el possible per no manifestar les meves idees i no pesar sobre les vostres joves intel·ligències ...

Louis Germain, Ken Robinson o Howard Gardner, entre molts altres, són noms que han acompanyat el meu imaginari professional. De tots ells se’n destaquen les qualitats humanes i la vocació per fer de la nostra feina meravellosa quelcom que pugui deixar petja en els infants.
Afortunadament, he conegut i conec a molta de la bona gent del món de l’educació que fa una tasca silenciosa, directa, soferta, alegre i raonada. En aquests primers dies d’un nou curs els voldria desitjar a tots i totes que no defalleixin, que entenguin que val la pena continuar a la trinxera com fins ara, pencant com sempre, allunyats del soroll mediàtic i dels intents per desprestigiar l’educació.
Voldria també agrair, des d’aquest blog les mostres d’agraïment i d’estimació que he rebut durant aquests quaranta anys de fer de mestre a l’escola Sant Josep – El Pi. I ho voldria fer extensiu, en particular a la bona gent de l’Editorial Graó, a en Raül Manzano, la Glòria Puig, la Sara Cardona i tota la resta de col·laboradors de la revista GUIX. I un superagraïment especial a l’Eva Martínez per escriure el retrat que acaba de publicar al número de juliol-agost i on em dedica unes paraules molt carinyoses.
Gràcies a tots vosaltres. El blog continuarà, hi haurà alguns canvis el mes de gener, però la complicitat amb la literatura infantil i les biblioteques escolars seguiran intactes.
DSC03798 - copia Molt bon curs!
L’article de l’Eva Martínez el podeu llegir a continuació en la versió castellana (Revista AULA) clicant AQUÍ.