5 Agost 2014 by jcentell

Veure amb les mans, sentir amb els ulls. Sobre la discapacitat en la literatura infantil

La representació de la discapacitat en els llibres per a nens i joves té implicacions importants per a tots els lectors, discapacitats o no. Per això, a l’escola, es promouen accions per desvetllar l’interès i comprendre els companys amb limitacions físiques o mentals. La literatura, els llibres que presenten punts de vista diversos, ajuden a reflexionar i fer entendre que les persones amb handicaps no venen d’un altre planeta.

A les nostres aules hi ha alumnes que presenten algun tipus de discapacitat. Aproximadament, un deu per cent. Això significa que, dins del grup classe, dos o tres infants tenen alguna dificultat física o mental. És feina del mestre fer evident aquesta dimensió de la discapacitat a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Cal que la seva diferència no sigui percebuda com una realitat apart, no sigui estigmatitzada, i es faciliti una imatge positiva de l’infant, col·lega, amic, veí, la persona amb qui tindrà relació durant tota la vida.

Una eina magnífica per fer-ho evident és la literatura infantil i juvenil. Sortosament, les històries que s’hi expliquen, cada vegada més, inclouen situacions en les que els protagonistes tenen alguna limitació. És el cas de El síndrome de Mozart , meravellosa novel·la de Gonzalo Moure que narra les peripècies d’un noi afectat per la síndrome de Williams, passant pels àlbums il·lustrats com La Caterina, l’ós i en Pere on el Pere viu la vida des d’una cadira de rodes, o la darrera novel·la de R. J. Palacios, Wonder.

La literatura infantil i juvenil, a través de la diversitat de les seves narratives, les poesies, els refranys, etc. mostra un interès creixent i comença a incloure algunes situacions que proporcionen una certa imatge positiva de la discapacitat. No obstant això, si ho comparem amb les obres que tracten sobre els prejudicis de gènere o sobre les races, per exemple, encara no hi ha una normalitat perquè els missatges que encara, massa sovint, trobem fan referència a representacions melodramàtiques de la discapacitat. N’hi ha prou de recordar els personatges que el cinema ha usat comercialment com el Capità Garfi, mancat d’una ma, el geperut de Notre Dame i la seva escoliosi o la seva olor i els problemes de mobilitat de l’ogre Shrek.

Un document molt útil és la bibliografia comentada La discapacidad en la literatura infantil y juvenil editat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i que podeu descarregar on-line o clicant aquí. Presenta un panorama força exhaustiu de les obres per a infants i joves i recull articles que ho analitzen des de diverses perspectives.

A la revista Guix núm. 407 i a AULA núm. 232 presentem una experiència basada en el còmic Maria y yo de Miguel Gallardo. Podeu llegir l’article complet AQUI o entrant a l’apartat Publicacions/Revistes/Guix d’aquest mateix bloc.

També podeu veure el tràiler de la pel·lícula que es va fer d’aquesta aventura gràfica.

28 Juliol 2014 by jcentell

Efemèrides de la mort d’en Saint-Exupéry i del naixement d’en Batman

Saint Exupéry

El proper dijous 31 de juliol recordarem que fa 70 anys una avioneta model Lightning P-38 que anava en missió de reconeixement cap a Lió -on estaven les tropes alemanyes, segona guerra mundial- es va estimbar i va caure al mar davant les costes de Marsella. El pilot era l’Antoine de Saint-Exupéry i només feia un any que havia publicat “El petit príncep”.

Per recordar la vida d’aquest autor s’ha fet un llibre homenatge que explica la seva vida. L’il·lustra en Peter Sis i explica moltes d’anècdotes, com que mentre volava, Saint-Exupéry acostumava a llegir i escriure, que li agradava jugar a escacs, fer avions de paper i sorprendre amb jocs de cartes i màgia els seus amics. També explica com gairebé s’ofega després de provar un hidroavió, que es va tirar en paracaigudes des de la Torre Eiffel durant l’Exposició Internacional del 1937 o que era molt alt i gairebé no hi cabia a la cabina.

Saint-Exupéry va néixer el 1900, una època daurada dels descobriments amb una gran sensibilitat per les exploració i els invents. Un Antoine de 12 anys va construir una màquina voladora improvisada.

Quan va arribar la guerra i va ser cridat al servei militar va poder volar portant el correu de França fins a Espanya i va ser quan va conèixer el seu gran amic Guillaument.

Saint-Exupéry vivia el seu somni, volar entre Europa i l’Àfrica Occidental. Amb el temps, la companyia aèria el va enviar a un camp d’aviació al sud del Marroc, i els dos anys que va passar al desert van ser dels més feliços de la seva vida. Allà hi vivia en una barraca de fusta i tenia poques pertinences i encara menys visites. Amb l’oceà a un costat i el desert a tot arreu, semblava un dels llocs més solitaris del món. Però ell estimava aquesta soledat i veure cada nit milions d’estrelles. Segurament, aquella estada al desert li va servir d’inspiració per escriure El Petit Príncep.

Desitjós d’explorar altres cels, l’Antoine es va unir als seus companys aviadors en la creació de noves rutes de correu a Amèrica del Sud. Res no el podia aturar mentre creuava les glaceres, les selves tropicals, i els pics de les muntanyes, lluitant contra els forts vents i les tempestes salvatges…

El llibre continua explicant les peripècies de l’Antonie fins a la seva desaparició el dia que esperaven la seva arribada a les 12:30. Mai no va tornar.

El llibre The Pilot and the Little Prince. The Life of Antoine de Saint-Exupéry l’ha escrit i il·lustrat Peter Sis i l’ha editat Farrar, Straus and Giroux (BYR), el maig de 2014.

Té 48 pagines a tot color i està recomanat per a nens d’entre 5 i 8 anys.

BATMAN

Batman va néixer fa 75 anys el 23 de juliol de 1939. Us recomano la lectura d’un molt bon reportatge sobre el s 75 anys d’en Batman, que es pot llegir a l’edició del País digital.

I si ho voleu saber tot sobre aquesta celebració només cal que aneu a l’especial que va fer el mateix País digital AQUÍ.

Més informació al Biblioblog de la biblioteca Armand Cardona de Vilanova i la Geltrú. AQUÍ.

28 Juliol 2014 by jcentell

Momentos de lectura – Calendario 2015

La Fundación Alonso Quijano, organitza des de fa set anys un Concurs de Fotografia anomenat MOMENTOS DE LECTURA amb l’objectiu de fomentar la creativitat plàstica i artística dins l’àmbit de la lectura en tots els seus aspectes i dimensions.

La finalitat del concurs és la selecció de 13 fotografies relacionades amb la lectura que després es publiquen en forma de Calendari de la Lectura.

Per al del 2015 ja hi ha guanyadors.

La fotografia guanyadora és de Rosa Delgado i es diu “la fuerza de la lectura”. Serà la que hi anirà a la portada del calendari. Les altres dotze les podeu veure si cliqueu aquí. També podeu entrar al web de la Fundación Alonso Quijano i disfrutar de les quaranta fotografies finalistes, així com les dels concursos anteriors.

A mi també m’han agradat aquestes dues:

22 Juliol 2014 by jcentell

Adreça permanent

Arriba i l’estiu i preparem les maletes per fer aquell viatge que estem esperant de fa mesos. Molts de nosaltres aprofitem per visitar llibreries o llocs mítics on passen les accions de les nostres novel·les preferides. Si anem a Dublin és inevitable recórrer els llogarets per on es movia Leopold Bloom, el protagonista de la novel·la Ulisses de Joyce, si visitem Londres segur que ens toparem amb l’estàtua de Peter Pan i si visitem Lisboa farem un descans en algun dels cafès que freqüentava Pessoa.

Però hi ha un altre turisme que és molt comú, almenys entre els meus amics i coneguts. Em refereixo a la visita als cementiris. Potser és perquè els qui vivim a Barcelona els tenim molt a prop (n’hi ha nou). No són els més bonics del món, estan lluny de la fascinació que produeix, per exemple, la vista al Père-Lachaise que traspua tota l’essència de París, ni encomanen l’emoció que ens produeix visitar la tomba de Machado a Cotlliure o la de Borges a Ginebra.
Els autors de literatura infantil i juvenil també tenen el seu racó en la història dels cementiris i, malgrat que les seves tombes no rebin les visites de la d’en Cortázar a Montparnasse on molts visitants hi deixen una pedreta, un poema o una flor, crec que també els hi podem dedicar una estona del nostre temps estiuenc.
Si viatgeu per l’Europa més propera, segur que trobareu moments per al record dels grans autors que han marcat l’esdevenir de la literatura infantil i juvenil. Us recomano alguns llocs que no us defraudaran. Els distribueixo per països:
FRANÇA

Jules VERNE.
La seva tomba està al cementiri de La Madeleine, a Amiens, a la regió de la Picardia, al nord del país. Va morir el 1905.
Verne és l’autor de novel•les d’aventures clàssiques com La volta al món en vuitanta dies, Vint mil llegües de viatge submarí, Miguel Strogoff o De la Terra a la Lluna. Se’l considera un dels “pares de la ciència-ficció”, juntament amb H.G. Wells.
Va néixer a Nantes i l’estiu passat ja vam fer una entrada en aquest mateix blog.

Antoine de SAINT -EXUPERY
L’autor de El petit princep va desaparèixer mentre volava sobre la Mediterrània, davant els costes de Marsella. Corria l’any 1944 i el seu cos mai va ser trobat. En el seu record hi ha instal·lat un Memorial al cementiri de Les Invalides (Paris).

René GOSCINNY va morir l’any 1977. Molts de nosaltres vam créixer enganxats a les aventures d’Astèrix el gal, del qual n’era l’il·lustrador. També va ser l’autor d’unes novel·les infantils protagonitzades pel petit Nicolàs.

Està enterrat al cementiri Caucade, a la ciutat de Niça.

Oscar WILDE
Al cementiri de Père Lachaise, a París, hi ha un monument on molta gent hi deixa unes marques de petons sobre l’escultura. És on es troben les restes d’Óscar Wilde des del 1900.
Han passat cent anys però el seu record encara és molt present, especialment entre els anglesos que recorden els fets de la seva atribolada vida. L’hem inclòs en aquesta selecció per alguns dels seus contes com el príncep feliç o el gegant egoista però també va escriure alguna novel·la (el retrat de Dorian Gray) i obres de teatre com La importància d’anomenar-se Ernest o Salomé.

DINAMARCA

Hans Cristian ANDERSEN
L’escriptor de contes de fades més famós va morir a l’any 1875 a Copenhage on està enterrat al cementiri d’ Assistens.

La seva fama es recolza en els seus contes de fades que s’han fet molt populars arreu del món i alguns d’ells han estat portats al cinema. Són seus els contes La Sireneta i El vestit nou de l’emperador, L’aneguet lleig, La princesa i el pèsol, La reina de les neus, El rossinyol i El soldadet de plom, entre d’altres.

ANGLATERRA

Roald DAHL
Roald Dahl, autor de Matilda va morir el 1990. Va néixer a Gal·les però els seus pares eren noruecs. Curiosament, com l’Antoine de Saint-Exupery també va ser aviador i va combatre a la Royal Air Force en la segona guerra mundial.
Entre les seves obres per a infants i joves més conegudes destaco Charlie i la fàbrica de xocolata, les bruixes, els Culdolla, Danny, el campió del món i el gran amic gegant.
Roald Dahl està enterrat al cementiri Sant Pere i Sant Pau, a Great Missenden, no gaire lluny de Londres.

CS LEWIS
Quan Clive Staples Lewis anava l’escola de Cherbourg a Anglaterra ja va començar a desenvolupar una afició pels antics mites d’Europa que es veuen reflectits en les seves novel·les. Es va fer conegut per la sèrie Les Cròniques de Nàrnia.
Va morir el 1963 i està enterrat a al cementiri de la Santíssima Trinitat, a Headington, Ciutat d’Oxford,

John Ronald Reuel TOLKIEN
Conegut per la seva sèrie Terra Mitjana que inclou el best-seller El Senyor dels Anells.
El 1937, el seu primer gran llibre, El Hobbit va ser un èxit immediat i el seu editor li va demanar escrits addicionals. Va treballar durant 16 anys per escriure “El Senyor dels Anells”, publicat per primera vegada el 1954.
Va morir a Oxford el setembre de 1973 i va ser enterrat al cementiri Wolvercote, Oxford. A la seva làpida es poden llegir els noms Luthien i Beren que es refereixen a personatges dels seus llibres sobre la Terra Mitjana.

HERGÉ
Georges Rémy, HERGÉ, va morir el 1983 i està enterrat al cementiri Uccle, al sud de Brussel•les.
Va ser l’autor, il·lustrador i creador dels còmics de Tintín. Si aneu a Brussel·les també val la pena una escapada a Louvain-la-Neuve on hi ha el Museu Hergé.

ALEMANYA

Michael ENDE
Aquest autor alemany el recordem amb molt d’afecte per dues obres: Momo i La història interminable. Va morir a Suttgart el 1995 però està enterrat a Munic, al cementiri Waldfriedhof München.

ITÀLIA

Carlo COLLODI
Va viure i va morir a Florència, el 1890. Està enterrat al Cementiri Monumental Delle Porte Sante.
El seu nom real era Carlo Lorenzini. Va treballar durant molts anys com a periodista i va començar a escriure contes de fades en 1856. El seu llibre Les aventures de Pinotxo (1883) és una de les històries de tots els temps dels més famós dels nens. S’ha filmat diverses vegades però la versió més coneguda és que va fer Walt Disney el 1940.

Passeu unes vacances tranquil·les!

16 Juliol 2014 by jcentell

Cal llibre, la ONG de la lectura

Entre Taradell i Vic, a la comarca d’Osona, hi ha un llogaret anomenat Santa Eugènia de Berga. En aquest poble s’hi troba Villa Carmen, un edifici emblemàtic que s’està recuperant per convertir-lo en la seu de la ONG de la lectura Cal llibre. La idea és que sigui un punt de trobada entre els professionals implicats en el foment de la lectura.

Els impulsors del projecte són l’Associació Cultural Cal Llibre formada per persones entusiastes del món de l’educació, la pedagogia, el periodisme, la comunicació, però sobretot per persones que en la lectura hi han trobat un món: un món on créixer, imaginar i compartir.

La cara visible del projecte és la Mercè Escardó, conegudíssima sobretot per la seva tasca al capdavant de Can Butjosa, la biblioteca infantil de Parets del Vallès.

En els seus principis fundacionals comenten que:

“Som una associació sense ànim de lucre (ONG) que fomenta, promou i té la voluntat de consolidar la lectura com un hàbit de creixement entre infants i joves”
“Creiem que la lectura, ara més que mai, és necessària per fomentar un desenvolupament ampli, divers i sòlid de la societat. La lectura no solament és necessària per fomentar una bona comprensió en el procés d’aprenentatge sinó que és un element que ofereix eines de creixement basades en els valors.”
Aquesta Associació fa 15 anys que està treballant per fomentar i arrelar la lectura com un hàbit de creixement. Amb la seva tasca han arribat a més de 5.000 nens, 500 mestres, 300 bibliotecaris, 200 escriptors, 100 il·lustradors i 50 centres escolars, entre d’altres.

L’Associació no solament ha estat present a les escoles sinó que també ha treballat en sectors i espais d’educació no formals, com són els de lleure i promoció de la cultura, tot donant visibilitat i reconeixement a la tasca de difusió de contes transmesos oralment. Així, ha posat de relleu la importància del conte i les seves expressions en l’educació especial amb infants i joves febles socialment.

Si voleu veure quins són els seus projectes i si voleu col·laborar com a voluntaris o, simplement us voleu posar en contacte amb ells, ho podeu fer entrant…

al seu web: http://www.calllibre.cat

o al seu blog http://www.calllibre.com

La informació d’aquest post està extreta dels dos enllaços que he citat.

12 Juliol 2014 by jcentell

La quema de libros prohibidos… Fahrenheit 451

La HLO (Human Library Organization) es una organización que nació el año 2000, en Copenhague. Promovida por un grupo de jóvenes que querían denunciar la homofobia y los sentimientos anti-islamistas que percibían a su alrededor, partía de una idea simple, aparentemente. Se trataba de reconocer en cada persona un “libro”, alguien que tuviera una historia que contar.

Desde aquella primera biblioteca humana hasta hoy, el movimiento de Bibliotecas Humanas se ha ido extendiendo por todo el mundo. En España, por ejemplo, se han organizado eventos de este tipo en Alicante.

Los usuarios de esta biblioteca tienen la oportunidad de hablar de manera informal, durante dos horas, con los libros humanos que elijan. Ahí pueden conocer y comprender la vida de una bombero, de un cirujano militar, de un sikh, de un astrofísico, de un alcohólico en recuperación, de un fontanero, de un ciego, de un policía gay, etc. Se trata, como es fácil imaginar, de promover el diálogo, la comunicación positiva entre un variado grupo de personas “en préstamo”, personas muy distintas que ayuden a superar prejuicios, romper estereotipos y promover la tolerancia y la comprensión.

La idea se inspiró en la novela Fahrenheit 451. Su autor, Ray Bradbury, fallecido en junio de 2012 a los 91 años, considerado uno de los maestros de la ciencia ficción, escribió novelas de terror, poesía y relatos cortos. Fahrenheit 451 es, junto a las Crónicas marcianas que narran el intento de invasión y colonización del planeta Marte, su obra más célebre.

Fahrenheit 451 se publicó en el año 1955 y está ambientada en una distopía futurista. El título hace referencia a la temperatura en grados Fahrenheit a la que arde el papel, porque una de las obsesiones de los líderes que gobiernan el mundo de esta obra es quemar libros para así poder controlar mejor aquello que debe aprender la población, gracias a la televisión. De esta novela, se han realizado innumerables adaptaciones (cómics, videojuegos) y también se llevó al cine en una película que dirigió François Truffaut el año 1966.

Los protagonistas de la película son un bombero encargado de quemar los libros prohibidos por el gobierno y una maestra en paro, amante de las lecturas. Son vecinos y entre ellos surgirá una amistad que transformará al bombero, el cual acabará siendo muy crítico con sus superiores y, convencido del valor de la lectura, se convertirá en un hombre-libro.

La película es fiel al relato de Bradbury. Ya en la primera secuencia nos explican en que consiste el trabajo de la patrulla Fahrenheit 451. Reciben un aviso y los bomberos se presentan en una casa. Remueven todos los muebles y dan con los libros escondidos que después son quemados en medio de la calle, con un lanzallamas. El primer libro que encuentran es El Quijote.

Más tarde, en otra escena, mientras Montag (el bombero interpretado por Oscar Werner) y la maestra (joven Julie Christie) caminan de regreso a sus respectivas casas mantiene el siguiente diálogo:
— ¿Es verdad que, hace mucho tiempo, los bomberos sofocaban incendios, en vez de quemar libros?
— No. Las casas siempre han sido a prueba de fuego.
— ¡Es extraño! Una vez, oí decir que hace muchísimo tiempo las casas se quemaban por accidente y hacían falta bomberos para apagar las llamas. ¿Lee alguna vez alguno de los libros que quema?
Él se sonríe.
— ¡Está prohibido por la ley. El mío es un trabajo como cualquier otro. El lunes quemamos a Miller, el martes a Tolstoi, el miércoles a Whitman, el viernes a Faulkner y el sábado y domingo a Schopenhauer y Sartre. Los convertimos en ceniza.

La escena más terrible se produce cuando descubren la biblioteca secreta de una bibliotecaria. Tiene su casa llena de libros y los bomberos los encuentran, los esparcen por el suelo, los rocían con queroseno y se disponen a quemarlos. En ese momento, la bibliotecaria se sitúa sobre los libros y ella misma prende una cerilla que acaba con los libros y con ella, abrasada.

La cinta tiene una estética algo antigua, por la precariedad de los efectos especiales de la época, pero mantiene la emoción de un guión sobrecogedor. Es muy recomendable, y las escenas finales son un alegato muy emotivo a favor de la lectura. Un momento espectacular es la quema de los libros que el protagonista, el bombero, esconde en su casa. Ha sido denunciado por su propia esposa, que lo abandona. Ahí vemos arder los grandes títulos de la literatura de todos los tiempos.

El otro gran momento es el discurso final, cuando Montag huye y va a vivir donde los hombre-libros, más allá de donde terminan las vías del tren. Con una banda sonora preciosa y un escenario cubierto por la nieve, recuerda a los hombres-libro de la Human Library Organization, la HLO de la que hablábamos al principio.

L’escrit que has llegit que he forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 38 (estiu 2014). Pots llegir el sumari AQUÍ.

Us deixo el vídeo de l’escena de la crema de llibres. Cliqueu AQUÍ.

7 Juliol 2014 by jcentell

Ian Falconer, l’il·lustrador del mes (juliol 2014)

L’il·lustrador que volem comentar aquest mes és un novaiorquès anomenat Ian Falconer, conegut sobretot pel seu personatge estrella, l’irresistible porqueta Olivia.

L’Ian Falconer va néixer l’any 1959 i va començar il·lustrant portades per a la revista The New Yorker. També es va dedicar fent dissenys de vestuaris i decorats de teatre per a diverses companyies com el l New York City Ballet, l’Ópera de San Francisco i el Covent Garden, entre altres. Això explica, en part, els homenatges que trobem (per exemple a Pollock i a Degas) en les diverses aventures de l’Olivia.
La característica principal dels llibres de l’Olivia és l’ús del color. Normalment els personatges (l’Olivia, els seus pares, els seus germans petits) estan dibuixats amb tons de grisos i només inclouen l’ús del vermell per destacar-ne alguns elements.
L’Olivia és un personatge que ja podem considerar un clàssic de la literatura infantil. Tant és així que té la seva pròpia pàgina web i les seves mercaderies suposen una font d’ingressos major que la que es deriva de la venda dels seus àlbums il·lustrats a nombrosos idiomes (inclòs el llatí).
Alguna vegada hem comentat la diferència entre els autors europeus i els americans i hem qüestionat la poca imaginació que semblen tenir mar enllà, però l’Ian Falconer és una de les excepcions.
A casa nostra podem trobar els àlbums que ha editat Fondo de Cultura Económica:

Olivia. Aquest va ser el primer àlbum i es va publicar l’any 20001. És al carta de presentació de la porqueta i potser el més ben resolt, juntament amb Olivia i la seva banda.

Olivia salva el circ. El primer dia re retorn a classe a l’Olivia li toca explicar als seus companys què va fer durant les vacances. El relat de l’anada al circ amb la seva mare i el seu germanet Ian esdevé una fabulosa aventura, on la porqueta posa a prova totes les seves capacitats circenses però especialment tota la seva imaginació.

Olivia i la joguina perduda. A l’Olivia no li agrada el color verd del seu uniforme de futbol; així que, mentre la seva mare li fa un de vermell, l’Olivia surt a jugar amb el gat. En tornar, l’uniforme ja és a punt, però no troba per enlloc la seva joguina favorita.

Olivia en Venecia narra les vacances familiars visitant la plaça de Sant Marc, menjant gelats italians i gairebé naufragant mentre passegen en góndola.

Olivia i la seva banda. La mare de l’Olivia li diu que es prepari perquè aniran a veure els focs artificials de l4 de juliol. Llavors l’Olivia, boja d’entusiasme, exclama que a més podran escoltar la banda de música. La mare li diu que no, que no creu que hi hagi una banda musical. En aquell moment l’Olivia pren una decisió: formarà la seva pròpia banda amb els membres de la seva família.

Olivia recibe la Navidad. És la Nit de Nadal i l’Olivia està molt emocionada: hi ha tantes coses a fer! Decorar l’arbre, ajudar la mare a preparar el sopar, embolicar els regals, cantar nadales; en fi, tot el que es fa la nit de Nadal. Però l’Olivia no pot estar tranquil•la perquè hi ha alguna cosa que la preocupa i la manté inquieta: A quina hora arribarà el Pare Noel?

L’Olivia i les princeses. Aquest és el darrer dels seus àlbums il·lustrats publicats i ens explica que l’Olivia no vol ser una princesa com la resta de les seves amiguetes. Primer té una “crisi d’identitat” i no compren per què totes les altres porquetes es disfressen amb faldilletes lluentes, varetes màgiques i corones. Es qüestiona, a més, que sempre vulguin ser princeses ensucrades. Per què no pensen a ser unes princeses índies, tailandeses, africanes o xineses? L’Olivia no ho entén.

El 15 d’abril de 2012 la revista Babar va fer una entrevista a l’Ian Falconer que val la pena enllaçar. Només cal que entreu AQUÍ.

Acabem amb un vídeo de la porqueta Olivia.

5 Juliol 2014 by jcentell

Que veinte años no es nada

Amb aquest títol les companyes del grup Abanico volen recordar el seu llarg recorregut organitzant les Jornades d’animació a la lectura que se celebren a Fuenlabrada, els primers dies de setembre.

He tingut la sort de participar en tres ocasions i ara m’han tornat a convidar. Serà un plaer compartir experiències amb els mestres de Madrid i rodalies.

A més a més dels tallers també hi haurà exposicions, teatre i sobretot la conferencia que farà el darrer dia l’Antonio Basanta, savi entre els savis.

Si voleu consultar el programa cliqueu AQUÍ i si us apunteu a la festa, magnífic.

Més informació al bloc del grupo Abanico.

………………………………………………………………………………………………………………….

Avui fa 4 anys que vaig registrar aquest blog a wordpress. Bufa, com passa el temps!

4 Juliol 2014 by jcentell

NAPLE (National Authorities on Public Libraries in Europe)

Un recurs que convé conèixer: NAPLE blog

NAPLE va ser creada el 4 d’octubre de l’any 2002. És una associació internacional no governamental que promou i defensa els interessos i els lligams entre les biblioteques a Europa. Al bloc de NAPLE es poden trobar notícies, esdeveniments, dades i informació sobre les biblioteques públiques a Europa.

Els seus objectius són:

Informar sobre l’estat actual de les biblioteques públiques a Europa
Inspirar un major desenvolupament dels serveis de les biblioteques
Identificar espais per a la cooperació en la nova Europa
Identificar els temes i les àrees de recerca i investigació futura
Donar suport al desenvolupament de polítiques per a una biblioteca europea coherent

El seu origen es remunta a l’any 1999 amb la celebració d’una conferència de la UE sobre les biblioteques públiques, a Lisboa. Durant la conferència una sèrie d’experts de diversos països van acordar que intentarien organitzar una xarxa, la NAPLE. En aquella trobada hi van estar presents representants de Portugal, Espanya, Irlanda, França, Anglaterra, Noruega, Suècia, Finlàndia i Dinamarca. Es va considerar convenient crear una xarxa d’aquest tipus i estendre-la a un cercle molt més ampli amb la finalitat d’establir una plataforma que refermi el paper de les biblioteques públiques i impulsi el canvi social.

La idea és bona perquè hi ha alguns reptes que són comuns a tots els països, o, si més no, paral·lels, i per això mantenir un contacte més o menys periòdic a través d’aquest web pot resultar profitós.
A nosaltres, mestres responsables de biblioteques escolars, tot i que ens queda una mica allunyat del centre educatiu, ens pot anar bé veure què està passant a la resta de països europeus i segur que ens pot pistar i oferir idees de millora.
Si teniu un moment, feu una ullada al seu web i us trobareu amb apartats tan interesants com aquest en el que podeu veure que fan els infants i joves d’altres països com Portugal, Croàcia, Polònia, etc.

NEW BLOG!

4 Juliol 2014 by jcentell

La cocinera del rey

L’últim títol de la col·lecció O de l’editorial OQO, aparegut el mes de juny, és La cocinera del rey, escrit per la Soledad Felloza i il·lustrat per la Sandra de la Prada.

El rey tenía una pena como una nube negra,
que no lo dejaba pensar.
Y, si uno no piensa, todo sale mal:
las carreteras se tuercen, los puentes se caen,
los barcos pierden sus mercancías…
Los secretarios llegaban a palacio,
un día sí y otro también,
con sus carteras llenas de problemas;
pero, de la cabeza del rey,
no salía nada de nada.

Al web d’OQO hi ha un resum prou exhaustiu, del que hem manllevat alguns paràgrafs. Diu, entre altres coses que…

A un rei ensopit li plouen els problemes per tot arreu i una comissió de savis resol que li convé canviar d’hàbits (passejar, fer exercici) però, sobretot,canviar de dieta, si vol recuperar l’alegria.

Com que al palua no hi ha un bon xef, opten per convocar la plaça de cuiner reial. Molts cuiners, vinguts de tot arreu s’hi presenten, amb les seves millors receptes. També hi acudeix la Mencía, una nena decidida que, tot i haver vist que en el ban hi posava clarament que buscaven a UN CUINER, amb el receptari de la seva àvia sota el bras i alguna cosa més, prepara un deliciós menú que arriba directe al cor del rei.

Quin serà el seu secret?- es pregunta tothom…

El secret és ben senzill perquè tot allò que fem si, a més, ho amanim amb il·lusió, afecte i alegria, difícilment pot sortir malament. Aquest és el missatge optimista que ens transmet aquesta història.

La il·lustradora, Sandra de la Prada, ha intentat plasmar tot aquest món de gustos i aromes, oferint una proposta plàstica plena de frescor i de color. A través d’unes imatges netes i lluminoses, podem seguir les aventures d’aquesta nena pèl-roja que aconsegueix convertir-se en cuinera del rei. Els dibuixos reforcen el caràcter desenfadat de la nena amb l’ús del color fúcsia de la roba. Ella mateixa explica:

“La Mencía porta un vestit fúcsia perquè és un color molt alegre i alhora, apetitós. La barreja d’aquest color amb la seva cabellera pèl-roja i la seva curta estatura em va semblar que la feien més eixerida i decidida, que és com jo la veia. Les formes arrodonides del seu vestit em van ajudar a donar-li dinamisme i moviment “.
Per emfatitzar el to humorístic del conte, acompanyen a la nena dos gats que, en paraules de la il·lustradora, “encara que no surten en el text, aconsegueixen fer-se gairebé tan protagonistes com ella: l’ajuden, fan gamberrades, participen de la història… “

A la narració escrita i a la proposta plàstica, la naturalesa cobra un protagonisme especial: gerros amb flors, plantes aromàtiques… Una natura que, tanmateix, ha servit com a font d’inspiració a les receptes tradicionals.

Amb aquesta història que desborda optimisme pels quatre costats i que ens ensenya a valorar la cuina, com sempre, o gairebé sempre, els d’OQO l’encerten.