L’estiu és el moment de les lectures que anem apilant a la tauleta de nit i que, per manca de temps i de son, queden aparcades. Esperem amb delit aquest oasi que ens permet agafar un llibre, assaborir-lo lentament sense haver de fer lectures en diagonal, aturant-nos per marcar les frases boniques amb el retolador fluorescent, escriure notes al marge, disfrutar… Una és la que comentem a continuació.
Vaig tenir la sort que la Montserrat Bacardí, professora de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, em fes a mans una joia que es titula Epistolari Jordi Arbonès -Joaquim Carbó. El volum en qüestió té gairebé 900 planes i recull les cartes que en Joaquim Carbó i en Jordi Arbonès es van escriure, un a Barcelona i l’altre a Buenos Aires, amb intervals, des de el 1967 fins al 2001. Són 197 cartes, més o menys extenses.
Ara l’he acabat, i com passa sovint quan ens ho passem bé, amb certa ràbia perquè sempre en volem més.

M’ha agradat perquè hi ha moltes idees potents.

Hi ha la idea de llibertat. Llibertat de pensament, de no alinear-se amb el poder establert, de fer el propi camí i allunyar-se dels interessos interessats, malgrat que de vegades signifiqui quedar marginat o simplement oblidat.
Hi ha la idea de l’amistat que va unir aquests dos prohoms, tants i tants anys allunyats per milers de quilòmetres, en una època en que una carta trigava més d’un mes en arribar al seu destí. Una amistat fonamentada en pensaments, vivències compartides i sobretot cultura, molta cultura de tota mena (literària, cinematogràfica, TEATRAL, artística,…).
Hi ha la idea de les coses petites, les de cada dia, de cadascú, les malalties, la feina, les critiques que fan mal, els moments feliços.
Hi ha l’agraïment perquè, sense voler-ho, han escrit la història del nostre país en els darrers cinquanta anys, des d’una òptica no oficial, amb una visió polièdrica.
Hi ha la idea de no censurar res del que contenen les prop de dues-centes cartes on apareixen molts personatges de la vida pública política, social i cultural, amb noms i cognoms, de vegades amb actuacions criticables, poc edificants.
Hi ha la idea de la literatura amb majúscules, d’una literatura que s’allunya de les capelletes i que va al mol de l’os dels grans escriptors, dels que han estat capaços d’innovar, d’arriscar-se, de crear un univers nou, de Henry Miller, de Hemingway, de Tennessee Williams, de Faulkner, de Raymond Chandler, etc.
En definitiva és un epistolari que parla de la vida, de la mort, del cercle que es tanca, de la no-violència, de natura, de música, d’allò que val la pena de viure.
El llibre es pot llegir de diverses maneres. Una és seguint cronològicament les cartes. Una altra és anar a l’annex que hi ha al final i buscar el nom de les persones amb les quals van tenir relació. També es pot anar directament a un període històric concret i saber què passava a Catalunya i al món.

Recomano, especialment aquesta lectura. Potser no tindrà la repercussió ni el suport dels mitjans de comunicació, potser no serà un best-seller ni es vendran gaires exemplar, però els que tingueu l’interès per conèixer com era (com és) la societat catalana, o passar una bona estona, riure o emocionar-vos, tot pel mateix preu, aquest és el llibre.

Unes paraules de presentació de l’obra, amb paraules de Joaquim Carbó:

«Fer una immersió en les cartes —converses, gairebé m’atreviria a dir— que Jordi Arbonès i Montull i jo vam mantenir a través de l’Atlàntic entre 1967 i 2001, m’ha produït una forta impressió. Quina emoció, rellegir les que ell m’escrivia de tan lluny, estalviant hores de son i del seu febrós treball de traductor, així com les que li vaig escriure jo, com a cronista que intentava posar-lo al corrent del que em pensava que li podia interessar més del que passava a casa nostra!
Si algú s’atreveix a endinsar-s’hi, comprovarà que són l’abocador descontrolat i repetitiu d’una pila de greuges, ressentiments, inquietuds, esperances, il•lusions i, fins i tot, alguna alegria en qualsevol terreny: cívic, polític i, naturalment, econòmic, sempre al voltant dels llibres i la llengua.
Aquest totxo que ocupa tantes i tantes pàgines no és altra cosa que el record del pas per la vida literària catalana del meu amic Jordi Arbonès, aquell singular traductor al català, des de l’Argentina!, de tants i tants títols de la millor literatura en llengua anglesa.»

Us deixo amb unes fotos del 22 d’abril de 2005, dia que vam batejar la biblioteca de l’escola amb el nom Biblioteca Escolar Joaquim Carbó.

I si voleu llegir algunes cartes de l’epistolari , només cal que cliqueu AQUÍ.