Em comenta el meu amicDanielque a l’escola internacional on treballa (a Xangai, Xina) estan negociant la presència d’en Chris Bradford, un autor angles. Farà una sessió amb els alumnes de 8-9 anys. Fins aquí tot normal, però després m’explica en que consistirà la peculiar sessió i se m’obren els ulls com a plats…
En Bradford és l’autor d’una sèrie de llibres sobre arts marcials (ninges, samurais, karatekes, judokes, etc. ) molt populars a Anglaterra i arreu del món, també a la Xina i al Japó. En castellà només tenim els tres que va traduir Edicions B i que anoto més endavant. També té una sèrie de llibres sobre guardaespatlles i escortes.
Ha escrit 18 llibres de ficció que s’han publicat en més de 20 idiomes, tots de temàtica similar. Diu : “Escric el tipus de llibres que m’agradaria llegir, plens d’acció incessant, personatges creïbles i una trama que t’atrapa”
Chris Bradford va néixer el 1974 a Aylesbury, Anglaterra, és escriptor i expert en arts marcials i, és clar, les presentacions a les escoles les fa vestit de samurai i amb una espasa de debò. Explica les habilitats que has de tenir per esdevenir un jove samurai, fa una exhibició d’espasa, comenta els seus viatges pel Japó i també signa els seus llibres.
En el vídeo següent hi ha algunes imatges del tour que va fer per les escoles dels Estats Units presentant els seus llibres. No té desperdici; els qui defensem la cultura de la pau i la no-violència ho flipem. No sé si els alumnes s’enganxaran a la lectura però l’experiència segur que serà inoblidable…
Confeso que no he llegit cap dels llibres d’en Bradford, no m’interessa el tema però ara m’ha picat la curiositat i crec que començaré pel primer (El camino del guerrero), perquè segons les crítiques està a l’alçada de L’illa del tresor o Robin Hood (¿?) Explica que un vaixell anglès del segle XVIII naufraga a les costes del Japó i l’únic tripulant que sobreviu a l’atac d’uns guerrers ninja és el jove Jack, el qual abans de desmaiar-se presencia la mort del seu pare a mans d’un d’ells.
La novel·la Train Kids es basa en fets reals. Train kids és el nom que reben els 50.000 joves que cada any abandonen el seu país d’origen (Guatemala, Hondures i el Salvador) amb l’objectiu d’arribar als Estats Units creuant tot Mèxic en tren. La pobresa extrema els empeny al viatge migratori més perillós del món, segons Amnistia Internacional. Tema d’actualitat avui a Europa, l’emigració d’Amèrica Llatina cap als Estats Units existeix des de fa molts anys i cap govern de cap país ha volgut posar remei.
Dirk Reinhardt va escriure aquesta novel·la en la que uns adolescents marxen en secret cap als Estats Units, seguint la ruta dels trens de mercaderies que travessa Mèxic. Al llarg del viatge els nois han de superar el desert i les muntanyes, suportar les incursions de calor i fred i fugir dels bandits i de la policia.
Cinc joves emprenen el viatge: en Fernando de 16 anys que és el líder, en Miguel de 14, el nen indi Emilio, la noia Jazmina i l’Ángel. El viatge és dificultós i molt perillós. Saben que «de cent persones que travessen el riu, només deu poden superar Chiapas, tres arriben al nord, a la frontera, i només una aconsegueix passar-la». Són immigrants il·legals i els esperen més de dos mil quilòmetres a través de Mèxic, a dalt dels trens de càrrega.
“Per què no ens deixen anar on volem?” pregunta en Miguel repetidament. Des del seu punt de vista, és una pregunta lògica. Són perseguits per la policia, per les autoritats i per les bandes criminals que roben els refugiats o fins i tot els assassinen. Aquests cinc joves estan fora de la llei i ningú no els protegeix. La pregunta d’en Miguel ens colpeja el cervell repetidament i quedem enganxats a aquesta “road movie” dura, existencial i política.
L’autor es va documentar sobre el terreny, va entrevistar joves i va constatar la veracitat dels fets que explica, de manera que el relat es converteix en colpidor, justament perquè és real. Train Kids és una novel·la crua, que no ens deixa indiferents.
Recomanable també per a un públic adult.
La novel·la va estar inclosa en la prestigiosa llista internacional White Ravens dels millors llibres infantils i juvenils el mateix any de la seva publicació (2015). Ha rebut diversos premis a Alemanya, entre els quals destaca el de la Fundació Friedrich-Gerstäcker de Braunschweig (2016), distinció que s’atorga cada dos anys a l’obra per a joves que millor defensi els valors del respecte i de la tolerància entre cultures.
L’any 2013 es va rodar una pel·lícula (la jaula de oro) sobre el mateix tema que té moltíssimes similituds amb la novel·la… No sé si hi estan relacionades, la novel·la i la pel·lícula, però ambdues valen molt la pena.
Si voleu llegir les primeres pàgines de Train Kids podeu clicar AQUÍ
Un document per treballar el conte a l’Institut:AQUÍ
Del 2 a l’11 de setembre de 2016 se celebrarà, a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, la 34a edició de la Setmana del Llibre en Català, una mostra que permet reconèixer la tasca de les editorials que editen en català, de les llibreries actives i de les revistes, donant visibilitat al llibre i a les publicacions periòdiques en català. També comptarà amb la col·laboració de les biblioteques públiques i entitats culturals que dinamitzen i faciliten l’accés a la cultura i posa, molt especialment, l’accent en facilitar l’accés als fons editorials, alhora que és un espai per presentar les darreres novetats i oferir eines de foment i recomanació lectora.
La Setmana, a més, ofereix un extens programa d’activitats amb tertúlies, lectures en veu alta, espectacles, cites amb entitats, etc.
Tot el que envolta aquest esdeveniment literari ho podeu trobar al seu web http://www.lasetmana.cat/
Pel que he llegit sembla que les tradicionals casetes de fusta se substituiran per uns mòduls que tindran una continuïtat estètica amb el mercat de Santa Caterina i, per protegir visitants i expositors de les inclemències climàtiques, es col·locaran lones de colors.
D’entre les presentacions de novetats en destaquen Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona (Edicions Proa), Curs de feminisme per a microones, de Natza Farré (Ara Llibres), Dies que acaben en una ampolla de Vichy (Pagès Editors), Agafi’s fort el barret, senyora Jensen, de Diana Coromines (Mosaics Llibres) i La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt (Edicions de 1984).
Tanmateix es lliurarà el premi Trajectòria a la traductora Anna Casassas, que ha traduït del francès i italià al català Claudio Magris, Georges Simenon, Victor Hugo, Umberto Eco o Andrea Camilleri.
La Setmana també dedica una part de les seves activitats a la crisi dels refugiats. Serà el 4 de setembre. Hi haurà espectacles d’animació com “En Gènius i la Valentina a la Setmana amb els refugiats”, de les Biblioteques de la Diputació de Barcelona, dues taules rodones sobre la situació dels refugiats: una serà “Corresponsals a les zones de conflicte: Un altaveu pels refugiats” i la segona “Testimonis, veus en primera persona dels refugiats”.
Manel Fuentes farà la lectura del manifest “La cultura escrita amb els refugiats”. El manifest denuncia que “en la crisi social dels refugiats hem trencat el marc legal ètic i polític” i exigeix als governs europeu, espanyol i català que “assumeixin la seva responsabilitat legal, política i moral de donar protecció a la gent que fuig de la guerra”.
Us podeu adherir al manifest enviant un correu a manifestlasetmana@gmail.com indicant el vostre nom, cognoms, DNI i professió.
L’autor d’A la recerca del temps perdut, l’escriptor Marcel Proust, té un hotel dedicat a la seva obra. Es troba a Paris, a la Rue de Constantinoble, darrere de l’estació de Saint-Lazare i molt a prop del Boulevard Haussmann, on va viure Proust.
No és l’únic hotel monotemàtic del món però aquest és molt elegant i fa enveja que aquí no siguem una mica més chovinistes amb els nostres autors. Els francesos, això si que ho tenen; recordo, per exemple, que fa tres anys vam estar a un hotel dedicat a Jules Verne a Poitiers.
El que comento és l’hotel Swann i disposa de 82 habitacions repartides en sis plantes, cadascuna corresponent a un dels diferents universos esmentats a les seves obres: Combray, Balbec, barri de Sant-Germain, Verdurin, Venècia i els pintors. Hi ha una cambra dedicada al pintor Marià Fortuny, d’inspiració veneciana i amb el fragment on Proust parla d’ell a La presonera.
A cadascuna de les habitacions li han assignat el nom d’un personatge de les seves obres. A cada cambra hi ha un text en francès del personatge en qüestió, il·lustrat amb una aquarel·la. Gravat a la paret de vidre del bany, també hi ha un fragment d’una carta manuscrita de Proust, i sobre la tauleta de nit una de les seves fotografies.
Al vestíbul de l’hotel, es pot disfrutar d’una biblioteca proustiana que conté 500 volums (300 títols diferents) en tots els idiomes.
L’hotel és un quatre estrelles molt còmode i les habitacions valen molt la pena, són impecables: edredons tous, mobiliari elegant, bona il·luminació i màquines de cafè Nespresso.
I a en Marcel Proust també el sents a prop… a la taula de l’habitació, entre les càpsules de cafè o crema, hi ha el símbol màxim i més conegut de l’autor: embolicada en cel·lofana trobem… una magdalena!
Bé, si aquest estiu volteu per París o rodalies, potser us vindrà de gust fer-hi un tomb per aquest espai. Si no, sempre us podeu conformar llegint alguna de les novel·les de Proust.
Helen Oxenbury és una de les il·lustradores que millor comprenen els infants. Sap que de vegades són bruts i estan malhumorats, però sempre són meravellosos. Sap que una de les coses que més agraden als nens petits són els altres nens petits. Per això en el món dels llibres per a infants de zero a tres anys si hi ha algú que és capaç d’enganxar-los a la lectura és ella. Els seus llibres de tapes robustes, cantonades arrodonides i impermeables a les baves són genials.
Ella mateixa explica que quan els seus fills eren petits, va buscar llibres que els poguessin agradar i va veure que el mercat era força pobre. Així que, com que havia estudiat art a l’Escola Central d’Arts i Oficis de Londres, va pensar a dedicar-se.
A mesura que els seus fills es van anar fent grans, també ho van fer els personatges dels seus llibres.
Els llibres de la Helen Oxenbury ens agraden perquè ens fan somriure quan veiem els infants representats amb la innocència diabòlica a la cara que tenen sovint. Les imatges són clares i ordenades i les situacions reconeixibles, fan d’aquests trossets de vida una veritable delícia. Un punt i part mereixen les il·lustracions de l’àlbum Anem a caçar un ós, la seva millor obra, al meu entendre. Unes imatges en blanc i negre fetes amb carbonet i unes altres a doble pàgina en color fetes amb aquarel·les i uns quadres amb els sons que fan quan passen pels diferents escenaris.
És un conte perfecte per llegir en veu alta o per cantar-lo com fa el mateix Michael Rosen el vídeo següent:
Oxenbury va néixer el juny de 1938, a Suffolk, Anglaterra, i de ben petita ja va disfrutar dibuixant i pintant perquè el seu pare, que era arquitecte, la va ajudar força.
M’agrada la visió dels nens que ens proposa perquè és molt real i allunyada de bons propòsits. Amb les seves pròpies paraules:
“Em fan arrufar el nas els llibres que es proposen ensenyar coses, educar. Un llibre d’imatges és, sobretot, un trampolí per a la lectura. Això és el que espero. El que un llibre ha de pretendre és que el nen vulgui llegir-lo i es pregunti: Oh, Déu meu, ara què passarà? – i passar la pàgina”.
Helen Oxenbury ha estat àmpliament reconeguda pel seu talent. Alguns dels seus molts premis inclouen la Medalla Kate Greenaway, l’Smarties Book, el Book Award, el Globe-Horn Book Award de Boston i altres.
Actualment viu a Londres.
Algunes de les seves frases:
»He il·lustrat tot tipus de llibres. Cada llibre té la seva pròpia concepció imaginativa, i un mitjà i una tècnica adequada. »Han passat més de 30 anys des de la primera vegada que vaig pensar en fer llibres de cartró. Quan l’Emily, el meu tercer fill, tenia al voltant de 3-4 mesos d’edat, vaig començar a notar que no hi havia llibres per a nadons. La meva filla s’encantava mirant anuncis i catàlegs de material de puericultura: trones, bressols, cotxets, orinals, roba de nadó… Així que vaig buscar llibres que hi tinguessin aquests elements, sense cap resultat. Vaig decidir fer una sèrie jo mateixa -llibres sobre nadons, per als nadons – això era una cosa nova. »La simplicitat és la clau: Una única figura a cada pàgina, transmetent l’emoció real amb el mínim de la línia. A la pàgina de l’esquerra he dibuixat un objecte del món del nadó – una bola, un gos, sabates, un barret. A la pàgina de la dreta el nadó interactuant amb l’objecte. »El mitjà que faig servir per pintar depèn de la naturalesa del llibre, la història i els personatges. Per primera sèrie de llibres de cartró vaig usar llapis tous per al contorn i aquarel·la. Que ha considerat que aquesta tècnica seria massa pàl·lida per als llibres de cartró multi-culturals he usat colors primaris a l’aiguada. »Vaig passar els anys fent ara un llibre i després un altre. Moltes vegades vaig pensar com m’agradaria il·lustrar l’Alícia de Lewis Carroll. Però no sabia com fer-ho fins que una cadena de televisió em va demanar de crear una nova Alícia amb tots els altres meravellosos personatges per a una pel·lícula d’animació… vaig fer una Alícia moderna, una jove del nostre temps, amb un llenguatge corporal segur i relaxat, amb roba senzilla. La pel·lícula mai no es va fer, però el llibre sí i això era el que sempre havia volgut.
»A tots els meus llibres faig una gran quantitat de dibuixos en brut abans d’arribar a la imatge que veig al meu cap. No empro fotografies ni models. Em passo molt de temps veient com les persones interactuen… »Quan il·lustro un text d’un altra persona, tendeixo a no parlar amb l’autor sobre el que ha escrit. Sovint em trobo amb l’autor més tard, quan el llibre està acabat …
Dels més de vuitanta llibres de la Helen Oxenbury que podem trobar traduïts, segur que molts d’ells han passat per les vostres mans, si més no la col·lecció de ELS LLIBRES DEL NEN PETIT (Al llit, la família, els amics, vestint-se, etc.) que expliquen les diferents situacions quotidianes de la vida del bebè. És una col·lecció de llibres d’imatges per conèixer el món que ens envolta.
He tingut ocasió de visitar un espai situat a Santiago de Compostel·la del qual n’havia sentit a parlar. Pensava que eren exageracions però no. És la imatge més clara del que ha estat el malbaratament dels darrers temps en la construcció d’obres faraòniques, trens de luxe i aeroports sense avions.
M’explico. A la part alta de la muntanya compostel·lana de Gaiás, han edificat una “Ciutat de la Cultura”, a gairebé dos quilòmetres del nucli urbà. A més a més de la Biblioteca, hi ha edificat un teatre de la òpera, un edifici de noves tecnologies, un altre de serveis centrals i el museu d’Història de Galícia.
La biblioteca es va construir en principi només per a llibres editats a Galícia o que tracten sobre Galícia. Té una capacitat de fins a un milió però, és clar, els prestatges ara mateix estan buits o gairebé buits. ¿A qui se li va ocórrer construir una biblioteca més gran que qualsevol altra Biblioteca Nacional?
El mateix passa amb l’hemeroteca i el disseny d’un Palau de l’Òpera amb tres ascensors a l’escenari, amb capacitat per muntar tres òperes en un mateix dia…
I si investigueu el que s’han gastat, la reflexió és clara: Calia gastar més de quatre-cents milions d’euros?
Si ho comparem amb quan demanem una “almoina” per a les biblioteques escolars i sembla qui-sap-lo-què, que estem demanant la Lluna, resulta ridícul. Aquests dies he tingut ocasió de parlar amb les companyes de Bibliomèdia i elles han fet el càlcul del que costaria un mestre bibliotecari a totes les escoles de Catalunya i us puc assegurar que és la xocolata del lloro. No us ho dic per vergonya, però només es qüestió de voluntat política i de creure-hi en les biblioteques escolars, no es tracta de diners…
Bé, si aquest estiu passeu per Galícia i voleu veure aquesta biblioteca i els voltants, sapigueu que la visita val la pena perquè és edificant veure el que no s’ha de fer. A més, estareu ben tranquils i fresquets.
Què és el Bloomsday?
El Bloomsday és una celebració que es duu a terme avui, 16 de juny, tant a Dublín com a tot el món. Se celebra en record del dijous 16 juny de 1904, que és el dia representat en la novel·la Ulisses de James Joyce i porta el nom de Leopold Bloom, el personatge central de la novel·la. Els qui l’hem començat a llegir un munt de vegades i no l’hem acabada mai, sí que sabem que la novel·la segueix la vida i el pensament d’en Bloom i la resta de personatges i de tot el que passa des de les 08:00 del dia 16 de juny fins a les primeres hores del matí següent.
Les celebracions sovint inclouen vestir-se com els personatges del llibre, amb roba de l’època. Un dels elements de disfresses característics del Bloomsday és el barret de palla. Durant tot el dia d’avui, a Dublin, es fan lectures de l’Ulisses, performances i es visiten els llocs i els establiments als que es fa referència en el llibre. De tots els actes, l’esmorzar Bloomsday és l’activitat més comuna i consisteix en menjar el mateix esmorzar que Leopold Bloom consumeix a la novel·la: Fetge i els ronyons.
Avui torna a ser un bon dia per fullejar l’Ulisses i recordar l’inici espectacular amb la mítica frase Introibo ad altare Dei.
Feliç dia!
Podeu consultar el programa del festival d’enguany a http://bloomsdayfestival.ie/about-bloomsday/
El quart volum de l’Anuari de l’ Anuari de l’Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura 2016, continua editant els informes en lliuraments periòdics. Avui ja es pot consultar el capítol titulat “LA LECTURA ENTRE ELS INFANTS I JOVES A CATALUNYA (2014-2015)” que he tingut el goig de redactar.
Els objectius dels Anuaris són recollir l’estat de la qüestió sobre biblioteques i lectura i el balanç d’actuacions dutes a terme a Catalunya durant el bienni anterior, en aquest cas els anys 2014 i 2015, en els diversos àmbits de l’Observatori.
En aquesta ocasió, entre d’altres coses, començo explicant que: El món s’està fent petit gràcies a l’ús generalitzat de les xarxes socials. La lectura i l’accés a informacions relacionades possibilita l’intercanvi de continguts i de noves idees. Per als mediadors, el Twitter, el Facebook o els nombrosos webs que estan informant del que passa arreu, resulten eines imprescindibles si es vol estar al dia. En aquest sentit trobem, per exemple, el canvi que s’ha produït a Faristol, la revista del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, que ja es pot consultar en línia: es pot accedir a tots els articles, recomanacions, entrevistes, crítiques de llibres, etc. Faristol ens marca el camí per on esdevindran les informacions en un futur proper. Respecte a l’edició anterior de l’Anuari no podem apuntar a una millora de la situació general del país perquè encara estem immersos en una recessió econòmica de la qual sembla que costarà sortir. Malgrat tot, les activitats al voltant de la promoció de la lectura han continuat sumant esforços des de tots els àmbits socials (escoles, biblioteques, centres de recursos pedagògics, editorials, etc.)…”
Hi ha també un perfil Facebook, que ens permet difondre i generar viralitat de forma setmanal amb cada article que es vagi publicant. Ho podeu comprovar si aneu a: https://www.facebook.com/Obs.BLL
Vull agrair a la Maite Comalat i al Lluís Agustí per haver pensat en mi per a la redacció d’aquest capítol.
Si us interessa consultar el capítol sobre la lectura entre els infants i joves podeu clicar AQUÍ
Ja està obert el termini d’admissió de fotos per al IX Concurs MOMENTOS DE LECTURA.
Aquest concurs pretén fomentar la creativitat plàstica i artística dins l’àmbit de la lectura en tots els seus aspectes i dimensions.
La finalitat del concurs serà la selecció de 13 fotografies relacionades amb la lectura per a la seva publicació en el Calendari de la Lectura 2017 de la Fundació Alonso Quijano.
Termini d’admissió d’originals: 30 de juny de 2016 al correu: concursofotografia@alonsoquijano.org
PREMIS:
Primer Premi: Lot de llibres i refredador elèctric de vins marca Princess (patrocinat per Bankia). A més, la fotografia guanyadora del concurs es publicarà a la portada del Calendari de la Lectura 2017 de la Fundació Alonso Quijano.
Segon Premi: publicació de les dotze millors fotografies a l’interior del Calendari de la Lectura 2017 de la Fundació Alonso Quijano.
Podeu llegir les bases del concurs en el pdf següent:
Una nova edició de la lliga dels llibres ja és història. Com sempre, ho vam celebrar amb una festa en la que van participar tots els alumnes que han llegit els llibres. Enguany han estat 34 grups de cinquè de Primària, uns 840 alumnes de la ciutat de l’Hospitalet.
El bon temps va permetre celebrar la festassa als jardins de la biblioteca Can Sumarro, el divendres 27 de maig.
Després de les paraules de benvinguda i les felicitacions habituals de la Neus Juvillà, una de les ànimes de l’activitat, vam fer un joc basat en el conegut “Quiere ser millonario”. Els alumnes havien d’intentar encertar trenta preguntes (dues de cada lectura) de les que es donaven quatre possibles respostes. El joc va servir com a cloenda d’un any intens en què hem llegit, hem aprés i hem gaudit de les aventures que els quinzei autores autors ens han proposat.
Per tal que us en feu una idea del tipus de pregunta, us passo la del llibre AMICS MONSTRUOSOS.
Preguntàvem “On treballa la mare de la Sandra?” i havien de contestar una de les opcions:
A. És caixera en un Súper del barri
B. És directora de l’escola bressol
C. És infermera al Centre Mèdic
D. Condueix un autobús
Ara ja estem preparant la propera edició en que hi haurà alguna variació important respecte a aquests darrers anys.
L’únic que no m’agrada (encara) és que alguns (pocs, per sort) mestres es prenen l’activitat com a competició i com si se’ls valorés a ells o a la seva escola i no entenen que obligar a llegir no és l’objectiu del joc i, és clar, ho traspassen als seus alumnes i es genera certa angoixa. I no serà perquè no es repeteix que l’objectiu és disfrutar i passar-ho bé llegint… En fi! Tocarà tornar a insistir a la propera trobada.
Després del joc, vam esmorzar i vam disfrutar amb la màgia de l’Enric “Mag Magoo” que, com és habitual, ens va deixar ben sorpresos i bocabadats.
Les fotografies d’aquesta entrada són d’en Jesús Chivite, company mestre de l’escola Sant Josep – El Pi, a qui agraeixo el detall d’enviar-me-les.
La informació a la televisió local la podeu veure a continuació, clicant a l’enllaç:
Em comenta el meu amic Daniel que a l’escola internacional on treballa (a Xangai, Xina) estan negociant la presència d’en Chris Bradford, un autor angles. Farà una sessió amb els alumnes de 8-9 anys. Fins aquí tot normal, però després m’explica en que consistirà la peculiar sessió i se m’obren els ulls com a plats…
l’únic tripulant que sobreviu a l’atac d’uns guerrers ninja és el jove Jack, el qual abans de desmaiar-se presencia la mort del seu pare a mans d’un d’ells.
