escola

by

«Dilluns poètics», un projecte per sembrar i escampar poemes

Quién hubiera dicho
que estos poemas de otros
iban a ser
míos…
quién hubiera dicho
que estos poemas míos
iban a ser
de otros.
Mario Benedetti.

Un bon amic, en Toni, m’ha fet saber d’aquesta experiència que fa gairebé vint anys que funciona a Alacant i Mutxamel. No la coneixia i m’ha agradat molt perquè és pot compartir i pot ser una bona eina per a les escoles i instituts.

Què son els Dilluns Poètics?
Con diuen al seu web «Dilluns Poètics és un projecte que naix en l’escola fruit del treball col·lectiu de mestres dels col·legis públics Lucentum d’Alacant i Manuel Antón de Mutxamel i té com a finalitat acostar la poesia a totes les persones de l’entorn més proper de l’escola posant paraules belles a aquests -fins aleshores- considerats dies grisos, dies durs: els dilluns.»

Es tracta d’una idea que va néixer el curs 2006-07 fruit de la inquietud per fer la poesia una mica propera, íntima i quotidiana.

Dilluns Poètics és un grup de treball emmarcat dins del M.R.P. Escola d’Estiu de les Terres del Sud del País Valencià. Es troben cada dijous i seleccionen els poemes que consideren idonis per a cada setmana.

La idea original és REGALAR POESIA, deixant el matí dels dilluns un poema a cada company/a de l’escola, sense altra finalitat que el gaudi del mateix poema.

Cada dilluns, els poemes es dipositen en la sala de mestres i cadascú agafa el seu. També es lliuren al personal no docent (cuineres, personal de neteja, manteniment, educadores, A.F.A.) i a tots aquells i aquelles que tenen alguna relació amb el centre (artistes, col·laboradors/as, antics/as companys/as etc.)

El poema de la setmana queda també exposat en un lloc destacat de l’escola, en un format ampliat, perquè el pugui a gaudir tota la comunitat escolar i després, passa a “un tauló poètic” on es van guardant tots els poemes.

També es lliura, el primer dilluns de cada mes, un poema a cada alumne del centre.

Els poemes també arriben, amb la col·laboració dels Ajuntaments de Mutxamel i d’Alacant que els reparteixen pels barris i també els fan arribar als centres de caràcter social i cultural (centres de tercera edat, biblioteques, aules de cultura, etc).

També es reparteixen a les botigues.

Des de fa un parell d’anys, el projecte es comparteix a través de les xarxes i aquí ens on ens afegim encantats de la vida. Cada dilluns compartirem a la columna de la dreta, el poema de la setmana.

Si us voleu afegir només cal que contacteu amb els companys dels dilluns poètics a través del seu web:
http://www.dillunspoetics.org.

Els criteris de selecció dels poemes, segons expliquen, és el següent:

CRITERI PERSONAL. No és possible entusiasmar amb alguna cosa que realment no ens entusiasme. Ha de ser un poema que emocioni, que sigui significatiu per a nosaltres.

RITME. Donem molta importància a la musicalitat, el ritme, la sonoritat del poema.

TEMÀTICA. Les temàtiques són variades i van unides, en ocasions, a l’entorn i el ritme dels esdeveniments.

AUTORS I CORRENTS. Intentem portar a terme una selecció variada d’autores i autors de tendències, èpoques i corrents molt diversos, des dels clàssics de la poesia fins a les avantguardes literàries.

IDIOMA. Intentem respectar, sempre que és possible, la llengua en la qual està escrit encara que, com és lògic, predomina, sobretot, el castellà i el català.

A partir d’ara, aniré compartint els poemes que m’arribin a la barra lateral. Serà una manera de fer allò que en Ramon Besora sovint comenta quan diu “Poesia avui? No! Poesia tot l’any!”

by

«Escola i creativitat», un recurs pedagògic inspirador

A casa, tenim un petit racó al rebost on guardem botelles de vi i de cava que obrim en ocasions especials. Algunes botelles fa molt de temps que hi són i les obrirem en el moment pel qual van ser triades. Poden passar dècades abans no els arribi el dia. Altres botelles convé consumir-les perquè hi ha el perill que es facin malbé.

Amb els llibres de pedagogia passa una cosa similar. A casa en tinc alguns que, en el seu dia, em van marcar o em van inspirar alguns projectes i maneres d’entendre la feina. Els conservo, encara que no els rellegeixi; sé que hi són i els tinc a mà. Las invariantes pedagògicas, per exemple, n’és un, com també ho són Carta una maestra o La pedagogia del oprimido, per exemple.

També, de tant en tant, toca fer esporga i els llibres que no han aguantat el pas del temps acaben al contenidor de paper. Acostumen a ser teories que han tingut el seu moment però que no ens han aportat res o gairebé res. No citaré títols per no molestar ningú però segur que els teniu al cap.

Aquest mes s’ha reeditat “Escola i creativitat”. Encara conservo l’edició original del 2003.

Recordo que em va fer molt de servei i em va inspirar per fer algunes accions d’escriptura a la biblioteca, seguint els consells que en Ramon Besora explica en aquest assaig.

L’edició que s’ha publicat té l’afegit d’un pròleg d’en Josep González-Agàpito, doctor en Ciències de l’Educació, on podem llegir frases tan elogioses com aquesta:

També hi trobarem, en aquesta publicació, entre línies, tota una subtil guia didàctica. Una engrescadora proposta per motivar els alumnes a atansar-se a la nostra esponerosa herència cultural tot encomanant el plaer de l’escriptura, la lectura i l’autèntica literatura.

M’ha agradat tornar a llegir les paraules de la Marta Mata presentant l’obra i emprant paraules tan valuoses per a nosaltres com escola, creativitat, llibertat, educació, rotllana, etc. La Marta Mata va ser un referents de molts mestres i serà mereixedora d’un gran homenatge el proper curs en què recordarem els cent anys del seu naixement.

I, per acabar-ho de rematar, una contracoberta que és la cirereta que hi posa en Gabriel Janer Manila i que de ben segur ha fet vesar alguna llagrimeta a en Ramon.

De què va Escola i creativitat?

És un recull de les experiències viscudes per en Ramon durant els anys que va estar a l’escola El Puig d’Esparreguera. Explica tot el treball que van fer els alumnes relacionat amb la poesia i especialment amb l’obra d’en Miquel Martí i Pol.

Ens mostra fil per randa tot el cicle per arribar a fer viure el fet poètic als alumnes, anant de la teoria a la pràctica, llegint, il·lustrant, aprenent a recitat, creant les pròpies poesies, aproximant-se a la poesia visual, elaborant relats col·lectius, etc. En definitiva tota una lliçó de com aconseguir encendre la passió per les paraules, per les rimes, per l’observació de la natura i dels petits detalls.

Especialment imaginatiu és el capítol dedicar a “Sarpingàlia”, els jocs de les lletres i les paraules.
Crec que és un bon llibre per als mestres que comencen i no tenen clar el camí a seguir.

M’alegra que torni a estar a la nostra disposició. Aquesta “Escola i creativitat” és com els bons vins. Millora amb el pas del temps.

Felicitats Ramon!

LES DADES:
Títol: Escola i creativitat. Experiències pedagògiques
Autor: Ramon Besora
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Pàgines: 144
Barcelona, 2025

by

«Llibres per parlar de la migració» recomanacions per a infantil, primària i secundària

La darrera col·laboració amb docents.cat ha estat per parlar de migracions, una realitat que vivim a les escoles des de fa uns quants cursos: matrícula viva, alumnes que aterren a l’aula i no coneixen l’idioma, uns altres costums, una altra religió, un altre idioma.

La literatura ens ajuda a entendre com va aquests procès d’adaptació, les dficultats amb que es troben els infants i els familiars, com fer l’encaix perquè tot flueixi correctamente, etc.

En aquesta càpsula presentem llibres adequats per a les diferents etapes educatives: Infantil, primària i secundària.

Per veure una mostra, cliqueu a:

https://docents.cat/recurs/llibres-per-parlar-de-la-migracio/#mostra

Al mateix web hi ha altres càpsules i un un parell de masterclass on parlem de biblioteques escolars.

by

Tertúlia clandestina #17 «L’ofici d’explicar les coses»

«L’ofici d’explicar les coses» és el títol de la propera tertúlia clandestina. La frase l’emprava un periodista, en Joan Barril, que també era pare de cinc fills. Segurament el recordareu pel programa “El cafè de la República” que s’emetia cada dia de 9 a 10 del vespre, a Catalunya Ràdio. Hi havia un espai dins del programa anomenat La Pissarra, on mestres de moltes escoles explicaven les seves reflexions i experiències al voltant de la seva feina.

En Barril, també va fer alguns llibres. Un, “Condició de pare”, el va presentar el juny de 1987 a l’Auditori Barradas, a la rambla Just Oliveres. Va parlar de criança, d’educació i de lectures. Una de les seves idees tenia a veure amb la bicicleta. Deia:

“Ens agradaria tenir els fills sempre a prop en constant equilibri, però al mateix temps els empenyem perquè vagin més lluny amb l’esforç de la seva pròpia velocitat, que ja mai més no serà la nostra. Fins ara anàvem al seu costat. Sabíem que una gambada adulta podia arribar més lluny que les seves petites passes. Però la bicicleta són les ales dels nens, és el giny de conquesta de camins desconeguts i de soledat en moviment. Ensenyar a anar amb bicicleta és ofici de pares. Els donem un món perquè l’explorin a condició que mai no s’aturin perquè puguin tornar i explicar-nos totes les meravelles que han descobert…”

En aquesta clandestina parlarem d’educació, de joves, de lectures, de pares, mares, mestres i de com està la situació dels centres educatius actualment. Ho farem de la mà d’una persona sàvia que ha llegit gairebé tots els llibres que puguem imaginar sobre el tema i que coneix a persones com Francesco Tonucci, David Bueno, Marina Garcés o Pep Guardiola, per citar-ne alguns.

També aprofitarem per fer una celebració, que sempre ve de gust i ajuda a teixir aliances entre nosaltres.
Estarem encantats de compartir amb vosaltres la tertúlia clandestina número 17.

Recordeu les dades:
Dia: Dijous 13 de març de 2025
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80
08901 L’Hospitalet
Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella)
Contrasenya per accedir-hi: Carxofa

Us hi esperem!

by

Biblioteca de llavors?

Fa un parell de setmanes vaig conèixer una iniciativa curiosa: La biblioteca de llavors.

M’ho van explicar les companyes de la Terra Alta on estan a punt de començar l’experiència que, pel que em van explicar, ja funciona en altres llocs de Catalunya i d’arreu del món.

Aquest proper dissabte 15 de febrer posen en marxa el servei a la Biblioteca d’Horta de Sant Joan.

M’agraden les plantes però no tinc gaire traça i no sé ben bé el motiu però sempre es moren. Crec que és per excés d’aigua, les ofego, així que, potser a la biblioteca de llavors trobaré la solució, perquè també tenen molts llibres de liternatura, fan xerrades i comparteixen experiències relacionades.

Què es una biblioteca de llavors?

És com una biblioteca normal, com quan anem a buscar un llibre un joc o un cedé. Et pots endur un sobre, una bossa o un flascó que conté llavors de les varietats de la zona (de meló, de pebrots, etc.) Les has de plantar i esperar que creixin i facin noves llavors.

Al cap d’un temps cal retornar llavors de les plantes que has cultivat, i aquestes es tornaran a prestar. És com un cicle.

He estat buscant iniciatives similars i, oh! sorpresa! resulta que és una pràctica força estesa a molts llocs.

La propera vegada que vagi per la zona de la Terra Alta, m’hi acostaré a la biblioteca d’Horta a veure com va el préstec, però mentrestant faré una visita a la biblioteca Collserola – Josep Miracle, a Barcelona, que també ho han posat en marxa. Aquí ho expliquen perfectament:

https://www.youtube.com/watch?v=iSIZLi7Bad0

Pensant en les escoles, m’ha vingut al cap que s’acostuma a cuidar un hort i potser seria una bona pràctica, també, engegar la biblioteca de llavors.

by

Tertúlia Clandestina #16: En una maleta de cartró folrat dormen els titelles

Hem manllevat el títol de la Tertúlia Clandestina d’una cançó que en Joan Manuel Serrat va incloure en l’àlbum “Ara que tinc vint anys”. Es titulava “Els titelles”. Era l’any 1967.

Ells ja estant cansats. Tot el dia unes mans els han tingut ballant davant els ulls oberts d’uns bocabadats infants. Tots sols, dormen els titelles…

Segurament recordareu l’inigualable titella “Senyor cordills” al qui se li embolicaven tots els fils, els contes populars dramatitzats per la Companyia l’Estaquirot o l’Estenedor, i el Tomàtic i altres personatges de la Companyia Babi. Són un exemple dels titelles que ens han fet passar molt bones estones als teatres i carrers.

A Catalunya, hi ha una llarga tradició d’espectacles de titelles. Ve d’antic. Hi ha un Museu Internacional de Titelles de Catalunya (MIT) a Palau-solità i Plegamans que es pot visitar i on fan nombroses activitats per a la quitxalla (https://www.museudetitelles.com/). També a altres zones de la península: “Los titiriteros de Binéfar” actuant pels pobles, o el mestre Rodorín i els seus espectacles a les aules de les escoles i instituts, en són un exemple.

En aquesta tertúlia reflexionarem sobre la importància dels titelles a l’aula. Recordarem que els infants, entre els 2 i els 7 anys estan en la fase que en Piaget denominava “animisme” que vol dir que perceben els titelles com a objectes amb vida pròpia. Quan els manipulen, els nens i les nenes, a més a més de jugar, aprenen a socialitzar-se, comparteixen emocions i avancen enormement en el desenvolupament de la parla, entre altres beneficis.

Estan presents els titelles als centres educatius? Malauradament, no és el millor moment.

De tot això en parlarem i ens acompanyaran dues persones que es dediquen a construir-ne de manera artesanal perquè els puguem emprar quan expliquem contes populars.

Si teniu interès en assistir a la Clandestina, anoteu les dades:

Dia: Dijous 13 de febrer de 2025
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80
08901 L’Hospitalet
Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella)
Contrasenya per accedir: El llop

by

Celebrem el «Dia de les Biblioteques Escolars»

Demà, dijous 24 d’octubre serà un bon moment per reivindicar les Biblioteques escolars de qualitat com a llocs acollidors, entranyables, on els infants es diverteixen s’emocionen i aprenen.

És el tercer any que la Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, amb el suport de ANELE i el Ministerio de Cultura, organitza aquest esdeveniment.

Enguany el cartell l’ha dissenyat la Laia Giménez Buenaventura (23 octubre de 1995-Vilobí d’Onyar, Girona). Va estudiar il·lustració i fotografia a l’escola superior de disseny d’Olot, Girona i s’ha especialitzat en il·lustració infantil i juvenil.

El text és d’en Patxi Zubizarreta (1964) nascut a a Ordizia (Guipúscoa) i que viu amb la literatura a Vitòria-Gasteiz (Àlaba). És un autor premiat i persona molt sensible de qui no us podeu perdre “Corre, Kuru, corre!”, “Kasai vas arribar pels aires” i altres novel·les com “l’anell de Mides”, per exemple. Va ser mereixedor del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. A l’Hospitalet ens l’estimem molt, ell ja sap perquè.

El relat que ens ofereix, a manera de pregó, estaria bé que es llegís a les escoles:

Sempre vaig pensar que havia tingut una infància sense biblioteca, encara que, pensant-ho millor, potser en vivia envoltat, de biblioteques: cada fòssil que trobàvem a la muntanya ens parlava de temps llunyans, de peixos que havien nedat per on jo caminava; les pedres estranyes que identificava amb restes de meteorits em transportaven a galàxies remotes; els esquelets de les coves em recordaven els ossos que hi van hibernar; fins i tot els anells dels arbres eren veritables biblioteques, testimonis de sequeres i d’altres fenòmens extrems. Però, especialment, m’agradaven els contes, les llegendes o les cançons que escoltava de les meves àvies i els meus avis: a través de les seves emocions, de les seves penes i alegries ens transmetien tota una saviesa oral. Potser per això es diu que quan mor una persona gran es tanca una biblioteca.

Sempre vaig pensar que al meu poble natal (Ordizia, Guipúscoa) no havia tingut biblioteca, però m’equivocava: vaig créixer envoltat de fòssils, suposades restes de meteorits, esquelets, anells arboris i, sobretot, de l’eco i de les veus dels nostres avantpassats, tota una enciclopèdia d’humanitat i natura. Després van arribar els llibres, cadascun com una finestra i un resum del món, com una biblioteca jivaritzada.

Si un llibre és un jardí que es porta a la butxaca, les biblioteques es van convertir en els meus oasis particulars, on vaig trobar el meu hàbitat natural. Ara soc conscient que la meva vida hi ha estat molt lligada; de fet, gairebé diàriament em refugio a la Casa de Cultura Ignacio Aldecoa de Vitòria-Gasteiz i, sovint, les biblioteques escolars són el marc de les nostres trobades literàries. Encara que també he de reconèixer que m’han donat algun disgust, com quan em van comunicar que s’havia cremat l’escola d’Oronoz- Mugairi, al nord de Navarra. Des d’allà van fer una crida per donar llibres i, entre tots, reconstruir la biblioteca calcinada. Hi vaig enviar encantat uns quants exemplars, però una altra petició va sumar-se al meu petit consol: «Ens escriuries un conte?», em van suggerir els escolars.

De fet, estava descobrint una altra particularitat de l’escola perquè, cada curs, les nenes i els nens del centre redactaven un conte —per als més petits escriure és sinònim de dibuixar—, i després l’enquadernaven amb un paper d’un gramatge especial, en una edició tan imperfecta com única. A la petita escola cada any creaven un llibre i en acabat feien torns per portar-lo a casa i mostrar-lo orgullosos a les famílies. Aquesta obra singular més endavant formava part de la seva pròpia biblioteca escolar, un lloc de trobada i participació dirigit per bibliotecàries intrèpides, dotades d’un esperit i un entusiasme que comparteixo i reivindico.

De manera que aquell curs també va resultar memorable perquè, basat en el text breu que els vaig enviar —Marabara, maraberi—, l’àlbum va tenir un tiratge més gran que va consistir en dos exemplars: un, com de costum, està disponible a la biblioteca i l’altre …, l’altre l’atresoro jo.

Si bé és cert que cada llibre guarda una biblioteca a dins, també les escoles actuals són un petit compendi del món, ple de fòssils, meteorits, esquelets, boscos, i cada cop de més ecos i de més veus. Sense anar més lluny, a l’escola Urdaneta del meu poble natal avui en dia s’hi compten més de vint orígens diferents entre les famílies de l’alumnat i, a més de l’euskera i del castellà, s’hi senten més d’una trentena d’idiomes: àrab, xinès, edo, romanès, urdú… També des d’allà em van proposar escriure un conte: Munduketariak —una cosa així com Monautes, com els mosqueters del món…

Gaudeixo quan viatjo sense sortir de les biblioteques scolars, quan l’Aitor, l’Areesha, l’Harmony, la Llúcia, la Ping-Ping o en Sekou m’expliquen les seves vides i els seus somnis. Afortunadament, a ells no els falta la biblioteca i, a més a més, cada cop que una nena nova, cada vegada que un nen nou ve a una escola, estrenem biblioteca!

Patxi Zubizarreta

Add New Post

by

Tertúlia clandestina #14: L’ofici d’escriure per a infants i joves

L’any 2006 vaig tenir l’oportunitat de reunir al voltant d’una taula a en Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, dos dels autors de literatura infantil i juvenil que van ser precursors, allà pels anys seixanta del segle passat, de l’impuls de la literatura en català. En aquella reunió ens van explicar un munt d’anècdotes sobre els seus inicis com a autors. En Joaquim i en Sebastià tenien altres feines com a modus de subsistència perquè viure d’autors no era, encara, viable.

En la conversa es va parlar de l’editorial “la Galera”. Deia en Sorribes:

Andreu Dòria, fundador de La Galera, va fer que El zoo d’en Pitus iniciés la col·lecció «Els Grumets de la Galera». A partir de llavors, cada any el premi formava part d’aquesta col·lecció. Cada llibre d’«Els Grumets» que obtenia el premi Folch i Torres era un èxit assegurat perquè hi havia una generació de pares i mares que volien que els seus fills i filles llegissin en català.

I en Carbó ens recordava com era l’escola de la època:

Un llibre en català en un centre docent era un fet extraordinari. La primera escola on vaig anar va ser l’IPSI, en companyia de Robert Saladrigas. Recordo que vam entrar gairebé d’amagat perquè tot era molt complicat. En vam sortir entusiasmats.
Una vegada què vaig visitar una escola pública d’una zona deprimida, l’associació de pares havia fet un esforç per recollir dues mil pessetes per pagar-me. No ho podia acceptar i els vaig dir que se les gastessin en llibres per a la biblioteca. Ens sentíem prou retribuïts podent parlar amb els infants de llibres en català.

Si us interessa, podeu llegir l’article que en va sortir de la trobada clicant a:

Feu clic per accedir a gu33011.pdf

Uns anys més tard dels primers llibres que arribaven en català a l’escola, el 1974 —encara en l’època del franquisme— vam conèixer la persona que hem convidat a la tertúlia clandestina. És també, d’alguna manera, memòria de l’eclosió del boom de la literatura per a infants i joves d’aquests darrers 50 anys i forma part del selecte grup dels “senyors escriptors”.

A la tertúlia ens explicarà com s’ho ha fet per escriure (i publicar) més de dos-cents llibres i en comentarem alguns.

No cal ni dir-ho que serà una tertúlia molt i molt emotiva.

No podem explicar més, perquè com sabeu aquesta és la gràcia de les “clandestines”, que no sabeu qui vindrà. Amb les pistes que us hem donat podeu fer la vostra “porra”.

Recordeu:
Data: dijous 3 d’octubre de 2024
Hora d’inici: Les sis de la tarda, com sempre.
Hora d’acabament: dos quarts de vuit de la tarda, aprox.
La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Guaraçú

Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos
08910 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrassa (línia 1, la vermella)

by

«La geganta», un relat d’alçada

«Em fa vergonya que la Nina i jo ens agafem de la mà. Ja soc gran —fet i fet soc més gran que ella— i no m’agrada que em vegin com un nen petit. Ella i jo ens hem aturat al semàfor que hi ha davant de l’escola. Em tremolen les cames. La Nina també es deu haver adonat del tremolor, perquè noto que em prem la mà amb més força.»

Així comença aquesta novel·la d’en Jordi de Manuel, professor de ciències de la naturalesa i escriptor. En narra com En Roc s’estima molt la Nina, la seva germana bessona, però reconeix que li fa una mica de vergonya que els vegin junts de camí cap a l’escola perquè, tot i tenir la mateixa edat, ella és molt més alta. Els altres nens els miren i ell es mor de vergonya, al seu costat sembla un nen petit. Però és que ella no és normal: sembla una geganta!

La Nina i el Roc s’han traslladat a viure a un lloc on hi ha un estany meravellós. Van a una nova escola, tenen nous amics i amigues… i viuen en una altra llar. L’escola els agrada, i a la Nina li encanta la Clara, la nova mestra. Des de fa uns mesos, però, la nena creix amb desmesura: sobrepassa tots els infants de la seva edat. Els pares i el Roc estan amoïnats. No saben què li està passant, a la Nina, i decideixen anar al CAP on s’assabenten de la rara anomalia de la seva filla i com es pot guarir.

La novel·la alterna capítols escrits amb la veu d’en Roc, l’infant bessó, amb altres escrits pel narrador omnipresent. D’aquesta manera, l’autor ens fa saber un munt de curiositats de la naturalesa sobre geologia, botànica o fauna dels boscos, a més d’altres coneixements del folklore tradicional.

Les il·lustracions de l’Ignasi Blanch, boniques i a color, són un extra que agrairan els lectors.

Al final hi ha una nota de l’autor on comenta què és l’acromegàlia, la malaltia que pateix la Nina. Interessant.

Lectura recomanada per al cicle superior.

Títol: La geganta
Autor:: Jordi de Manuel
Il·lustrador: Ignasi Blanch
Editorial: Animallibres
Pàgines: 120
Barcelona, 2024

by

“Bufallums”, la màgia dels titelles

A l’escola, a la rotllana, en converses de grup amb els infants, o a la biblioteca quan expliquem contes, de vegades usem un recurs infal·lible: el titella.

De tots els que he usat, n’hi ha un al que li tinc una estima especial i que em va acompanyar durant més de vint anys a la biblioteca de l’escola. S’estava en un raconet, envoltat de minillibres i es relacionava amb els infants (i amb els adults) mitjançant unes notes i uns regals que repartia en algunes sessions. També es va jubilar (o el vam jubilar) perquè estava força atrotinat. El “Sentadillu” forma part de la història de l’Escola Sant Josep – El Pi.

El titelles tenen molta màgia i anar a veure un espectacle és garantia de passar una bona estona. Assistir a una representació de titelles de companyies com l’Estaquirot, l’Estenedor, Cacauet teatre o altres, és meravellós perquè ens embadaleixen amb les seves històries inventades o tradicionals.

A Catalunya, hem tingut companyies mítiques que han anat marcant el camí. Recordo especialment els Putxinel·lis Claca, Marduix i el Centre de titelles de Lleida, i fora d’aquí resulten infal·libles els Titiriteros de Binefar o en Rodorín que no fa gaire va publicar un llibre on explica el seu mètode treball (Hagamos títeres de cachiporra).

Vaig tenir la possibilitat de visitar el taller de les “Bufallums”, dues dones que fan una aposta ferma pels titelles relacionats amb la rondallística popular i em va semblar admirable la feina que fan. Anem a pams.

Fa uns dies, vaig rebre un regal molt especial: un “ninot” personalitzat, fet a partir d’algunes de les meves vivències i relacions amb la literatura infantil. Em va agradar molt i vaig demanar per les persones que l’havien fet. Així vaig conèixer les “Bufallums”. Vam concertar una visita al seu taller, a Tona (Osona).

Quan arribes, puges per una escala que fa un petit recorregut encerclant l’edifici i et trobes davant la porta. Mentre puges, notes l’energia positiva que desprèn aquell indret. Plantes, arbres, un hotel d’insectes, tot ben cuidat i agradable a la vista i l’olfacte.

Ens reben l’Assumpta i la Dolors i ens conviden a passar. Semblem l’Alícia en Terra de Meravelles caient pel pou i arribant a espais preciosos que ben bé podrien ser la casa del barreter o el castell de la Reina de Cors. Titelles per tot arreu, de totes mides, de diferents èpoques, amb una característica comuna: fets amb paper maixé. N’hi ha que recorden personatges de quadres famosos com “Les Menines”, altres són bruixes, també hi ha alguns capgrossos de les trobades geganteres, etc.

En una petita habitació, titelles de guant i de dit que emplenen lleixes i armaris.

Pugem les escales i ens mostren el seu taller ple de titelles a mig fer, capses plenes de robes, sacs de papers trinxats, pots de pinzells, etc.

Vam tenir una conversa distesa parlant de tot i més, recordant els titelles clàssics i també ens van explicar el seu mètode de treball, les visites que fan a les escoles, les fires on participen (Santa Llúcia a BCN, per exemple, quan arriba el Nadal), els ninots personalitzats, i altres anècdotes personals que guardem en un nou calaixet que hem obert als nostres cors i on desem els sentiments i les connexions que acabem d’establir.

Us recomano, si voleu saber què fan, que seguiu el seu Instagram on són molt actives: @bufallums.titelles.i.ninots

També trobareu molta informació al seu web: https://www.bufallums.com/

M’ha agradat, especialment, l’aposta que fan pel conte tradicional i per una manera de fer artesanal que, a les escoles, ajuda a fomentar l’expressió oral.