Pot el disbarat assaltar el temple del saber? és una de les preguntes que serveixen d’introducció al divertit assaig d’Eduardo Fernández (Soldados de cerca de un tal Salamina) en el qual recull una infinitat d’anècdotes viscudes en primera persona a la llibreria on treballa. Fernández deixa constància de nombroses situacions que passen al lloc que considera “un recinte màgic: un lloc on impera el silenci, el recolliment i els murmuris, amb parets adornades amb tones de silenciós paper on habiten els més profunds secrets del coneixement i el saber…”.

Si canviem “llibreria” per “biblioteca” crec que podríem reconèixer molts dels comentaris i despropòsits que s’expliquen en l’esmentat llibre i que, amb més freqüència de la desitjada, també passen a les biblioteques. Són equívocs i situacions absurdes que ens deixen bocabadats però que hauríem de considerar-les com una cosa “normal” i entomar-les amb sentit de l’humor.

El cinema també recull alguns moments hilarants protagonitzats pels personatges que habiten a les biblioteques. Per exemple, a The library (Mister Bean a la biblioteca ) Rowan Atkinson visita una biblioteca de llibres rars, en la que cal usar guants per manejar els llibres i on el veiem destrossant un exemplar molt valuós amb un cúter. La seva simple presència del personatge en aquest lloc i les barbaritats que li veiem fer ens provoca una riallada contínua. Cinta no apta per a bibliotecaris sensibles.

Els bibliotecaris tampoc queden impunes de la broma cinèfila. Hi ha una escena molt coneguda de la pel·lícula Indiana Jones i el temple maleït en què el protagonista (Harrison Ford) cerca en una antiga església de Venècia, reconvertida en biblioteca, alguna pista per trobar el Sant Grial. Mentre en un racó de la sala està el bibliotecari estampant segells sobre els llibres, Indiana Jones ha de foradar el terra i per no fer-se notar colpeja a l’uníson, cosa que produeix un gag molt efectiu que rebaixa la tensió del moment.

De vegades, pregunto als bibliotecaris sobre les pel·lícules que recorden en les que aparegui una biblioteca i molts d’ells citen com un moment memorable les primeres escenes de Els caçafantasmes, un dels films més taquillers de la dècada dels vuitanta.
Es tracta d’un film que narra les peripècies de tres inadaptats parapsicòlegs que són expulsats de la Universitat i formen la seva pròpia empresa, especialitzada en capturar fantasmes. Tenen cert èxit perquè un augment de l’activitat paranormal a la ciutat de Nova York els porta a fer diverses captures de fantasmes, la primera de les quals es produeix en un hotel. Aquest primer fantasma, verd amb aspecte de ceba, és dipositat en una “unitat de contenció”, a la seva oficina, situada en una antiga estació de bombers. A partir d’aquest moment, altres ciutadans reclamen els seus serveis.

La pel·li conté dues seqüències molt divertides situades a la biblioteca pública de Nova York, la de la Cinquena avinguda.

Una comença amb un pla exterior de la biblioteca per passar a continuació a l’ interior de l’edifici amb la càmera seguint a la bibliotecària que recull els llibres deixats sobre les taules mentre els diposita en un carro. Un plànol panoràmic ens mostra l’aspecte magnífic d’aquest espai. A la següent escena, la bibliotecària baixa al magatzem que hi ha a la planta inferior i va deixant els llibres als prestatges corresponents, aliena al moviment de diversos volums juganers que, volant, es canvien de lloc. Quan passa per davant dels fitxers, aquests es van obrint i les fitxes surten volant, a milers. En aquest moment la dona es gira, veu el que està passant i fuig espantada. Recorre el laberint de prestatgeries fins que, finalment, en un atac de pànic, es troba amb el fantasma, crida i es desmaia. El moviment de la càmera i, sobretot, el joc de llums i ombres ens permeten apreciar com és aquest magatzem. Fi de la seqüència. A continuació apareix el títol de la pel·lícula amb l’inoblidable logo (tan popular com la llengua dels Stones o la poma d’Apple) i sona l’enganxosa cançó que tots reconeixem.

L’altra seqüència genial succeeix quan els tres caçafantasmes van a veure què hi ha de cert en la història. Al passadís central, un bibliotecari s’acosta i els demana que siguin discrets, mentre van caminant cap a on què es troba la commocionada bibliotecària que els comenta que “no recordo que tingués cames però segur que tenia braços perquè va intentar agafar-me”.

Els tres caçafantasmes baixen al magatzem, proveïts d’una filmadora i un detector d’ones iòniques. Recorren els passadissos, observen els efectes de l’acció del fantasma (un amuntegament simètric de llibres, residus ectoplasmàtics, sons) fins que ells també veuen la fantasma, la qual està llegint i es tomba cap a ells fent el signe de silenci. Però com és el seu primer cas, no estan preparats per al que els espera. La seqüència acaba amb els tres personatges fugint cames ajudeu-me.
A destacar moltes frases absurdes del tipus “Si la taxa d’ionització és constant per a tots els ens ectoplasmáticos podríem rebentar uns caps. En un sentit espiritual “.

L’article (libros voladores en la biblioteca de Nueva York) forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 36 (hivern 2014).
En aquest mateix número hi ha un article molt curiós sobre la Biblioteca Duc August de Wolfenbüttel (Alemanya).
Us deixo el vídeo de l’escena que comentem més amunt.