LiteraTour

literatourLiteraTour és un joc que ha creat en Winfried Bährle, un alemany que viu a casa nostra. Vaig tenir referències d’aquest joc perquè un company d’escola, l’Antulio, amic de l’autor, ens l’ha fet arribar.
El joc fa bona pinta. És un “viatge al voltant del món dels llibres” tal com s’anuncia i és una mescla de parxís i trivial. Les il·lustracions són d’en Pep Boatella. 

LiteraTour té diferents nivells de complexitat i hi ha dues modalitats de joc: la tradicional, similar al clàssic parxís, i l’avançada, que incorpora preguntes i reptes que dinamitzen i compliquen una mica cada partida. Hi ha preguntes i reptes de diferents nivells perquè tant grans com petits tinguin oportunitat de guanyar.

literatour2De fet, són tres jocs en un.

  • Es pot jugar amb les targetes Preguntes i les targetes Repte.
  • Es pot jugar triant només les targetes Preguntes .
  • També es pot jugar com un Parxís clàssic.

Les targetes PREGUNTA contenen preguntes de diversa complexitat.
Les targetes REPTE tenen a veure amb el món dels llibres i els seus protagonistes. Et pot tocar mímica, dibuix o descripció.
Els COMODINS poden ser una bona sorpresa …o una sorpresa no tan agradable.
L’edat recomanada per jugar és a partir de vuit anys.
Es pot aconseguir en les principals llibreries a un preu aproximat de 16 €

En els propers dies farem alguna partida amb els alumnes de quart i intentarem que vingui l’autor del joc a explicar-nos el perquè d’aquesta iniciativa.

Juego LiteraTour

De les paraules a les idees: La literatura infantil com a eina de sensibilització

La literatura infantil actual segueix uns patrons en els quals l’èxit i l’alegria solen estar presents. La fantasia, els éssers màgics i les situacions inversemblants ens fan passar bones estones. Però també hi ha una literatura infantil compromesa en transmetre uns valors i unes actituds vitals que ajuden a créixer, i de quina manera!, els nostres alumnes.

Iniciem, amb molt de goig, la cinquena temporada del “viure la lectura” en la que tractarem el paper de la literatura infantil i juvenil com a eina de socialització, abordant a cada número de la revista GUIX algun dels temes que ajudin els infants a la construcció de la seva personalitat. Veurem com la literatura ens presenta als nouvinguts, la sexualitat, els disminuïts físics, els tipus de famílies o l’amistat, entre d’altres temes que, des de l’aula o des de la biblioteca, tenen el seu moment, els seus interrogants i les seves respostes.

HPIM0656.JPGActualment, la literatura disfruta d’un paper destacat en la nostra societat, però encara ho és més en el cas de la literatura infantil perquè l’infant, sortosament, és en el punt de mira de totes les nostres atencions gràcies, en part, a la tasca dels autors i autores que, amb les seves obres, a més a més de cultivar l’imaginari, ens presenten models a imitar.

En el número de GUIX de gener de 2014 parlem de les persones grans i del cicle vital. Ho exemplifiquem amb el llibre d’en Chema Heras “Avis”.

avis CATEn aquests moments no sé com està la situació a l’editorial Graó perquè van amb cert retard en el lliurament de les revistes però des d’aquest bloc continuarem entrant els números que hem preparat per a l’any 2014. Tant de bo es normalitzi la situació a GUIX!
L’article complet el podeu llegir AQUÍ i també a l’apartat publicacions (GUIX/AULA)

les princeses Disney…vistes per Herr Nilsson

HerrNilsson1L’artista urbà Herr Nilsson, ha fet unes pintades amb algunes de les princeses de Disney revelant una altra cara, la seva cara més malèvola. En el treball d’aquest artista normalment es representen personatges agradables però vistos de manera inquietant i incòmoda perquè ens fan visibles la part més fosca de la realitat.
A Estocolm, es poden veure aquestes tres princeses (la Blancaneus, la Ventafocs i La Bella Dorment) disposades amb les armes i preparades a atacar el primer que passi pel davant.
Són motiu de reflexió, sens dubte.
Desde sempre, la factoria Disney s’ha preocupat d’oferir una imatge perfecta del que ha de ser un príncep i una princesa. Veieu sinó la imatge següent:

disney-kate.william
Però el món no és un conte de fades… i per això aquest artista que es fa dir com el mico mascota de la Pippi Langstrump i que s’amaga sota una màscara similar, presenta les princeses com lladregotes o assassines perilloses.
HerrNilsson3En Nilsson, aquest autor anònim de cara desconeguda, parla sobre la col·locació de les seves obres del carrer: “Una de les raons per les quals em vaig decidir a presentar les obres al carrer és que sóc capaç d’organitzar una escena al món real, on la peça es pot interactuar amb la gent i el medi ambient. He trobat que això és impossible de fer en una galeria d’art o un museu tradicional, ja que el públic sap què espera abans d’entrar. Quan una obra d’art és al carrer, aquesta obra parla directament a l’audiència sense la cuirassa protectora” .

HerrNilsson2
El podeu seguir al facebook
https://www.facebook.com/herrNilssonStreetart

Herr Nilsson Winnie Poohdinamita

David Wiesner, l’il·lustrador del mes (gener 2014)

wiesnerComencem aquesta segona temporada de l’il·lustrador del mes amb en David Wiesner, un dels creadors més reconeguts arreu, especialment als Estats Units, on ha guanyat la prestigiosa Medalla Caldecott en tres ocasions pels seus llibres: Dimarts l’any 1992, Els tres porquets el 2002 i Flotante el 2007.
Wiesner va viure la seva infantesa a Nova Jersey, on els seus companys de classe ja el coneixien com “el noi que sabia dibuixar”
Més endavant va estudiar art a la Rhode Island School of Design, on va explorar encara més la seva passió per la narració visual i on va descobrir que els llibres il•lustrats serien el seu futur.
No es un il·lustrador prolífic perquè passa molts mesos fent esbossos, versions i proves amb models tridimensionals que ell mateix crea per donar-li més autenticitat als seus dibuixos.
Actualment viu a Filadèlfia.

Tota la informació sobre els seves obres la podeu trobar al seu magnífic web: http://www.davidwiesner.com/

D’entre els seus àlbums il·lustrats en destaquem els següents:

ArtMaxArt i Max
Una història sobre l’amistat i la creativitat. En Max i l’Art són amics que comparteixen l’interès per la pintura. L’Art és un consumat pintor, en Max és un principiant. Els intents d’en Max amb els pinzells enviarà els dos amics a un viatge a través de diversos mitjans artístics, amb resultats inesperats. Tot i que en Max no té experiència, és valent i aprèn ràpid. La seva energia i entusiasme farà que el final de l’aventura sigui triomfant.

flotanteFlotante
Un noi va a la platja disposat a recollir les restes que suren i que l’aigua ha empès fins a l’arena. Ampolles, joguines perdudes, petits objectes de tota mena es troben entre les seves troballes habituals. Però un dia fa una troballa increïble: una càmera de retratar submarinaflotante 2 amb els seus propis secrets …
En els llibres d’en David Wiesner sempre hi ha quelcom de màgic, sempre passen coses extraordinàries a partir de situacions comunes com una granota que vola dalt d’un nenúfar, una visita a l’Empire State Building, un conte infantil molt conegut. A Flotante, un dia a la platja és el trampolí cap a una exploració imaginativa dels misteris de les profunditats del mar.

los-tres-cerditosEls tres porquets
Un llibre que ens explica una aventura a partir del conegut conte Els tres porquets però amb un tractament gràfic molt imaginatiu, com un nou concepte visual.
Quan el llop arriba disposat a bufar les cases, el que bufa són els porquets i els treu del conte enviant-los a un nou panorama imaginari, on comencen una altra aventura passejant i volant a través d’altres històries, trobant-se amb un drac i amb un gat amb un violí, entre d’altres. De ben segur que la lectura d’aquest conte ens farà recordar-lo sempre que sentim a parlar dels tres porquets.

martesDimarts
Els esdeveniments imprevisibles d’un dimarts especial passen davant dels nostres ulls amb la precisió i la claredat d’una pel·lícula muda. Gairebé sense paraules, en aquest àlbum les granotes d’un estany surten volant damunt les fulles dels nenúfars i es dirigeixen a una ciutat propera on l’autor fa diversos zooms per mostrar-nos els personatges que hi viuen allà (una dona, un gos jugant al pati, etc.)

La princesa drac_portadaLa princesa drac
Una bella princesa, un príncep valent, una malvada madrastra, encanteris malignes i un immens drac amb escates…són els elements dels contes de fades que apareixen en aquesta història, un conte tradicional anglès.

Un deixo un breu vídeo per conèixer com treballa en David Wiesner

El bibliotecari de Changchung

logo escola  danielFa un any i mig (l’estiu de 2012), el meu amic Daniel Becerra va prendre una decisió valenta (o dolorosa, segons es miri) i se’n va anar a treballar a l’escola internacional americana de Changchung (China). Durant aquest any i mig ens ha anat enviat les seves impressions via mail i l’hem vist passar per diverses fases (desconcert inicial, coneixement de l’entorn, acceptació de la realitat, eufòria, etc)
assassinatAquest dies ha vingut a passar uns dies de vacances a Barcelona i he tingut l’oportunitat de passar una estoneta amb ell i sentir de viva veu les seves aventures per l’Orient.
L’he vist content i amb molts projectes iniciats. M’ha explicat el cas de “l’assassinat a la biblioteca” amb la implicació i el suport de la resta de mestres, les trobades amb bibliotecaris escolars de Shanghai, el seu viatge al Japó i moltíssimes anècdotes.
Ens hem trobat a l’Abracadabra, on hem pogut comentar algunes de les novetats que en Ricardo ens ha mostrat i després hem fet una passejada fins al carrer Jonqueres on ens hem aturat a “el rei de la màgia” a prendre unes cervesetes.
DSC07136De tot el que m’ha explicat em quedo amb un parell de frases o comentaris. Un fa referència al nivell dels bibliotecaris que surten de la universitat i que és, de llarg, molt superior en coneixements al de la resta de països que ell ha visitat o conegut.
avions 2 avionsLa segona és la frase que m’ha contestat a la pregunta “com has vist Barcelona?”. M’ha dit que no te n’adones de com és el lloc on vius fins que no estàs lluny. El cel blau, l’ordre de les coses, la gent… Barcelona és un lloc ideal per viure.

Podeu visitar el bloc d’en Daniel entrant a https://sites.google.com/site/lachistera/

Us deixo amb un dels seus articles. És del gener de 2012, just quan feia cinc mesos que era a Changchung

dimarts 17 de gener de 2012
Bibliotecarios emigrantes: marchar con la biblioteca a cuestas

¿Marchar o quedarse? Ante la situación de crisis generalizada (o, peor aún, ante la percepción de crisis, que puede hacer más grave la crisis real de la que es), mucha gente, de muchas profesiones, se hace esta pregunta. Y los bibliotecarios no son ajenos a ella.
¿Es posible para un bibliotecario marchar? ¿Es necesario? En este artículo hablaré sobre el proceso de emigración, desde antes de la salida, hasta la posible vuelta. Por supuesto, aplicado a mi colectivo. Pero desgraciadamente, habrá tintes melancólicos, al encontrarme yo mismo en esta tesitura.
Antes de ello, quiero dejar constancia de que he visitado, y he trabajado con, bibliotecas de buena parte del mundo: Zimbabwe, Mongolia, Japón, Yemen, Uzbekistán, Guatemala… he sido miembro de Bibliotecarios sin Fronteras, y trabajado en una ONG internacional, con bibliotecas en todo el mundo. Por ello, tengo un cierto recorrido en organización, formas de trabajar, concepciones… a partir de estas experiencias. Espero que os sean de utilidad.

biblioteca changchungPor qué marchar:
Una amiga me dijo hace poco: “si te vas a otro país huyendo, no lo hagas: echarás de menos el tuyo, y es difícil superarlo”.
En definitiva, marchar creo que puede hacerse por dos motivos, que tienen repercusiones diferentes:
-por voluntad propia,
-por obligación.

¿Marchas por saber más? ¿Por ánimo aventurero? ¿Por una oferta laboral irrenunciable?
¿O marchas porque aquí no hay trabajo, porque no te valoran, por hastío..?
La persona que marcha por voluntad propia, lo hace con afán exploratorio, no tiene expectativas. Si le va bien, se quedará, y si no le interesa más, volverá sin problemas.
La persona que marcha por baja valoración, cansancio, falta de trabajo… generará unas expectativas, normalmente elevadas, y si no lo consigue se frustrará, y la vuelta derrotado y humillado será todavía peor que la ida. En caso de que le vaya bien, echará siempre de menos aquél “hubiese podido ser y no ha sido”.

daniel1Hace un tiempo aparecía un reportaje en un diario, en el cual se establecían tres motivos primordiales por los que los emigrantes no regresaban a España (aquí personalizo en nuestro país, que tiene una idosincrasia especial):
-Valoración del trabajo, experiencia y profesionalidad
-Condiciones económicas mucho más favorables
-Forma de trabajar.
Por mi experiencia personal, creo que la fundamental es la primera. Una persona puede cobrar menos, pero trabajar más a gusto. Y en cuanto a la forma de trabajar, es cierto que en nuestro país es caótica, pero si compensa al final te haces a ello.

Cómo marchar:
Podemos encontrar tres formas de marchar:
-a la aventura,
-con un contrato o beca desde España (por una empresa o institución española),
-con un contrato desde un país extranjero.

daniel2Por lo que veo, en este momento es más adecuada la tercera opción, siempre y cuando se tenga muy claro de qué se quiere trabajar. Para ello, lo mejor es buscar el país al cual queremos ir, y buscar allí los recursos adecuados: somos documentalistas, o sea que esto de saber buscar y encontrar información ya lo tenemos ganado (y si no somos conscientes de ello, pongámonos en el papel de documentalista cuando un usuario nos lo pregunta). Igual que tenemos un RecBib por aquí, existen recursos similares en cada país. Y si no los hay, para eso están los foros de bibliotecarios, que nos pueden echar una mano: ¡otro factor positivo de nuestro colectivo!
Hace poco consulté a colegas sobre bolsas de trabajo de bibliotecario en el extranjero. ¡Y sorprendentemente hay muchísimas! Digo sorprendentemente porque a veces creemos que la única opción es irse a la aventura.

Qué pasa cuando estás allí:

El idioma: la principal barrera que uno se crea para decidir a dónde ir es el idioma. Pondré unos casos prácticos para desmontar ese mito. Una directora de biblioteca me explicaba que ella había marchado al Reino Unido sin un gran nivel de inglés. Allí, por ese motivo, la habían puesto a ordenar libros. A partir de adquirir más conocimiento, había ido realizando otras tareas y subiendo de categoría. No todos los países son como el nuestro: en algunos, ¡llegas hasta donde vales!
He visitado países donde la lengua era radical y absolutamente diferente a lo mío conocido, fuese inglés o castellano: he sobrevivido. Y mi aprendizaje básico ha sido: cuando dos personas QUIEREN entenderse, el idioma jamás es una barrera.
Hay otro dato sobre el idioma: para trabajar en bibliotecas públicas, puede ser un impedimento, pero en trabajos de nivel superior, no suele serlo tanto: los investigadores de nivel necesitan una información muy específica que suele estar en inglés, y si dominamos la técnica de búsqueda de información superespecializada, con un aceptable nivel de inglés, que iremos puliendo, se pueden conseguir buenas oportunidades.

La nostalgia: la familia tira, sobretodo si es mujer e hijos. Y nosotros mismos, que echamos de menos el sol y la calidad de vida española. En muchos momentos se cae en la morriña, y nos planteamos si ha sido una buena idea, si ahorraremos un poco y después volveremos, si volvemos ya… Bueno: en nuestros tiempos, con un avión podemos estar un día en Japón, y al siguiente en Sevilla. Así que esto no es un problema. Y si las condiciones encontradas son suficientemente buenas, tanta opción es volver, como que la familia vaya allá.

Todos los inicios son duros: en un país extraño, con lengua y cultura diferentes, es difícil saber dónde buscar y cómo moverse. Y el trabajo no caerá del cielo, y no tiene por qué ser ideal: un jefe berzotas puede estar aquí, o en Malasia, y saber gestionarlo también depende de la mentalización que llevemos al marchar. Para ganar, hay que apostar, y hay que sudar, aquí y en todas partes.

Volver:
El principal problema de marchar… ¡es volver! En este apartado me voy a extender más.
He apuntado anteriormente los motivos por los que la gente no quería volver: valoración, condiciones, forma de trabajar.
Efectivamente, son tres columnas que sustentan la decisión. Se habla mucho de la “fuga de cerebros”, y alguna gente habla de las oportunidades que estamos perdiendo dejando marchar a gente preparada, mientras otros países nos reciben con los brazos abiertos, porque tienen a grandes profesionales, sin haber invertido un duro en su formación.

Para volver, ha de haber algún aliciente, aparte de la nostalgia. Y en este país, por nuestra personalidad, es muy difícil encontrarlos.
El emigrante vuelve a este país cargado de experiencias (innovadoras, curiosas, distintas…)… ¡y a nadie le importan! (aquí hago un inciso para diferenciar por países: si has trabajado en la Public Library of New York, la gente se quedará con la boca abierta; si has estado en 10 bibliotecas de Malawi, pues no tanto).
En la gran mayoría de entrevistas de trabajo que he realizado aquí, cuando he comentado que he conocido experiencias en bibliotecas de una veintena de países… un absoluto desinterés se ha adueñado de la sala. Desgraciadamente, nos miramos demasiado el ombligo como para pensar que en otros ámbitos haya alguien haciendo algo interesante, de lo que podemos aprender. Pero eso significaría… ¡cambios! (exclamación de terror). Y eso nos interesa poco.
En el ámbito funcionarial, de biblioteca pública, desgraciadamente llevamos este lastre en muchas ocasiones, y la propia dinámica del mismo impide que se valore a gente con grandes conocimientos, y sobre todo distintos.

El choque cuando se ha trabajado en empresas o bibliotecas de alto nivel es todavía más evidente, por el tercer motivo: las formas de trabajar: desde la rigidez y el perfeccionismo alemán, a la improvisación y chapuza patria, hay abismos complicados de salvar.
La falta de experiencia, la estrechez mental, la poca profesionalidad de muchos cargos intermedios y altos que no quieren ver peligrar sus empleos (o por pura comodidad, si este lo tienen asegurado), desconfían y atan al recién llegado para que no los deje en evidencia. En este país, alguien que sepa algo que tu no sabes, en lugar de ser una oportunidad y un valor a cultivar y conservar, es una amenaza.
El emigrante que vuelve al cabo de unos años, se puede encontrar trabajando a mitad de precio, despreciado en sus conocimientos e iniciativas, y obligado a trabajar de forma poco eficiente. ¿Volverá?

Otra cosa es que no le haya ido bien en el extranjero. Pero este caso es más raro: la persona que es capaz de dar el paso, dará todos los que haga falta para encontrar acomodo en un sitio o en otro, incluso si tiene que cambiar de profesión.
También se puede volver porque se eche de menos otros factores, como el clima, la familia, etc. Si se ha de volver por estos motivos, recomiendo no hacerlo a cualquier precio: que se haga de forma meditada, y siempre para mejorar. Buscar ofertas de trabajo, entrevistas, opciones, antes de regresar, para no acabar cayendo donde se estaba antes, o peor.
Posibles soluciones para favorecer la vuelta:
-Promover la iniciativa privada: en la mayoría de países, una persona con iniciativa puede crear su propio negocio, si no encuentra su sitio en ámbitos colectivos. El bibliotecario no sólo puede ser bibliotecario: puede montar una librería, general o especializada; puede formarse para trabajar de restaurador/encuadernador; puede trabajar de asesor en gestión documental…
El inmensísimo problema de este país, no sólo en este ámbito, es precisamente las trabas que se encuentra cualquier persona que quiere hacerlo: burocracia, impuestos extremos, permisos…

-Que las universidades actúen: la única forma de recoger el flujo de sabiduría obtenido por los trabajadores en el extranjero, es a través de las universidades. Pero siempre y cuando estas estén absolutamente conectadas al mundo laboral. La universidad ha de conocer las necesidades del mercado, atraer a los valientes que han aprendido como manejarse en entornos diferentes, y con ellos formar a nuevas generaciones con una apertura mental amplia, a partir de las experiencias riquísimas que les traen desde fuera.
Las nuevas generaciones llevarán aire fresco a nuestras instituciones, y aquellos emigraron verán compensados y valorados sus esfuerzos.
Creo que esta sería una buena solución. Desgraciadamente, el acceso a la función pública ha de cambiar, para que esta pueda contratar eficientemente a estos valores de interés.

Conclusión:
Si no estás a gusto en un sitio, marcha. No hay excusas.
Pero cuenta hasta 50: hazlo de forma meditada. Decide el destino que prefieras. Busca información del mismo, muévete, encuentra las oportunidades, valóralas y ves a por ellas, sin ir a la primera que salga. Tu trabajo a partir de ahora será encontrar trabajo.
Nuestro colectivo tiene la inmensa ventaja de que somos expertos en buscar información. Y también de que nuestro generoso gremio dispone de redes para ayudarnos.
Y sin miedo: idiomas, formas de trabajar, frío o calor… todo eso son experiencias, pruebas que hay que superar, y que pueden compensar otras cosas.
Para la vuelta, la misma receta: antes de hacerlo, meditar, buscar, explorar el mercado… Y si no interesa, no volver.
No se puede ir, ni volver, a cualquier precio: hay que estar convencido, hacerlo porque se quiere, porque lo que encontramos es mejor que lo que tenemos: el clima, el dinero, un puesto de nivel acorde con nuestras expectativas, calidad de vida… lo que sea, pero siempre para mejorar, y convencidos de ello.
Saltar de un sitio a otro no es malo, pues de esta forma acabamos encontrando nuestro lugar adecuado en el mundo.
La valoración de uno empieza por uno mismo, y en la vida, con esfuerzo, acabamos donde nos merecemos.

Daniel Becerra

DSC07138

Nova secció: els booktrailers

Aquest any iniciem una nova secció: Els booktrailers

Els booktrailers són una tendència cada vegada més estesa per promocionar una novel·la. Es tracta d’un vídeo curt similar als tràilers cinematogràfics que promocionen pel·lícules o sèries de televisió. Els booktrailers posen de manifest, a través de música, imatges fixes, seqüències gravades, efectes, etc. els aspectes més atractius del llibre per captar la nostra atenció. La seva funció és incitar a la lectura.

Cada mes penjarem un parell de booktrailers que ens semblin interessants.
Els anirem recollint a l’apartat Recomanacions.

Els dos primers són:

El pequeño teatro de Rébecca
Rébecca Dautremer
Ed. Edelvives

Contes silenciosos

Benjamin Lacombe

Ed. Baula

Els números d’aquest bloc durant l’any 2013

Sydney_Opera_HouseA la sala de concerts de l’Òpera de Sydney hi caben 2.700 persones. Aquest bloc “la invitació a la lectura”  va ser visitat prop de 36.000 vegades l’any 2013. Si es tractés d’un concert al Sydney Opera House, es necessitarien al voltant de 13 actuacions amb les entrades esgotades perquè moltes persones els poguessin veure.

Durant l’any 2013, hi va haver 87 noves entrades, que van fer créixer el total de l’arxiu d’aquest bloc a 176 entrades. Es van pujar 368 fotos, ocupant un espai total de 254 MB. Això és aproximadament al voltant d’una imatge per dia.

El dia més visitat de l’any va ser el 22 d’abril amb 306 visites. L’entrada més popular d’aquell dia va ser 20 lectures recomanades per SANT JORDI.

Gràcies a tots els que m’heu acompanyat durant l’any 2013!

Jimmy Liao, l’il·lustrador del mes de desembre

Jimmy LiaoEl darrer il·lustrador de l’any es diu Jimmy Liao i va néixer a Taipei (Taiwan) l’any 1958. La seva infantesa no va ser fàcil. No va ser un bon alumne de Secundària i a la Facultat de Belles Arts tenia la impressió d’estar molt per sota dels seus companys. Va treballar 12 anys en el món de la publicitat però va deixar aquesta ocupació i va emprendre el camí de la il·lustració de llibres infantils. Va caure greument malalt de leucèmia i aquest període de patiment el fa fer més sensible i més empàtic. Va començar a escriure i dibuixar les seves pròpies històries, dirigides tant al públic infantil com a l’adult. Les seves històries no acostumen a tenir un final feliç. Els seus personatges no porten una vida alegre i s’enfronten a situacions difícils. Utilitza una àmplia gama de colors molt cridaners i vistosos per expressar la cara oculta de les coses, el silenci, l’angoixa, la solitud i l’absència.
Dolç i trist, fràgil i gentil, l’estil de Jimmy Liao respon a un traç senzill i delicat, ple d’expressivitat i elegància, sense perdre cert aire infantil.
Des de l’aparició de Secretos en el bosque i El pez que sonreía el 1998, Liao ha publicat àlbums d’una sorprenent originalitat amb relats d’una gran riquesa.
Algunes obres de Jimmy Liao han estat adaptades a diferents mitjans artístics: àlbums musicals, sèries televisives, obres teatrals i pel·lícules.

Alguns dels llibres de Jimmy Liao que val la pena tenir a la biblioteca escolar són:

secretos en el bosqueSecretos en el bosque, deliciós àlbum il·lustrat, amb el qual aconsegueix recuperar la fantasia llunyana de la nostra infantesa, els somnis secrets que amaguem i oblidem al bosc del temps.

gracias conejitoGracias conejito por una tarde maravillosa és la continuació de Secretos en el bosque . Molts anys després la nena s’ha convertit en una dona i decideix visitar un zoo abandonat , on retroba el conill. Junts recuperen tota la bellesa d’aquella època i la poesia que només els somnis aconsegueixen transmetre.

desencuentrosDesencuentros. Ella viu en un vell bloc de pisos d’un barri dels afores de la ciutat. Cada vegada que surt, no importa on vagi, es dirigeix sempre cap a l’esquerra. Ell viu en un vell bloc de pisos d’un barri dels afores de la ciutat. Cada vegada que surt, no importa on vagi, es dirigeix sempre cap a la dreta.

FILBERTFilbert, el diablillo bueno. En Filbert és un dimoniet massa bo, i els seus pares estan desesperats perquè no espanta, no menteix, ni tan sols molesta, al contrari, gaudeix ajudant a les persones que ho necessiten. En el seu primer dia d’escola, tampoc es comporta com s’espera d’algú de la seva espècie, així que la professora el fa fora de la classe perquè reflexioni i es comporti com un autèntic dimoniet. Llavors coneix per casualitat a una Angeleta, la Florinda, que tampoc és tan «angelical» com es podria esperar. Així que, com és natural, la connexió entre la Florinda i en Filbert és immediata, tots dos tenen una cosa en comú: no són el que la gent que els envolta s’espera que siguin. No obstant això, es mantenen ferms a si mateixos i aconsegueixen demostrar als altres que ser diferent no és dolent.

las campeona mundialLa campeona mundial de mantenerse despierta ens narra la història de l’Stella que ha de anar-se’n al llit amb els seus ninos. Però ni la porqueta Rosa, ni el ratolí Amperio ni Sapo de Trapo tenen ganes de dormir, i fins i tot Rosa diu de si mateixa que és la campiona mundial de mantenir desperta. Així que Stella va proposant una cosa diferent a cadascuna de les seves joguines per aconseguir-ho: a la porqueta que s’imagini que el coixí és un vaixell, al ratolí, que la caixa en la qual li fica és un tren, al gripau que la cistella de les joguines és un globus. Els personatges resulten entranyables i les il·lustracions, brillants, combinen els requadres que recullen la vida normal de l’Stella i els seus ninots, amb unes imatges a sang que presenten els relats que l’Stella explica a les seves joguines .pez que sonreía

El pez que sonreía
Jimmy tenia un peix fidel com un gos, afectuós com un gat i amant com una esposa. L’autor fa que el peix ens somrigui i ens endinsem al seu costat en el relat, somrient amb ell i ballant amb el narrador, en el camí de retorn al mar… Sense que ens n’adonem, el peix es cola en els nostres cors, i no arribem a discernir si és el peix qui somriu o l’autor.

no-soy-perfectaNo soy perfecta
A través dels ulls d’una nena, la Perfecta Nueno, l’àlbum ens mostra la frustració que provoca el desig de la perfecció. Insisteix en que cal deixar de buscar-la, la perfecció no existeix. D’aquí que a la primera pàgina faci una dedicatòria “als nens i adults que han deixat de buscar un món perfecte” .
La protagonista no vol ser Perfecta. Té uns pares que li exigeixen massa. Ella s’adona que la perfecció és avorrida. En aquest món en què vivim ningú no és perfecte, tots ( o gairebé tots) se salten les normes, es queixen dels altres però no veuen el seus propis errors. Fins al mateix autor es mostra imperfecte i fa cada un dels dibuixos de la protagonista amb un color de cabell diferent, amb celles que apareixen i desapareixen, amb ulls grans o petits … i al final es disculpa:
Ei, que aquest llibre no és perfecte!

soy felizSoy feliz, no me preocupo
El món està preocupat per infinitat de coses i no és d’estranyar donada la situació actual.
Des de les primeres pàgines, l’autor, que aquesta vegada ha decidit “disfressar-se” de món per parlar, s’interessa pel un nen qualsevol , i es preocupa per la seva felicitat: “Estimat nen, saps una cosa?, em preocupa que no siguis feliç”.
A partir d’aquest moment, després d’expressar la seva preocupació, ens transporta amb les seves imatges a través de núvols on es pot descansar i on els ocells construeixen els seus nius, cels estrellats, flors que en realitat són persones, persones que en realitat són arbres, paisatges que només poden pertànyer als somnis , somnis en els quals hi ha estranys paisatges…

abrazosAbrazos
Abrazos té com a protagonista un lleó de pèl vermel que dorm plàcidament a la sabana fins que li cau a les mans el llibre Abrazos, exactament el mateix llibre que estem llegint, de manera que el que el lleó llegeix i el que llegim nosaltres és la mateixa cosa. Amb ajuda del lleó anem recorrent diferents escenes: abraçades concretes en moments concrets. Gairebé fa la sensació que un mira un àlbum de fotos, ja que entre elles podem trobar altres personatges dels llibres de Liao : l’home de El pez que sonreía o el monstre que es va menjar la foscor … i tots s’abracen, com si es tractés d’una gran família.
Aquesta sèrie d’ abraçades de tots els colors i combinacions possibles , comença amb una reflexió: Estimat amic, quant fa que no abraces a ningú?
Altres llibres de Jimmy Liao com La noche estrellada, per exemple estan editats per Bàrbara Fiore.

Hermosa soledad La piedra azul.Us deixo amb l’ adaptació en dibuixos animats de El pez que sonreía, que va obtenir el 2006 el Premi Especial al Millor Curtmetratge d’Animació del Festival Internacional de Berlín.

Página 2

El programa Página 2 s’emet els diumenges al vespre per La2 de TVE. És un dels pocs programes que es dediquen a la literatura. Tenen una secció on els propis infants recomanen les seves lectures preferides.

Fa uns dies van venir a l’escola a gravar un parell de programes que s’emetran aviat. Dos alumnes de sisè van recomanar el Minimalario i dos de cinquè La vela que no se apagaba y otros misterios con solución. Van passar una tarda d’experiències noves i d’emocions compartides.

Podreu veure els programes el mes de gener de 2014.

Us deixo unes fotos del moment.

DSC07105

Pels que no conegueu página dos, us deixo l’enllaç al seu web on, si voleu, podeu veure el programa que es va emetre el darrer diumenge aquí

DSC07109DSC07128DSC07134DSC07132

Espacio Kalandraka Madrid

DSC07022Després d’onze anys voltant per diversos locals, més o menys petits, l’editorial Kalandraka s’ha instal·lat en un espai molt acollidor. Es troba al popular Barrio de las Letras de Madrid (al carrer Santa María, 16) a tocar de carrers emblemàtics com Cervantes o Lope de Vega. La seva inauguració va ser el dia 15 de novembre.
La façana comparteix rètol amb una llibreria de vell que també és un impremta familiar. Quan entres pots llegir una cita de Kveta Pakovska que diu
“El àlbum ilustrado es el primer museu al que se acerca un niño”.
DSC07017Més endins hi ha una zona d’exposicions on també es fan presentacions de llibres, concerts de música, tertúlies literàries, jornades de formació, trobades amb autors i il·lustradors, etc.
Fa uns dies vaig visitar aquests espai i vaig compartir una estona amb la Belen Sáiz, la persona que està al capdavant d’aquest lloc per somniar. Vam recordar les col·labocions que vaig fer fa uns anys amb ells, abans de la fussió amb Hipòtesi, i em va explicar un munt de nous projectes.
DSC07014Vaig marxar content amb les darreres novetats sota el braç.
Fa feliç comprovar que en aquests temps de misèria cultural encara hi ha gent que aposta per la cultura i l’educació. Tal com va dir una vegada Nelson Mandela: l’educació és l’arma més poderosa que podem emprar per canviar el món.
Desitjo una llarga vida a Espacio Kalandraka, a l’espera d’una futura seu a Catalunya.

DSC07015