Tot comença amb una línia que no saps ben bé si l’ha fet un llapis sobre el paper o és la marca que deixa un patí que llisca pel gel.
El llibre, sense text, com tots el de la Suzy Lee, narra els peripècies, salts i balls d’un patinador feliç que fa mil piruetes fins que cau al terra i llavors el conte pren una altra forma. Bé, és l’estil inconfusible de la Suzy, una de les més prestigioses il·lustradores actuals i que entén i ens fa entendre el valor dels plecs que separen les pàgines (dreta-esquerra, amunt-avall).
Divendres passat, al FLIC, vam tenir la sort de sentir-la explicar com treballa i d’on treu les idees i ens va mostrar el procés que segueix per crear els seus llibres.
Si voleu saber més de la seva obra, podeu recuperar el que vam escriure en aquest blog, l’any 2017, clicant AQUÍ.
LES DADES:
Títol: Líneas
Autora: Suzy Lee
Il·lustradora: Suzy Lee
Editorial:Bárbara Fiore
ISBN: 978-84-15208-98-3
21,5 x 28 cm
40 pàgines
Albolote, 2017
Aquest mes presentem un il·lustador, autor d’alguns dels seus llibres que té un gran prestigi i un estil molt personal que el fa diferent a la resta. És alemany, té 65 anys i es va donar a conèixer a casa nostra fa uns vint anys amb La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, un conte que no hem parat d’explicar, any rera any.
En un excel·lent article, Konrad Heidenkamp explica per què Wolf Erlbruch és un dels il·lustradors més estimats d’Alemanya. Diu, entre altres coses les següents:
Qualsevol que tingui alguna cosa a veure amb els àlbums il·lustrats sabrà que, sovint, o agraden als adults o agraden als infants, però rarament a tots dos. Wolf Erlbruch és un dels pocs il·lustradors que aconsegueixen satisfer els lectors adults i alhora entretenir els més petits.
Wolf Erlbruch va tenir uns inicis exitosos en la publicitat, dibuixant per a Playboy, Esquire i el setmanari alemany Stern però quan l’editorial alemanya Peter Hammer li va demanar que il·lustrés un relat de l’escriptor ghanès James Aggrey, Erlbruch va dibuixar d’acord amb el que ell pensava que la gent esperava d’un llibre il·lustrat i el resultat del llibre “L’Àguila que no volia volar” va ser mediocre, contenia uns dibuixos lleugers i insubstancials. No hi havia rastre de l’Erlbruch que coneixem actualment.
Han passat vint anys, i hi ha un cert nombre d’indicis i senyals que hem arribat a associar amb Erlbruch: el paper quadriculat a l’estil dels quaderns de matemàtiques, el color verd del paper que recorda les parets d’una cuina, els mapes topogràfics, els segells de goma, els animals retallats d’enciclopèdies. El material està utilitzat amb gran moderació, de manera que hi ha temps i espai per observar, per abastar tant el contingut com l’essència. Aquestes són les molt apreciades receptes que Erlbruch ha usat tantes vegades. Mirant enrere es pot observar la progressió del treball d’Erlbruch. Fullejant La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap ja notem els inicis del seu estil. El conte ens explica com un matí, la talpeta es desperta i descobreix que algú ha fet les seves necessitats al seu cap. Comença a passejar-se per les pàgines, repartint retrets contínuament, investigant les caques de tots els sospitosos possibles. La talpeta porta el cos del delicte sobre el seu cap com un turbant: és una caricatura, en part per com dibuixa els personatges: retallats acolorits amb retolador que s’arrosseguen, fons pàl·lids com a actors sobre un escenari. Són una part tan inconfusible de l’estil d’Erlbruch com la sobtada aparició d’una vaca molt realista enmig dels altres personatges estrafolaris. Erlbruch va publicar el seu segon llibre il·lustrat, l’any següent, el 1990, Es titulava Els cinc horribles i narrava la història de cinc animals que representen uns marginats de la societat que recuperen la credibilitat al barri en formar un grup musical. Aquí va afegir una sèrie de nous components al seu món personal: la lluna omnipresent que il·lumina els seus ombrívols dibuixos, la seva afició per la música insòlita, la seva atenció a la tipografia i l’acurat disseny de les guardes. A més, és el primer llibre escrit pel mateix Erlbruch. El següent llibre d’Erlbruch, és igualment enginyós i convincent. El títol del llibre, Leonard, és també el nom d’un nen amb fòbia als gossos. El personatge va ser creat prenent com a model al seu propi fill, Leo.
La continuació de la saga familiar, publicada el 1995, la senyora Meier y el mirlo té la mateixa senzilla brillantor. També trobem rerefons autobiogràfic, detalls de les il•lustracions, referències a la història de l’art, etc.
Altrs llibres d’en Wolf Erlbruch que podem trobar al mercat i que val pena tenir a la biblioteca escolar són: El taller de les papallones, sobre un text de Gioconda belli, narra com un grup d’artistes, els Dissenyadors de Totes les Coses, són encarregats de dissenyar els animals i plantes d’un món encara en construcció, sota una norma imposada per l’Àvia Encarregada de la Saviesa: no barrejar el Regne Vegetal amb el Regne Animal. El jove dissenyador, gràcies a la seva tenacitat i a la seva imaginació aconseguirà realitzar el seu somni, crear unes criatures capaces de volar com un ocell i que sigui tan boniques com una flor: les papallones. Una metàfora sobre el poder de l’esforç, de la constància, de la il·lusió i dels somnis que es fan realitat. El pato y la muerte
Sempre arriba un moment en què un nen es pregunta sobre la mort. Ingènuament, amb tota la naturalitat del món. Els pares ho saben, però poques vegades tenen preparada una resposta simple i convincent. El personatge de la mort en aquest llibre de Erlbruch és una acompanyant silenciosa i lleu com una ploma, sempre present encara que no la percebem: Des de feia temps, l’ànec notava alguna cosa estranya. – Qui ets? Per què em segueixes tan de prop i sense fer soroll? La mort li va contestar:-M’alegro que per fi m’hagis vist. Sóc la mort. L’ànec es va espantar. Qui no ho hauria fet. – Ja véns a buscar? -He estat a prop teu des del dia en què vas néixer … per si de cas. – Per si de cas? -Va preguntar l’ànec. -Sí, per si et passava alguna cosa. Un refredat seriós, un accident … mai se sap! -Sí, mai se sap …
Wolf Erlbruch respon amb senzillesa les grans preguntes amb la poesia de les seves il·lustracions i de les seves històries. Dos que se quieren
Un poemari sobre un dels grans temes de la literatura universal, l’amor; un llibre il•lustrat que convida a fer un recorregut per l’amor que es dóna entre parelles, mares i fills, pares i fills, i filles, animals, éssers vius i no tan vius, estranys… Un sentiment que, de vegades, és correspost i altres no, però gràcies al qual ens donem petons.
Altres llibres d’aquest il·lustrador alemany que podem trobar en castellà o català són: El paraíso
Autor: Bart Moeyaert
Barbara Fiore Editora La creación
Autor: Bart Moeyaert
Barbara Fiore Editora El águila que no quería volar
Autor: Aggrey, James;
Lóguez Ediciones La gran qüestió
Editorial Kókinos El libro del abecedario
Barbara Fiore Editora Mi perro Míster
Autor: Winding, Thomas
Ediciones SM ¡No es un papagayo!
Autor: Schami, Rafik
Ediciones SM Por la noche
Ediciones SM El rey y el mar : 21 historias cortas
Autor: Janisch, Heinz
Lóguez Ediciones
En general els seus llibres no són aventures fantàstiques, no tracten problemes socials i no hi ha herois … només històries, senzilles i tranquil·les. Sobre un nen que no pot dormir a la nit, sobre l’avi que es mor, sobre la necessitat de tenir algú a qui estimar, sobre tenir cura d’un ocell que no pot volar. Només històries senzilles que es converteixen en grans llibres.
Com he dit al principi, he extret part d’aquest post de les opinions d’en Konrad Heidkamp, editor responsable de literatura infantil al setmanari alemany Die Zeit i persona que coneix bé l’obra d’en Wolf Erlbruch.
Us deixo amb el tràiler d’una de les seve obres més colpidores, al meu entendre: El pato y la muerte.
El darrer il·lustrador de l’any es diu Jimmy Liao i va néixer a Taipei (Taiwan) l’any 1958. La seva infantesa no va ser fàcil. No va ser un bon alumne de Secundària i a la Facultat de Belles Arts tenia la impressió d’estar molt per sota dels seus companys. Va treballar 12 anys en el món de la publicitat però va deixar aquesta ocupació i va emprendre el camí de la il·lustració de llibres infantils. Va caure greument malalt de leucèmia i aquest període de patiment el fa fer més sensible i més empàtic. Va començar a escriure i dibuixar les seves pròpies històries, dirigides tant al públic infantil com a l’adult. Les seves històries no acostumen a tenir un final feliç. Els seus personatges no porten una vida alegre i s’enfronten a situacions difícils. Utilitza una àmplia gama de colors molt cridaners i vistosos per expressar la cara oculta de les coses, el silenci, l’angoixa, la solitud i l’absència.
Dolç i trist, fràgil i gentil, l’estil de Jimmy Liao respon a un traç senzill i delicat, ple d’expressivitat i elegància, sense perdre cert aire infantil.
Des de l’aparició de Secretos en el bosque i El pez que sonreía el 1998, Liao ha publicat àlbums d’una sorprenent originalitat amb relats d’una gran riquesa.
Algunes obres de Jimmy Liao han estat adaptades a diferents mitjans artístics: àlbums musicals, sèries televisives, obres teatrals i pel·lícules.
Alguns dels llibres de Jimmy Liao que val la pena tenir a la biblioteca escolar són:
Secretos en el bosque, deliciós àlbum il·lustrat, amb el qual aconsegueix recuperar la fantasia llunyana de la nostra infantesa, els somnis secrets que amaguem i oblidem al bosc del temps.
Gracias conejito por una tarde maravillosa és la continuació de Secretos en el bosque . Molts anys després la nena s’ha convertit en una dona i decideix visitar un zoo abandonat , on retroba el conill. Junts recuperen tota la bellesa d’aquella època i la poesia que només els somnis aconsegueixen transmetre.
Desencuentros. Ella viu en un vell bloc de pisos d’un barri dels afores de la ciutat. Cada vegada que surt, no importa on vagi, es dirigeix sempre cap a l’esquerra. Ell viu en un vell bloc de pisos d’un barri dels afores de la ciutat. Cada vegada que surt, no importa on vagi, es dirigeix sempre cap a la dreta.
Filbert, el diablillo bueno. En Filbert és un dimoniet massa bo, i els seus pares estan desesperats perquè no espanta, no menteix, ni tan sols molesta, al contrari, gaudeix ajudant a les persones que ho necessiten. En el seu primer dia d’escola, tampoc es comporta com s’espera d’algú de la seva espècie, així que la professora el fa fora de la classe perquè reflexioni i es comporti com un autèntic dimoniet. Llavors coneix per casualitat a una Angeleta, la Florinda, que tampoc és tan «angelical» com es podria esperar. Així que, com és natural, la connexió entre la Florinda i en Filbert és immediata, tots dos tenen una cosa en comú: no són el que la gent que els envolta s’espera que siguin. No obstant això, es mantenen ferms a si mateixos i aconsegueixen demostrar als altres que ser diferent no és dolent.
La campeona mundial de mantenerse despierta ens narra la història de l’Stella que ha de anar-se’n al llit amb els seus ninos. Però ni la porqueta Rosa, ni el ratolí Amperio ni Sapo de Trapo tenen ganes de dormir, i fins i tot Rosa diu de si mateixa que és la campiona mundial de mantenir desperta. Així que Stella va proposant una cosa diferent a cadascuna de les seves joguines per aconseguir-ho: a la porqueta que s’imagini que el coixí és un vaixell, al ratolí, que la caixa en la qual li fica és un tren, al gripau que la cistella de les joguines és un globus. Els personatges resulten entranyables i les il·lustracions, brillants, combinen els requadres que recullen la vida normal de l’Stella i els seus ninots, amb unes imatges a sang que presenten els relats que l’Stella explica a les seves joguines .
El pez que sonreía
Jimmy tenia un peix fidel com un gos, afectuós com un gat i amant com una esposa. L’autor fa que el peix ens somrigui i ens endinsem al seu costat en el relat, somrient amb ell i ballant amb el narrador, en el camí de retorn al mar… Sense que ens n’adonem, el peix es cola en els nostres cors, i no arribem a discernir si és el peix qui somriu o l’autor.
No soy perfecta
A través dels ulls d’una nena, la Perfecta Nueno, l’àlbum ens mostra la frustració que provoca el desig de la perfecció. Insisteix en que cal deixar de buscar-la, la perfecció no existeix. D’aquí que a la primera pàgina faci una dedicatòria “als nens i adults que han deixat de buscar un món perfecte” .
La protagonista no vol ser Perfecta. Té uns pares que li exigeixen massa. Ella s’adona que la perfecció és avorrida. En aquest món en què vivim ningú no és perfecte, tots ( o gairebé tots) se salten les normes, es queixen dels altres però no veuen el seus propis errors. Fins al mateix autor es mostra imperfecte i fa cada un dels dibuixos de la protagonista amb un color de cabell diferent, amb celles que apareixen i desapareixen, amb ulls grans o petits … i al final es disculpa:
Ei, que aquest llibre no és perfecte!
Soy feliz, no me preocupo
El món està preocupat per infinitat de coses i no és d’estranyar donada la situació actual.
Des de les primeres pàgines, l’autor, que aquesta vegada ha decidit “disfressar-se” de món per parlar, s’interessa pel un nen qualsevol , i es preocupa per la seva felicitat: “Estimat nen, saps una cosa?, em preocupa que no siguis feliç”.
A partir d’aquest moment, després d’expressar la seva preocupació, ens transporta amb les seves imatges a través de núvols on es pot descansar i on els ocells construeixen els seus nius, cels estrellats, flors que en realitat són persones, persones que en realitat són arbres, paisatges que només poden pertànyer als somnis , somnis en els quals hi ha estranys paisatges…
Abrazos
Abrazos té com a protagonista un lleó de pèl vermel que dorm plàcidament a la sabana fins que li cau a les mans el llibre Abrazos, exactament el mateix llibre que estem llegint, de manera que el que el lleó llegeix i el que llegim nosaltres és la mateixa cosa. Amb ajuda del lleó anem recorrent diferents escenes: abraçades concretes en moments concrets. Gairebé fa la sensació que un mira un àlbum de fotos, ja que entre elles podem trobar altres personatges dels llibres de Liao : l’home de El pez que sonreía o el monstre que es va menjar la foscor … i tots s’abracen, com si es tractés d’una gran família.
Aquesta sèrie d’ abraçades de tots els colors i combinacions possibles , comença amb una reflexió: Estimat amic, quant fa que no abraces a ningú?
Altres llibres de Jimmy Liao com La noche estrellada, per exemple estan editats per Bàrbara Fiore.
Us deixo amb l’ adaptació en dibuixos animats de El pez que sonreía, que va obtenir el 2006 el Premi Especial al Millor Curtmetratge d’Animació del Festival Internacional de Berlín.