Històries d’amor n’hi ha a cabassos a la literatura i també a la literatura infantil i juvenil però una de les que m’ha acompanyat des de fa molts anys és la de Filemó i Baucis. Ovidi la va recollir al llibre Metamorfosis on trobem un bon grapat de llegendes, contes i mitologies. Fa uns mesos, l’editorial Ekaré va publicar, a proposta de Lemniscates, una adaptació d’aquesta història per a una nova col·lecció que s’ha encetat recentment. El resultat és un llibre de mides reduïdes (13 x 17 cm), molt bonic.
A dins trobem una adaptació lliure amb uns dibuixos fets amb linòleum en blanc i negre, que són força poètics. A cada pàgina, a més, hi ha un toc de color vermell que serveix perquè fixem la mirada en un detallet o dos que aparentment no són l’objecte principal de l’escena.
És un llibre que té un doble objectiu, al meu entendre. D’una banda, reforça la idea d’amor. La frase del llatí original (auferat hora, duos eadem…. que la mateixa hora se’ns endugui a tots dos) està al mateix nivell d’altres frases mítiques com aquella de “Love story” (amor significa…) però també hi ha un altre missatge molt potent, sobretot ara que durant els darrers mesos hem viscut (i encara vivim) la vergonya del tracte que hem donat als refugiats que truquen a la nostra porta.
Segons la mitologia, Filemó i Baucis eren una parella d’ancians units des del primer dia que es van conèixer. No tenien grans propietats ni fortunes i vivien en una casa senzilla i humil.
Un dia, el déu Zeus i el seu fill Hermes van baixar a la Terra amb aspecte d’ésser humà. Anaven demanant allotjament i hospitalitat casa per casa per veure l’amabilitat de la gent però ningú no va ser capaç d’obrir les portes a aquests dos déus disfressats de captaires. Els únics que els van rebre amb les mans obertes van ser Filemó i Baucis que els hi van oferir el poc que tenien i més.
Zeus, en recompensa, els hi va concedir un desig i li van demanar que poguessin morir junts, l’un al costat de l’altre. Aleshores, els va convertir en arbres, en Filemó es va transformar en un roure i la Baucis en un til·ler.
Crec que aviat sortirà una segona adaptació d’un conte d’Ovidi. Mentrestant podeu tafanejar pel web de Lemniscates, a qui recentment li han concedit un premi pel seu magnífic ARBRES.
A l’últim número de la revista MiBibioteca que acaba de sortir hi ha un article que m’ha agradat de llegir. Es diu “Leer es cosa del Burro. Programa leer en familia en la Chucua del Burro.” L’ha escrit en Juan Camilo Tobón Cossio i descriu la posada en marxa i desenvolupament d’un programa anomenat Leer en familia que fan a Bogotà. Es tracta d’una proposta de promoció i animació a la lectura que busca alternatives que vagin més enllà de les parets de la biblioteca.
Al cor mateix de Bogotà, enmig de les presses, els embussos dels cotxes, el soroll de les màquines i l’estrès habitual, han trobat un lloc per llegir en família que els permet, de mica en mica, acostar-se a un silenci que costa de trobar, un diàleg interminable amb el que van ser, amb el que són i amb el que volen ser; una bonica utopia en la qual la Biblioteca Pública de Bogotà fa de companya de camí.
Els assistents a aquest programa tenen, l’últim dijous de cada mes, la possibilitat d’accedir a un espai conegut com Humedales del Burro i gaudir de la lectura, la història i la trobada amb altres persones en un ambient que, tot i estar enmig de la ciutat, els connecta amb el misteri, la tradició i la natura.
Aquestes sessions de lectura a l’aiguamoll es duen a terme en tres fases:
En primer lloc, les persones que volen assistir són convocades a les instal·lacions de la Biblioteca, on se les convida a un exercici d’escriptura en què redacten una carta per a la zona dels aiguamolls; allà aboquen els sentiments, records, bons desitjos i, sobretot, la memòria de la seva relació amb l’aiguamoll.
En segon lloc, fan un recorregut a peu per la reserva natural, observant el paisatge sota les indicacions d’una persona experta en la vida de la zona: la seva flora, la fauna i la topografia.
Finalment s’explica o es llegeix un conte, mite, llegenda, poema, etc. que els quedi en el record. A los Humedales del Burro la natura i els llibres es donen la mà per conversar i descobrir un univers ple de correspondències, connexions i novetats.
En aquest mateix número de MiBiblioteca hi ha un article que he escrit a la secció “bibliotecas de película” en el que parlo de “El secreto del Unicornio”, la cinta d’animació basada en els còmics de Tintín. Un altre día us en faré cinc cèntims.
L’autor d’A la recerca del temps perdut, l’escriptor Marcel Proust, té un hotel dedicat a la seva obra. Es troba a Paris, a la Rue de Constantinoble, darrere de l’estació de Saint-Lazare i molt a prop del Boulevard Haussmann, on va viure Proust.
No és l’únic hotel monotemàtic del món però aquest és molt elegant i fa enveja que aquí no siguem una mica més chovinistes amb els nostres autors. Els francesos, això si que ho tenen; recordo, per exemple, que fa tres anys vam estar a un hotel dedicat a Jules Verne a Poitiers.
El que comento és l’hotel Swann i disposa de 82 habitacions repartides en sis plantes, cadascuna corresponent a un dels diferents universos esmentats a les seves obres: Combray, Balbec, barri de Sant-Germain, Verdurin, Venècia i els pintors. Hi ha una cambra dedicada al pintor Marià Fortuny, d’inspiració veneciana i amb el fragment on Proust parla d’ell a La presonera.
A cadascuna de les habitacions li han assignat el nom d’un personatge de les seves obres. A cada cambra hi ha un text en francès del personatge en qüestió, il·lustrat amb una aquarel·la. Gravat a la paret de vidre del bany, també hi ha un fragment d’una carta manuscrita de Proust, i sobre la tauleta de nit una de les seves fotografies.
Al vestíbul de l’hotel, es pot disfrutar d’una biblioteca proustiana que conté 500 volums (300 títols diferents) en tots els idiomes.
L’hotel és un quatre estrelles molt còmode i les habitacions valen molt la pena, són impecables: edredons tous, mobiliari elegant, bona il·luminació i màquines de cafè Nespresso.
I a en Marcel Proust també el sents a prop… a la taula de l’habitació, entre les càpsules de cafè o crema, hi ha el símbol màxim i més conegut de l’autor: embolicada en cel·lofana trobem… una magdalena!
Bé, si aquest estiu volteu per París o rodalies, potser us vindrà de gust fer-hi un tomb per aquest espai. Si no, sempre us podeu conformar llegint alguna de les novel·les de Proust.
Helen Oxenbury és una de les il·lustradores que millor comprenen els infants. Sap que de vegades són bruts i estan malhumorats, però sempre són meravellosos. Sap que una de les coses que més agraden als nens petits són els altres nens petits. Per això en el món dels llibres per a infants de zero a tres anys si hi ha algú que és capaç d’enganxar-los a la lectura és ella. Els seus llibres de tapes robustes, cantonades arrodonides i impermeables a les baves són genials.
Ella mateixa explica que quan els seus fills eren petits, va buscar llibres que els poguessin agradar i va veure que el mercat era força pobre. Així que, com que havia estudiat art a l’Escola Central d’Arts i Oficis de Londres, va pensar a dedicar-se.
A mesura que els seus fills es van anar fent grans, també ho van fer els personatges dels seus llibres.
Els llibres de la Helen Oxenbury ens agraden perquè ens fan somriure quan veiem els infants representats amb la innocència diabòlica a la cara que tenen sovint. Les imatges són clares i ordenades i les situacions reconeixibles, fan d’aquests trossets de vida una veritable delícia. Un punt i part mereixen les il·lustracions de l’àlbum Anem a caçar un ós, la seva millor obra, al meu entendre. Unes imatges en blanc i negre fetes amb carbonet i unes altres a doble pàgina en color fetes amb aquarel·les i uns quadres amb els sons que fan quan passen pels diferents escenaris.
És un conte perfecte per llegir en veu alta o per cantar-lo com fa el mateix Michael Rosen el vídeo següent:
Oxenbury va néixer el juny de 1938, a Suffolk, Anglaterra, i de ben petita ja va disfrutar dibuixant i pintant perquè el seu pare, que era arquitecte, la va ajudar força.
M’agrada la visió dels nens que ens proposa perquè és molt real i allunyada de bons propòsits. Amb les seves pròpies paraules:
“Em fan arrufar el nas els llibres que es proposen ensenyar coses, educar. Un llibre d’imatges és, sobretot, un trampolí per a la lectura. Això és el que espero. El que un llibre ha de pretendre és que el nen vulgui llegir-lo i es pregunti: Oh, Déu meu, ara què passarà? – i passar la pàgina”.
Helen Oxenbury ha estat àmpliament reconeguda pel seu talent. Alguns dels seus molts premis inclouen la Medalla Kate Greenaway, l’Smarties Book, el Book Award, el Globe-Horn Book Award de Boston i altres.
Actualment viu a Londres.
Algunes de les seves frases:
»He il·lustrat tot tipus de llibres. Cada llibre té la seva pròpia concepció imaginativa, i un mitjà i una tècnica adequada. »Han passat més de 30 anys des de la primera vegada que vaig pensar en fer llibres de cartró. Quan l’Emily, el meu tercer fill, tenia al voltant de 3-4 mesos d’edat, vaig començar a notar que no hi havia llibres per a nadons. La meva filla s’encantava mirant anuncis i catàlegs de material de puericultura: trones, bressols, cotxets, orinals, roba de nadó… Així que vaig buscar llibres que hi tinguessin aquests elements, sense cap resultat. Vaig decidir fer una sèrie jo mateixa -llibres sobre nadons, per als nadons – això era una cosa nova. »La simplicitat és la clau: Una única figura a cada pàgina, transmetent l’emoció real amb el mínim de la línia. A la pàgina de l’esquerra he dibuixat un objecte del món del nadó – una bola, un gos, sabates, un barret. A la pàgina de la dreta el nadó interactuant amb l’objecte. »El mitjà que faig servir per pintar depèn de la naturalesa del llibre, la història i els personatges. Per primera sèrie de llibres de cartró vaig usar llapis tous per al contorn i aquarel·la. Que ha considerat que aquesta tècnica seria massa pàl·lida per als llibres de cartró multi-culturals he usat colors primaris a l’aiguada. »Vaig passar els anys fent ara un llibre i després un altre. Moltes vegades vaig pensar com m’agradaria il·lustrar l’Alícia de Lewis Carroll. Però no sabia com fer-ho fins que una cadena de televisió em va demanar de crear una nova Alícia amb tots els altres meravellosos personatges per a una pel·lícula d’animació… vaig fer una Alícia moderna, una jove del nostre temps, amb un llenguatge corporal segur i relaxat, amb roba senzilla. La pel·lícula mai no es va fer, però el llibre sí i això era el que sempre havia volgut.
»A tots els meus llibres faig una gran quantitat de dibuixos en brut abans d’arribar a la imatge que veig al meu cap. No empro fotografies ni models. Em passo molt de temps veient com les persones interactuen… »Quan il·lustro un text d’un altra persona, tendeixo a no parlar amb l’autor sobre el que ha escrit. Sovint em trobo amb l’autor més tard, quan el llibre està acabat …
Dels més de vuitanta llibres de la Helen Oxenbury que podem trobar traduïts, segur que molts d’ells han passat per les vostres mans, si més no la col·lecció de ELS LLIBRES DEL NEN PETIT (Al llit, la família, els amics, vestint-se, etc.) que expliquen les diferents situacions quotidianes de la vida del bebè. És una col·lecció de llibres d’imatges per conèixer el món que ens envolta.
He llegit amb entusiasme aquest Grans amics que explica com en Bir i l’Eti passen els dies jugant a l’aire lliure al camp, pujant al turonet Puigdecop, cadascun amb la seva pròpia caixa de cartró. Allà dins de les caixes juguen a ser Reis del castell, soldats o astronautes a l’espai… Són tot allò que s’imaginen; per exemple, pirates que naveguen entre mars i cels borrascosos. Per aquest motiu, a en Bir li encanta la seva vida en companyia del seu gran amic.
Però un dia, la dinàmica canvia perquè arriba en Xu, un altre nen que també té una gran capsa d cartró,i en Bir comença a tenir sensacions estranyes, sentiments de rebuig, de soledat i comença a notar que el deixen de banda.
Els conflictes amb els amics de la infància és una situació per la que tots els nens passen en algun que altre moment. Aquest és un llibre meravellós per compartir amb els nens de cicle infantil. El missatge és que tenir un amic està bé però si s’amplia el cercle encara és millor i més divertit.
Grans amics és una història amb la que molts de nosaltres podem reviure situacions similars que hem viscut a l’escola. Les dinàmiques del grup classe són canviants i afecten a uns més que a d’altres. Crec que llegir aquest conte a la rotllana del matí pot anar molt bé per iniciar una conversa sobre què significa l’amistat i quins sentiments es creen.
No he pogut evitar tirar la vista enrera i trobar aquells GRANS AMICS amb els que vaig compartir aventures a la meva infantesa… Tot i que fa molts anys que no els veig, els col·legues de la colla encara hi són presents en els meus pensaments. Imagino que això li passa a tothom.
L’àlbum és preciós i està molt ben editar per Andana que ja havia publicat els dos anteriors treballs d’aquest jove il·lustrador, en Benji Davis (recordeu La balena i L’illa de l’avi), ara il·lustrant un text de la Linda Sarah.
Ah! I si un dia l’expliqueu als vostres alumnes, no us oblideu després de deixar al seu abast un bon grapat de caixes i cartrons perquè segur que els vindran ganes de fer-se el seu vehicle, castell o coet…
Les dades de llibre que trobem al web de l’editorial Andana són:
Autora: Linda Sarah
Il·lustrador: Benji Davies
Traductora: Anna Llisterri
Edat recomanada:+ 5 anys
ISBN: 978-84-16394-31-9
Idioma: Català/ Valencià
Format: 28 x 25 cm. Tapa dura
Pàgines: 32 en color
Edició: 1a juny 2016.
I si voleu fer-li una ullada al catàleg d’ANDANA, us el podeu descarregar AQUÍ
A Andana acaben publicar un altre llibre sobre l’amistat que també val molt la pena: Fred, l’amic imaginari. Us el presentaré un altre dia… 😉
He tingut ocasió de visitar un espai situat a Santiago de Compostel·la del qual n’havia sentit a parlar. Pensava que eren exageracions però no. És la imatge més clara del que ha estat el malbaratament dels darrers temps en la construcció d’obres faraòniques, trens de luxe i aeroports sense avions.
M’explico. A la part alta de la muntanya compostel·lana de Gaiás, han edificat una “Ciutat de la Cultura”, a gairebé dos quilòmetres del nucli urbà. A més a més de la Biblioteca, hi ha edificat un teatre de la òpera, un edifici de noves tecnologies, un altre de serveis centrals i el museu d’Història de Galícia.
La biblioteca es va construir en principi només per a llibres editats a Galícia o que tracten sobre Galícia. Té una capacitat de fins a un milió però, és clar, els prestatges ara mateix estan buits o gairebé buits. ¿A qui se li va ocórrer construir una biblioteca més gran que qualsevol altra Biblioteca Nacional?
El mateix passa amb l’hemeroteca i el disseny d’un Palau de l’Òpera amb tres ascensors a l’escenari, amb capacitat per muntar tres òperes en un mateix dia…
I si investigueu el que s’han gastat, la reflexió és clara: Calia gastar més de quatre-cents milions d’euros?
Si ho comparem amb quan demanem una “almoina” per a les biblioteques escolars i sembla qui-sap-lo-què, que estem demanant la Lluna, resulta ridícul. Aquests dies he tingut ocasió de parlar amb les companyes de Bibliomèdia i elles han fet el càlcul del que costaria un mestre bibliotecari a totes les escoles de Catalunya i us puc assegurar que és la xocolata del lloro. No us ho dic per vergonya, però només es qüestió de voluntat política i de creure-hi en les biblioteques escolars, no es tracta de diners…
Bé, si aquest estiu passeu per Galícia i voleu veure aquesta biblioteca i els voltants, sapigueu que la visita val la pena perquè és edificant veure el que no s’ha de fer. A més, estareu ben tranquils i fresquets.
Del que em van explicar a l’escola sobre Anníbal Barca només recordo la aventura del viatge a lloms dels elefants creuant els Pirineus i el nom de les quatre guerres que va mantenir amb els romans (i que ens feien aprendre de memòria). Després he pogut llegir més sobre aquest cabdill cartaginès però tot centrat en les seves aventures bèl·liques.
Fa uns mesos em va cridar molt l’atenció el llibre de la Rocío MartínezMi princesa Himilce, siempre tuyo, Aníbal i el vaig llegir amb molt d’interès perquè aporta una visió del personatge, completament diferent al que coneixia. Un guerrer que escriu cartes a la noia que es va casar amb ell per conveniència i que, amb el temps, va esdevenir un amor veritable.
Al llibre destaca sobre manera la il·lustració que recrea la ceràmica ibera, seguint els estils de la zona d’Elx (àmfores, vasos, escultures) i voltants. Hi podem veure guerrers a peu, a cavall o ballant agafats de les mans. Podem observar les armes de la època així com alguns instruments musicals o estris del camp. Un treball molt minuciós que resulta un gran complement a l’hora d’explicar la història del nostre país.
Ah! Com m’hagués agradat tenir aquest llibre a l’escola…
A la tria d’abril el vaig recomanar i crec que hauria de formar part dels imprescindibles de la biblioteca escolar.
Transcric algunes frases de l’epíleg: »Las cenefas que separan las escenas también van cargadas de significados, a veces descriptivo, como en la representación del oleaje, otras simbólico, como la sucesión de soles semicirculares que figuran el paso del tiempo, o la palmera, emblema de la ciudad de Cartago. »En las firmes de los protagonistas elegí la estrella para Himilce, por ser la guía de Aníbal y Aspar (el seu fill) Y el rayo para Aníbal, pues se le conocía también por ese nombre (Barca en fenicio significaba »«rayo»)
Dades de l’album: Mi princesa Himilce, siempre tuyo, Aníbal
Rocío Martínez
Thule ediciones, 2016
24 pàgines.
Dins la mateixa col·lecció podeu trobar dos títols més:
El meravellós llibre de Calila i Dimna
Traduït de l’àrab al català per l’escriptori alfonsí (1251) d’Alfons X el Savi, el Calila i Dimna és un conjunt de rondalles que ofereixen ensenyaments morals útils per a la vida social i política dels prínceps.
El secreto de Tartesos
Un vell mariner grec, molt xerraire, explica que va posseir grans riqueses. Proclama que va ser el primer grec a descobrir Tartessos, el regne de l’or i la plata.
A l’escola Montcau-La Mola de Matadepera creuen que la lectura compartida és un espai privilegiat per al desenvolupament de la intel·ligència emocional i ho potencien al llarg de tota l’escolaritat.
Diuen que: La lectura compartida genera un vincle afectiu entre pares i fills, o bé entre avis i néts, molt poderós, que es basa en el plaer de compartir el procés de descobrir el que mostren els llibres. A pares i avis els permet compartir vivències que els transporten a la seva pròpia infància, revivint emocions viscudes quan eren petits. Es crea una gran complicitat familiar a través de la lectura.
Alumna de l’escola Montcau – la Mola
Per aquest motiu proposen cada curs diferents clubs de lectura destinats a alumnes de tercer a sisè de primària i familiars (pares, avis, germans,…), que tenen l’objectiu d’afavorir aquest vincle i gaudir de la lectura compartida. Podeu veure el que fan entrant a l’enllaç: http://montcaumediateca.blogspot.com.es/p/clubs-de-lectura.html
Especialment interessant és l’experiència amb el “Club de l’àvia gàngster“ que van portar a terme amb 32 nens i nenes de l’escola i els seus respectius avis i àvies.
En paraules de la Mariona Carreras i la Montse Núñez, companyes de l’escola Montcau-La Mola:
Es va escollir el llibre en l’idioma ( està editat en català, castellà i anglès ) i format (paper o digital) lliurement: “La increïble història de… l’àvia gàngster“ de David Walliams de l’editorial Montena, clau per aquesta experiència lectora que va resultar emocionalment enriquidora.
Vam presentar el llibre als nens i vam penjar un cartell al blog on es buscava per l’escola a “avis gàngsters”. Era un reclam de forma divertida per incitar a la lectura compartida d’aquest llibre. La lectura del llibre s’anava pautant per setmanes de forma que tots anàvem descobrint la història d’en Ben, protagonista del relat, al mateix ritme. Això va permetre als alumnes sentir-nos un equip en la lectura, descobrir la història al mateix temps i posar en comú les nostres percepcions i sentiments en l’espai de club de lectura. En aquest espai, i amb l’ajuda del suport del blog, vam poder conèixer la ciutat on s’ambienta el llibre, Londres, vam plantejar endevinalles, vam pintar quadres, vam posar música al llibre, vam fer un booktrailer, vam comentar emocions,… i vam poder ensenyar dibuixos que els avis es van fer arribar.
A la cloenda del club de lectura es va convidar als avis i àvies gàngsters perquè vinguessin personalment a l’escola i expliquessin com havia estat aquesta experiència. que llegir va molt més enllà de descodificar lletres i ser un procés únicament individual.
Tota la informació la podeu trobar a l’article que presenten a la revista GUIX (AULA en castellà) al número de juliol i agost de 2106.
L’Alberto G. Ayerbe és un dels il·lustradors que dibuixa i fa tot el procés amb l’ordinador perquè hi troba possibilitats que amb el llapis o el pinzell no pot fer. Usa especialment el Photoshop sobre tableta WACOM de 21 polsades.
No té un estil definit perquè s’adapta a les demandes. De vegades fa llibres per a infants però si li surt una feina de dissenyar un aparell electrònic o fer un cartell, s’adapta perfectament.
Es va diplomar en Dibuix animat i Story board i això es nota en algunes de les seves il·lustracions molt dinàmiques i amb molt de moviment.
Ara acaba de presentar-se el seu darrer treball que ha fet amb cruïlla /SM per al projecte Rialles i la veritat és que m’ha agradat molt potser perquè s’acosta més al que els infants de cicle infantil comprenen.
Alguns dels llibres que ha il·lustrat l’Alberto són:
Dràcula
Bram Stoker va aconseguir una original recreació del mite del vampir en Dràcula, perquè tot i que va inspirar-se en el folklore i altres obres literàries, va dotar el seu personatge d’una atracció irresistible, i combinà així la por de la mort amb l’afany de la immortalitat i el desig amorós.
Frankenstein
Una nit de tempesta, en l’estiu de 1816, en què la Mary Shelley es trobava amb la seva parella, el poeta Perce Shelley, Lord Byron i dos amics més d’aquest, van decidir escriure cadascun una història de terror. La de la Mary va acabar convertint-se en la seva novel·la més famosa: “Frankenstein”, amb la qual va obtenir un gran èxit.
Ullal blanc
Jack London va ser mariner, cercador d’or, corresponsal de guerra… Va començar a escriure perquè va considerar que podria treure-li de la pobresa i en pocs anys va aconseguir convertir-se en un autor molt conegut. Ullal Blanc és la història d’un gos llop nascut lliure en les planes d’Alaska i la seva trobada amb l’home blanc.
Les mines del rei Salomó
L’escriptor anglès Henry Rider Haggard va tenir l’encert d’aprofitar els seus viatges i estada al sud d’Àfrica per escriure relats sobre els costums i la cultura africanes, que atreien per la seva exotisme. A “Les mines del rei Salomó” queda patent la seva simpatia pels nadius i certa visió crítica de la societat “blanca”, tan obsessionada i corrompuda pels diners.
Tu tries la teva aventura
Aquesta col·lecció per a lectors de 7 a 12 anys d’edat pertany al gènere dels llibre-jocs. En aquestes narracions cal triar el rumb que prendrà la història.
Per exemple, Laberint de jocs
Estàs atrapat dins de l’ordinador! Sense saber ni com ni per què, una nit de tempesta et veus arrossegat a l’interior d’un videojoc. Només superant reptes com escapar d’un comecocos gegant, pilotar una nau espacial o evitar atacs de mags i ninjes, podràs sortir d’aquest laberint de mons virtuals i tornar a casa. Però, ¿tornaràs sol? Afronta una batalla espacial contra la nau nodrissa a la pàgina 8 o evita-intentant arribar a un planeta blau a la pàgina 17. Defensa el temple sagrat d’un espectre a la pàgina 84 o busca abans al maligne Senyor del Bosc a la pàgina 52., aconsegueix un estel donant un bon salt sobre un riu de lava a la pàgina 94 o utilitzant una petxina de tortuga a la pàgina 120.
Les llegendes es diferencien de les rondalles i altres contes en que solen estar situades en un lloc determinat o en una època concreta. Per exemple, la llegenda del Drac de Banyoles, a la capital del Pla de l’Estany, la de Sant Jordi al Montbanc, la del Pont del diable a Martorell, etc.
Una de les més conegudes i que agraden molt d’explicar a les sessions de contes per la seva senzillesa i l’ensenyament que l’acompanya és la de La senyora de Tous.
N’hi ha diferents versions i potser la més coneguda és la que va recollir Joan Amades a la seva Rondallística. A mi m’agrada com ho explica l’Elisa Vidal al llibre “Tous memòria viva. Relats i llegendes” editat per Claret:
Diu la llegenda que hi havia al castell de Tous una senyora capriciosa i llaminera, molt difícil d’acontentar; de tant acostumada que estava al luxe i a la bona vida, qualsevol refinament li semblava poc. La bona taula era la seva perdició. Només volia exquisitats.
Hi va haver un cuiner que li durà una mica més que els altres: li havia fet descobrir que els cervellets de canari eren boníssims. Un altre cuiner, li serví un deliciós suquet d’ossos, molt ben amanits. Quan li preguntà què era el que li donava aquell gust tan bo, el cuiner respongué:
– És el moll de l’os de bé negre, només de bè negre.
Des d’aquell dia sols volia aquell menjar, i cap altre la satisfeia. Primer s’acabaren els bèns negres dels seus ramats, després els bèns negres de les seves contrades.
Tan difícil es feia de trobar-los, que la senyora del castell va acabar tots els seus recursos, va haver de vendre moltes possessions i empenyorar-se per tots costats. Aviat es va arruïnar. I els seus creditors es quedaren amb les poques propietats que li pertanyien.
En tal situació i desposseïda de tot, es veié obligada a demanar caritat anant de casa en casa per poder malviure. Voltant per les masies que un dia foren seves, es diu que en una d’elles la mestressa li dona un crostó de pa i unes nous.
Era tanta la gana que duia endarrerida, que mentre menjava aquell pa amb nous les llàgrimes li vingueren als ulls. Quan li preguntaren que li passava, ella digué, planyent-se del seu infortuni: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui seria la senyora de Tous”.
Al poble de Sant Martí de Tous se l’ha fan seva i n’estan orgullosos. Tan és així que des del 2010 organitzen un FESTIVAL DE LLEGENDES DE CATALUNYA. Sempre és el primer cap de setmana de juliol (enguany el 2 i 3 de juliol) i el seu objectiu és recuperar, potenciar i donar a conèixer històries i llegendes populars que coexisteixen arreu dels Països Catalans.
El proper cap de semana podeu anar a aquests bonic poble i escoltar en qualsevol dels molts racons algunes de les llegendes més nostrades… també podeu participar, naturalment.
El cartell de l’edició d’enguany AQUÍ
La programació completa de totes les activitats la podeu trobar al web:
Històries d’amor n’hi ha a cabassos a la literatura i també a la literatura infantil i juvenil però una de les que m’ha acompanyat des de fa molts anys és la de Filemó i Baucis. Ovidi la va recollir al llibre Metamorfosis on trobem un bon grapat de llegendes, contes i mitologies. Fa uns mesos, l’editorial Ekaré va publicar, a proposta de Lemniscates, una adaptació d’aquesta història per a una nova col·lecció que s’ha encetat recentment. El resultat és un llibre de mides reduïdes (13 x 17 cm), molt bonic.
La invitació a la lectura 
