Acabem l’any comentant un del contes que més he explicat i més ha agradat als infants de cicle infantil. Formaria part dels imprescindibles perquè és perfecte i té tot el que demanem a un relat per tal que agradi a la mainada d’aquestes edats.
A l’hora de presentar els àlbums, vaig trobar, fa molts anys, inspiració en la manera com els presenta Jill Eggletton, autora neozelandesa que té un mètode rigorós i ben pensat. Ella narra habitualment amb llibres de mida gran i una mena de batuta que usa per resseguir el text i centrar la mirada dels infants en els detalls de les imatges que vol remarcar.
Els àlbums XL, els pocs que he usat en alguna ocasió, els vaig aconseguir en viatges a Londres i Perpinyà. Lògicament en anglès i francès perquè per aquí no s’estila fer rèpliques més grans o més petites de l’original. Bé, només l’editorial Corimbo va fer una proposta similar fa molts anys però no va acabar de quallar perquè encara es pensava en el llibre àlbum com a objecte-regal i la idea que “els llibres són per llegir” no estava gravada en l’imaginari col·lectiu.
Aquesta introducció vol indicar l’alegria que em va produir fa uns dies veure el mític “De què fa gust la Lluna?” de Michael Grejniec en format XL, editat per Kalandraka.
És un relat que tothom coneix i del qual se n’han fer obres de teatre. Per fer lectura modelada i també compartida és formidable.
Va d’un grup d’animals que estan fascinats per la lluna i es pregunten quin gust fa. Volen “saber” quin “sabor” té. Saber i sabor son dues paraules amb la mateixa etimologia del llatí “sapere”.
Un dia la tortuga es decideix a escalar una muntanya propera i intenta arribar a la lluna, però aquesta quan la veu puja una mica més amunt perquè no l’agafi.
La tortuga crida a l’elefant perquè l’ajudi, però tot i així tampoc hi arriben. Aquesta pàgina és genial perquè els infants pregunten com pot ser que la tortuga aguanti el pes d’un elefant. Ho pregunten els infants i nosaltres també, si és que no coneixem res de la cosmogonia hindú, esclar.
Es succeeixen després un seguint de pàgines on van apareixent diferents animals i van fer una mena de castell, com si fos un pilar, però sempre la Lluna els queda massa lluny.
Serà el ratolí, (com no?) qui, al final, arrencarà un bocí i el compartirà amb els altres animals.
Encara hi ha una imatge del peix que ha estat observant l’enrenou i es pregunta per què no han provat amb l’altra lluna que hi ha a l’aigua. Ohhh! I ens remet al mite de la caverna de Plató.
L’il·lustrador ens mostra la història sobre un fons negre on la lluna apareix com si tingués tres dimensions. Manté sempre la mateixa perspectiva però allunyant-nos cada vegada una mica més perquè hi càpiguen tots els animals.
Crec que aquest format anirà molt i molt bé per a les sessions de narració de contes a la biblioteca escolar, a l’aula i també a les biblioteques municipals.
Tant de bo, l’exemple s’escampi i puguem disposar de més contes en aquest format.
LES DADES: Títol: De què fa gust la Lluna? Autor: Michael Grejniec Il·lustrador: Michael Grejniec Traductora: Maria Viu Editorial: Kalandraka Pàgines: 28 Pontevedra, 2024
El passat dimecres, 25 de desembre, es va emetre un especial de Nadal amb recomanacions de llibres.
L’equip que fem el programa vam aprofitar per desitjar-vos un Nadal lúdic, positiu, alegre i farcit de llibres: la Marta Sanchez, la Núria Ventura, el José Luis Santiso, la Lara Terradas, la Marta Butjosa, el Sergi Vives, l’Elisabet Pedrosa i jo mateix.
El programa el vam dedicar a fer algunes recomanacions literàries per a lectors d’entre 2 i 16 anys. Van participar alguns infants amb propostes fantàstiques (la Maia i l’Aniol, de 10 anys; l’Aura, de 5 anys; la Mariona, de 8 anys, i en Jan, de 13 anys) i, per la meva part, vaig comentar les sis lectures següents:
Per als menuts, aquestes dues:
El jardí del senyor Ruraru de Hiroshi Itô. Un relat senzill que té la capacitat de fer-nos veure com de plaent pot resultar el contacte amb la natura. El relat comença mostrant-nos un home gran, solitari, molt curós amb el seu jardí. El cuida, el rega i vigila que no entri cap bestiola a malmetre’l. El veiem fent fora gossos, gats, ocells, ratolins i cucs, armat amb un tirador. Però un dia troba al seu jardí un tronc que en realitat no és un tronc i aquí començarà la veritable aventura. En el transfons de la història plana la idea de no tenir por al desconegut, o millor, de tenir curiositat per les coses o les persones diferents. Ho veiem molt sovint quan som capaços de deixar de banda els prejudicis.
El gat Boris: L’avet d’Erwin Moser Uns relats, com a tota la sèrie del gat Boris, que s’articulen en sis úniques vinyetes, una per pàgina, en format apaïsat. Les vuit historietes es disposen en forma de plans generals o de conjunt, amb un o dos personatges com a màxim, en un paisatge domèstic o campestre.
Les històries tenen en comú els desig del gat Boris d’ajudar els amics i un enginy i una imaginació desbordant que fa que un tractor es converteixi en un tractor trineu o una butaca pugui lliscar pel llac glaçat, perquè en aquest volum totes les històries giren al voltant de l’hivern (La butaca, l’avet, les galetes, els segells, els corbs, el tractor-trineu de vapor, el lladre, el volador amb esquís.)
Per als infants d’Educació Primària vam triat:
I si en Nono… d’Inbar Heller Algazi. És relat breu, per als infants de cicle inicial, que és un exemple perfecte d’allò que es diu interactivitat entre el text i l’objecte llibre.
Va d’un nen, en Nono, que té un problema perquè se li ha enganxat el dit al plec del llibre. A partir d’aquesta premissa, el nen va imaginant què pot passar si el seu dit es queda enganxat allà tota la nit. I si en Nono es passava tota la vida atrapat al llibre? I en Nono es converteix en pare i més endavant en avi? L’autor jugant amb la complicitat dels lectors, s’inventa tota una sèrie d’escenaris, partint del “i si…” Una història absurda i lúdica construïda al voltant de l’objecte del llibre que, sense semblar-ho, diu molt de la imaginació i la literatura infantil.
La nova feina del Pare Noel d’Michele D’Ignazio
Un llibre entenedor, directe, que segueix una evolució lineal senzilla. A més a més, és força divertit tant el text com les il·lustracions. Explica que són temps complicats per al Pare Noel. La crisi l’obliga a buscar una segona feina perquè l’Oficina Internacional de Correus està en números vermells i ha deixat de pagar-li el salari durant tres anys. Trobar una feina serà difícil per a algú que està acostumat a fer vacances de gener a novembre, onze mesos que passa llegint llibres, mirant la televisió i passejant els rens. Trobar una feina és urgent però no sap quina pot ser la millor opció. Potser per a algú a qui agrada menjar fer-se cuiner pot ser una bona idea, potser fer-se animador de festes infantils també és senzill per a ell, que sap com tractar els més petits. Però no serà fàcil perquè no troba qui confiï en les seves capacitats, fins que un anunci apareix al seu camí i tot sembla anar bé, perquè el contracta l’Ajuntament com a escombriaire, una bona feina ja que recollir les escombraries i reciclar-les és un servei a la comunitat. El Pare Noel li proposarà a la Befana, una bruixa amiga, que uneixin esforços per crear una empresa de fer regals a partir de reciclar ampolles de plàstic, vidre, cartró, alumini i el transformen en joguines. Un relat que ens permet aprofundir en aspectes propers a la realitat, aportant visions i conceptes sobre els quals convé reflexionar. Entendre el significat d’expressions com “treball decent”, “ocupació plena”, “drets laborals”, “desigualtat salarial per raó de sexe”, “atur”, “treball infantil” permetrà conèixer una altra manera de viure.
Per als més grans de l’ESO, vam recomanar.
Quan el cor et va de pressa de Mette Vedsø
Una novel·la colpidora, escrita en capítols breus i amb un estil senzill, que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós. El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi. La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes. La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac. Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes que li faran costat. El relat ens recorda que cal perseverar, a explorar els propis límits, a sortir de la zona de confort que vol dir, deixar de pensar en un mateix i preocupar-se pels demés, ser empàtic.
Alexander von Humboldt. Explorador de l’Inabastable de Rocío Martínez
Un llibre que ens recorda tot aquest material que elaboraven amb força precisió els naturalistes, geògrafs i exploradors com l’alemany Alexander von Humboldt que va viure entre el 1769 i el 1859. Es tracta d’una obra escrita i il·lustrada amb aquarel·les per la Rocío Martínez, experta en aquest tipus d’obres basades en fets històrics i que ajunten la bellesa de les seves aquarel·les amb detalls de coneixements de fets que van succeir i de vides extraordinàries.
En aquest cas s’ha centrat en mostrar-nos una part de la vida d’aquest home que va viatjar per tot el món, amb la intenció de comprendre’l, estudiar-lo i, de passada, recollir mostres animals i vegetals, dibuixar mapes, mesurar muntanyes i reunir milers de dades. Potser per això el títol és ben encertat perquè Humboldt és ell mateix “inabastable”. El llibre té un format curiós, com si es tractessin d’una mena de mapes antics, sis en concret i, per veure’ls, s’han de desplegar. A dins de cada mapa hi trobem la crònica de com va arribar i què va trobar o descobrir en aquells indrets tan llunyans i exòtics.
Podeu sentir el programa sencer clicant a l’enllaç següent:
Aproximadament la tercera part de la superfície terrestre està coberta per boscos que ens proporcionen aliments, refugi, ens protegeixen i ens ajuden a combatre el canvi climàtic.
Una manera excel·lent de conscienciar i sensibilitzar l’alumnat sobre com cal conservar els arbres és recordar les persones o les organitzacions que van ocupar la seva vida a intentar que el nostre planeta no es degradi.
Coneixem la història del cap indi Seattle de la tribu Suwamish i la carta que va enviar als president dels estats Units, un text preciós que podem llegir en una edició molt acurada, publicada també per Akiara.
Sabem de la vida de la Wangari Maathai, política i ecologista kenyana Premi Nobel de la Pau i tot el que va fer al seu país plantant milers d’arbres.
I, naturalment, llegim amb interès i emoció els relats que traspuen estimació per la natura, com l’obra de Jean Giono“L’home que plantava arbres” perquè uns i altres saben que la Terra ens dóna tot allò que necessitem per viure i per això cal respectar-la.
«Plantar el món» és un llibre de poesia però també de coneixements. Ens parla de la vida dels arbres, talment com si fossin persones perquè
els arbres tenen somnis I els arbres no es rendeixen mai
Aquestes quaranta pàgines segueix una mena de fil argumental que comença una primavera quan
El blau es va fer flor i el verd en fulla es va convertir. L’escuma es va escampar i els arbres van poblar la terra.
I continua explicant com són —són lliures i també captius— a què s’assemblen, quines aventures s’expliquen al lloc on viuen, quis fruits donen, els perills a què estan sotmesos, els noms que reben, i sobretot, sobretot, què podem fer perquè es compleixin els seus somnis.
Les il·lustracions de la Concha Pasamar plenes de color i espontaneïtat, com si es tractés d’un quadern de camp, són precioses.
El llibre forma part de la col·lecció “Akipoeta” i està enquadernat a fil vist, que permet que s’obri completament i així gaudir de la seva lectura.
Poemari recomanat a partir de cicle inicial. LES DADES: Títol: Plantar el món Autor: Javier Sobrino Il·lustradora: Concha Pasamar Traductores: Glòria de Valdivia i Elena Martín Editorial: Akiara Pàgines: 40 Barcelona, 2024
Aquesta guia és un llibre molt divertit que ens alerta de les petites tragèdies de cada dia perquè les coneguem, trobem maneres d’anticipar-nos i aconseguir que no ens afectin tant.
A cada pàgina s’explica una tragèdia i es marca la seva probabilitat amb una puntuació que va de l’1 al 5, així com la seva magnitud que pot arribar a 100.
També s’expliquen maneres de superar-la, es compara amb altres situacions semblants i n’apunten les possibles conseqüències.
Per exemple, si voleu agafar un trosset de cinta adhesiva, segur que us ha passat que no trobeu la vora on comença. Sol passar però no és una tragèdia molt gran tot i que la seva probabilitat sigui alta. També pot passar que quan l’estàs estirant es rebregui i s’enganxi a si mateixa o que s’acabi i et quedis a mitges. De totes les tragèdies que llegim en aquest llibre, moltes ens han passat en alguna ocasió. Per exemple, que ens empassem un xiclet, que ens caigui un mitjó per la part del darrera de la rentadora, que el paper higiènic s’acabi quan més el necessites, que comenci a ploure i no tens paraigua…
Les planes segueixen un ordre creixent pel que fa a la magnitud de la tragèdia, de manera que els primeres són assumibles però a mesura que anem avançant la cosa es torna més perillosa.
Una lectura per passar una bona estona. Si tot va bé, hi haurà una segona part amb tragèdies del tipus “t’has comprat un llibre i no entens ni un borrall”, “se t’ha escapat un pet a l’ascensor”, “el que menges no té el gust que esperaves”, etc.
Recomanat per al cicle inicial
LES DADES: Títol: Guia il·lustrada de les tragèdies de cada dia Autor: Noritake Suzuki Il·ustrador: Noritake Suzuki Traductora: Verònica Calafell Editorial: Libros del Zorro Rojo Pàgines: 52 Barcelona, 2024
Aquest és l’esperat tercer títol de la col·lecció de llibres de buscar i trobar. El primer va ser «La ciutat» i el segon «els oficis». Té el mateix format i, com els anteriors, es tracta de mirar i gaudir d’unes imatges precioses que segueixen, en cadascun d’ells, un fil centrat en una temàtica concreta.
Es tracta de seure amb els infants i conversar sobre el que es veu. Per exemple, si mireu la coberta us podeu centrar en quina època de l’any està representada e imaginar si aquesta imatge pot ser real o és inventada.
També es poden anar anomenat els diferents personatges que hi apareixen i que anirem trobant a totes les dobles pàgines. És com un “buscant a Wally” però que et permet tornar a començar i buscar un altre i un altre i un altre: On es troba la persona que va de vermell de cap a peus? A veure si localitzem les tres bessones? Ui, no veig el gos salsitxa!, etc.
I si voleu, podeu escriure en unes targetes diferents personatges, un a cada targeta, i jugar a cada pàgina com si fos el joc del “Lince”. Per exemple:
El llibre ens presenta en set dobles pàgines diversos moments de l’any (un dia de vent a la tardor; la boira, el fred i la neu d’un dia fred d’hivern; el temps de primavera amb els ruixats i l’arc de Sant Martí; un dia d’estiu de molta calor…).
No son fàcils de llegir i per això recomanem la lectura modelada. Per exemple, la imatge de la boira pot semblar que hagi estat mal impresa però quan et centres en el que fa cadascun dels personatges te n’adones que estan perduts, com buscant alguna cosa, i això només pot passar si la visibilitat és poca. La Cristina Losantos és tan hàbil que ens ho posa difícil a nosaltres mateixos, com si estiguéssim dins de l’escena. Brillant.
Lectura recomanada per a cicle inicial. Si són més petits i estan acompanyats per adults també el podran gaudir.
De vegades, diem que hem començat a llegir un llibre i no hem pogut parar fins que hem arribat al final. És el que m’ha passat amb «Quan el cor et va de pressa».
Quan he arribat a la darrera pàgina (Després de les vacances d’estiu, però… qui ho sap? Hi ha altres instituts. Altres opcions) he tingut la sensació de sortir canviat perquè el tema m’ha colpit. També estic agraït per com l’escriptora ens presenta un camí que marca una nova vida a la protagonista.
El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi.
La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes.
La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials, a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac.
Sortosament, la noia té uns pares comprensius i convençuts que aviat es tornarà a posar bé, sobretot la mare perquè el pare, un pare arquetípic que té una implicació a llarga distància, treballa com a responsable d’una obra a Polònia i para poc per casa. Els companys de l’Institut i els professor també son comprensius i li envien missatges amb desitjos de recuperació ràpida.
Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes i amables que li faran costat: La Vicky, una noia amb discapacitat del desenvolupament, la seva mare, la Bianca, i la Gillian, de 84 anys, totes tres amb maneres diferents d’anar avançant per la vida. De tota manera, aquest no és el tema del relat, però aporten una dosi d’humor necessària i s’agraeixen els petits detalls i les sensacions que ens provoquen, per exemple, els sons i les olors que es descriuen.
La novel·la té capítols breus i està escrita amb un estil senzill i que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós.
Lectura recomanada per a joves a partir de 12 anys. També pot ser una bona activitat per fer lectura guiada amb els nois i noies de sisè de primària.
LES DADES: Títol: Quan el cor et va de pressa Autora: Mette Vedsø Il·lustradora: Lorena Rivega Traductora: Meritxell Salvany Editorial: Pagès Col·lecció: Nandibú Jove, 13 Pàgines: 174 Lleida, 2024
Paulo Cosín, després de «Para qué leer», segueix parlant-nos amb vehemència de llibres, de cinema, d’amor, de por, d’humor, d’emocions en definitiva.
La literatura, la bona literatura ens provoca emocions diverses. Totes són igual de vàlides i, de vegades, no les podem controlar. L’alegria, la tristesa, la ràbia, i tantes i tantes emocions (n’hi ha més de quatre-centes) hi són presents als llibres i ens és difícil reconèixer-les, comprendre-les i regular-les de forma correcta. Aprendre a gestionar-les, les nostres i les dels altres, també és una tasca que s’ha de treballar a les escoles i instituts. La intel·ligència emocional es pot educar, s’ha d’educar.
A l’assaig de Paulo Cosín, hi ha fragments que ens mostren quines emocions s’hi amaguen en les novel·les, las clàssiques i les més modernes. Qui hagi tingut la oportunitat de llegir els relats que comenta, ho entendrà millor. Si no és el cas, una porta s’obre i ens convida a llegir-los. El llibre ens porta a pensar i recordar els relats que hem llegit i com ens hem sentit quan hem patit amb Shakleton, l’explorador que no va poder arribar al Pol Sud o amb en Gian dei Broggi que, a «El baró rampant», no va poder saber el final de la novel·la que estava llegint. També hem fet un sospir quan Edmond Dantés escapa de la presó, i ens hem enamorats de la Becky Thatcher com li va passar a Tom Sawyer. Són emocions que ens recorden que estem vius.
L’assaig comença amb un pròleg d’en Jordi Sierra i Fabra que ens explica com va esdevenir lector —leer me salvo la vida, diu— i després escriptor. En aquest breu pròleg presenta el que llegirem i ens recorda que cal llegir des de ben petits i que la paraula parlada o escrita és tot el que necessitem per créixer sans. A continuació, hi ha una introducció força didàctica que, a manera de tractat de psicologia, ens explica què són les emocions i quina relació hi ha amb els joves i adolescents.
Venen després vuit capítols, alguns més llargs que d’altres, on ens presenten diferents emocions i com el cinema i la novel·la les ha tractat. Són pistes que ens submergeixen en aquests món íntim de les pròpies emocions però també de les compartides.
El primer no va de la por, l’emoció més forta, la més potent, com podríem intuir. Es titula “La emoción de amar” i ens situa en les novel·les amoroses de tots els temps. És el capítol més llarg, gairebé cinquanta pàgines, on s’analitzen cançons, pel·lícules, poemes i novel·les on ens parla d’enamoraments, conflictes, convivència, infidelitats, etc.
L’autor es val de fragments de novel·les («En la puerta de al lado», «El amante de lady Chatterley», «Campos de fresas», «Cuarenta y tres maneres de soltarse el pelo», «Así es como la pierdes», «Romeo y Julieta» i altres) així com de cançons, per anar explicant tot el que té a veure amb l’amor. És el capítol més interessant i, si coneixeu les novel·les citades, llavors és molt més fàcil d’entendre-ho tot plegat. Si no és el cas, llavors, com hem apuntat més amunt, és el moment d’anar a la biblioteca i buscar-les.
Segueixen capítols dedicats a la por, l’esperança, la violència, l’humor, els còmics, etc. Són capítols d’unes vint pàgines cadascun, de bon llegir i força didàctics, amanits amb cites, fragments de relats i observacions precises del que es vol explicar.
«La emoción de leer» és, com s’apunta des d’un primer moment, un assaig adreçat especialment als mestres, pares, mares i educadors socials perquè trobin eines, recursos per ajudar a créixer els joves i adolescents a viure amb passió i créixer com a persones més sociables i millors.
S’agraeix l’epíleg final on en Paulo Cosín fa una repassada al que acabem de llegir i resumeix, en quatre pàgines, les idees que convé recordar. Conclou que el punt i final de l’assaig no és més un punt de partida de quelcom nou i emocionant.
LES DADES: Títol: La emoción de leer. Leer las emociones. Lectura para el desarrollo personal en jóvenes y adolescentes Autor: Paulo Cosín Editorial: Morata Pàgines: 200 Las Rozas (Madrid), 2023
La setmana passada vaig mantenir una conversa amb un llibreter que m’explicava que una dona gran havia anat a buscar un mapamundi i, com no en tenien, la va adreçar a la llibreria especialitzada Altaïr.
L’anècdota em va fer recordar que a les biblioteques escolars, anys enrere, trobaves atles, enciclopèdies, mapes, i tota una sèrie de materials que han passat a la història.
Als meus records d’infantesa i joventut hi ha espai per als Atles, un llibres plens de noms i mapes d’arreu del món. M’agradava resseguir amb el dit els noms que em portaven a imaginar mons fascinants i somiar en poder anar algun dia a Ushuaia, Darjeeling, Nebraska i altres indrets que allà apareixien.
Teníem mapes físics i polítics, sobretot. A l’escola hi havia uns altres mapes fets amb una mena de trama que es podien cargolar i descargolar per penjar-los a les parets i et donaven una visió exacta del lloc on estàvem. Així, podíem saber com es deien els rius i els seus afluents, les serralades, les ciutats, i tot un grapat de dades i de noms que, no sé perquè, s’han quedat a la meva memòria per sempre més.
No em resultaria estrany imaginar que Jules Verne va conèixer i usar les descobertes de Humboldt per als seus “Viatges extraordinaris”.
Recordo, també, que fins no fa gaire, els cotxes duien uns mapes i unes guies a la guantera i eren com els actuals GPS, imprescindibles per no perdre’s. Com les guies telefòniques que teníem a casa.
S’acaba de publicar un llibre que m’ha fet venir al cap tot aquest material que elaboraven amb força precisió els naturalistes, geògrafs i exploradors com l’alemany Alexander von Humboldt que va viure entre el 1769 i el 1859. Es tracta d’una obra escrita i il·lustrada amb aquarel·les per la Rocío Martínez, experta en aquest tipus d’obres basades en fets històrics i que ajunten la bellesa de les seves aquarel·les amb detalls de coneixements de fets que van succeir i de vides extraordinàries. La Rocío ha escrit “El alquimista de la luz”, “El secreto de Tartesos”, “Mi princesa Himilce, siempre tuyo, Anibal” o “La historia del Rainbow Warriors”, entre d’altres.
En aquest cas s’ha centrat en mostrar-nos una part de la vida d’aquest home que va viatjar per tot el món, amb la intenció de comprendre’l, estudiar-lo i, de passada, recollir mostres animals i vegetals, dibuixar mapes, mesurar muntanyes i reunir milers de dades. Potser per això el títol és ben encertat perquè Humboldt és ell mateix “inabastable”.
El llibre té un format curiós, com si es tractessin d’una mena de mapes antics, sis en concret i, per veure’ls, s’han de desplegar. A dins de cada mapa hi trobem la crònica de com va arribar i què va trobar o descobrir en aquells indrets tan llunyans i exòtics.
Comparteixo els pensament de l’autora quan expressa que es conforma amb “que els infants s’adonin que som on som gràcies a persones com Humboldt, a qui el movia conèixer el món i els qui l’habitem per cuidar-lo com es mereix.”.
Recomanat per al Cicle Superior i l’ESO
LES DADES: Títol: Alexander Von Humboldt. Explorador de l’inabastable Autora: Rocío Martínez Il·lustradora: Rocío Martínez Traductora: Diana Novell Editorial: Zahorí Pàgines: 24 Barcelona, 2024
He llegit el primer número de la col·lecció de les aventures del senyor Ruraru i he quedat emocionat per la senzillesa del relat, la seva màgia i la capacitat fer-nos veure com de plaent pot resultar el contacte amb la natura.
El relat comença mostrant-nos un home gran, solitari, molt curós amb el seu jardí. El cuida, el rega i vigila que no entri cap bestiola a malmetre’l. El veiem fent fora gossos, gats, ocells, ratolins i cucs, armat amb un tirador.
Però un dia troba al seu jardí un tronc que en realitat no és un tronc i aquí començarà la veritable aventura i veurem el senyor Ruraru caminant descalç pel seu jardí, arrossegar-se com un cuc i notant les pessigolles que fa l’herba.
Les il·lustracions són clàssiques, sense elements que despistin, i per als infants de cicle infantil resulten fàcils de seguir i d’entendre.
Una bona lectura per llegir en veu alta, fent lectura modelada.
A la col·lecció original, en japonès, les aventures del senyor Ruraru consten de deu llibres. En català, de moment, se n’han publicat dues. la segona és “el violí del senyor Ruraru”.
LES DADES: Títol: El jardí del senyor Ruraru Autor: Hiroshi Itô Il·lustrador: Hiroshi Itô Traductora: Verónica Calafell Editorial: Club Editor Pàgines: 36 Barcelona. 2024
En aquesta novel·la seguim les aventures de l’Ida, de vuit anys, i el seu germà petit, l’Óscar, de cinc anys. Viuen amb els seus pares en un petit poble de Noruega, envoltats de boscos.
Al llarg dels capítols, coneixerem episodis de la seva vida quotidiana. A cada capítol hi ha un petit problema o drama interior que sempre es resol de manera amable. La narradora és l’Ida però el protagonisme està compartit amb el seu germà Òscar, un nen inquiet, que pregunta tot, és agosarat i comprensiu però també es mostra arrogant, trist, enfadat, malhumorat o espantat, de fet, com qualsevol infant d’aquesta edat tan divertida.
M’ha agradat com està escrit perquè és ideal per llegir en veu alta o en parella fent cadascú la seva part del diàleg.
M’ha agradat també com s’anomenen els capítols perquè ens anticipen què ens trobarem i, alhora, poden ser un joc d’imaginar què passarà. Per exemple, el primer “L’armari o: un bon cop de cap amb la bola del món” és prou explícit, com ho són els altres deu. Si llegim el capítol tercer “A casa dels oncles o: adults saltant i caient de cul en un llit elàstic”, o el desè “La baixada o: un garatge robat i el gust que té la neu groga”, l’autora ens està induint a entrar en una situació que pot ser trista en el cas del tercer o esbojarrada en el cas del desè.
Al llarg del diversos capítols es percep que alguns dels fets que es narren han succeït realment perquè són tan versemblants que els estem veient. Plana sobretot un tema que es va repetint i es refereix a la relació de dependència o independència dels germans i és ben bé així com ho viuen els nens ens aquestes edats. Allunyar-se dels pares però alhora tenir un refugi on sentir-se protegits, còmodes i segurs.
Algunes idees d’aquesta parella entranyable donaran pistes als lectors de ciutat perquè es mostren jocs i situacions on la creativitat és present i conviden a seguir l’exemple.
La coberta, obra de la Zuzanna Cejej és molt bonica.
Lectura recomanada a partir de deu anys.
LES DADES: Títol: L’Òscar i jo Autora: Maria Parr Il·lustradora: Zuzanna Celej Traductora: Meritxell Salvany Editorial: Nòrdica Pàgines: 216 Madrid, 2024
La invitació a la lectura 