Tertúlia clandestina #20: Un regal d’hivern amb Concha Pasamar

«Saben en la JAE que la riqueza de un país se mide por las educación de sus gentes; que mil mujeres con estudios valen más que mil hombres con fusiles.» es una de les frases que podem llegir a A la sombra de un romance. Es tracta d’un dels llibres que vam comentar a la tertúlia de dijous passat.

A la sombra de un romance està il·lustrat per la Concha Pasamar, la persona convidada que ens va parlar d’escriptura, d’il·lustració i d’educació.

Concha Pasamar és una persona molt culta. Es percep sentint-la parlar i per la seva presència que impregna l’ambient de bones vibracions. Actualment compagina la docència a la Universitat de Navarra com a professora de Llengua espanyola amb la il·lustració i escriptura. Però crec que el futur l’encararà més cap a la investigació i la divulgació a través de la literatura infantil i juvenil. Crec.

Els seu llibres els podem trobar a diferents editorials, sobretot a Bookolia, però també Kalandraka, Litera, Triqueta i altres. En alguns com a il·lustradora de textos de diferents autors, i en d’altres on és l’autora ella mateixa.

Va venir a l’Espai Llamp i Centelles gràcies a la mediació de la Montse i en Carles de la llibreria “Lectors, al tren!” on el dia següent va inaugurar una exposició amb originals d’algunes de les seves obres (Caputxeta vermella, Bibliotecàries a cavall i Un regal d’hivern).

Bibliotecàries a cavall va ser una de les seves produccions que vam comentar. A les mestres i bibliotecàries ens agrada molt perquè va de lectura. Recordo que en vam parlar fa un any aproximadament a la presentació del còmic Molly Wind perquè tractava del mateix tema.

Vaig recordar que aquí, durant la II República, entre els anys 1931 i 1939, el Govern va promoure unes caravanes que anaven proveïdes de col·leccions de llibres per prestar als veïns i llegir en veu alta per als qui no en sabien. També duien música, teatre i cinema. Anaven a llocs on la gent no tenia accés a la cultura i la majoria eren analfabets. Una anys més tard, a la zona dels Apalatxes dels Estats Units va néixer el projecte de biblioteca Pack Horse que va repartir llibres entre 1935 i 1943. Fonamentalment, eren dones conegudes com a “bibliotecàries a cavall”. Van ser unes 200 i van arribar a uns 100.000 residents a les zones rurals de Kentucky. D’aquest fet en parla el llibre de la Concha Pasamar, bellament il·lustrat a llapis de colors i collage, imitant els llibres de retalls que feien les bibliotecàries a cavall.

També ens va parlar dels seus inicis com a il·lustradora pujant alguns dibuixos a facebook que li van obrir les portes a i col·laboracions en fanzines i en editorials. Paral·lelament va participar de cursos i tallers que la van ajudar a perfeccionar el seu estil.

Vaig explicar que, abans de la tertúlia, li vaig fer algunes preguntes personals, a manera de mini qüestionari Proust, i em van sorprendre perquè les seves respostes no van ser les que m’havia imaginat. Sí que a la pregunta Què llegies de petita i de jove?, les coincidències van ser totals perquè no hi havia altra cosa que les novel·les d’aventures. Va recordar Tom Sawyer, Miguel Strogoff, Pippi Calcesllargues, Jo March i, sobretot, Jim Hawkins, el noi de l’illa del tresor. Eren lectures que servien com a evasió i com a viatge.

Un altre dels llibres que va comentar va ser Caputxeta on la Concha va seguir la versió d’en Perrault. Ens va explicar com va ser de curiós el procés de publicació d’aquesta Caputxeta perquè l’atzar i el dibuixar sense intenció la va conduir a fer aquest llibre.

La versió triada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Un final valent i que ens obre el pensament i ens ajuda a defugir de versions ensucrades on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també s’altres versions que s’allunen molt del relat tradicional. Com apunten a la promoció que en fan des de l’editorial Bookolia:

Concha Pasamar tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys. Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas.

Després va venir una de les seves darreres publicacions: A la sombra de un romance.

En aquest volum, recrea el text de l’Alejandro Pedregosa amb unes il·lustracions que ens aboquen a recordar l’època i la vida de María Goyri. És un llibre que sembla un quadern de viatge. La Concha es va posar el vestit de professora d’universitat i ens va explicar qui va ser aquesta dona potent, avançada al seu temps, figura clau en l’àmbit de la filologia, l’educació i el feminisme.

L’estil de les il·lustracions ens recorda a les fotografies antigues suaument acolorides.

Mentre la Concha, amb veu ferma, explicava la vida de Maria Goyri per moments em va semblar que l’ambient que s’estava creant era tan màgic, silenciós, que em va transportar a les tertúlies de “L’Ateneillo” on, molt a prop de l’Espai, es trobaven un diumenge al mes figures emergents del món artístic i cultural.

L’Ateneillo era la casa de l’artista Rafael Barradas i aquelles tertúlies van durar des del 1926 al 1928. Farà cent anys ben aviat. Estic segur que la María Goyri hagués encaixat perfectament en aquell grup cultural. Per allà hi passaven personatges com Màrius Verdaguer, Juan Gutiérrez Gili, Josep Maria de Sucre, Luis Góngora, Guillem Díaz-Plaja, Federico García Lorca, Salvador Dalí, Gómez de la Serna i altres.

I així va anar transcorrent la tertúlia. Vam parlar de Quan la mare portava trenes, Temps de tardor, Regal d’hivern, Plantar el món, Romances de la rata sabia i sobretot de Carmen.

Els dies següents vaig pensar en la sort que tenim les persones que col·laborem preparant aquestes trobades i les que assisteixen perquè són com un oasi enmig del desert. Ens insufla energia positiva.

La propera tertúlia serà el dijous 19 de febrer de 2026: “Cuando la noche cae en la cueva”.

Us hi esperem!

Tertúlia clandestina #20: Un regal d’hivern

El trimestre s’està acabant i potser anem una mica més tensionats que de costum, però si voleu compartir una estoneta parlant de llibres, de literatura i del que calgui us esperem el dia 11 de desembre, a l’Espai Llamps i Centelles.

En aquesta darrera tertúlia de l’any ens acompanyarà una persona que ha escrit i ha il·lustrat molts llibres. Li plantejarem d’on treu les idees perquè ara mateix sembla impossible millorar allò que ens mostren les notícies, cada dia. Només cal fullejar algun diari o mirar els telenotícies per quedar bocabadats de les coses que ens expliquen. El més curiós de tot plegat és que sembla que ens estem acostumant. Com si ens estiguéssim aletargant?

També comentarem algunes de les seves obres plàstiques i podrem resseguir el procés d’elaboració d’algunes. Serà interessant sentir com, davant d’un text, el procés creatiu bull en el cervell i, a continuació, sobre el full en blanc cobra vida i ens ofereix una visió (diferent?) del que cadascú de nosaltres s’imagina.
Hi haurà venda i signatura de llibres.

La contrasenya per entrar, en aquesta ocasió és “El pensament viu” i fa referència a la darrera trobada amb la Inês Castel-branco. Els qui vau assistir, ja sabeu de què parlem.

Recordeu:
Data: dijous 11 de desembre de 2025
Hora d’inici: Les sis de la tarda, com sempre.
Hora d’acabament: dos quarts de vuit de la tarda, aprox.
La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: El pensament viu

Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos
08910 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrassa (línia 1, la vermella)

No cal inscripció. Si veniu, tots contents. Si no teniu el carnet VIP, haureu de dir la contrasenya per accedir a l’Espai.

L’equip que col·labora preparant les tertúlies estarem contents de veure-us el proper dia 11 de desembre.

Tertúlia clandestina #18: El cistell de la Caputxeta

Dijous passat vam celebrar la darrera tertúlia clandestina del curs, dedicada a la relació de l’alimentació amb la literatura.

Vam convidar a la Núria Bàguera, persona amb molta experiència sobre la història de l’alimentació, coneixedora dels plats que es cuinen i es cuinaven ara i abans arreu del món. La seva visió ens va aportar unes reflexions de molt nivell.

Es tractava de relacionar i reflexionar sobre diversos temes. Potser vam voler ser massa ambiciosos i abraçar molts aspectes perquè el temps del que disposem és el que és i se’ns va passar volant.

Es van apuntar alguns aspectes per anar pensant.

Fam zero
Uns giraven a l’entorn de l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 2 (Fam zero) que ens parla de com posar fi a la fam al món, de com assolir la seguretat alimentària, la millora de la nutrició, i promoure l’agricultura sostenible. Sembla difícil d’aconseguir tal com està muntat el negoci del menjar.

Pel que fa a l’alimentació, algunes veus expertes com en Jordi Masjuan, autor de Canviar el món des de la taula empren el terme “sobirania alimentària” que significa que cal recuperar el dret a decidir què mengem i com es produeix allò que consumim. També ens recorda aquest autor que si no ho decidim nosaltres, ho fan els mercats i les multinacionals que tenen uns altres criteris i interessos econòmics per damunt de la sostenibilitat i la salut. Els mercats i les multinacionals que s’hi dediquen a aquest comerç, per exemple, estan lluny d’assegurar uns preus dignes per als pagesos i apostar pels aliments frescos i de proximitat.
Només cal fixar-se d’on venen els productes que consumim per entendre que hi ha força baules que no funcionen. Arcadi Oliveres referent dels moviments socials, ho advertia fa molts anys:

Al costat de casa fan un mercat de fruita i verdura. A l’estiu tot va bé, perquè hi ha de tot: albercocs, síndries, taronges. A l’hivern és més avorrit perquè només hi ha pomes i peres. Per posar-hi un toc de color em vaig proposar comprar-me un kiwi. Hi ha dues parades on en venen: uns venen de Galícia i els altres de Nova Zelanda. En aquest darrer cas, no estem comprant un kiwi, sinó 17.000 quilòmetres de petroli. No és només consumir menys, sinó mirar d’on provenen.

Un altre tema que es va tocar va ser el menjador escolar

A la majoria de centres educatius hi ha menjador i acullen un nombre elevat d’alumnes. És una bona oportunitat per conèixer com funciona el sistema alimentari i proposar un model que aposti per productes saludables com la verdura, els cereals, la fruita i paral·lelament redueixi el consum de sucres i carn. Són hàbits que es poden modificar fàcilment i que ajuden a menjar sa i menjar millor. Adoptar petites mesures com menjar tranquil·lament, sense presses, són una bona oportunitat de fer salut.
Es va plantejar què passa amb els alumnes que presenten intoleràncies diverses i es va generar un debat sobre si l’escola té prou recursos per atendre tota la varietat de situacions i les que es preveuen que s’aniran afegint.

Vam comentar el llibre Em dic Maryam basat en l’experiència de l’autora, on relata com de petita va marxar del país on vivia (Iran) i va deixar enrere l’àvia i totes les seves joguines.

El lloc on arriba (França) no s’assembla gens a la seva antiga llar. Ni tan sols parlen el mateix idioma. El menjar tampoc no sap igual i com que no li agrada, deixa de menjar. La Maryam, se sent sola fins que un dia, a l’hora del pati, sent una veueta darrere seva que li pregunta: «Com et dius?». Una pregunta aparentment simple però que ho pot canviar tot.
Vam recordar que cada any arriben a Catalunya moltíssims infants provinents d’altres països, amb uns costums i creences respecte al menjar que convé conèixer.

Què menjaven els romans?
La Núria bona coneixedora en el menjar de l’època dels romans ens va mostrar el còmic de l’Àstèrix “La volta a la Gàlia”, on els dos irreductibles, l’Astèrix i l’Obèlix, fan un recorregut per tota la Gàlia. Així, anem coneixent els productes típics de cada zona. Un àlbum molt didàctic perquè ens mostra que a Lutècia menjaven pernil, a Camacurum, s’endolçaven a mb Bestieses (uns caramels típics de la zona), a Massilia, la bullabessa, a Nicae, l’amanida niçoise, etc. Un còmic molt divertit per llegir a l’aula o a casa i anar cuinant i tastant totes les menges que es relacionen.

Fideus a la cassola
Amb la presència d’en Ramon Besora, vam saber de com es va crear el poemari d’en Martí i Pol i , de passada, ens va recitar “Fideus a la cassola”

Ens els mengem fent tabola
els fideus a la cassola.
Llargs o curts són divertits
i bons per llepar-s’hi els dits.
Quan el suc ens regalima
la mare, de por, s’aprima.
Però si ens els acabem
fins perdona que ens taquem

Estris
Vam recordar que, al món, la majoria de gent menja amb les mans i també n’hi ha molta que empra els “palillos”. En som una minoria els que usem forquilla o cullera.

L’alimenció forma part de la nostra vida i la trobem en el món de l’art, la música, la geografia, les matemàtiques, etc.

Literatura i alimentació
Uns bons aliats per saber més sobre com ens alimentem són els llibres, mitjançant lectures relacionades. En trobem de molt bones i ens permeten reflexions i converses que avancen en la mateixa direcció.

Vam intentar obrir aquest tema però les posicions no són coincidents i el deixem per a una altra ocasió perquè hi ha molt a comentar. De fet, a la literatura infantil i juvenil trobem nombrosos exemples en els quals el menjar forma part principal de l’argument. Recordeu la caseta de xocolata, la carabassa de la Ventafocs, la poma enverinada de la Blancaneus, les galetes de l’Alicia, les fruites de l’erugueta goluda, la xocolata d’en Charlie, etc. El menjar ha tingut i té una simbologia com a socialització.

També hi ha obres de coneixement que intenten alertar sobre el sobrepès i l’obesitat, llibres que posen l’accent en els hàbits alimentaris saludables, en els perills d’una dieta desequilibrada i en les bondats de fer esport habitualment. Intenten donar resposta a l’interès creixent d’uns pares conscienciats que volen educar millor els seus fills. La bona literatura que tenim al nostre abast ens pot ajudar a parlar amb els infants sobre els aliments.

Un agraïment molt especial a la Núria Bàguena per aportar-nos els seus coneixements.

Vam acabar fent una breu explicació de com va anar la rebuda del Premi Pep Sempere i, qui va voler, va agafar algun dels cinquanta llibres del premi i un grapat de cireres.

Tertúlia clandestina #17 «L’ofici d’explicar les coses»

«L’ofici d’explicar les coses» és el títol de la propera tertúlia clandestina. La frase l’emprava un periodista, en Joan Barril, que també era pare de cinc fills. Segurament el recordareu pel programa “El cafè de la República” que s’emetia cada dia de 9 a 10 del vespre, a Catalunya Ràdio. Hi havia un espai dins del programa anomenat La Pissarra, on mestres de moltes escoles explicaven les seves reflexions i experiències al voltant de la seva feina.

En Barril, també va fer alguns llibres. Un, “Condició de pare”, el va presentar el juny de 1987 a l’Auditori Barradas, a la rambla Just Oliveres. Va parlar de criança, d’educació i de lectures. Una de les seves idees tenia a veure amb la bicicleta. Deia:

“Ens agradaria tenir els fills sempre a prop en constant equilibri, però al mateix temps els empenyem perquè vagin més lluny amb l’esforç de la seva pròpia velocitat, que ja mai més no serà la nostra. Fins ara anàvem al seu costat. Sabíem que una gambada adulta podia arribar més lluny que les seves petites passes. Però la bicicleta són les ales dels nens, és el giny de conquesta de camins desconeguts i de soledat en moviment. Ensenyar a anar amb bicicleta és ofici de pares. Els donem un món perquè l’explorin a condició que mai no s’aturin perquè puguin tornar i explicar-nos totes les meravelles que han descobert…”

En aquesta clandestina parlarem d’educació, de joves, de lectures, de pares, mares, mestres i de com està la situació dels centres educatius actualment. Ho farem de la mà d’una persona sàvia que ha llegit gairebé tots els llibres que puguem imaginar sobre el tema i que coneix a persones com Francesco Tonucci, David Bueno, Marina Garcés o Pep Guardiola, per citar-ne alguns.

També aprofitarem per fer una celebració, que sempre ve de gust i ajuda a teixir aliances entre nosaltres.
Estarem encantats de compartir amb vosaltres la tertúlia clandestina número 17.

Recordeu les dades:
Dia: Dijous 13 de març de 2025
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80
08901 L’Hospitalet
Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella)
Contrasenya per accedir-hi: Carxofa

Us hi esperem!

Tertúlia clandestina #15 «Llapis, paper i tisora»

A la cova d’Acum, a la península de Yucatán (Mèxic) hi ha pintures prehistòriques fetes amb les mans. A la Xina, al segle XVI van començar a emprar una tècnica (art) que s’anomena papercut i que consisteix en retallar amb les mans. Arreu trobem artistes que es valen d’esponges, tampons, aerògrafs, i altres elements que no són només pinzells.

Als àlbums il·lustrats també trobem tota una varietat increïble de tècniques, algunes de les quals les podem reproduir a l’escola.

A la propera tertúlia parlarem amb una persona que ens sap i que ha experimentat amb les tisores, el cúter i el bisturí per crear algunes de les seves obres. Aprendrem amb les seves explicacions, conversarem sobre l’ofici ‘d’il·lustrar i gaudirem d’alguns dels seus relats… i potser, fins i tot, cantarem.

Si voleu venir, recordeu que la tertúlia serà el dijous catorze de novembre a les sis de la tarda, com sempre.

La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Frankenstein
Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de castro, 80 baixos
08910 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrrassa (línia 1, la vermella)

Tertúlia clandestina #14: Ricardo Alcántara, un senyor escriptor

Dijous passat vam celebrar la catorzena tertúlia clandestina amb un convidat que fa cinquanta anys va publicar el seu primer llibre al nostre país. Per accedir a la tertúlia calia saber la contrasenya i en aquest cas “Guaraçú” era una pista determinant que ens indicava que en Ricardo Alcántara ens faria passar una estona agradable i emotiva, com solen ser les converses amb ell.

La idea inicial era que ens parlés de l’ofici d’escriptor i si es pot viure només d’escriure per a infants i joves. Segons ell, depèn del ritme de vida que tinguis perquè si el que vols és sortir cada nit a sopar, anar al teatre, viatjar i altres capricis això és una cosa, però si tens una vida ordenada i discreta sí que es pot. Em va recordar el poema de Pedro Salinas (Para vivir no quiero islas, palacios, torres. ¡Qué alegría más alta: vivir en los pronombres!)

Ep, va dir “ordenada” i va afegir que sobretot has de ser “treballador”. Això ho comenta sovint en Ricardo perquè cada dia escriu o s’asseu a escriure. A la tertúlia li vam recordar que la seva vida s’assembla a la d’en Josep Maria Folch i Torres que explicava:

«Em llevo bastant de matinet. Molts dies a les sis ja estic llevat; i, tot just vestit, me’n vinc aquí i em poso a treballar fins a les vuit. Són les dues hores que escric més a gust i amb major eficàcia. El cap reposat i la quietud absoluta, ajuden a la feina d’una manera esplèndida. De vuit a nou em rento, m’afaito, em vesteixo i em veig alegrat per les salutacions de la mainada que se’n va a col·legi, i esmorzo. També deia Folch i Torres que molt sovint durant les estones de descans és quan van madurant i prenent forma les idees que “ballen” pel cervell.»

Crec que en Ricardo comparteix aquests pensaments.

Vam fer una repassada a la seva vida a Barcelona, quan va arribar l’any 1975 i es va trobar amb una societat força gris (eren els mesos previs a la mort del dictador) i això també es reflectia en la literatura. Diu que quan va arribar provinent del Brasil, la gent es girava per veure les seves samarretes de colors grocs o vermells. En aquest context es va publicar “Guaraçú” que parla d’un nen de la selva, que camina despullat i es relaciona amb les plantes i els ocells, tot molt salvatge.

Després vam recordar la col·lecció “Amb els cinc sentits” que va publicar en Ramon Besora a Aura i el desconcert que va provocar veure llibres amb les cobertes de color negre.

També va explicar la relació amb tots els il·lustradors que l’han acompanyat i va insistir especialment en la seva amistat amb en Gusti.

Ens va divertir amb un munt d’anècdotes personals, ens va narrar de viva veu el conte ”Tomàs i la goma màgica” i vam haver de dir-li que el temps de la tertúlia s’havia acabat. Podríem haver estat hores i hores escoltant el seu verb fàcil i la seva vida de pel·lícula.

Us comparteixo un vídeo que van elaborar l’Albert Asensio i la Noemí Vilamuza amb la complicitat de la Montse Marcet i en Jaume Maruny, per celebrar els 50 anys. Es va passar el diumenge dia 29 de setembre en un dinar d’homenatge al Ricardo, al restaurant 7 portes de Barcelona, amb una bona colla d’amics.

A continuació, compartim dos documents: Un és una breu biografia de la seva trajectòria com a escriptor i l’altre és un escrit del Ricardo Alcántara on ell mateix es defineix. Són documents que es van publicar amb motiu de la festa de reconeixement de 40 escriptors que han estat determinants en la Literatura infantil i juvenil de Catalunya. Els podeu trobar al web de Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/)

El primer glosa la seva història:

Ricardo Alcántara es converteix en escriptor, bàsicament, gràcies a una imaginació molt fèrtil. Quan li pregunten quan comença a ser-ne, confessa que just en el moment que descobreix l’espai que hi havia entre la banyera i la paret, que era on ell es refugiava. Era el lloc idoni perquè un nen fantasiós imaginés les coses a la seva manera.
Als deu anys, la seva tia àvia li regala Alícia en el país de les meravelles, amb el qual comprova que hi ha altres persones capaces d’imaginar coses increïbles i descobreix el plaer de la lectura. Més tard, es convertirà en un lector voraç.
El 1970 abandona Montevideo després que les autoritats tanquin la universitat i es trasllada a São Paulo, on estudia Psicologia, però a mesura que s’acosta al final de la carrera es va adonant de la poca predisposició que té per dedicar-s’hi.

Aquest procés corre paral·lel al seu desig d’escriure, just l’activitat que més li agrada, i pensa que és el moment de canviar d’activitat i de continent.
Per casualitat, veu un anunci on es convoca un concurs de literatura infantil i dedica tot el seu esforç a redactar un conte.
Així apareix Guaraçú, que rebria una menció d’honor al Premi de Literatura Infantil Governador do Estado de São Paulo. La mateixa obra guanyaria l’any següent el primer premi Estudvais de l’estat de Guanabara.
El 1975 arriba a Barcelona amb la convicció que vol ser escriptor. És una època convulsa i de canvis polítics importants, i durant un any i mig es dedica a l’elaboració de productes d’artesania, treballa en una escola d’educació especial i fa de cuiner.
Durant gran part de la seva vida, Ricardo Alcántara s’ha dedicat en cos i ànima a la creació d’obres literàries per a infants i joves. Amb el temps, ha esdevingut un referent –no només per als lectors sinó també per als escriptors que s’han incorporat més tard al panorama literari–, pel que fa a contes per a primers lectors i a novel·les per a infants d’edats mitjanes, en les quals aquests fan el pas del relat breu a la novel·la.
L’obra d’Alcántara destaca per la concisió, la precisió i una enorme sensibilitat a l’hora de tractar temes delicats que afecten les persones, com ara les pors, la diferència… tot barrejant, sovint i subtilment, realitat i fantasia.

L’escrit d’en Ricardo, a continuació:

Vaig néixer i créixer a prop d’un riu gran com un mar. I a prop seu vaig aprendre a necessitar la proximitat de l’aigua i el so de les onades per sentir-me a gust. Per això, quan vaig decidir instal·lar-me a Europa, Barcelona em va semblar el lloc ideal.
Vaig arribar a bord del Cristofaro Colombo amb la decisió de ser escriptor, amb un bagul ple de llibres, discos i la meva vella màquina d’escriure, sense bitllet de tornada perquè no preveia la possibilitat que les coses anessin malament, i amb tants somnis i il·lusions i tots tan eixelebrats que no tenia on desar-los.
Un cop instal·lat, vaig passar per diverses etapes: després de l’enamorament inicial amb la ciutat de Barcelona, va venir un període d’estranyesa, d’acords i desacords, de topar de cara amb la realitat, que no era tan amable com l’havia imaginada, de trucar a unes quantes portes sense donar-me per vençut. Per fi, tres anys després vaig aconseguir publicar el meu primer llibre: Guaraçú, a l’editorial La Galera i amb Maria Rius (il·lustradora) com a companya d’aventures. A partir de llavors, com passa amb l’arribada de la primavera, el camí va començar a canviar de tonalitats, i fins i tot va deixar de ser tan dur caminar.
Una mica més tard va sorgir la terrible pregunta: «D’on ets?». M’ho preguntaven aquí, perquè l’accent em delatava. També m’ho preguntaven allà, perquè ja no parlava com els altres uruguaians. «D’on soc?», intentava descobrir, com si fos una novel·la de misteri i amb les dades que em donava l’autor no tingués prou informació per intuir el final del llibre. Finalment em vaig aclarir, però em va caldre un temps.
Soc d’allà, de prop del riu, perquè és el lloc on vaig néixer, on vaig aprendre a reconèixer els sons i els colors, on vaig rebre les primeres carícies i abraçades (i també unes quantes esbroncades), on em van llegir els primers contes, on vaig anar al cinema per primer cop i on em van ensenyar a caminar amb el meu propi pas per trobar el meu lloc. També soc d’aquí, perquè amb la cadència del Mediterrani de fons, i gairebé sense adonar-me’n, em vaig començar a atansar als nous veïns i a conviure-hi, a compartir-hi desigs i aspiracions, a entendre algunes paraules de l’idioma que parlaven molts d’ells; el nou entorn va passar a ser la meva font d’inspiració, les parets del pis de lloguer van esdevenir l’únic lloc on em sentia a gust per poder escriure, perquè aquí el meu gran somni va deixar de ser absurd i es va fer realitat. Amb el pas del temps, sense exigències ni pressions, vaig perdre la vergonya i em vaig llançar a xampurrejar el català; això va passar a Londres, on només em podien sentir els meus amics Isabelle i Joan. I avui dia parlo en català, penso en català i fins i tot ben sovint somio en català. He arribat a la conclusió que el lloc on vaig triar viure, després d’un període de convivència, finalment m’ha adoptat, i també per això avui soc d’aquí.
Escriure em fa feliç, m’ajuda a ser una persona millor, perquè ajuntant lletres, pensaments i emocions ventilo les meves parts més fosques; escriure m’omple de vida, fa créixer en mi l’esperança que gràcies a les històries inventades es poden canviar algunes coses de la realitat que no estan bé.
No sé per què escric literatura infantil i juvenil; el món de la creativitat té els seus secrets. que no comparteix ni tan sols amb la persona interessada. Sé que soc on he de ser fent el que he de fer, amb totes les ganes i il·lusions del primer conte, enderiat a fer-ho cada cop millor.

Un agraïment a les companyes que han compartit les fotos de la tertúlia que heu vist en aquesta entrada. Gràcies Désirée, Imma, Laura i Maribel.

I també a en Ramon Besora i en Pere Sacot, ells ja saben perquè.

Tertúlia clandestina#12. Envelleix la Ventafocs?

Parlem de contes populars, de rondalles, i comencem recordant que hi ha nombrosos assaigs sobre el tema i fixen el punt de vista des de diversos angles.

Alguns autors com la Dolores Juliano se centren en fer aproximacions antropològiques, altres ho enfoquen des de la psicologia, com Bruno Bettelheim, o des de lo polític, com fa Jesualdo.

També tenim al nostre abast les obres de nombrosos folkloristes que van recollir i publicar les rondalles que els contaven les dones: Els germans Grimm, Perrault, Basile i sobretot a casa nostra Joan Amades, Jordi d’es Racó, Esteve Caseponce, Enric Valor i molts altres que pacientment van recuperar i ens van oferir la saviesa del poble.

S’han d’agrair, tanmateix, els esforços per classificar-los on destaca la taxonomia que van elaborar Aarne i Tompson i el treball extraordinari d’en Propp per establir les “funcions” a la seva «Morfología del cuento».

Però hi ha un espai que l’explica meravellosament l’Eva Martínez al seu “Sota la pell de llop” on ens ofereix una visió des del punt de vista de les emocions. És, sens dubte, el millor assaig que s’ha escrit sobre contes i rondalles en el segle XXI.

La bruixa ha de morir?

En els darrers anys es parla de si els contes són masclistes, si fan por als infants, si són cosa del passat o si als nens no els agraden. S’estan deixant d’explicar a les escoles; en alguna ocasió per por a enfrontar-se a les famílies que no acaben d’entendre el seu valor. Són pares i mares que fan afirmacions a la babalà, arbitràries, generalitzacions que sovint es refereixen a alguna experiència concreta o al seu fill. No hem sentit cap argument en contra dels contes populars que tingui una base sòlida, ni on la ciència de l’educació s’hagi pronunciat en aquest sentit.

Per aquest motiu i per mirar de posar una mica de llum a tot plegat, vam pensar que aquesta tertúlia era necessària i vam convidar a l’Eva, l’autora del llibre, mestra, psicòloga, especialista en aquest tema de les rondalles popular. L’Eva treballa a Vic, on està al capdavant de l’Espai Atena (https://www.espaiatena.cat/) fent acompanyament emocional i terapèutic a persones de tota mena i condició, també a infants i joves.

El poder dels contes

L’escriptor i etnòleg de Mali Amadou Hampâté Bâ va dir en un cèlebre discurs a l’UNESCO que “quan mor un ancià a l’Àfrica és com si es cremés una biblioteca” i volia significar precisament la idea que els contes, la tradició oral, són com un mirall on cadascú pot descobrir la seva pròpia imatge.

L’Eva Martínez també hi està d’acord. Diu que els contes són eines educatives molt valuoses per als nostres infants i fills perquè tenen un llenguatge simbòlic que parla directament al seu inconscient. Amb els contes, els infants aprenen a desxifrar les complexitats de la vida.

Sigui quin sigui el nivell escolar —de la bressol a l’institut— reservar un espai i un temps per a la narració és una de les vivències més gratificants que els podem oferir als infants. La màgia del moment està implícita en el fet de narrar perquè estem aliment la pràctica de l’oralitat, coneixent altres experiències i cultures, potenciant el pensament holístic i desenvolupant la imaginació.

Bé, aquest efecte de l’acte de contar, del ritual, també passa amb altres contes on tot és més senzill, més dolç. Son els contes “xuxes”.

La diferència està en que —i això ho explicava molt bé Gianni Rodari —quan expliquem el Polzet, per exemple, allà hi ha tot un repertori dels temes que trobem en altres rondalles:

• Hi ha en Polzet, el més petit dels germans, el minúscul, que apareix a altres contes populars. Recordeu els nanets de la Blancaneu?
• Hi apareix el número set, el més màgic de tots (les set cabretes i el llop, les set filles de l’ogre)
• El bosc i la casa al bosc.
• La bruixa i l’ogre, personatges obligatoris com el rei i la reina.
• Les botes de set llegües com a objecte màgic com poden ser les pomes embruixades o les varetes.
• La mort, el tema més rellevant, sovint camuflat.
• La partida i el retorn, també obligatoris.

El tema és interessant però com diu l’acabament que tanca alguns relats:

I aquí deixarem un soc per tornar-hi un altre cop…

Rondalles i emocions

La idea de la tertúlia anava en una altra direcció i vam poder sentir alguns pensaments que ens van trasbalsar, sentències brillants que l’Eva, amb un vocabulari entenedor, ens va deixar anar, com la idea que subjau sobre la necessitat que les mestres estiguem emocionalment sanes i centrades. La vaig trobar encertada i molt potent perquè a les escoles hi ha èpoques que es percep un nivell d’estrès que no és gaire bo. Es perden moltes hores emplenant papers o fent aplicatius i reunions poc profitoses, hores que haurien d’estar dedicades a les criatures.

Em va agradar el “zasca” a l’ensucrament disneià i a aquelles persones que canvien els finals del contes, així com als contes d’emocions que no van més enllà d’enumerar-les.

Respecte als populars, si un conte no ens entra, no cal que l’expliquem i prou. N’hi ha molts que segur que ens faran més patxoca. El que no hem de fer és canviar els finals.

La intervenció de l’Eva va durar una hora i quinze minuts però la sensació general és que el temps havia passat molt de pressa i ens vam emplaçar per fer una segona tertúlia, més endavant.

El més comentat, mentre prenien la copeta de cava posterior a la trobada, va ser el concepte de mare-madrastra (o mestra-madrastra) i també la idea que som mamífers (i mosseguem quan cal!)

Us recomanem la lectura de “Sota la pell del llop. Acompanyar les emocions amb els contes tradicionals”, editat per Graó.

Tertúlia #13 El sastre de llibres

La propera tertúlia serà el 8 de maig i començarem recordant una frase del llibre «Oliver Twist», aquella que diu:
Per cert que la seva lectura t’agradarà molt més que les seves cobertes… És a dir, no sempre, ja que hi ha llibres el mèrit únic dels quals és a l’enquadernació.

Tertúlia amb en Marc Boutavant

El passat dijous 18 de gener ens va visitar l’il·lustrador Marc Boutavant. Va ser una tarda molt profitosa i va ser molt generós explicant un munt d’anècdotes personals i dels autors amb els que treballa.

Va començar la trobada explicant com es va iniciar en la lectura. Resulta curiós que, igual que molts dels autors que conec, expliqués històries relacionades amb els tebeos. En el seu cas, a la seva infantesa, en un poblet a prop de Dijon, va recordar com anava a una mena de lloc on s’abocaven deixalles i allà recollia tebeos que l’apassionaven i dels que encara conserva una bona pila. També ens va comentar que era una època que les parets de casa seva estaven cobertes de paper pintat i el de la seva habitació tenia dibuixos d’esquirols, de boscos i animals diversos, i potser per això té aquesta tendència de fer animals en els seus contes.

Recorda que de petit dibuixava i no parava de dibuixar mentre els seus companys donaven puntades de peu a una pilota o tocaven el violí. No pensava que el seu futur estaria lligat a la il·lustració i no sabia que podia ser una professió. De fet, fins que va tenir divuit anys tenia la idea de dedicar-se a la medicina. Un dia, li van dir que hi havia escoles per aprendre a dibuixar, escoles de comunicació visual, i aquesta va ser la decisió que el va convèncer per marxar del seu poble i anar a París. Com podem imaginar, anar a París amb 18 anys és com si s’obrissin les portes del cel.

Ara hi viu a París i una de les aventures del Gos Pudent i el Gat Xafat, potser de les més estimades pels nens francesos, succeeix en aquesta ciutat. Fins i tot se n’ha fet una pel·lícula de dibuixos animats.

A París, en Marc treballa actualment a un estudi que té a casa seva però durant molt de temps va compartir un altre estudi amb un munt d’artistes (crec que va dir que eren disset).

De la seva obra destaquen algunes del llibres que ha fet en solitari com Mai facis pessigolles al tigre. N’hem parlat a: https://jaumecentelles.cat/2023/08/16/mai-facis-pessigolles-al-tigre-i-la-dificultat-dobeir/

També el conegut La volta al món d’en Muk que és amb el que es va donar a conèixer. Li va costar tres anys i era trencador perquè anava contracorrent en un moment en que les il·lustracions tendien a tons suaus i pastels i ell va arriscar creant un llibre amb molt de color i fulls brillants amb uns personatges que parlaven diferents idiomes mentre un os menut, en Muk, viatjava per tot el mon amb bicicleta.

És un llibre del que també es va fer una pel·lícula i els diferents capítols tenen cançons divertides. Les podeu trobar a Youtube. Aquí una, per si voleu fer karaoke:
https://www.youtube.com/watch?v=uYNs3MavjNo

En Marc també crea o ha creat joguines i trencaclosques per al conegut fabricant de joguines, Djeco, ha fet campanyes publicitàries per a Ford, Vodafone, així com embalatges per a Marks & Spencers o SONY, entre d’altres activitats plàstiques.

L’últim llibre que ens ha arribat és Les faules de La Fontaine que ja vam explicar en aquest blog:
https://jaumecentelles.cat/2024/01/09/faules-de-la-fontaine-amb-una-mirada-trapella/

La xerrada a l’Espai Llamps i Centelles es va centrar en les dues sèries més exitoses i conegudes: L’Ariol i el Gos Pudent.

ARIOL

Una sèrie de còmics dels que ja se n’han publicat una vintena a França i aquí en trobem en castellà i ara s’està traduint al català també (ja ha sortit el primer). En Marc al principi no ho veia clar però la insistència de l’autor, l’Emmanuel Guibert, el va convèncer i van començar a escriure i il·lustrar unes aventuretes, —ens recorden les trapelleries del petit Nicolas—, que es publicaven a revista per a infants J’aime Lire i quan en tenien unes quantes es passaven a llibres. D’aquella primera relació en va sortir una forta amistat entre ells.

En Marc ens va explicar com treballa, des de fa 22 anys amb una tauleta gràfica Wacom. Abans treballava amb acrílics i es tornava boig, diu.

En va mostrar l’evolució dels personatges i com, de mica en mica, van anar guanyant en profunditat, vocabulari i centrant-se més ens personatges secundaris que, malgrat parlen poc, tenen unes expressions que complementen perfectament el relat. Tot plegat té una mirada irònica de la vida i ens va contar que neix de la interacció dels seus amics i fills. Les peculiaritats de la personalitat, els gestos i les reaccions davant les situacions es traslladen als seus personatges.

De l’Ariol hem parlat en aquest blog:
https://jaumecentelles.cat/2023/07/21/marc-boutavant-il%c2%b7lustrador-de-les-aventures-de-lariol/

GOS PUDENT


Com que el temps se’ns va tirar a sobre, no vam poder comentar gran cosa del Gos Pudent i ho vam deixar per al dia següent que vam repetir trobada a Rubí, a la llibreria “Lectors, al tren!”.

Del Gos Pudent hem escrit en aquest blog:
https://jaumecentelles.cat/2019/09/30/un-gos-pudent-amb-un-cor-molt-gran/

https://jaumecentelles.cat/2023/11/10/gos-pudent-i-la-maquina-del-temps-una-aventura-espaciotemporal/

En acabar vam dedicar una estona a la signatura de llibres, a les fotos, i la copeta de cava corresponent. Va ser una tarda inoblidable.

Hem fet un petit vídeo que podeu veure a continuació:


Un agraïment a tot l’equip que ha fet possible aquestes trobades:

En primer lloc als assistents a les reunions per fer-nos costat i apostar per la literatura infantil i juvenil com a motor de canvi, com a eina que pot fer que els nostre infants (alumnes, fills) siguin més crítics i entenguin millor el món que els envolta.

Un segon agraïment a la Pilar i la Désirée, companyes del grup de treball i amigues que s’han ofert a acompanyar a en Marc Boutavant durant els tres dies que l’hem tingut a casa nostra. La Pilar i la Désirée en saben molt de literatura infantil i, a més, s’entenen bé amb francès. Ens van fer de traductores.

Un altre agraïment a la Montse i al Carles, llibreters de “Lectors, al tren!” una de les millors llibreries infantils que conec. Ens van fer el servei de venda de llibres de l’Ariol i del Gos Pudent.

Un agraïment a en Ferran que va ser l’instigador d’aquests encontres i qui va animar al Marc perquè vingués.

També a l’editorial Blackie Books, per subministrar-nos de llibres, pins, tattoos, adhesius i llaminadures diverses.

I finalment, un agraïment a en Marc Boutavant per acceptar la invitació. De fet, ell ja havia vingut a Catalunya en alguna ocasió. Crec recordar una participació seva al Mon Petit, i també una trobada amb els alumnes del Liceu Francès. Li agraïm que hagi vingut a l’Hospitalet i a Rubí, ciutats on necessitem el suport i l’impuls per fer-les més amables i millors. Estem més que agraïts quan això passa.

Tertúlia clandestina#10 De fil i cotó. Una aliança entre l’Hospitalet i Elx

De fil i cotó” és una expressió que ens recorda les cançons populars del País Valencià. Va ser idea d’uns mestres d’Elx que van recollir les cançons que es cantaven pels pobles dels voltants en un llibre que va fer fortuna i es va exhaurir ràpidament. D’aquell llibre, que després s’ha anat reeditant, en queda sobretot l’expressió “de fil i cotó”.

A l’Espai Llamps i Centelles vam organitzar la desena Tertúlia Clandestina amb mestres d’Elx que formen part, des de fa moltíssims anys, des del 1983, d’un col·lectiu que s’anomena “Col·lectiu Literari Pep Sempere” i el seu objectiu és molt semblant al de les persones que habitualment ens reunim a les Clandestines que no és altre que impulsar el coneixement de la literatura entre els infants i joves. Per aquest motiu ens va semblar idoni convidar-los a venir i que ens expliquessin com s’organitzen, i intercanviar idees, materials, estratègies, etc.

El Col·lectiu Pep Sempere està format en l’actualitat per deu persones lligades al món de l’educació, algunes jubilades i altres en actiu.

Vam començar cantant, aprofitant que era el dia de Santa Cecília i, com no podia ser d’altra manera, amb unes “cançonetes de fil i cotó”.


Després, els convidats, la María Blasco, la Josefina Jordán, la Llum Sabater i l’Antonio Pavón, ens van contar de diferents maneres alguns del llibres que els han agradat. Ho van centrar en el tema VIATGES. Va ser interessant veure com la Maria dramatitzava “Dos ratones” o com la Josefina ens feia veure què s’amaga darrera d’“On va aquesta gent”, la Llum ens relatava “El camí de la muntanya” i en Toni ens mostrava com a base de preguntes es pot fer veure als infants què s’amaga darrera d’un relat, en aquest cas, darrera de “Migrants”.

També vam signar un document per seguir en contacte i vetllar per una bona relació que ens pugui portar a ampliar l’Aliança, any rere any amb d’altres grups de mestres o persones interessades per la literatura infantil i juvenil d’altres indrets de la península (Navarra, Madrid, Andalusia, Galícia, etc) amb qui esporàdicament tenim intercanvis en les Jornades o Encontres que s’organitzen arreu. Imaginem una xarxa de persones connectades via correu electrònic, i amb algunes trobades presencials, que impulsin el coneixement de la bona literatura i facin créixer els nostres infants com a persones més crítiques, imaginatives i respectuoses.

Amb la presència dels vint-i-cinc assistents i emparats per l’Anna Vilar, que va fer de valedora, vam signar un acord —ALIANÇA L’HOSPITALET – ELX (ALHE)— que conté i ens compromet amb els següents punts i condicions.

Primera. Es comprometen a vetllar per la promoció de la literatura infantil i juvenil mitjançant una actitud positiva, reflexiva, i activa, amb l’objectiu d’impulsar la lectura entre els infants i joves.
Segona. Mantenir un compromís ferm contra el pensament únic, contra la incapacitat d’imaginar un món millor, contra l’absència de riscos que trenquin la possibilitat d’aventures i contra una vida sense propòsits.

Tercera. Apostar per la rebel·lió dels lectors i potenciar el conreu de la imaginació, de la memòria, de la recerca de preguntes que busquin noves preguntes, conjurant-se per mantenir l’eterna curiositat, el desig de saber habitar les paraules.
Quarta. Establir un canal de comunicació mitjançant les xarxes socials i intercanviar periòdicament recomanacions, estratègies, idees i recursos relacionats amb la lectura i l’escriptura que resultin reeixits.
Cinquena. Vetllar per l’ampliació de l’Aliança a d’altres grups, entitats o col·lectius del territori nacional.

Sisena. Reivindicar constantment una lectura en llibertat, crítica, participativa, compromesa i creadora.

I després, la copeta de cava habitual i una conversa distesa recordant que la propera trobada serà el 18 de gener amb la presència d’en Marc Boutavant, il·lustrador francès de sèries exitoses com “Gos Pudent” “Ariol” i altres.

Un petit reportatge, a continuació!

TERTÚLIA CLANDESTINA#10: De fil i cotó. Els millors llibres de 2023

Els convidats de la propera tertúlia clandestina es declaren navegants però, en els temps actuals, el vent els duu a navegar per les xarxes socials i descobrint la força de la col·lectivitat.

Amb la idea d’establir connexions, el 22 de novembre iniciarem un projecte en el que creiem i volem anar de la mà dels millor navegants, capaços de “surfejar” els llibres però, sobretot, capaços de capbussar-se i arribar a l’interior, al fons, del que amaguen entre línies, en una cantonada del capítol catorze, o interpretant les imatges poderoses que ens ajuden a entendre el mon. Aquests convidats especials que tindrem a la propera tertúlia clandestina, ens recorden aquell neda-que-neda que ens convidava a “nedar tots molt junts, com si fóssim el peix més gran del món, nedant en l’aigua fresca del matí i en el sol del migdia, per espantar el gran peix…”

Abans de salpar, els hem obert les portes de l’Espai Llamps i Centelles per dissenyar les etapes del projecte, bo i sabent que arribarem a diferents ports i aconseguirem que altres navegants se sumin a l’aventura.

En aquesta primera trobada compartirem lectures i ens explicaran quins són alguns dels seus llibres preferits. També presentarem el tríptic de lectures recomanades que cada any, abans de Nadal, posem a la vostra disposició per si us serveix d’orientació.

Us recordem que no diem mai qui ve a la tertúlia però us donem algunes pistes. Una és el títol de la trobada: «De fil i cotó», una expressió que empren al lloc on viuen els convidats, un lloc on els agrada molt cantar. I per tant, ja és una bona pista perquè ens recorda que són bona gent. Un poble que canta no pot morir mai, diuen. Potser la contrasenya “Pep“, també us pot pistar.

Us ho explicarem tot plegat a la trobada del proper dimecres 22 de novembre. Us hi esperem!

RECORDEU:
Tertúlia clandestina “DE FIL I COTÓ. Els millors llibres del 2023”

Data: dimecres 22 de novembre de 2023
Hora d’inici: 18:00
Hora d’acabament: 19:30
Contrasenya per accedir: en aquesta ocasió és PEP, però si mostreu el carnet VIP podeu entrar directament i teniu seient reservat a la primera fila.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.
Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)