Pagès

by

«Quan el cor et va de pressa» i l’ansietat d’una jove de 17 anys

De vegades, diem que hem començat a llegir un llibre i no hem pogut parar fins que hem arribat al final. És el que m’ha passat amb «Quan el cor et va de pressa».

Quan he arribat a la darrera pàgina (Després de les vacances d’estiu, però… qui ho sap? Hi ha altres instituts. Altres opcions) he tingut la sensació de sortir canviat perquè el tema m’ha colpit. També estic agraït per com l’escriptora ens presenta un camí que marca una nova vida a la protagonista.

El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi.

La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes.

La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials, a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac.

Sortosament, la noia té uns pares comprensius i convençuts que aviat es tornarà a posar bé, sobretot la mare perquè el pare, un pare arquetípic que té una implicació a llarga distància, treballa com a responsable d’una obra a Polònia i para poc per casa. Els companys de l’Institut i els professor també son comprensius i li envien missatges amb desitjos de recuperació ràpida.

Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes i amables que li faran costat: La Vicky, una noia amb discapacitat del desenvolupament, la seva mare, la Bianca, i la Gillian, de 84 anys, totes tres amb maneres diferents d’anar avançant per la vida. De tota manera, aquest no és el tema del relat, però aporten una dosi d’humor necessària i s’agraeixen els petits detalls i les sensacions que ens provoquen, per exemple, els sons i les olors que es descriuen.

La novel·la té capítols breus i està escrita amb un estil senzill i que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós.

Lectura recomanada per a joves a partir de 12 anys. També pot ser una bona activitat per fer lectura guiada amb els nois i noies de sisè de primària.

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant a:
https://www.pageseditors.cat/media/docs/9788413035796_L33_23.pdf

LES DADES:
Títol: Quan el cor et va de pressa
Autora: Mette Vedsø
Il·lustradora: Lorena Rivega
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Jove, 13
Pàgines: 174
Lleida, 2024

by

«Salvatges i homes» et colpeja fort

Si us va impactar l’anterior relat d’Annelise Heurtier, autora de Sweet Sixteen, aquest Salvatges i homes també us deixarà petja.

D’entrada, crida l’atenció la coberta i penses que és un muntatge però t’equivoques perquè és real i la història que llegiràs gira al seu voltant, o millor dit, al voltant d’un dels homes que hi apareixen.

La novel·la explica com, l’any 1931, un jove canac, de nom Edou, una mica rebel, quan s’assabenta que alguns dels seus amics han estat seleccionats per anar a Paris on es farà una gran mostra de la cultura de Nova Caledònia —una mena d’exposició universal (exposició colonial, en deien)— decideix que ell també hi anirà.

Ho aconsegueix amb una estratègia curiosa i quan arriba a París, es trobarà tancat durant mesos en una mena de cabanes senzilles i obligat a actuar per al públic parisenc fent de salvatge, antropòfag menjador de carn humana i vestit com hem vist a la coberta. És un zoo humà.

Quan vaig arribar a aquest punt de la lectura, vaig tancar el llibre i vagi començar a investigar si realment hi havien hagut zoos humans i, oh! Sorpresa! Era una pràctica (o negoci) estesa per diferents països d’Europa, al nostre també. Vaig recordar la polèmica que hi va haver amb “el negre de Banyoles” i tot va començar a encaixar. Mira que n’arribem a ser de bèsties!

Si aneu al cercador i escriviu “zoos humans” o similar trobareu moltes evidències (textos i sobretot imatges) d’aquesta pràctica, sortosament prohibida actualment.

Edou i els seus companys han d’actuar per a un públic que va a veure com criden com caníbals, vestits amb collarets, mig despullats, fent balls de guerra inventats, etc.

En paral·lel, l’autora ens presenta un personatge inventat que pertany a la classe alta, a una bona família, i aquest noi, de nom Víctor, per casualitat descobreix que els canacs parlen francès, saben llegir i escriure, pensen, son cristians creients i han estat enganyats per fer aquesta pantomima.

A partir d’aquell moment, en Víctor farà tot el possible per desemmascarar l’engany.

Amb els dos punts de vista, ens podem fer una idea precisa de com va començar el racisme, la força de la propaganda, què van ser els zoològics humans, com els nadius de diferents zones del món van ser absorbits i culturitzat.

Una lectura recomanada per a joves, a partir de quinze anys.

Hi ha un encertat epíleg d’Antumi Toasijé, historiador panafricanista, expert en antirracisme, i president del Consejo para la Eliminación de la Discriminación Racial o Étnica (CEDRE), en el que fa un recorregut per la història dels zoos humans i del racisme a l’estat espanyol.

LES DADES:
Títol: Salvatges i homes
Autora: Annelise Heurtier
Traductora: Elisabet Ràfols-Sagués
Editorial: Pagès
Pàgines: 244
Lleida, 2024

edició original francesa

by

Vallverdú i les seves «Geografies»

L’estiu també és temps de relectures, de lectura pausada, d’aquells exemplars que ens han acompanyat i alegrat algun moment de la nostra vida. Aquest estiu he aprofitat que al Palau Robert de Barcelona hi ha una exposició dedicada als cent anys del naixement d’en Josep Vallverdú per tornar a disfrutar d’una de les seves novel·les. Vaig comprar el llibre i el vaig llegir l’any 1985. Era la segona edició de Saberut i Cua-verd, una novel·la que va ser mereixedora del Premi Nacional de Literatura Infantil l’any 1983.

Saberut i Cua-verd és la història d’una amistat curiosa entre un colom jove i presumit i un llangardaix vell i pacífic. Es troben cada dia i conversen de diversos temes però, sobretot, dels homes, aquests éssers que fan coses tan estranyes com barallar-se entre germans. Són un seguit de contes o anècdotes amb els que en Vallverdú fa un repàs, o millor una crítica, de com som o podem ser les persones. Està molt ben escrit i, rellegit quaranta anys després, manté la ironia i l’humor habitual en aquests escriptor.

A l’homenatge que es va fer al novembre passat per celebrar el 40è aniversari de l’IBBYcat a 40 Sèniors Literaris de la literatura infantil i juvenil catalana, no va poder assistir però les seves paraules van quedar recollides en una petita publicació que podeu descarregar al web de l’Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/) i on podeu llegir el següent:

Jo amb la host dels meus llibres

El 1960 és l’any que publico el meu primer llibre en català per a joves: El venedor de peixos, amb Arimany; aquella primera novel·la es reedità molts anys, en altres editorials.

Jo no estava decidit a continuar per aquell camí, però tanmateix vaig escriure dos originals més, i un d’ells obtenia el primer Premi Joaquim Ruyra: Trampa sota les aigües. Érem a mitjans dels anys cinquantes del passat segle, feia poc que havia aparegut Cavall Fort i hi vaig entrar amb un reguitzell de contes, durant uns anys; també prenia com a editorial La Galera arran de l’èxit de Rovelló, premi Josep Maria Folch i Torres. En una dècada havia rebut els dos guardons cabdals de la literatura narrativa catalana per a joves. A partir de Rovelló vaig prometre al director Dòria, de La Galera, que els faria un llibre a l’any. I almenys vuit o deu títols van anar així.

És realment l’època daurada, amb En Roc Drapaire (també premiat), Tres xacals a la ciutat, Un cavall contra Roma, L’home dels gats, Els inventors de fantasmes, L’alcalde Ferrovell…

Sempre que se m’ha acudit una trama d’aventura consistent m’he llançat a escriure-la. L’autor de narrativa per a joves «viu» la peripècia argumental amb l’ardorosa intensitat amb què després la llegiran els minyons i noietes. Per molt important que la crítica hagi trobat un llibre meu per a adults, jo he gaudit més amb la narrativa per a joves.

Però no vaig ser només autor en aquell terreny, sinó en múltiples: llibres de text, de viatges, del jo, teatre i fins més de setanta traduccions. En una segona etapa, anys setantes i vuitantes del segle passat, augmenten els llibres «per a grans»: autobiografies, llibres de records, evocació de llocs de residència… editats a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida, i minven relativament les narracions juvenils; les infantils decreixen de ple. Les narracions juvenils són destinades a joves i adults alhora, editades ara quasi totes per Pagès (La presó de Lleida, El patró Gombau, Honorable fugitiu, Terra de llops), tot i destinar-ne algunes a La Galera (El testament de John Silver).

La tercera etapa correspon a l’edat més avançada, passats els vuitanta-cinc. És quan em sento cridat al poema, i m’hi endinso, faig poesia com a dedicació més compromesa. El poema és el refugi d’or de la vellesa, els sentiments i els records prenen en l’edat avançada una intensitat arrabassadora, i el llenguatge esdevé afinat, exigent, fiblador i emotiu.

Hom sent, en bastir el poema, al mateix temps escolar-se la vida i renéixer a una nova dimensió. La prosa paral·lela a la poesia serà, en aquesta saó, textos d’evocació, autobiografia, anecdotaris. Ja he publicat sis volums de poemes, que han rebut molt bona acollida de crítica i públic. Darrerament, com una flor solitària, La Galera ha publicat a tota honor una nova novel·la per a infants, El vuitè nan.

No descarto res, estic a l’expectativa de l’any 2023, el del centenari, que em serà dedicat, per al qual reservo l’aparició d’algun volum. Si mentrestant apareix a l’horitzó un argument prou bo per a la quitxalla, doncs em posaré davant les tecles per viure amb els lectors l’aventura.
Salut hi hagi!

I si encara no ho heu fet, teniu fins al 11 de setembre per deixar-vos caure pel Palau Robert. Val la pena conèixer qui és en Vallverdú i què ha escrit. L’exposició és senzilla (potser massa) i està formada per uns plafons que fan un recorregut per la seva vida i uns expositors on es recullen els llibres que ha escrit i traduït. També hi ha una petita sala on es pot veure l’entrevista que li va fer en Xavier Graset al Més324 (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lany-vallverdu-amb-josep-vallverdu/video/6204228/)

by

«Un estiu de luxe» en un paradís inversemblant

Fa uns dies, una amiga ha tornat d’un viatge a Noruega, a Bergen concretament. Me n’ha parlat meravelles d’aquell país, de la seva cultura i del seu nivell de vida. No he estat mai a Noruega i la imatge que tinc coincideix amb el que m’ha explicat.

La lectura d’«Un estiu de luxe» m’ha fet veure que, a tot arreu, les classes socials estan ben incrustades, que la pobresa no és patrimoni de determinats països i que les desigualtats existeixen vagis on vagis.

Aquesta novel·la extraordinària de Marianne Kaurin presenta una història romàntica, malgrat que pugui semblar un cant a l’amistat i a l’aventura. També hi ha un transfons que ens fa pensar que les mentides no porten enlloc i que cal acceptar-se tal com és cadascú.

Al primer capítol ens explica el darrer dia de curs d’un grup d’alumnes de sisè que s’acomiaden fins al setembre, quan es trobin al primer curs de la secundària. Justament aquell últim dia de curs arriba un nou alumne, en Vilmer:

Té una mà a la butxaca i a l’altra hi té una gorra. La samarreta que porta és de les que venen al zoo, i fa l’efecte que els pantalons curts marrons com un cagarro li venen una mica grans perquè li fan bosses, però no la mena de bosses que estan de moda i que queden tan bé.Porta unes sabatilles de roba que fa un segle o dos devien ser blanques. Té els braços i les cames prims i més aviat pàl·lids, i sembla que tots aquells rínxols no parin de bellugar-se-li dalt del cap fins i tot quan s’està ben quiet.

En Vilmer i la protagonista de la història, l’Ina, son els dos joves que viuen en un barri deprimit, pobre, i són els únics que aquell estiu no aniran de vacances enlloc.

L’últim dia de classe, l’Ina explica als seus companys que ella i la seva mare passaran uns dies al sud en un complex hoteler de somni. «El sud no és cap lloc concret», protesta una de les nenes de la classe. I és ben cert que el sud no és cap país que un pugui assenyalar al mapa del món.

És una mentida ben grossa perquè la realitat és que l’Ina no sortirà del barri on viu amb la amb la seva mare.

El sud no és cap lloc concret, però si es pensa bé potser que el sud sigui qualsevol lloc.

A partir d’aquest punt, la novel·la va explicant l’estiu de l’Ina i com s’ho passarà de bé amb en Vilmer, el seu veí, amb qui construiran una mena de paradís perdut en un soterrani abandonat a prop de casa seva. Es barallaran, riuran, s’enamoraran i viuran unes vacances úniques.

És una novel·la que es llegeix força bé, que té bon ritme i que, de tant en tant, com a les bones novel·les, un fet inesperat fa trontollar tot el que estem esperant que passi.

M’ha agradat força i és una bona lectura per a recomanar als alumnes de primer d’ESO.


LES DADES:
Títol: Un estiu de luxe
Autora: Marianne Kaurin
Il·lustradora: Lorena Rivega
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú
Pàgines: 286
Lleida, 2022

by

«Pequeño diccionario de ecofeminismo», un llibre coral

Aquest és un llibre de relats que comparteixen el mateix origen: Se’ls va demanar a un bon grapat d’infants que definissin algunes paraules que parlen de com cuidar a la gent i també a la natura.
És un procés creatiu diferent i amb un resultat desigual perquè hi ha relats molt potents i altres de més previsibles. Com a idea és molt aprofitable a l’escola o a casa perquè ens permet jugar a inventar-ne d’altres i a aprofundir en temes vitals.

A la introducció podem llegir:
Les preguntaron a las niñas y a los niños qué significaban algunes palabras.
Palabras que hablan de que somos naturaleza, que cuentan que dependemos de los ecosistemas porque nos proporcionan todo lo necesario para la vida: oxígeno, alimento, agua, cobijo, energía, minerales,
tierra fértil…
Palabras que hablan de que nuestra vida no sería posible sin que nos cuidaran, y que cuidar implica hacer un montón de tareas como lavar la ropa y emparejar los calcetines antes de meterlos en el cajón, limpiar la casa, cambiar las sábanas y hacer las camas, llevar y recoger del colegio a las niñas y niños que todavía no saben ir solas, hacer la comida suficiente para que nadie se quede con hambre, acariciar la frente para ver si hay fiebre, dar abrazos para calmar la tristeza, leer un uento o dos o tres… Cuidar es hacer muchos trabajos que, a menudo, son invisibles porque no se realizan a cambio de dinero. Trabajos que, mayoritariamente, hacen las mujeres. Vecinas, madres, abuelas, tías, sobrinas, amigas.
También mujeres migrantes que han tenido que dejar de cuidar en sus lugares de origen para ocuparse del cuidado de las personas que viven en los países que construyen las fronteras.
Estamos deteriorando la naturaleza pisoteando la tierra de la que dependemos y no valoramos a las personas que asumen esas tareas de cuidados imprescindibles para que podamos vivir.
¿Cómo es posible que destruyamos e infravaloremos aquello de lo que depende nuestra vida?
Las niñas y los niños comprenden la importancia de las palabras porque saben que es necesario entender la rugosidad de los troncos de los árboles para poder treparlos y conocen los mejores recovecos del bosque para jugar al escondite y sienten, en algún momento de cada día, que los besos y las canciones son igual de importantes que poder comer cuando cruje el estómago.
Después, con las palabras de cada letra del abecedario, surgió una historia…


Al primer relat, el que correspon a la lletra A els infants d’entre 5 i 9 anys defineixen Abrazos alegria, amamantar, alternatives, amor i árbol. Amb aquestes sis paraules l’autora, la María González (de qui havíem ressenyat el seu magnífic “Viure”) composa una història de tres o quatre pàgines.
Després es passa a definir paraules que comencen per la lletra B i es repeteix el cicle.

Vaig tenir l’oportunitat de preparar una guia de lectura, conjuntament amb la mestra Laura Lagunas, sobre aquest “Pequeño diccionario de ecofeminismo” i ja es pot descarregar al web de l’editorial Milenio. Bé, també el podeu baixar clicant a continuació:

pequeno-diccionario-de-ecofeminismo-cat-guia-didactica

LES DADES:
Títol: Pequeño diccionario de ecofeminismo
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Celia Sacido Martín
Editorial: Milenio
Pàgines: 200
Lleida, 2021

by

Tot el que sap l’Alejandro, un clàssic reeditat

S’ha tornat a publicar «Tot el que sap l’Alejandro». Una bona notícia perquè estava exhaurit (L’havíem llegit en una edició d’Oxfort de l’any 2006) i ara Pagès editors l’ha traduït al català i el presenta amb una edició molt cuidada i que agradarà als nois de 10 anys.

La novel·la comença amb aquesta declaració:
“Ja n’estic tip, que els grans em diguin que no tinc ni idea de res. Així que penso escriure totes les coses que he vist amb els meus ulls i que he sentit amb les meves orelles. També apuntaré tot el que em vingui al cap cada cop que em passi o que trobi alguna cosa interessant. Per tant, quan em facin callar, trauré el quadern amb tot d’apunts de la meva vida i els ensenyaré que, per poca cosa que sigui, i tant si en tinc, d’idea, de la vida! Bé han de saber com veig les coses. Amb aquest quadern aconseguiré canviar el color espantós de les parets de casa i altres coses importantíssimes. No tindran més remei que escoltar-me.”

El relat és dolç i ple d’humor. Els capítols són breus, com píndoles separades i que es poden llegir en qualsevol ordre. No cal seguir la numeració habitual però es recomanable.

L’Alejandro és un nen de vuit anys que va explicant tot el que li preocupa i l’envolta i pot pot ser un bon model per invitar als infants a explicar el que els hi passa “a la manera de l’Alejandro”. Per exemple, les lliçons de filosofia com, quan diu:

Ser algú a la vida vol dir ser enginyer o paleta o professor o policia. La mestra diu que, quan els nens es fan grans, acaben sent algú i que ens hem d’esforçar per arribar a ser algú bo. A mi em sembla que s’equivoca. Si és cert que ens tornarem algú ,ara què som, res? Jo crec que tots som alguna cosa, tant se val la mida que fem, ni si anem a l’escola o som grans i importants.

Les primeres pàgines aquí:
https://www.pageseditors.cat/media/docs/9788413030944_L33_23.pdf

LES DADES
TÍTOL: Tot el que sap l’Alejandro
Autor: Andrés Pi Andreu
Il·lustrador: Luís Castro Enjamio
Traductora: Yannick García
Editorial: Pagès
112 pàgines
170 x 240 mm
Col·lecció: Nandibú Singular
Lleida, 2019

by

«L’arbre dels desig», un relat ben construït

La Katherine Applegate té la mà trencada en això d’explicar històries i emocionar-nos. Ja ens va fer creïble la història de l’Ivan, el goril·la del centre comercial, posant la narració en primera persona, com si fos l’Ivan qui ens expliqués què li va passar. Ara ho ha tornat a fer, però encara és més fascinant perquè seguim els pensaments i les converses d’un arbre, un roure que ens explica els fets que van ocórrer els dies previs a l’u de maig, data en que se celebra una tradició centenària on moltes persones lliguen a les seves branques cintes, draps, notes, etiquetes, etc. amb els desigs més diversos que puguem imaginar.
«L’arbre dels desig» l’han situat a la franja «per a infants a partir de deu anys» i crec que està bé, però sobretot els adolescents —i els adults— podem disfrutar molt amb el llibre. A més a més de la peripècia que es narra, hi ha frases i pensament molt potents que són un tractat de filosofia de vida. Genial.
«L’arbre dels desigs» ens explica que el Roig és un arbre de ciutat, un roure vermell força alt, de mitjana edat —216 anys, com els anells que té—, i en el que hi viu un corb amic, la Bongo, pessimista, amb l’oïda fina i amb capacitat per emetre sons estranys i peculiars, i altres animals que ocupen les cavitats que hi ha al tronc (cries d’opòssum, cries d’òliba, petits ossets rentadors, etc.)
La única regla que hi ha en aquest arbre que és la casa de tots ells és que no poden parlar amb els humans.
Al barri on està l’arbre dels desigs hi han viscut des de fa molts de temps famílies vingudes d’arreu del món, italianes, xineses, espanyoles, africanes. Tot sembla estar en ordre, però un bon dia s’instal·la una família musulmana i aquí és on comencen els problemes perquè la comunitat (o una part d’ella) no els accepta. Hi ha conductors que els criden i els insulten quan passen pel davant amb els cotxes, hi ha qui els llença ous a la façana i, el pitjor de tots, un jove que amb un tornavís grava a l’escorça del roure la paraula «FORA!»
Aquest rebuig atrau a bona part de la comunitat. Els periodistes i la policia es presenten, i fins i tot, la propietària de les cases i de l’arbre vol aprofitar l’ocasió per tallar-lo, amb l’excusa que les seves arrels malmeten les voreres, que les fulles cauen als canalons que recullen l’aigua de pluja, que és molest, vaja! Decidida, contracta una empresa que ha de talar l’arbre de soca-rel.
A partir d’aquest punt, la novel·la fa un gir espectacular i la narració es torna més vital i ens toca molt la fibra sensible, convidant-nos a participar del conflicte veïnal, perquè al cap i a la fi, es tracta d’una situació que també vivim a casa nostra. Només hi ha una petita diferència i és que nosaltres no sempre tenim un roure com el del llibre, capaç de fer miracles, com si fos l’àngel de la guarda de la Samar, fent-nos entendre el poder que tenim les persones i com de valuosa n’és l’amistat.
L’arbre del desig es llegeix bé i recomanem la seva lectura amb una llibreta al costat per anar anotant els pensament filosòfics que seran un bon motiu de comentari i discussió a l’aula o al club de lectura.
Una de les accions que veiem al llibre pot ser fàcilment exportable perquè al pati de l’escola sempre hi ha un arbre que està esperant que li pengem cintes, llaços, dibuixos, fotografies, llaminadures o el que vulguem perquè, com el Roig, té la seva màgia i només cal que obrim bé els ulls i les orelles per sentir-la.

LES DADES:
Títol: L’arbre dels desigs
Autora: Katherine Applegate
Il·lustrador: Anna Clariana
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès (Col·lecció Nandibú)
ISBN: 978-84-1303-059-3
218 pàgines
14 x 20 cm
Lleida, 2019