Després de dos anys sense publicar res, ja teníem ganes d’un nou llibre d’OQO, sobretot per a la col·lecció Q. Bé, sí que van fer una reimpressió de Montañas en la cama, imagino que per la gran demanda i la quantitat de peticions que hauran rebut al seu correu electrònic.
El cert és que ens n’alegrem de la presentació de Lápices primos, un àlbum il·lustrat escrit per José A. Ramírez Lozano amb dibuixos de Natalie Pudalov.
Los lápices no lo saben. No saben que tienen primos y que un día descubrimos su parentesco, que son nietos todos de la Tiza y del abuelo Tizón.
imatge de Làpices primos extreta del web d’OQO
Per escriure utilitzem llapis, bolígrafs, plomes, retoladors, guixos… però, què passaria si provéssim a fer-ho amb els cosins dels llapis?, quins són? Això és el que ens presenta el llibre i ho fa amb una gran dosi d’imaginació i fantasia.
Perquè es pot escriure i dibuixar amb altres estris i elements de la vida quotidiana. Es pot dibuixar amb una canya de pescar? Es poden escriure històries amb una agulla de fer mitja? I tant! Les possibilitats són infinites i les anem descobrint pàgina rere pàgina acompanyades d’unes imatges que conviden a la seva contemplació perquè la proposta plàstica de la Natalie Pudalov no ens deixa indiferents amb la quantitat de detalls que s’amaguen a totes les pàgines.
Un àlbum il·lustrat molt poètic recomanat per a infants entre vuit i dotze anys. Es presta a treballar-o a l’aula i a inventar noves formes i nous estris d’escriptura.
Dades:
Lápices primos
José A. Ramírez Lozano & Natalie Pudalov
15,50 €
40 pàgines
Setembre 2016
imatge de Lápices primos, extreta del web d’OQO editora
El Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT) convoca el 12è Premi de Literatura Infantil «Atrapallibres», i el 21è Premi de Literatura Juvenil «Protagonista Jove» amb el propòsit d’estimular en els infants la lectura d’imaginació.
Els llibres seleccionats es divideixen en diverses categories atenent a les edats lectores i poden participar tots els centres de primària i biblioteques de les Balears, Catalunya i País Valencià.
La selecció de llibres s’ha fet d’entre els publicats des del maig de 2015 a l’abril de 2016.
L’objectiu del Premis de Literatura és aconseguir que el major nombre possible d’infants i joves llegeixin els llibres seleccionats; es constitueixin com a Jurat dins de cada centre o biblioteca; els presentin i defensin davant dels seus companys i, entre tots, anomenin el que consideren millor. Es pretén que la seva veu es faci sentir, donant-los l’oportunitat de funcionar com a Jurat amb repercussió més enllà del centre escolar i de la biblioteca.
Els llibres que opten al premi “Atrapallibres” són:
Categoria 9 anys El meu gran arbre. De Jacques Goldstyn
Ed. Tramuntana Brisca d’Andreu Martín
Ed. Cruïlla Res no és com diuen els contes d’Anna Tortajada
Ed. Animallibres
Categoria 10 anys Un indi al jardí d’Agnès de Lestrtade
Takatuka L’últim gat birmà de Rosa Moya
Bambú L’aprenent de bruixot i els Invisibles de Jordi Sierra i Fabra
Edebé
Categoria 11-12 anys El noi que nedava amb les piranyes de David Almond
Bambú El nen que va xatejar amb Jack Sparrow de Francesc Puigpelat
Bromera Duna de Muriel Villanueva
Babulinka Books
Els llibres que opten al premi «Protagonista Jove» són:
Categoria 13-14 anys Adam i Thomas d’Aaron Appelfed
Cruïlla Un monstre em ve a veure de Patrick Ness
Sembra Llibres L’artilleria de Mr. Smith de Francesc Puigpelat
Bambú Magnus Chase i els Déus d’Asgard 1: L’espasa de l’estiu. De Rick Riordan
La Galera
Categoria 15-16 anys Les pereres fan la flor blanca de Gerbrand Bakker
Raig Verd L’efecte Calders de Santi Baró
La Galera La venjança dels Panteres Negres de Gemma Lienas
Bromera Connexions d’Elisabeh Stewart
Cruïlla
Com qui no vol la cosa ja han passat cinquanta anys de la publicació de EL ZOO D’EN PITUS, un dels llibres mítics de la col·lecció El Grumets de la Galera.
Vaig tenir la sort de compartir un matí amb en Sebastià Sorribas, l’autor, a les antigues oficines de l’editorial Graó, conversant, juntament amb en Joaquim Carbó, del que va significar per a tots dos la publicació de El Zoo d’en Pitus i de La casa sota la sorra.
M’agradaria compartir aquells moments amb els qui no vau llegir l’entrevista que vam escriure a la revista GUIX en el seu dia. Només cal que cliqueuAQUÍ
També us recordo que durant aquest estiu a les biblioteques de Girona s’han fet moltes activitats relacionades amb l’efemèride. Si us afanyeu encara podeu gaudir d’algun espectacle i/o exposició fins a finals de setembre.
Per exemple, la que es pot visitar a la Biblioteca Just M. Casero (Plaça de l’Om, 1, 17007 Girona).
Es tracta d’una exposició vivencial acompanyada de les il·lustracions de la Pilarín Bayés i d’una ambientació que et fa sentir dins el llibre.
La Montse Marcet (lectors al tren!) torna a impulsar una altra exposició. En aquest cas de la il·lustradora Noemí Villamuza. Es podran veure els seus originals i també els llibres on es troben. Per fer-ho més bonic han organitzat lectures de relats, anecdotaris, i cants i balls de grafit (no sé que és però sona bé…)
Crec que també hi haurà algun raconet amb objectes personals de l’autora.
L’exposició només estarà deu dies o sigui que val la pena programar l’escapada fins a Rubí.
La Montse ens recomana especialment la presentació del dia 16 a les 19 h. Amb paraules seves: “La Noemí explicarà com treballa i ho regarem amb un Rioja boníssim! No falteu!”
Podeu seguir la informació que es generi al facebook Il·lustríssima Noemí Villamuza i també a Lectors al tren!
Recordeu: Del 16 de setembre al 25 de setembre a La Claraboia (Carrer Sant Miquel, 9 Rubí)
Diria que també es podran comprar els originals, si hi esteu interessats, però no estic segur.
Em comenta el meu amicDanielque a l’escola internacional on treballa (a Xangai, Xina) estan negociant la presència d’en Chris Bradford, un autor angles. Farà una sessió amb els alumnes de 8-9 anys. Fins aquí tot normal, però després m’explica en que consistirà la peculiar sessió i se m’obren els ulls com a plats…
En Bradford és l’autor d’una sèrie de llibres sobre arts marcials (ninges, samurais, karatekes, judokes, etc. ) molt populars a Anglaterra i arreu del món, també a la Xina i al Japó. En castellà només tenim els tres que va traduir Edicions B i que anoto més endavant. També té una sèrie de llibres sobre guardaespatlles i escortes.
Ha escrit 18 llibres de ficció que s’han publicat en més de 20 idiomes, tots de temàtica similar. Diu : “Escric el tipus de llibres que m’agradaria llegir, plens d’acció incessant, personatges creïbles i una trama que t’atrapa”
Chris Bradford va néixer el 1974 a Aylesbury, Anglaterra, és escriptor i expert en arts marcials i, és clar, les presentacions a les escoles les fa vestit de samurai i amb una espasa de debò. Explica les habilitats que has de tenir per esdevenir un jove samurai, fa una exhibició d’espasa, comenta els seus viatges pel Japó i també signa els seus llibres.
En el vídeo següent hi ha algunes imatges del tour que va fer per les escoles dels Estats Units presentant els seus llibres. No té desperdici; els qui defensem la cultura de la pau i la no-violència ho flipem. No sé si els alumnes s’enganxaran a la lectura però l’experiència segur que serà inoblidable…
Confeso que no he llegit cap dels llibres d’en Bradford, no m’interessa el tema però ara m’ha picat la curiositat i crec que començaré pel primer (El camino del guerrero), perquè segons les crítiques està a l’alçada de L’illa del tresor o Robin Hood (¿?) Explica que un vaixell anglès del segle XVIII naufraga a les costes del Japó i l’únic tripulant que sobreviu a l’atac d’uns guerrers ninja és el jove Jack, el qual abans de desmaiar-se presencia la mort del seu pare a mans d’un d’ells.
La novel·la Train Kids es basa en fets reals. Train kids és el nom que reben els 50.000 joves que cada any abandonen el seu país d’origen (Guatemala, Hondures i el Salvador) amb l’objectiu d’arribar als Estats Units creuant tot Mèxic en tren. La pobresa extrema els empeny al viatge migratori més perillós del món, segons Amnistia Internacional. Tema d’actualitat avui a Europa, l’emigració d’Amèrica Llatina cap als Estats Units existeix des de fa molts anys i cap govern de cap país ha volgut posar remei.
Dirk Reinhardt va escriure aquesta novel·la en la que uns adolescents marxen en secret cap als Estats Units, seguint la ruta dels trens de mercaderies que travessa Mèxic. Al llarg del viatge els nois han de superar el desert i les muntanyes, suportar les incursions de calor i fred i fugir dels bandits i de la policia.
Cinc joves emprenen el viatge: en Fernando de 16 anys que és el líder, en Miguel de 14, el nen indi Emilio, la noia Jazmina i l’Ángel. El viatge és dificultós i molt perillós. Saben que «de cent persones que travessen el riu, només deu poden superar Chiapas, tres arriben al nord, a la frontera, i només una aconsegueix passar-la». Són immigrants il·legals i els esperen més de dos mil quilòmetres a través de Mèxic, a dalt dels trens de càrrega.
“Per què no ens deixen anar on volem?” pregunta en Miguel repetidament. Des del seu punt de vista, és una pregunta lògica. Són perseguits per la policia, per les autoritats i per les bandes criminals que roben els refugiats o fins i tot els assassinen. Aquests cinc joves estan fora de la llei i ningú no els protegeix. La pregunta d’en Miguel ens colpeja el cervell repetidament i quedem enganxats a aquesta “road movie” dura, existencial i política.
L’autor es va documentar sobre el terreny, va entrevistar joves i va constatar la veracitat dels fets que explica, de manera que el relat es converteix en colpidor, justament perquè és real. Train Kids és una novel·la crua, que no ens deixa indiferents.
Recomanable també per a un públic adult.
La novel·la va estar inclosa en la prestigiosa llista internacional White Ravens dels millors llibres infantils i juvenils el mateix any de la seva publicació (2015). Ha rebut diversos premis a Alemanya, entre els quals destaca el de la Fundació Friedrich-Gerstäcker de Braunschweig (2016), distinció que s’atorga cada dos anys a l’obra per a joves que millor defensi els valors del respecte i de la tolerància entre cultures.
L’any 2013 es va rodar una pel·lícula (la jaula de oro) sobre el mateix tema que té moltíssimes similituds amb la novel·la… No sé si hi estan relacionades, la novel·la i la pel·lícula, però ambdues valen molt la pena.
Si voleu llegir les primeres pàgines de Train Kids podeu clicar AQUÍ
Un document per treballar el conte a l’Institut:AQUÍ
Del 2 a l’11 de setembre de 2016 se celebrarà, a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, la 34a edició de la Setmana del Llibre en Català, una mostra que permet reconèixer la tasca de les editorials que editen en català, de les llibreries actives i de les revistes, donant visibilitat al llibre i a les publicacions periòdiques en català. També comptarà amb la col·laboració de les biblioteques públiques i entitats culturals que dinamitzen i faciliten l’accés a la cultura i posa, molt especialment, l’accent en facilitar l’accés als fons editorials, alhora que és un espai per presentar les darreres novetats i oferir eines de foment i recomanació lectora.
La Setmana, a més, ofereix un extens programa d’activitats amb tertúlies, lectures en veu alta, espectacles, cites amb entitats, etc.
Tot el que envolta aquest esdeveniment literari ho podeu trobar al seu web http://www.lasetmana.cat/
Pel que he llegit sembla que les tradicionals casetes de fusta se substituiran per uns mòduls que tindran una continuïtat estètica amb el mercat de Santa Caterina i, per protegir visitants i expositors de les inclemències climàtiques, es col·locaran lones de colors.
D’entre les presentacions de novetats en destaquen Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona (Edicions Proa), Curs de feminisme per a microones, de Natza Farré (Ara Llibres), Dies que acaben en una ampolla de Vichy (Pagès Editors), Agafi’s fort el barret, senyora Jensen, de Diana Coromines (Mosaics Llibres) i La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt (Edicions de 1984).
Tanmateix es lliurarà el premi Trajectòria a la traductora Anna Casassas, que ha traduït del francès i italià al català Claudio Magris, Georges Simenon, Victor Hugo, Umberto Eco o Andrea Camilleri.
La Setmana també dedica una part de les seves activitats a la crisi dels refugiats. Serà el 4 de setembre. Hi haurà espectacles d’animació com “En Gènius i la Valentina a la Setmana amb els refugiats”, de les Biblioteques de la Diputació de Barcelona, dues taules rodones sobre la situació dels refugiats: una serà “Corresponsals a les zones de conflicte: Un altaveu pels refugiats” i la segona “Testimonis, veus en primera persona dels refugiats”.
Manel Fuentes farà la lectura del manifest “La cultura escrita amb els refugiats”. El manifest denuncia que “en la crisi social dels refugiats hem trencat el marc legal ètic i polític” i exigeix als governs europeu, espanyol i català que “assumeixin la seva responsabilitat legal, política i moral de donar protecció a la gent que fuig de la guerra”.
Us podeu adherir al manifest enviant un correu a manifestlasetmana@gmail.com indicant el vostre nom, cognoms, DNI i professió.
L’autor d’A la recerca del temps perdut, l’escriptor Marcel Proust, té un hotel dedicat a la seva obra. Es troba a Paris, a la Rue de Constantinoble, darrere de l’estació de Saint-Lazare i molt a prop del Boulevard Haussmann, on va viure Proust.
No és l’únic hotel monotemàtic del món però aquest és molt elegant i fa enveja que aquí no siguem una mica més chovinistes amb els nostres autors. Els francesos, això si que ho tenen; recordo, per exemple, que fa tres anys vam estar a un hotel dedicat a Jules Verne a Poitiers.
El que comento és l’hotel Swann i disposa de 82 habitacions repartides en sis plantes, cadascuna corresponent a un dels diferents universos esmentats a les seves obres: Combray, Balbec, barri de Sant-Germain, Verdurin, Venècia i els pintors. Hi ha una cambra dedicada al pintor Marià Fortuny, d’inspiració veneciana i amb el fragment on Proust parla d’ell a La presonera.
A cadascuna de les habitacions li han assignat el nom d’un personatge de les seves obres. A cada cambra hi ha un text en francès del personatge en qüestió, il·lustrat amb una aquarel·la. Gravat a la paret de vidre del bany, també hi ha un fragment d’una carta manuscrita de Proust, i sobre la tauleta de nit una de les seves fotografies.
Al vestíbul de l’hotel, es pot disfrutar d’una biblioteca proustiana que conté 500 volums (300 títols diferents) en tots els idiomes.
L’hotel és un quatre estrelles molt còmode i les habitacions valen molt la pena, són impecables: edredons tous, mobiliari elegant, bona il·luminació i màquines de cafè Nespresso.
I a en Marcel Proust també el sents a prop… a la taula de l’habitació, entre les càpsules de cafè o crema, hi ha el símbol màxim i més conegut de l’autor: embolicada en cel·lofana trobem… una magdalena!
Bé, si aquest estiu volteu per París o rodalies, potser us vindrà de gust fer-hi un tomb per aquest espai. Si no, sempre us podeu conformar llegint alguna de les novel·les de Proust.
Helen Oxenbury és una de les il·lustradores que millor comprenen els infants. Sap que de vegades són bruts i estan malhumorats, però sempre són meravellosos. Sap que una de les coses que més agraden als nens petits són els altres nens petits. Per això en el món dels llibres per a infants de zero a tres anys si hi ha algú que és capaç d’enganxar-los a la lectura és ella. Els seus llibres de tapes robustes, cantonades arrodonides i impermeables a les baves són genials.
Ella mateixa explica que quan els seus fills eren petits, va buscar llibres que els poguessin agradar i va veure que el mercat era força pobre. Així que, com que havia estudiat art a l’Escola Central d’Arts i Oficis de Londres, va pensar a dedicar-se.
A mesura que els seus fills es van anar fent grans, també ho van fer els personatges dels seus llibres.
Els llibres de la Helen Oxenbury ens agraden perquè ens fan somriure quan veiem els infants representats amb la innocència diabòlica a la cara que tenen sovint. Les imatges són clares i ordenades i les situacions reconeixibles, fan d’aquests trossets de vida una veritable delícia. Un punt i part mereixen les il·lustracions de l’àlbum Anem a caçar un ós, la seva millor obra, al meu entendre. Unes imatges en blanc i negre fetes amb carbonet i unes altres a doble pàgina en color fetes amb aquarel·les i uns quadres amb els sons que fan quan passen pels diferents escenaris.
És un conte perfecte per llegir en veu alta o per cantar-lo com fa el mateix Michael Rosen el vídeo següent:
Oxenbury va néixer el juny de 1938, a Suffolk, Anglaterra, i de ben petita ja va disfrutar dibuixant i pintant perquè el seu pare, que era arquitecte, la va ajudar força.
M’agrada la visió dels nens que ens proposa perquè és molt real i allunyada de bons propòsits. Amb les seves pròpies paraules:
“Em fan arrufar el nas els llibres que es proposen ensenyar coses, educar. Un llibre d’imatges és, sobretot, un trampolí per a la lectura. Això és el que espero. El que un llibre ha de pretendre és que el nen vulgui llegir-lo i es pregunti: Oh, Déu meu, ara què passarà? – i passar la pàgina”.
Helen Oxenbury ha estat àmpliament reconeguda pel seu talent. Alguns dels seus molts premis inclouen la Medalla Kate Greenaway, l’Smarties Book, el Book Award, el Globe-Horn Book Award de Boston i altres.
Actualment viu a Londres.
Algunes de les seves frases:
»He il·lustrat tot tipus de llibres. Cada llibre té la seva pròpia concepció imaginativa, i un mitjà i una tècnica adequada. »Han passat més de 30 anys des de la primera vegada que vaig pensar en fer llibres de cartró. Quan l’Emily, el meu tercer fill, tenia al voltant de 3-4 mesos d’edat, vaig començar a notar que no hi havia llibres per a nadons. La meva filla s’encantava mirant anuncis i catàlegs de material de puericultura: trones, bressols, cotxets, orinals, roba de nadó… Així que vaig buscar llibres que hi tinguessin aquests elements, sense cap resultat. Vaig decidir fer una sèrie jo mateixa -llibres sobre nadons, per als nadons – això era una cosa nova. »La simplicitat és la clau: Una única figura a cada pàgina, transmetent l’emoció real amb el mínim de la línia. A la pàgina de l’esquerra he dibuixat un objecte del món del nadó – una bola, un gos, sabates, un barret. A la pàgina de la dreta el nadó interactuant amb l’objecte. »El mitjà que faig servir per pintar depèn de la naturalesa del llibre, la història i els personatges. Per primera sèrie de llibres de cartró vaig usar llapis tous per al contorn i aquarel·la. Que ha considerat que aquesta tècnica seria massa pàl·lida per als llibres de cartró multi-culturals he usat colors primaris a l’aiguada. »Vaig passar els anys fent ara un llibre i després un altre. Moltes vegades vaig pensar com m’agradaria il·lustrar l’Alícia de Lewis Carroll. Però no sabia com fer-ho fins que una cadena de televisió em va demanar de crear una nova Alícia amb tots els altres meravellosos personatges per a una pel·lícula d’animació… vaig fer una Alícia moderna, una jove del nostre temps, amb un llenguatge corporal segur i relaxat, amb roba senzilla. La pel·lícula mai no es va fer, però el llibre sí i això era el que sempre havia volgut.
»A tots els meus llibres faig una gran quantitat de dibuixos en brut abans d’arribar a la imatge que veig al meu cap. No empro fotografies ni models. Em passo molt de temps veient com les persones interactuen… »Quan il·lustro un text d’un altra persona, tendeixo a no parlar amb l’autor sobre el que ha escrit. Sovint em trobo amb l’autor més tard, quan el llibre està acabat …
Dels més de vuitanta llibres de la Helen Oxenbury que podem trobar traduïts, segur que molts d’ells han passat per les vostres mans, si més no la col·lecció de ELS LLIBRES DEL NEN PETIT (Al llit, la família, els amics, vestint-se, etc.) que expliquen les diferents situacions quotidianes de la vida del bebè. És una col·lecció de llibres d’imatges per conèixer el món que ens envolta.
He tingut ocasió de visitar un espai situat a Santiago de Compostel·la del qual n’havia sentit a parlar. Pensava que eren exageracions però no. És la imatge més clara del que ha estat el malbaratament dels darrers temps en la construcció d’obres faraòniques, trens de luxe i aeroports sense avions.
M’explico. A la part alta de la muntanya compostel·lana de Gaiás, han edificat una “Ciutat de la Cultura”, a gairebé dos quilòmetres del nucli urbà. A més a més de la Biblioteca, hi ha edificat un teatre de la òpera, un edifici de noves tecnologies, un altre de serveis centrals i el museu d’Història de Galícia.
La biblioteca es va construir en principi només per a llibres editats a Galícia o que tracten sobre Galícia. Té una capacitat de fins a un milió però, és clar, els prestatges ara mateix estan buits o gairebé buits. ¿A qui se li va ocórrer construir una biblioteca més gran que qualsevol altra Biblioteca Nacional?
El mateix passa amb l’hemeroteca i el disseny d’un Palau de l’Òpera amb tres ascensors a l’escenari, amb capacitat per muntar tres òperes en un mateix dia…
I si investigueu el que s’han gastat, la reflexió és clara: Calia gastar més de quatre-cents milions d’euros?
Si ho comparem amb quan demanem una “almoina” per a les biblioteques escolars i sembla qui-sap-lo-què, que estem demanant la Lluna, resulta ridícul. Aquests dies he tingut ocasió de parlar amb les companyes de Bibliomèdia i elles han fet el càlcul del que costaria un mestre bibliotecari a totes les escoles de Catalunya i us puc assegurar que és la xocolata del lloro. No us ho dic per vergonya, però només es qüestió de voluntat política i de creure-hi en les biblioteques escolars, no es tracta de diners…
Bé, si aquest estiu passeu per Galícia i voleu veure aquesta biblioteca i els voltants, sapigueu que la visita val la pena perquè és edificant veure el que no s’ha de fer. A més, estareu ben tranquils i fresquets.
La invitació a la lectura 