Tertúlia clandestina amb la Noemí Villamuza

El passat dimecres, 17 de maig, vam fer la tertúlia clandestina #8 amb el títol «Dibuixa’m un xai. L’ofici d’il·lustrar llibres per a infants».

Abans de presentar la Noemí Villamuza, la convidada, vam explicar la coincidència que aquell mateix dia a Galícia era festiu perquè celebraven el dia de les lletres gallegues en record a la publicació dels “Cantares galegos” de Rosalía de Castro i, esclar!, com que l’Espai està situat al carrer Rosalía de Castro, la referència era obligada. Teníem prevista la lectura del poema Adiós ríos, adiós fontes (el podeu llegir al web de la fundació Rosalia de Castro: https://rosalia.gal/planeta-rosalia/adios-rios-ao-espanol/)

Adiós ríos, adiós fontes
adiós, regatos pequenos;
adiós, vista dos meus ollos,
non sei cándo nos veremos.
Miña terra, miña terra,
terra donde m’eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei.
[…]

I si la voleu sentir cantada en la meravellosa veu d’Amancio Prada, cliqueu a https://www.youtube.com/watch?v=HKvC53AVQRw

Però no vam llegir aquest poema perquè uns dies abans la Noemí havia participat en unes jornades a l’illa de La Palma i les havien titulat “Bolboretas” — una paraula que en gallec vol dir “papallones”— i així és que vam recordar el conte que va escriure Xabier P. Docampo amb el mateix títol, publicat l’editorial Everest.

Després dels agraïments corresponents a la Biblioteca Tecla Sala pel préstec dels llibres de la Noemí Villamuza, a les persones assistents per la seva presència, a l’empresa Juvé&Camps per seu suport i també a Telepizza per la seva col·laboració desinteressada, vam comentar el perquè del títol («DIBUIXA’M UN XAI») i les referències al llibre “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry.

Vam recordar que el segon capítol comença amb l’aviador intentat reparar el motor del seu avió i se li apareix un infant que ni plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu:
— Si us plau… dibuixa’m un xai!

L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al nen (el Petit Príncep) i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li dibuixa una caixa.

Després hem repartir una caixa que recorda aquest relat.

També hem explicat el perquè de la contrasenya (Ecolines). Sempre és una pista per intentar esbrinar qui vindrà. En aquest cas són uns retoladors especials que usa la Noemí per fer esbossos.

La presentació de la convidada va ser molt fàcil perquè només va caldre preguntar-li com va començar a dibuixar i ens va explicar detalls sincers de la seva infantesa i joventut, i els estudis que va fer fins que va començar a publicar les primeres il·lustracions per a l’editorial Anaya.

És una persona propera, entranyable, càlida i sensible que ens va obrir el seu pensament i ens va il·luminar (millor, il·lustrar) sobre aquest món de la literatura infantil i juvenil i com aconseguir que un text esdevingui quelcom emotiu gràcies a les imatges tendres i boniques que es capaç de mostrar-nos amb uns traços i unes línies que transmeten sensibilitat.

Li vaig mostrar el primer llibre on vaig veure les seves il·lustracions (L’Óscar i el lleó de correus) i li vam mostrar l’activitat que havíem fet amb els alumnes de l’escola, allà pel curs 2003-04, si no m’equivoco.

Després, a partir d’exemples ens va explicar com s’enfronta a un text per donar-li forma i ens va explicar el procés de realització d’un àlbum, un poemari o un relat, des del seu punt de vista. Ens vam centrar en els llibres “ABCdario”, “Els germans Cor de Lleó”, “Geografia humana y otros poemas”, i “Libro de nanas”.

També ens va explicar anècdotes i moments emotius que li han aportat les connexions amb persones que han conegut a Glòria Fuertes, el tracte amb diferents editorials, la relació amb la Marta Bercebal i el tàndem “Grillo en casa”, etc.

I vam tenir temps perquè ens mostrés alguns originals, ens llegís un llibre-poema i acceptés el repte de pensar en veu alta com dibuixaria un text que li vam passar sense que l’hagués vist.

Si voleu conèixer què fa la Noemí Villamuza, podeu trobar molta informació al seu web:
https://www.noemivillamuza.com/

Podeu veure un petit vídeo amb algunes imatges significatives de la tertúlia, a continuació.

https://youtu.be/8d96kqsOpL8

Relats que el vent s’endugué. Segona trobada

Hi ha dies i dies. Alguns són dels que anomenem “blinguis” i són aquells en els que ens esforcem perquè les coses vagin bé però tot acaba capgirat, entrebancat, i amb una sensació de dia perdut. Passa de tant en tant i solen coincidir amb els dilluns, en el meu cas.

Hi ha, en canvi, altres dies que tot va millor del previst i en arribar al vespre, en aquella hora de passar revista a com ha anat la jornada, diem que ha estat un dia que ha valgut molt la pena i que ens anem a dormir satisfets i contents. Aquest va ser el cas de dilluns passat.

Havíem previst la segona trobada d’autors i autores de la ciutat de l’Hospitalet. A darrera hora es va disculpar l’Ignasi Barba a qui teníem moltes ganes de sentir i de conversar sobre teatre i literatura. En una altra ocasió serà.

En canvi, van arribar puntualíssimes l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García-Carpintero i l’Anna Vilar i vam mantenir una conversa high level que em va agradar (molt), tot i que en algun moment em vaig perdre i els dies següents he hagut d’anar paint tota la pila d’informació que ens van oferir.

Em quedo amb la imatge de tres dones formidables que ens van explicar part de la seva vida i sobretot les seves motivacions per escriure allò que les preocupa i de compartir els seus pensaments amb tots nosaltres amb els seus llibres.

L’Anna Vilar, a més, ens va oferir una primícia, el seu darrer relat (Xuts en la foscor) on explica uns fets ficticis succeïts l’any 1620 a la comarca de La Segarra, relacionats amb dones remeieres que eren acusades de bruixes. Un relat que presentarà dilluns vinent a la llibreria Llavors (l’Hospitalet) i, si tot va normal, allà hi serem per fer-li costat. De fet, és el tercer llibre que publica en poc temps, tots amb Animallibres, i amb continguts diversos. Si la memòria no em falla, el primer va ser Tot plegat semblava una broma on aborda el tema de l’assetjament a l’escola, el segon L’aleteig de la papallona, amb contingut ecologista, i aquest Xuts en la foscor, relacionat s amb fets històrics.

L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/anna-vilar

La Mari Àngels ens va emocionar molt explicant els seus records d’infantesa i amb la seva empatia natural ens va fer viure aquella època llunyana en que Bellvitge era poc més que blocs de ciment d’un espai en construcció, una ciutat dormitori perduda enmig del no-res.

Ens va faltar temps perquè ens comentés el seu llibre sobre la Simone Weil que us recomanem especialment perquè desmitifica i centra la persona d’aquesta filòsofa lluny dels comentaris de pa sucat amb oli que l’han acompanyat.

En un moment de la intervenció de la Mari Àngels ens vam adonar d’una coincidència curiosa i meravellosa. Totes tres dones estaven jubilades, havien dedicat la seva vida a la docència i ara tenien temps per escriure diàriament. Curiós, perquè els seus àmbit i els seus interessos com a escriptores són ben diferents.

Y ahora nos preguntamos ¿quiénes somos? Porque después de 50 años ya no somos lo mismo que si no hubiéramos salido de nuestros pueblos. No renunciamos a nuestros orígenes, pero ya no vivimos sólo de ellos, algo nos ha ido conformando ¿qué es? No somos Barcelona ni venimos de aquellos “pagesos” rurales de l’Hospitalet, el folklore de las distintas regiones de España se ha ido fundiendo con las tradiciones catalanas y absorbe ya algo de otras más lejanas, pero la amalgama que nos rodea no es lo que somos, lo que somos anda más por las raíces, ¿Qué raíces se me han enredado con las de esta ciudad formando una sola?

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ma-angels-garcia-carpintero

L’Ana de Lacalle, a qui no coneixia personalment, ens va il·luminar parlant de Intel·ligència Artificial, de quines coses bones ens aportarà i, sobretot, del mal que ens farà com a societat.

Té l’Ana un discurs elegant, amb paraules plenes de contingut, ben pensades i que com a filòsofa “Huérfana de Sofía” ens fa replantejar-nos la nostra vida. El seus pensaments ens obren la mirada al que hi ha al nostre voltant però també al que tenim en el nostre interior.

“Recuerdo una obra de Stefan Zweig titulada “Novela de ajedrez” cuyo manuscrito envió a sus editores el día antes de quitarse la vida junto a su segunda esposa, por entender que Europa “era un cadáver que se había suicidado”, según palabras de Joseph Roth. Evidentemente el contexto histórico es otro. Me refiero a lo que me rodea en comparación con lo que atormentaba a Zweig. Pero lo que ha generado esa asociación de mi situación y del contenido de la novela mencionada es la absurda reclusión. Aunque no me sorprende que lo último que escribiera fuese esta narración; que tras ella optara por la autolisis, ya que la agonía, el sufrimiento insoportable y el sinsentido que padece el protagonista pudieran ser acaso un reflejo de la perturbación interna que vivía el mismo autor.”

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ana-de-lacalle

Vam poder conèixer els seus llibres i ens van explicar les motivacions i els arguments de la majoria d’ells. Els podeu trobar a les biblioteques de l’Hospitalet al fons d’autors i autores de la ciutat.

També es pot consultar la seva biografia i més dades al magnífic web que impulsen des del servei de Biblioteques de l’Hospitalet, sota la coordinació de la Gemma Isern, bibliotecària a la Tecla Sala i persona compromesa amb el projecte “Relats que el vent s’endugué”.

Entreu a: https://sites.google.com/site/autorslh/

La de dilluns va ser una jornada d’aquelles que valen la pena viure-les.


Vam acabar amb un joc literari basat en dites i frases fetes. Amb premi per a tothom.


Gràcies a les persones que ens vau fer costat.

Tertúlia clandestina#8: DIBUIXA’M UN XAI

El dimecres, 17 de maig, a les 6 de la tarda, a l’Espai Llamps i Centelles (L’Hospitalet) tenim una nova TERTÚLIA.

La tertúlia es titula «DIBUIXA’M UN XAI», i el títol fa referència a un capítol del llibre “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry.

El capítol comença quan un aviador que ha caigut al desert està intentant reparar el motor del seu avió (Caure al desert és un símbol i aquest relat n’està ple, de símbols. Aquí vol significar un cert bloqueig creatiu i, fins i tot, en aquest allunyar-se de les persones podem entreveure la possibilitat de no sobreviure físicament), se li apareix un infant que ni plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu:

— Si us plau… dibuixa’m un xai!

L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al nen (el Petit Príncep) i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li dibuixa una caixa.

—Això és la caixa. El be que vols és a dins.

—És exactament així, que el volia! Et sembla que necessita molta herba aquest be?

Li podia haver demanat una altra cosa creativa (canta’m una cançó, per exemple) però li demana que li faci un dibuix perquè l’aviador ha explica’t en el primer capítol els fracassos amb els seus dibuixos 1 i 2 (el de la boa que es menja l’elefant) i de com a l’edat de sis anys va abandonar la seva magnífica carrera de pintor.

Però no parlarem d’«El petit Príncep» sinó de com s’enfronta un il·lustrador a un text per donar-li forma. La convidada ens explicarà el procés de realització d’un àlbum des del seu punt de vista (la unitat narrativa, el temps, la lògica narrativa, la direccionalitat esquerra-dreta, la força de les cobertes, els materials a emprar i com condicionen el relat, etc.) i podeu estar segurs que n’aprendrem molt!

No podem explicar més, ja ho sabeu.

Enviarem, uns dies abans, un correu electrònic directament a les persones que formeu part del grup dels habituals, per recordar-vos (que no caldrà perquè segur que ja l’esteu anotant) la trobada.

RECORDEU:

Tertúlia clandestina “Dibuixa’m un xai. L’ofici d’il·lustrar llibres per a infants”

Data: dimecres 17 de maig de 2023

Hora d’inici: 18:00

Hora d’acabament: 19:30

Contrasenya per accedir: en aquesta ocasió és ECOLINES, però si mostreu el carnet VIP podreu entrar directament.

Lloc: Espai Llamps i Centelles

Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.

Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)

«Aquesta nena!» El vuitè relat que el vent s’endugué

El vuité “Relat que el vent s’endugué” ja el podem llegir en format paper al diari de l’Hospitalet i també en format digital. L’ha escrit l’Anna Vilar i és un goig que formi part d’aquesta aventura.

L’Anna va ser mestra des de l’any 1978, però des del 1992 al 2017 que es va jubilar va treballar a l’escola Santiago Ramón y Cajal al barri de La Torrassa, exercint diferents càrrecs a l’equip directiu.

Durant els anys que ha estat a la Torrassa s’ha compromès amb les diferents iniciatives i xarxes que han treballat per fer un barri i una ciutat millors. Diu que“L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”

Els llibres que ha publicat fins ara són L’aleteig de la papallona (2021), Tot plegat semblava una broma. (2019). Premi Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil 2019, Fenil… quèee?. (2005), I un dia serà demà (2003), Vet aquí que set reis una vegada… (1997) El saber perdut: història d’un llibre, d’un cavaller i un savi (1997).

Va guanyar el Premi Núvol de Contes 2022 amb Bonet, les sabates!

I aquest mes de maig es publicarà la seva darrera obra.

Si voleu conèixer què s’escriu a l’Hospitalet, ja tenim data per a la trobada amb les autores i l’autor dels relats de gener, febrer, març i aquest d’abril. Serà el 15 de maig a l’Espai Llamps i Centelles i ens explicaran les seves motivacions i els missatges que volen transmetre amb els seves obres. Podrem conversar amb l’Ignasi García Barba, l’Anna de Lacalle, la Ma. Àngels García Carpintero i l’Anna Vilar. Ho anunciarem oportunament uns dies abans.

Però abans ens podrem trobar a la trobada bianual que es fa cada dos anys per presentar l’opuscle que recull tota la producció dels autors i autores de l’Hospitalet. Enguany serà a la Biblioteca Tecla Sala, el dissabte 22 d’abril a les 12 del migdia. Hi haurà parlaments, jocs, fotos i altres sorpreses.

Podeu llegir el relat de l’Anna Vilar si cliqueu a l’enllaç:

https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

Tertúlia clandestina # 6. La LIJ des de l’altra banda (del Carib a l’Espai)


«Alicia a través del mirall» comença quan l’Alicia vol veure què hi ha a l’altra banda del mirall i sense saber ben bé com, es troba jugant una partida d’escacs on ella és un peó que vol arribar a ser reina. De la mateixa manera que Carroll ens mostra una realitat on les coses no són com són, o com pensem que són, a la tertúlia de dimarts passat vam tenir l’oportunitat de comprendre algunes de les coses que passen a l’altra banda dels llibres, a la cuina on es couen. Vam poder satisfer la nostra curiositat afirmant o descobrint com funciona una editorial.

Abans de les sis de la tarda, tot just quan érem a punt de començar, esperant al carrer i passant fred, vaig tenir un pensament curiós: Em preguntava què pensaven les persones que venien a la tertúlia sense saber de què aniria la cosa, només amb la intuïció que passarien una bona estona parlant de literatura infantil i juvenil i prou. També feia uns càlculs pessimistes, és clar. El fred, la pluja lleugera, i el cansament del dia no convidaven a venir a l’Espai. Em vaig equivocar i ho agraeixo.

A les persones que organitzem les tertúlies ens fa feliç comprovar com, de mica en mica, l’Espai es va convertint en un punt de trobada. Sovint recordo les tertúlies que organitzava el pintor Rafael Barradas, persona optimista, que pels vols de la segona dècada del segle XX va viure a l’Hospitalet i en un espai que es coneixia com l’Ateneillo organitzava tertúlies amb personatges del mon de les arts plàstiques com Lorca, Dalí o Marinetti, entre altres.

I, de mica en mica, els amics, les mestres i bibliotecàries, els parents i convidats van arribant, com a la cançó d’en Sisa, i són benvinguts a la festa de la literatura infantil.

Abans de començar la tertúlia vam repartir els carnets VIP que permeten accedir a l’Espai sense dir la contrasenya i que, a més, a mesura que es vagin acumulant punts (un per cada tertúlia) permetran obtenir un premi especial. El carnet:

Després vam presentar a les persones que venien a explicar-nos com funciona una editorial. Ens feia especial il·lusió perquè són bona gent, són divertits i, com ells diuen, més que una empresa són una mena de clan que van tots a una. La Irene i en Pablo, en representació d’Ekaré, van ocupar els llocs preferents i amb ells vam iniciar la conversa preguntant-los si una editorial té, o ha de tenir, una funció social o només es tracta de guanyar diners i anar fent. També els acompanyaven, camuflades entre els assistents la Mercè, l’Araya i l’Alejandra, companyes de treball a Ekaré.

Sovint, a les presentacions amb mestres, ens demanem criteris per triar llibres i sempre diem que un de fiable és conèixer les persones que hi ha al darrera del segell editorial. Sol ser garantia de bon llibre. És el que passa amb Ekaré, que l’èxit està assegurat.

La Irene ens va explicar el significat de la paraula Ekaré que en la llengua de l’ètnia Pemón que habita al sud-est de Veneçuela, significa narració veritable, història o conte.

Ekaré va començar a publicar a Veneçuela fa quaranta-quatre anys, el 1978, amb objectiu de fer llibres de qualitat, significatius i de diverses parts del món.

Va ser una conversa molt agradable i que se’ns va fer curta. Vam poder recordar alguns dels seus llibres mítics com «La composición», «La caimana» o «Anem a caçar un ós» i també algunes de les darreres publicacions, com «La casa del ratolí», «Uugh! Un relat del plistocé» o «Mites al cel».

Ah! Vam poder gaudir, en exclusiva, de la presentació d’un llibre (llibre-joc?) que veurà la llum d’ací uns dies: «Enigma animal».


Vam aprendre molt del que hi ha al darrera d’un llibre i vam saber els problemes que pateixen “entre bambolines” amb la maquetació, el color, els càlculs dels costos, la tria d’un paper o un altra, què passa quan se’ls escapa algun error tipogràfic, com trien un manuscrit i el procés que cal seguir fins que esdevé un llibre físic que podem tocar, etc.

Ekaré Europa fa vint anys que són a Catalunya i vam aprofitar per celebrar-ho, adequadament, però si no haguessin fet vint anys, també els hauríem convidat.

Ens va faltar temps per parlar de col·leccions o exemplars únics, com trien els il·lustradors, si aposten o no per autors novells, què significa formar part del grup de editorials que conformen “Àlbum”, etc. Bé, això va ser un bon motiu per tornar-los a convidar i seguir conversant i aprenent tots plegats. Però no esperarem vint anys més, no!

A continuació podeu veure un petit vídeo de quatre minuts amb algunes imatges que ens han enviat les companyes que van venir i a qui agraïm que ens les hagin fet arribar. Gràcies Imma, Désirée, Laura i Carmeta!

Tertúlia clandestina #6: LA LIJ DES DE L’ALTRA BANDA

Diuen que les persones som curioses i que aquest aspecte emocional ens porta a explorar, investigar i aprendre.

Aquests dies, a Barcelona, la companyia de teatre Aracaladanza presenta l’espectacle Loop i els espectadors veiem l’escenari des del darrere i així sabem què passa entre bambolines quan l’espectacle acaba i tot són corredisses per desmuntar i deixar l’escenari net.

A la literatura infantil hi ha un llibre molt divertit escrit i il·lustrat per Gilles Bachelet que es titula precisament «Los cuentos entre bambalinas» on veiem també els personatges populars de les històries com es preparen per arribar al format llibre, seguint tots els passos que s’han de fer perquè el relat arribi a les nostres mans.

En ambdós casos, la nostra curiositat queda satisfeta i això està bé perquè ens agrada conèixer, encara que, de vegades, voler saber massa comporta riscos (recordeu el conte d’en Barbablava, per exemple).

Si teniu ganes de saber com funciona la cadena del llibre infantil, a la propera tertúlia clandestina tindrem una persona convidada que ho sap gairebé tot d’aquest procés perquè fa vint anys que s’hi dedica a buscar i contractar els millors il·lustradors i escriptors, intuint quines obres tindran o no un llarg recorregut i seran un èxit en mans dels infants.

Li podrem preguntar sobre la seva història, què és una línia editorial, com veu el moment actual de la literatura a casa nostra i li demanarem que ens expliqui algunes de les anècdotes divertides que li hagin passat.

També ens comentarà alguns del llibres que fa temps volten per les escoles, llibreries i biblioteques.

Això serà el dimarts 24 de gener de 2023 a les 18:00 hores a l’Espai Llamps i Centelles.

Per accedir caldrà conèixer la contrasenya. En aquesta ocasió és ALTAMIRA

Pels qui teniu curiositat, potser la contrasenya ja us dona pistes de per on anirà la cosa.

Hi haurà sorpreses dolces i passarem una estona que se’ns farà curta, com sempre, perquè a les 19:30, tancarem la paradeta.

RECORDEU:
Tertulia clandestina “la lij des de l’altra banda”
Data: dimarts 24 de gener de 2023
Hora d’inici: 18:00
Hora d’acabament: 19:30
Contrasenya per accedir: Altamira
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.
Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)

Us hi esperem! Travessarem el mirall com va fer l’Alícia i ens trobarem (potser) amb el barreter perquè ens recordi, com li va recordar a l’Alicia, com estem de contents de tornar-nos a veure als jardins de la memòria, al palau dels somnis.

“Relats que el vent s’endugué”: Primera trobada

Dimecres passat vam fer la primera trobada del projecte “Relats que el vent s’endugué” amb la idea de compartir una estona parlant de literatura en general i de les publicacions de les tres primeres autores hospitalenques que han vist els seus relats publicats al Diari de l’Hospitalet i al web lhdigital.

Ens van visitar la Lola Toledano, la Vanessa Requena i l’Helena Bonals i ens van explicar un munt d’anècdotes i de reflexions sobre l’ofici d’escriure.

Primer, però, vam fer un recordatori de com l’any 2003 es va publicar el primer llibret «Ciutat singular. Llibres plurals» que recollia la producció editorial d’autors i autores de l’Hospitalet dels anys 2001 i 2002. L’any 2011 va veure el naixement de la plataforma que va crear la xarxa de Biblioteques de l’Hospitalet: “LHescriu”, un magnífic web que recull la producció literària de més de 400 autors de la ciutat. (https://sites.google.com/site/autorslh/home?authuser=0)

A continuació, vam explicar com va néixer la idea dels «Relats que el vent s’endugué» i quin és l’objectiu. Ho hem explicat abastament en aquest blog. Vegeu per exemple l’entrada del 21 de setembre. (https://jaumecentelles.cat/2022/09/21/els-relats-que-el-vent-sendugue/)

I després vam parlar amb les tres autores. De manera informal, ens van explicar les seves publicacions, la seva vinculació amb la ciutat, què llegien de petites, què llegeixen ara, quins temes els interessen i al final vam centrar la conversa en el món editorial i l’autoedició.

La Lola Toledano ens va explicar el seu primer sentiment d’identificació com a escriptora i ens va recordar totes les hores (moltes) passades a la biblioteca Tecla Sala on va gestar molts dels seus escrits.

Com a pertanyent al col·lectiu d’escriptors Verum Fictio, del qual va ser cofundadora, ens va explicar les dues obres que ja han publicat: “Xocolata espessa” on ella escriu un dels onze textos titulat “Chocolate y cromos” i “Oceà de contes” on el leiv motiv és la relació amb el mar. Tenen un tercer volum pendent de publicació (en breu).

També ens va comentar alguns dels altres llibres que ha publicat en solitari, com «Mucho cuento: (casi veinte)» del que explica que “son rendijas por las que sorprendemos a los personajes en su intimidad, en algún episodio concreto de su existencia. Los protagonistas de cada uno de ellos son personas «corrientes», como ésas con las que cada día nos cruzamos en las calles, sin aventurar -ni por un instante- el pasado o presente que esconden. En verdad, son historias realistas y entrañables, donde los personajes escogidos se muestran a cara descubierta, sin tapujos; y nos muestran, además, su fortaleza, fragilidad, pasiones y temores. Son relatos en los que se juega a mirar la realidad desde otro prisma, y así descubrir una visión más amable, en ocasiones divertida y grotesca, de las vicisitudes de la vida. Incluidos, la muerte y el sexo. En definitiva: “para sonreír entre horas”

Vam poder també remenar i navegar entre les seves novel·les «Concierto solitario a dos voces», «Bendita tú eres», «Te prestaré mi voz», «A flor de piel: (relatos)» i «Nathan de la India».

Ens va explicar que, de petita, a casa seva, no tenien gaires llibres, però sí que era consumidora habitual de tebeos.

La Vanessa Requena va arribar a l’Hospitalet l’any 2007 i en paraules seves «em va semblar un lloc tranquil i acollidor. Aquí és on he descobert la meva passió per escriure. És un lloc molt especial per a mi”.

De tots els llibres que ha escrit ens vam centrar en el darrer «Mi asesino favorito» on barreja la comèdia romàntica i el thriller d’acció. Parla de la Dani, una noia alegre i vital que gaudeix de la vida amb els amics. Ningú sospita que darrera d’aquesta façana de noia divertida s’hi amaga una dona que es guanya la vida fent desaparèixer els rastres dels crims perpetrats per les organitzacions de delinqüents i assassins que la contracten. La Dani creu que ho té tot sota control, però la seva vida fa un tomb quan descobreix que el cap d’una de les organitzacions criminals per a les quals treballa és en realitat el seu veí.

També es autora de microrelats dels que és una autentica especialista. Vam tenir l’oportunitat de llegir-ne un, el primer del recopilatori «No me apetece leer». Altres novel·les de la Vanessa són «Al otro lado de las llamas», de fantasia medieval, «Lúa: Comienza una nueva vida», una comèdia romàntica i «Cien años no bastan», una història de misteri amb un punt sobrenatural.

Van ser molt il·lustratives les seves explicacions sobre com es guanya la vida una escriptora independent i sobretot ens va recordar que cal ser molt curós i honest en aquesta professió.

L’Helena Bonals ens va explicar que viu a l’Hospitalet des que tenia dos anys i que un record molt potent de la seva infantesa és “quan el tren del Carrilet passava per fora, i els meus avis l’agafaven per venir a veure’ns, a la Fabregada”.

Un aspecte de la seva producció va lligat als blocs que ha anat escrivint i encara escriu. Cinc, ni més ni menys, des del 2007 fins a l’actualitat. Aquests:
Anticànons, de novel·la catalana oblidada,
Una cosa molt gran en una de molt petita, d’interpretació de poesia, D’allò bell, d’allò sublim, d’interpretació d’art,
En cada vers que has entès, de poesia personal i
L’eco se sent, de crítica d’obres actuals.

Ens va explicar la seva darrera obra «Ara Pla» que recull les seves reflexions al voltant del llibre “Quadern gris” de Josep Pla.

Però l’Helena és coneguda sobretot pels seus poemes. Vam parlar de «73 anys 37 planys» un homenatge a la poesia de l’Helena fet per un altre poeta, l’Abel Boldú, «La Llibertat és una biblioteca.», pensament d’una bibliotecària al voltant dels llibres, «L’Important és la rosa», un recull de poemes escrits bàsicament entre finals del 2011 i finals de 2018 i «Jo em crec el que passa en una imatge: Vicenç Lafebre vist per Helena Bonals». On comenta de manera poètica, fotografies d’en Lafebre.

Després vam obrir el torn de preguntes i comentaris i va ser realment enriquidor.

Vam acabar la festa amb unes galetes de Nadal, deferència de la Désirée, participant de les tertúlies i amiga que sempre encomana positivisme i bon rotllo.

I un joc un joc literari per acabar. Amb premi per a tothom.

Un agraïment molt especial a les persones que van assistir i a les que es van disculpar per diversos motius.

La propera trobada per parlar amb autors i autores de la ciutat serà el mes d’abril i contarem amb la presencia de l’Ignasi García Barba, L’Anna de Lacalle, la Mariàngels García-Carpintero i l’Anna Vilar, autors dels relats dels mesos de gener a abril.

Un darrer recordatori als qui heu guanyat l’adhesiu: Ens farà molta il·lusió compartir les fotografies dels llocs on els heu enganxat.

Un recull dels moments de la trobada en el següent vídeo:

“La cacera del tió” a LHdigital

LA CACERA DEL TIÓ

Aquella nit, la Rosa de Cal Boté no va dormir tranquil•la. Quan les primeres llums del dia s’escolaven per la finestra i les campanes de l’església tocaven quarts de vuit, es va llevar rabent i va anar cap a la cuina.

Els pares preparaven l’esmorzar i, a fora, el gebre havia tacat de blanc l’herba del jardí. El termòmetre estava per sota del zero.

—Avui anirem a buscar el tió! —va exclamar, contenta— Ja ha vingut la padrina?
—Està de camí. —va respondre la mare— Quan arribi, esmorzarem i sortirem cap al bosc. La padrina és la que coneix millor que ningú on podem trobar un bon tió. Recordo, quan jo tenia la teva edat, que anàvem a buscar herbes remeieres i anomenava totes les plantes i els arbres que trobàvem. També reconeixia, pel seu cant, una pila d’ocells com la mallerenga, el pinsà, el tord i altres. Si, per exemple, sentíem una cosa semblant a cra, cra, cra, deia «això es un corb», i no fallava.

La padrina Sisqueta va arribar carregada amb una bossa que contenia una olivera petita, dins d’un test.
—Guaiteu que he portat! Una olivera arbequina —va dir, cofoia— farà un oli molt bo d’ací uns quants anys.
—Padrina, que no anem a buscar un tió? —va preguntar la Rosa, nerviosa.
—Sí, per això porto l’olivera, la necessitem per trobar el tió.
—No ho entenc!
—Quan arribem, t’ho explicaré. Au, anem, que el camí és llarg i és la primera vegada que vens. Avui t’estrenes com a caçadora de tions!

La Rosa, agafada de la mà de la padrina, caminava al davant del seguici, aturant-se de tant en tant per observar algun insecte o flairar l’olor de la farigola. Al darrera, els pares, carregats amb l’olivera i en Josep Maria, el germà gran, amb provisions per fer una aturada, si calia. Seguien el camí de la font, el que anava a tocar del riu, fins a arribar allà on es creuava amb un altre que s’allunyava en direcció a un turó amb un bosc ple d’arbres de diverses espècies.

—Ja hi som! Aquí plantarem l’olivera— La padrina assenyalà una petita clariana envoltada d’altres arbres— Rosa, mira, aquest pi el vam plantar quan el teu pare tenia la teva edat i, el faig que hi ha més amunt, el vaig plantar amb la meva mare quan jo tenia quatre anys.
—Però, padrina, no ha crescut gaire, oi? I perquè ho fem tot això? No podem agafar un tió i tornar a casa?
—Sí que podem, és clar, però no està bé. No podem venir a la muntanya i agafar el que vulguem. Hem de donar-li alguna cosa a canvi. Nosaltres agafem un tió i plantem una olivera. Ho entens?
—Sí, però les oliveres triguem molt a créixer i no podrem disfrutar de les olives tan saboroses que deies.
—No, nosaltres no, però no plantem l’olivera per a nosaltres, la plantem per als fills que tindràs i per als teus nets. Així ha estat sempre i així ha de continuar. Agafem alguna cosa del bosc i li donem una altra a canvi. I prou xerrameca, plantem l’olivera i després busquem un bon tió que ens cagui regals.

Van buscar un lloc addient, que tingués prou llum i van plantar la petita olivera. Després li van posar algunes pedres al voltant i van confiar que els senglars no vinguessin a destrossar-la. Caldria anar passant de tant en tant per comprovar que creixia bé.

Després van remenar per tot arreu a la recerca del tió. Fins i tot, la Rosa es va enfilar a la branca més altra d’un roure per veure si albirava alguna cosa. Res. Finalment, quan sentiren les campanes llunyanes de l’església tocar dos quarts de dotze, un lleu soroll els va alertar. Probablement serà una llebre —van pensar— però quan es van atansar el van veure. Era allà, amagat entre les herbes, un tió esperava que algú el trobés i el portés a casa.

—Visca! —va cridar la Rosa saltant d’alegria. —L’hem trobat! L’hem trobat! El cuidarem bé, oi padrina?
—Sí, filleta, sí.

……………………………………………..

Aquest és el quart conte de la sèrie “Relats que el vent s’endugué”. El podeu trobar a lhdigital.cat.
També podeu obrir el codi QR que apareix al diari en format paper.
I el proper dimecres, llegiré el conte al programa sobre el món educatiu de la ciutat que condueix la Núria Toril a la televisió de l’Hospitalet: «AULA LH» que s’emet els dimecres a les 20h, a TV L’H.

D’aquesta iniciativa ja n’hem parlat en aquest blog però tornem a recordar que anirem fent trobades amb els autors i autores de l’Hospitalet. Demà, la primera de moltes altres que vindran.

Si voleu conèixer a tres de les nostres autores teniu l’oportunitat aquest dimarts 20 de desembre a les sis de la tarda a l’Espai Llamps i Centelles. (C/ Rosalia de Castro, 8 a l’Hospitalet), molt a prop de la biblioteca Tecla Sala.

I, per si no esteu al cas del projecte: Relats que el vent s’endugué
Un cop al mes s’ha publicat al Diari de LH un relat breu d’un autor o autora de la ciutat, per accedir al relat hi ha a la web del Digita’l un banner i un anunci al diari.
Un cop accediu a l’enllaç, a més del relat hi ha la presentació del projecte, una petita biografia de l’autor de la ciutat, l’enllaç de d’aquest autor a la pàgina de l’Hospitalet escriu (https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh)

Una de les pretensions és que qui aconsegueixi tres relats, vagi a la biblioteca de la ciutat que vulgui i li lliurarem un adhesiu. També estem programant una altra acció: fer una trobada amb els participants i que us pugui conèixer i conversar sobre l’obra dels autors i autores i sobre el fet lector en general. Es tractarà d’una tertúlia informal on es parli de literatura i del que ens vingui en gana. És això, senzillament una trobada per anar ampliant la família lectora hospitalenca.

Ara només cal que els relats passin de ma en ma, es llegeixin i es comentin. Des de l’organització de la “moguda” farem el que puguem per donar-li visibilitat a la iniciativa.

Si veniu demà, només podem garantir que passareu una bona estona.

Us hi esperem!

Una oda al vi i a la vi(da) amb Santi Vi(vanco)

Tertúlia clandestina #5: literatura i vi
El 1997, catorze anys després de la mort de Georges Remi (Hergé), l’autor de les aventures de Tintin, es van trobar al soterrani de casa seva etiquetes de vins que havia escrit a mà i aquest fet va confirmar el que ja se sospitava, que tenia al celler particular un vins molt apreciats de la Borgonya i de Bordeus. Eren vins d’alta gamma d’aquestes dues regions on es fan vins excepcionals. Pels que no en sabem gaire de vins, potser no ens diu res si ens diuen que entre els blancs hi havia vins etiquetats com a Clos Blanc de Vougeot i Beaune Clos des Mouches (tots dos de la Borgonya) i que entre els vins negres destacaven tres anyades de Château Cheval Blanc, que es com dir el nèctar dels vins.

S’entén així que, a les seves aventures la presencia de licors, aiguardents i vins, sempre ben a prop d’en Haddock, fos una constant. A “Les set boles de cristall”, “L’afer Tornasol”, “L’illa negra”, “El secret de l’Unicorn”, “El cranc de les pinces d’or” i altres còmics de la sèrie, veiem al gran Haddock amorrat a la botella. A la tertúlia de dissabte vam comentar i repartir un joc basat precisament en “Tintin al Tibet”.

L’equip de mestres que preparem les tertúlies clandestines teníem certa intranquil·litat perquè no sabíem si el tema podria interessar. Sí que coneixíem experiències d’escoles d’arreu del país que fan visites amb els seus infants a les vinyes del voltant i aprenen com es fa el vi, tasten el most i veuen el que es produeix a la zona on viuen. Sabíem també que el convidat, en Santi Vivanco, era una garantia de conversa agradable, distesa i que ens aportaria multitud de records, vivències i saviesa.

Santi Vivanco pertany a una família que ha viscut, estimat i promogut la Cultura del vi des del seu poble, Briones (la Rioja), on han aixecat un museu i un centre de documentació espectacular, enveja dels museus del vi que hi ha arreu d’Europa. És visita obligada pels amants de la història, la cultura, l’art i el vi.

Visiteu el seu magnífic web: https://vivancoculturadevino.es/es/

Santi Vivanco, llicenciat en Dret, amb estudis de Filosofia, Viticultura i Enologia és el Director de la Fundació Dinastia Vivanco y del Museu de la Cultura del vi. Pertany a diversos patronats d’Art, arqueologia i Etnografia i sobretot, sobretot, és la persona que més sap de la poesia de Pablo Neruda. Amb aquesta premissa la tertúlia no podia sortir malament, de cap manera. I així va ser.

Li estem molt agraïts per haver acceptat desplaçar-se des de la Rioja fins a l’Hospitalet per compartir la seva experiència. A ell i a la Nuria del Río, Directora de la Fundación Vivanco para la Cultura del vino i Responsable del Centro de Documentación del Vino Vivanco, present a la trobada, de manera discreta.

Vam parlar de la Bíblia i de l’Alcorà, vam parlar dels romàntics (de Goethe i el seu Faust i dels Grimm i la seva Caputxeta), vam brindar amb els poemes de Benedetti i del mateix Santi (autor de nombrosos llibres de poesia), vam parlar del vi dels faraons egipcis, de l’aiguardent que prenia el Petit Ruster, el personatge inoblidable del relat de Selma Lagerlöf, de Roald Dahl, vam contar anècdotes que no es poden explicar aquí, vam riure recordant anècdotes dels porrons i de la verema, etc., i com qui no vol la cosa, les dues hores de tertúlia van volar, es van esvair com les aromes del vi. Ens va faltar temps per comentar “Els Ignorants” i altes lectures on el vi és element principal de la narrativa.

Per a les persones que vam assistir, crec que va ser un bon dia i alguns vam descobrir la passió per allò que els francesos en diuen “le terroir”.

Brindis
Por la cándida vida brindo
con el vino nuevo de viejas vides,
con música, con brisa, lluvia, viento meciendo las hojas
Y las ramas, con el sol de las primeres horas de la tarde,
con estrellas infinitas, con lágrimas y sonrisas,
con el corazón.

Brindo por la cándida locura, por la emoción de lo único,
de presenciar milagros, de haber hecho y estar seguro
de hacer en el futuro cosas que la gente no entiende
o no son previsibles.

Brindo con el cándido Amor apasionado, que no conoce
límites, ni sabe de prudencias y remilgos.

Brindo con el vino viejo de nuevas barricas,
por la evolución, por la emoción de lo nuevo,
por la paz interior personal, la felicidad compartida,
Por dormir haciéndole el Amor a la cándida conciencia.

Multiverso
Antología poética

Santi Vivanco Sáenz

Compateixo les emotives paraules que ha publicat al seu bloc, en Joaquim Fontboté, assistent a la tertúlia: https://joaquimfontbote.wine/sin-duda-el-vino-es-cultura/

Podeu veure algunes imatges més, clicant a:

Tertúlia clandestina #5: Literatura i vi

La tertúlia d’aquest mes ens endinsarà en el món del vi.

Malgrat la poca presència del vi en la literatura infantil i juvenil, el podrem localitzar en algunes obres de Selma Lagerlöf o Roald Dahl, per exemple. També a la rondallística tradicional i als còmics trobem persones que beuen vi, de vegades més del compte, com li acostuma a passar al capità Haddock.

Per aquesta tertúlia hem convidat un Ambaixador de la Cultura del Vi, una persona que ha viscut i viu investigant una relació que prové de vuit mil anys d’història compartida.

És un humanista i ens parlarà de filosofia, d’ètica, d’art, de viatges, de poesia, de Rilke, de Josep Pla, de Maurice Sendak, del Quitxot, de censura i d’autocensura, i potser, potser, farem un tast d’algun dels vins de les seves vinyes riojanes.

Ah! També parlarem de Neruda i la seva «Oda al vino» que conté versos tan bonics com aquests:

… vino encaracolado
y suspendido,
amoroso,
marino,
nunca has cabido en una copa,
en un canto, en un hombre,…

LES DADES:

Data: Dissabte, 26 de novembre de 2022
Hora d’inici: 12:00 h.
Hora d’acabament: 13:30 h.
Lloc: Espai Llamps i Centelles (carrer Rosalía de Castro 80, 08901 l’Hospitalet de Llobregat)
Contrasenya per accedir a l’Espai: «Nautilus»

Com és habitual, si aviseu que us deixareu caure per l’Espai, us ho agrairem. Si no ens dieu res i us presenteu a l’hora indicada també sereu benvinguts/des; això sí, fins a completar l’aforament. Correu electrònic: espaillampsicentelles@gmail.com

Us hi esperem!