“Escriu què vas llegir ahir” és una invitació que fem als alumnes de cicle mitjà. Normalment es percep un cert astorament, un lleu sentiment de culpabilitat, i els fulls queden blancs o gairebé.
Llavors els tornem a insistir: “escriu tot el que vas llegir ahir… des que et vas llevar”. I aquí comencen a recordar que van llegir el bric de la llet, el nom de la pasta dental, el rètol del carrer per on passen, l’agenda amb les feines del dia, etc. Inevitablement, sempre hi ha algú que aixeca la mà i diu “però això no és llegir!” i interpreta que la lectura veritable és la lectura dels llibres de consulta i les novel·les que tenen a la biblioteca.
Sabem que la lectura té múltiples aspectes. Apropiar-se de les estratègies que permeten interpretar un gràfic, aprendre les normes d’un joc de taula o trobar l’horari d’una pel·lícula al cinema del barri, també formen part d’aquesta alquímia singular anomenada lectura que ens transforma com a persones i ens connecta amb el món.
De tipologies textuals parlem en l’article de novembre de la revista Guix i ho exemplifiquem amb una acció molt divertida que anomenem “el desafiament de la carta polonesa” que consisteix en invitar als alumnes a una simulació de lectura d’un text impossible de comprendre, a priori. Es tracta de fer-los veure què s’activa quan ens trobem davant d’un text que cal desxifrar. La proposta és de de Catherine i Dominique Devaux, membres del GFEN francès de Rouen.
L’article el podeu llegir a la revista GUIX número 399 i en castellà a AULA número 225.
Si voleu llegir l’article podeu entrar AQUÍ o anar a l’apartat de Publicacions.
El dissabte 30 de novembre torna una nova edició de l’EXPRÉS. La cinquena. Vam començar com un divertimento literari i ja s’ha convertit en una trobada clàssica dels veïns del barri (i de la ciutat).
La idea és ben senzilla:
Hi pot participar qualsevol persona que tingui, com a mínim, 16 anys.
Les consignes a partir de les quals s’haurà d’escriure el text no es donaran a
conèixer fins al moment de començar el concurs.
3. L’activitat es durà a terme en una única sessió a la Biblioteca Vapor Vell (passatge
del Vapor Vell, s/n), el dissabte 30 de novembre a partir de les 10.30 h del matí.
Es concediran 90 minuts de temps per a la redacció dels textos i al final d’aquest
temps els participants hauran d’haver lliurat els treballs.
Els textos hauran de ser en català o en castellà, i hauran d’ocupar un màxim de dos
fulls de 30 línies escrits per una sola cara (unes 3.000 lletres). Els treballs
s’escriuran en fulls pautats que facilitarà la biblioteca.
El mateix dia, a les 17 h, es farà públic el veredicte final.
Després de l’activitat els textos originals seran retornats a aquells participants que
ho sol·licitin. La biblioteca se’n quedarà una còpia per a la seva col·lecció local. El
treball guanyador i el finalista es penjaran a la web de la biblioteca o es reproduiran
en publicacions gratuïtes del propi centre.
El jurat estarà format per 3 persones vinculades al món de la literatura.
El veredicte del jurat serà inapel·lable. El premi podrà ser declarat desert.
Els premis consistiran en:
a. 200 € i una cafetera per a la persona guanyadora
b. 100 € i una cafetera per al finalista
Els imports dels premis ja tenen aplicada la retenció del 21%.
Les dues persones premiades rebran un diploma acreditatiu.
La inscripció és gratuïta i s’ha de fer a la Biblioteca Vapor Vell (ptge. del Vapor Vell, s/n), o bé per telèfon al 934 097 231. El període d’inscripció és des de l’11 de novembre, fins a les 10.15 h del 30 de novembre.
Les places són limitades, fins a un màxim de 55 persones.
La formalització de la inscripció suposa l’acceptació d’aquestes bases. Qualsevol
incidència no prevista serà resolta pel jurat.
Un puente sobre el Drina és una novel·la inoblidable d’Ivo Andric, bastida al voltant de la història d’una zona de pas, convulsa al llarg dels segles, que va servir d’encontre de cultures i religions. De la seva lectura em queda el record del pont que s’eixampla al bell mig perquè les persones de les dues ribes es trobin. El pont és una imatge potent, un símbol, que a vegades faig servir per explicar la necessitat de diàleg, de col·laboració i de suport mutu entre els mestres, les escoles i els agents culturals de la ciutat.
Des de l’escola procurem mantenir aquest pont amb les biblioteques de l’Hospitalet, especialment amb la Tecla Sala. És per aquest motiu que em fa una gran il·lusió que m’hagin convidat a la I Jornades d’animació a la lectura que organitza la Xarxa de Biblioteques de Mallorca, adreçada al personal bibliotecari de l’illa.
Les jornades es celebraran els dies 15 i 16 de novembre a l’Auditori de Sa Màniga (Cala Millor).
Es parlarà d’activitats, de projectes d’animació a la lectura i/o escriptura, però sobretot, serà un espai on donar idees per després aplicar a les biblioteques municipals.
Els organitzadors són la Secció de Biblioteques del Consell de Mallorca conjuntament amb l’Ajuntament de Sant Llorenç i són possibles gràcies a la col·laboració desinteressada del personal bibliotecari de la Xarxa de Biblioteques.
El programa dels dos dies és el següent:
PROGRAMA Divendres 15 de novembre
9.30 – 10.00 Recepció
10.00 – 10.30 Benvinguda i presentació
Inauguració a càrrec dels representants polítics del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Sant Llorenç
10.30 – 11.30 Experiències
Margalida Llabrés – Programa d’Animació a la lectura. Biblioteca Pública-Escola
Carme Llinàs i Magdalena Calafat – Marató de contes
11.30 – 12.00 Berenar
12.00 – 14.00 Experiències
Cristina López – Scrabble
Maria Àngela Sureda – Bibliobingo
Antònia Real i Joan Josep Bonnín – Jocs literaris
Maria Juan – Bbtk. Contes per a petits lectors
16.00 – 19.00 Experiències
Margalida Pascual i Daniel Capó – Puzzleteca, Biblio-racó i lectura en família
Lluïsa Calafat – Homenatge a Mario Verdaguer
Mar Rayó i Toni Cañellas – La Serra de Tramuntana. Dels llibres al cim
Marina Rigol i Maria Noguera – Bibliovacances
Francesca Miralles –Teixit de Contes // Creixem llegint
Joan Ramis – Club de lectura
Dissabte 16 de novembre
10.00 – 12.00 Comunicació de Jaume Centelles
Jaume Centelles Llegir per créixer (la resposta és en els llibres).
12.00 – 12.30 Berenar
12.30 – 13.40 Comunicació de Jaume Centelles
Jaume Centelles Llegir per créixer (la resposta és en els llibres).
13.40 – 14.00
Cloenda a càrrec de les autoritats
Tota la informació a podeu trobar a l’adreça següent:
Grégoire Solotareff és el pseudònim de Grégoire El Kayem. Va néixer l’any 1953 a Alexandria i des de ben petit viu a França. És fill de pare metge i mare pintora i dibuixant. Va estudiar i va exercir la medicina durant deu anys, i després es va passar a la creació i l’il·lustració. L’any 1985 apareixen els seus primers àlbums.
El seu primer gran èxit va ser No volváis a llamarme conejito i després ja va anar encadenant l’èxit mediàtic i comercial (Edu, el petit llop, Tres bruixes, Neu, La màscara, Tu gran i jo petit, El rey cocodrilo, etc), alguns publicats per Corimbo al nostre país.
Gregory Solotareff ha escrit i il·lustrat 128 àlbums en solitari o amb altres persones, incloent a la seva germana Nadja i la seva mare, Olga Lecaye. Les seves il·lustracions, molt característiques, tenen colors intensos i expressionistes, brillants però suggerents d’un món interior potent.
Als seus llibres presenta temes infantils universals: la solitud, la incapacitat, el rebuig, les amistats improbables, l’abandonament, … però sense imposar una visió moralista o intentar adoctrinar. A més, les seves narracions no expliquen clarament el significat de la història, i ens deixen a nosatres, els lectors, que explorem el sentit d’allò que s’explica.
Gairebé cent trenta llibres poden semblar molts, però alguns són petites obres d’unes poques pàgines. Segons comenta el propi Solotareff alguns llibres li han ocupat un any de treball i, en canvi, d’altres se’ls ha fet en només una setmana. Per exemple, els quatre volums de contes de les estacions (Contes de tardor, Contes d’estiu,…) li van ocupar dos anys.
La tècnica d’en Solotareff ha anat evolucionant. De vegades usa la tinta, altres l’aquarel·la o l’acrílic (s’asseca més ràpid i per tant és més manejable i més fàcil que la tècnica a l’oli).
Els personatges que hi aperexien en els seus contes són coneguts, formen part de l’imaginari col·lectiu (el llop, el cocodril, el Pare Noel, etc).
Un dels temes que més trobem en els seus àlbums il·lustrats es l’encontre de dues persones sovint representades per animals. En Solotareff ho justifica amb aquestes paraules:
Per a mi, aquest és el tema de la vida: la vida existeix només en societat, en la mesura que hom es troba amb l’altre. A partir d’aquestes trobades, la vida pren un altre camí, i les coses succeeixen, feliçment o infeliç. Això és el que vull a la meva vida. La solitud, per contra, és un vertigen, una sensació emocional forta.
Solotareff intenta enganxar el lector amb la força i la claredat de les seves composicions, combinant els colors a la manera de l’expressionisme abstracte. No pinta detalls, empra un traç negre molt gruixut per emmarcar les figures, utilitza colors que formen un contrast violent i subratllen l’antagonisme entre els personatges o entre les seves actituds, accentua l’absurd-grotesc de la situació o assenyala particularitats d’interès emprant diferents angles d’observació.
L’Edu, el petit llop és el primer àlbum en el qual va il·lustrar pàgines completes. Tu gran i jo petit reflecteix millor encara els diferents matisos que defineixen la relació entre els dos protagonistes. A 3 bruixes s’aprecia la mateixa capacitat, però no està protagonitzat per animals humanitzats i fa un salt cap a una major senzillesa en la composició: cada pàgina de la dreta té una il·lustració requadrada que, sovint, és només d’una figura completa situada davant del lector. A Què més voldries! encara simplifica més la grafia: sobre colors groc i taronja per al fons, pinta en rosa el cocodril i en vermell el petit elefant, siluetejats amb línies gruixudes, i en el cas del cocodril, de vegades només una part del seu cos sobresurt de la superfície de la bassa.
Alguns dels llibres d’en Solotareff que podem trobar al nostre país són els següents:
L’ Edu, el petit llop. El petit llop Edu i el conill Tom es fan amics. Juguen a tenir por del llop i a tenir por del conill. Però un dia en Tom té veritable por de l’Edu i s’amaga al seu cau. Fins que l’Edu s’adona del que significa tenir, de debò, por al llop i llavors aconsegueix recuperar l’amistat d’en Tom.
Tu gran i jo petit. Un rei lleó protegeix un petit elefant. Quan passa el temps i l’elefant s’ha fet gran, veu un dia al carrer al lleó, que ha estat desposseït del seu regne i les seves riqueses, i llavors l’elefant pensa que ara li correspon a ell cuidar el lleó.
3 bruixes. Tres bruixes veuen dos nens que estan junts i contents i els segresten. Però canviaran de tarannà al veure que s’interessen per elles.
Què més voldries! Un cocodril, quan passava algun altre animal a prop de la seva bassa, li deia : «Ei, tu! Vine a jugar amb mi!». Alguns s’hi acostaven però d’altres no fins que un dia va arribar un elefant molt content…
L’Edu planta cara al llop. L’Edu i en Tom són amics des de fa molt temps. Poden ser amics un llop i un conill? Un veritable llop pot desobeir el Gran Llop Ferotge? Qui ho sap?
Neu (amb il·lustracions d’Olga Lacaye)Hi havia una vegada un llop blanc. Abans de néixer, els seus pares pensaven que seria marró o gris, com ells, però va sortir completament blanc. No volien un llop d’aquest color i el van abandonar sense donar-li tan sols un nom.
La màscara. Hi havia una vegada un llop que vivia en un turó. Hi havia, també, un nen que es deia Ulisses i la seva germana Lila. Un dia el llop se’ls va menjar, crus, sencers, sense mastegar . Però els nens, encara que estiguin a la panxa d’un llop, saben defensar-se.
El rei cocodril. Hi havia una vegada un cocodril molt golafre. El primer que va fer quan va néixer va sermenjar-se un pollet. Però els seus pare no es van mpressionar i li deien: Nosaltres a la teva edat erem més forts que tu. Llavors va començar a atacar animals més grans que ell mateix. Es va menjar una tortuga i després un hipopòtam. Ànim, s¡ t’hi esforces ho pots fer millor, li deien els pares.
Quan sigui gran, seré el Pare Noel. Aquesta és la història d’un nen petit que es deia Noel. Un dia d’hivern, mentre passejava pel bosc, a prop de casa, va trobar un sac vermell juntament amb una misteriosa carta…
No em torneu a dir “conillet meu”. Joan Pastanaga no suporta que li diguin “conillet meu” i perquè no el tornin a cridar així decideix canviar, i fer-se un conill dolent, dolentíssim.
El lloc oficial de Gregoire Solotareff el pots veure AQUÍ.
La Fundació Jaume Bofill, segons podem llegir al seu web, s’ocupa de promoure iniciatives que facilitin el coneixement de la nostra societat i que impulsin realitzacions que contribueixin al seu millorament a través de la supressió de les desigualtats de tota mena existents entre les persones, entre els grups i entre els pobles i de l’extensió de l’educació i de la cultura en el sentit ampli a tots aquells que per les circumstàncies socials se’n troben més mancats.
Des de fa uns anys, col·laborem i donem suport a aquesta fundació que és independent de les administracions públiques, dels partits polítics, de les confessions religioses i dels grups econòmics i socials constituïts. Aquesta independència no significa neutralitat davant les grans qüestions ideològiques, polítiques, socials i morals de la nostra societat i del planeta.
Ara han fet una sèries de vídeos breus (càpsules audiovisuals) en els que expliquen a través d’experiències concretes la realitat d’algunes experiències relatives a la lectura. Entre els vídeos hi ha el que van gravar a l’escola Orlandai de Barcelona on la Mariona Trabal explica com implicar a les famílies en el procés lector dels seus fills, el que van gravar a l’escola Mare de Déu del Remei a Alcover (Tarragona) on la Mònica Badia presenta situacions agradables de lectura, el de la Dolors Bundó, mestra de l’escola Cossetània (Vilanova i la Geltrú) que comenta la importància de tenir un bon Pla de Lectura, el d’en Joan Portell que ens il·lustra sobre que és i que és fa en un Municipi Lector, el vídeo de la Montse Felipe, directora de l’Escola Monfalgars (Girona) i la Xènia Solés, responsable de la Biblioteca Montfollet que expliquen com és una biblioteca escolar oberta al barri, etc.
També hi ha una col·laboració que vam fer des de l’escola Sant Josep – El Pi i que es titula “Com fer lectors amb majúscules”.
Són vídeos breus d’entre tres i cinc minuts però que il·lustren molt bé el que es fa i ens animen a seguir apostant per les biblioteques escolars com a eina irrenunciable per a la millora de l’educació.
Si voleu veure tots els vídeos només cal que cliqueu a l’adreça del youtube de la Fundació i allà trobareu els que formen part de la sèrie Lècxit. L’adreça és:
Una dent es mou
i ens molesta quan mengem, quan parlem…,
però no hi ha manera que caigui:
Aquí segueix com si res!
A vegades, tot resulta molt senzill:
fas una mossegada a una poma i, de sobte, zas!,
aquesta dent que es movia, cau.
Estàs a classe de matemàtiques
i, en fer una multiplicació, zas!,
aquesta dent que es movia, cau.
Però altres vegades, com passa en aquest llibre, no és fàcil, ni de bon tros. Per a aquests casos difícils, l’escriptor Pep Bruno i la il·lustradora Amrei Fiedler presenten un seguit de propostes divertides, imaginatives i un tant surrealistes, que no garanteixen al cent per cent que la dent acabi caient, però sí que garanteixen riallades. Segons conta el mateix Pep Bruno al seu bloc (www.pepbruno.com)
Un dia d’agost (de 2011) a Juan, el meu fill gran, se li movia una dent. Era una d’aquelles dents que es mouen prou perquè siguis conscient que hi és, ballaruga, però no prou com per caure amb una petita ajuda. Recordo que llavors li vaig explicar que una vegada, quan jo tenia la seva edat, vaig intentar treure’m una dent lligant un fil a una porta i, després d’esperar pacientment, quan la meva mare va obrir la porta, aquesta ho va fer cap a dins (cap a mi), i tot va ser en va. Després d’aquella història (real) vaig començar a imaginar diferents maneres per treure una dent i així facilitar aquesta tasca als nens i nenes que es troben en aquesta tessitura.
El llibre presenta quinze maneres d’arrencar la dent. Així, hi ha mètodes clàssics com lligar un fil a la dent i, per l’altre extrem, al pom d’una porta, a l’espera que algú obri la porta i, ¡ tatxan! , s’emporti la dent, o més romàntics, com fer-li un petó a algú, o científics, en els quals s’aplica el principi d’Arquímedes. La gràcia de cadascuna de les pàgines està, a més a més en gaudir de les il·lustracions
i del requadre que hi apareix a cadascuna d’ells amb tres indicacions precises: Avantatge, inconvenient i consell.
Per exemple, al Mètode esportiu (també anomenat ¡Mira, mamà: sense mans!) que consisteix en pujar a la bici i circular primer sense una mà, després sense l’altra, i sense un peu i, finalment, sense l’altre peu. (aquest mètode també es conegut com: ¡Mira, mamà: sense dents!
El requadre ens diu:
Avantatge: Es pot gaudir del paisatge metre es va en bicicleta
Inconvenient: es possible que siguin més d’una les peces dentals que, a l’hora, deixin el seu allotjament.
Consell: És recomanable saber anar amb bicicleta, tot i que, tal vegada, tampoc sigui gaire important.
¡Maldito diente! no és només un ventall d’estratègies, totes divertides, per acabar amb el molest bellugueig d’una dent. Aquest manual es converteix també en font d’inspiració per a altres enginyosos usos, com apunta la mateixa il·lustradora, a qui li agradaria construir “una màquina com la del Mètode Entretingut però amb una funció diferent, com un rellotge despertador o una màquina per alimentar gats” . Les il·lustracions, realitzades amb petits pinzells i acrílics, plenes de curiosos detalls que conviden a noves i divertides lectures, sobretot si ens aturem a observar els quadres que apareixen recurrentment en les seves pàgines.
A l’escola ens ha agradat molt i l’hem anomenat “el llibre estimadíssim del mes de novembre”. El recomanem especialment per als alumnes de cicle mitjà perquè segur que entendran les picades d’ullet que ens fan els autors i de ben segur podran fer quelcom de semblant a partir d’algun enunciat del tipus “mètodes per aconseguir la
mascota que vull i que, probablement, mai no tindré”, “”mètodes per fer desaparèixer el menjar que no m’agrada sense que ho vegin els pares” o el clàssic “ mètodes per aprovar els exàmens sense estudiar”
Un cop més, i van la tira, reivindiquem aquestes editorials que arrisquen i busquen noves fórmules de plantejar el futur de l’àlbum il·lustrat. No sé perquè però ensumo que el boom dels anys vuitanta està a punt de fer un segon esclat i una nova revolució d’aquesta “lectura de la imatge” ben aviat ens mostrarà nous camins. Gràcies OQO.
(algunes informacions d’aquest escrit les he tret del web d’OQO. La cita d’en Pep Bruno l’he trobada al seu propi web)
Circula una llegenda que insinua que un dels llocs on més es llegeix és a les presons. Imagino que té a veure amb la quantitat d’hores mortes que els reclusos disposen i la idea subjacent que la biblioteca és un espai ideal per a l’evasió mental.
Fa un parell d’anys, l’Observatorio de la lectura y el libro va fer un estudi exhaustiu sobre la situació de les biblioteques penitenciàries a Espanya. Es van analitzar 68 centres penitenciaris i el resultat es va recollir en un interessant document que mostra el lamentable estat general d’aquests serveis, tant pel que fa a l’adquisició de fons, com pel que fa a sales de lectura. S’assenyala que no hi ha personal bibliotecari que gestioni el servei ( excepte a Catalunya ) i els que se n’encarreguen tenen moltes limitacions, el pressupost per mantenir actualitzades les col•leccions és mínim i són escasses les inversions en les instal•lacions.
En general, al cinema, dins del gènere penitenciari, no apareixen les biblioteques. En els bons films com Celda 211, el hombre de Alcatraz, Evasión o victoria, o La milla verde, entre altres, no hi ha seqüències significatives situades en aquest espai. L’excepció la presenta l’extraordinària pel·lícula Cadena perpetua.
La pel·li està basada en un relat de Stephen King, titulat Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, i és, sobretot, un cant a l’esperança. Narra l’estada a la presó d’un home de bona posició social, vicepresident d’un banc, que és empresonat acusat injustament d’assassinar la seva dona i al seu amant. L’acció se situa a la presó de Shawshank, considerada de màxima seguretat. Allà, el banquer Andy Dufresne (Tim Robins) passarà vint anys en els quals fa amistat amb un altre pres, també condemnat a cadena perpètua, anomenat Red (Morgan Freeman) qui és qui, veu en off, va explicant la història.
La pel·lícula ens explica la vida a la presó i ho fa amb escenes dures, situacions reals que combinen moments dramàtics (abusos físics, corrupteles diverses dels funcionaris, suïcidis) amb altres de més agradables com l’escena en què el protagonista es cola a la sala de megafonia i envia l’aire de la presó una ària de Mozart, de les noces de Fígaro).
La pel·lícula està ben traçada i tots els elements físics que hi apareixen troben el seu punt de comprensió en un final on tot encaixa (el martell de gemmes, la identitat falsa, la corda de dos metres i els cartells de les artistes de cinema que pengen a la paret de la seva cel·la que, a més a més, ens indiquen el pas del temps, des Rita Hayworth, fins Raquel Welch passant per Marilyn Monroe).
La pel·lícula ens parla també de perseverança, encarnada en la figura del personatge principal i simbolitzada per la seva lluita constant en aconseguir una bona biblioteca per als reclusos. La seva idea és convertir un espai abandonat en un refugi, un recurs per als presos, que els ajudi a passar la monotonia d’uns dies grisos, els diverteixi i els obri finestres a la imaginació. La biblioteca representa la llibertat, una llibertat mental diferent de la presó física dels seus cossos.
L’Andy ho aconsegueix. Escriu una carta setmanal al Senat, durant sis anys, fins que finalment els seus precs tenen resposta. I el que era una vella i humida sala de llibres es converteix en un espai agradable, on hi ha qui apren a llegir, i on es produeixen escenes divertides , com la de la classificació de les novetats que els han arribat. Comença amb la veu de Morgan Freeman, mentre extreuen els llibres de les caixes. Diu així:
L’Andy ens va tornar a sorprendre amb el partit que li va treure als 500 dòlars anuals que li va assignar el Senat. Va contactar amb clubs de lectors, amb associacions benèfiques, comprava llibres de saldo al pes… – L’illa del tresor. Robert Louis … – Stevenson. Ficció, aventura. Què més? – Jo tinc … Automecànica i Plastilina. – Tècnica i passatemps, al costat d’Educació. – El comte de Montecristo, per Alexandre Demés. – Demés? Dumas! Saps de què va? T’agradarà, parla d’una fugida. – Llavors posa-ho a Educació, també. Els altres ajudàvem en el que fos, però l’any que van assassinar en Kennedy havia transformat una vella biblioteca que feia pudor en la millor biblioteca carcerària de Nova Anglaterra.
La cinta, nominada a set premis Oscar, no va obtenir el reconeixement general fins que es va comercialitzar en vídeo domèstic. Avui és una cinta de culte i a Mansfield (Ohio) s’organitzen visites als escenaris on es va rodar. Es pot visitar la presó, l’hostal, la sala del tribunal on es va jutjar l’Andy, el banc del parc en què un altre col·laborador d’Andy, James Whitmore, àlies Brooks, donava de menjar als coloms quan va ser alliberat i, sobretot -visita obligada – el vell roure que apareix, imponent, al final de la pel·lícula.
L’article sobre la pel·lícula forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 35 (tardor 2013).
En aquest mateix número hi ha un article sobre l’exposició que vam realitzar el curs anterior a l’escola i que l’hem titulat Canciones, cuentos y cacahuetes.
Us deixo el vídeo de l’escena que comentem més amunt (en versió original).
Una nova edició de La lliga dels llibres està en marxa. Enguany s’han apuntat més escoles que mai. Fins a 33 grups de cinquè de primària participaran d’aquesta excepcional activitat de lectura. Com sempre, el suport econòmic de l’Ajuntament de l’Hospitalet és bàsic per continuar amb el projecte però allò que no té preu és l’esforç del servei de biblioteques de la ciutat i de tots els mestres implicats en aquesta aventura.
Com a novetat més destacada d’aquesta edició hi ha la incorporació d’un àlbum il·lustrat. Els quinze títols que formen la tria són:
Sir Gadabout, de Martyn Beardsley
Bambú, 2010
Minimalario de Pinto y Chinto
Kalandraka, 2011
Las maletas encantadas de Joan Manuel Gisbert
Narval, 2011
Jo, Elvis Riboldi i el restaurant xinès de Bono Bidari
La Galera, 2011
En Batu 2
Bang Ediciones, 2010
Molsa de David Cirici
Edebé, 2013
La vela que no se apagaba y otros misterios con solución d’Antonio Lozano
A buen paso, 2012
Les vacances d’en Felip Marlot de Joaquim Carbó
Barcanova, 2013
L’Empaitagrills i la Noia de la Lluna de Josep-Francesc Delgado
Roure de Can Roca, 2012
Jan Plata. La crida dels pirates de Josep Lluís Badal
La Galera, 2013
El Che Guevara viu al setè de Bertrand Solet
Takatuka, 2013
El misteri de la tifa de gos abandonada d’Anna Cabeza
Bambú, 2012
Sputnik de Bettina Obrecht
Takatuka, 2013
Com el plomissol de Joana Raspall
La Galera, 2013
El castell del doctor Franchini de Lluís Livan
Cruïlla, 2012
Un breu resum de cadascun d’ells el podeu trobar clicant La lliga dels llibres 2013-14 o anant a l’apartat de Recomanacions.
Podeu trobar tota la informació logística de la Lliga dels llibres al web de les biblioteques de l’Hospitalet (objectius, escoles participants, calendari de competició, etc.), i al de l’Ajuntament d l’Hospitalet.
Pantalons curts és el darrer llibre d’en Joaquim Carbó i segueix la línea que va apuntar amb Viure amb els ulls, on l’autor explica el món des de les seves vivències més íntimes. No es tracta de cap aventura inventada, no! Són les seves aventis de quan ell era un infant, explicades amb més sinceritat de la que hom pot esperar d’algú que ens obre els seus pensaments per fer-nos coneixedors d’un passat (molt proper en el temps, no ho oblidem!) i alhora d’una realitat que només de recordar-la fa feredat.
Si a Viure amb els ulls, el to que en Joaquim Carbó empra és contundent i crític, d’algú que les ha vistes de tots colors i que no té cap recança en dir les coses pel seu nom, en aquest Pantalons curs el to és molt amable, com sol pasar quan evoquem temps reculats i només volem conservar aquelles anècdotes que ens semblaven soprenents, aquells llocs que ja no existeixen o aquelles persones que deixen petja com la senyoreta Ibànez, una de les seves mestres.
M’ha agradat molt llegir aquesta obra perquè algunes de les situacions m’han fet recordar les que m’explicava el meu pare, sobretot els capítols de la vida a Barcelona. També la narració dels records de la Guerra Civil i les seves conseqüències és d’agrair perquè fan pensar en allò que molts hem viscut o hem sentit contar als nostres grans.
El llibre es llegeix d’una tirada, és molt amé i si, com diu el mateix Joaquim Carbó, la teva edat està per sota dels cinquanta anys no et creuràs algunes de les quotidianitats d’aquells foscos anys 40 del segle passat.
El llibre és un regal que ens fa en Joaquim Carbó. És per a nosaltres, els mestres que tenim l’obligació ética d’explicar els fets tal com van passar. Una molt bona manera és començar el dia llegint un capítol (són curts) i escoltant què diuen els alumnes.
Pantalons curts és un dels primers títols de la col·lecció “Memòries d’on vinc” de l’editorial ARA llibres. El disseny de la coberta és preciós.
L’empenta imparable de les companyes de Girona fa que per vuitè any celebrin la Jornada de Biblioteques Escolars, aquest any sota el lema
Biblioteques escolars: Avaluar per millorar
La trobada es farà a la biblioteca Just M. Casero, situada al barri de Pont Major, a Girona, el dimarts 15 d’octubre de 2013 i comptarà amb la presència de la Teresa Mañá que presentarà l’eina “Biblioteques escolars entre interrogants”.
També hi haurà temps per al treball pràctic amb tres tallers genials sobre promoció lectora i un espai de treball per a responsables de biblioteques escolars de secundària.
Si voleu fer salivera, cliqueu a la presentació de dos dels tallers que es faran:
“Escriu què vas llegir ahir” és una invitació que fem als alumnes de cicle mitjà. Normalment es percep un cert astorament, un lleu sentiment de culpabilitat, i els fulls queden blancs o gairebé.
De tipologies textuals parlem en l’article de novembre de la revista Guix i ho exemplifiquem amb una acció molt divertida que anomenem “el desafiament de la carta polonesa” que consisteix en invitar als alumnes a una simulació de lectura d’un text impossible de comprendre, a priori. Es tracta de fer-los veure què s’activa quan ens trobem davant d’un text que cal desxifrar. La proposta és de de Catherine i Dominique Devaux, membres del GFEN francès de Rouen.
La invitació a la lectura 