El proper 14 d’octubre (dimarts) de 2013 es celebrarà la novena edició de la Jornada de Biblioteques Escolars de la ciutat de Girona.
El lloc de la Jornada tornarà a ser la biblioteca Just M. Casero, al barri de Pont Major. Com a novetat, aquest any la jornada s’allarga i acabarà a les 5 de la tarda.
Per a aquesta edició, han volgut centrar la jornada en un sol tema: la creació d’espais i ambients lectors a l’escola. Per parlar del tema han convidat la Marta Roig, bibliotecària especialitzada en la promoció de la lectura i en la biblioteca escolar. Al final del matí hi haurà l’entrega dels ajuts Activa la biblioteca i Biblioteques Obertes al barri. Per la tarda, compartir experiències i bones pràctiques de creació d’espais de lectura.
El darrer dia per inscriure’s és el 8 d’octubre
*Les places són limitades. Es prioritzarà els representants dels centres educatius de la ciutat de Girona
El programa de la Jornada el trobareu AQUÍ Formulari d’inscripcions
Des de fa molts segles (des del X) alguns editors d’edicions de luxe han volgut ampliar la bellesa dels seus llibres afegint o amagant alguns secrets. Una tècnica genial que consistia en incloure gravats, pintures o dibuixos què, fins i tot estan a la vista, no es podien veure si no es feia un lleuger moviment als fulls. És a dir, que les imatges només poden ser vistes quan les pàgines, en conjunt, són pressionades de manera específica.
Al segle XVIII, i sobretot al XIX, van començar a aparèixer veritables obres d’art. Una de les persones que més en sap del tema és Colleen Theisen, que treballa als Arxius de la Universitat d’Iowa i ha publicat recentment alguns fantàstics exemples de pintures amagades en llibres del segle XIX. Són pintures que estan ocultes a la vora davantera dels llibres. Les podeu veure a l’enllaç següent:
Més a prop, a Anglaterra, i des del 1970 Martin Frost també es dedica a crear aquestes joies. El seu web explica tot el procés de com es pot fer, i afegeix nombrosos exemples com els que hi ha en aquesta entrada.
Una pràctica ben curiosa que em recorda les famoses “xuletes” que amb tanta dedicació els estudiants s’entesten a fabricar amb l’esperança que no els enxampin. I també una bona idea per iniciar-se en la pràctica d’aquesta tècnica amb els llibres que van a l’espurg.
Els mestres responsables de biblioteques escolars del grup de Badalona han ideat una acció que sembla emocionant. L’han titulada Ciutats lectores i aquest any la probaran de manera experimental amb els alumnes dels centres educatius que hi vulguin participar.
Ciutats lectores és un projecte s’adreça a alumnes de secundària i té com a objectiu principal fomentar el gust per la lectura a través de la descoberta i el contacte amb autors propers a ells utilitzant la tecnologia, fent-los participants d’un concurs en el que ells seran els principals protagonistes en tant que hauran de resoldre els diferents enigmes que es van presentant així com crear les diferents pistes i proves del concurs.
El projecte té la forma de joc de pistes en els que cada centre haurà de crear diferents productes digitals utilitzant recursos web 2.0 (vídeos, presentacions, mapes…) que esdevindran pistes (quatre en total) per a la resta de centres participants, que hauran de descobrir un autor, una obra, un personatge, un escenari…i anar sumant punts en el concurs.
En cadascuna de les proves del concurs els alumnes hauran d’investigar sobre algun aspecte relacionat amb els autors seleccionats i anar aprofundint en la seva obra. El fet que siguin els propis alumnes qui hagin de resoldre l’enigma farà que el seu grau d’implicació amb el projecte augmenti i com a conseqüència el seu rendiment acadèmic.
Per tal de fer aquest projecte proper i vivencial a l’alumne els autors que es treballaran seran, sempre que sigui possible, autors que tinguin algun tipus de vincle amb el centre (nascuts a la localitat, col·laboradors amb el centre…)
A través de les diferents pistes l’alumne anirà descobrint autors i obres d’una manera lúdica i ho faran per ells mateixos en tant que hauran de desenvolupar les seves estratègies de cerca que els hi permetin conèixer el personatge proposat.
El plantejament del projecte fa que la implementació de metodologies de treball cooperatiu siguin ideals en tant que les hi hauran diferents activitats a r realitzar de manera simultània (crear materials amb les pistes, descobrir les pistes, comunicar informació…) pel que treballar de forma col·laborativa és ideal.
Qüestions pràctiques:
Al blogciutatslectores.iearn.cat es pot accedir a la proposta didàctica, així com al formulari d’inscripció. Les inscripcions són obertes, l’activitat està pensada per iniciar-se al segon trimestre (gener-febrer) i té una durada de 2 trimestres.
També podeu seguir l’activitat a Twitter: @ciutatslectores
Si voleu qualsevol aclariment, comentari o consulta, podeu contactar amb un dels responsables del projecte, l’Albert Correa del Col·legi Sant Andreu (Badalona) a albert.correa@iearn.cat
Fa molts anys hi havia un espai increïble al Passeig de Gràcia de Barcelona. Es deia “El Drugstore” i tenia les portes obertes les vint-i-quatre hores del dia. Allà hi podies anar a prendre una cervesa o un cafè, quedar amb els amics o fer la darrera conversa de la nit. També era punt de trobada.
Recordo amb molt de carinyo que hi havia una llibreria a la part de dalt. Allà hi solíem anar en sortir del cinema i fèiem una passejada per les prestatgeries mirant les novetats. Sense presses i descobrint a Nietsche, Boris Vian o Rilke. Va ser allà on vaig comprar els llibres d’un autor que em va marcar aquella època de joventut i de descobertes. Parlo d’en José Mauro de Vasconcelos. Els llibres de Vasconcelos venien de l’Argentina. Eren de l’editorial “El Ateneo”. Encara en conservo quatre (Doidáo, El velero de cristal, El palacio japonés i Vamos a calentar el sol). La resta els he perdut o regalat. Eren novel·les que m’encongien el cor perquè presentaven uns personatges carregats de poètica, nens i adults que vivien en la misèria del Brasil de l’època, amb alegria i també amb frustracions, però que tenien valors humans, innocència, educació i respecte pels altres. Em vaig fer tips de plorar amb les aventures del nen Zezé…
I ara, quaranta-dos anys després m’assabento que l’editorial Libros del Asteriode acaba de publicar la traducció al català de La meva planta de taronja llima. L’he tornat a llegir i m’ha produït les mateixes emocions. La meva planta de taronja llima, basada segons l’autor en les seves pròpies experiències a Bangu (Brasil) durant la seva infantesa a mitjans del anys 20, narra les aventis del nen Zezé, un nen molt intel·ligent i entremaliat que viu amb els seus germans, la Jandira, la Glòria i en Totoca. El pare de Zezé esta a l’atur i la seva mare treballa en una fàbrica. A causa d’aquestes dificultats, en Zezé i la seva família es veuen obligats a mudar-se a una casa més petita on coneix qui serà el seu company de confidències, l’arbre de taronja llima, que alimentarà el seu món de fantasia.
Zezé també coneix un home gran, el Portuguès, amb qui mantindrà una gran amistat. A la novel·la hi apareixen altres personatges potents com el senyor Ariovaldo, la mestra Cecília o el Magaratiba, el tren.
El tema principal de la narració són les relacions familiars, la fantasia i les desigualtats socials. Temes que es poden treballar a l’escola, perfectament.
Vasconcelos va escriure aquesta obra només en dotze dies (segons conta ell mateix) i forma part d’una sèrie de quatre llibres que recullen la seva vida. Una mena de memòries escrites de forma inusual: La meva planta de taronja llima recull la seva infància a Bangu, Vamos a calentar el sol, el seu trasllat a la ciutat de Natal, Doidao, la seva adolescència, i Las confesiones de Fray Calabaza, la seva vida adulta.
Actualment, als afores de les megalòpolis del Brasil com Sao Paulo i Rio de Janeiro hi ha un alt índex de violència, enfosquida per la infància que viu en aquests llocs amb uns pares amb problemes (atur, alcoholisme, bandes, etc.) i per això no se’ns fa especialment dolorosa la narració de La meva planta de taronja llima. La quotidianitat suavitza i relativitza. En canvi allò que ens crida l’atenció de la novel·la és, justament, la força emocional d’un infant que vol créixer i ens fa partícips dels seus pensaments (l’obra està escrita en primera persona) acompanyant-lo i imaginant que tot existeix per enfortir-lo:
-Minguinho, ara viurem sempre a prop l’un de l’altre. T’adornaré tan bonic que cap arbre t’arribarà als peus. Saps, Minguinho? Acabo de viatjar en un carro tan gran i suau que semblava una diligència d’aquelles de les pel·lícules de cine. Mira, tot el que sàpiga, vindré a dir-t’ho, d’acord?
Vasconcelos va morir a Sao Paulo, als 64 anys, el 25 juliol 1984 però ens va deixar joies com aquesta gran història que ara ja podem llegir en la cuidada traducció den Carles Sans. Val molt la pena. Ideal per als primers cursos de l’ESO, en els que ja són capaços de llegir a un altre nivell, i on tota la càrrega simbòlica es fa present.
Tant de bo Libros del Asteroide continuï traduint la resta d’obres d’en Vasconcelos.
Com a anècdota, comentem que es va fer una pel·lícula l’any 1970, amb els mitjans de l’època, que podeu trobar a youtube.
S’ha fet una versió moderna que, de moment, només es pot trobar en portuguès. El tràiler oficial és el següent:
Albert Camus va ser un dels autors a qui se li va concedir un dels premis més prestigiosos, el Premi Nobel. Va ser el 1957, tres anys abans de morir en accident de cotxe.
Un dels fets que més es recorda de l’acte és precisament el que fa referencia al seu mestre d’escola. L’Albert Camus un cop allunyat del brogit que suposa aquesta cerimònia, i més tranquil i seré, va escriure una carta molt emotiva al senyor Louis Germain, on li agraïa tot el que li havia ensenyat.
Voldria remarcar algunes frases de la carta que deien: Benvolgut Senyor Germain, Vaig esperar a que s’apagués una mica el soroll que m’ha envoltat tots aquests dies amb la concessió del Premi Nobel abans de parlar-li de tot cor. He rebut un honor massa gran, que no he buscat ni demanat. Però quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va allargar cap al nen pobre que era jo, sense el seu ensenyament i el seu exemple, no hagués passat res de tot això. No és que doni massa importància a un honor d’aquest tipus. Però ofereix almenys la oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix sent per a mi, i d’agrair-li els seus esforços, el seu treball i el cor generós que vostè va posar continuaran sempre vius en un dels seus petits escolars, que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.
Uns dies més tard, el mestre Germain li contestava i, entre altres paràgrafs, acabava dient les paraules que remarco en negreta:
Quan millor ho aconsegueixes és quan ets simple, directe. I ara, bé! Aquestes impressions me les donaves a classe. El pedagog que vol exercir a consciència el seu ofici no descuida cap ocasió per conèixer els seus alumnes, els seus fills, i aquestes es presenten constantment. Una resposta, un gest, una mirada, són àmpliament reveladors. Crec conèixer bé el simpàtic homenet que eres i el nen, molt sovint, conté en germen l’home que arribarà a ser. El plaer d’estar a classe resplendia en tota la teva persona. La teva cara expressava optimisme. […] Abans d’acabar, vull dir-te quan em fan patir, com a mestre laic que sóc, els projectes amenaçadors que s’ordeixen contra la nostra escola. Crec haver respectat durant tota la meva carrera, el més sagrat que hi ha al nen: el dret a buscar la seva veritat. Us he estimat a tots i crec haver fet tot el possible per no manifestar les meves idees i no pesar sobre les vostres joves intel·ligències ...
Louis Germain, Ken Robinson o Howard Gardner, entre molts altres, són noms que han acompanyat el meu imaginari professional. De tots ells se’n destaquen les qualitats humanes i la vocació per fer de la nostra feina meravellosa quelcom que pugui deixar petja en els infants.
Afortunadament, he conegut i conec a molta de la bona gent del món de l’educació que fa una tasca silenciosa, directa, soferta, alegre i raonada. En aquests primers dies d’un nou curs els voldria desitjar a tots i totes que no defalleixin, que entenguin que val la pena continuar a la trinxera com fins ara, pencant com sempre, allunyats del soroll mediàtic i dels intents per desprestigiar l’educació.
Voldria també agrair, des d’aquest blog les mostres d’agraïment i d’estimació que he rebut durant aquests quaranta anys de fer de mestre a l’escola Sant Josep – El Pi. I ho voldria fer extensiu, en particular a la bona gent de l’Editorial Graó, a en Raül Manzano, la Glòria Puig, la Sara Cardona i tota la resta de col·laboradors de la revista GUIX. I un superagraïment especial a l’Eva Martínez per escriure el retrat que acaba de publicar al número de juliol-agost i on em dedica unes paraules molt carinyoses.
Gràcies a tots vosaltres. El blog continuarà, hi haurà alguns canvis el mes de gener, però la complicitat amb la literatura infantil i les biblioteques escolars seguiran intactes. Molt bon curs!
L’article de l’Eva Martínez el podeu llegir a continuació en la versió castellana (Revista AULA) clicant AQUÍ.
D’editorials de garatge n’hem parlat en algun que altre moment. Avui comentarem una altra forma d’editar que s’està escampant amb certa fortuna.
És el Verkami, una plataforma digital que es basa en el crowdfunding.
Funciona de manera senzilla. Si tens un llibre (o un còmic, o una pel·lícula, etc.) que vols difondre i no trobes editor, es tracta de buscar financiació entre els coneguts o públic en general que estigui interessat en la teva idea. Llavors penges el projecte a la pàgina de Verkami i disposes de quaranta dies perquè el teu somni esdevingui realitat.
Les persones que col·laboren econòmicament (només paguen si el projecte tira endavant) reben a canvi una compensació en forma del producte.
Es una bona manera de donar a conèixer noves o diferents productes que d’altra forma no veurien la llum.
La última aportació que he fet és al projecte de la Montse Sanchiz, una autora, il·lustradora i editora de Vell Marí Edicions, un projecte microeditorial que neix amb vocació de futur fruit de la suma de les seves tres grans passions: els llibres, la il·lustració infantil i la natura.
L’il·lustrador del mes de setembre és en Marcus Pfister, un artista que va néixer l’any 1960 a Berna, Suïssa. La seva primera feina va ser la de dissenyador gràfic en una agència de publicitat però un viatge de sis mesos als Estats Units, Canadà i Mèxic li va fer veure que el seu futur passava per convertir-se en artista gràfic independent.
El primer llibre il·lustrar que va publicar va ser The sleepy owl (El Mussol dormilega) el 1986 però no va ser fins 1992 que va irrompre en l’escena internacional amb el seu llibre El peix irisat. Aquest llibre i l’èxit que se’n va derivar el va convèncer per centrar-se exclusivament en escriure i dibuixar els seus propis llibres. Des de llavor ha publicat uns cinquanta àlbums – un parell cada any, aproximadament- que s’han traduït a molts països i ha venut més de 30 milions d’exemplars.
Els seus llibres sempre amaguen alguna sorpresa, com els hologrames de la sèrie del peix irisat o els llibres amb doble final.A l’escola, els contes que més han agradat als infants són, precisament, el d’en Rufus i les pedres màgiques i, sobretot , el d’El peix irisat. Als infants els agrada tocar els hologrames però també els interessa l’argument d’ambdues històries.
El rocés creador d’aquest autor comença amb uns esbossos a llapis que després els passa a aquarel·la. De vegades també fa servir paper d’alumnini que és on després s’encabeixen els hologrames.
Una altra tècnica que està usant darrerament són els acrílics. Primer fa un dibuix i després l’amplia amb una fotocopiadora. Aquesta ampliació la passa a paper transparent, primer, i a finalment a paper opac.
Marcus Pfister té quatre fills i viu amb la seva família a Berna, Suïssa. Les seves gires de signatura dels llibres l’han portat a Corea, Japó, Estats Units i molts països europeus.
Treballa a casa seva – de 8 del matí a cinc de la tarda, de dilluns a divendres- i al seu estudi té una paret amb tots els seus llibres.
També li agrada anar a les escoles i parlar als infants sobre com dibuixar.
Alguns dels àlbums que podem trobar a casa nostra són:
Rufus i les pedres màgiques
Montena
En Rufus viu feliç amb altres ratolins en una petita illa que s’estimen molt perquè
els proporciona aliment i refugi de les tempestes. Però un dia, en Rufus, després d’una tempesta, surt de la seva cova i es troba amb una estranya pedra brillant.
L’agafa i la porta a la seva cova. La resplendor i la calor de la pedra atrauran els altres ratolins que també en voldran una. El final del conte es pot triar segons volem que sigui alegre o trist.
El peix irisat
Ediciones Beascoa.
El llibre ens parla d’un peix, amb escates brillants i multicolors, anomenat Peix Irisat, que n’està molt cofoi de les seves escates.
Un dia, un petit peix li pregunta si li’n pot regalar una. El Peix Irisat es nega d’una manera molt grollera. Els altres peixos es molesten pel comportament egoista del Peix Irisat i no volen jugar més amb ell.
L’estrella de mar, li diu al peix irisat que vagi a visitar al pop i li demani consell.
Quan finalment el troba li pregunta què ha de fer. El pop li diu que ha de compartir la bellesa de les seves escates amb els seus amics.
Quan es troba amb el peix petit per segona vegada, el Peix Irisat li dóna una de les seves escates preciosos i, en veure l’alegria d’aquest petit peix, immediatament ell també se sent molt millor. Molt aviat estarà envoltat d’altres peixos que li demanaran una escata brillant.
El peix irisat i la gran balena blava
Ediciones Beascoa
Quan una gran balena blava ve a viure prop del Peix Irisat, hi ha un malentès entre ells que pot acabar en desastre. Caldrà tractar de fer les paus, com sigui.
El peix irisat al rescat
Ediciones Beascoa.
El Peix Irisat ha de decidir si arriscar o no la seva vida quan veu un petit peix perseguit per un tauró.
El peix irisat i la cova dels monstres marins
Ediciones Beascoa
És l’aventura més complicada del peix irisat. Ha d’anar a la Cova dels Monstres Marins i es rumoreja que és el lloc més perillós de l’oceà. Però ha d’anar per trobar unes algues que puguin curar el seu amic malalt.
Al final, feliç, el Peix Irisat descobreix que enfrontant-se a les seves pors, és possible superar-les.
Topi y Popi : una colina o un hoyo
Alberdania
Topi i Popi són dos petits talps que volen jugar junts, però Popi vol fer una gran muntanya i Topi prefereix cavar un profund forat. Cap dels dos no vol cedir. Així no poden sortir bé les coses, oi?
A dormir, Nil!
Joventut
S’acosta l’hora d’anar a dormir i abans cal sopar i banyar-se; però en Nil prefereix fer altres coses, com jugar, cantar, saltar … El pare d’en Nil ja no sap què fer perquè se’n vagi al llit.
El pequeño Cuervo y la luna
Lóguez
Petit Corb, només hi ha una condició si vols jugar amb nosaltres: Vola fins a la lluna! – es van burlar els altres corbs grans.
El petit corb té por, però aixeca el vol cap a la infinitament llunyana lluna. Allò no pot acabar bé. Què li passarà al petit, valent corb?
La Estrella de Navidad
En aquest llibre, la principal gràcia són les estrelles que brillen en cadascuna de les pàgines. Brillen per guiar els pastors, els Reis Mags, i els animals salvatges fins a la cova de Betlem, on es troba el Nen Jesús. És una recreació de la història de Nadal.
L’equip GRETEL (Grup de Recerca de literatura infantil i juvenil i educació literària de la Universitat Autònoma de Barcelona), coordinat per la doctora Teresa Colomer té com a principal objectiu de recerca l’ús dels llibres infantils i juvenils per als aprenentatges literaris a l’escola obligatòria.
Organitzen i participen de nombrosos esdeveniments i ara han programat unes interessants jornades els propers divendres 3 i dissabte 4 d’octubre per tractar sobre les noves transformacions que suposa la producció digital. En aquest Simposio s’oferiran els resultats de la recerca en aquest àmbit i es facilitaran eines concretes d’intervenció que ajudin en la millora de la tasca educativa.
En el programa del Simposi hi haurà conferències, però també presentacions de comunicacions d’uns vint minuts cadascuna, on hi haurà un ventall d’idees i experiències molt ampli.
De les conferències, a més de les de Mireia Manresa i Laura Borràs, que seran magnífiques com sempre, crec que val pena destacar l’oportunitat de seguir aquestes altres tres:
Conferència de Junko Yokota: Analyzing Features of Picture Books in the Digital World
Conferència de Bettina Kümmerling- Meibauer: The Child Writes Back. How the new social media challenge traditional views on children’s literatura
Conferència de Kate Pullinger: Inanimate Alice – How We Accidentally Created a Digital Story for Schools.
El Simposi tindrà lloc a la Casa de Convalescència – UAB, St. Antoni Maria Claret, 171, 08041 Barcelona, edifici modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Tota la informació (programa, inscripcions, etc.) la podeu trobar a l’adreça:
L’estiu és el moment de les lectures que anem apilant a la tauleta de nit i que, per manca de temps i de son, queden aparcades. Esperem amb delit aquest oasi que ens permet agafar un llibre, assaborir-lo lentament sense haver de fer lectures en diagonal, aturant-nos per marcar les frases boniques amb el retolador fluorescent, escriure notes al marge, disfrutar… Una és la que comentem a continuació.
Vaig tenir la sort que la Montserrat Bacardí, professora de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, em fes a mans una joia que es titula Epistolari Jordi Arbonès -Joaquim Carbó. El volum en qüestió té gairebé 900 planes i recull les cartes que en Joaquim Carbó i en Jordi Arbonès es van escriure, un a Barcelona i l’altre a Buenos Aires, amb intervals, des de el 1967 fins al 2001. Són 197 cartes, més o menys extenses.
Ara l’he acabat, i com passa sovint quan ens ho passem bé, amb certa ràbia perquè sempre en volem més.
M’ha agradat perquè hi ha moltes idees potents.
Hi ha la idea de llibertat. Llibertat de pensament, de no alinear-se amb el poder establert, de fer el propi camí i allunyar-se dels interessos interessats, malgrat que de vegades signifiqui quedar marginat o simplement oblidat.
Hi ha la idea de l’amistat que va unir aquests dos prohoms, tants i tants anys allunyats per milers de quilòmetres, en una època en que una carta trigava més d’un mes en arribar al seu destí. Una amistat fonamentada en pensaments, vivències compartides i sobretot cultura, molta cultura de tota mena (literària, cinematogràfica, TEATRAL, artística,…).
Hi ha la idea de les coses petites, les de cada dia, de cadascú, les malalties, la feina, les critiques que fan mal, els moments feliços.
Hi ha l’agraïment perquè, sense voler-ho, han escrit la història del nostre país en els darrers cinquanta anys, des d’una òptica no oficial, amb una visió polièdrica.
Hi ha la idea de no censurar res del que contenen les prop de dues-centes cartes on apareixen molts personatges de la vida pública política, social i cultural, amb noms i cognoms, de vegades amb actuacions criticables, poc edificants.
Hi ha la idea de la literatura amb majúscules, d’una literatura que s’allunya de les capelletes i que va al mol de l’os dels grans escriptors, dels que han estat capaços d’innovar, d’arriscar-se, de crear un univers nou, de Henry Miller, de Hemingway, de Tennessee Williams, de Faulkner, de Raymond Chandler, etc.
En definitiva és un epistolari que parla de la vida, de la mort, del cercle que es tanca, de la no-violència, de natura, de música, d’allò que val la pena de viure.
El llibre es pot llegir de diverses maneres. Una és seguint cronològicament les cartes. Una altra és anar a l’annex que hi ha al final i buscar el nom de les persones amb les quals van tenir relació. També es pot anar directament a un període històric concret i saber què passava a Catalunya i al món.
Recomano, especialment aquesta lectura. Potser no tindrà la repercussió ni el suport dels mitjans de comunicació, potser no serà un best-seller ni es vendran gaires exemplar, però els que tingueu l’interès per conèixer com era (com és) la societat catalana, o passar una bona estona, riure o emocionar-vos, tot pel mateix preu, aquest és el llibre.
Unes paraules de presentació de l’obra, amb paraules de Joaquim Carbó:
«Fer una immersió en les cartes —converses, gairebé m’atreviria a dir— que Jordi Arbonès i Montull i jo vam mantenir a través de l’Atlàntic entre 1967 i 2001, m’ha produït una forta impressió. Quina emoció, rellegir les que ell m’escrivia de tan lluny, estalviant hores de son i del seu febrós treball de traductor, així com les que li vaig escriure jo, com a cronista que intentava posar-lo al corrent del que em pensava que li podia interessar més del que passava a casa nostra! Si algú s’atreveix a endinsar-s’hi, comprovarà que són l’abocador descontrolat i repetitiu d’una pila de greuges, ressentiments, inquietuds, esperances, il•lusions i, fins i tot, alguna alegria en qualsevol terreny: cívic, polític i, naturalment, econòmic, sempre al voltant dels llibres i la llengua. Aquest totxo que ocupa tantes i tantes pàgines no és altra cosa que el record del pas per la vida literària catalana del meu amic Jordi Arbonès, aquell singular traductor al català, des de l’Argentina!, de tants i tants títols de la millor literatura en llengua anglesa.»
Us deixo amb unes fotos del 22 d’abril de 2005, dia que vam batejar la biblioteca de l’escola amb el nom Biblioteca Escolar Joaquim Carbó.
I si voleu llegir algunes cartes de l’epistolari , només cal que cliqueu AQUÍ.
La il·lustradora que presentem aquest mes té una especial significació per a mi. La vaig descobrir gràcies a un encàrrec de l’editorial Faktoria K de libros que em va demanar la traducció al català d’un llibre de Didier Lévy il·lustrar per ella mateixa. Era L’habit de lumière. Recordo que em va costar trobar la traducció del títol perquè, si bé en castellà hi ha l’expressió traje de luces, en català vaig haver d’incloure la menys impactant el vestit de torero. Però va valer la pena per dos motius. El primer, perquè el llibre l’hem usat en diverses ocasions a l’escola per plantejar el tema del maltractament envers els animals, i el segon perquè em va permetre seguir la carrera d’aquesta artista que no ha deixat d’evolucionar i de millorar amb els anys. Malauradament, bastants dels seus llibres els he hagut d’anar a buscar a França perquè no es troben a casa nostra.
Ara mateix és una de les il·lustradores més ben valorades a Itàlia on se la considera una figura destacada en el camp del dibuix contemporani. Es valora especialment l’originalitat del seu estil visual: ulls rodons molt a prop un de l’altre, nassos desproporcionadament llargs, colors brillants i contrastos i insercions de materials, etc.
Les seves històries, les que ella escriu i dibuixa, són força enginyoses i sorprenents, i sempre que les hem posat en mans dels infants han resultat un plaer per a ells.
L’Anna Laura explica que a l’escola només volia dibuixar i quan escrivia, usava lletres molts grans i això li permetia emplenar l’espai amb els seus dibuixos.
La seva infantesa la va passar a prop de Torí, en una ciutat anomenada Alessandria, on va néixer el 1977. Els estudis artístics els va fer a Milà, a l’Institut d’Art i l’Istituto Europeo di Design.
Dels seus primers treballs no n’està gaire contenta. De El vestit nou de l’emperador, per exemple, comenta que “mirant cap enrere, puc veure que tot està malament. Els colors són incorrectes. No hi ha ombres de manera que no hi ha profunditat. Els personatges són massa plans i massa forts.”
El seu mètode de treball és ben senzill: Treballar des de les vuit del matí fins a les cinc de la tarda i si ha de presentar un treball es capaç de quedar-se fins a les dues de la matinada enganxada a la cadira.
Normalment dibuixa amb acrílics i llapis, però si ens hi fixem podem veure que també empra els collages (de manera molt enginyosa, per cert). Al seu estudi té calaixos plens de petits quadrats de robes de cotó que ha anat comprant i guardant, així com tot tipus de segells de goma i de metall, flascons plens de grans de cafè i altres llavors, cotons, llumins usats, capses de galetes buides, etc.
En els seus dibuixos podem veure com fa servir dues línies per als contorns dels personatges, un negre per definir el caràcter i un de vermell per donar-li un efecte vibrant. Això la fa diferent.
Ha obtingut premis nacionals i internacionals, entre ells el prestigiós Premi Andersen.
També ha fet una sèrie de dibuixos animats, per als nens italians, que es diu Pipì, Pupù e Rosmarina però confessa que prefereix treballar amb els pinzells en comptes de l’ordinador que va utilitzar per als cinquanta episodis dels dibuixos animats: Tot és massa automàtica amb l’ordinador. Prefereixo treballar amb pinzells. És més físic, amb ús del color i el pinzell descobreixo molts resultats diferents. A més, m’agrada tenir una mica de brutícia a les mans mentre treballo.
Dels llibres que podem trobar en català o castellà en destaco els següents:
Un papa a mida Quan es té la mare més llesta, més guapa, més esportista i més forta però no es té un pare, convé buscar-ne un però que sigui l’adequat. El millor seria que tingués les virtuts de la mare, encara que si no és fort, ni sap fer càlculs mentals, és baixet i no gaire guapo però sap moltes poesies, li agraden els animals i és afectuós,també pot ser convenient quedar-se’l.
Vull una mare robot. El protagonista té una mare que mai no està a casa, i la troba a faltar, així que decideix construir-se una mare-robot que no vagi a l’oficina, que el porti a l’escola, li faci els deures, i li cuini sempre patates fregides , pizza, crispetes i, per descomptat, espaguetis, i, mai, mai li cuini col bullida, pollastre bullit ni res bullit. Però aviat descobrirà que aquesta mare té un defecte…
El increíble viaje de la abuela. Totes les àvies són tan aventureres com Rosa. Capaços de vèncer plantes carnívores, aranyes verinoses i tigres famolencs. No s’espanten quan es troben voltors, óssos o pops gegants. Poden creuar llacs, aturar elefants i donar set voltes al món abans de visitar les seves nétes i néts per regalar-los una història.
El vestit de torero. Quan un toro ignora el torero no hi ha festa. I sense festa no hi ha públic. I sense públic no hi ha glòria. Això és el que li succeeix al protagonista d’aquesta simpàtica narració quan es queda sense toro amb qui torejar i no se li ocorre altra cosa millor que mirar de convèncer un altre animal amb banyes que es deixi torejar: una cabra. La sensació de fracàs aboca el pobre torero a un canvi de rumb dràstic. Però a canvi guanyarà un grapat d’amics: conills, cérvols, senglars i fins i tot algun toro rialler.
Ja ve la nùvia! LaFilomena és una modista famosa pels preciosos vestits de núvia que dissenya i cus. Posa el cor a cada puntada, en cada fi encaix, a cada llaç de seda, però els seus vestits són per a altres núvies, no per a ella. Un dia, el timidísimo Ferrucho li proposa matrimoni. La Filomena, per fi, caminarà cap a l’altar i, sens dubte, ho farà amb molt estil. Tota la ciutat està expectant: quin vestit cosirà la Filomena per al seu propi casament?
L’Alicia Patapam en els contes. Què podem fer un dia que plou i no fan res de bo a la tele? Llegir un llibre, és clar! Això és el que fa l’Alícia, que es mira la primera pàgina del llibre de contes il·lustrats amb un gran badall però que quan arriba a la tercera ja està tan ficada que… hi cau, dins el llibre! Primer, al conte de la Bella Dorment , després, al de la Caputxeta Vermella i, finalment, al del Gat amb Botes.
Altres llibres il·lustrats per l’Anna Laura Cantone són:
El proper 14 d’octubre (dimarts) de 2013 es celebrarà la novena edició de la Jornada de Biblioteques Escolars de la ciutat de Girona.
La invitació a la lectura 