L’il·lustrador d’aquest mes és en Mario Ramos, un autor que va néixer a Brussel·les el 1958, de mare belga i pare portuguès.
Com tots els nens, en Mario solia dibuixar, només que en el seu cas, simplement no va parar de fer-ho durant tota la seva vida.
Segons ell mateix explicava, dibuix sempre el va ajudar a viure. A casa seva no tenien televisor i les seves fonts d’inspiració artística van ser els còmics de Tintín i les pel·lícules de Charles Chaplin.
Va estudiar comunicació gràfica i els seus mestres van ser els dibuixos fabulosos de l’americà Saul Steinberg (el pare de tots els il·lustradors) i els de Tomi Ungerer.
El 1983 va començar a guanyar-se la vida com a il·lustrador. Primer va fer de cartellista i els seus dibuixos aviat es van veure publicats a la premsa: portades, dibuixos per anuncis, etc.
Cap al 1991 va començar a abandonar la publicitat perquè començava a avorrir-se i les seves millors idees mai no van ser utilitzades.
Va ser per aquella època que va fitxar per “L’école des Loisirs”, una editorial que va creure en els seus somnis i li va permetre desenvolupar el seu món personal.
Primer va il·lustrar alguns textos d’altres autors però el que realment volia era dedicar-se a les seves pròpies històries.
El 1995 va publicar el seu primer llibre(text i dibuixos): “El món al revés”.
En Mario tenia la idea que allò que interessa no són les il·lustracions, allò que aguanta un bon àlbum il·lustrat és la història que s’explica.
Els seus dibuixos busquen la senzillesa (que sovint exigeix molta feina).
Per conèixer-lo una mica més us transcric algunes frases que ens va deixar en una excel·lent entrevista que li van fer des de l’editorial francesa Ricochet.
Jo era un nen molt rebel i l’únic que em tranquil·litzava eren els llibres. Realment tinc passió pels llibres. En compro molts i de tota mena.
En un llibre, el que m’interessa és el que vull a compartir amb altres. Després ja em preocupo dels colors, la mida, el disseny, tot el podríem dir-ne la “decoració”. L’important és el missatge. un llibre és com una pel•lícula. Som narradors i no pintors. Això és l’essencial! Quan faig un llibre, m’importa que les històries siguin potents.
Cada llibre m’ocupa uns cinc o sis mesos de creació. A “El petit soldat” volia parlar de la guerra, vaig començar amb el text i després ja vaig començar amb els dibuixos. No és una cosa que vagi abans que l’altre… Tots dos expliquen la història.
La major part dels seus llibres es representen amb animals:
A la major part dels meus llibres uso els animals, són animals amb actituds humanes, com si fossin les faules de Lafontaine.
Treballo temes que m’encanten, com jugar amb el llop i els tres porquets. És una història que tots tenim al cap, és coneguda per tots nosaltres. Em serveixo d’aquestes històries per relacionar-les amb la nostra vida actual.
Parlar del costat “menys positiu” o de les petites dificultats de la vida també m’obsessiona. Crec que els nens entenen i saben molt més del que pensem. Sovint confio en ells i sovint em sorprenen. Per exemple, si anem a un parc infantil, no hi ha res més cruel que els nens… M’encanta aquesta època de la vida de les persones ja que té una gran sinceritat. Una sinceritat que perdem una mica després.
L’humor és una cosa molt important per a mi, primer perquè així és com m’agrada parlar. És part de la meva vida. En els moments més difícils, sempre m’he alliberat a través de l’humor. Crec que l’humor és la cortesia de la desesperació.
Amb bon humor, podem fer front a les pitjors situacions i els pitjors personatges poden ser abatuts amb un humor ben escrit, ben triat. Jo no faig llibres per divertir, però jo faig servir l’humor per explicar històries que em toquen molt, com parlar de la diferència, la guerra, etc. Per exemple, a “el petit soldat” era important per a mi que el soldadet es trobi en roba interior en un moment de la història. Això fa riure a tots els nens, és clar. I no és un fet trivial. La guerra és l’orgull de l’uniforme i si els exèrcits estan en pantalons curts…
A “El Rei està ocupat”, un llibre que aborda el poder, la història acaba amb el rei al lavabo. Això només pot fer riure, i, a més, es desmitifica la imatge del poder. El rei també va al bany. Que els ho diguem als nens és important.
Una part de la meva feina és anar per les escoles. M’encanta conèixer al meva públic, perquè és qui em dóna de menjar i cal mantenir el contacte amb els nens, perquè no són els mateixos nens que jo coneixia quan jo era petit. No tenen les mateixes preocupacions.

Ja ho veieu: Amb llapis i paper, tot és possible. És màgia!
En Mario ens va deixar fa dos anys,  el 16 de desembre de 2012, però segueix vivint en les nostres ments i els nostres cors, gràcies als seus magnífics àlbums il•lustrats.

Us deixo amb una tria dels millors llibres d’en Mario Ramos, traduïts al català per l’editorial Corimbo.

Sóc el més fort!
Quan un llop vol estar tranquil, què fa? Preguntar als habitants del bosc: “Digueu-me, qui és el més fort?”. I tothom, des de la Caputxeta fins als tres porquets, passant pels set nans, li responen el mateix: “El més fort ets tu, senyor llop”. Fins que un dia, una espècie de gripau li contesta una altra cosa. El llop s’enfada…

Mentre observava els nens jugant al pati de l’escola, en Mario va trobar la idea d’aquest llibre. Ho explica així:
És una pregunta que ens fem sovint ( i no només els nens…) simplement hem de fer una ullada al nostre voltant o escoltar les notícies.
Jo vaig construir la història amb humor: les trobades amb els personatges són divertides, però només el final li dóna a la història la seva veritable dimensió.
Observeu com tot va bé sempre que el llop (símbol de poder) obté la resposta que està buscant. Sembla agradable, gairebé entranyable, però tan aviat com el contradiuen, apareix la seva veritable naturalesa.
En aquest món basat en la competència, molts de nosaltres pensem que una mica de modèstia aniria bé a certes persones. De tota manera, tot és relatiu: depèn de amb qui et comparis.
La reunió amb els set nans era inevitable ¿Havíeu pensat alguna vegada que els set nans treballen tot el dia, sota terra, en condicions terribles, i cantant tot el temps? És una bogeria, no és així?
El que el llop no sap és que la mare ja està a la portada… ah, sí, mireu correctament, just al seu darrere.

Romeu i Julieta
Hi havia una vegada un enorme elefant, gran com una muntanya. El seu nom era Romeu i era feliç. Bé, gairebé … Només tenia un petit problema. Un petit problema de res, però que li molestava molt. Era tímid. Molt, molt tímid. Per res es posava vermell, es ruboritzava de cap a peus.
Un llibre sobre les dificultats de viure amb els qui són diferents. La trobada amb la Julieta és fonamental per a en Romeu, perquè és la primera vegada que algú no li pren el pèl.
Volia explicar la història d’una parella inusual: que ens preguntéssim què estan fent junts…
D’altra banda, el més fort dels dos no és el qui estem pensant.
Els elefants que li prenen el pèl, agrupats, són la imatge de la multitud monstruosa i idiota.
El llibre acaba amb la següent frase: “Mai es van separar perquè eren, senzillament, feliços junts”. Un final feliç que implica que quan ja no siguin feliços, seran prou valents com per a separar-se.

Sóc el més ben plantat!
Després d’un bon esmorzar, el llop incorregible es posa les seves millors gales i se’n va a fer una passejada, per tal que tothom el pugui admirar.
De camí, es troba amb la Caputxeta Vermella, els tres porquets, els set nans, la Blancaneus, etc.
És un llibre que ens parla sobre l’aparença, que ocupa cada vegada més espai en la nostra societat. Nomé cal mirar els anuncis o campanyes electorals, per exemple. I a més, qui no es reconeix una mica en el personatge del llop?
La idea del llibre va sorgir a partir d’una trucada telefònica: la persona amb qui estava parlant em va dir: “Estic tan guapo!”. Em vaig posar a riure i li vaig dir que seria un molt bon títol.
El llop estava tan feliç en el seu nou abillament que jo no ho podia deixar de passar l’oportunitat de fer-li fer una altra passejada pel bosc. Aquest llibre d’imatges recorda a ”Sóc el més fort!”
Com que el tema és la bellesa, la trobada amb la Blancaneus era inevitable. Jo sé que ella no fa servir el mateix vestit que en la pel·lícula de Disney (que es va fer el 1937), però això és el normal: ella també disfruta canviant de roba de tant en tant.
A la portada, fixeu-vos bé en el marc del mirall del llop: Hi podreu veure els tres porquets.

Al llit, petit monstre!
Què fa un monstruet abans de dormir? Fa ximpleries amb la pasta de dents, demana que li expliquin un conte o un got d’aigua i balla una samba a sobre del llit.
L’únic moment en el petit monstre està en calma és quan escolta el seu llibre preferit: “Allà on viuen els monstres”, de Maurice Sendak, un gran clàssic.
El llibre s’ha convertit en un gran èxit. Els pares vénen a dir-me que reconeixen la situació que experimenten totes les nits amb el seu fill. És sempre al voltant de l’edat de tres anys que el nen fa tot el possible per allargar l’hora d’anar a dormir.
Quan vaig rebre el llibre imprès, em vaig adonar que hi havia un error en el dibuix dels lavabos però, sorprenentment, ningú no se n’ha adonat mai. Tots vosaltres heu estat en un bany, així que si busqueu com cal… detectareu l’error (i no és a les canonades!).

Mare!
Un nen crida a la seva mare a cada pàgina. La seva casa està plena d’animals inusuals en situacions còmiques. Al final, es descobreix per què està tan espantat…
Em va semblar divertit per explicar la història d’un nen obsessionat per un petit detall mentre, al seu voltant, tot s’ha tornat boig. Una mica com a la nostra societat.
Un llibre que parla de diferents maneres de veure: els nens tenen una visió fragmentada de la realitat i els adults tenen una visió global.
Els nens sovint veuen els petits detalls que els pares passen per alt.
A cada pàgina, es representa el nombre. Per exemple, a la pàgina dels lleons, el 2 és el Gazelle Magazine, que és la seva revista favorita. A la dels cocodrils, el 4 és de Chanel 4, una colònia que no existeix: més barata que Chanel 5, però fa pudor, així que no us amoïneu a comercialitzar-la. A la pàgina dels porcs, el 8 és el trencaclosques de la Caputxeta Vermella.
A les guardes, trobareu els números de 1-2970 (es podria haver continuat). Ho vaig fer per demostrar que els nombres són infinits (que sempre m’ha fascinat).
Una vegada, quan estava signant llibres, una senyora em va dir que 2970 representa el nombre de vegades que diem “mama” a la vida. Em va semblar molt poètic.

El rei està ocupat
Tu és el personatge principal del llibre. Vas a veure al rei però els guàrdies t’ impedeixen entrar al castell: “El rei està ocupat! Torni un altre dia! ” Però no et conformes i trobes un passadís secret, que et permet entrar al castell. A traves dels passadissos, finalment arribes a la sala real. Però, on és el rei?
Aquest llibre respon a una pregunta fonamental: ¿què fan totes aquestes persones importants (rei, president o primer ministre), per estar sempre tan ocupats?
És un llibre que els nens els encanta. Un llibre per jugar, però no només per jugar. Hi ha molts altres camins per explorar.
El principi és molt important: “Un va a veure al rei per dir-li tot el que està malament”. A partir d’aquí, podem demanar als nen què creuen que està malament al món, parlar-ne…

El llop que volia ser un xai
Són els petits somnis d’un llop que vol deixar el bosc i volar pel cel.
El llop ha vist que fan les ovelles: no tenen ales, però no obstant això, de vegades s’enlairen.

El mes astut
El llop, és clar, vol engolir a la Caputxeta Vermella.
Tot va bé fins que es posa la camisa de dormir de l’àvia…
La història de la Caputxeta Vermella és el punt de partida per ridiculitzar el llop. És tan agradable burlar-se del Llop Ferotge.