El Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT) convoca el 12è Premi de Literatura Infantil «Atrapallibres», i el 21è Premi de Literatura Juvenil «Protagonista Jove» amb el propòsit d’estimular en els infants la lectura d’imaginació.
Els llibres seleccionats es divideixen en diverses categories atenent a les edats lectores i poden participar tots els centres de primària i biblioteques de les Balears, Catalunya i País Valencià.
La selecció de llibres s’ha fet d’entre els publicats des del maig de 2015 a l’abril de 2016.
L’objectiu del Premis de Literatura és aconseguir que el major nombre possible d’infants i joves llegeixin els llibres seleccionats; es constitueixin com a Jurat dins de cada centre o biblioteca; els presentin i defensin davant dels seus companys i, entre tots, anomenin el que consideren millor. Es pretén que la seva veu es faci sentir, donant-los l’oportunitat de funcionar com a Jurat amb repercussió més enllà del centre escolar i de la biblioteca.
Els llibres que opten al premi “Atrapallibres” són:
Categoria 9 anys El meu gran arbre. De Jacques Goldstyn
Ed. Tramuntana Brisca d’Andreu Martín
Ed. Cruïlla Res no és com diuen els contes d’Anna Tortajada
Ed. Animallibres
Categoria 10 anys Un indi al jardí d’Agnès de Lestrtade
Takatuka L’últim gat birmà de Rosa Moya
Bambú L’aprenent de bruixot i els Invisibles de Jordi Sierra i Fabra
Edebé
Categoria 11-12 anys El noi que nedava amb les piranyes de David Almond
Bambú El nen que va xatejar amb Jack Sparrow de Francesc Puigpelat
Bromera Duna de Muriel Villanueva
Babulinka Books
Els llibres que opten al premi «Protagonista Jove» són:
Categoria 13-14 anys Adam i Thomas d’Aaron Appelfed
Cruïlla Un monstre em ve a veure de Patrick Ness
Sembra Llibres L’artilleria de Mr. Smith de Francesc Puigpelat
Bambú Magnus Chase i els Déus d’Asgard 1: L’espasa de l’estiu. De Rick Riordan
La Galera
Categoria 15-16 anys Les pereres fan la flor blanca de Gerbrand Bakker
Raig Verd L’efecte Calders de Santi Baró
La Galera La venjança dels Panteres Negres de Gemma Lienas
Bromera Connexions d’Elisabeh Stewart
Cruïlla
A la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet tenen un fons de còmics impressionant. És la biblioteca de referència i editen un butlletí que anomenen Còmic Tecla que us podeu descarregar a la seva pàgina web (http://www.bibliotequeslh.cat/851843_1.aspx) Ara acaben de publicar el número 44 que inclou les notícies sobre els “Esenciales 2015” de l’ACDCómic i el Premio Nacional de Cómic 2015, les seccions de microressenyes i “Joyas de la Tecla” a càrrec de Jaume Vilarrubí, les novetats recomanades a càrrec de David Cuadrado, i diverses ressenyes de còmics apareguts darrerament.
Però també inclouen un article que m’ha semblat molt interesant sobre còmic i vivenda, perquè ja fa uns anys que venim donant voltes al fet que als contes infantils i àlbums il·lustrats, la casa i la ciutat (el lloc on vivim) tenen influència en les accions dels personatges. Encara no ens hem posat a investigar-ho seriosament però potser aquest article de Pepe Gálvez al Còmictecla44 ens anima.
L’article en qüestió es titula LA VIVIENDA (Encrucijada de historias y de historietes) i comenta algunes de les obres que des de diferents perspectives desenvolupen relats al voltant de la relació que les persones establim o hem establert amb la construcció on habitem.
Algunes frases:
«La casa y el urbanismo reflejan, recogen y transmiten una parte significativa de qué somos y cómo estamos tanto individual como colectivamente, ya que son obra nuestra, producto de nuestras decisiones, de nuestro esfuerzo, y al mismo tiempo condicionan nuestra vidas.
La estructura de una vivienda tiene mucha similitud con la forma en que se ordenan las viñetas en una pàgina de historieta. Así, el corte transversal de un edificio sirvió de cuadricula a la serie 13 Rue del Percebe de Ibáñez, si bien no había narración secuencial sinó acumulación de gags de los diferentes vecinos de la casa con excepcionales interrelaciones entre ellos. Will Eisner fue más allá en la portada de un episodio de la serie Spirit al convertir ese corte transversal en el escenario de una escena única y a la vez plural en la que se conectaba narrativamente lo que sucedía en las diferentes habitaciones y lugares de la casa.
vivienda-paris-de-haussmann
Eisner incorporó la vivienda como un contexto determinante de las vivencias que se nos quiere narrar. Así en El Edificio (Integral de Norma 2008) una construcción de este tipo se convierte en protagonista como albergue de historias, de trozos de vida y como elemento clave del paisaje urbano, en cuyas puertas se dan cita enamorados, músicos callejeros… además de objeto de deseo de constructores y especuladores.
Como hemos visto, nuestra historieta ha reflejado en sus viñetas y relatos un paradójico proceso social, que tiene mucho de involución, por el que hemos pasado de las chabolas y pisos de realquilados hasta el desahucio, pasando por la lucha por una vivienda digna, la expansión de la segunda residencia y la burbuja Inmobiliaria»
M’agrada trobar a les llibreries aquells contes clàssics que pensava que mai veuria reeditats. Les dues darreres sorpreses han estat “Un regal diferent” i “els tres porquets”. Les comento.
Un regal diferent
Marta Azcona
El dia del seu aniversari, en Marcel va convidar en Tristany a berenar a casa seva. —Per molts anys! —li va dir en Tristany al seu amic i li va donar un paquet petit. En Marcel va obrir el regal i…
Així comença aquest conte que l’editorial Kalandraka ja fa uns quants anys que va editar en català en versió minillibre. Ara el podem disfrutar en format àlbum il·lustrat. Un regal diferent ens explica que en Tristany li fa un regal al seu amic Marcel: un tros roba que li va sobrar de les cortines. A en Marcel li hauria agradat més una baldufa, però acaba agraint el regal perquè se n’adona de la quantitat d’utilitats que pot arribar a tenir un tros de roba: serveix per netejar-se, per protegir-se del sol, per creuar un riu, per abrigar-se, per fugir dels perills…
Els protagonistes d’aquest conte pertanyen a un món on es valoren els objectes més insignificants i on les xapes, els suros, les cordes i fins i tot una pedra pot esdevenir la joguina més meravellosa o una fascinant capsa de sorpreses. Un regal diferent és una reflexió sobre la decepció, aborda la capacitat innata dels infants per imaginar i gaudir amb allò que tinguin a mà, encara que sigui una cosa ben senzilla.
Convé destacar les il·lustracions magnífiques de la Rosa Osuna que, entre molts detalls, fa aparèixer un personatge misteriós que segueix als protagonistes.
A l’escola hem explicat aquest conte moltíssimes vegades i en acabar regalem als infants un sobre que conté un trosset de roba com la del conte. Resulta curiós veure com alguns infants se’l pengen de capa de Superman i, en canvi, d’altres se’l posen com a davantal…
Els tres porquets
Uns altres contes que finalment podem llegir en català són la sèrie de contes que fa quaranta anys corrien per les escoles italianes i que alguns vam tenir de la sort d’aconseguir-los per als nostres alumnes. Són els contes i les faules tradicionals però explicades amb unes imatges que es van ajuntat fins a formar el mosaic final que resum tota la narració.
Recordo que els hi enganxàvem una mica de velcro al darrera de cada il·lustració i els explicàvem en una mena de pissarra que es deia franel·lògraf.
Ara l’editorial Pagès, en la col·lecció Nandibú els està rescatant i editant. Valen molt la pena i segur que a l’escola tindran molt d’èxit, però també a casa tenen el seu espai.
Esl contes estan formats de targetes: d’una banda les il·lustracions, de l’altra el text. Venen en un paquet compacte, fàcil de transportar.
Les targetes es presten a ser utilitzades de moltes maneres. Recordo que alguna vegada les repartia entre els alumnes i entre tots anàvem construint la història, partint de les pistes que la targeta anterior tenia i/o comentant-ho entre tots. De fet, tots érem els narradors i cadascú només sabia, en començar, una part de la història.
L’il·lustrador del mes, en Dan Santat, és força desconegut a casa nostra perquè només hi ha un llibre seu publicat, però és un llibre curiós. Parlo de Las aventuras de Beekle, el amigo (no) imaginario, editat aquest 2016 per Bruño.
Dan Santat va néixer a Brooklyn el 1975, fill d’Adam i Nancy Santat, una parella tailandesa que va emigrar als Estats Units el 1968. Quan en Dan va fer els tres anys, la seva família es va traslladar a Califòrnia.
Els seus pares estaven contents perquè es va graduar a la Universitat de San Diego, Califòrnia, en l’especialitat de microbiologia i estava predestinat a ingressar a l’escola d’odontologia… però va acabar inscrivint-se a l’Art Center College of Design, a Pasadena.
En acabar els estudis va treballar en diversos llocs, fent d’artista modelador 3D per a videojocs i va acabar dedicat al món dels llibres per a infants, aproximadament des del 2002. També va fer una sèrie de televisió animada per a la Disney.
En Dan Santat és supertreballador i hi dedica moltíssimes hores a dibuixar. Potser és perquè el procés és lent o potser és perquè la feina no està gaire ben pagada. El cert és que durant deu anys va estar dormint només quatre hores per nit. Es despertava cada matí a les 6:30 per ajudar els seus fills, Alek i Kyle, a preparar-se per anar a l’escola i després treballava fins a les dues de la matinada. En aquella època va il·lustrar més de seixanta llibres.
Naturalment, aquell ritme el va portar repetidament a l’hospital, estava esgotat i l’octubre passat va escriure al seu blog: “Esperen massa de mi, més del que no puc donar. Tinc trenta-nou anys i em sento cansat”.
Per sort per a ell, unes setmanes més tard, les aventures de Beekle va ser nomenat “millor llibre de l’any” i li van començar a arribar molt bones crítiques.
Fins a aquest moment, Dan era conegut per les seves il·lustracions plenes d’acció, d’humor i d’energia, com es veu en llibres com ara OH NO! OR HOW MY SCIENCE
PROJECT DESTROYED THE WORLD (Oh No!: O Com el meu projecte científic va destruir el món), THE THREE NINJA PIGS (Els tres porquets Ninja), i altres. Les aventures de Beekle, en canvi, reflectia el seu costat més suau. El nom de Beekle, conta Santat que va ser inventat pel seu fill Alek, un dia que volia dir “bicicleta”. Quan el nen tenia un any d’edat, pedalava un tricicle i exclamava amb molta alegria: “Beekle!” En aquell moment, la dona d’en Dan, la Leah va dir que algun dia aquell nom seria el d’un gran personatge. Anys més tard, “Beekle” es va convertir en l’amic (no) imaginari.
La gestació del llibre va començar amb un guió molt curt, uns dibuixos en blanc i negre, i una mostra a tot color. En Beekle tenia un ull, un barret i una bufanda, i una història que suggeria viatge i aventura.
De mica en mica el personatge va anar canviant, tenia dos ulls, i li vaafegir una corona. A les guardes es veuen diversos infants amb els seus amics imaginaris, cadascun aparellat específicament amb els interessos del nen. A les guardes dels davant, en Beekle es troba sol, i, en canvi, a la part de darrere, ja està amb la nena Alice.
A la portada i en el llibre veiem que mentre que els adults no li fan gaire cas a en Beekle, en canvi sí que en fan als animals.
La paleta de colors ajuden a passar del món psicodèlic a del món imaginari del l’arc de Sant Martí als grisos foscos i blaus del món real. Quan el sol es pon amb en Beekle assegut a la part de dalt d’un arbre, els tons sèpia juguen a favor de la seva malenconia, i quan coneix a l’Alice, finalment, les flors i els colors es tornen brillants.
És un àlbum il·lustrat molt xulo però en el seu dia no vaig entendre massa la història, tot i que als USA és perfectament versemblant i està admès que els infants tinguin “amics invisibles”, gairebé diria que és normal. En canvi, aquí arrufem el nas quan un en ens diu que està parlant amb el seu amic invisible… No ho acaben de pair i per això potser, la història no ens acaba de fer el pes.
El conte d’en Beekle va merèixer la medalla Caldecott l’any 2105.
Acaba d’aparèixer aquest estiu un altre llibre d’en Dan Santat que espero que es pugui veure traduït al català o castellà. Es titula ARE WE THERE YET? (Falta molt?) i és una meravella gràfica.
L’àlbum es basa en el viatge que fa una família amb cotxe per anar a visitar l’àvia que celebra el seu aniversari. El leitmotiv és la pregunta que tots hem sentit més d’una vegada quan només de pujar les criatures, cada cinc minuts, et pregunten si falta molt, si ja hem arribat, si encara estem gaire lluny, etc.
El que fa Dan Santat amb aquesta pregunta és realment brillant i la converteix en un joc inoblidable, en un anar i venir per l’espai i pel temps meravellós. Mentre anem passant planes veiem el nen com es va avorrint fins que en un moment donat l’autor ens obliga a girar el llibre cent vuitanta graus i comencem a llegir cap enrere, i el temps també va cap enrere… arriba a l’època del Far West, als dies dels pirata Barbanegra, a l’Europa medieval, a l’Antic Egipte, etc.
A mesura que els pares estan cada vegada més neguitosos, el noi a la part del darrere segueix imaginant fins que, finalment arriba a l’edat dels dinosaures. Un altre gir literal del llibre, i el temps ara passa volant, cap endavant… Genial!
Com qui no vol la cosa ja han passat cinquanta anys de la publicació de EL ZOO D’EN PITUS, un dels llibres mítics de la col·lecció El Grumets de la Galera.
Vaig tenir la sort de compartir un matí amb en Sebastià Sorribas, l’autor, a les antigues oficines de l’editorial Graó, conversant, juntament amb en Joaquim Carbó, del que va significar per a tots dos la publicació de El Zoo d’en Pitus i de La casa sota la sorra.
M’agradaria compartir aquells moments amb els qui no vau llegir l’entrevista que vam escriure a la revista GUIX en el seu dia. Només cal que cliqueuAQUÍ
També us recordo que durant aquest estiu a les biblioteques de Girona s’han fet moltes activitats relacionades amb l’efemèride. Si us afanyeu encara podeu gaudir d’algun espectacle i/o exposició fins a finals de setembre.
Per exemple, la que es pot visitar a la Biblioteca Just M. Casero (Plaça de l’Om, 1, 17007 Girona).
Es tracta d’una exposició vivencial acompanyada de les il·lustracions de la Pilarín Bayés i d’una ambientació que et fa sentir dins el llibre.
Comparteixo informació sobre un esdeveniment que se celebrarà el proper divendres 16 de setembre:
El Gran Slam d’Escriptura, un concurs literari que tindrà lloc a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona.
Antiga Fàbrica Damm (Barcelona)
Què és un SLAM D’ESCRIPTURA?
El Gran Slam d’Escriptura és la gran final de la primera temporada de l’Slam d’Escriptura, una competició d’escriptura ‘en viu’ on 10 escriptors professionals han d’improvisar els seus textos davant dels espectadors, els quals participen de l’acte creatiu a mesura que es crea i els textos resultants es projecten en la pantalla.
També hi haurà actuacions musicals en directe i audiovisuals.. tot plegat pot resultar un espectacle original.
En aquesta ocasió, els membres del jurat són en Sergi Belbel, la Care Santos, la Sandra Bruna, la Rocío Carmona (Ed. Urano) y l’Anna Soldevila (Ed. Destino).
Aquesta primera temporada ha constat de 7 edicions (d’octubre a juny) en les que han concursat més de 25 escriptors i amb la festa de divendres, la gran final, es conclou
el Gran Slam d’Escriptura.
En un Slam mai es repeteixen les proves, convertint-se en un veritable laboratori de creativitat literària.
El proper divendres s’enfrontaran els 10 escriptors finalistes en tres rondes d’eliminació en 9 proves diferents.
PREMIS
Diuen que el premi és la experiència que es viu durant l’Slam però també lliuraran un trofeu en forma de màquina d’escriure i el guanyador s’emportarà un ‘Querty d’Or’, a més de diversos regals proporcionats per les empreses col·laboradores.
Podeu consultar el DOSSIER DE PREMSA, clicant AQUÍ
La Montse Marcet (lectors al tren!) torna a impulsar una altra exposició. En aquest cas de la il·lustradora Noemí Villamuza. Es podran veure els seus originals i també els llibres on es troben. Per fer-ho més bonic han organitzat lectures de relats, anecdotaris, i cants i balls de grafit (no sé que és però sona bé…)
Crec que també hi haurà algun raconet amb objectes personals de l’autora.
L’exposició només estarà deu dies o sigui que val la pena programar l’escapada fins a Rubí.
La Montse ens recomana especialment la presentació del dia 16 a les 19 h. Amb paraules seves: “La Noemí explicarà com treballa i ho regarem amb un Rioja boníssim! No falteu!”
Podeu seguir la informació que es generi al facebook Il·lustríssima Noemí Villamuza i també a Lectors al tren!
Recordeu: Del 16 de setembre al 25 de setembre a La Claraboia (Carrer Sant Miquel, 9 Rubí)
Diria que també es podran comprar els originals, si hi esteu interessats, però no estic segur.
Em comenta el meu amicDanielque a l’escola internacional on treballa (a Xangai, Xina) estan negociant la presència d’en Chris Bradford, un autor angles. Farà una sessió amb els alumnes de 8-9 anys. Fins aquí tot normal, però després m’explica en que consistirà la peculiar sessió i se m’obren els ulls com a plats…
En Bradford és l’autor d’una sèrie de llibres sobre arts marcials (ninges, samurais, karatekes, judokes, etc. ) molt populars a Anglaterra i arreu del món, també a la Xina i al Japó. En castellà només tenim els tres que va traduir Edicions B i que anoto més endavant. També té una sèrie de llibres sobre guardaespatlles i escortes.
Ha escrit 18 llibres de ficció que s’han publicat en més de 20 idiomes, tots de temàtica similar. Diu : “Escric el tipus de llibres que m’agradaria llegir, plens d’acció incessant, personatges creïbles i una trama que t’atrapa”
Chris Bradford va néixer el 1974 a Aylesbury, Anglaterra, és escriptor i expert en arts marcials i, és clar, les presentacions a les escoles les fa vestit de samurai i amb una espasa de debò. Explica les habilitats que has de tenir per esdevenir un jove samurai, fa una exhibició d’espasa, comenta els seus viatges pel Japó i també signa els seus llibres.
En el vídeo següent hi ha algunes imatges del tour que va fer per les escoles dels Estats Units presentant els seus llibres. No té desperdici; els qui defensem la cultura de la pau i la no-violència ho flipem. No sé si els alumnes s’enganxaran a la lectura però l’experiència segur que serà inoblidable…
Confeso que no he llegit cap dels llibres d’en Bradford, no m’interessa el tema però ara m’ha picat la curiositat i crec que començaré pel primer (El camino del guerrero), perquè segons les crítiques està a l’alçada de L’illa del tresor o Robin Hood (¿?) Explica que un vaixell anglès del segle XVIII naufraga a les costes del Japó i l’únic tripulant que sobreviu a l’atac d’uns guerrers ninja és el jove Jack, el qual abans de desmaiar-se presencia la mort del seu pare a mans d’un d’ells.
El dia 9 de setembre, finalment, podrem veure la versió cinematogràfica de “El Petit Princep”, una cinta d’animació dirigida per Mark Osborne i inspirada en l’obra de Saint-Exupéry.
El director i el seu equip han dedicat deu anys a dissenyar un “petit príncep” modern i fidel als valors universals de l’obra. Pel que he llegit, la pel·lícula explica la història d’una nena que va a viure a una nova llar i amb el seu veí, un antic aviador, descobrirà un món meravellós i acolorit. L’aviador és qui, una vegada, es va trobar amb un misteriós Petit Príncep. D’aquell encontre conserva uns dibuixos que ajudaran a la nena per submergir-se en l’univers de Saint-Exupéry i poder conèixer al Petit Princep, a la guineu, la rosa, l’home de negocis i la serp que li explicarà allò que “l’essencial és invisible als ulls”
La cinta està feta amb dos tipus de tècniques. Una és el 3D i serveix per explicar la història de la nena (imatge de damunt) i una altra és l’stop motion que usen per narrar el conte del Petit príncep (imatge de sota).
Crec que valdrà la pena reviure els personatges del llibre d’una manera moderna però que permet seguir la trama i l’enigma del “Petit Príncep”.
Us deixo el tràiler oficial. Ens veiem al cinema!
I si aneu a París, passeu-vos per la botiga del Petit Princep (Rue Gregoire de Tours. Núm. 8) i trobareu tots els productes relacionats amb l’obra, alguns inimaginables.
La novel·la Train Kids es basa en fets reals. Train kids és el nom que reben els 50.000 joves que cada any abandonen el seu país d’origen (Guatemala, Hondures i el Salvador) amb l’objectiu d’arribar als Estats Units creuant tot Mèxic en tren. La pobresa extrema els empeny al viatge migratori més perillós del món, segons Amnistia Internacional. Tema d’actualitat avui a Europa, l’emigració d’Amèrica Llatina cap als Estats Units existeix des de fa molts anys i cap govern de cap país ha volgut posar remei.
Dirk Reinhardt va escriure aquesta novel·la en la que uns adolescents marxen en secret cap als Estats Units, seguint la ruta dels trens de mercaderies que travessa Mèxic. Al llarg del viatge els nois han de superar el desert i les muntanyes, suportar les incursions de calor i fred i fugir dels bandits i de la policia.
Cinc joves emprenen el viatge: en Fernando de 16 anys que és el líder, en Miguel de 14, el nen indi Emilio, la noia Jazmina i l’Ángel. El viatge és dificultós i molt perillós. Saben que «de cent persones que travessen el riu, només deu poden superar Chiapas, tres arriben al nord, a la frontera, i només una aconsegueix passar-la». Són immigrants il·legals i els esperen més de dos mil quilòmetres a través de Mèxic, a dalt dels trens de càrrega.
“Per què no ens deixen anar on volem?” pregunta en Miguel repetidament. Des del seu punt de vista, és una pregunta lògica. Són perseguits per la policia, per les autoritats i per les bandes criminals que roben els refugiats o fins i tot els assassinen. Aquests cinc joves estan fora de la llei i ningú no els protegeix. La pregunta d’en Miguel ens colpeja el cervell repetidament i quedem enganxats a aquesta “road movie” dura, existencial i política.
L’autor es va documentar sobre el terreny, va entrevistar joves i va constatar la veracitat dels fets que explica, de manera que el relat es converteix en colpidor, justament perquè és real. Train Kids és una novel·la crua, que no ens deixa indiferents.
Recomanable també per a un públic adult.
La novel·la va estar inclosa en la prestigiosa llista internacional White Ravens dels millors llibres infantils i juvenils el mateix any de la seva publicació (2015). Ha rebut diversos premis a Alemanya, entre els quals destaca el de la Fundació Friedrich-Gerstäcker de Braunschweig (2016), distinció que s’atorga cada dos anys a l’obra per a joves que millor defensi els valors del respecte i de la tolerància entre cultures.
L’any 2013 es va rodar una pel·lícula (la jaula de oro) sobre el mateix tema que té moltíssimes similituds amb la novel·la… No sé si hi estan relacionades, la novel·la i la pel·lícula, però ambdues valen molt la pena.
Si voleu llegir les primeres pàgines de Train Kids podeu clicar AQUÍ
Un document per treballar el conte a l’Institut:AQUÍ
La invitació a la lectura 