Com qui no vol la cosa ja han passat cinquanta anys de la publicació de EL ZOO D’EN PITUS, un dels llibres mítics de la col·lecció El Grumets de la Galera.
Vaig tenir la sort de compartir un matí amb en Sebastià Sorribas, l’autor, a les antigues oficines de l’editorial Graó, conversant, juntament amb en Joaquim Carbó, del que va significar per a tots dos la publicació de El Zoo d’en Pitus i de La casa sota la sorra.
M’agradaria compartir aquells moments amb els qui no vau llegir l’entrevista que vam escriure a la revista GUIX en el seu dia. Només cal que cliqueuAQUÍ
També us recordo que durant aquest estiu a les biblioteques de Girona s’han fet moltes activitats relacionades amb l’efemèride. Si us afanyeu encara podeu gaudir d’algun espectacle i/o exposició fins a finals de setembre.
Per exemple, la que es pot visitar a la Biblioteca Just M. Casero (Plaça de l’Om, 1, 17007 Girona).
Es tracta d’una exposició vivencial acompanyada de les il·lustracions de la Pilarín Bayés i d’una ambientació que et fa sentir dins el llibre.
Comparteixo informació sobre un esdeveniment que se celebrarà el proper divendres 16 de setembre:
El Gran Slam d’Escriptura, un concurs literari que tindrà lloc a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona.
Antiga Fàbrica Damm (Barcelona)
Què és un SLAM D’ESCRIPTURA?
El Gran Slam d’Escriptura és la gran final de la primera temporada de l’Slam d’Escriptura, una competició d’escriptura ‘en viu’ on 10 escriptors professionals han d’improvisar els seus textos davant dels espectadors, els quals participen de l’acte creatiu a mesura que es crea i els textos resultants es projecten en la pantalla.
També hi haurà actuacions musicals en directe i audiovisuals.. tot plegat pot resultar un espectacle original.
En aquesta ocasió, els membres del jurat són en Sergi Belbel, la Care Santos, la Sandra Bruna, la Rocío Carmona (Ed. Urano) y l’Anna Soldevila (Ed. Destino).
Aquesta primera temporada ha constat de 7 edicions (d’octubre a juny) en les que han concursat més de 25 escriptors i amb la festa de divendres, la gran final, es conclou
el Gran Slam d’Escriptura.
En un Slam mai es repeteixen les proves, convertint-se en un veritable laboratori de creativitat literària.
El proper divendres s’enfrontaran els 10 escriptors finalistes en tres rondes d’eliminació en 9 proves diferents.
PREMIS
Diuen que el premi és la experiència que es viu durant l’Slam però també lliuraran un trofeu en forma de màquina d’escriure i el guanyador s’emportarà un ‘Querty d’Or’, a més de diversos regals proporcionats per les empreses col·laboradores.
Podeu consultar el DOSSIER DE PREMSA, clicant AQUÍ
La Montse Marcet (lectors al tren!) torna a impulsar una altra exposició. En aquest cas de la il·lustradora Noemí Villamuza. Es podran veure els seus originals i també els llibres on es troben. Per fer-ho més bonic han organitzat lectures de relats, anecdotaris, i cants i balls de grafit (no sé que és però sona bé…)
Crec que també hi haurà algun raconet amb objectes personals de l’autora.
L’exposició només estarà deu dies o sigui que val la pena programar l’escapada fins a Rubí.
La Montse ens recomana especialment la presentació del dia 16 a les 19 h. Amb paraules seves: “La Noemí explicarà com treballa i ho regarem amb un Rioja boníssim! No falteu!”
Podeu seguir la informació que es generi al facebook Il·lustríssima Noemí Villamuza i també a Lectors al tren!
Recordeu: Del 16 de setembre al 25 de setembre a La Claraboia (Carrer Sant Miquel, 9 Rubí)
Diria que també es podran comprar els originals, si hi esteu interessats, però no estic segur.
Em comenta el meu amicDanielque a l’escola internacional on treballa (a Xangai, Xina) estan negociant la presència d’en Chris Bradford, un autor angles. Farà una sessió amb els alumnes de 8-9 anys. Fins aquí tot normal, però després m’explica en que consistirà la peculiar sessió i se m’obren els ulls com a plats…
En Bradford és l’autor d’una sèrie de llibres sobre arts marcials (ninges, samurais, karatekes, judokes, etc. ) molt populars a Anglaterra i arreu del món, també a la Xina i al Japó. En castellà només tenim els tres que va traduir Edicions B i que anoto més endavant. També té una sèrie de llibres sobre guardaespatlles i escortes.
Ha escrit 18 llibres de ficció que s’han publicat en més de 20 idiomes, tots de temàtica similar. Diu : “Escric el tipus de llibres que m’agradaria llegir, plens d’acció incessant, personatges creïbles i una trama que t’atrapa”
Chris Bradford va néixer el 1974 a Aylesbury, Anglaterra, és escriptor i expert en arts marcials i, és clar, les presentacions a les escoles les fa vestit de samurai i amb una espasa de debò. Explica les habilitats que has de tenir per esdevenir un jove samurai, fa una exhibició d’espasa, comenta els seus viatges pel Japó i també signa els seus llibres.
En el vídeo següent hi ha algunes imatges del tour que va fer per les escoles dels Estats Units presentant els seus llibres. No té desperdici; els qui defensem la cultura de la pau i la no-violència ho flipem. No sé si els alumnes s’enganxaran a la lectura però l’experiència segur que serà inoblidable…
Confeso que no he llegit cap dels llibres d’en Bradford, no m’interessa el tema però ara m’ha picat la curiositat i crec que començaré pel primer (El camino del guerrero), perquè segons les crítiques està a l’alçada de L’illa del tresor o Robin Hood (¿?) Explica que un vaixell anglès del segle XVIII naufraga a les costes del Japó i l’únic tripulant que sobreviu a l’atac d’uns guerrers ninja és el jove Jack, el qual abans de desmaiar-se presencia la mort del seu pare a mans d’un d’ells.
El dia 9 de setembre, finalment, podrem veure la versió cinematogràfica de “El Petit Princep”, una cinta d’animació dirigida per Mark Osborne i inspirada en l’obra de Saint-Exupéry.
El director i el seu equip han dedicat deu anys a dissenyar un “petit príncep” modern i fidel als valors universals de l’obra. Pel que he llegit, la pel·lícula explica la història d’una nena que va a viure a una nova llar i amb el seu veí, un antic aviador, descobrirà un món meravellós i acolorit. L’aviador és qui, una vegada, es va trobar amb un misteriós Petit Príncep. D’aquell encontre conserva uns dibuixos que ajudaran a la nena per submergir-se en l’univers de Saint-Exupéry i poder conèixer al Petit Princep, a la guineu, la rosa, l’home de negocis i la serp que li explicarà allò que “l’essencial és invisible als ulls”
La cinta està feta amb dos tipus de tècniques. Una és el 3D i serveix per explicar la història de la nena (imatge de damunt) i una altra és l’stop motion que usen per narrar el conte del Petit príncep (imatge de sota).
Crec que valdrà la pena reviure els personatges del llibre d’una manera moderna però que permet seguir la trama i l’enigma del “Petit Príncep”.
Us deixo el tràiler oficial. Ens veiem al cinema!
I si aneu a París, passeu-vos per la botiga del Petit Princep (Rue Gregoire de Tours. Núm. 8) i trobareu tots els productes relacionats amb l’obra, alguns inimaginables.
La novel·la Train Kids es basa en fets reals. Train kids és el nom que reben els 50.000 joves que cada any abandonen el seu país d’origen (Guatemala, Hondures i el Salvador) amb l’objectiu d’arribar als Estats Units creuant tot Mèxic en tren. La pobresa extrema els empeny al viatge migratori més perillós del món, segons Amnistia Internacional. Tema d’actualitat avui a Europa, l’emigració d’Amèrica Llatina cap als Estats Units existeix des de fa molts anys i cap govern de cap país ha volgut posar remei.
Dirk Reinhardt va escriure aquesta novel·la en la que uns adolescents marxen en secret cap als Estats Units, seguint la ruta dels trens de mercaderies que travessa Mèxic. Al llarg del viatge els nois han de superar el desert i les muntanyes, suportar les incursions de calor i fred i fugir dels bandits i de la policia.
Cinc joves emprenen el viatge: en Fernando de 16 anys que és el líder, en Miguel de 14, el nen indi Emilio, la noia Jazmina i l’Ángel. El viatge és dificultós i molt perillós. Saben que «de cent persones que travessen el riu, només deu poden superar Chiapas, tres arriben al nord, a la frontera, i només una aconsegueix passar-la». Són immigrants il·legals i els esperen més de dos mil quilòmetres a través de Mèxic, a dalt dels trens de càrrega.
“Per què no ens deixen anar on volem?” pregunta en Miguel repetidament. Des del seu punt de vista, és una pregunta lògica. Són perseguits per la policia, per les autoritats i per les bandes criminals que roben els refugiats o fins i tot els assassinen. Aquests cinc joves estan fora de la llei i ningú no els protegeix. La pregunta d’en Miguel ens colpeja el cervell repetidament i quedem enganxats a aquesta “road movie” dura, existencial i política.
L’autor es va documentar sobre el terreny, va entrevistar joves i va constatar la veracitat dels fets que explica, de manera que el relat es converteix en colpidor, justament perquè és real. Train Kids és una novel·la crua, que no ens deixa indiferents.
Recomanable també per a un públic adult.
La novel·la va estar inclosa en la prestigiosa llista internacional White Ravens dels millors llibres infantils i juvenils el mateix any de la seva publicació (2015). Ha rebut diversos premis a Alemanya, entre els quals destaca el de la Fundació Friedrich-Gerstäcker de Braunschweig (2016), distinció que s’atorga cada dos anys a l’obra per a joves que millor defensi els valors del respecte i de la tolerància entre cultures.
L’any 2013 es va rodar una pel·lícula (la jaula de oro) sobre el mateix tema que té moltíssimes similituds amb la novel·la… No sé si hi estan relacionades, la novel·la i la pel·lícula, però ambdues valen molt la pena.
Si voleu llegir les primeres pàgines de Train Kids podeu clicar AQUÍ
Un document per treballar el conte a l’Institut:AQUÍ
Del 2 a l’11 de setembre de 2016 se celebrarà, a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, la 34a edició de la Setmana del Llibre en Català, una mostra que permet reconèixer la tasca de les editorials que editen en català, de les llibreries actives i de les revistes, donant visibilitat al llibre i a les publicacions periòdiques en català. També comptarà amb la col·laboració de les biblioteques públiques i entitats culturals que dinamitzen i faciliten l’accés a la cultura i posa, molt especialment, l’accent en facilitar l’accés als fons editorials, alhora que és un espai per presentar les darreres novetats i oferir eines de foment i recomanació lectora.
La Setmana, a més, ofereix un extens programa d’activitats amb tertúlies, lectures en veu alta, espectacles, cites amb entitats, etc.
Tot el que envolta aquest esdeveniment literari ho podeu trobar al seu web http://www.lasetmana.cat/
Pel que he llegit sembla que les tradicionals casetes de fusta se substituiran per uns mòduls que tindran una continuïtat estètica amb el mercat de Santa Caterina i, per protegir visitants i expositors de les inclemències climàtiques, es col·locaran lones de colors.
D’entre les presentacions de novetats en destaquen Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona (Edicions Proa), Curs de feminisme per a microones, de Natza Farré (Ara Llibres), Dies que acaben en una ampolla de Vichy (Pagès Editors), Agafi’s fort el barret, senyora Jensen, de Diana Coromines (Mosaics Llibres) i La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt (Edicions de 1984).
Tanmateix es lliurarà el premi Trajectòria a la traductora Anna Casassas, que ha traduït del francès i italià al català Claudio Magris, Georges Simenon, Victor Hugo, Umberto Eco o Andrea Camilleri.
La Setmana també dedica una part de les seves activitats a la crisi dels refugiats. Serà el 4 de setembre. Hi haurà espectacles d’animació com “En Gènius i la Valentina a la Setmana amb els refugiats”, de les Biblioteques de la Diputació de Barcelona, dues taules rodones sobre la situació dels refugiats: una serà “Corresponsals a les zones de conflicte: Un altaveu pels refugiats” i la segona “Testimonis, veus en primera persona dels refugiats”.
Manel Fuentes farà la lectura del manifest “La cultura escrita amb els refugiats”. El manifest denuncia que “en la crisi social dels refugiats hem trencat el marc legal ètic i polític” i exigeix als governs europeu, espanyol i català que “assumeixin la seva responsabilitat legal, política i moral de donar protecció a la gent que fuig de la guerra”.
Us podeu adherir al manifest enviant un correu a manifestlasetmana@gmail.com indicant el vostre nom, cognoms, DNI i professió.
Els llibres de l’Arnold Lobel crec que m’han acompanyat durant els anys que he treballat amb infants de cicle infantil. Especialment la seva sèrie de les dues granotetes Gripau i Gripou, mes conegudes com a Sapo y Sepo, dos amics gairebé més que amics. Em plau especialment recordar-los i compartir-los amb vosaltres.
Ara potser la qualitat de les seves il·lustracions no són d’allò més novedoses però cal recordar que el primer conte de la sèrie Gripau i Gripou (Frog and Toad are Friends) es va publicar l’any 1970 i va ser mereixedor del premi Caldecott.
Si anem una mica més enllà en el temps ja trobarem contes amb una estructura similar. Acabada la segona Guerra Mundial van apareixer un seguit de contes que tenien un vocabulari basat en les paraules més conegudes i comunes, amb frases senzilles i entenedores i histories força emotives. Aquest és l’estil d’Arnold Lobel, un estil molt reconeixible d’altra banda.
Els contes de Sapo y Sepo segueixen aquesta línia de paraules fàcils de llegir (en anglès), frases curtes, paraules que es van repetint i capítols breus. Els llibres de les dues granotes, a més, tenen una força especial per les històries que expliquen.
Arnold Lobel va néixer l’any 1933 i als cinc anys, degut a la separació dels seus pares, es va instal·lar amb la seva mare a casa dels avis, a Schenectady, Nueva York. Des de ben petit ja va tenir vocació pel dibuix i per inventar històries i així va ser com va anar a parar al Pratt Institute, on va estudiar art i va conèixer a Anita Kempler, il·lustradora de contes infantils que es va casar amb ell i va passar a signar els seus contes amb el nom d’Anita Lobel. Els llibres que va fer Arnold Lobel, arriben al centenar, setanta dels quals són escrits per ell mateix. Malauradament a casa nostra no han arribat gaires títols, però actualment l’editorial Kalandraka està fent un esforç per anar–los traduint.
Arnold Lobel va morir a Nueva York l’any 1987 víctima de la SIDA, però si ens hi fixem bé encara el podrem veure amagat en moltes de les seves meravelloses il·lustracions.
Alguns dels llibres que podem trobar en català o castellà són:
La sèrie de llibres sobre Sapo y Sepo que gira al voltant de l’amistat entre aquests dos personatges força diferents. L’un és neuròtic, poruc i irritable,l’altre és més assenyat i comprensiu.
Sapo y Sepo son amigos
Sapo convida al seu amic Sepo a passejar pel bosc, però Sepo no té ganes de fer res perquè vol dormir. Per això, el seu amic s’inventa amb molt enginy alguna cosa que el motivi. Tots dos comparteixen una vida amb experiències molt divertides, gaudint del que els succeeix dia a dia. Sapo y Sepo, inseparables
Sapo i Sepo ho comparteixen tot. Els dos surten a passejar, tenen cura del jardí, comparteixen el menjar i viuen aventures fantàstiques. Encara que són força diferents l’un de l’altre, es complementen perfectament. Sapo y Sepo, un año entero
Es descriuen les aventures de Sapo i Sepo al llarg d’un any. A l’hivern, Sepo no vol sortir de casa perquè té fred. A la primavera s’amaga darrere d’una cantonada. A l’estiu té por que calor desfaci els seus gelats i a la tardor cauen les fulles. La història finalitza amb el sopar dels dos amics la nit abans de Nadal.
Días con Sapo y Sepo
Llibre dividit en cinc capítols.
En el primer, “Mañana”, es presenta a Sepo com un personatge mandrós i desordenat. La roba tirada pel terra de l’habitació… fins que decideix ser més endreçat.
En el segon, “La cometa”, Sapo i Sepo aconsegueixen que el seu estel voli molt alt, fins al cel.
En el tercer, “Escalofríos”, Sapo i Sepo tenen por i esgarrifances en recordar al “Viejo Sapo de las Tinieblas”.
En el quart, Sapo li regala a Sepo un barret pel seu aniversari però li va gran i per això, Sapo li recomana al seu amic que pensi en coses molt grans per a què li arribi a quedar a la seva mida.
I en l’últim, “Solo”, Sapo li explica a Sepo que el considera el seu millor amic però que hi ha estones en què li agradaria estar sol.
Histories de ratolins – Pare, ara ja som tots al llit –van dir els ratolinet. Si us plau, explica’ns una història. – Faré una cosa millor –va dir el pare. Us explicaré set històries, una per cadascun de vosaltres…
No hi ha res millor que anar-se’n a dormir amb un conte, i si a sobre en són set, com els que explica el pare Ratolí, encara millor.
“Històries de ratolins” s’ha convertit en un referent inprescindible, pels seus textos i il·lustracions senzilles i evocadores.
El porquet El porquet vivia a la porquera de la masia, li agradava menjar, recórrer la masia amunt i avall i fer bones becaines. Però el que més li agradava era asseure’s al fang tovet i sucós i anar-s’hi enfonsant. El pagès i la seva dona s’estimaven el porquet. –Per a nosaltres ets el millor porquet del món –li deien.
La neteja de la porquera desencadena una sèrie de despropòsits que converteixen el porquet en el protagonista d’una complexa operació de rescat. La seva desventura ens commou, però alhora ens fa riure. Les il·lustracions reforcen aquest sentit de l’humor, portant-nos des del camp a la ciutat, en un viatge d’anada i tornada inoblidable.
Sopa de ratolí Però jo no tinc cap conte -va dir la mostela. -Jo sí que en tinc. Si vols, te’ls explico ara mateix -va dir el ratolí. -Sí. I afanya’t que tinc molta gana -va dir la mostela…
Un ratolí, que està a punt de ser cruspit per una mostela, li diu que perquè la sopa de rosegador sigui molt més saborosa necessita ingredients de molts contes. D’aquesta manera el protagonista comença a explicar històries a la mustela, que es queda totalment enlluernada.
L’oncle elefant …Va venir una tempesta i el veler no va tornar. El pare i la mare s’havien perdut al mar. Estava sol. Vaig seure a la meva habitació amb les cortines tancades. Vaig sentir com s’obria la porta. –Hola, sóc l’oncle Elefant -va dir una veu.
Tendresa i sensibilitat són algunes de les emocions que desprèn aquest entranyable relat. El petit elefant, degut a la desaparició dels seus pares, passa un temps amb el seu oncle, el qual gràcies als contes que li explica, a les cançons divertides i als jocs de paraules, aconsegueix mitigar una mica la tristesa del seu nebot. Aquesta dolça història, amb final feliç, està organitzada en 9 capítols que segueixen una estructura circular i amb les il·lustracions realistes, senzilles, de colors suaus i amb clarobscurs que accentuen les formes robustes dels protagonistes.
El libro de los guarripios.
El llibre dels guarripios o porcs que en on els protagonistes dels versos. Un cerdo, entre todas las cosas, gozaba al cazar mariposas y luego al dejarlas bailar y mirarlas haciendo piruetas airosas.”
Saltamontes va de viaje
Està descatalogat fa molts anys però si aconseguiu un exemplar de Saltamontes va de viaje xalareu de valent perquè veureu com cada dia és l’inici d’una nova vida. Saltamontes va de viaje ens explica el viatge d’una llagosta que es va trobant molts personatges i amb cadascun d’ells viu una aventura diferent.
Les il·lustracions d’en Lobel expressen la mateixa tendresa que les històries que explica i formen part essencial de l’obra. Sense les imatges no s’entendrien. Té un traç ferm i una gama molt reduïda de colors.
Por las bibliotecas de película circulan todo tipo de personajes. Vemos a escritores, niños, femmes fatales e incluso maleantes, pero los usuarios más frecuentes, los que se llevan la palma, son los periodistas y los detectives. Como en el caso de El secreto del Unicornio, película basada en tres cómics de Hergé: El secreto del Unicornio, El cangrejo de las pinzas de oro y El tesoro de Rackham el Rojo.
La cinta de animación —se hizo una versión en 3D— utiliza la técnica de captura de movimiento que consiste en que los actores interpretan, además de las voces, los movimientos y gesticulaciones de sus personajes y luego en el estudio se digitalizan las imágenes con técnicas de fotogrametría.
Al principio de la película Las aventuras de Tintín, después de la presentación maravillosa de los créditos, de culto, vemos a Tintín paseando por un animado y popular mercadillo de antigüedades de Bruselas donde encuentra y compra una maqueta a escala de una antigua nave llamada El Unicornio.
Tras una serie de sucesos preocupantes, Tintín sospecha que el barco guardaba algún secreto y decide averiguarlo. Dirigiéndose a su perro Milú, le dice:
—Algo pasa con este barco. Iremos al único lugar donde pueden tener una respuesta.
Y, claro, encaminan sus pasos hacia la biblioteca. El espacio que aparece ante nuestros ojos es oscuro, con columnas imponentes, las típicas lámparas verdes sobre las mesas y mucha madera recubriendo las paredes. Es de noche y una tormenta descarga rayos furiosos cuyos destellos penetran por las altas vidrieras. La panorámica nos recuerda a algunas gélidas y silenciosas iglesias, un pensamiento recurrente y que quizá vaya asociado a que durante muchos siglos los conventos han sido los únicos lugares de lectura y de escritura, tranquilos y silenciosos, como las bibliotecas. Pero en nuestro pensamiento se cruza otra imagen, asimismo recurrente, y evocamos los cementerios, criptas del olvido, depósitos del saber, lugares donde moran los muertos, los escritores muertos, con los que nos comunicamos gracias a su obra. Hay una frase de Stefan Zweig, en Mendel el de los libros, refiriéndose a que detrás de cada libro hay un hombre, a menudo muerto. Esa es una de las virtudes de la lectura, la posibilidad de comunicarnos con personas que vivieron en otras épocas, hace diez, cien o mil años.
Un plano corto nos muestra a Tintín sentado en una mesa, rodeado de viejos y pesados libros, sosteniendo en sus manos un volumen abierto por la página que cuenta la tragedia de El Unicornio. Tintín lee en voz alta: —“¡Aquí está!… Francisco de Haddock, del castillo de Moulinsart, capitán del desafortunado El Unicornio. Su nave zarpó de Santo Domingo en 1698, en una de las peores travesías en la historia naval, y el barco jamás llegó a su destino. Fue atacado por piratas…”
Tintín lee en voz alta y para que los espectadores nos interesemos por los misterios que envolvieron aquella nave, de tanto en tanto se detiene y se dirige a su inseparable Fox terrier para preguntarle, por ejemplo, “¿Qué escondería el barco. Milú?”
Se puede disculpar que Tintín lea en voz alta porque en la biblioteca no hay nadie, exceptuando un personaje que se vislumbra escondido entre los anaqueles y que parece seguir las andanzas del protagonista. Pero lo que realmente sorprende es la presencia de un perro, Milú, en la biblioteca, sentado en una silla y babeando sobre los libros. Es una imagen que molesta a nuestro ego bibliotecario y que no se entiende, a no ser que el mensaje inconsciente sea que la biblioteca es un lugar de acceso libre, gratuito y agradable.
En las bibliotecas se permiten el acceso de perros en determinadas ocasiones y bajo control. Es el caso del Programa R.E.A.D. de Lectura con Perros (Reading Education Assistance Dogs) que, con fines terapéuticos, ayuda a mejorar las habilidades de lectura de los niños mediante la intervención de perros especialmente adiestrados para leer con ellos. También se permite el acceso de los perros guía o perros lazarillo que acompañan a las personas ciegas que van a consultar los libros escritos en braille o los audiolibros.
Unas escenas más adelante la cinta nos sitúa en casa de Arístides Silk, un carterista profesional, personaje curioso y ordenado que conserva las carteras que ha ido robando, alfabéticamente bien clasificadas en las estanterías, atendiendo a los principios de la biblioteconomía: Los nombres de los propietarios de las carteras bien visibles para facilitar su localización y los ejemplares más notables de la colección puestos de cara para despertar curiosidad.
Otra escena graciosa, relacionada con los libros, sucede cuando Tintín y el capitán Haddock subidos a una avioneta que no saben pilotar, abren el salpicadero y leen el manual de instrucciones allí depositado. ¡Ah! Los libros salvadores.
Los amantes de las aventuras de Tintín ya estamos esperando que llegue diciembre de 2016, fecha en que está previsto el estreno de una segunda entrega titulada Las aventuras de Tintín. Los prisioneros del sol, dirigida por Peter Jackson y basada en los cómics “Las siete bolas de cristal” y “El templo del sol“.
Aquest escrit forma part de la sèrie d’articles sobre Bibliotecas de Película que escrivim per a la revista MiBiblioteca. El podeu llegir complet al número 46 (veranos 2016)
Amigues i amics, moltes gràcies per acompanyar-me aquests mesos. Aquest dies he rebut la notificació de wordpress que ja fa sis anys que vam començar a penjar notetes (post, en diuen) i així, de mica en mica, n’hem anat deixant gairebé cinc-cents.
Ara toca desconnectar una mica i per això aquest blog també marxa de vacances.
Durant l’agost pujaré poques informacions i, potser, només potser, endreçaré una mica els enllaços. Us desitjo un bon estiu! Ens retrobem al setembre!
Nit d’estiu (Joana Raspall)
Nit d’estiu, nit de calor.
L’herba s’asseca, però jo, no.
Com més calor fa,
més bé jo estic;
ella rondina, i jo, ric…, ric!…
Com qui no vol la cosa ja han passat cinquanta anys de la publicació de EL ZOO D’EN PITUS, un dels llibres mítics de la col·lecció El Grumets de la Galera.
La invitació a la lectura 