4 Juny 2015 by jcentell

¿Un intruso en nuestra biblioteca? Encuentro con David Fernández Sifres

A la revista GUIX del mes de juny podem llegir una experiència basada en el llibre “un intruso en mi cuaderno” que van realitzar els alumnes de quart de primària de l’escola Los Jarales de Las Rozas (Madrid). L’han escrit les companyes -i amigues- Inmaculada Delgado i Ana López Andrade, integrants del grup Abanico.

Segons comenten, allò que és fonamental abans de llegir un llibre és crear el clima i l’expectació necessària per tal que els alumnes quedin atrapats. Per aquest motiu van dissenyar una sèrie de propostes i accions al voltant del llibre de David Fernández Sifres per abans i durant la vista d’aquest autor a la seva escola.

Alguns fragments de l’article:

Verdaderamente no fue un intruso. Para los alumnos y alumnas de 4º de primaria, David Fernández Sifres, era un autor muy esperado. A lo largo del primer trimestre su libro “Un intruso en mi cuaderno”, editado por Edelvives, fue el protagonista de algunas de nuestras clases de lengua y el encuentro con el autor, nuestro objetivo final.

Todo comenzó así: cierto día del mes de octubre, un intruso se coló en nuestra clase. Lo supimos cuando sobre nuestros cuadernos de lengua vimos estampadas unas curiosas mariposas. Los primeros sospechosos, por supuesto, fueron “los profes”, pero ellos aseguraban que no tenían nada que ver con aquello y que, al contrario, estaban muy interesados en descubrir quien había tenido esa ocurrencia. Muchos sentimos indignación: ¿quién había osado dibujar en nuestros cuadernos sin nuestro permiso?; otros sintieron curiosidad, sorpresa, enfado. Algunos tiraron sus mariposas a la papelera y otros las colorearon.
A los pocos días, en la clase de lengua, empezamos a leer un libro: “Un intruso en mi cuaderno”. ¿Otro intruso? Y… ¿En un cuaderno? Cuando al protagonista, Mariano, le sucede lo mismo que a nosotros en su cuaderno de matemáticas, tuvimos la certeza de que los profesores habían pasado de ser sospechosos a estar implicados en aquel asunto.

Las mariposas entonces pasaron a ser observadas, investigadas, dibujadas… Cada alumno eligió una mariposa y, con la inestimable colaboración de las familias, prepararon un trabajo-mariposa que luego expusieron oralmente en clase.
Avanzamos en la historia y nos emocionamos cuando descubrimos que Carlota, amiga y compañera de Mariano, estaba muy enferma y necesitaría la ayuda de un buen amigo para superar tan duro trance.
Los profesores preparamos un cuadernillo de trabajo en el que los alumnos y alumnas debían escribir pensamientos, dar opiniones, contestar preguntas, investigar sobre mariposas y árboles, dibujar y finalmente crear textos: escribir historias sobre objetos, cambiar el epílogo, hacer descripciones, acrósticos…
El relato de David nos conmovió, pensamos y hablamos mucho de las enfermedades infantiles, vimos el vídeo de Macaco en un hospital de niños con cáncer y decidimos aprendernos la canción “Seguiremos” para cantarla y bailarla cuando el autor viniera a visitarnos. También escribimos el mensaje de la canción en forma de palabras: ESPERANZA, FUERZA, VALOR, COMPASIÓN, AMISTAD, AYUDA…
Preparamos el encuentro en la biblioteca del colegio, hicimos un bonito mural con todas las mariposas y buscamos otros libros de mariposas para montar una pequeña exposición.
David nos dio lo mejor de él: su naturalidad, entusiasmo y ganas de compartir con nosotros lo que aprendió de niño y lo que sabe como escritor, hizo que el encuentro fuera realmente especial.

Quisimos jugar con él, le preparamos el juego “ABCPOSA” (parecido a Pasapalabra). Cuando finalizó el juego le dimos nuestro premio: ¡un hermoso sombrero lleno de mariposas! que lució encantado.
Pero David quiso también jugar con nosotros. Preparó un paraguas del que colgaban mariposas y piruletas y nos hizo un montón de preguntas relacionadas con su cuento.

L’article complet el podeu llegir a les revistes AULA (castellà) i GUIX (català) del mes de juny de 2015.

26 Mai 2015 by jcentell

Dos llibres i un documental sobre el cervell lector

Els mestres ja fa temps que sabem que el futur de l’educació passa per conèixer i entendre com funciona el cervell. Si no és així ens seguirem perdent entre les intuïcions que la pràctica diària i l’experiència adquirida ens indica, més o menys, quin és el moment lector dels alumnes. Sabem que quan llegim, identifiquen les lletres que formen les paraules i després accedim al seu significat, que està emmagatzemat a la nostra memòria. Paral·lelament, eliminem possibles ambigüitats, integrem el significat de cada paraula amb el de la resta de paraules de la frase de la que en forma part i, finalment, extraiem el sentit global del text i realitzem les inferències oportunes. Quan tenim pràctica, tot això passa de forma immediata, gràcies a la connexió de les cent mil milions de cèl·lules nervioses que formen el nostre cervell.

Hi ha un parell de llibres que ens poden ajudar a entendre com funciona tot plegat, sense oblidar la importància de les emocions en l’educació. Us els presento.

Aprender, recordar y olvidar

En aquest llibre, el neuròleg i catedràtic de Psicobiologia a l’Institut de Neurociència de la Universitat Autònoma de Barcelona Ignacio Morgado ens ajuda a aprofundir en els processos que s’activen en el nostre cervell quan registrem les informacions llegides i analitza els circuits cerebrals que intervenen en els processos lectors.

En Morgado diu que la lectura activa gairebé totes les regions cerebrals i quan defineix la memòria, ho ha amb aquesta metàfora: “…com els canals que forma l’aigua de la pluja en els camins: Com més plou, més s’aprofundeixen i estabilitzen. En les persones i animals l’experiència és com la pluja, ja que és ella la que marca al cervell els canals neuronals per on circulen els records”.
I també podem llegir:
Si el que volem és adquirir hàbits, rutines (memòria implícita), el que cal fer és repetir i repetir. La pràctica perfecciona.
O aquesta altra:
D’entre les activitats intel·lectuals amb millor balanç cost / benefici, destaca, com insuperable, la lectura, un tipus d’activitat intel·lectual que, a més d’aportar nou coneixement, activa gairebé totes les regions cerebrals, sent, per tot això, una bona gimnàstica per a la ment.

L’altre llibre que recomanem (i molt!) és Neuroeducación d’en Francisco Mora

En aquesta obra exposen els coneixements que tenim sobre el funcionament cerebral que són imprescindibles per millorar l’educació, fent especial èmfasi, també, en la importància de les emocions.
Diu: La curiositat, el que és diferent i sobresurt en l’entorn, encén l’emoció. I amb ella, amb l’emoció, s’obren les finestres de l’atenció, focus necessari per a la creació de coneixement.

És un llibre de lectura agradable i entenedora on en Francisco Mora analitza una gran varietat de qüestions com la intervenció primerenca, l’atenció, la memòria, el desenvolupament de la creativitat o els trastorns de l’aprenentatge. També suggereix la necessitat del neuroeducador, un nou professional amb els coneixements adequats sobre el cervell que ajudaria a millorar la tasca docent dels mestres.
Hi ha algunes afirmacions amb els que no hi estic gaire d’acord però, vaja, segur que té raó. Com quan diu que es necessiten 10000 hores per esdevenir un lector competent.

I també us passo un vídeo molt interessant que va editar l’IDIBELL (Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge) amb seu a l’Hospitalet.

Es titula “El cervell lector” i el va realitzar Arturo Fuentes. En aquest vídeo s’aborda el procés de la lectura des de la neurociència, partint d’unes preguntes bàsiques: què succeeix al nostre cervell quan llegim? Com i quan va aparèixer la capacitat lectora? Com afecta la capacitat de llegir el nostre cervell i la nostra manera de concebre el món?

19 Mai 2015 by jcentell

El abuelo de Zulaimar

Han passat sis mesos des de les darreres publicacions de l’editorial OQO. Aquest mes de maig reprenen l’activitat amb dues novetats: El abuelo de Zulaimar i La mejor sopa del mundo.

El abuelo de Zulaimar, (escrit per Juan carlos Méndez i il·lustrat per Elsa Klever) m’ha agradat molt perquè és un conte molt positiu que parteix d’una carència, una nena que no té avi i fa servir la imaginació per fabricar-ne un a la seva mida.
Pel que he conegut, en paraules de l’amiga Pilar Férriz que el va explicar amb nens de cicle infantil del Lycée Français de Barcelona, la història és molt potent i toca la fibra sensible dels infants. Després d’explicar el conte van recrear l’avi de Zuleimar en uns murals molt bonics i li van posar nom al personatge.

Zulaimar no tenía abuelo.
Pero todas sus amigas tenían uno.
El de María era alto como una palmera.
El de Lucía, redondo como una O.
El de Susana, con los ojos oscuros como el café.
Por las tardes iban con ellos al parque.
Tomaban helados.
Hacían dibujos en la arena.

Però la Zulaimar no va aconseguir que cap de les seves amigues li deixés el seu avi. Llavors va decidir construir-ne un ella mateixa amb els objectes que tenia al seu voltant.

La Zulaimar no té avi i vol gaudir de la seva companyia i compartir jocs, abraçades, i experiències. És quan decideix fer ús del seu enginy i transformar l’absència.

L’escriptor veneçolà Juan Carlos Méndez Guédez destaca que el personatge de la seva història
“viu una experiència particular: és la pròpia Zulaimar qui ha de salvar el seu avi de l’hostilitat del món, i les seves eines per sobreviure són la capacitat de transformar en bellesa i tendresa els objectes corrents que l’envolten” .

Partint d’una mancança, Méndez ens submergeix en una emocionant i dolça història que ens recorda la importància de la capacitat creativa que permet generar idees noves, experimentar i buscar alternatives davant de situacions desfavorables.

La il·lustradora alemanya Elsa Klever recull aquesta idea de carència apuntada per l’autor. No en va veiem en la portada una butaca buit. Però de seguida ens introdueix en una acolorida proposta plàstica on una infinitat de personatges ens permeten seguir les peripècies de la petita protagonista que ens transmet el seu optimisme: “volia que es pogués seguir la història d’Zulaimar i, al mateix temps, descobrir nous detalls a cada pàgina. ”

Informació extreta, en part, del web d’OQO,

L’avi de la Zuleimar segons els nens de P4 del Lycée Français de Barcelona

L’altra novetat, La major sopa del mundo és una preciositat que haureu de descobrir vosaltres mateixos.

4 Mai 2015 by jcentell

El programa Èxit LECTOR. Recursos para mejorar la lectura en el aula

Comparteixo, amb el seu permís, l’article que ha fet l‘Andrea Pozo Ramírez per a la revista AULA del mes de maig (en català a GUIX) dins la secció “Viure la lectura”

Entre el mar de libros que postulan para convertirse en los elegidos como lecturas de aula es difícil encontrar libros y materiales de comprensión lectora de calidad. La editorial Cruïlla nos propone una forma diferente de trabajar la comprensión lectora a través de su programa Èxit LECTOR.

“…arremetió a todo el galope de Rocinante y embistió con el primero molino que estaba delante; y dándole una lanzada en el aspa, la volvió el viento con tanta furia, que hizo la lanza pedazos, llevándose tras sí al caballo y al caballero.”

Don Quijote de la Mancha, Cervantes.

Las lecturas de aula pueden presentarse como gigantes mal encarados contra los que hay que luchar. Entre la selección de las lecturas y la creación de sus respectivas guías, los maestros se encuentran de frente con el campo de molinos que supone la oferta editorial. Por suerte, se puede recurrir a las selecciones de recursos que nos ofrecen instituciones, bibliotecas y grupos de estudio de la LIJ.

A estas propuestas se suma la de la editorial Cruïlla, que presentó hace unos meses un nuevo proyecto de apoyo a la lectura de aula: el programa Èxit LECTOR. A partir de una selección editorial de nueve títulos de El Barco de Vapor ( líneas blanca, azul y naranja), la editorial ofrece una plataforma abierta que destaca tanto por su contenido didáctico, como por el formato de trabajo on-line y cooperativo.

A cargo del apartado didáctico se encuentra el grupo de investigación sobre literatura infantil Gretel, de la Universitat Autònoma de Barcelona. La propuesta gira en torno al fomento del hábito lector y la formación del lector literario, teniendo muy presente la dimensión social y lúdica de la lectura.

La plataforma, en formato WordPress, permite al maestro crear un espacio personal para la clase, con un diario de lectura y la posibilidad de añadir contenidos más allá de las propuestas de la editorial. Los alumnos tienen un papel estelar, creando contenidos para el diario, subiendo recomendaciones y compartiendo sus opiniones on-line.

Para saber más acerca del programa y acceder al contenido en abierto, visitar: http://www.exitlector.cat/

L’article es complementa amb l’explicació d’una de les pràctiques del programa.

La pràctica: El bolso amarillo
A disfrutar de la lectura se aprende jugando

Entre los materiales del programa Èxit LECTOR se encuentran los Ludollibres, actividades lúdicas relacionadas con la lectura, diseñadas para realizar con el grupo clase en una o dos sesiones prácticas.

Las actividades están pensadas para recordar (o anticipar) la lectura a la vez que se disfruta de un rato divertido en el aula. Partiendo de la intención lúdica, se fomentan además aspectos plásticos, expresivos y de creación. En el caso del libro El bolso amarillo, de Lygia Bojunga1, la propuesta es doble: plástica y expresiva.

Raquel, la protagonista, es una niña con mucha imaginación y tres grandes deseos que no puede compartir con nadie: ser un niño, ser mayor y ser escritora. Cuando le regalan una bolsa amarilla decide guardar en ella sus deseos, pero ellos comienzan a crecer por su cuenta…

El primer paso consiste en crear bolsas amarillas, como la de Raquel, para guardar deseos. Se puede utilizar cualquier tipo de material, siempre que sea amarillo. Las bolsas terminadas se exponen en la clase o en el pasillo del centro.

Una vez hechas las bolsas es hora de llenarlas de deseos, jugando a las “películas”. Cada alumno piensa y escribe en una hoja un deseo loco o fantástico, como llegar a ser bailarín del ballet ruso o montar en Tiranosaurio Rex. El maestro recoge y guarda los deseos.

Los alumnos se dividen en grupos para competir adivinando deseos. En cada ronda sale un alumno, coge uno de los deseos y lo representa para su equipo en un tiempo determinado. Si nadie consigue adivinarlo, el resto de equipos prueban suerte. Gana el equipo que más deseos consiga desvelar.

L’article el podeu llegir sencer a GUIX o a AULA, als números corresponents al mes de maig de 2015

Algunes fotos de les sessions de presentació del programa als mestres:

1 Mai 2015 by jcentell

Desayuno con diamantes

Blake Edwards
(1961)

Por la quinta avenida, extrañamente desierta, se acerca un taxi, se detiene, se abre la puerta y aparece una chica con un vestido de noche negro, gafas oscuras y collar de varias vueltas de perlas. Se acerca a una ventana de la tienda de joyas Tiffany & Co y saca un bollito de una bolsa de papel. Suena Moon river y en pantalla aparece “Breakfast at Tiffany’s”. Así es como se presenta Holly (Audrey Hepburn), la protagonista de esta premiada cinta que narra una historia de amor y de soledad. Es una escena inolvidable. Se rodó un domingo de octubre con las farolas palideciendo y el cielo clareando en la ciudad de Nueva York.

La película posee otras secuencias memorables. Por ejemplo, la de la fiesta en el apartamento de Holly, muy divertida, al estilo del camarote de los hermanos Marx, en la que emplearon seis días y consumieron 60 cartones de tabaco, aún insuficientes para crear la atmósfera de humo que se tuvo que complementar con un ahumador de los que se usan para auyentar abejas. O la que se rodó en el interior de la joyería Tiffany, con innumerables vigilantes velando por las joyas allí expuestas. O la mítica escena de Holly/Audrey cantando Moon river sentada en el alféizar de la ventana, guitarra en mano.

El guión de la cinta fue la adaptación de una novela de Truman Capote y aunque se cambió la escena final hay que admitir que el resultado fue de lo más romántico. Un final de película, como se suele decir.

La cinta le valió a Audrey Hepburn un gran reconocimiento y, a pesar de que en muchos sentidos sus modales resulten obsoletos, la fascinación que generó aún es vigente en la actualidad. Supo representar magníficamente el miedo y la valentía de una chica que luchaba por conciliar sus compromisos sociales con sus ansias de libertad.

No tuvo la misma suerte el actor masculino, un George Peppard (el que años más tarde fuese uno de los héroes de “El equipo A”) muy plano y más cercano al de un galán trasnochado de los años treinta. En la película Peppard es Paul Varkaj, un escritor mediocre que se muda al piso superior del mismo edificio de Holly, mientras espera un éxito literario que nunca llega.

Hay un par de secuencias que se desarrollan en la Biblioteca Pública de Nueva York. Comentaremos la primera, que enmpieza precedida de la propuesta que hacen los protagonistas de visitar lugares en los que nunca hayan estado.

En la entrada se ve un espacio lleno de ficheros y un pequeño mostrador tras el que un empleado negro atiende a otro usuario. Holly y Paul mantiene el diálogo siguiente:

– A propósito, ¿esto qué es? – pregunta Holly.
-Dijo que quería sentarse. Es la biblioteca pública. ¿No había estado aquí?
– No. (Gira la cabeza hacia ambos lados) No veo ningún libro.
– Estan ahí (señala la sala adyacente, mientras caminan y la cámara se situa tras ellos mostrando un espacio relativamente pequeño, con mesas alargadas, lámparas, sillas de madera y paredes cubiertas de estanterías llenas de libros. Una docena de personas están sentadas, leyendo).

Vuelven a los ficheros y él le explica:

– Cada uno de estos cajoncitos está lleno de tarjetitas y cada tarjeta lleva el nombre de un libro y de su autor.
– Muy interesante.
– Uve, a, erre, jota, a, ca (vocaliza, mientras abre uno de los ficheros.)
– ¿De veras? (Busca y encuentra la ficha) ¡Mire! ¡Que estupendo! Aquí está, en la biblioteca pública. Varjak, Paul, “Nueve vidas” y luego muchos números. ¿Cree usted que tienen el libro? El suyo.
– Sí, sígame. Coge el fichero y lo lleva al mostrador.
La situación nos recuerda la práctica actual conocida como egosurfing, en la que algunos autores buscan en google el número de entradas que tienen en la red.
En la siguente escena se les ve esperando que aparezca su número en el panel indicador.
– ¡El número 57, el nuestro!

Se acercan a la bibliotecaria, una mujer madura, arisca, de aspecto amargo, preocupada por mantener el orden y el silencio. Es el estereotipo de la bibliotecaria de principios de siglo, muy alejada de otras bibliotecarias vedettes, modernas o seductoras que ya habían aparecido en las pantallas.

– El 57, el nuestro. Nueve vidas de Paul Varjak – Dice Holly, acercándole el número.
– ¡Chsss! –La recrimina la bibliotecaria.
– ¿Lo ha leído? Es muy interesante.
– No, creo que no.
– Pues debe hacerlo, él lo escribió. Él es Paul Varjak, en persona.
Se dirige a Paul, en voz baja:
– No me cree. Enséñele el carnet de conducir o la tarjeta de identidad.
– Quiere usted hacer el favor de bajar la voz, señorita. – Insiste la bibliotecaria.
– ¿Por qué no le pone un autógrafo? –dice Holly mientras le alarga el libro a Paul.
– ¿No le parece bien? Es como si él lo hubiera regalado –dirigiéndose de nuevo a la bibliotecaria.
– Por favor, silencio, se lo ruego.
– Esta bien, ¿Qué pongo?- pregunta Paul.
Algo sentimental, será lo mejor.
Qué está haciendo – exclama la bibliotecaria– ¡Está usted estropeando una propiedad pública!
– Está bien, como quiera, Vámonos cuanto antes de aquí. Este lugar no es tan simpático como Tiffany…

La cinta fue nominada a cinco premios Óscar de los que obtuvo dos, ambos relacionados con la banda sonora de Henry Mancini. Mención especial merece la fotografía de Franz Planer que supo captar el ambiente de Nueva York de forma maravillosa.

L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 41 (primavera 2015).
Us deixo el vídeo de l’altra escena que passa a la biblioteca. Quan ell li diu a ella que l’estima.

7 Abril 2015 by jcentell

Les aventures de Beekle, l’amic imaginari

Des del Japó, el meu amic Daniel Becerra de qui ja havia parlat en alguna ocasió (vegeu l’entrada que vaig fer quan estava a Xina AQUÍ) m’envia la següent informació:

El premi Caldecott d’enguany ha caigut al “The adventures of Beekle, the Unimaginary Friend”.
Vaig començar a llegir al llibre i… t’ho pots creure?… no l’entenia!
Comença aixi: “He was born on an island far away where imaginary friends were created. Here, they lived and played, each eagerly waiting to be imagined by a real child” (Va néixer en una illa llunyana on es creen els amics imaginaris. Aquí, viuen i juguen, esperant amb delit que un nen real els pugui imaginar)
Sincerament, vaig haver de fer un esforç, per intentar entendre de què anava la història.
I vaig entendre que estaven parlant de coses que no eren properes a mi. Amics imaginaris?
I he estat parlant amb altres profes de per aquí, perquè tenia molts dubtes de si els nens japonesos tenen “amics imaginaris”. I aquí les diferencies: els mestres americans em diuen que aixó és molt comú als EUA. Tots els nens en tenen. I per això el gran èxit de “Calvin and Hobbes”.
Però al Japó no en tenen ni idea.
I per a mi, tampoc hi havia gaires referències. Al nostre país pots tenir un amic imaginari, però es molt diluït. Normalment t’estimes jugar amb joguines, o jugar a jocs d’imaginació amb els amics. Però crear-te un amic a qui dones de menjar, portes a l’escola, presentes als avis..?
Recordo els Tamagochis, que eren una espècie d’Amics Imaginaris en una maquineta. Van tenir un petit èxit per la novetat, però van desaparèixer bastant aviat.

I en un altre correu em passa aquesta dada curiosa:
Països on NO es coneixen els amics imaginaris: Japó, Perú, Brasil….
Països on SÍ que hi ha amics imaginaris: EUA, Regne Unit, Sudàfrica…

La reflexió ve al cas de les converses que estem tenint sobre llibres premiats (premis Andersen, Caldecott, etc.) i sobre com pot ser que “Nicomedes el pelón” (en gallec), la divertida història de Pinto & Chinto, s’hagi colat a les llistes alemanes.

La història que comentem comença en una illa imaginària on viuen una pila d’esser estranys que estan esperant que un nen del món real els imagini. Entre ells n’hi ha un (serà batejat com a Beekle) que veu com tots marxen i ell no. Comença a perdre l’esperança i pren la decisió d’anar al món real a buscar ell mateix el nen que l’adopti com a amic imaginari, com a parella. Agafa una barca i navega cap a la ciutat (s’assembla a Manthatan). Aquesta situació recorda al viatge d’en Max, el de “Allà on vien els monstres” però a l’inrevés.

L’autor és en Dan Santat i el personatge de Beekle m’ha recordat una espècie de Barbapapà blanc amb una corona al cap i uns dits grassonets. El conte està dibuixat amb tècnica mixta i l’ús dels grisos és molt encertat. L’elecció dels colors grisos, marrons i taronges per als primers moments d’amistat i els cercles de color groc que envolten les escenes de còmic on Alice, finalment, posa nom a en Beekle, li afegeix emotivitat.

És un llibre sobre l’amistat, amb final feliç.

No sé si s’arribarà a publicar al nostre país, però l’èxit que ha tingut als EUA em fa pensar en les paraules que va dir Josep Conrad quan comentava que ell només escrivia la meitat del llibre i l’altra meitat l’havia d’escriure el lector. És a dir, cada llibre té diverses lectures depenent del lector, del seu estat emocional, de les seves experiències, del seu entorn, dels seus aprenentatges, relacions i cultura. I això ens porta a pensar que quan fem recomanacions de lectures (i d’aquí a uns dies, a tocar de sant Jordi, en farem) hi deixem la nostra percepció que no és, òbviament, la de tothom. Per aquest motiu la meva recomanació sempre queda oberta i demano que es vagi a la biblioteca, que es visitin les llibreries perquè allà hi trobaràs el llibre que t’està esperant a tu, i només a tu.

Podeu consultar la llista dels premis Caldecott AQUÍ i la dels premis Newbery AQUÍ.

27 Març 2015 by jcentell

María la Monarca

Els llibres sobre papallones sempre m’han fascinat. Imagino que la poètica que desprenen aquest insectes, la seva fragilitat i el simbolisme que suposa la seva metamorfosi, han atret la meva curiositat. A més, la seva bellesa ha quedat molt ben dibuixada en llibres imprescindibles i que formen part de la meva biblioteca personal. Molts segur que els coneixereu. L’erugueta goluda d’Eric Carle n’és un bon exemple. Com també ho són Els amants papallona d’en Benjamín Lacombe, La caricia de la papallona de Christian Voltz, Orelles de papallona, de Luisa Aguilar o el desplegable Papallona Papallona de Petr Horacek.

Aquests dies he llegit María la Monarca, un llibre d’Homero Aridjis, molt ben il·lustrat per Juan Palomino. Homero Aridjis és un poeta mexicà que va viure la seva infantesa a la zona per on passen les papallones monarca i ha dedicat bona part de la seva vida a la defensa d’aquests prodigis de la natura. L’any 1986 va aconseguir que el Govern mexicà protegís les zones de la monarca, i la seva lluita ha continuat fins l’any 2014 en que va adreçar-se al president dels EUA per sol·licitar la regulació dels pesticides i la creació d’un corredor per on transiten les papallones on hi hagués prou arbustos i plantes per a la seva supervivència.

El conte María la Monarca vol ser un crit d’alerta sobre els perill d’extinció d’aqueta espècie i ho fa explicant una història de realisme màgic en el que unes nenes faran tot el possible per lluitar contra uns bandits que volen desforestar el bosc i destruir l’entorn natural de Contepec, el poble mexicà on cada any arriben els milions de papallones monarca.
El llibre, de tapes dures, té un apèndix molt ben fet on s’explica com neix aquesta papallona, com s’alimenta, com es desplaça, quina és la ruta que fa i una mica d’història dels homes i les dones que han contribuït a la seva preservació, malgrat estigui actualment en perill.

Una bona lectura per als infants a partir de vuit anys.
Confio en que ben aviat el puguem veure publicat a casa nostra. De moment, només es pot aconseguir a través de l’editorial mexicana Castillo, que depèn del grup Macmillan.
Podeu llegir una crònica que va fer Becky Rubinstein per a la revista Cuatrogatos AQUÍ.
I un vídeo on el mateix Homero Aridjis ens explica el què i el perquè d’aquest llibre.

25 Març 2015 by jcentell

L’odissea de sant Jordi

La Ventafocs és el conte popular més conegut arreu del món. Se’n poden trobar més de tres-centes versions diferents i depenent del lloc i del temps hi passen diverses peripècies. Una cosa semblant passa amb altres contes tradicionals. A casa nostra tenim una llegenda molt coneguda, la del cavaller Sant Jordi i nombrosos autors hi han afegit variables amb més o menys encert. Hem conegut la versió d’en Josep-Francesc Delgado amb les imatges esfereïdores d’en Roger Olmos, l’hem vist acompanyant les Tres Bessones i també hem conegut la història contada pel mateix drac. I moltes més.
S’ha presentat una nova versió. L’editorial Cruïlla ha fet una bonica edició i ha preparat un parell de presentacions, una a la FNAC de Barcelona i una altra (el 27 de març) a Girona.
Vaig assistir a la presentació de Barcelona i vaig quedar content de com ho havien preparat tot: Una sala acollidora, punts de lectura, xapes gegants, la presència l’autor i la il·lustradora, un powerpoint amb les imatges, la presentació a càrrec de la Clara de l’editorial… Un luxe, vaja!
El conte es titula L’odissea de sant Jordi i l’autor és en Gerard Quintana, més conegut per la seva faceta de cantant d’un grup de rock molt popular, els Sopa de cabra. La il·lustradora del conte és l’Anna Clariana, que fa temps que s’hi dedica a il·lustrar contes i potser heu vist els seus dibuixos en algun que altre llibre de text.
El seu blog: http://annaclariana.blogspot.com.es/

En aquesta versió es planteja un viatge iniciàtic on el llibre l’Odissea d’Homer té el seu protagonisme, les referències a alguns dels passatges són fàcilment identificables (els ciclops, les sirenes), i el protagonista aconsegueix vèncer els seus propis temors alhora que, com no pot ser d’altra manera, salvar la princesa i matar el drac (això sí, sense violència!).
Un valor afegit del conte és la cançó, interpretada pel mateix Quintana, i que es pot descarregar mitjançant un codi QR o una adreça electrònica.
Crec que la intenció de les persones que gestionen l’editorial Cruïlla han tingut un bon encert en intentar l’acotament del món cultural, musical en aquest cas, al món dels infants i la idea de sumar esforços en aplanar el camí per a un futur més sociable i més humà va en aquesta línia.
Si voleu llegir les primeres pàgines ho podeu fer clicant a PRIMERES PÀGINES
Un deixo amb unes imatges de la presentació.

11 Març 2015 by jcentell

El projecte JUNTS de l’escola Drassanes (Barcelona)

La lectura pot jugar amb diverses funcions. Buscar un país en un mapa, adquirir coneixements sobre una ciutat, escoltar música d’una cultura diferent, llegir contes populars d’un altre lloc són diversos tipus de lectura que ens enriqueixen com a persones i ens connecten amb el món.
A l’escola Drassanes participen des de fa molts anys d’un projecte intercultural anomenat JUNTS en el que, entre altres objectius es plantegen escriure un conte conjuntament amb alumnes d’altres països.

La Susana López, mestra responsable de la biblioteca escolar, ens ho explica:

Aquest pla de treball funciona des de fa més de 8 anys i s’ofereix a aquelles escoles de Barcelona interessades en intercanviar experiències amb escoles d’altres continents. I quan diem intercanviar experiències ens referim a intercanviar aprenentatges, coneixements culturals, cartes, fotos, treballs manuals, contes i cançons.

I és aquí on entra la biblioteca escolar ja que aquesta pot donar recolzament al grup de nens i nenes que hi participen durant tot el procés d‘intercanvi. A més a més, com a cloenda del projecte Junts s’edita un llibre amb el recull dels contes o cançons intercanviats en els diferents idiomes i com ja podeu imaginar, ¿Quin millor lloc per guardar aquests llibres que a la biblioteca de l’escola?

Cada curs escolar el projecte s‘associa amb l’escola d’un país diferent: Romania, Marroc, Equador, Senegal, etc. Aquest curs les escoles que hi participen treballen conjuntament amb una escola de la Xina.

Si voleu més informació sobre el projecte la podeu veure AQUÍ

L’article on s’explica aquesta eXperiència el podeu llegir a la revista GUIX del mes de març, o també clicant AQUÍ

25 febrer 2015 by jcentell

Treballant els rols familiars a partir d’un àlbum il·lustrat

A l’escola 11 de setembre de Sant Quirze del Vallès, des de la biblioteca escolar, intenten oferir històries, treballar-les, comentar-les i permetre que les nenes i nens expressin les seves opinions. Creuen que una bona manera d’educar és fer-ho a partir de la lectura dels bons àlbums il·lustrats dels quals disposen.
La Mercè Carner, companya del grup de treball de l’Associació de mestres Rosa Sensat treballa a l’11 de setembre, hi creu en la biblioteca i ens ho explica en un article a la revista GUIX del mes de febrer. Ho exemplifica amb la pràctica sobre coeducació a partir de l’àlbum il·lustrat Ernest de la Lola Casas.
Segons la Mercè:
L’àlbum il·lustrat Ernest explica una història divertida, que passa al món dels animals on, a través del plantejament de qui és el caçador i qui recull els nens a l’escola, ofereix la possibilitat de parlar dels rols a la família, de qui fa quines coses i si pot ser diferent.

El conte comença amb una presentació dels animals que viuen a la sabana, un tema estrella perquè als infants sempre els agraden les històries d’animals, a més, ens permeten traslladar a un món paral·lel el que passa al nostre.
Els animem a parlar del que pensen, sovint surten tabús que val la pena expressar, cal oferir noves maneres de veure-ho, que permetin obrir l’horitzó d’una societat millor.

Dividim l’activitat en tres sessions:
1. Comencem presentant el llibre i mirant-nos la coberta, fixant-nos en les magnífiques il·lustracions d’en Gusti, els materials, descobrint entre tots com les deuen haver fet. A continuació obrim un debat sobre quins animals coneixen que viuen a la sabana, de què s’alimenten? Podem classificar-los d’alguna manera? Herbívors i carnívors, per exemple?
Després expliquem el conte i parlem de qui fa què a cada família i plantegem si podria ser diferent. També podem mirar altres llibres de la mateixa temàtica com El meu pare és mestressa de casa. I què?
Pengem a la vista de tots fotos dels animals de la sabana i anem llegint els noms i els enganxem on correspon. Afegim altres informacions que hem preparat i consultat de pàgines a Internet. Comparem les imatges del conte amb imatges reals.
2. En aquesta segona sessió elaborem un mural: Entre tots dissenyem, compartim feines i, una vegada fet el que toca a cadascú, decidim com el muntem.
3. A la darrera sessió, parlem de com ens ha quedat el mural, per què hem enganxat els animals com ho hem fet? Disfrutem de la feina feta entre tots i el pengem per tal que tota l’escola el pugui veure.

L’article el podeu trobar al GUIX núm. 412 i també a AULA en castellà. Si el voleu llegir complet podeu clicar AQUÍ.