Todos los hombres del presidente

cartelEn la sala de lectura del edificio Thomas Jefferson de la Biblioteca del Congreso de los Estados Unidos, en Washington, se rodó una escena maravillosa. Empieza con un plano picado que enfoca las manos de los protagonistas. Son las manos de Bob Woodward y Carl Bernstein, dos reporteros del periódico The Washington Post, que están revisando las fichas de préstamo de los libros solicitados por la Casa Blanca en los dos últimos años sobre el presidente Kennedy.
La cámara retrocede iniciando un suave ascenso y vemos a los periodistas sentados de lado, con las americanas en el respaldo de las sillas respectivas, las mangas de las camisas remangadas, una azul y otra blanca —símbolo de poder y autoridad—, concentrados, pasando las tarjetas deprisa. Se escucha, a todo volumen, el sonido del parpadeo del papel en un compás acelerado superponiéndose a la música que acompaña la escena hasta el final de la toma. La cámara sigue subiendo, vemos la mesa y, a continuación, el plano se abre progresivamente mostrando todo lo que les rodea hasta situarse cerca de la cúpula del techo. Se usan un par de disoluciones que acortan el tiempo hasta poder ver una panorámica cenital en la que a lo lejos distinguimos a los protagonistas —interpretados por Robert Redford y Dustin Hoffman— como dos hormiguitas dentro de un laberinto.Imagen 2
El rodaje tuvo sus dificultades porque no podían usar una grúa y tuvieron que instalar un cabestrante en la parte superior de la Biblioteca del Congreso que arrastrara la cámara hacia arriba. Pusieron estabilizadores para eliminar las sacudidas aunque no lograron evitar un leve balanceo. Era el año 1976 y los medios técnicos no eran los actuales. Hoy un dron lo hubiese resuelto perfectamente. Cuentan que la escena costó alrededor de 90.000 dólares.
El simbolismo de la sublime escena es patente porque manifiesta, en los 45 segundos que dura, el trasfondo de la película, es decir, el intento de dos hombres por desenmascarar las fechorías cometidas por el gobierno estadounidense. La imagen de las mesas concéntricas de la sala de lectura recuerda las redes del poder. Por primera vez en la cinta, tenemos la sensación que, finalmente, los dos reporteros han encontrado el camino correcto y percibimos que, además, van a trabajar en equipo.
Todos los hombres del presidente explica la historia de los reporteros del Washington Post durante su investigación de las circunstancias que rodearon un robo en el edificio Watergate y cómo su perseverancia les llevó a descubrir las corrupciones del gobierno, forzando la renuncia del presidente Nixon.
Imagen 1La película no es sobre el “caso Watergate”. El objetivo es mostrar el trabajo de unos periodistas de investigación que indagaban la detención de unos ladrones —bastante torpes— que estaban en las oficinas del partido demócrata y los conectaron con los nombres de las persones que trabajaban en la administración de la Casa Blanca y usaban los fondos de la campaña presidencial con fines poco claros.
En la primera parte de la película, los dos reporteros intentan contactar con diversas personas, siempre mediante el teléfono de la redacción del periódico. El teléfono fijo está presente en la mayoría de escenas, siempre en primeros planos, en una época en que el uso de internet ni se soñaba.
Una de las llamadas precipita la investigación. Es la que hacen a la bibliotecaria de la Casa Blanca para preguntarle si algún asesor ha estado buscando material relacionado con el rival presidencial de Nixon, Ted Kennedy, y lo ha solicitado a la Biblioteca del Congreso. Ella les facilita información bastante útil pero mientras habla, llega algún superior y pone el teléfono en modo espera. A continuación, continúa hablando y desmiente todo lo dicho anteriormente, en un mar de contradicciones y silencios sospechosos. Woodward y Bernstein se dan cuenta que ha mentido y esa mentira refuerza su teoría.imagen 4
A partir de ahí, los dos protagonistas se acercan a la biblioteca del Congreso a buscar los registros de los préstamos de libros a la Casa Blanca. Primero los atiende un bibliotecario de aspecto agradable el cual les dice que no se los puede facilitar porqué son material confidencial. Persisten y van a dar con otro bibliotecario, un bibliotecario negro con melena afro, que les pregunta:

—¿Quieren todos los préstamos? ¿Desde cuándo?
—Todos los del año pasado. —le responden.
—No creo que los quieran… pero los tengo.

Y les saca una montaña de tarjetas que son las que vemos sobre la mesa de la escena comentada anteriormente.
Es poco frecuente ver bibliotecarios hombres en las películas pero que además sean negros ya es una rareza. Probablemente formaba parte de la idea de transgresión que planea en toda la cinta y que tenía su paralelismo en los movimientos sociales en aquella época en los Estados Unidos. Bravo por Pakula.portadamibiblioteca14
La película, de visión obligada en la facultad de periodismo, tiene otros atractivos. Uno de los más fascinantes es la presencia de las máquinas de escribir en algunas secuencias clave. Reseguir los diálogos sobre el acto de escribir, sobre cómo debe redactarse un buen artículo, es una delicia.
Todos los hombres del presidente es una cinta que aguanta bien el paso del tiempo y que es una obra maestra en el uso de la iluminación, el movimiento de la cámara, los primeros planos, la música, etc. Muy recomendable.

L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 43 (tardor 2015).

El sumari de la revista el pots veure AQUÍ.
Us deixo el vídeo de la seqüència que comentem.

El viatge d’en Vintcèntims, una pràctica amb alumnes de cicle mitjà

20150421_190053A la biblioteca de L’Institut Escola “Mare de Déu del Portal” de Batea es realitzen diverses activitats de dinamització al llarg del curs, a Educació Infantil i a Primària. L’Asun Martí, l’Ana Ginata i la resta de mestres implicats en donar-li un bon ús al servei dissenyen i realitzen moltíssimes activitats a partir dels llibres de literatura infantil i juvenil.

Hi ha una que m’agrada especialment i que fan amb els alumnes de cicle mitjà. Està basada en el llibre “El viatge d’en Vintcèntims” i forma part del seu programa “Contes a fons”, que consisteix en donar a conèixer a l’alumnat històries en diferents tipus de suports.
Segons explica l’Asun:
Amb “el viatge d’en Vincèntims” els alumnes treballen les vuit competències bàsiques, gestionen la informació que tenen a l’abast per tal de transformar-la en coneixement i també es fomenta el gust per llegir.
“El viatge d’en Vintcèntims” és la història d’un segell que viu en un poble molt petit que es troba just on el món gairebé s’acaba. Vol fer el seu viatge però, per això, li cal un missatge al que acompanyar. Mentre el petit Vintcèntims espera es dedica a escoltar les històries d’altres segells més grans que ja han tingut l’oportunitat de ser útils i acompanyar una carta amb lletra bonica i rodona en un paper blanc o una targeta de colors vius. L’autora i il·lustradora ens va explicant cadascuna de les aventures donant-nos detalls de quina imatge i valor té el segell, quin ha estat el seu punt de partida, quins mitjans de transport ha fet servir i quin ha estat el seu destí.
Així doncs ens trobem davant d’un àlbum que ens dóna peu per ampliar coneixements de geografia, monedes del món, valor d’aquestes en euros, tipus i preu dels segells, mitjans de transport i funcionament d’una oficina de correus.

2014-02-14 16.27.35

Totes les imatges d’aquesta entrada són propietat de l’Institut Escola Mare de Déu de Batea. Ens les han cedit i els ho agraïm, molt.

La lectura d’aquest conte i el posterior treball el distribueixen en sis sessions:

La pràctica comença contant el conte mentre els alumnes veuen les imatges a la PDI. Segueix una conversa sobre el canvi que ha representat l’aparició d’internet, mòbils… a l’hora de comunicar-se les persones.
En la segona sessió utilitzen els microportàtils en una cerca guiada per localitzar els diferents països i ciutats que hi van sortint.
Es fa una cerca guiada en la tercera sessió per saber a quin país pertanyen les monedes del conte i quin és el seu valor en euros.
La següent sessió la dediquen a observar una col·lecció de segells i a dibuixar un segell personal.
En la cinquena sessió la bibliotecària els dóna un sobre tancat que conté l’obsequi del llibre i una carta que els dirigeix en Vintcèntims. Cada alumne ha d’escriure la seva adreça i enganxar un segell de 37 cèntims. Visiten l’oficina de correus per tirar la carta i que la cartera els parli de la seva feina.
En la darrera sessió han de portar a l’escola les cartes que han rebut, obrir els sobres i llegir el que hi ha a l’interior. Finalment farem una avaluació de l’activitat.

Per a més informació podeu anar a l’enllaç: http://www.xtec.cat/web/projectes/biblioteca/experiencies/teb

També podeu consultar la revista GUIX de l’actual mes de novembre on expliquen abastament aquesta experiència.

2014-02-12 13.06.23 2014-02-14 12.29.14 2014-02-14 12.47.39

Un llibre polèmic (tous à poil!)

portada Jean-Francois Copé, president de l’ Union pour un Mouvement Populaire (UMP), el partit de la dreta francesa, en un programa de televisió va treure un llibre infantil i el va fullejar i criticar davant les càmeres. El llibre es titula Tous à poil!  ( “Tots nus!”) (ed. Rouergue) i mostra els cossos nus de diferents persones de totes les edats. Copé es va mostrar molt crític amb aquesta publicació que ha aixecat certa polseguera a França. Va dir que la sang li havia bullit i va qualificar el llibre de pertorbador i perillós.

Un dels autors, Marc Daniau, es va mostrar desconcertat per la reacció del polític i va dir:

Ens vam quedar sorpresos i estupefactes en veure el nostre llibre a les mans de Jean-Francois Copé en un programa de TV. Com va arribar a les seves mans? Amb la coautora del llibre,  Clara Franek, no ho acabem d’entendre.  “Tout à poil!”és un llibre que parla de la igualtat entre nenes i nens i que el Centre Regional de Documentació Educativa de l’Acadèmia de Grenoble recomana als mestres.

El llibre presenta una sèrie d’imatges amb molt poc text on es veu un seguit de persones despullant-se perquè -a l’ultima pàgina ho descobrim- són en una platja nudista i a punt de llençar-se a l’aigua, amb alegria i bon humor. Es tracta de persones de la vida quotidiana (la mestra, el policia, l’àvia, el mag, la cantant, el president-director general, etc.) dibuixats de cos sencer i amb totes les diferències (cossos grans, petits, negres, prims,…)

cope

Jean-Francois Copé a la TV francesa

Crec que l’enfocament és divertit i, a l’escola o a casa, pot servir per parlar d’aquest tema que, com ens ha passat amb altres (pocs) llibres que tracten de sexualitat, interessen als infants. Ja vam tenir fa un parell d’anys l’experiència de “Montañas en la cama” (OQO Ediciones), malauradament exhaurit a les  poques setmanes.

Imagino als alumnes de cicle superior fullejant aquest llibres, en una edat en que les preguntes sobre el seu cos, els metrallen el cervell: Sóc normal? Com són els altres?

A mi m’agrada aquest llibre perquè defuig la idea del cos perfecte, gairebé irreal, que veiem als anuncis de la tele i a la publicitat de diaris i revistes. Presenta cossos normals de gent normal.

apoillamaitresseA les llibreries i biblioteques franceses també hi ha hagut cert debat i alguns mestres han explicat que no se senten còmodes amb aquest tipus de publicació.

Tant de bo, alguna editorial de casa nostra s’atreveixi a traduir-lo i publicar-lo. M’agradarà veure la reacció del personal, perquè si a França, amb tota la seva grandeur s’ha produït aquesta polèmica, no crec que aquí siguem més moderns.

Bé, no cal ni dir que arrel de la intervenció del polític a la televisió, les vendes del llibre s’han disparat i que les xarxes  socials dels països centreeuropeus on s’ha editat el conte van plenes d’opinions favorables i en contra.

Tous-a-poil

El fantasma Pixallits

Anar de colònies amb el grup classe és una experiència genial. Comparteixes uns dies amb els teus alumnes, els pots conèixer millor i sobretot veus com es relacionen foraolten de l’aula. Especialment màgic resulta el moment d’anar a dormir. Treuen de la motxilla les seves mascotes, es posen els pijames divertits i passegen anant amunt i avall lluint-los. Després, quan ja són al llit, passes a explicar un conte que els convidi a descansar bé i els fas el petó de bona nit. Sempre hi ha qui s’enyora, plora una mica perquè vol “la mama” i l’has de consolar.
També hi ha alumnes que s’ha de posar el bolquer perquè encara no controlen el pipí. La majoria no tenen recança i se’l posen ells mateixos (els de 5 anys) i als altres (els de P3 o P4) els has d’ajudar. Però hi ha nens que pateixen i els fa vergonya. Tot depèn de com ho viuen a casa, naturalment.
Per tractar aquest tema a l’escola s’expliquen alguns contes. A mi m’agraden especialment dos. Un de Chema Heras que es titula “El Martinet tenia ganes de fer pipí la nit de Reis” i un altre de Manuela Olten “Tinc pipí”.

Ara, l’editorial Andana publicarà “El fantasma Pixallits”, una història que ha escrit l’Andreu Galán, de qui ja vam comentar l’anterior poemari, i ha dibuixat amb molta traça en Lluís Demano. El conte explica l’aparició del fantasma Pixallits al llit d’en Vicentet i tot el que això suposa. Les il·lustracions són generoses i el fantasma està molt aconseguit amb tons blaus, aquosos. El text és molt musical i segur que als nois i noies d’edats entre dos i vuit anys els agradarà.
llibre-amb-jirafa-i-osL’Andreu ha volgut anar més enllà i acompanya el conte amb merchandising variat (tovallola, tassa, xapa, samarreta, pòster, etc.)
Els qui normalment col·laborareu amb projectes de crowfundig (micromecenatge) ja sabeu com va la cosa. Aquí hem finançat alguns, els uns han sortit bé i els altres no. Aquest de “el fantasma Pixallits” crec que val la pena. Vaig tenir la sort que l’Andreu en expliqués el projecte i ens mostrés algunes imatges a tota la gent que vam compartir curs a Can Butjosa fa uns mesos.

2_Cat
Pel qui no sabeu que és Verkami us ho explico:
Verkami és un web en què qualsevol persona que cerca finançament per al seu projecte (un film, un disc de música, un documental, un llibre, etc.), crea un usuari i “penja” el seu projecte a l’abast de tothom amb un termini limitat de 40 dies. Aquest projecte (El fantasma Pixallits) porta implícita una quantitat total de diners que es necessita per a poder-lo fer efectiu (4000 €). Llavors les persones que hi volen col·laborar, durant quaranta dies poden fer aportacions econòmiques a canvi de les quals rebran el llibre, film, documental, etc., que es vulgui publicar, un cop s’hagi assolit la quantitat demanada.


9_CatSi hi voleu participar o simplement donar-li una ullada podeu entrar a
http://www.verkami.com/locale/ca/projects/13071-el-fantasma-pixallits
El termini que han establert acaba el 22 de novembre. El conte es publicarà també en castellà (El fantasma Quememeo).
Enllaç en castellà:
http://www.verkami.com/locale/es/projects/13071-el-fantasma-quememeo

 

M’agrada llegir! (Escola Betúlia)

IMG_2379 - Versió2 (1)

llegint al pati de l’escola Betúlia

A Badalona, ja ho hem explicat en alguna ocasió, estan superengrescats en intentar aconseguir que els seus alumnes esdevinguin bons lectors.

Una de les experiències que podeu llegir aquest mes d’octubre a les pàgines de la revista GUIX és, precisament, la que han escrit les companyes Anna Pruneda i Maria S. Dauder.

Elles, juntament amb el claustre de l’Escola Betúlia de Badalona, tiren endavant un programa que anomenen M’AGRADA LLEGIR!

Segons diuen:

La lectura és quelcom necessari. És la base del llenguatge; és el viatge a la màgia i la creativitat; és la via  per conèixer nous mons i viure les millors aventures i emocions. És el camí per aprendre paraules, per millorar l’ortografia, l’estructura textual…És per això que des de les escoles és fonamental que es treballi el gust per llegir.

A l’Escola Betúlia de Badalona, al llarg de tot el curs, tota l’escola dedica una hora setmanal al plaer per la lectura el mateix dia i a la mateixa hora. Des de p3 fins a 6è de primària es treballen diferents activitats per potenciar l’hàbit lector.

A tots ells se’ls engresca seguint diferents metodologies, en funció de l’edat. Des d’Educació Infantil fins als primers cursos de Primària agafem els contes com a eix vertebrador. Les activitats solen ser: escoltar la mestra mentre els explica una història, narrar contes…Altres vegades expliquen llegendes mitjançant la dramatització; el grup s’inventa històries a partir d’un tema que suggereixi la mestra, o que s’estigui treballant a classe; l’alumnat crea i proposa diferents finals a històries que el docent ha deixat inacabades per desenvolupar-los la imaginació,…

Pel que fa als alumnes una mica més grandets,  de 3r a 6è de primària, es focalitza molt la recomanació de llibres als seus companys. Els nens i nenes presenten tot tipus de lectures al grup classe: poden ser contes de la seva infància, còmics, llibres de coneixement, diccionaris, atles o novel·les d’aventures. Es tracta que expressin per què és important per a ells aquesta lectura i per quina raó consideren que pot interessar als seus companys. A l’aula hi ha un quadre amb els títols dels llibres recomanats i la llista d’alumnes del curs. Amb aquesta graella es crea un servei de préstec dels llibres que els propis companys recomanen.

Si voleu conèixer millor aquesta experiència ho podeu llegir al GUIX o també us podeu posar en contacte amb l’Anna i la Maria, a través del correu de l’escola Betúlia.

Correu electrònic: betulia@escolabetulia.cat

IMG_2679

Premis de la Crítica de l’AELC (quadern divulgatiu 53)

logo-aelcL’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha editat el Quadern Divulgatiu número 53, que aplega algunes de les crítiques sobre els llibres que han guanyat els Premis de la Crítica de l’AELC del 2015: els Premis de la Crítica Catalana, els «Cavall Verd» i els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Setembre de 2015.
Al web de l’AELC podeu descarregar-vos la publicació i també consultar les crítiques. Entreu a

 http://www.escriptors.cat/publicacions-quadernsdivulgatius53

qd53-cobertaAllà hi podreu veure els comentaris sobre els llibres guanyadors. Han tingut la gentilesa d’incloure un dels comentaris que en aquest mateix blog vaig escriure sobre el llibre de l’Andreu Galán. Els ho agraeixo. Molt.

Si voleu, podeu descarregar el quadern en format pdf clicant AQUÍ

Els deu llibres guanyadors en les diverses categories han estat:

1984pwhitman cor d'elefant els nois la nosa mingú més portada-o-web Qui no sap riure no sap viure_Andreu Galan sang i patria vista parcial

La_cinquena_planta

L’illa de l’avi (Benji Davies)

l'illa de l'avi 6Fa uns dies em va arribar una postal. Feia anys que, en obrir la bústia, no me’n trobava cap. Normalment hi ha notificacions del banc, alguna revista a la que estic subscrit i la inevitable publicitat.
Aquesta postal venia directament de “l’illa de l’avi” i estava escrita a mà, amb bolígraf blau i una grafia apressada. Deia:

Benvolgut Jaume,
En Leo i jo ho hem passat molt bé a l’illa. En uns dies ho podràs descobrir al nostre nou llibre. esperem que t’agradi.
L’avi + Leo

Ho vaig trobar una manera molt original de promocionar un llibre. En concret “L’Illa de l’avi” de Benji Davies, editat per Andana.

A part de la bona pensada que han tingut els d’Andana i que m’han fet content per uns moments, voldria  comentar aquest segon àlbum il·lustrat que arriba de la mà d’un dels autors-il·lustradors que m’han sorprès més darrerament. Especialment després d’haver llegit La Balena, un àlbum que ja vam comentar en aquest mateix blog. 

l'illa de l'avi 4En aquesta aventura, un nen, en Leo, i el seu avi, un personatge que sembla Hemingway o el Pare Noel i que va vestit amb barret, sabatilles d’estar per casa, pantalons de pijama i l’inevitable bastó, fan un viatge a una illa.

El nen troba al seu avi a l’àtic de casa i a través d’una porta secreta, pugen a un vaixell (espectacular imatge del transatlàntic enmig de la ciutat, molt surrealista) i emprenen un viatge que, en realitat, és un viatge simbòlic, un viatge a un lloc del qual, com a la llacuna Estígia, l’avi no en tornarà.

l'illa de l'avi 1

La història va d’això, de la pèrdua d’un avi. El retorn a  casa del nen, trist i solitari, però alhora sabent que l’avi és molt més feliç allà on s’ha quedat, és una manera bastant subtil d’explicar els sentiments de dol i l’acceptació de la mort d’un ésser proper.l'illa de l'avi 3

Les il·lustracions són precioses, amb molt de detalls i uns colors molt alegres i vius. Recorden les illes paradisíaques dels fulletons propagandístics del Carib o dels Mars del Sud.

Ben aviat a les llibreries! Un deixo el booktrailer:

https://www.youtube.com/watch?v=LQ-wFuPmS6o

En Pep va a l’escola (novetat editorial)

Pep-250x250Un dels llibres més estimats per la canalleta d’entre un any i dos és “En Pep”, un conte d’un pollet que s’explica encadenant les diferents parts del seu cos fins a arribar a la sorpresa final.
L’editorial Cruïlla, a més, va tenir l’encert d’acompanyar el llibre amb un peluix del pollet que és una delícia.

DSC03208
Ara, després de molt de temps esperant acaba de sortir una altra història del pollet: En Pep va a l’escola. L’autor i l’il·lustrador són els mateixos, naturalment:
Autor: Nick Denchfield
Il·lustrador: Ant Parker

en pep va a l'escola
En aquesta nova aventura ens situem al primer dia d’escola i veiem al pollet mandrós i tot el que li passa abans no arriba a l’escola. Com en el primer conte, aquest també és un pop-up, fet amb solapes prou resistents i un desplegable final.
Podeu veure un booktrailer de l’edició castellana (SM) a continuació.

El maravilloso sombrero de María

maría 2El maravillosos sombrero de María
Satoshi Kitamura
Océano, 2015
Un llibre que ens ajuda a entendre el poder meravellós de la imaginació.
El conte explica la peripècia de una nena, la Maria, a qui agraden els barrets però que no té diners per comprar-ne. Se’ls mira a l’aparador de la botiga i somia amb tenir-ne un de ben bonic. El botiguer li mostra a la Maria una caixa que conté el barret més fi que s’hagi fabricat mai i la desafia a imaginar-se’l.
Es tracta d’un barret invisible que es pot transforma en allò que la nena vulgui. La Maria torna a casa i de camí fa múltiples proves amb el seu nou barret, fins que s’adona que hi ha altres persones que també tenen el seu barret especial: Un nen en monopatí té un barret de cotxe de fórmula1, un home amb paraigua porta un camp de golf, dos nois que juguen tenen barrets de dinosaures, etc.

maria 1
La Maria, finalment, se n’adona que cada persona té mons interiors.
Un conte preciós, d’aspecte antic, que pot ananr bé amb els alumnes de cicle inicial.
Podeu fullejar el llibre clicant AQUÍ

Mis tardes con Margueritte

CartelEn ese momento en que nos adentramos en la calma de la noche y nos apetece sentarnos frente al televisor, la disyuntiva se hace evidente: ¿qué ver? ¿Cogemos el mando a distancia y vamos pasando canales a riesgo de quedar atrapados en un reality? ¿Apostamos por una película tranquila? La respuesta es clara y buscamos un DVD que nos reencuentre con nosotros mismos, que nos haga olvidar, aunque sea momentáneamente, la jerga que durante la jornada nos ha llenado la mente —organización, acceso a la información, CDU, préstamo interbibliotecario, etc.,— y nos devuelva la esencia primera de la lectura y su poder transformador de las personas. Sin dudar, elegimos una de las películas que no nos va a fallar, Mis tardes con Margueritte.

Basada en la novela de Marie-Sabine Roger, esta cinta nos cuenta la historia de Germain Chazes, un corpulento hombre de 45 años, casi analfabeto, que lleva una vida tranquila en una pequeña ciudad francesa. Se relaciona con sus amigos del bar, cada uno con sus problemas, con su novia Annette que conduce el autobús de la zona, y con su madre quien quedó embarazada sin querer, muy joven y con la que no acaba de entenderse.
Germain —interpretado por Gerard Depardieu— vive en una caravana instalada en el jardín. No tiene un trabajo estable y su afición es cultivar el huerto y acercarse al parque a contar las palomas que allí moran y a las que incluso les pone nombre.

La vida de Germain es plana, previsible, marcada por su pasado y una educación casi inexistente. El título original de la cinta, La tête en friche, (la cabeza en barbecho) indica eso, precisamente, una mente no cultivada, vacía de contenido, inactiva.

Pero un día, en el parque, encuentra una mujer, de nombre Margueritte —espléndida interpretación de Gisèle Casadesus—, una anciana de noventa y cinco años, que había sido una investigadora brillante, con una vida marcada por las lecturas. Ahora vive sola, en una residencia. Margueritte también cuenta palomas y entre Germain y ella surge una historia de amor materno-filial, una relación tierna que desemboca en complicidades e intercambios de conocimientos mutuos. El parque se convierte en el punto de encuentro y cada tarde, Margueritte, siempre en el mismo banco de piedra, lee en voz alta fragmentos de La peste. Así, poco a poco, Germain se inicia en la lectura, descubre el placer que le puede proporcionar un libro y, casi sin querer, su vida empieza a cambiar.

En las diferentes escenas que se producen en el parque asistimos a la transformación del iletrado Germain. Los diálogos de los primeros encuentros tienen un cariz cómico:
—Como sugerir, por ejemplo, una ciudad sin palomas, sin árboles, sin jardines,… —lee Margueritte, en voz alta.
—¡Eso no puede existir! —se sorprende Germain— Pero no está mal el libro…
—Es La peste de Albert Camus.
—Albert, como mi abuelo…
—Si quiere se lo presto.
—No, no, verá, a mí la lectura no, no…

La tête en fricheO este otro diálogo:
—Leer también es escuchar. Fíjese en los niños. Cuando les enseñas a leer, primero les lees en voz alta y si lo haces bien y ellos saben escuchar te pedirán más y al final lo necesitarán – explica Margueritte.
—¡Ah, sí, se enganchan! —responde Germain— Como con las drogas. Pero yo no he probado las drogas y tampoco he probado los libros.

A La peste le siguen La promesa del alba de Romain Gary y Un viejo que leía novelas de amor de Luis Sepúlveda.
Otra tarde, la anciana le regala un diccionario, y se produce una escena divertida cuando Germain busca algunas palabras pero el resultado no le convence y acaba devolviéndoselo.
-Con un diccionario uno viaja de una palabra a otra, se pierde en un laberinto, se detiene – le anima Margaritte.
—Vamos a ver laberinto – busca infructuosamente pero no lo encuentra y prueba con margarita.
—Margarita: nombre de flor —se enfada—Se han herniado, gracias por la información. A ver, Tomate: Solanácea. Ver también tomate pera. — Pues vaya, es la única variedad que mencionan, el tomate pera… ¿y el Montfavet, el Saint Pierre, el Bella rosa, el Muchamiel…? Hay muchas palabras que le faltan y otras muchas que le sobran…

La película contiene una escena que se desarrolla en la biblioteca. Cuando Germain, finalmente, se decide a leer por su cuenta.

biblioteca 2—¿Puedo ayudarle? – la bibliotecaria se levanta y se acerca a él.
—Buenos días, busco un libro.
—Ha venido al lugar indicado, ¿Sabe el título, el autor?
—No, quiero un libro nada más, un libro…
—¿Ensayo, histórico, ficción?
—No lo sé. Un libro que cuente una historia, un libro.
—¿De qué género? —insiste, solícita.
—Corto.
—¿Una novela?
—Ah, sí. Una novela estará bien, pero que no sea muy larga y fácil de leer.

portadamibiblioteca14Se acercan a las estanterías y le presta La niña de alta mar. La escena siguiente, mientras lee esta obra clásica de Jules Supervielle a su novia, en la cama, es espectacular.
La película es recomendable. Nos alegra la vida si no somos muy exigentes.

L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 42 (estiu 2015).

Us deixo el vídeo d’una de les escenes que comentem. Quan llegeixen La peste d’Albert Camus.